vull recollir experiències per crear referències en espais on tinguin/serveixin menjar

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: menjar

Fa poc vaig escriure un text sobre la meva experiència havent de seguir unes certes restriccions alimentàries i com això m’afectava el meu dia a dia movent-me en espais de tota mena, especialment aquells on hi havia menjar. Després d’alguns comentaris i missatges que vaig rebre de persones que els ressonava l’experiència m’he decidit en intentar crear algun tipus de referències  per a espais que tinguin menjar i que vulguin ser sensibles a les realitats de moltes.

Tot i que la idea ha començat a partir de la problemàtica sentida degut a restriccions alimentàries, vull també poder afegir i tenir en compte a altres problemàtiques que no tenen perquè ser degudes a “problemes de salut” d’aquest tipus, sinó també a com ens relacionem amb el menjar persones neurodivergents, diverses funcionals o discapacitades. És probable que m’estigui deixant realitats i col·lectius, espero poc a poc anant afegint a totes les que pugui. Si tens problemes amb com es gestiona el tema del menjar en espais, si sents que tens algun tipus de vivència amb el menjar que creus que s’ha de tenir en compte i t’hi sents reflectida pel motiu que sigui, també m’agradaria que et poguessis sentir inclosa en aquesta “crida” que faig.

Aquest text és per fer una crida a que totes les que sentin tenir certes necessitats que hagin de ser contemplades en llocs on tenen menjar m’enviïn per correu electrònic quines són les problemàtiques i com creuen elles que es podrien tenir en compte o s’arreglarien. En el cas de que no sapigueu com es podrien tenir en compte ni contemplar les problemàtiques podeu escriure’m també, potser entre més d’una persona podem trobar alguna solució inclusiva. Podeu escriure’m a wuwei.activismedesorientat@gmail.com.

La idea és que si es creen unes referències a partir d’aquí, aquestes estiguin en constant construcció i no sigui definitiu per a res, sinó que es vagi podent adaptar segons l’experiència (de les afectades). Gràcies a totes les que vulgueu ajudar-me  i vulgueu participar-hi. Espero les aportacions i aniré al meu ritme, no sé quan ho tindré fet (segurament trigaré bastant de temps). La idea és que ho puguem debatre a partir d’un primer esborrany.

Share

salut i dieta: com moure’m per espais on no es contempla la meva realitat

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: pastanagues pelades i tallades posades dretes en vertical sobre una taula per tallar de plàstic. De fons es veuen unes mans pelant i tallant taronges i taronges pelades sobre una altra taula de plàstic per tallar. Entre mig es veu un pelador amb les pells de la pastanaga]

 

Avís de contingut: menció de menjar i de TCA, dieta, restriccions, capacitisme, problemes de salut, menció de problemes de salut mental i auto-maltractament, menció de gordofòbia

 

Quan tenia divuit anys vaig començar a tenir un problema de salut que, just la primera vegada que em va trencar amb alguns dels seus forts símptomes, de seguida vaig saber que seria crònic. No sé per què, suposo que vaig notar d’alguna manera que allò que estava sentint no acabava allà mateix i que seguiria perseguint-me durant anys. I així va ser. Ja arrossegava bastants problemes de salut mental (especialment degut al neurocapacitisme, el masclisme i el monosexisme que patia) que m’havien portat a maltractar el meu cos de forma bastant extrema i sense cap mena de consideració. El meu cos va decidir, d’aquesta manera, demanar-me una treva, un descans. El meu cos amb aquests forts símptomes que m’incapacitaven en molts contextos, em va obligar a mirar-me amb més afecte, tot i el patiment que tot just començava i que faria que els següents anys m’obsessionés en trobar una solució que va trigar deu anys en arribar.

Durant deu anys vaig estar anant a metges i especialistes que mai em trobaven res i sempre atribuïen tot el que em passava a l’ansietat i als “nervis” (com ho anomenaven ells). La solució que em donaven: relaxa’t. I ja està. Mil proves (algunes dures), i res. Però després d’uns deu anys donant tombs i trobant-me cada vegada pitjor (fins al punt de tenir molta dificultat per sortir de casa), vaig arribar a la solució. Vaig descobrir el que em passava buscant milions de vegades per internet una combinació de símptomes que els metges m’havien dit que no estaven relacionats i no tenien res a veure entre ells. Sé que es fa molta mofa de qui busca símptomes per internet per auto-diagnosticar-se, però s’ignora que moltes persones patim de problemes que no són tan fàcilment detectables o reconeguts; per a moltes, l’auto-diagnòstic a través d’eines com internet, les xarxes, etc, són l’única via per trobar el que ens passa, entendre’ns o identificar-nos amb altres persones que pateixen el mateix. A mi allò em va salvar. Vaig trobar una llista de símptomes molt llarga que quadraven molt amb tot el que em passava, i vaig decidir anar de cap a la nutricionista que penjava aquella informació a la seva pàgina.

