més enllà de la bretxa salarial: la precarietat econòmica i les estructures de poder

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 6 d’Abril.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

Moltes de les conseqüències sofertes per les persones oprimides degut a les estructures de poder no són agressions físiques o verbals directes i són molt difícils de quantificar: per exemple, com afecten les estructures de poder a la salut mental, a la salut física, a ser més sensible a patir agressions sexuals degut a l’objectificació, o bé les conseqüències econòmiques d’aquestes estructures. Això és degut a que molta part de la violència de les estructures de poder és simbòlica i no és directa: es genera un marc on el llenguatge, els estereotips, els esborrats de certes identitats, entre d’altres mecanismes, propicien l’explotació, la marginalitat, o l’alienació. Un dels molts exemples és la comptabilització de la pobresa i dels ingressos econòmics: fent estadístiques comparant el que cobren les persones amb privilegis i les oprimides de cada una de les estructures de poder gairebé sempre el que s’observa és que les persones oprimides tenen més tendència i probabilitat a patir de pobresa, més precarietat econòmica o tenir uns ingressos econòmics inferiors, i això no sempre és degut a que existeixi una norma explícita que digui que les persones oprimides no poden cobrar tant com les persones amb privilegis ja que moltes vegades les causes són més indirectes.

La majoria de les vegades que es parla d’aquesta diferència econòmica entre persones amb privilegis i persones oprimides se sol fer per explicar i mostrar la bretxa salarial entre homes i dones. En el cas específic de la jerarquia home/dona aquesta diferència és per com històricament les dones hem sigut (i som) considerades inferiors als homes (éssers menys vàlids per a  les feines productives) i no se’ns ha tingut ‘permès’ cobrar el mateix per fer la mateixa feina, a part de no tenir accés a certs tipus de feines (o en molts moments a cap feina) o als llocs de més poder (pel mateix motiu).

A vegades, però, la diferència d’ingressos pot ser deguda a altres causes  (també estructurals). Les estructures de poder afecten, per exemple, la nostra salut mental, ja que hem d’estar cada dia movent-nos en un marc on el llenguatge no ens representa, on se’ns aliena, margina, explota, o bé també se’ns esborra o estereotipa. Estem parlant d’haver-nos d’afrontar cada dia amb les limitacions de moltes estructures (a part del masclisme ja esmentat) com el capacitisme, l’heterosexisme, el racisme, el cissexisme, la gordofòbia, entre moltes altres. La baixa salut mental ens incapacita moltes vegades per treballar, i facilita el fet de que se’ns vegi socialment com persones amb qui es pot confiar menys per a contractar-nos o per oferir-nos els mateixos tipus de feines i contractes que a les persones amb més privilegis. O, per un altre costat, els estereotips també ens poden col·locar en una posició que dificulta moltes vegades l’accés a certs llocs de feina: per exemple, quan per ser bisexual se’t considera una persona inestable i traïdora (dos estereotips lligats a la bisexualitat), i per tant pot ser un motiu per a perdre un lloc de feina o per a que es confiï menys en tu que en les teves companyes de feina.

Jo vaig veure-ho en el meu cas durant els meus dos últims anys de doctorat. Durant quasi tot el doctorat (que va durar uns 7 anys) vaig patir una relació de maltractament per part d’una persona amb la que compartia feina/doctorat; un maltractament que va ser beneficiat pel fet de jo no ser home i ser, a més, neurodivergent. La relació de maltractament, un entorn laboral angoixant i la violència que em trobava també en aquell entorn pel fet de no ser heterosexual, ni monògama, ni neurotípica va minvar dia rere dia la meva energia, la meva salut mental, portant-me al meu límit emocional. No podia treballar i dia rere dia la meva productivitat no era suficient com per a que se’m considerés una persona mínimament resolutiva. Finalment els meus caps van acabar confiant molt menys amb mi que amb la resta: això va fer que acabés tenint un contracte molt més precari (per sota del mínim, cobrant la meitat que la resta de companyes) i sota unes condicions d’estrès més gran que les de les meves companyes.

Una vegada una persona, després de compartir amb ella un llistat sobre els privilegis monosexuals, em va començar a dir (de forma bastant violenta, per cert) que hi havia un privilegi que era mentida, que què tenia a veure el monosexisme amb els ingressos d’una persona. Precisament el privilegi al que feia referència era ‘és menys probable que sofreixi de pobresa’; la ironia va ser que qui m’ho va dir era qui portava 5 anys maltractant-me, i m’ho va dir justament quan portava més de mig any cobrant una misèria al mes, menys de la meitat del que ell cobrava en el mateix departament i fent el mateix doctorat.

Share

instrumentalització dels marges: històries i emocions des de dins del món de l’activisme

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: abús de poder, instrumentalització de discursos crítics, exercici de poder, manipulació, tècniques de dominació, falta de cures

 

El món de l’activisme és on he aconseguit trobar cert confort, la meva xarxa afectiva, persones que construeixen relacions de forma políticament més conscient (o que almenys en volen parlar i tractar); és on he trobat els meus espais segurs, les bombolles de supervivència. Ara bé, el món de l’activisme també pot arribar a ser un espai múltiple on la hipocresia i la violència es disfressen constantment de discursos crítics: persones criticant la competitivitat portant a d’altres a situacions altament competitives i utilitzant tècniques de dominació per a excloure i esborrar, mentre ens omplim la boca parlant d’inclusivitat i violència simbòlica. I no estic parlant dels homes masclistes en espais de militància (això també ho he patit): estic parlant d’altres identitats i d’altres tipus de representacions en els nostres feminismes i entorns crítics sobre relacions (espais estesos també a les xarxes).

De cara a la galeria tot són somriures i discursos que queden i sonen molt bé, però que es buiden constantment amb el fer del dia a dia. I, finalment, l’objectificació total d’una nova identitat: les fans (tranquil·les, això ho amagarem dient que en espais crítics no existeixen aquestes figures, que això va de ser totes molt horitzontals i així no tenim perquè responsabilitzar-nos de la idea de que el nostre poder l’aconseguim a costa de la força múltiple d’aquestes identitats a les que moltes vegades utilitzem, explotem i objectifiquem).

Necessito desfogar-me. Però a la vegada també necessito oblidar-me de tot això i deixar enrere aquestes emocions que em desperta el món de l’activisme. He estat els últims mesos plantejant-me seriosament deixar-lo, totalment, esborrar-ho tot, desaparèixer i (re)fer la meva vida al marge de tot aquest món que en alguns casos (no sempre) pretén fer-nos creure que es preocupa pels marges quan en realitat molt sovint el que fa és instrumentalitzar-los. I, tot i que deixar-ho hagués estat també una decisió encertada (l’auto-cura és important), finalment he decidit quedar-me (una altra decisió igual d’encertada).  I a més, per un altre costat, també necessito responsabilitzar-me, òbviament, perquè de res serveix assenyalar i fer creure que totes som lliures d’aquesta farsa.

