la multiplicitat de la violència monògama

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: violència monògama, apropiació, exclusió, consum, invisibilització, esborrat, agressions físiques i verbals, tècniques de dominació i manipulació, violència institucional i estructural, estereotips, discriminació

Voler parlar de violència monògama és complicat ja que, per un costat, primer hem d’aconseguir poder parlar de la monogàmia com una estructura de poder (no tant només com un recompte de número de relacions de parella i/o sexuals), i a la vegada també hem de parlar de la violència d’una forma més àmplia que no pas només d’agressions físiques o verbals. La violència simbòlica, per exemple,és també un tipus de violència, que col·loca a qui la rep en una posició vulnerable respecte a d’altres; una posició que pot acabar també afectant en molts àmbits: l’econòmic, l’emocional, el mental i la salut de forma general.

La dificultat de parlar de la violència que genera la monogàmia parteix del fet de que no funciona de la mateixa manera quela majoria de les estructures i per això molt sovint, fins i tot dins de la complexitat de parlar sobre estructures, aquesta és difícil de mostrar. La majoria d’estructures tenen un grup privilegiat que compleix unes característiques (per exemple, els homes, les cigènere, les blanques, les primes, etc) i un grup oprimit amb unes altres característiques (per exemple,les no heterosexuals, les neurodivergents, les trans, etc). La violència en aquestes estructures s’acostumaria a produir des del grup privilegiat cap al grup oprimit de formes múltiples (moltes vegades no resulta simple fer aquesta separació totalment binària, i pot ser molt més complex que això, però per aque ens entenguem ara podem simplificar el funcionament així). La diferència (i el que ho complica també més) és que en la monogàmia els grups de privilegiades i oprimides no són fàcils de dibuixar o descriure i, de fet es generen diferents tipus de grups d’opressores i d’oprimides, diferents eixos.

El primer cop que intentem entreveure la monogàmia com una estructura de poder solem veure com a grup privilegiat a les persones monògames (enteses com les persones que tenen pràctiques monògames, que només estan obertes a tenir una relació de parella i sexual) i a les oprimides com aquelles que practiquen no-monogàmies (aquí hi hauria un ventall molt ampli de filosofies relacionals i no totes es veurien afectades per aquest eix de la mateixa manera). Tot i que evidentment existeix una mala imatge de les pràctiques no monògames i una certa discriminació i impediments estructurals i institucionals i, per tant, existeix el privilegi cap a aquelles que practiquen la monogàmia, l’estructura monògama és molt més complexa i genera privilegis i opressions demoltes més maneres.

Per exemple, anant més enllà d’això, Na Pai va apuntar en el seu text “Desmuntant la cultura de la monogàmia” que en aquesta estructura de poder les mateixes persones que oprimien eren oprimides: l’opressora i l’oprimida eren les components de la parella que pel fet de “posseir-se” l’una a l’altra s’oprimien mútuament. Aquest és un altre eix diferent al plantejat anteriorment i també una forma de funcionar i de violentar de la monogàmia, i un plantejament que em va ajudar una mica més i millor a entendre la monogàmia com a estructura de poder. No obstant, a aquests plantejaments també seguia faltant-los alguna cosa que no permetia entreveure algunes violències que surten de la monogàmia i de la nostra forma d’estructurar relacions, com per exemple l’amatonormativitat, que esborra relacions fora de la parella i invisibilitza violències que van més enllà de la parella.

L’autori del text “Lo contrario del amor es la amistad” va ser absolutament genial assenyalant l’amistat com l’alteritat de la parella i per tant, va mostrar un eix on es podia veure a aquesta alteritat com aagredida i oprimida per les jerarquies relacionals que col·locaven a la parella en una posició privilegiada. Això va ser per mi un punt d’inflexió en el aprofundiment per entendre tot aquest entramat estructural. Aquell canvi a l’hora de veure els estats d’oprimida i opressora en l’estructura monògama em va fer adonar de que la violència que la monogàmia exercia era molt més complexa, i em va ajudar a entendre moltes violències invisibles que portava patint des de feia anys.

