26962047_2105586362994826_7589042347806916979_o

la bisexualitat també és política

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 7 de juliol.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Fa poc va sortir el típic estudi que deia que les dones bisexuals existim gràcies a l’objectificació sexual que fa l’home heterosexual sobre les dones ‘bisexualitzades’. Aquesta és una forma d’esborrar la nostra pròpia orientació i sexualitat. Però això no és nou. Les persones bisexuals portem un segle escoltant coses com aquesta, o coses com que els homes bisexuals en realitat són gais que no s’han atrevit a sortir ‘del tot’ de l’armari.

Aquest ‘del tot’ és una metàfora que ens dóna una imatge del que significa socialment la bisexualitat: meitat heterosexualitat i meitat homosexualitat. Aquesta lectura, de meitat i meitat, és la conseqüència de l’esborrat de la nostra orientació sexual: la bisexualitat no existeix, per això és la suma de dos estats que sí que existeixen (un de bo i un de dolent). I esborrant la bisexualitat, darrera esborrem moltes més orientacions plurisexuals (com la pansexualitat, la polisexualitat, la skoliosexualitat, entre d’altres).

La pregunta és: existeix una opressió cap a les plurisexualitats, aquelles orientacions on existeix una atracció cap a més d’un gènere? O només rebem discriminació en forma d’homofòbia quan mostrem la nostra ‘meitat’ homosexual? Haver d’escriure aquesta pregunta, per a mi, resulta dolorós, tot i que jo mateixa sàpiga que la faig a mode d’introducció. Però sé que encara moltes creuen que no existeix aquesta opressió que afecta a plurisexuals i que acostumem a invetar-nos-la, igual que ens inventem la nostra orientació sexual. Els dies que acostumem a inventar-nos aquesta opressió, acostumem a anomenar-la monosexisme, que és l’opressió que sofrim pel fet de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere.

Una de les formes que té el patriarcat de marcar una línia clara entre l’’home’ (el privilegiat) i la ‘dona’ -i evidentment eradicar la possibilitat de l’existència d’altres gèneres- és construir com a única bona opció l’heterosexualitat i fent que l’única possible alternativa sigui l’homosexualitat (‘el contrari’), col·locant-la en una posició jeràrquicament inferior a l’heterosexualitat. L’heterosexisme ens diu el que clarament és ‘correcte’, ‘acceptable’ i ‘sa’: l’heterosexualitat. L’heterosexisme és una eina patriarcal amb un gran poder, que ens marcarà quins són els homes ‘de veritat’ que tindran accés a les dones, i quins quedaran descartats i fora d’aquesta possibilitat. Aquells que quedin fora se’ls posarà en una posició discriminable i no acceptable. I aquests dos estats, l’heterosexual i l’homosexual, han d’estar molt ben separats, que no es barregin, que no es puguin tocar o embrutar, per a poder seguir mantenint les jerarquies (home/dona, hetero/homo) clarament.

I quin és el problema de les plurisexualitats? Que puguin contaminar, embrutar, aquella frontera, aquella separació. Per aquesta raó el patriarcat necessita generar una estructura com el monosexisme, que es basa fortament amb la negació de l’existència de la bisexualitat i d’altres plurisexualitats, per a que aquestes jerarquies i separacions es mantinguin.

Per tant, les plurisexualitats són negades constantment, i a la vegada es creen estereotips al voltant d’elles que, no ens enganyem, són conseqüència del mateix esborrat. Per exemple, les persones bisexuals som sempre llegides com inestables, que no existim, o que som infeccioses, traïdores, excessives, infidels… per què? Se’ns veu com hipersexuals i promíscues perquè, com socialment només existeixen l’heterosexualitat i l’homosexualitat, se’ns veu com la suma d’elles (per tant, com el doble de sexuals); se’ns veu com infidels i traïdores perquè, com només s’interpreten de nosaltres dos estats, se’ns veu saltant i canviant tota l’estona d’un costat a un altre; pel sistema som infeccioses perquè ens ‘movem’ entre els dos únics mons que haurien de poder existir i els embrutem i barregem; estem confoses, som inestables i estem en una fase perquè no sabem escollir entre els dos únics estats reconeguts.

La nostra existència i opressió no es mostra ja que no s’accepta la nostra existència fora d’una combinació dels dos únics estats que el patriarcat defineix com estables: el bo (l’heterosexualitat) i el dolent (l’homosexualitat).