Després de tres anys de tractament a base de dieta, suplements nutricionals i paciència, vaig aconseguir arribar a un equilibri simptomàtic al que pensava que mai arribaria. El que em va “arreglar” no va ser cap medicament, sinó una dieta: una llarga llista d’aliments a evitar, i algunes recomanacions extra alimentàries i pautes, juntament amb algunes adaptacions a la meva condició específica personal que vaig anar aprenent amb l’experiència i el temps. Aquella dieta em va salvar la vida, ho porto sentint des de fa temps. Passar de no poder-me quasi moure, estar sempre cansada, patir símptomes digestius diaris que m’incapacitaven per fer vida fora de casa, a poder tenir el que la gent anomena una vida “normal”, poder sortir de casa, pensar, llegir, fer exercici físic, relacionar-me (dins dels límits de la meva ansietat social, òbviament), i fer-ho sense dolor ni cansament.

Tot i això, no he arribat mai a obtenir una total “cura”, sinó un equilibri que es desfà quan deixo de seguir aquesta dieta. I, tot i que el meu problema quan segueixo la dieta el tinc controlat, saltar-me-la pot comportar que torni tota la simptomatologia que durant molts anys em va incapacitar diàriament: tot tipus de símptomes digestius, dolor corporal, fatiga, mal de coll, més facilitat per posar-me malalta, problemes de pell, agreujament de la depressió, més ansietat de l’habitual, somnolència, sensació de ressaca pels matins, entre d’altres.

Degut a tot això, moure’m per molts espais m’és molt complicat, perquè la majoria de les vegades quan hi ha menjar o hi sóc per menjar, gairebé res és apte per a que jo pugui menjar. I això ho puc confirmar només quan sé quins són els ingredients del menjar preparat que hi ha, ja que la majoria de les vegades ni tant sols tinc accés a saber-ho, un requisit que per a mi és indispensable. La quantitat de restriccions alimentàries juntament amb la insensibilitat que tenim a l’hora de preparar espais amb menjar per a les persones amb aquestes limitacions, fan que finalment la probabilitat de que pugui menjar sigui baixa o bé m’acabi saltant la dieta la gran majoria de les vegades.

Per un altre costat, cada vegada que vaig a un espai i menjo diferent a la resta o a la majoria de gent, o bé intento explicar que necessito seguir una dieta per a que es tingui en compte, rebo un munt de preguntes molt invasives i que em fan sentir incòmode (per què menjo diferent, quin problema tinc, com és que el tinc, etc), on haig d’acabar explicant parts de la meva vida que no em ve de gust compartir, sobretot perquè em sento obligada a fer-ho per la circumstància; també podria dir que no vull respondre però la gent no sol prendre-s’ho molt bé i això em fa sentir atrapada entre dues respostes que no tinc ganes de viure. Imagineu-vos, per exemple, quan la trobada és de més de vint persones, la quantitat de vegades que m’haig de trobar en aquesta situació en un interval curt de temps em dispara totalment l’angoixa. Això fa que moltes vegades no expliqui que segueixo una dieta, i no dir que no segueixo una dieta implica que no es tingui en compte i que, per tant, acabi també saltant-me-la en aquests casos, sota el risc de trobar-me pitjor.

Finalment, una situació habitual amb la que em trobo és la sensació d’auto-càstig quan, pel motiu que sigui, necessito o vull saltar-me aquesta dieta (perquè tinc un trastorn de la conducta alimentària i ansietat, perquè em sento baixa de carbohidrats i decideixo menjar cereals que no puc menjar, o simplement perquè aquell dia em ve de molt de gust menjar alguna cosa que no em va bé i prenc la decisió personal de menjar-ho sabent les conseqüències pel meu cos). Sento una pressió molt gran per no saltar-me-la quan estic amb persones que saben que segueixo la dieta i que m’ha costat molt que la tinguin en compte (o simplement m’ha costat molt explicar-li-ho). Sento que si me la salto farà que se’m tingui menys en compte a partir d’aquell moment, o que se’m criticarà.