Per tant, podríem destacar tres eixos diferents d’opressores/oprimides per l’estructura monògama: l’eix pràctiques monògames/pràctiques no monògames, l’eix component de la parella/component de la parella, i finalment l’eix parella/amistat (o resta de relacions). Cada un d’aquests eixos expressaria la violència exercida de formes diferents. M’agradaria en aquest text poder començar a posar nom a algunes d’aquestes violències, tot i que no pretén aprofundir-ne molt, al menys per ara. El que faré, per tant, és donar algunes idees superficials sobre com crec jo que s’expressa cada una d’aquestes violències en cada un d’aquests eixos.

En quant a la violència monògama que vivim les persones amb pràctiques no monògames,aquesta sol ser, per una part, institucional: impossibilitat per accedir a molts dels privilegis que té l’estructura monògama que s’obté amb el matrimoni, o derivats com la parella de fet, com són aspectes econòmics o aspectes legals sobre la criança, o bé també permisos per viure i treballar. També es pot expressar a través de com es solen distribuir els espais pensats per a parelles monògames (les distribucions, per exemple, dels pisos, sol centrar les relacions en un tipus de família nuclear). Per un altre costat, també existeix un tipus de discriminació a través de l’assignació d’un tipus d’imaginari social negatiu (com estereotips) sobre les persones amb pràctiques no monògames: portadores d’ITS, persones amb les que no es pot confiar,que no es comprometen, inestables, immadures, etc (de fet s’assemblen molt als estereotips assignats també a les persones bisexuals). Aquest tipus d’imaginari social és un tipus de violència simbòlica que no s’ha de minimitzar, doncs pot produir problemes de salut mental, així com també dificultats per trobar feina o perdre la feina o relacions afectives (en el cas de que es surti de l’armari). No obstant, no afecta igual a totes, ja que per exemple les dones podrien patir una càrrega molt més violenta quan es veuen associades a tot aquest imaginari, i els homes no es veurien tant afectats ja que les pràctiques no monògames els són més acceptades socialment; o bé les bisexuals que ja tenim aquesta càrrega d’estereotips, o bé les persones racialitzades que també hansigut assenyalades a través de la mirada europea blanca com a persones de cultures promíscues i no monògames. O sigui, al ser una estructura de poder, s’ha de tenir en compte també la intersecció amb altres estructures i que no afecta a totes de la mateixa manera.

Com comentava anteriorment, les components de la parella poden exercir-se mútuament també un tipus de violència monògama. La parella, com a construcció social que afavoria especialment als homes per apropiar-se de les dones, parteix del concepte de propietat. L’apropiació genera dins de la mateixa parella desempoderament, explotació i falta d’autonomia. Aquests mecanismes acaben generant violència de molts tipus: des d’agressions físiques (arribant a assassinats, especialment feminicidis), control i vigilància, exigències i apoderament sobre el cos, ment i emocions de l’altre, violència verbal, manipulació, tècniques de dominació per a que no puguis compartir amb altres persones, passant per generació de relacions de poder (anomenades comunament “relacions de dependència”), afavorint també problemes de salut (especialment mental). Tot i que normalment l’apropiació es dóna més en un sentit que en un altre (sobretot de part de l’home cap a la dona), es pot acabar generant també certa violència monògama per part de les dues cap a les dues en diferents graus segons molts altres eixos (la transversalitat i interseccionalitat un altre cop).

