plurisexualitats i estereotips VI: plurisexuals i traïdores al sistema patriarcal

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el sisè i últim d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el cinquè aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia, sexisme i cissexisme

Aquest és el sisè i últim text que escric per parlar sobre els estereotips que s’assignen a les persones bisexuals i d’altres plurisexualitats. He deixat per últim l’estereotip de la traïció perquè crec que és un estereotip del que és molt difícil reapropiar-se i poder-ne sentir inclús cert orgull. Si més no, a qui li agrada que li diguin que és una traïdora? No obstant, a la vegada, és un estereotip que pot ser molt potent i empoderant i és per això que tanco aquesta sèrie amb aquest estereotip: la traïció. Les persones bisexuals (juntament amb la resta de plurisexualitats) som considerades traïdores. La traïció és una característica que constantment se’ns imposa allà on estem: per part de les nostres relacions afectives, familiars o a la feina. Inclús s’estén a través dels moviments LGBTI+ on també se’ns considera traïdores del propi col·lectiu. Allà on anem, és igual, la càrrega de la traïció sempre ve amb nosaltres: sempre es creu que enganyarem, que no sabrem portar a terme compromisos, siguin els que siguin.

Però per què es té tanta obsessió en atribuir-nos la traïció? Aquest estereotip no se’ns assigna pas a l’atzar. Les persones plurisexuals podem representar una amenaça pel patriarcat i per moltes estructures, de la mateixa manera que ho són altres alternatives a l’heterosexualitat o al cis-tema. És una amenaça a l’heterosexisme, al sexisme, al cissexisme, a la monogàmia, i també, inclús, al capacitisme (pel fet de ser considerades persones confoses, com ja he tractat en anteriors textos, com aquí). Podríem dir, que, en conseqüència, la por que es té a nosaltres és perquè podem suposar una traïció al sistema: som éssers que contaminem barreres que s’han imposat per separar els mons més privilegiats (com són l’heterosexualitat i la masculinitat) dels exclosos (la no heterosexualitat i la feminitat i altres alternatives a la masculinitat), per a que es pugui seguir perpetuant el privilegi.

Un dels motius pels quals representem una amenaça és per la suposada possibilitat d’escollir que tenim. Normalment a les persones plurisexuals se’ns diu que podem escollir entre ser heterosexuals o homosexuals. El que em fa més gràcia és per què no se’ns diu que també podem escollir ser plurisexuals, que és el que finalment la majoria escollim ser. Però el problema no és l’elecció en sí mateixa (si escollim una cosa o una altra, tot i que òbviament les conseqüències d’escollir una cosa o una altra són molt diferents), el problema principal en el nostre cas és tenir la possibilitat de poder escollir, això es veu que molesta.

Per què poder escollir suposa un problema? El discurs majoritari que pretén fer-nos acceptar la no-heterosexualitat ens diu que l’orientació no es pot escollir, que és una cosa innata que no es pot canviar, i que per tant s’ha d’acceptar. Però així només reproduïm la idea de que l’homosexualitat és en sí un problema, i que l’únic motiu que tenim per acceptar-la és perquè no es pot canviar. Bàsicament és resignació, no acceptació. La possibilitat d’elecció a qui més mal fa, per tant, és a l’heterosexualitat ja que es qüestiona directament el seu privilegi: segons el pensament heterosexual i patriarcal, si poguessis escollir, escolliries l’heterosexualitat sense dubte, i la possibilitat d’elecció s’acabaria aquí. Que existeixin éssers que tot i poder escollir no escullin aquest costat és posar l’heterosexualitat i el seu privilegi en una posició totalment qüestionable.

Per altra banda, també, les plurisexualitats poden qüestionar la construcció dels dos gèneres imposats: l’estructura sexista i cissexista estableix un model de dos gèneres, forçant a les persones a ser d’un gènere concret segons una assignació determinada al néixer, i a ser heterosexuals. Els dos gèneres dicten una estructura oposada de desig i mútuament excloent. Dins d’aquest marc la possibilitat del desig cap a més d’un gènere es fa poc comprensible i suposa una amenaça a aquesta construcció binària en la que el gènere sempre ha d’anar lligada a l’elecció de l’objecte sexual única i oposada. I, de pas, també amenaça i posa en perill la cultura monògama imposada. Seguint la línia anterior, la construcció de la idea de que necessitem a una persona d’un gènere concret per a completar-nos, fa que l’atracció cap a més d’un gènere compliqui la monogàmia imposada ja que existiria la necessitat de tenir relacions amb més d’una persona.

