l’objectificació de les “altres” relacions: meravelloses, decoratives i útils

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: objectificació, consum de relacions, jerarquies, relacions jeràrquiques, utilitarisme

Una de les coses que em va atraure d’algunes de les formes de veure i viure les no-monogàmies va ser la de deconstruir el concepte de parella i tot el que l’envolta, però també, i sobretot, valorar molt més altres relacions, com aquelles que solem anomenar “amistat” o relacions on es comparteixen projectes que són d’importància. Les relacions d’importància no poden estar centrades només en les relacions romàntiques i sexuals, existeix un gran món fora d’aquestes relacions on, sense nosaltres adonar-nos ni voler-ho acceptar, en depenem i normalment les tenim poc en compte, o bé no valorem l’organització familiar al voltant d’elles. No obstant, és difícil que ens n’adonem perquè gairebé tot l’imaginari social se centra en valoritzar només allò que ens aporten les parelles i, també a la inversa, només compartir amb les parelles allò que considerem important. 

Però no és suficient en afirmar-nos que les “demés” relacions (com si d’una alteritat es tractés) són importants. M’he adonat (o he sentit) que moltes vegades quan s’intenta parlar de la importància de les relacions que no són sexuals ni romàntiques es fa, segurament sense intencionalitat, a través d’un paradigma també capitalista: el de la utilitat i/o el de l’element decoratiu que li dona un toc bonic (i divers) a la teva vida. Repetir moltes vegades lo meravelloses que són aquestes altres relacions per la seva utilitat, o bé perquè “enriqueixen” la diversitat en la teva vida no és, de per sí mateix, una cosa que trenqui amb les jerarquies ni amb el fet de no tenir-les en compte. És un acte de consum més si no ve acompanyat d’un reconeixement real. Això ho acabes sentint sobretot quan intentes construir les teves relacions al voltant d’aquestes alternatives, però el terreny es torna excessivament inestable al voltant de tots aquests discursos i de moltes persones que repeteixen aquestes cantarelles. 

El problema que visc i sento sovint és que es parla d’aquest tipus de relacions des d’un punt de vista consumista perquè ens són “útils” i “enriqueixen” el nostre entorn, mentre a la vegada jerarquitzem i atorguem tot el poder de decisió en les nostres vides (i sobre aquelles relacions “alternatives”) a unes altres poques persones. O sigui, es confon molt sovint el concepte de jerarquia o no jerarquia amb el simple fet de quants tipus de persones consumeixo o no, en comptes de comprendre l’arrel de l’exercici de poder i del consum en sí mateix que és producte de les relacions jeràrquiques. Entenc, però, que tampoc m’agrada el discurs de que som éssers independents que no necessitem del nostre entorn i que ens hem d’omplir nosaltres mateixes, però tampoc m’agrada el de veure l’utilitarisme de les persones que ens envolten. En el fons, crec, el que no m’agrada és, precisament, el propi concepte d’omplir i d’utilitat. Les persones som això, persones: ens necessitem, però som importants per nosaltres mateixes no per la nostra utilitat ni per com decorem l’espai amb la nostra existència. Passem de que sigui una sola persona la que ens ompli a buscar-ho en vàries, veient, només, la seva utilitat, mentre a la vegada cantem allò de que som éssers independents que no necessitem a ningú per omplir-nos perquè ens és fàcil obtenir les coses del nostre entorn sense gaire esforç gràcies al consum que fem d’altres persones. 

Les relacions fora de les romàntiques-sexe-afectives en aquest marc s’acaben convertint en una espècie de fetitxe, decoratiu, on queden totalment objetificades i, a la vegada, en realitat, molt poc tingudes en compte. És aquesta una de les pors que sempre tinc amb discursos amb els que sempre he empatitzat i que jo mateixa he utilitzat. De fet, jo fa molts anys que no tinc cap parella, i cada vegada més intento organitzar-me al voltant d’altres tipus de relacions. Per a mi, totes aquestes qüestions són importants, no només per no voler caure, com m’ha passat mil cops, en relacions on se’t diu que tens certa importància, però on t’adones que no ets més que un element decoratiu o útil, sinó també per no voler caure en tractar a la gent com mers objectes que ajuden a fer-me la vida més fàcil. 

Share

consum relacional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Últimament en entorns feministes, crítics i/o en espais vinculats als moviments socials es parla una mica sobre el consumisme relacional i els problemes que genera en maneres poc crítiques de veure les relacions (que són les que utilitzem per defecte). Moltes vegades en fem crítica sense parar-nos a pensar, explicar o definir en què consisteix exactament el consumisme relacional, caient sempre en la suposició per defecte de que les relacions de consum són aquelles de curta durada o bé les que es comparteix “només” sexe. Aquesta visió poc treballada reprodueix una visió estructural molt limitada i esborra molts consums relacionals dels que no es parla. Crec que per poder seguir parlant sobre les conseqüències i de com cal evitar el consumisme relacional, seria necessari parar-nos totes a descriure què considerem consum quan parlem de relacions.

Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir “relació de consum” com una relació que no té gaire durada en el temps. Són totes les relacions de curta durada relacions de consum? No ho crec, tot depèn de com ens apropem i com ens allunyem de la persona amb la que tenim aquesta “curta” interacció o relació. Sovint es confon “curta” amb una relació “utilitarista” que deixes al cap de poc perquè ja has satisfet l’objectiu pel qual t’hi vas apropar. Però ens oblidem de moltes relacions que poden ser curtes per molts motius i que no són utilitaristes: algú que coneixes durant un esdeveniment i no t’hi tornes a relacionar, per exemple. A més, fent aquesta relació estem amagant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, com moltes relacions de maltractament.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb “només” sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això esborra molts altres tipus de consum que no són sexuals (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació amb “només” sexe és consumista, una idea sexofòbica. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació “només” sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és consumista perquè s’estan tenint en compte les voluntats, desitjos i necessitats de l’altra persona.

Jo prefereixo definir el consum de relacions a través de la motivació i la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum (des del meu punt de vista) seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte, no un subjecte) on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

A vegades la definició per defecte que es fa del consumisme de relacions (relacions de consum sexual curtes en el temps) esborra moltes de les experiències de consum que he viscut: relacions llargues (d’anys) que m’han consumit emocionalment. Tot i la importància de tenir en compte el consum relacional que es fa a través del sexe, especialment per part d’homes cap a dones i persones femenines i en entorns de festa o en ambients purament sexuals, o també de com moltes persones s’apropen a d’altres i al cap de no res deixen la relació sense cap cura perquè ja han satisfet les seves necessitats, no hem d’obviar tampoc la resta de consums en els que ens veiem sotmeses.

Share