Per un costat, acceptar socialment l’existència de les plurisexualitats fa que l’existència de l’heterosexualitat sigui molt difícil (o impossible) de demostrar: com pots demostrar que existeix l’heterosexualitat si qualsevol pràctica que sigui vista des de fora com ‘heterosexual’ no tindria per què implicar ser heterosexual sinó bisexual o alguna altra plurisexualitat? D’aquesta forma, posant en qüestió l’existència de l’heterosexualitat, es posa en entredit el privilegi que té l’heterosexualitat i, per tant defensar el seu privilegi passa per haver de negar l’existència de les plurisexualitats.

Per un altre costat, a les persones plurisexuals se’ns veu com persones que podem escollir el gènere de la persona amb la que tenim una relació sexual i/o romàntica, i que per tant també podem ‘escollir’ la nostra orientació sexual. Això posaria en entredit l’excusa de que les persones homosexuals només se les pot acceptar perquè han nascut així i no ho poden canviar (o sigui, que no ho poden escollir). Aquesta forma de ‘tolerar’ les pràctiques ‘homosexuals’ és altament homòfoba, ja que vol dir que només és acceptable per no poder-se canviar, i que si es pogués canviar o escollir no seria acceptable, ja que hauria d’escollir-se l’heterosexualitat. Acceptar la possibilitat d’elecció hauria d’obligar-nos a acceptar i respectar qualsevol orientació, opció o pràctica pel simple fet d’existir i no perquè no es pugui canviar.

El fet de que se’ns digui que som inestables o que estem en una fase, com si d’un estigma o d’alguna cosa negativa es tractés, amaga en sí mateix un rebuig social cap als canvis, la fluïdesa, a l’elecció, que ens converteix en persones insensibles quan establim relacions amb les demés persones (no volem fer-nos més atentes a la possibilitat de que les demés vulguin i puguin canviar, per exemple, i amb la nostra forma de tractar-les les ‘obliguem’ a romandre tancades en caixes estàtiques).

El sistema ens ‘estabilitza’, ens ‘tanca’ en caixes, ens ‘estanca’ per a que siguem persones productives per al capitalisme, i no ens permet tenir en compte els constants canvis, voluntats i desitjos de les demés. Per tant, el monosexisme és també l’enemic del canvi i enforteix la insensibilitat relacional.

No pretenc semblar una ‘bona bisexual’, aquella que no està confosa, que sap sempre el que vol, que no pot ser promiscua si vol, o que, sinó, ha de sembla una bona lesbiana o heterosexual. La meva bisexualitat és una eina política contra el patriarcat, contra la jerarquia i la demanda constant d’una estabilitat imposada per a mantenir aquestes jerarquies. La meva bisexualitat és una eina d’infecció, contra la por a que el que ha d’estar separar per poder exercir opressió es barregi. És una eina a favor de les fases, i de la sensibilitat constant cap a les persones que ens envolten i amb les que ens vinculem. És també una eina a favor de l’elecció, de poder escollir.

La meva bisexualitat és una eina a favor del canvi, contra l’ordre establert, a favor de la multiplicitat, d’allò que és híbrid i contra la idea de la ‘puresa’. És una eina de la ‘no suposició’, que ens permet accedir d’una forma més sensible als nostres desitjos i als de les demés.

Share
26962047_2105586362994826_7589042347806916979_o

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (V – context i sensibilitat)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la cinquena part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí i la quarta aquí.

Context

El context és la informació que ajuda a situar a una persona en referència amb el que l’envolta. El context d’una persona són, per exemple, les estructures de poder que la travessen, o la seva situació relacional, situació laboral, econòmica, familiar, etc. I en cada situació o moment, el que és rellevant del context d’una persona pot ser diferent (per exemple, en una xerrada pot ser rellevant el fet de que jo sigui activista i pateixi sexisme i monosexisme, però no que el meu color preferit sigui el lila).

Estem molt acostumades en els nostres entorns a buscar solucions úniques que ho resolguin tot. La idea de que existeixen solucions úniques que ho resolen tot prové de les pròpies estructures de poder, ja que aquestes ens imposen una sola forma de fer i pensar, i reproduïm el mateix pensament imposant solucions i fórmules úniques per a resoldre els problemes o qüestions. Però les solucions i fórmules úniques per a resoldre problemes no existeixen, ja que les solucions i les respostes són (o haurien de ser) contextuals.