Sentir hostilitat, invisibilització i esborrat, i altres tècniques de manipulació com ghostings, llum de gas, ninguneig… la manipulació, el poder i les tècniques de dominació estan a l’ordre del dia en els nostres entorns mentre a la vegada no parem de parlar i criticar les jerarquies, la competitivitat, o el consumisme relacional. És molt difícil conviure amb aquests mecanismes ja que són molt difícils d’assenyalar, només es senten, travessen, es fan invisibles i parlar-ne es fa molt difícil. Persones, que tot i formar part d’un discurs contra-poder, exerceixen (i exercim?) poder i generen (i generem?) clubs exclusius on només s’accepten persones que, o bé tenen ‘més’ poder i poden ajudar a ‘flotar’ més, o bé són persones que es situen ‘per sota’ i ajuden a pujar o sustentar a l’altre a mantenir una posició de poder. Clubs exclusius on, qui no juga al joc és expulsada (utilitzant, evidentment, totes les tècniques a les que he fet referència anteriorment).

No vull dir tampoc que el món de l’activisme sigui exactament com l’’exterior’, el ‘normal’ o exactament igual que el ‘sistema’ i no s’estiguin realment construint (o intentant construir) alternatives contra-poder: de fet en aquest món he trobat moltes persones crítiques, espais de seguretat, he pogut respirar de tota la violència que he viscut fora d’aquests entorns, he pogut apoderar-me d’una relació de maltractament i és on he conegut aquelles persones amb les que tinc ara mateix un vincle més proper i a la vegada amb una sensibilitat política. Però tot això no treu que en aquests espais es reprodueixin també mecanismes d’exercici de poder sobre d’altres, una reproducció que moltes vegades arrossega a moltes més. El problema és que aquesta ‘reproducció’ va disfressada amb un discurs que es fa passar per revolucionari per apropiar-se d’espais crítics.

Tot i això, he decidit quedar-m’hi: l’activisme s’ha tornat un eix principal en la meva vida, m’ha ajudat a relacionar-me d’una forma més sensible, més crítica, i autocrítica. No vull deixar-ho, però tampoc vull seguir que tot aquest joc m’ofegui. Segurament algunes pensaran que el que s’ha de fer és lluitar contra tot això que està passant dins els nostres cercles, i raó no els falta. Però també hem de mesurar capacitats, forces, temps i energia: hem de seguir movent-nos en el dia a dia, sobrevivint en un món ple de violència, i a moltes no ens queden forces per obrir tants fronts, amb tot el risc de vulnerabilitzar-nos més just en un entorn on les nostres vulnerabilitats són menys i són més sostingudes. És per aquest motiu que he decidit prendre un cert tipus de posició que per un costat em permeti seguir tenint energia per a poder seguir fent l’activisme que a mi m’agrada i em motiva, i per un altre costat mantenir un equilibri de l’auto-cura i la responsabilitat compartida i col·lectiva. Això sí, mantenint especialment l’auto-crítica i evitant els paranys. És per aquest motiu que també sento la necessitat d’allunyar-me emocionalment de certes actituds i a la vegada apropar-me una mica més a qui deixem quasi sempre als marges.

Share

per què faig/fem activisme bi/pluri? (intervenció en la taula rodona d’enrenou 23S)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El 23 de Septiembre és el dia internacional de la visibilitat bisexual (tot i que a mi m’agrada anomenar-lo el dia de la lluita contra el monosexisme), i es va organitzar una taula rodona el dia 25 de setembre de 2015 per part d’Enrenou. Aquesta va ser la meva intervenció.

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc activista bisexual i formo part del col·lectiu d’Enrenou, un grup d’activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Per les persones que no coneguin el terme plurisexual, és un terme que utilitzem per a referir-nos a totes aquelles orientacions sexuals (o afectives) on ens sentim atretes per més d’un gènere. El que m’agradaria poder portar a aquesta taula és exposar quina és la necessitat de fer un activisme bisexual, i per tant partir de la pregunta ‘Per què faig/fem activisme bisexual?’. Per aquesta raó i partint d’aquesta pregunta, intentaré explicar quines són les problemàtiques específiques amb les que ens trobem les persones plurisexuals i bisexuals i a partir d’aquí entendre el per què de la necessitat d’aquest activisme.

La norma social, com moltes sabem, és l’heterosexualitat. Totes les persones som heterosexuals, fins que algú ens treu de l’armari o nosaltres mateixes ho fem. Només les persones que ens enfrontem amb discriminacions o violència d’algun tipus hem de sortir de l’armari, perquè sinó, no ens faria falta sortir de cap lloc que representi un amagatall.

Es sol creure que quan una persona no és heterosexual, per defecte és homosexual (lesbiana o gai). L’heterosexualitat es contempla com el que és ‘correcte’ i ‘bo’, mentre que l’homosexualitat és considerada dolenta, un error, discriminable, menyspreable i a eradicar. Tot i això, considerar-se dolenta i desviada ( i per tant de patir de violència i discriminació), es considera com existent. I cap altre opció és habitualment considerada.

Dintre d’aquest marc, les persones plurisexuals no existim. La major part del vocabulari diari no ens contempla, i no representa el que sentim o amb el que ens identifiquem. Posem l’exemple de tenir una parella. Heu tingut alguna vegada una relació bisexual? O heu vist una parella i heu dit ‘oh, una parella bisexual’? O heu trobat un lloc d’ambient bisexual? Gairebé sempre es parla de relacions hetero o homosexuals, o lèsbiques, o bé de parelles hetero o parelles gai, sempre agafant com a referent al gènere de les persones de la relació. Si vaig pel carrer de la mà amb una noia anomenaran la meva relació com a lèsbica i automàticament a mi se’m dirà que sóc lesbiana, invisibilitzant d’aquesta manera la possibilitat de que jo no sigui lesbiana, sinó bisexual, que és precisament com m’identifico.

Les persones bisexuals hem d’estar constantment sortint de l’armari, inclús amb les persones amb les que tenim relacions de parella o sexeafectives, amb tota la violència que això representa.

Les discriminacions que sovint patim parteixen d’aquest supòsit constant de que no existim. Però i què passa quan es parla de nosaltres? Les poques vegades que es parla de nosaltres, o les coses amb les que ens enfrontem quan diem que som bisexuals, és donar-nos de morros amb els estereotips amb els que se’ns relaciona; ja que no es parla mai de nosaltres, però quan es parla és per assignar-nos connotacions socialment negatives, com per exemple, que som promiscues, que estem confoses, indecises, que no sabem el que volem, que som inestables… Una assignació que és una trampa. Una trampa perquè en el fons ser promiscua, ser inestable, ser indecisa, estar confosa, només són negatives pel fet d’estar en una societat patriarcal i capitalista.