Sí, les persones plurisexuals podem ser unes traïdores. No dic que ho siguem només pel fet d’existir, tot depèn de com ens situem, clar està. Però tenim entre les nostres mans el poder d’elecció; un poder d’elecció de traïció a un sistema que jerarquitza, violenta i discrimina. Podem contaminar la barrera, podem saltar-la, podem qüestionar-la, podem posar en entredit quins privilegis atorga i podem destruir-la. Sí, som plurisexuals i podem escollir ser traïdores al sistema patriarcal.

Share

trobada d’activisme plurisexual del passat 17 de febrer a Madrid

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Com ja vaig anunciar aquí, el passat 17 de febrer vam estar a la seu de COGAM a Madrid parlant sobre activisme plurisexual i monosexisme. Us deixo el vídeo de la taula rodona on apareixem (per ordre): Carlos, Manuel, Esdras, Joss i jo.

Share

plurisexualitats i estereotips: no existir, existir o existir entremig com a éssers híbrids

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

font de la imagte

Aquest text és el quart d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, panfòbia, al·losexisme, eradicació, esborrat, esterotips

Segons l’imaginari social les plurisexualitats no existeixen. En realitat es diu que la bisexualitat no existeix, i a les demés plurisexualitats ni tant sols se les anomena, se les esborra encara més. A la vegada, aquest imaginari també ens diu que totes les persones som en realitat bisexuals (esborrant d’aquesta manera l’especificitat de la violència que rebem) i, per fer-ho encara més rodó, el mateix imaginari afegeix que les persones bisexuals som meitat heterosexuals i meitat homosexuals. En resum: ningú ho és, totes ho són i som mig-mig altres coses. Part de la reacció del col·lectiu bisexual ha sigut buscar maneres de defensar-se’n cridant fortament que existim i que no som meitat-meitat res, que som 100% bisexuals. Però quin tipus d’identitat, orientació o opció estem creant amb això? Som realment 100% alguna cosa que ens representa a totis? El problema de generar aquest tipus de discurs és que no analitza ni va més enllà per intentar entreveure quina és la problemàtica que ocasionem que fa que se’ns llegeixi com a éssers híbrids que a la vegada no existim i que formem part de totes les persones.

La famosa escala de Kinsey exemplifica molt bé aquest entramat tan complicat i a la vegada tan simple. Kinsey, intentant visibilitzar la pluralitat de l’atracció sexual va acabar, sense ell adonar-se’n, reproduint la mateixa idea que acabo de plantejar (i per tant la falta de pluralitat): va crear una escala del 0 al 6, on totes estem en algun punt, on 0 representa “exclusiva” heterosexualitat i 6 “exclusiva” homosexualitat. La resta de punts acaben representant escales de suposada mescla. Tot i que Kinsey anomena molts dels estats intermedis com “bisexualitat”, en realitat la seva forma de representar-ho és com un estat combinatori d’hetero/homo, i de fet és així com quasi sempre es presenta en l’actualitat. Totes les persones, després de respondre un qüestionari, traiem un número en l’olimpíada monosexista (i al·losexista, ja que no considera la possibilitat de no sentir-te atreta cap a ningú ni cap gènere) en la que se’ns situa en algun punt d’aquesta escala.

Aquesta escala acaba reproduint tot l’imaginari social junt: en aquesta escala només estan representades les monosexualitats (les bisexuals no existim), acaba demostrant que la majoria cauen entremig dels dos extrems i que molt poques són exclusivament monosexuals (totes som bisexuals), i que aquestes persones que estan “entremig” poden, en realitat, representar la seva sexualitat com a combinació dels dos extrems (som mig heterosexuals i mig homosexuals).