Finalment, el tipus de violència que s’acaba exercint des de la parella cap a les relacions externes a la parella, les “alteritats”, també és un altre tipus de violència monògama. Aquesta, s’expressa més com a invisibilització i esborrat degut a que el reconeixement relacional està centralitzat en la parella (o parelles principals) i, per tant, s’esborra el de les demés relacions (que no siguin familiars). Les relacions fora de la parella acaben sent invisibles, no reconegudes, aquelles que queden als marges de les cures, el temps, o el ser tingudes en compte; són les relacions que reben normalment les conseqüències de les jerarquies de les relacions. Aquestes relacions també acaben caient en el consum, especialment de part dels dos components de la parella, l’explotació degut a la invisibilització del que s’obté d’elles sense no tornar-ho a canvi. Exemples d’aquest tipus de violència són que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o que se les recorda que “només” són amistats (col·locant-les en una posició on no puguin demanar res si ho necessiten), o bé que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació o que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. També s’expressa com a exclusió de totes aquelles que no encaixem amb els cànons corporals, emocionals o mentals (gordes, lletges, amb menys carisma, neurodivergents, amb diversitats funcionals o discapacitades, etc).

Es podria dir, per tant, que la violència monògama, i la monogàmia com a estructura de poder, funciona de formes molt múltiples, no només per les diverses formes que té d’expressar-se, sinó també per la diversitat d’eixos que presenta. Per tant, es poden entreveure violències en un ventall molt ampli, que passa des de la discriminació pel fet de tenir pràctiques no monògames, passant per la violència de la possessió de la parella, acabant pel consum, esborrat, invisibilització i exclusió de les persones de fora de les parelles principals.

Share

memòries d’una C (V – violència monògama)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la cinquena part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí , la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la sisena aquí

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació, violència monògama, tècniques de dominació

 

Violència monògama

 Aquest procés d’objectificació cap a certs tipus de relacions propicia també que es generin i que es consolidin (juntament amb les altres opressions que pateixen aquestes persones) mecanismes que són característics de les estructures de poder. Abans de seguir i introduir aquests mecanismes m’agradaria tornar a recordar i fer èmfasi amb el que he comentat anteriorment: les persones amb molts privilegis es poden beneficiar de les relacions amb poques implicacions i per tant no viuen aquest tipus de violència de la mateixa manera, i inclús se’n poden beneficiar; tot aquest discurs està pensat especialment per a persones vulnerabilitzades per altres estructures de poder, que són les que més fàcilment són excloses per la monogàmia.

A través de l’imperialisme cultural, les normes socials que envolten la monogàmia com a sistema relacional col·loquen a les C en una posició inferior respecte altres tipus de relacions. I quan dic ‘inferior’ no em refereixo a ‘menys importants’, sinó a estatus que et treu veu, a jerarquia. Com he comentat anteriorment, quan es diu ‘relació’ es pensa sempre en ‘parella’, quan es diuen ‘sentiments’ es pensa sempre en ‘romàntics’, o quan es parla de gelosies o de problemes relacionals o de maltractament, també es pensa immediatament amb ‘parella’. Aquest imaginari col·loca a la resta de relacions en un estatus inferior, invisible, sense reconeixement de les seves emocions, o ni tan sols reconeixement dels problemes que hi sorgeixen o de la violència que s’hi pugui generar.

Això propicia que es pugui crear una situació de marginació (apartades del privilegi que concedeix altre tipus de relacions) i desapoderament en la pròpia relació degut a no poder formar part en  les preses de decisions de les coses que les afecten de la seva pròpia relació i no poder participar en la creació de les normes i decisions de la seva relació.A més, tambépropicia l’explotació relacional, quan, per exemple, les C acompanyen emocionalment a A i B (per beneficiar la seva relació), però aquest acompanyament no es rep de tornada degut a que les emocions de A i B són reconegudes, mentre que les de C no. O bé, en el context competitiu que he explicat anteriorment, el fet d’estar en constant lluita competitiva per a poder aconseguir un lloc reconegut en les relacions porta a moltes a un desgast energètic,que acaba portant a un ‘intercanvi’ gens just o sensible.