Existeix en molts dels nostres espais una crítica molt contundent contra les dietes (una crítica que comparteixo per la pressió que tenim moltes a haver-nos d’aprimar, especialment a aquelles que les travessa la gordofòbia). Tot i això, la crítica, tal com es porta moltes vegades, esborra que no totes les dietes són iguals, no totes es basen en una restricció en el número de calories o són per aprimar-se, i algunes les podem estar necessitant. Algunes vegades m’han dit que en aquest cas utilitzi altres paraules diferents a “dieta” per diferenciar-la. Però després d’haver provat altres formes d’anomenar-la segueixo sentint que “dieta” és el que més hi encaixa: aquesta, igual que qualsevol dieta, afecta tota la meva vida, moltes de les meves decisions, a on vaig, amb qui em relaciono, inclús com em relaciono amb la meva feina, etc. Crec que el problema no és la paraula que utilitzo, sinó més aviat la insensibilitat sobre un tipus de no-privilegi bastant poc reconegut i que va lligat als problemes de salut i a les discapacitats.

Share

salut mental en les persones bisexuals i d’altres identitats plurisexuals i el monosexisme com a causa: bifòbia, eradicació, invisibilització i imperialisme cultural

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El novembre de 2015 vaig escriure aquesta ponència com a membre del col·lectiu d’Enrenou per als 27 Encuentros Estatales LGTBI.

El meu nom és Natàlia Climent, sóc activista bisexual i kuirfeminista, i formo part del col·lectiu Enrenou, que és un grup on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Les identitats plurisexuals són totes aquelles on existeix una atracció sexual i/o afectiva cap a més d’un gènere, entre les que es troben, no només la bisexualitat, sinó també la polisexualitat, la pansexualitat, la skoliosexualitat, la pomosexualitat, entre d’altres. El que des d’Enreno ens agradaria tractar en aquestes trobades és la problemàtica de la salut mental en les persones plurisexuals, ja que moltes vegades no es tracten de manera diferenciada de les que puguin haver en el col·lectiu gai i lèsbic, i per tant no es poden tracta les especificitats del nostre col·lectiu, que no només pot patir en certa mesura d’homofòbia, sinó que també pateix de discriminació degut a sentir atracció per a més d’un gènere. Vull afegir, que encara que des d’Enrenou no ens agrada només parlar de bisexualitat, ni ens agrada invisibilitzar altres identitats plurisexuals, que comparteixen amb la bisexualitat el tipus de discriminació i violència, en aquesta ponència només parlaré de bisexualitat en moltes ocasions degut a que els pocs estudis que s’han fet només es parla de bisexualitat, i no d’altres identitats.

Les persones no heterosexuals, degut a l’estigma, la marginació, la discriminació, i la violència soferta, tendim a sofrir depressions, ansietat, a autolesionar-nos, o a intentar el suïcidi, que les persones heterosexuals. Segons molts estudis, com per exemple els de King et al. (2008), Llhomond y Saurel-Cubizolles (2009), Marshal et al (2011), Ploderl et al. (2013), Warner et al. (2004), McManus et al. (2007) o bé el de Chakraborty et al. (2011), posen de relleu que existeix aquesta tendència a sofrir de problemes en l’àmbit de la salut mental.

El problema que ens trobem és que la majoria dels estudis les dades no distingeixen entre les persones homosexuals i les bisexuals o plurisexuals, posant-les totes en el mateix sac. Això passa perquè es creu que les persones bisexuals patim només d’homofòbia i lesbofòbia (es creu que només patim discriminació quan tenim relacions amb persones del mateix gènere), esborrant l’especificitat de l’experiència bisexual i definint-la com una experiència meitat heterosexual i meitat homosexual. Però la bifòbia és una violència i una discriminació diferenciada de l’homofòbia i la lesbofòbia, i es reprodueix pel fet de que ens sentim atretes per més d’un gènere, i no perquè tinguem relacions amb persones del mateix gènere al nostre. Per posar un exemple, quan a mi se’m discrimina per anar de la mà d’una persona del mateix gènere estic patint, tot i ser bisexual, homofòbia o lesbofòbia; però quan se’m discrimina perquè puc sentir atracció cap a varis gèneres (com explicaré més endavant) a través d’estereotips, o dient-me que això no pot existir, o obligant-me a definir-me com a lesbiana, aleshores estic patint bifòbia.

Habitualment quan es parla de bifòbia es parla dels estereotips. Els estereotips de la bisexualitat (com la promiscuitat, la inestabilitat, la confusió, etc) són connotacions socialment negatives que posen a les persones bisexuals en un lloc simbòlicament nociu per a la societat. Això no vol dir que ser promiscua, estar confosa o ser inestable, siguin coses inherentment dolentes: però al ser conceptes que socialment són discriminables i a la vegada se t’otorguen pel simple fet de la teva orientació sexual fa que aquesta associació pugui sentir-se com violenta.