Us podríeu imaginar una escala que, en comptes d’anar de “totalment” heterosexual a “totalment” homosexual, passant per totes les escales de suposada “bisexualitat” (com és l’escala de Kinsey), anés de “totalment” asexual (sense atracció cap a cap gènere) a  “totalment” omnisexual (atracció cap a tots els gèneres), passant per la “suposada” monosexualitat (només atracció cap a un gènere), i tot el ventall de plurisexualitats fins a arribar a l’omnisexualitat? O bé passar de l’atracció on és molt important el gènere (la monosexualitat) a on és totalment indiferent (pansexualitat o asexualitat)? O de totalment asexual a totalment hipersexual? Aquests exercicis s’han plantejat anteriorment (no he trobat les referències, però existeixen estudis que ho plantegen) i ens ajuda a entendre que veiem les orientacions sexuals de forma totalment construïda. Per què veiem la bisexualitat com un pas entre mig de les dues monosexualitats i no veiem, per exemple, ser monosexual com una cosa que està de camí entre l’asexualitat i la bisexualitat, pansexualitat o l’omnisexualitat? En realitat, si veiem les plurisexualitats com meitat i meitat les dues monosexualitats reconegudes (heterosexualitat i homosexualitat) és perquè culturalment l’únic que reconeixem com a estats possibles són aquestes dues monosexualitats.

La nostra cultura i les nostres estructures llegeixen i interpreten a les persones plurisexuals com éssers híbrids. Ser híbrides és part de la nostra forma d’estar i existir en un sistema monosexista que sempre ens llegeix a través d’aquesta mirada monosexual. Formem part dels dos mons i a la vegada de cap. Per això existim i no existim. Som totes però no som cap. Som meitat i meitat. Som frontera entre dos mons que no haurien de poder tocar-se. Contaminem la frontera. Una frontera construïda per a mantenir el privilegi i el poder heterosexual. I per aquest motiu molestem.

Share

plurisexualitats i estereotips III: el canvi, les fases i les no estabilitats com a forma de construir un món més sensible

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]

Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el quart aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat

El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.

Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.

El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.

El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.

Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).

És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.

Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.

El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).

Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).

Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.

Share

ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share

monosexisme i monogàmia (intervenció en la taula rodona de les primeres jornades d’amors plurals)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El dia 14  de desembre de 2015 vaig participar en una taula rodona en les primeres jornades d’Amors Plurals. Aquesta és la meva intervenció (l’original la podeu trobar aquí), i anteriorment també la vaig penjar en castellà aquí.

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc kuirfeminista i sóc activista bisexual. Sóc membre del col·lectiu Enrenou, on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Abans de començar la meva intervenció m’agradaria explicar què vol dir ‘plurisexual’ i perquè faig servir aquest terme. Plurisexual és un terme paraigües que estem fent servir moltes activistes per a referir-nos a totes aquelles identitats o orientacions on hi ha una atracció afectiva i/o sexual cap a més d’un gènere. La plurisexualitat més coneguda és la bisexualitat, però n’hi ha d’altres com són la polisexualitat, la pansexualitat, etc (no entraré a definir-les totes o a explicar les seves diferències, però si en el debat o després algú en té curiositat jo i altres persones d’Enrenou que són a aquí podem explicar-ho). Sé que per a mi i per a moltes seria molt més fàcil que utilitzés la paraula bisexual perquè és la que la majoria coneix, però si faig això invisibilitzo a una bona i gran part de la meva comunitat, i intentant ser sensible a no fer-ho procuraré utilitzar plurisexual. Tot i així jo m’identifico majoritàriament com a bisexual (a vegades com a polisexual) i per tant quan em refereixi a mi segurament utilitzaré bisexual.

Un altre terme contraposat és el de ‘monosexual’. Monosexuals són les orientacions on hi ha una atracció cap a només un gènere. Monosexualitats són, per exemple, l’heterosexualitat i l’homosexualitat. I, finalment, també faré servir el terme ‘monosexisme’ per a referir-me al sistema o estructura de poder a través de la qual es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals o no monosexuals.

Vull fer èmfasi a més que quan parlo de gèneres no només m’estic referint als gèneres binaris, home i dona, sinó també a tots aquells gèneres que no cauen dintre dels binaris. A més, també s’ha de tenir en compte que hi ha persones que no s’identifiquen amb cap gènere, com són les persones agèneres.