I, finalment, podríem anomenar a aquest tipus de mecanismes com un tipus de violència monògama. Així com s’ha especificat i com s’ha parlat de la violència que es genera en les parelles, i bé podríem anomenar un tipus de violència com violència monògama (on és l’apropiació, demanda d’exclusivitat, mites de l’amor romàntic, jerarquies entre components de la parella, rols socials de dominació i maltractament, etc), quan estem analitzant la monogàmia ens oblidem (com no) de la violència que la pròpia monogàmia exerceix cap a altres fora de la parella (això ja és un fet violent de per sí); i és que aquest tipus de violència es basa molt amb la invisibilització i l’esborrat.Un exemple d’aquest tipus de violència podria ser que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’’altre’, o l’’amant’ (conceptes que marquen una ‘alteritat’), o se’ns recorda que ‘només’ som amistats (col·locant-nos en una posició on no puguem demanar res si ho necessitem). Violència és que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. Violència és que se’t tingui en compte per parlar-te sobre els problemes de parella de l’altra, però que els teus problemes no siguin vàlids per no ser parella. Violència és el consum emocional. Violència és que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació.

 

Una vegada vaig veure una sèrie de televisió d’Estats Units on un home havia abandonat a la seva dona i filla durant bastants anys degut a estar treballant com a policia infiltrat en un cas. Després de tots els anys ‘desaparegut’ torna a aparèixer a la vida de la seva dona i filla. Ell intenta recuperar la relació amb la seva dona, però la dona està molt molesta per tot el que ha passat (òbviament). En un moment donat de la sèrie, ella descobreix que ell havia estat amb una altra dona durant aquells anys, i aquell s’acaba convertint també en un dels arguments per a no poder reprendre la seva relació: ‘si has estat amb una altra és que no m’estimes prou’. Durant tot un capítol sencer l’home intenta convèncer a la seva dona que aquella ‘altra’ dona no és ‘ningú’. Demostrar que algú no és ‘ningú’, hagi representat el que hagi representat a la teva vida, és un acte molt violent.

 

Tècniques de dominació i monogàmia

 Una vegada estava tenint una conversa emocionalment complicada i intensa amb una persona amb qui portava bastant de temps mantenint una relació propera. En un moment donat vaig aconseguir comunicar-li una cosa que em va costar molt i que era important: feia temps que m’estava sentint deixada, apartada i poc cuidada (especialment respecte a una altra relació més reconeguda i que semblava més de parella o principal). Ell es va adonar ràpidament de que allò era cert i em va dir que tenia raó. Tot i així, després d’afirmar-ho es va ‘defensar’ dient que allò li estava passant degut a la meva (‘mala’) reacció que vaig tenir jo un any abans quan ell em va dir que tornaria a veure a la seva exnòvia. Em vaig sentir molt malament i culpable. Vaig trigar hores en adonar-me de que la meva reacció un any  abans (una reacció que es basava en, simplement, deixar de parlar uns dies perquè havia col·lapsat emocionalment) havia sigut degut al fet de que m’entrés pànic ja que anteriorment sempre m’havia tractat molt malament quan tenia relació amb la seva exnòvia. Aquella tàctica que va fer servir en aquell moment ell és una tècnica de dominació anomenada ‘fer sentir culpable’.

 Fer sentir culpable a una altra persona és una tècnica de dominació. Les tècniques de dominació van ser introduïdes per Berit As (feminista escandinava) i són mecanismes que s’utilitzen per exercir poder sobre una altra persona, on normalment s’aprofiten normes socials que faciliten la dominació sobre certs col·lectius oprimits.

S’invisibilitzen a les C a través de tècniques com no reconèixer la relació, negar la seva pròpia existència, esborrar la relació, etc. Les nostres demandes de compromisos o de cures es ridiculitzen anomenant-les excessivament demandants i com si això ens fes més dependents, en comparació del que pot demanar una persona que és parella principal. Quan demanem se’ns fa sentir culpables per estar intentant ocupar massa espai en la vida de l’altre, especialment espai que hauria d’ocupar la parella principal. A les C se les acostuma a amagar la informació mentre es prenen decisions de coses que les afecten.