Per por a sentir-nos rebutjades, les persones bisexuals ens sentim amb la pressió de negar que som això, que complim aquests estereotips, discriminant així a persones de la nostra comunitat que són promiscues, inestables, confoses, indecises.. (i que ja estan discriminades pel simple fet d’estar així, sumant-nos a aquesta violència). Jo durant anys vaig estar fent un esforç constant per a negar-los, per por al rebuig social, fins que em vaig adonar de la violència que, no només estava exercint cap a una part de la comunitat bisexual, sinó fins i tot a mi mateixa, obligant-me a ser una cosa que no era o que no volia ser. Com per exemple, el fet de no ser monògama, o el fet de poder estar confosa, o de no saber escollir… Com no vaig a estar confosa i indecisa si visc en un sistema patriarcal i capitalista competitiu que m’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tinc perquè escollir, o que m’obliga a escollir entre dues relacions entre les que no tinc perquè escollir, o que m’obliga a tenir un tipus d’estabilitat molt concreta que només està al servei productiu i reproductiu, o aïllada en una unitat familiar, o que m’obliga a no poder canviar, i haver de ser una mateixa cosa des de que neixo fins que moro (amb la trampa de que un cop neixo se m’assigna el que haig de ser sense que jo ho pugui escollir)?

Doncs bé, aquest marc de la negació de la nostra existència juntament amb l’assignació d’estereotips fan que les discriminacions que patim les persones bisexuals siguin diferents al tipus de discriminació més directa, o de violència més física o verbal; és un tipus de violència més aviat simbòlica. És un tipus de violència poc visible, palpable, però que repercuteix a la llarga en les nostres vides i que té conseqüències. Com, posaré alguns exemples:

  • Problemes de salut mental, com depressions o ansietat, i intents de suïcidi, pel fet de sentir no encaixar, o la pressió constant de definir-nos d’una manera com no ens sentim
  • Ser més vulnerable a violències sexuals, especialment les dones bisexuals pel fet de ser hipersexualitzades
  • Pèrdua de parelles o relacions sexeafectives, degut a la falta de confiança en els pactes als que arribem amb elles (supòsits de que les enganyarem, les deixarem)
  • Pèrdua de llocs de treball, ja que sovint se’ns veu com a persones amb les que no es poc confiar i poc estables, i per tant poc responsables
  • Pèrdua del suport familiar

Entre d’altres. Això també, com passa amb tot tipus de discriminacions, pot acabar afectant al nivell econòmic i a la classe social (si, posem el cas, que perds el suport familiar, d’amistats, perds la feina, i pateixes d’una salut mental més pobre, tens tots els números de patir més problemes econòmics).

Evidentment, totes aquestes problemàtiques són molt difícils de plasmar i de mostrar, ja que és molt més fàcil comptabilitzar la violència física o verbal directa, però no quan ens trobem que moltes persones no volen tenir relacions amb nosaltres perquè som bisexuals, o que se’ns exclou o es desconfia de nosaltres quan denunciem una violació. Aquest tipus de violència simbòlica normalment es pot veure i mostrar a través d’estudis i investigacions específiques, que malauradament no existeixen a Catalunya ni a l’Estat Espanyol, i que de moment només se n’han fet al Regne Unit, EEUU i Canadà.

Tot això exposat és el que anomenem bifòbia i, de forma més estesa com a estructura social de poder, monosexisme. És per tots aquests motius que existeix una necessitat de fer un activisme específic que tingui en compte, no tant la discriminació que puguem patir quan tenim una relació amb una persona del mateix gènere que nosaltres, sinó de la discriminació que patim pel fet de ser bisexuals i sentir atracció cap a més d’un gènere.

A més, i ja per acabar la intervenció, en la nostra lluita també es suma la lluita contra el patriarcat, el sexisme, la transfòbia i l’homofòbia, etc, per dos motiu principals. El primer motiu és perquè en la nostra comunitat també hi ha persones trans, també som dones, també patim homofòbia, i per tant, la lluita contra el patriarcat, el sexisme, la transfòbia i l’homofòbia, igual que altres opressions, també són les nostres lluites. I a més, com a segon motiu, creiem que el monosexisme és una estructura que reforça les altres estructures, reforça el sexisme, reforça el cissexisme, reforça l’heterosexisme, i reforça l’heteropatriarcat en general, i per tant, lluitar contra el monosexisme és indirectament lluitar contra totes aquestes altres estructures. És per això, que per a nosaltres és important l’aliança, tant amb els col·lectius LGBT com amb els feministes.

Share

la ‘lògica’ de les estructures de poder

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El febrer de 2015 vaig escriure aquest text a l’anterior blog que tenia (reflexiones degeneradas). Podeu llegir l’original en castellà aquí.

La lògica, el concepte del que és lògic i el que no ho és, està fortament relacionat amb l’estructura que crea aquesta pròpia lògica. Moltes persones ‘creuen’ que les estructures de poder, com per exemple el patriarcat, l’heterosexisme, etc, només s’expressen en les agressions directes. Per exemple, agredir físicament a una persona per ser homosexual. Però això només és l punta de l’iceberg; i de fet només percebem aquesta violència perquè és l’única que és definida com violència per les estructures que ens creen, envolten i modelen. I és pe aquesta raó per la que ens és més fàcil parlar d’homofòbia que d’heterosexisme, perquè l’heterosexisme té dins de sí molt més que la violència visible, palpable i ‘directa’.

Les estructures ho formen tot. Formen el llenguatge, la forma de comunicar-nos, la forma en la que ens relacionem, les idees, què percebem com humor, el que percebem com correcte o incorrecte, com llegim els nostres cossos, les nostres interaccions físiques, mentals i emocionals. La foma en la que pensem, raonem i veiem lògica o no. La forma en la que definim el que és violència, el que no, el que ens agrada, el que no ens agrada, el que ens sembla just, i el que ens sembla lògic. Les estructures creen el que considerem raonament científic, filosòfic, com també el que considerem correcte, incorrecte o fora de judici moral o ètic.

L’estructura heterosexista és la que ens fa semblar ‘graciós’ quan veiem dos homes petonejant-se en una sèrie de televisió, i que ens sembli sexy quan veiem fer-ho a dues dones. Només fa falta veure que ens passa tan desapercebut quan en el primer cas s’escolten les típiques rialles de fons i en el segon els xiulets. L’estructura monosexista és la que ens fa semblar normal i lògic definir les relacions entre dues persones del mateix gènere com relacions homosexuals i les de diferent com relacions heterosexuals; és la que ens fa creure que això no invisibilitza a les persones plurisexuals, i més encara a les persones de gènere no binari. La lògica al·losexista és la que ens fa pensar que qui no sent atracció sexuals és que pateix algun problema i que a la vegada aquest raonament no crea cap tipus de violència simbòlica cap a les persones asexuals. El raonament neuronormativista és el que ens fa creure que dir-li a una persona amb ansietat que es calmi no és més que una voluntat de voler que l’altra persona es senti millor. La lògica patriarcal és la que ens fa pensar que la divisió del treball per gènere és una cosa natural i biològica i que sempre ha existit de la mateixa manera (una divisió que tampoc és per gènere, sinó per com defineix el gènere el propi patriarcat, o sigui, depenent dels nostres genitals, quan en realitat aquesta és pura estratègia en la reproducció i apropiació).