Però la bifòbia no acaba aquí. Per a que ens fem una idea, la bifòbia, en forma de discriminació directa, visible a través d’estereotips, és només la punta del iceberg. És per aquesta raó que moltes persones utilitzem el concepte del monosexisme, que ens permet entendre on la bisexualitat està estereotipada, prohibida, negada i esborrada, i també per què ho està, i a més ens permet veure que tot això té unes conseqüències en, per exemple, la salut mental de les persones bisexuals. Definim el monosexisme com una estructura social que opera sota la presumpció de que totes les persones som monosexuals (heterosexuals o homosexuals) i que sistemàticament discrimina o esborra a totes aquelles que no ho són (com les plurisexuals). Per tant, el monosexime, al ser una estructura social, no només s’expressa en forma de violència directa, sinó també indirecta o simbòlica.

Yoshino, en el seu article ‘Epistemic contract of bisexual erasure’ apuntava que el monosexisme opera sota la presumpció de que la bisexualitat ha de ser esborrada a través del propi coneixement cultural. L’eradicació de la bisexualitat és un fenomen social en el que aquesta és esborrada de qualsevol discurs on pugui ser rellevant (com, per exemple, en els estudis sobre salut mental, que he senyalat al principi), inclús en l’esfera privada o quan una persona surt de l’armari amb sí mateixa. L’eradicació de la bisexualitat és l’aspecte més rellevant de l’estructura monosexista: la major part del temps la nostra cultura opera sota la presumpció de que la bisexualitat no existeix i no pot existir. Yoshino apuntava també en el seu article que un dels motius d’aquesta eradicació és perquè la bisexualitat posa en dubte l’existència de la monosexualitat (l’heterosexualitat i l’homosexualitat), i per a que les monosexualitats puguin mantenir-se (especialment l’heterosexualitat, que és la que té més privilegis), la bisexualitat ha d’esborrar-se com a possibilitat.

Posarem un exemple simple d’aquesta eradicació. La major part del vocabulari diari no ens contempla, i no representa el que sentim o amb el que ens identifiquem. Quasi sempre que parlem de relacions parlem de relaciones hetereosexuals, homosexuals o lèsbiques; si vaig pel carrer de la mà d’una dona diran que la meva relació és lèsbica i automàticament a mi se’m dirà que sóc lesbiana, invisibilitzant d’aquesta manera la possibilitat de que jo no sigui lesbiana, sinó bisexual, que és precisament com m’identifico.

Com també es comenta a l’informe Bisexual Invisibility, de la comissió de drets humans de San Francisco, les persones bisexuals experimentem altes tasses de discriminació, de ser ignorades o invisibilitzades. Sovint l’orientació sexuals en sí es considera invàlida o irrellevant.

Per tant, si barregem el fet de que la bisexualitat és estereotipada i a més invisibilitzada, ens trobarem amb el que Obradors en el seu article ‘Deconstructing biphobia’ descriu com l’imperialisme cultural: «L’imperialisme cultural…. té un significat paradoxal… Per un costat, l’imperialisme cultural invisibilitza a un grup de persones negant-les la seva existència. Per un altre costat, aquest grup de persones està descrita a la vegada a través d’un número de prejudicis que crea una imatge clara (i desviada) d’elles.». Aquest marc descrit, de la negació de la nostra existència, juntament amb l’assignació d’estereotips, fa que les discriminacions que patim les persones bisexuals i plurisexuals siguin diferents al tipus de discriminació directa o violència física o verbal; és un tipus de violència més simbòlica. És un tipus de violència poc visible, però que repercuteix a la llarga en les nostres vides i té conseqüències. Una de les conseqüències més freqüents és en la salut mental de les persones bisexuals i plurisexuals en general.

Al Març de 2011, la comissió de drets humans de San Francisco (cos governamental dels EEUU) va recollir dades de diferents estudis dels EEUU, Regne Unit i Canadà on es tenia en compte a la bisexualitat de forma diferenciada en un inforrme anomenat ‘Bisexual Invisibility’. Alguns dels resultats que és reflecteixen són:

Les persones bisexuals experimenten disparitats més grans en la salut que la resta de població, incloent més probabilitat de sofrir depressions i desordres d’ansietat i ànim (Miller et al., 2007; Steele et al., 2009).