He estat pensant una mica com fer aquesta intervenció i què portar en aquesta taula, i la veritat és que hi ha tantes coses que considero importants o que desperten en mi molta inquietud que em va costar decidir per on començar, ja que per a mi la plurisexualitat i la no monogàmia tenen moltes coses en comú. Al final vaig trobar que hi havia dos temes que trobava molt importants i molt interessants i em vaig quedar només amb un d’ells per qüestions de temps i perquè pogués desenvolupar-lo mínimament. El tema que vaig finalment descartar és el de la intersecció, de com vivim les persones plurisexuals la no monogàmia o com vivim les persones no monògames la plurisexualitat. Tot i que és un tema molt important el vaig descartar, però segur que dóna per a noves intervencions o per escriure’n articles. Finalment el tema que vaig decidir tractar és com es relaciona el monosexisme amb la monogàmia, o sigui com les discriminacions i opressions que rebem les persones plurisexuals estan relacionades amb el sistema de monogàmia imposada. El que aniré fent és anar desglossant el monosexisme i a la vegada l’aniré comparant amb la monogàmia.

La plurisexualitat és normalment discriminada de dues formes: a través de la invisibilitat i dels estereotips. La invisibilitat és l’esborrat constant de la nostra existència i de les nostres vivències, emocions i experiències. Així com l’heterosexualitat és l’orientació considerada bona i per defecte, ‘normal’ i sana, i l’homosexualitat és l’orientació considerada una malaltia, discriminable i menyspreable, la bisexualitat o altres plurisexualitats per altra banda és considerada inexistent. Les persones plurisexuals no existim i no estem representades en el vocabulari i la forma d’expressar-nos diàries. Posaré l’exemple així simple que gairebé sempre poso, de quan ens referim a les relacions. Quan parlem de relacions, parlem de relacions heterosexuals o homosexuals segons els gèneres de les persones que formen part de la relació; el sexe també l’anomenem hetero o lèsbic o gai, obviant l’orientació de les persones que hi participen. Si per exemple jo vaig pel carrer de la mà d’una noia diran que la meva relació és lèsbica i automàticament se’m llegirà com a lesbiana, invisibilitzant la possibilitat de que jo sigui bisexual, que és realment com m’identifico. És més, si jo tinc altres relacions amb persones d’altres gèneres en aquell moment no es tindrà en compte, ja que la lectura sempre és monògama.

A més també és bastant comú que quan una persona plurisexual canvia d’una relació amb una persona d’un gènere a una relació amb una persona d’un altre gènere s’acostumi a dir que ha canviat la seva orientació (oh, abans era hetero i ara està amb una noia i és lesbiana!), suposant evidentment que deixo de sentir-me atreta per altres persones o que podria si vulgués tenir altres relacions. Per tant, les nostres relacions es llegeixen a través d’una mirada monosexual (o sigui, heterosexual o homosexual) i a la vegada també monògama. Dues visions que s’alimenten entre sí. Aquí, potser, ja es comença a veure una mica la relació que té el amb la monogàmia, no creieu? Però bé, no tot s’arregla tan fàcilment com trencant amb la monogàmia, perquè si jo ara decidís anar pel carrer de la mà de dues persones de gèneres diferents (així, per veure si s’enteren) segurament no diran ‘oh, mira quina bisexual més cuki’, no. Aleshores el més probable és que em diguin que estic confosa o que encara no he sabut escollir un dels dos gèneres… O entre una de les dues persones? O sigui, que tant les persones plurisexuals com les no monògames bàsicament estem confoses o no sabem escollir. Bàsicament algun dia quan creixem totes haurem d’escollir un sòl gènere i deixar de ser plurisexuals i haurem d’escollir una persona i deixar de ser no monògames i quedar-nos allà per a tota la vida, no sigui que ens descontrolem. Sembla com si les plurisexualitats i la no monogàmia es consideressin estats d’immaduresa relacional.