 

Share

pensament monògam més enllà de les relacions de parella (o perquè detesto la monogàmia)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia/pensament monògam, jerarquies, relacions jeràrquiques, violència monògama, violència simbòlica

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) de la xerrada ‘Memòries d’una C‘ que vaig fer el passat Novembre i vaig repetir a  les 3es Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 449 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

 

A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a prendre decisions sobre la seva relació, però aquestes decisions afecten també la relació entre B i C. Tot i així, C no és informada en cap moment. En grups de debat opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible que s’informi a C del veredicte on potser podrà dir acceptar-lo o refutar-lo (sense més matisos). Aquesta situació se sol donar per un “conflicte” que sorgeix entre A i B degut a l’existència de C, però a vegades també passa en situacions on l’esborren.

Em vaig començar a preocupar per les C (i per la resta de lletres que van darrera) quan em vaig fixar que en grups de debat es posaven exemples sobre conflictes entre A, B i C (utilitzant lletres per mantenir l’anonimat), i C apareixia en el primer paràgraf, com a “problema”, com a “objecte”, però no com a “subjecte”: s’opinava sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia o què volia C. Es parlava de C, però no amb C. A la vegada jo estava en una situació relacional on sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia tenir veu, decidir, ni entendre… i també s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions o necessitats.

 

El pensament monògam més enllà de la parella

Les normes que imposa el pensament monògam a les relacions romàntiques i sexuals afecten de retruc a tota la resta de relacions: ens diu com ens hem de relacionar segons cada un dels estatus relacionals (parella, amistat, etc) i  col·loca a cada estatus en unes posicions diferents, creant jerarquies. Aquest pensament genera una demanda d’exclusivitat a la parella no només sexual: abasta gairebé tots els aspectes de la vida, com la quantitat de temps que es passa juntes, el tipus d’activitats que no poden dedicar-se a altres persones (com les vacances o la criança), o el reconeixement de la relació. El reconeixement és el que ens ajuda a valorar cada una de les relacions que tenim i a “reconèixer” la seva existència (sense reconeixement tot el que ens aporta s’esborra amb molta facilitat i no es reconeix la possibilitat de tenir-hi compromisos, com tampoc de cures), i sol ser només cap a les relacions de parella.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació. A través de les demandes d’exclusivitats, especialment la de reconeixement, es genera una jerarquia entre relacions que permet que es puguin crear “normes” que s’imposen des de la relació de parella cap a les “altres” relacions, que acaben sent dominades per les parelles sense que les persones que formen part d’aquestes “altres” relacions puguin tenir veu sobre la seva pròpia relació. S’ha de matisar que jerarquia i importància o prioritat no són el mateix: tenir diferents relacions de diferents graus d’importància o que es prioritzen unes en vers altres no vol dir que siguin jeràrquiques, ja que es poden tenir relacions de diferent importància i prioritat, o compartint coses totalment diferents, sense necessitat de treure veu a aquelles persones en les coses que li afecten.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem “relació” sempre es pensi en “relació de parella”, que quan diguem “sentiments” per defecte es pensi en els “romàntics”, o també que quan parlem de violències com la “de gènere” o el “maltractament” es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

Aquest pensament es pot reproduir també quan anomenem les nostres relacions com “sexeafectiva”, “companya”, o no etiquetant-la; també se pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella “principal” o des de les “parelles” cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

 

Violència monògama

La violència monògama s’expressa de diferents formes segons el tipus de relació: hi ha un tipus que es reprodueix en la relació de parella, però hi ha un altre que es reprodueix en les altres relacions i que es basa en l’esborrat. Un exemple és que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o se’ls recordi que “només” són amistats (col·locant-les en una posició inferior). Violència és que intentin demostrar que no ets “ningú” perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació, o que no se t’escolti quan expresses algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona sempre, siguin quins siguin, i sigui quin sigui el context.