Per exemple, deixar una relació sense informar a l’altra persona, simplement marxant, és gairebé sempre un acte violent i molt poc curós. Tot i això, en algunes situacions és possible que sigui la única forma per deixar una relació de poder, violenta o de maltracte. En els nostres entorns no monògams solem donar com a solució única en la resolució de problemes l’empatia i la comunicació no violenta, però en molts casos (quan l’empatia no es pot utilitzar o quan existeix una situació on la possibilitat de la comunicació no violenta es pot fins i tot utilitzar per reproduir tècniques de dominació o estructures de poder) no són la solució.

Sensibilitat

En els entorns no monògams es sol parlar molt de l’empatia, i s’utilitza molt sovint com a comodí i part de la resolució de conflictes i gestió d’emocions. L’empatia pot ser definida de moltes maneres segons cada persona, tot i així, per defecte, tal com s’entén l’empatia socialment, es podria definir com la capacitat d’identificar-te i compartir les emocions de l’altre persona. Jo la definiria, més aviat, com una capacitat de comprendre què i com sent l’altra persona.

El fet d’utilitzar l’empatia constantment com a eina en els nostres entorns té varis problemes. Primer de tot perquè està suposant que totes les persones tenim la possibilitat d’aquesta capacitat en el grau que es creu ‘normal’. Podrien haver persones que aquesta capacitat no la tenen, o la tenen en un grau inferior del que es consideraria ‘normal’. Per altra banda, hi ha persones que la seva capacitat empàtica és superior al que es considera que hauria de ser ‘normal’. Exigir que en els nostres processos per resoldre problemes s’hagi de passar per aquesta capacitat porta a excloure, per una banda, a les persones que no tenen aquesta capacitat, i per altra banda a exigir que persones que siguin més sensibles a aquestes empaties s’hagin de trobar en situacions constantment que puguin superar la seva pròpia gestió emocional.

Per altra banda, l’empatia, tot i ser descrita com una capacitat, no deixa de ser una lectura o suposició del que l’altre persona està sentint. Qui et diu a tu que el que suposes és exactament el que sent l’altre persona? Si jo, per exemple, gaudeixo de certes coses que em donen plaer, però que a una altra persona li provoquen dolor, és molt possible que el que senti l’altra persona quan li explico una situació que per a mi és de plaer sigui dolor (per exemple, que a mi m’agradi que em mosseguin, i que altres persones ho llegeixin com a dolorós si veuen que em mosseguen). Al final, basar tot el nostre sentir cap a l’altra persona a través només de l’empatia pot recaure en que sigui jo mateixa la que decideixi per l’altra el que ha d’estar sentint en una situació donada i no sigui l’altra qui m’ho pugui expressar o comunicar.

I, finalment, l’empatia (o el que es considera com empatia) sol beneficiar més a les persones amb privilegis, ja que és molt més fàcil empatitzar (comprendre) amb tot allò que ens han educat des de petites que és el ‘normal’ (com pot ser que una mossegada sigui dolorosa i no plaent). Per tant, és una construcció cultural i sempre ens serà més fàcil empatitzar (comprendre per defecte) amb tot allò construït en la nostra cultura com a ‘normal’ i amb les persones privilegiades (les que segueixen la ‘norma’): amb homes, persones heterosexuals, o cisgènere, blanques, persones amb capacitat empàtica ‘normal’, etc. Tenint en compte això, és molt probable que en situacions de sexisme, homofòbia o una altra situació on s’exerciti violència estructural, l’empatia sense una visió crítica podria afavorir a la persona que està exercint la violència (ens serà més fàcil empatitzar amb ella que amb la persona que està sent violentada).

Sovint jo utilitzo el concepte de la sensibilitat per a referir-me a l’escolta més conscient en la diversitat, tant de com som les persones, què volem, què necessitem, etc. Ser sensibles passa per no suposar, i menys a través de caixes estàtiques i lectures estructurals i culturals. I acceptar els canvis. La sensibilitat és també voler comprendre el context d’una persona per entendre com relacionar-s’hi, per a no posar a les persones en situacions de competitivitat, per trencar amb l’escassetat en com repartim afectes i recursos i a l’objectificació. La sensibilitat en l’empatia podria transformar-la en un tipus d’empatia/comprensió més crítica.

Share