Això de la confusió i la immaduresa ens connecta amb els estereotips que envolten a la bisexualitat. Com he comentat, a part de la invisibilitat, una altra forma amb la que es discrimina a persones plurisexuals és a través dels estereotips. A les persones bisexuals comunament, quan no se’ns esborra del mapa, se’ns associa amb un conjunt d’estereotips, que són connotacions socialment considerades com negatives: com he comentat, la confusió, però també hi ha d’altres com la inestabilitat, el no saber escollir, no saber el que es vol, la promiscuïtat… però aquests estereotips són una trampa, perquè són connotacions considerades negatives només degut a viure en una societat capitalista i patriarcal. Normalment el problema que ens trobem és que degut a la pressió social i a l’estigma relacionat amb tots aquests estereotips, ja que està mal vist estar confosa, ser inestable o ser promiscua, moltes persones bisexuals es senten amb la necessitat de negar-los dient que les persones plurisexuals no som així, anomentant-los ‘mites’, i dient que les persones bisexuals no som promiscues, no som inestables, no estem confoses, que sabem el que volem, i que evidentment som monògames… discriminant així una part de la nostra comunitat, i exercint violència cap a persones que reprodueixen aquests estereotips i que ja estan prou discriminades pel fet de ser així, invisibilitzant-les dintre de la nostra pròpia comunitat.

Però si ho mirem amb atenció, ja no només l’estereotip de la promiscuïtat, que és bastant obvi d’entendre que té una base patriarcal i sexòfoba en fer-nos creure que en la promiscuïtat hi ha alguna cosa de dolenta, sinó que a més, estar confosa o no saber què vols o no saber escollir, quan vius en una societat que t’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tens perquè escollir és fins i tot un acte revolucionari. Què vol dir ‘saber escollir’? Escollir entre ser hetero o homo? Escollir entre dues relacions que t’agraden? Escollir entre què? Estabilitat? Què vol dir ‘ser estable’? Reproduir el tipus d’estabilitat concreta per a la producció en una societat capitalista, per a la reproducció, per aïllar-me en una unitat familiar? Una estabilitat que m’obliga a ser la mateixa persona des del dia que neixo fins el que mori? A més acceptant ser el que m’han dit que haig de ser el dia que vaig néixer? Vist així, prefereixo estar confosa, ser inestable i no saber el què vull. I si a més l’única opció que em dóna aquest sistema és aïllar-me en una unitat familiar, lluny de les xarxes i les comunitats, prefereixo ser considerada promiscua. Amb tot això no vull dir que les persones plurisexuals siguem innerentment promiscues (de fet dintre de la comunitat plurisexual hi ha persones asexuals o hiposexuals), o inestables o confoses, sinó que l’activisme bisexual que invisibilitza totes aquestes possibilitats en el fons està obligant a una part de la comunitat a adequar-se a unes normes que reprodueixen un munt de discriminacions i opressions i inclús reprodueix bifòbia (ja que marca una línia entre quines són les bones bisexuals, aquelles que són monògames i que decideixen seguir el camí ‘marcat’ per la norma, i quines les males bisexuals), i evidentment monogàmia obligatòria.

No us recorden, a més, tots aquests estereotips als estereotips amb els que s’associa a les persones poliamoroses, o no monògames en general? Jo hi veig realment una relació bastant directa. Promiscues, no saben escollir entre les relacions que tenen, no saben el que volen, estan confoses i per això van ‘provant’… A les persones plurisexuals i a les no monògames se’ns associa amb l’’excés’ i el vici. Dintre del sistema monògam en el que vivim no tenir cap relació és considerat un desastre (hauria de sentir-me trista tot el dia i plorant), tenir-ne una és la perfecció (l’ideal romàntic de la mitja taronja), i tenir-ne més…. para, tenir-ne més és passar-se, on vas? Amb el gènere és el mateix, que no t’atraigui cap gènere és un desastre (mireu les persones asexuals que són considerades persones malaltes o que tenen algun error), que t’atragui un és la perfecció (l’ideal de la mitja taronja però amb els gèneres), i que t’agradi més d’un… stop, no et passis.

