per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
El tipus de reconeixement que ens ve donat per defecte, tal com el defineixen les estructures de poder, beneficia a tot allò que és privilegiat per les mateixes estructures (com passa amb tots els conceptes, com per exemple el de violència, el de compromís, entre d’altres). Aquest tipus de reconeixement és el que va lligat al que solem anomenar ‘reconeixement social’: un reconeixement que passa a través de normes socials i que atorguen poder pel fet de complir amb aquestes normes. Aquest reconeixement funciona com un ‘premi’ social quan s’obtenen aquelles coses que tenen un valor pel sistema i que beneficien més a les persones amb més privilegis.
Aquest tipus de reconeixement, al estar tant unit a les estructures de poder, al privilegi i al poder en general, es rebutja en molts espais crítics amb les estructures i el sistema. Fent això, però, no s’ha generat un discurs realment crític al voltant del reconeixement ja que no s’ha re-pensat aquest reconeixement. La pregunta és: és dolent el reconeixement en general o només el reconeixement lligat a les estructures? Per respondre a aquesta pregunta hem de preguntar-nos què vol dir ‘reconeixement’ i què ens aporta.
‘Reconèixer’ és una forma d’acceptar i legitimar, d’atorgar-li a l’altra unes característiques que li donen un cert valor (tan sigui per a reconèixer coses que puguem considerar ‘bones’, com reconèixer coses que puguem considerar ‘dolentes’). És una forma de dir ‘et veig’. No reconèixer a una persona com a ‘persona’ porta sistemàticament a tractar-la com a objecte, que és el que fan les estructures amb les persones que no tenen privilegis o el que fem de forma molt general quan ens apropem a la gent sense tenir en compte els seus desitjos o voluntats. Reconèixer a una persona que tenim davant passa per reconèixer i validar els seus desitjos o voluntats; fer el contrari és objectificar.
Precisament el ‘reconeixement social’ del que parlava al principi és un tipus de reconeixement que invisibilitza i nega el reconeixement a qui menys privilegis té i li treu l’estatus de ‘persona’. No serà precisament el problema la falta de reconeixement cap a tot allò que no és privilegiat, que el porta cap a l’exclusió, i no pas el reconeixement en sí mateix? O també el fet de donar un tipus de reconeixement no merescut a qui se li dóna normalment a través del ‘reconeixement social’ per privilegiats per les estructures de poder?
Una relació (del tipus que sigui) que no és reconeguda, serà sistemàticament invisibilitzada o esborrada i serà fàcilment exclosa. L’exclusió és una conseqüència de la falta de reconeixement, de totes aquelles a qui se’ls ha retirat merèixer estar entre nosaltres com una més. Que es reconegui el que aportem, el que fem, qui som en una relació, en un grup o en una comunitat és la forma en que tenim de ‘veure’ns’, d’admetre’ns com a persones que ens afectem i a les que afectem. Esborrant tot tipus de reconeixement esborrem el valor del que aporta cada persona, tant a l’àmbit personal d’una relació, com a l’àmbit comunitari, grupal o col·lectiu. Esborrant el reconeixement fomentem l’exclusió, que sumada a altres estructures de poder fomenten l’explotació relacional, la marginació i l’alienació (totes conseqüències de l’objectificació).