La violència estructural és molt més complexa de la que ens volen vendre, que és la de la ‘discriminació directa’. Hi ha moltes formes en les que es reprodueix i es tradueix a la llarga en problemes de salut, de salut mental, de suicidis, de problemes relacionals, violència sexual, etc. el propi llenguatge, que moltes no volen canviar, està ple de violència simbòlica que agredeix a les persones a les que oprimeix cada estructura. Perquè el llenguatge reprodueix el pensament hegemònic, sempre de part de l’opressor. Inclús l’humor. És per això que cada vegada que llegeixo coses com la paraula ‘lògica’ em poso a tremolar, ja que tot el que vingui després normalment és una infinitat de reproducció de pensament hegemònic que mitjançant la ‘lògica’ i la seva opressió ens volen normativitzar.

Share

salut mental en les persones bisexuals i d’altres identitats plurisexuals i el monosexisme com a causa: bifòbia, eradicació, invisibilització i imperialisme cultural

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El novembre de 2015 vaig escriure aquesta ponència com a membre del col·lectiu d’Enrenou per als 27 Encuentros Estatales LGTBI.

El meu nom és Natàlia Climent, sóc activista bisexual i kuirfeminista, i formo part del col·lectiu Enrenou, que és un grup on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Les identitats plurisexuals són totes aquelles on existeix una atracció sexual i/o afectiva cap a més d’un gènere, entre les que es troben, no només la bisexualitat, sinó també la polisexualitat, la pansexualitat, la skoliosexualitat, la pomosexualitat, entre d’altres. El que des d’Enreno ens agradaria tractar en aquestes trobades és la problemàtica de la salut mental en les persones plurisexuals, ja que moltes vegades no es tracten de manera diferenciada de les que puguin haver en el col·lectiu gai i lèsbic, i per tant no es poden tracta les especificitats del nostre col·lectiu, que no només pot patir en certa mesura d’homofòbia, sinó que també pateix de discriminació degut a sentir atracció per a més d’un gènere. Vull afegir, que encara que des d’Enrenou no ens agrada només parlar de bisexualitat, ni ens agrada invisibilitzar altres identitats plurisexuals, que comparteixen amb la bisexualitat el tipus de discriminació i violència, en aquesta ponència només parlaré de bisexualitat en moltes ocasions degut a que els pocs estudis que s’han fet només es parla de bisexualitat, i no d’altres identitats.

Les persones no heterosexuals, degut a l’estigma, la marginació, la discriminació, i la violència soferta, tendim a sofrir depressions, ansietat, a autolesionar-nos, o a intentar el suïcidi, que les persones heterosexuals. Segons molts estudis, com per exemple els de King et al. (2008), Llhomond y Saurel-Cubizolles (2009), Marshal et al (2011), Ploderl et al. (2013), Warner et al. (2004), McManus et al. (2007) o bé el de Chakraborty et al. (2011), posen de relleu que existeix aquesta tendència a sofrir de problemes en l’àmbit de la salut mental.

El problema que ens trobem és que la majoria dels estudis les dades no distingeixen entre les persones homosexuals i les bisexuals o plurisexuals, posant-les totes en el mateix sac. Això passa perquè es creu que les persones bisexuals patim només d’homofòbia i lesbofòbia (es creu que només patim discriminació quan tenim relacions amb persones del mateix gènere), esborrant l’especificitat de l’experiència bisexual i definint-la com una experiència meitat heterosexual i meitat homosexual. Però la bifòbia és una violència i una discriminació diferenciada de l’homofòbia i la lesbofòbia, i es reprodueix pel fet de que ens sentim atretes per més d’un gènere, i no perquè tinguem relacions amb persones del mateix gènere al nostre. Per posar un exemple, quan a mi se’m discrimina per anar de la mà d’una persona del mateix gènere estic patint, tot i ser bisexual, homofòbia o lesbofòbia; però quan se’m discrimina perquè puc sentir atracció cap a varis gèneres (com explicaré més endavant) a través d’estereotips, o dient-me que això no pot existir, o obligant-me a definir-me com a lesbiana, aleshores estic patint bifòbia.

Habitualment quan es parla de bifòbia es parla dels estereotips. Els estereotips de la bisexualitat (com la promiscuitat, la inestabilitat, la confusió, etc) són connotacions socialment negatives que posen a les persones bisexuals en un lloc simbòlicament nociu per a la societat. Això no vol dir que ser promiscua, estar confosa o ser inestable, siguin coses inherentment dolentes: però al ser conceptes que socialment són discriminables i a la vegada se t’otorguen pel simple fet de la teva orientació sexual fa que aquesta associació pugui sentir-se com violenta.

Però la bifòbia no acaba aquí. Per a que ens fem una idea, la bifòbia, en forma de discriminació directa, visible a través d’estereotips, és només la punta del iceberg. És per aquesta raó que moltes persones utilitzem el concepte del monosexisme, que ens permet entendre on la bisexualitat està estereotipada, prohibida, negada i esborrada, i també per què ho està, i a més ens permet veure que tot això té unes conseqüències en, per exemple, la salut mental de les persones bisexuals. Definim el monosexisme com una estructura social que opera sota la presumpció de que totes les persones som monosexuals (heterosexuals o homosexuals) i que sistemàticament discrimina o esborra a totes aquelles que no ho són (com les plurisexuals). Per tant, el monosexime, al ser una estructura social, no només s’expressa en forma de violència directa, sinó també indirecta o simbòlica.

Yoshino, en el seu article ‘Epistemic contract of bisexual erasure’ apuntava que el monosexisme opera sota la presumpció de que la bisexualitat ha de ser esborrada a través del propi coneixement cultural. L’eradicació de la bisexualitat és un fenomen social en el que aquesta és esborrada de qualsevol discurs on pugui ser rellevant (com, per exemple, en els estudis sobre salut mental, que he senyalat al principi), inclús en l’esfera privada o quan una persona surt de l’armari amb sí mateixa. L’eradicació de la bisexualitat és l’aspecte més rellevant de l’estructura monosexista: la major part del temps la nostra cultura opera sota la presumpció de que la bisexualitat no existeix i no pot existir. Yoshino apuntava també en el seu article que un dels motius d’aquesta eradicació és perquè la bisexualitat posa en dubte l’existència de la monosexualitat (l’heterosexualitat i l’homosexualitat), i per a que les monosexualitats puguin mantenir-se (especialment l’heterosexualitat, que és la que té més privilegis), la bisexualitat ha d’esborrar-se com a possibilitat.

