per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
avís de contingut: tècniques de dominació, individualisme, neurocapacitisme, privilegis, jerarquies, estructures de poder.
Deconstruir-te i reconstruir-te en entorns no monògams implica parlar molt sobre emocions, comunicació i relacions. En aquests contextos l’eina més tractada i utilitzada quan es parla de comunicació és la Comunicació No Violenta (CNV), fins a haver-la convertit en l’opi de les no-monogàmies i del poliamor: quasi tots els esdeveniments sobre no-monogàmies acaba apareixent algun taller sobre CNV o alguna proposta semblant. Però hem d’anar en compte, ja que tot allò que es presenta sempre com la gran i perfecta solució “neutra” a tots els problemes (com se sol fer amb la CNV) acostuma a venir farcit de totes les estructures de poder que el mantell de “neutralitat” sempre intenta amagar, ignorar o passar per alt. El fet d’haver vist utilitzar aquesta “eina” comunicativa tantes vegades per part de persones (especialment homes) que manipulen, maltracten i abusen, és per a mi una alarma prou important que em porta a voler comprendre millor quins són els seus punts més problemàtics. I no, no sóc de l’opinió de que aquestes persones en fan un mal ús i tergiversen la CNV, sinó que crec que la problemàtica rau en la base mateixa del discurs que construeix la CNV: el paradigma liberal de l’individualisme.
No vull tampoc dir que tot en la CNV em sembli problemàtic, i s’ha d’admetre que la CNV té coses que ajuden a apoderar-se i a comprendre’s una mica millor a una mateixa. Sembla també una bona eina quan estàs en una relació horitzontal. El problema bàsic de la CNV és que obvia les estructures de poder, les tècniques de dominació i les jerarquies que sovint hi ha en les relacions, i obviar això és molt perillós perquè suposa una forma de veure les relacions molt simplista i genera moltes complicacions i violènccies (especialment cap a les afectades per estructures de poder, discriminacions i opressions). Això és perquè parteix d’una idea individualista de les relacions que veu a les persones com éssers aïllats i independents els uns dels altres i que només s’afecten de forma puntual i voluntària. D’aquesta manera obvia i ignora la interdependència, l’afectació mútua i constant i la responsabilitat compartida.
La CNV proposa un tipus de comunicació que anomena la forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són “naturals” i són violentes. La valoració sobre què és violent és un procés cultural, no és “universal”. A més, no existeixen formes de comunicar-se més naturals que d’altres, ni més culturals que altres, ni natural té perquè significar millor que “no natural”: tot allò que llegim com a “no natural”, o sigui com a social o cultural, neix de la natura i la natura és influïda també per la cultura. Aquesta tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés que col·loca la mirada occidental i blanca al centre i obvia que altres cultures poden construir formes diferents de comunicació i de violència.
Una de les bases de la CNV és el que anomenen “donar de forma natural” (seguim amb el paradigma de la “naturalitat”): totes les necessitats queden cobertes sense obligar res a ningú i fent només les coses que cada una desitja fer de forma “natural”. Es suposa, per tant, que totes les tasques sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer, una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar (com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a un sempre m’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia que si cadascú només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida per com fer-les; normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma sistemàtica persones de col·lectius minoritzats, a les que se les ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat compartida i col·lectiva i obvia que moltes decisions del que una desitja o no fer són culturals i no “naturals”.
La CNV anomena violència a negar la pròpia responsabilitat dels actes i de les emocions utilitzant expressions del tipus “haig de fer alguna cosa” (expressió que indica obligatorietat) en comptes d’expressar que ho faig perquè ho escullo, auto-responsabilitzant-me de les meves decisions, actes i emocions. Per un costat, aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta en comptes d’estar sempre atorgant aquest poder externament: per tant, és un pas cap a l’autonomia i a certs apoderaments. Tot i això, és una visió que ignora que hi ha persones que tenen una limitació molt més gran del que poden fer o del que poden escollir. Em fa ràbia que inclús en molts exemples que posa la persona que va crear la CNV (un home blanc i amb una bona col·lecció de privilegis) explica que les persones oprimides (com les racialitzades) tenen menys opcions per escollir però que tot i així són lliures: segons ell, sempre es pot escollir morir en comptes de fer el que se’t demana. Aquest pensament és un pensament liberal i que prové d’una posició de molts privilegis. Tenir menys opcions, o escollir sota coerció, no és escollir lliurement.
Per un altre costat, la idea de que som lliures i totalment responsables del que fem i sentim pot ser utilitzat per persones amb molts privilegis per no responsabilitzar-se elles de les coses que fan i “escórrer el bulto”, especialment de les coses que fan que afecten a altres: si tu ets responsable del que sents i del que et passa, el que jo faci o deixi de fer no és important, i com et sentis degut a les meves accions no és responsabilitat meva, encara que siguin coses que t’afectin directament. D’aquesta manera moltes vegades persones amb més privilegis, especialment homes, utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se de moltes agressions o actes que afecten a les seves relacions.