Tot això que acabo de comentar és una part de com s’expressa la bifòbia, o sigui les discriminacions i violències simbòliques a les que ens afrontem les persones bisexuals i plurisexuals, i com he explicat també sembla que tingui una relació íntima amb la monogàmia. Aquest sistema d’opressió i discriminació l’anomenem monosexisme. I podríem analitzar quines són les raons per les quals en aquest sistema existeix el monosexisme. Quines són les raons per les quals el monosexisme existeix com a sistema que discrimina i oprimeix a les persones plurisexuals? El monosexisme existeix per a reforçar altres estructures com el sexisme, la transfòbia, l’homofòbia i la monogàmia. Per exemple, reforça el sexisme i la transfòbia i la diferenciació jeràrquica entre els gèneres (tant els imposats com aquells escollits o sentits) ja que la nostra suposada no preferència en el gènere de les persones per les quals ens sentim atretes qüestiona aquestes diferenciacions, imposicions i jerarquies. Per exemple, reforça l’homofòbia, ja que la nostra existència qüestiona aquesta divisió tan clara entre el que és definit com a ‘correcte’, que és l’heterosexualitat, i el que és incorrecte, que és l’homosexualitat, i nosaltres som considerades una cosa que contamina aquesta frontera i barrera (i per tant la posa en qüestió). I, per últim, i aquesta és la que més ve a cuento ara mateix, reforça la monogàmia obligatòria, ja que la nostra suposada promiscuitat, confusió i inestabilitat i la nostra pròpia existència que qüestiona el que és definit com a excés i no excés fa tremolar el sistema monògam imposat. Per tant, reproduir monosexisme és indirectament reproduir sexisme, transfòbia, homofòbia i monogàmia obligatòria.

Hi ha una altra cosa curiosa amb la monosexualitat i la monogàmia. Normalment les monosexualitats són percebudes d’una forma bastant monolítica; per exemple es percep que una persona heterosexual ha de sentir atracció afectiva, romàntica y sexual cap a l’’altre’ gènere, i l’homosexualitat cap al mateix. O sigui, s’ha de sentir totes les atraccions (sexual, afectiva y romàntica) cap a un sol gènere. Dintre de les plurisexualitats una cosa que passa molt és la pluralitat i multiplicitat en la diversitat en l’atracció afectiva i la sexual, fins arribar al punt de poder diferenciar-la. Per exemple, la possibilitat de que jo em senti atreta sexualment cap a dos gèneres i afectivament només cap a un. També contemplant la possibilitat de que potser no em senti atreta sexualment cap a ningun (ser asexual) però afectivament o romànticament cap a tots, o al revés, sentir-me atreta sexualment cap a tots i ser una persona arromàntica. Per altra banda, passa una cosa molt semblant amb la monogàmia i la no monogàmia. Normalment la monogàmia és un paradigma en les relacions on es creu que tens una parella, que és una persona per la que has de sentir una atracció sexual, afectiva i romàntica. Si una d’aquestes falla, aleshores tota la relació falla. I la relació que hi has de tenir ha de ser compartint tots aquests factors. La no monogàmia, contemplada com una cosa múltiple, pot contemplar una diversitat i multiplicitat de relacions, des de la més afectiva i romàntica sense sexe, a la més sexual sense tenir un vincle afectiu important, passant per relacions platòniques amb totes les combinacions possibles, etc. Pot passar que una persona no monògama tingui vàries relacions i cap d’elles sexual, o al revés. Això em recorda molt a la plurisexualitat i a la seva innerent multiplicitat.

Només volia per acabar poder concloure que vist aquesta relació que tenen tan el monosexisme com la monogàmia, per a mi, les comunitats plurisexuals i les no monògames tenen una íntima connexió. Com hem vist tenim moltes coses en comú, ja no només perquè compartim persones (és, obvi, sinó no estaria jo aquí), sinó també perquè a més tenim un rerefons comú interessant i important, que és el que he exposat. Per això crec que les nostres comunitats haurien de ser sensibles les unes amb els altres i poder teixir xarxa i aliances, i així, a més, poder d’una vegada trencar l’estigma que arrosseguem dintre de l’activisme bisexual més mainstream i normatiu que ens fa sempre sortir al carrer per dir ‘hola, sóc bisexual, sóc monògama i sóc normal’. Per això estic molt contenta d’estar aquí avui amb totes vosaltres, de tenir l’oportunitat de teixir aquesta aliança i per això també us estic molt agraïda d’haver-me convidat. Gràcies per haver-me pogut donar l’oportunitat de compartir tot això i a més, poder dir alt i clar ‘hola, sóc bisexual, no sóc monògama i no sóc normal’.

Share