Les dones bisexuals mostraven tasses significativament més altres en mala salut en general i d’angoixa més freqüent que les lesbianes i les heterosexuals, especialment en àrees urbanes, on les dones lesbianes podien trobar un recolzament en la comunitat, però no les dones bisexuals. A més, les dones bisexuals eren un 64% més propenses a patir un trastorn alimentari, un 37% més propenses a autolesionar-se, un 26% més propenses a sentir-se ansioses o nervioses, comparat amb les lesbianes (Fredriksen-Goldsen, et al., 2010).

Les persones bisexuals tenien més tendència al suïcidi: 9,6% de les dones heterosexuals, 29,5% de les dones lesbianes i el 45,4% de les dones bisexuals; 7,4% dels homes heterosexuals, el 25,2% dels homes gais, i el 34,8% dels homes bisexuals (Brennan et al., 2010; Steele et al.; 2010)

Per desgràcia no tenim estudis específics en l’estat espanyol sobre la salut mental de les persones plurisexuals i no podem mostrar quins són els efectes de la bifòbia i el monosexisme aquí. Tenint en compte el que s’ha presentat i exposat cap esperar que hi hagi diferències específiques en la salut mental de les persones plurisexuals. És per aquesta raó que des d’Enrenou creiem que aquests estudis són necessaris i importants. És més, els resultats d’aquests estudis han de tenir-se en compte per deixar d’eradicar les nostres experiències, les nostres identitats i les violències simbòliques a les que ens afrontem cada dia. Creiem també que en l’àmbit de la salut mental les professionals han de sensibilitzar-se amb les nostres experiències, ja que si som una poblció vulnerabilitzada d’aquesta manera, i específicament per la nostra orientació no monosexual, els tractaments que rebem haurien de tractar aquest tema amb especial atenció.

Referències

Brennan, D.J., Ross, L.E., Dobinson, C., Veldhuizen, S., Steele, L.S. (2010). Men’s sexual orientation and health in Canada. Canadian Journal of Public Health, 101: 3, 255-258

Chakraborty, A., McManus, S., Brugha, T.S. (2011). Mental health of the non-heterosexual population of England. British Journal of Psychiatry 198(2):143.8

Fredriksen-Goldsen, K.I., Kim, H., Barkan, S.E., Balsam, K.F., Mincer, S.L. (2010). Disparities in health-related quality of life: a comparison of lesbians and bisexual women. American Journal of Public Health, 100(11), 2255-2261

King, M., Semlyen, J., Tai, S.S., Killaspy, H., Popelyuk, D., Nazaret, I. (2008) A systematic review of mental disorder, suicide, and deliberate self harm in lesbian, gay and bisexual people. BMC Psychiatry8:70.

Llhomond, B., Saurel-Cubizolles, M.J. (2009). Sexual orientation and mental health: a review. Revue d’Epidemiologie et de Sante Publique 57:e44-58

Marshal, M.P., Dietz, L.J., Friedman, M.S., Stall, R., Smith, H.A., McGinley, J., Thoma, B.C., Murray, P.J., D’Augelli, A.R., Brent, D.A. (2011). Suicidality and depression disparities between sexual minority and heterosexual youth: a meta-analytic review. Journal of Adolescent Health 49:115-23

McManus, S., Meltzer, H., Brugha, T., Bebbington, P., Jenkins, R. (2007). Adult psychiatric morbidity in England, 2007: results of a household survey. Leeds: NHS Information Centre for Health and Social Care.

Miller, M., André, A., Ebin, J., Bessonova, L. (2007). Bisexual health: an introduction and model practces for HIV/STI prevention programming. National Gay and Lesbian Task Force Policy Institute, the Fenway Institute at Fenway Community Health, and BiNet USA.

Obradors, M. (2010). Deconstructing biphobia. Journal of Bisexuality 11:2-3

Ploderl, M., Wagenmakers, E.J., Tremblay, P. (2013). Suicide risk and sexual orientation: a critical review.Archives of Sexual Behaviour 42:715-27

San Francisco Human Rights Comission LGBT Advisory Committee (2011) Bisexual Invisibility: Impacts and Recommendations. San Francisco, California.

Steele, L.S., Ross, L.E., Dobinson, C., Veldhuidzen, S., Tinmouth, J.M. (2009). Women’s sexual orientation and health: results from a Canadian population-based surve. Women & Health; 49:5, 353-367

Warner, J., McKeown, E., Griffin, M., Johnson, K., Ramsy, A., Cort, C., King, M. (2004). Rates and predictors of mental illness in gay men, lesbians and bisexual men and women: results from a survey based in England and Wales. British Journal of Psychiatry 185:479-85

Yoshino, K. (2000). Epistemic contract of bisexual erasure. Stanford Law Review 52(2) p. 353

Share