Posarem un exemple simple d’aquesta eradicació. La major part del vocabulari diari no ens contempla, i no representa el que sentim o amb el que ens identifiquem. Quasi sempre que parlem de relacions parlem de relaciones hetereosexuals, homosexuals o lèsbiques; si vaig pel carrer de la mà d’una dona diran que la meva relació és lèsbica i automàticament a mi se’m dirà que sóc lesbiana, invisibilitzant d’aquesta manera la possibilitat de que jo no sigui lesbiana, sinó bisexual, que és precisament com m’identifico.

Com també es comenta a l’informe Bisexual Invisibility, de la comissió de drets humans de San Francisco, les persones bisexuals experimentem altes tasses de discriminació, de ser ignorades o invisibilitzades. Sovint l’orientació sexuals en sí es considera invàlida o irrellevant.

Per tant, si barregem el fet de que la bisexualitat és estereotipada i a més invisibilitzada, ens trobarem amb el que Obradors en el seu article ‘Deconstructing biphobia’ descriu com l’imperialisme cultural: «L’imperialisme cultural…. té un significat paradoxal… Per un costat, l’imperialisme cultural invisibilitza a un grup de persones negant-les la seva existència. Per un altre costat, aquest grup de persones està descrita a la vegada a través d’un número de prejudicis que crea una imatge clara (i desviada) d’elles.». Aquest marc descrit, de la negació de la nostra existència, juntament amb l’assignació d’estereotips, fa que les discriminacions que patim les persones bisexuals i plurisexuals siguin diferents al tipus de discriminació directa o violència física o verbal; és un tipus de violència més simbòlica. És un tipus de violència poc visible, però que repercuteix a la llarga en les nostres vides i té conseqüències. Una de les conseqüències més freqüents és en la salut mental de les persones bisexuals i plurisexuals en general.

Al Març de 2011, la comissió de drets humans de San Francisco (cos governamental dels EEUU) va recollir dades de diferents estudis dels EEUU, Regne Unit i Canadà on es tenia en compte a la bisexualitat de forma diferenciada en un inforrme anomenat ‘Bisexual Invisibility’. Alguns dels resultats que és reflecteixen són:

Les persones bisexuals experimenten disparitats més grans en la salut que la resta de població, incloent més probabilitat de sofrir depressions i desordres d’ansietat i ànim (Miller et al., 2007; Steele et al., 2009).

Les dones bisexuals mostraven tasses significativament més altres en mala salut en general i d’angoixa més freqüent que les lesbianes i les heterosexuals, especialment en àrees urbanes, on les dones lesbianes podien trobar un recolzament en la comunitat, però no les dones bisexuals. A més, les dones bisexuals eren un 64% més propenses a patir un trastorn alimentari, un 37% més propenses a autolesionar-se, un 26% més propenses a sentir-se ansioses o nervioses, comparat amb les lesbianes (Fredriksen-Goldsen, et al., 2010).

Les persones bisexuals tenien més tendència al suïcidi: 9,6% de les dones heterosexuals, 29,5% de les dones lesbianes i el 45,4% de les dones bisexuals; 7,4% dels homes heterosexuals, el 25,2% dels homes gais, i el 34,8% dels homes bisexuals (Brennan et al., 2010; Steele et al.; 2010)

Per desgràcia no tenim estudis específics en l’estat espanyol sobre la salut mental de les persones plurisexuals i no podem mostrar quins són els efectes de la bifòbia i el monosexisme aquí. Tenint en compte el que s’ha presentat i exposat cap esperar que hi hagi diferències específiques en la salut mental de les persones plurisexuals. És per aquesta raó que des d’Enrenou creiem que aquests estudis són necessaris i importants. És més, els resultats d’aquests estudis han de tenir-se en compte per deixar d’eradicar les nostres experiències, les nostres identitats i les violències simbòliques a les que ens afrontem cada dia. Creiem també que en l’àmbit de la salut mental les professionals han de sensibilitzar-se amb les nostres experiències, ja que si som una poblció vulnerabilitzada d’aquesta manera, i específicament per la nostra orientació no monosexual, els tractaments que rebem haurien de tractar aquest tema amb especial atenció.

Referències

Brennan, D.J., Ross, L.E., Dobinson, C., Veldhuizen, S., Steele, L.S. (2010). Men’s sexual orientation and health in Canada. Canadian Journal of Public Health, 101: 3, 255-258

Chakraborty, A., McManus, S., Brugha, T.S. (2011). Mental health of the non-heterosexual population of England. British Journal of Psychiatry 198(2):143.8

Fredriksen-Goldsen, K.I., Kim, H., Barkan, S.E., Balsam, K.F., Mincer, S.L. (2010). Disparities in health-related quality of life: a comparison of lesbians and bisexual women. American Journal of Public Health, 100(11), 2255-2261

King, M., Semlyen, J., Tai, S.S., Killaspy, H., Popelyuk, D., Nazaret, I. (2008) A systematic review of mental disorder, suicide, and deliberate self harm in lesbian, gay and bisexual people. BMC Psychiatry8:70.

Llhomond, B., Saurel-Cubizolles, M.J. (2009). Sexual orientation and mental health: a review. Revue d’Epidemiologie et de Sante Publique 57:e44-58

Marshal, M.P., Dietz, L.J., Friedman, M.S., Stall, R., Smith, H.A., McGinley, J., Thoma, B.C., Murray, P.J., D’Augelli, A.R., Brent, D.A. (2011). Suicidality and depression disparities between sexual minority and heterosexual youth: a meta-analytic review. Journal of Adolescent Health 49:115-23

McManus, S., Meltzer, H., Brugha, T., Bebbington, P., Jenkins, R. (2007). Adult psychiatric morbidity in England, 2007: results of a household survey. Leeds: NHS Information Centre for Health and Social Care.

Miller, M., André, A., Ebin, J., Bessonova, L. (2007). Bisexual health: an introduction and model practces for HIV/STI prevention programming. National Gay and Lesbian Task Force Policy Institute, the Fenway Institute at Fenway Community Health, and BiNet USA.

Obradors, M. (2010). Deconstructing biphobia. Journal of Bisexuality 11:2-3

Ploderl, M., Wagenmakers, E.J., Tremblay, P. (2013). Suicide risk and sexual orientation: a critical review.Archives of Sexual Behaviour 42:715-27

San Francisco Human Rights Comission LGBT Advisory Committee (2011) Bisexual Invisibility: Impacts and Recommendations. San Francisco, California.