La CNV diferencia entre “observacions” (objectives) i judicis o valoracions (subjectives). Segons la CNV per a comunicar-nos de forma no violenta ho hem de fer a través de les observacions objectives, intentant evitar les valoracions “subjectives” sobre el que les demés persones fan: per exemple, dir que una persona ens està ignorant és un judici i una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem (no sabem si una persona no ens respon perquè ens està ignorant o bé perquè no ens ha sentit bé, no es troba bé o per algun altre motiu) ni atorgar-li nosaltres intencions, desitjos o emocions.
No obstant, fer-nos creure que existeixen observacions objectives és perillós, ja que per defecte el que és sovint descrit com “observacions” objectives solen caure amb una definició concreta del món que ens envolta, sovint vinculada als privilegis (l’objectivitat correspon a la mirada de l’home blanc cis heterosexual de classe mitja/alta neurotípic sense diversitat funcional, etc), i per tant exigir aquest tipus d’observacions a qui més beneficia és a qui més privilegis té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha respost també pot ser una valoració subjectiva i cultural que es correspon a una definició sobre el que és o no una resposta i el que és acceptat o no com a comunicació “vàlida”: podria ser que la persona dins de les seves capacitats comunicatives ens hagi respost però nosaltres no ho haguem entès així quan ho llegim o interpretem a través de les normes culturals sobre comunicació. Aquest raonament, a més, no ens permet fer valoracions de molts dels actes que rebem d’altres persones: no ens permetria dir que una persona ens està maltractant, enganyant, manipulant, etc, ja que segons la CNV això són valoracions subjectives. Com de positiu és no poder fer aquest tipus de valoracions, per molt subjectives que la nostra cultura ens digui que són? No serà que la “subjectivitat” està subvalorada?
La CNV et diu que per expressar emocions no has de dir mai que les demés persones et fan sentir com et sents, sinó que has de dir que quan l’altra persona fa alguna cosa tu et sents d’una manera determinada, desresponsabilitzant a l’altre de com et sents, autoresponsabilitzant-te tu i deslligant les accions i emocions (reaccions) de cada persona. Aquesta és una forma de veure les relacions com persones separades que no s’afecten i amb responsabilitats separades en comptes de veure la responsabilitat de les relacions com responsabilitats compartides. Oi que quan jo li dono un cop de puny a algú tinc part de responsabilitat del dolor que pugui sentir? Oi que quan aconsegueixo una fita amb altres companyes més és responsabilitat de totes el benestar que jo en pugui obtenir? (I de fet moltes fites que aconseguim i creiem, i ens fan creure, que són individuals, són gràcies a moltes altres persones). És molt fàcil que aquest discurs sigui utilitzat per part de manipuladors per desresponsabilitzar-se d’emocions que provoquen a altres persones a través de les tècniques que fan servir per a manipular-les o maltractar-les: si tu ets totalment responsable de les teves emocions, les meves manipulacions no ho són.
Finalment, una de les “estrelles” de la CNV és el que anomena “empatia”, que per a mi és una de les més problemàtiques. Tot i que hi ha moltes definicions i formes de sentir sobre què és l’empatia, la CNV descriu el procés empàtic a través de “llegir” i interpretar què necessita l’altra persona sense que aquesta l’expressi. Segons la CNV, quan una persona es “queixa” d’alguna cosa que estàs fent tu o t’exigeix alguna cosa és perquè té una necessitat que no està sent satisfeta. El que proposa la CNV és girar la truita quan algú t’assenyala alguna queixa i expressar-li què és el que tu creus que ella sent i què deu necessitar. Segons la CNV aquest acte és un acte de preocupació per a l’altra persona.
Torbo molt violent que si una persona no ha expressat quines són les seves emocions ni necessitats sigui algú altre qui li ho digui (encara que ho expressi amb una pregunta) a través d’una suposició i lectura. Fent això el que fas és focalitzar l’atenció en una altra cosa diferent a la que ella assenyalava: unes emocions i necessitats que tu li atorgues, a més excusant en una suposada preocupació per ella. És fins i tot contradictori amb un dels postulats que he presentat anteriorment sobre no fer judicis o valoracions, ja que suposar quines necessitats té l’altre no és una lectura subjectiva. Quantes vegades he vist manipular a través d’aquest tipus d’”empatia”? Moltíssimes. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar alguna agressió el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar sent les teves emocions i buscant les teves necessitats i “carències” que et porten a aquelles emocions, com si no fos l’agressió en sí la que et provoqui l’emoció, ja que la persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions. Aquesta és una de les parts més explotades de la CNV i una de les més violentes.