 

Qui sol ser més sensible a patir aquesta violència són aquelles persones que són travessades per altres estructures (com el masclisme, l’heterosexisme, el racisme, el classisme, el capacitisme, etc). Em preocupa el risc de que persones amb molts privilegis s’apropiïn d’aquest discurs per a victimitzar-se i dir que estan molt oprimits. Les que normalment queden més marginades en les relacions són persones que els travessen altres estructures. A més, les persones amb molts privilegis, podrien, en alguns casos, beneficiar-se’n, degut a que relacions amb poca implicació els suposaria per part d’ells no haver de sacrificar cap dels seus privilegis per a mantenir les seves relacions (dedicar temps, atencions, compromisos o cures).

 

Trencar amb el pensament monògam

El consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla l’únic lloc on trobar resguard en una societat patriarcal, capitalista i agressiva, especialment per qui ens travessa la violència estructural. Sovint es fa aquest apunt, però s’oblida d’assenyalar la falta de cures fora de la parella (o de certs tipus de relacions i les jerarquies) com també un dels problemes principals, deixant oberta la porta a seguir reproduint sempre el mateix per a centrar-nos en la parella com la “salvació”  a tots els mals.

Porto temps criticant (molt) la monogàmia. La detesto. Però gairebé sempre que la critico sento una reacció molt forta d’altres persones suposant que el que critico és la falta d’alliberament sexual de les que s’identifiquen com a monògames: no és aquesta la meva principal intenció, ja que suposaria molta insensibilitat per no voler entendre les limitacions que ens trobem moltes persones en un procés com és qualsevol “alliberament”. A mi el que més em preocupa és la base de com ens relacionem, les jerarquies, la dominació i l’abús de poder. Em dol el procés en el que es treu veu tant sovint a tantes persones, especialment les que ja pateixen vulnerabilitats. Les C, i totes les lletres que hi van al darrera, s’han convertit en la meva principal obsessió.

Trencar amb la monogàmia no hauria “només” d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més “parelles” o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria “només” d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. És a dir, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les “altres”: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘¡”ser”.

Share

sant valentí i el menyspreu de les relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: amatonormativitat, monogàmia (pensament monògam), devaluació de les relacions fora de la parella

 

Sant Valentí és un dia en el que el capitalisme, apropiant-se de tot el que és estructural, celebra, juntament amb el patriarcat, l’amor romàntic i tots els seus mites. És un dia on conceptes com “parella”, “amor”, “romanticisme” o el propi pensament monògam es donen totalment per suposats a través d’una exaltació de tota la violència que poden comportar si no se’ls expressa a través d’un filtre crític. Qüestionar el seu funcionament, o posar en dubte que hagin de ser conceptes “universals” amb valors compartits per a totes, pot arribar a ser considerat un acte de traïció. Però moltes hem vingut a ser traïdores, i jo sóc una d’aquestes. La meva traïció, però, no és només per criticar com afecten els mites de l’amor romàntic a les persones que formen part del que anomenem “parelles”, sinó també per qüestionar com afecta tot això a tota la resta d’afectes i relacions que queden sempre més al marge: les amistats, les companyes, les conegudes, o aquelles amb les que compartim projectes infravalorats per no tenir una base romàntica.

Durant els darrers anys, gràcies als feminismes i a tota la feina de les feministes, s’han assenyalat moltes de les problemàtiques d’aquesta exaltació de l’amor romàntic: els mites de l’amor romàntic generen un ideal de relació totalment mitificat al voltant d’una relació de poder entre l’home i la dona (que també es reprodueix entre persones d’altres gèneres o entre persones del mateix gènere, però que té el seu origen i s’ha construït socialment per a la unió de les construccions occidentals home-dona). Aquests mites poden arribar a generar molta violència i inclús propiciar i excusar el feminicidi.