Steele, L.S., Ross, L.E., Dobinson, C., Veldhuidzen, S., Tinmouth, J.M. (2009). Women’s sexual orientation and health: results from a Canadian population-based surve. Women & Health; 49:5, 353-367

Warner, J., McKeown, E., Griffin, M., Johnson, K., Ramsy, A., Cort, C., King, M. (2004). Rates and predictors of mental illness in gay men, lesbians and bisexual men and women: results from a survey based in England and Wales. British Journal of Psychiatry 185:479-85

Yoshino, K. (2000). Epistemic contract of bisexual erasure. Stanford Law Review 52(2) p. 353

Share

dones i bisexualitat: acceptació social o violència de gènere?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la directa el 25 de novembre de 2014 (dia contra la violència de gènere).  Podeu veure l’article original aquí.

La bisexualitat femenina sembla ser socialment aplaudida i inherent en les dones. Se sol dir que és més acceptada que la masculina, tot i que moltes dones bisexuals sovint es queixen de patir agressions a causa de la seva orientació sexual. Això sembla una contradicció. Com és possible que, tot i semblar més acceptada, les dones bisexuals sentin patir aquesta violència?

Breanne Fahs exposa a l’assaig Compulsory Bisexulity?: The Challenges of Modern Sexual Fluidity ( 2009) que el concepte de l’heterosexualitat obligatòria s’ha estès al que anomena “bisexualitat obligatòria”. El que conclou en el seu estudi és que les dones són coaccionades a fingir una bisexualitat per al plaer sexual de l’home heterosexual: les dones han de ser (obligatòriament) heterosexuals però han de fingir (obligatòriament) una bisexualitat per al gaudi masculí. Aquest fet ja representa una violència cap a les dones de qualsevol identitat sexual.

Com és llegida i representada la bisexualitat femenina

La bisexualitat femenina gairebé sempre apareix en un context en què les dones representades són atractives a l’ull de l’heteropatriarcat. Si busquem per Internet notícies sobre dones bisexuals famoses ens en trobem algunes com la de Cinemanía titulada Las bisexuales de Hollywood: actrices famosas que juegan a dos bandas (2012). En les fotografies que s’exposen es mostra a una dona atractiva i sexualitzada. El text, en comptes de parlar de la bisexualitat com una opció sexual o emocional, planteja la bisexualitat com un “joc”, i arriba a posar en dubte la bisexualitat amb frases com “nos hace sospechar que las chicas tampoco le ponen tanto”.

Com apunta també Shiri Eisner en el seu llibre Bi: Notes for a Bisexual Revolution, un altre exemple és el de la pornografia comercial, que és creada per a la mateixa construcció masculina hegemònica. Aquest tipus de pornografia – diferenciada d’altres tipus com la feminista, la queer o la postpornografia – està majoritàriament pensada per reproduir el que se suposa que ha d’agradar a l’home heterosexual: el sexe entre dones és una representació atractiva per a la mirada de l’home. Si entrem en una página de vídeos pornogràfics en línea com PornoTube, els vídeos catalogats com a “lèsbics” estan dintre de la categoria principal “heterosexual”; la categoria principal representa l’orientació sexual de la persona espectadora (home) i la subcategoria “lèsbica” és només una pràctica sexual, on més enllà de ser per a lesbianes, es representa una bisexualitat actuada on sovint hi participen homes.

La bisexualitat femenina és així estructuralment objectivitzada i hipersexualitzada, erradicada com a identitat sexual o emocional pròpia de la dona i representada com una actuació per al plaer sexual de l’home heterosexual. Aquesta imatge, en el context de la cultura de la violació, posa a les dones bisexuals en una posició molt vulnerable a patir agressions sexuals: les exposa a la suposició de ple consentiment a l’hora de portar a terme fantasies sexuals per part d’homes. Aquesta violència també la pateixen lesbianes i heterosexuals sota el supòsit de l’heterosexualitat i la bisexualitat obligatòries.

Violència sexual cap a dones bisexuals

En un estudi que va fer el Departament de Salut dels Estats Units al gener de 2013, National Intimate Partner and Sexual Violence Survey, on pulicava dades del 2010, es mostrava que el 46,1% de les dones bisexuals havien patit violacions al menys un cop a la seva vida, davant un 13,1% de les lesbianes, i un 17,4% de les heterosexuals. L’estudi també reflectia que el 74,9% de les dones bisexuals havien patit altres tipus de violència sexual, front a un 46,4% de les lesbianes, i un 43,3% de les heterosexuals. El 98,3% de les agressions a dones bisexuals eren perpetrades per homes. El 61,1% de les dones bisexuals havien patit agressions per part de parelles sentimentals, davant el 43,8% de les lesbianes i el 35% de les heterosexuals. Un altre estudi que es va fer al 2009 anomenat Women’s Sexual Orientation and Health: Results from a Canadian Population-Based Survey va mostrar que les dones bisexuals patien una proporció més elevada de violència domèstica.

Aquestes dades reflecteixen la bifòbia i el masclisme amb què moltes dones són coaccionades per part d’homes a realitzar certes pràctiques sexuals o per apuntar-s’hi sense consentiment, portant a terme així la fantasia de la dona bisexual. Hi ha vàries vivències en blogs d’activistes, a l’assaig de Breanne Fahs o en el llibre de Shiri Eisner. Tot i això, podem exposar les que es van compartir en un projecte que portàvem a terme per a la visibilització de la bifòbia, que són vivències més properes a casa nostra. La Judith comentava: “Jo moltes vegades em sentia pressionada pel meu nòvio a mantenir relacions sexuals amb ell i altres ties. Sovint em deia que hi havia d’estar interessada pel simple fet de ser bisexual. No m’ho deia directament, era una insinuació constant. Algunes vegades sí que ho havia fet i ho volia fer, però no em sentia amb el dret de poder escollir-ho sempre (…) després quan creia que a mi em podria agradar una noia s’alterava totalment per la possibilitat que jo el pogués deixar per una tia. Vàries vegades va utilitzar la bisexualitat per insultar-me i dir-me que era una puta”.

Una altra noia, S., explicava: “Un dia quan estava de festa amb els meus col·legues en dir que era bisexual va venir un tio, em va fotre la mà al cul i em va dir que busquéssim alguna noia pel local per fer un trio. Ni em va preguntar si estava interessada en ell!”. La Isabel afegeix: “Li vaig comentar a una amiga a la barra d’un bar que era bisexual i un tio que havia escoltat la conversa em va entrar directament perquè fes un trio amb la seva nòvia (…) això sense coneixe’ls de res”.

El que moltes dones bisexuals expliquen sovint és que no poden expressar lliurement la seva sexualitat sense la por a l’assetjament o altres formes de violència. Visibilitzar-se com a dona bisexual és, a ulls d’un home masclista i educat en la cultura de la violació, consentiment per accedir-hi sexualment, sense preguntar o esperar a ser-hi convidat. El que conclou Shiri Eisner en el seu llibre és que més enllà de ser acceptada, la bisexualitat femenina ha sigut apropiada per al gaudiment masculí hegemònic heterosexual.

