per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
contingut: objectificació, consum de relacions, jerarquies, relacions jeràrquiques, utilitarisme
Una de les coses que em va atraure d’algunes de les formes de veure i viure les no-monogàmies va ser la de deconstruir el concepte de parella i tot el que l’envolta, però també, i sobretot, valorar molt més altres relacions, com aquelles que solem anomenar “amistat” o relacions on es comparteixen projectes que són d’importància. Les relacions d’importància no poden estar centrades només en les relacions romàntiques i sexuals, existeix un gran món fora d’aquestes relacions on, sense nosaltres adonar-nos ni voler-ho acceptar, en depenem i normalment les tenim poc en compte, o bé no valorem l’organització familiar al voltant d’elles. No obstant, és difícil que ens n’adonem perquè gairebé tot l’imaginari social se centra en valoritzar només allò que ens aporten les parelles i, també a la inversa, només compartir amb les parelles allò que considerem important.
Però no és suficient en afirmar-nos que les “demés” relacions (com si d’una alteritat es tractés) són importants. M’he adonat (o he sentit) que moltes vegades quan s’intenta parlar de la importància de les relacions que no són sexuals ni romàntiques es fa, segurament sense intencionalitat, a través d’un paradigma també capitalista: el de la utilitat i/o el de l’element decoratiu que li dona un toc bonic (i divers) a la teva vida. Repetir moltes vegades lo meravelloses que són aquestes altres relacions per la seva utilitat, o bé perquè “enriqueixen” la diversitat en la teva vida no és, de per sí mateix, una cosa que trenqui amb les jerarquies ni amb el fet de no tenir-les en compte. És un acte de consum més si no ve acompanyat d’un reconeixement real. Això ho acabes sentint sobretot quan intentes construir les teves relacions al voltant d’aquestes alternatives, però el terreny es torna excessivament inestable al voltant de tots aquests discursos i de moltes persones que repeteixen aquestes cantarelles.
El problema que visc i sento sovint és que es parla d’aquest tipus de relacions des d’un punt de vista consumista perquè ens són “útils” i “enriqueixen” el nostre entorn, mentre a la vegada jerarquitzem i atorguem tot el poder de decisió en les nostres vides (i sobre aquelles relacions “alternatives”) a unes altres poques persones. O sigui, es confon molt sovint el concepte de jerarquia o no jerarquia amb el simple fet de quants tipus de persones consumeixo o no, en comptes de comprendre l’arrel de l’exercici de poder i del consum en sí mateix que és producte de les relacions jeràrquiques. Entenc, però, que tampoc m’agrada el discurs de que som éssers independents que no necessitem del nostre entorn i que ens hem d’omplir nosaltres mateixes, però tampoc m’agrada el de veure l’utilitarisme de les persones que ens envolten. En el fons, crec, el que no m’agrada és, precisament, el propi concepte d’omplir i d’utilitat. Les persones som això, persones: ens necessitem, però som importants per nosaltres mateixes no per la nostra utilitat ni per com decorem l’espai amb la nostra existència. Passem de que sigui una sola persona la que ens ompli a buscar-ho en vàries, veient, només, la seva utilitat, mentre a la vegada cantem allò de que som éssers independents que no necessitem a ningú per omplir-nos perquè ens és fàcil obtenir les coses del nostre entorn sense gaire esforç gràcies al consum que fem d’altres persones.
Les relacions fora de les romàntiques-sexe-afectives en aquest marc s’acaben convertint en una espècie de fetitxe, decoratiu, on queden totalment objetificades i, a la vegada, en realitat, molt poc tingudes en compte. És aquesta una de les pors que sempre tinc amb discursos amb els que sempre he empatitzat i que jo mateixa he utilitzat. De fet, jo fa molts anys que no tinc cap parella, i cada vegada més intento organitzar-me al voltant d’altres tipus de relacions. Per a mi, totes aquestes qüestions són importants, no només per no voler caure, com m’ha passat mil cops, en relacions on se’t diu que tens certa importància, però on t’adones que no ets més que un element decoratiu o útil, sinó també per no voler caure en tractar a la gent com mers objectes que ajuden a fer-me la vida més fàcil.