Els mites de l’amor romàntic es poden resumir en, per exemple, creure que hi ha una parella per a la qual estem predestinades i que ha estat l’única o millor elecció possible, creure que és impossible que ens agradin diverses persones a la vegada, creure que l’amor ho pot tot i que qualsevol sacrifici és vàlid, o bé creure que els membres de la parella han de ser “un”. A més, aquests mites no han estat construïts en igualtat al voltant dels rols de gènere binaris home-dona, i tradicionalment la dona és la que fa els sacrificis, estima incondicionalment (i sense posar cap límit) a l’home, la que cuida, i la que també sacrifica la seva identitat en benefici de l’”un” (un “un” que s’identifica molt més amb el pensament, benefici i emoció vinculada a l’home que forma part de la relació). Els mites de l’amor romàntic juntament amb la diferència de gènere facilita l’apropiació de les dones per part dels homes, per a fer amb elles qualsevol cosa que els beneficiï, portant en molts casos a l’assassinat d’elles en el cas de que puguin revelar-se contra la idea de ser la seva propietat.

A tota aquesta crítica, que és molt important i necessària, cal afegir-li a més una altra de la qual no se’n parla tant en una data com aquesta: l’exaltació de l’amor romàntic devalua altres tipus de relacions i d’afectes. Aquesta devaluació és un altre tipus de violència relacionada amb el menyspreu o l’esborrat de les pròpies relacions (i de tot el que aquestes relacions comporten, les seves cures, els seus compromisos i les violències que s’hi podrien reproduir). Fora de les relacions de “parella” (les romàntiques per dir-ho d’alguna manera) les relacions afectives com són l’amistat, el companyerisme, o relacions on es comparteixen projectes no vinculats a les relacions romàntiques, són relacions vistes i tractades com “inferiors”, “poc importants” i també com a “alteritats”.

L’amatonormativitat va ser introduïda i definida per Elizabeth Brake a Minimizing Marriage (2012) com la creença de que l’amor romàntic té un valor especial i que està per sobre d’altres relacions afectuoses: suposa que una relació amorosa “romàntica” és “normal” per les persones humanes, que tenir-ne és un objectiu compartit i universal, i que a més ha de ser preferent respecte altres tipus de relacions. Aquestes suposicions devaluen les relacions d’amistat i altres relacions afectuoses, que les “sacrifica” en favor de l’amor romàntic i relega l’amistat i la relació amb una mateixa a la invisibilitat cultural. Aquí podem veure com, paral·lelament, l’amor romàntic i els seus mites reprodueixen altres tipus de “sacrificis” de forma múltiple.

Aquesta creença, convertida en estructura de poder social, col·loca a les relacions que no són la parella en una posició inferior i les esborra: la jerarquia relacional el que fa és esborrar la veu (els desitjos i necessitats) de les persones que formen part d’aquestes relacions considerades “inferiors” posant per sobre la veu de les persones amb les que es té una relació “romàntica”. Aquesta devaluació de relacions acaba tenint conseqüències com l’esborrat o menyspreu d’emocions, de necessitats, de cures, de compromisos, de molèsties i incomoditats que s’estiguin podent sentir o també de violències generades en aquestes relacions “menystingudes”’. El vocabulari que utilitzem ho diu molt clar quan utilitzem expressions com “només és una amistat” (on aquest “només” denota “falta” o “inferioritat”) o bé expressem alteritat dient l’”altra” o l’”amant”.

L’amor romàntic no només violenta les relacions de parella. L’amor romàntic sacseja, remou i afecta a tot tipus de relacions. A les que no violenta a través de l’apropiació i els mites de l’amor romàntic, les esborra, devalua i menysprea. És curiós si més no que després som nosaltres les que som acusades de devaluar l’amor quan fem aquesta crítica, mentre a la vegada hem de sentir perles com que “les amistats no cal cuidar-les ja que no les pots perdre”.

Share