La responsabilitat és del masclisme, no de les dones

Sovint en entorns normatius (i en el propi assaig de Breanne Fahs) s’insinua certa responsabilitat d’aquesta violència a les dones bisexuals que tenen un comportament promiscu o a aquelles que porten a terme pràctiques bicurioses. Un apunt que fa Shiri Eisner en el seu llibre és recalcar que la responsabilitat d’aquesta violència no és de cap dona que decideix exercir la seva sexualitat com desitja, sinó que és estructural, és heteropatriarcal i dels homes que no respecten el consentiment. Qualsevol dona ha de tenir el dret d’explorar la seva sexualitat com vulgui, i a què el seu consentiment i la seva identitat es respectin sempre.

Share

monosexual per defecte

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la directa el 23 de setembre de 2015 (dia de la visibilitat bisexual).  Podeu veure l’article original en aquí.

 

Fa uns mesos es va publicar l’article “Hetero fins que es demostri el contrari” on l’autora mostrava la suposició de què totes les persones som heterosexuals i com això genera tot un marc simbòlic on les persones homosexuals (lesbianes i gais) patien d’invisibilització i del que podríem anomenar discriminació. Aquest tipus de discriminació o violència simbòlica no és anomenada directament d’aquesta manera al text. Tot i així m’agradaria poder recalcar i utilitzar-les ara per a mostrar que l’heterosexisme (estructura que privilegia a les persones heterosexuals i que les col·loca en una posició jeràrquica) no sempre es reprodueix en forma de violència o discriminació directa (homofòbia), sinó que s’expressa de moltes formes estructuralment violentes. Per altra banda, l’heterocentrisme (com l’anomena el text) també és heterosexisme. L’article, amb el qual hi estic bastant d’acord en moltes de les parts, en certa part és una bona visibilització d’una problemàtica força important i és positiu mostrar-ho. Tot i això, m’agradaria poder ampliar-lo per a mostrar també una part que el text no reflecteix.

L’heterosexualitat és l’orientació sexual que se’ns designa per defecte. Com passa amb totes les característiques que gaudeixen de privilegis (ser blanca, ser home, ser cisgènere, no tenir diversitat funcional, etc.) l’heterosexualitat és la ‘norma’. Certament, totes les persones som heterosexuals fins que es demostra el contrari, que és en situacions com quan sortim de l’armari o quan som ‘pillades’ amb una persona del mateix gènere. Aquest és un dels molts privilegis de l’heterosexualitat: el fet de no haver-se d’afrontar amb la violència que suposa sortir de l’armari, la discriminació, ja que no s’ha de sortir d’enlloc. Però, què passa amb les persones que no som monosexuals?

Monosexual és un terme que utilitzem per a referir-nos a les persones amb una orientació o identitat sexual i/o afectiva on només se sent atracció per un gènere. Les monosexualitats més conegudes són l’heterosexualitat i l’homosexualitat. Per defecte, quan no som identificades com a persones heterosexuals se’ns identifica com a homosexuals. Existeixen molts motius per les quals passa això, i tots ells estan directament relacionats amb una estructura que privilegia les monosexualitats i que oprimeix a totes aquelles persones que no som monosexuals com, per exemple, les bisexuals. Aquesta estructura és el monosexisme, un mecanisme que funciona de forma diferent a l’heterosexisme, i que està també lligat al patriarcat en reforçar el mateix sexisme. Les persones sempre som suposades monosexuals fins que nosaltres, amb esforç, aconseguim demostrar que no ho som. Aquesta és una de les principals característiques del monosexisme: nosaltres hem d’estar constantment demostrant que no som monosexuals perquè socialment no existim. Fins i tot sortint de l’armari se’ns continua relacionant amb un armari.

El monosexisme, com totes les estructures de poder, ve acompanyat d’una simbologia que el caracteritza. El nostre vocabulari, la nostra forma d’expressar-nos, és monosexista per defecte. La forma en què ens han ensenyat des de petites a llegir les relacions i les orientacions de la resta de les altres persones és monosexista. Posem per exemple el fet de veure una persona que sembla tenir una relació amb una altra persona. Automàticament llegim l’orientació sexual d’aquestes dues persones en referència a com són llegides pels seus gèneres: si el que estem veient ens semblen dues dones les llegirem com a lesbianes; si ens semblen persones de dos gèneres diferents, com heterosexuals. Les expressions ‘relació heterosexual’ i ‘relació homosexual’ són formules monosexistes que imposen la monosexualitat i que amaguen la possibilitat de que les persones que formin part d’aquesta relació tinguin una orientació o identitat que no sigui l’heterosexual o l’homosexual, tancant l’opció de que tinguin una identitat plurisexual com polisexual, pansexual, bisexual, o skoliosexual (entre d’altres), i de què, a més a més, els seus gèneres no siguin binaris (home o dona).

Les violències específiques a què ens enfrontem les persones no monosexuals acostumen a formar part d’un conjunt de violències molt simbòliques: la no possibilitat, la no existència, el fet que t’assignin estereotips per defecte (i que sentim la necessitat de negar-los oprimint així a una part de la nostra comunitat que els reprodueix i que té tot el dret de fer-ho, com podrien ser les persones promíscues, o les que estiguin confoses), el fet de veure’ns envoltades d’un vocabulari que no ens representa i ser llegides com suma, divisió, resta o multiplicació, sempre de dos estats amb els quals no ens identifiquem. El fet que anomenem ‘simbòlica’ a aquest tipus de violència, no la fa menys ‘violenta’, però sí més difícil de mostrar, de veure i de detectar. Al cap i a la fi, la violència simbòlica es tradueix a la llarga en problemes de salut física i mental, depressions, ansietat, intents de suïcidi, ser més vulnerable a violències sexuals, tenir menys cobertures i informacions específiques en ITS o en salut que pugui afectar de forma diferent a les persones que tenim relacions amb més d’un gènere, problemes relacionals, pobresa, tenir menys accés a llocs de treball, pèrdua de llocs de treball, pèrdua del suport familiar i/o de les amistats, pèrdua de relacions de parella o sexeafectives, exclusió, etc. La violència simbòlica és també característica de totes les estructures: tal com he comentat al principi del text, l’heterocentrisme ho és i acaba reproduint també conseqüències devastadores i que només es poden mostrar a través d’estadístiques.

Sí, és cert que sempre se suposa l’heterosexualitat fins que es demostra el contrari. Però, què és el contrari? Quan penses o dius que el contrari d’heterosexual és homosexual estàs imposant la monosexualitat per defecte, una reproducció monosexista (i que omet a altres monosexualitats menys conegudes). El ‘contrari’ a l’heterosexualitat és la no heterosexualitat, i això és múltiple.

Parlar del contrari com una cosa singular és patriarcal, opressor i discrimina un munt de possibilitats. Les estructures que ens oprimeixen sempre ens assignen una única opció vàlida i per tant la impossibilitat de la varietat, de l’heterogeneïtat. És més, l’expressió ‘fins que es demostri el contrari’ és de per sí mateixa opressiva donat que les persones plurisexuals estem sempre obligades socialment (fins i tot per part de persones homosexuals) a haver de demostrar que existim.

Sincerament, davant de tota aquesta simbologia monosexista que m’envolta, m’és ‘impossible’ ‘demostrar’ la meva bisexualitat, perquè inclús quan decideixo anar de la mà amb dues persones de gèneres diferents, se’m diu que estic confosa o que encara no he sabut escollir i que algun dia, quan ‘creixi’, em decidiré. Així que, si en algun moment alguna persona s’adona que no sóc heterosexual, el més probable és que pensi que sóc lesbiana. I al contrari… quantes vegades m’hauran acusat d’accedir al privilegi heterosexual tot i fer més de 15 anys que m’identifico com a no heterosexual? De fet, podríem dir, que en alguns entorns se m’imposa l’heterosexualitat per sobre de les meves decisions, voluntats o possibilitats, tot i haver ‘demostrat’ que no ho sóc. O sigui, que la meva vida consisteix bàsicament en una lectura binària constant de demostracions del que mai sóc.

Share

deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (I – estructures de poder i monosexisme)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la primera part. La segona la podeu llegir aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

El contingut de la xerrada, una mica més arreglat i extès, l’aniré penjant en el blog per parts. Aquesta és la primera part on parlo d’estructures de poder i de monosexisme.

 

Estructures de poder

Hi ha moltes formes d’explicar o definir què és una estructura de poder. Una estructura de poder és una cosa molt difícil d’explicar. Jo intentaré donar una definició/explicació, però se’n podrien donar altres o ampliar-la.

Una estructura de poder és un sistema que estructura a la societat d’una forma directa i indirecta. És una cosa que està en el nostre llenguatge, en la nostra lògica construïda socialment, en la nostra forma d’expressar, veure o pensar, que el que fa és per defecte fer d’algunes coses ‘normes’ (el que anomenem ‘normal’), que acostumen a facilitar-li més la vida a les persones que s’adeqüen a aquestes normes (a les que anomenem persones amb ‘privilegis’), i a complicar-les a qui no s’adequa a elles (a les que anomenem persones ‘oprimides’). A més, el que fan és que moltes més persones passin i s’adeqüin a aquestes normes per falta d’alternatives.

Una estructura de poder es pot comparar amb la imatge d’un iceberg, en la que la punta és la violència visible (violència física o verbal, per exemple), però que sota s’amaga la part més gran i menys visible de l’estructura, on es troben el llenguatge, la lògica, la forma de veure, expressar, o pensar, que reprodueix violència simbòlica i estructural.

I tot i que s’anomeni simbòlica a aquest tipus de violència, no la fa menys violenta, sinó més invisible i menys reconeixible, i que té conseqüències en la vida de les persones oprimides, com per exemple, pot afectar a la salut mental, a les nostres relacions, etc.

Les estructures de poder es viuen, se senten, et travessen, i són difícils d’expressar, ja que l’expressió per defecte és la que segueix la lògica que privilegia en l’estructura.

Estructures de poder existeixen moltes. Alguns exemples són: el sexisme/masclisme, està l’heterosexisme (on la part més visible de l’iceberg seria el que anomenem homofòbia), està el cissexisme (on la part més visible és la transfòbia), està el racisme, entre d’altres.

Cada una d’elles té les seves particularitats, les seves diferències, no crec que siguin comparables, que una sigui més important que l’altra, sinó que cada una funciona de formes diferents, i en cada context s’expressen de formes diferents i se senten de formes diferents. O sigui, que són contextualitzables. A més, moltes estan relacionades entre sí i es reforcen. Fent, d’aquesta forma, que tot el sistema es reforci a sí mateix.

Monosexisme

El monosexime és una estructura de poder. Primer donaré algunes definicions. Anomeno ‘monosexual’ a la persona que se sent atreta per només un gènere. Les monosexualitats més conegudes són l’heterosexualitat i l’homosexualitat. Per una altra part, plurisexual és un terme paraigües que estem utilitzant últimament en l’activisme per a referir-nos a aquelles orientacions o identitats on hi ha una atracció cap a més d’un gènere, com poden ser la bisexualitat, la pansexualitat, la polisexualitat, skoliosexualitat, entre altres. També hi ha persones que no senten identificar-se amb cap d’aquests termes però que no s’identifiquen tampoc amb les monosexualitats i que poden veure’s també afectades pel monosexisme.

El monosexisme és aquella estructura que suposa que les persones per defecte som monosexuals i per tant privilegia a aquestes i oprimeix i discrimina a les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com som les plurisexuals. La bifòbia i la panfòbia serien el que quedaria situat en la part visible de l’iceberg, però el monosexisme és molt més complex que això.

El monosexisme és una estructura molt simbòlica, i que per això costa tant de mostrar o de parlar d’ella. Es sustenta sobretot en la idea de que les persones plurisexuals no existim, i que els dos únics estats reals són les dues monosexualitats (evidentment una més important que l’altra, ja que no es veu igual a l’heterosexualitat que a l’homosexualitat). I, a part de la invisibilitat o no existència, s’han creat també estereotips al voltant nostre. Però no ens enganyem, ja que aquests estereotips són precisament la conseqüència de la nostra no existència. Ja que, com que no existim, les nostres experiències i vivències s’expressen sempre com a combinació de les dues monosexualitats. Per això, per exemple, es diu que som promiscues o hipersexuals, ja que al ser la suma de dos estats, som el doble de sexuals. Es diu que estem confoses i som inestables, perquè se’ns llegeix com a persones que anem canviant entre dos estats. Es diu també de nosaltres que no sabem el que volem, que som traïdores i infecciones. I tot recau en la idea de veure’ns com a combinació de dos estats que haurien d’estar separats (precisament pel fet de ser jeràrquicament oposats). O sigui, el ‘bo’ i el ‘dolent’.

I la violència simbòlica és molt difícil de percebre, però tot i així té les seves conseqüències. En el cas, per exemple, del monosexisme, existeixen uns índexs més elevats d’intents de suïcidi, d’autolesió, depressió, ansietat, pel sentiment de no poder entendre’s o definir-se a través dels paràmetres socials definits. També podem perdre les nostres feines, ja que al veure’ns com a persones inestables no es confia en nosaltres. També perdem relacions sexeafectives o de parella per veure’ns com a traïdores i que no complirem amb els pactes als que arribem. També tenim un risc més alt de patir violència sexual, especialment les dones, al ser més hipersexualitzades; com també passa que pot ser que no es confii en nosaltres quan denunciem una violació. I un llarg etcètera.

Share