responsabilitat compartida

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: text en anglès que diu “accountability and responsability must be thought in terms of what matters and what is escluded from mattering” (Karen Barad)]

 

Avís de contingut: individualisme, dominació, estructures de poder, falsa independència, relacions de poder

 

No podem escapar del nostre entorn ja que nosaltres som part d’ell. No formem part de la natura, som natura; igual que no formem part d’una societat o d’un entorn o moment concret, sinó que el som i som part del seu procés de creació. Som, en quant a que afectem, allò amb el que ens relacionem i aquesta afectació és un tipus d’interacció que va més enllà d’una interacció “externa” a nosaltres: la pròpia interacció (la relació) es podria considerar també un individu en sí mateix. Som context.

Definir i diferenciar què és un individu o què no l’és és un acte (que afecta a com ens movem i relacionem) que creem nosaltres mateixes, i que també és social i cultural; és un acte que generem amb el llenguatge, la simbologia, la cultura, el raonament o també físicament quan creem objectes suposant aquesta diferenciació (quan creem el tipus de mobiliari com bancs, cadires, o d’altres objectes definits a través del que és un individu i/o les relacions, i com els distribuïm), i és un acte a través del qual sentim, pensem, creem, estimem, però també dominem, generem poder o ens solidaritzem. El que vull emfatitzar de tot això és que veure als individus separats de la resta d’objectes del seu voltant té part de realitat, però també d’elecció (majoritàriament social i cultural) que pot esdevenir diferent si ho treballem i ho volem.

És impossible descriure a una persona sense descriure el que l’envolta, el seu context. Si pensem un moment en quines són les característiques que utilitzaríem per a descriure una persona ens trobaríem amb una llista de trets comparatius (dir que una persona, per exemple, és alta és dir que ho és respecte d’altres), o bé amb adjectius que no tindrien sentit sense un context social (quan diem que una persona, per exemple, és extrovertida o té una certa edat, un gènere, una orientació sexual, o una classe social) o natural (quan descrivim quines són les seves necessitats, què necessita menjar, per exemple). I és que la frontera entre nosaltres i aquest entorn no és més que una frontera que nosaltres mateixes hem creat, que ens ajuda a definir conceptes per expressar-nos, però que la seva realitat és contextual. És una separació que es mou entre la realitat, la seva interpretació i la interacció d’aquesta interpretació amb unes voluntats socials i personals: podem configurar o desconfigurar segons els criteris que vulguem o necessitem.

Des de la mirada occidental això no s’interpreta d’aquesta manera. La nostra cultura ens fa veure a les persones com éssers totalment externs al que els envolta, totalment individuals, independents, desconnectats, i veu aquest fet com una cosa irrefutable i “objectiva”. La forma amb la que vivim conceptes com són la responsabilitat està molt vinculada amb aquesta sensació de no-dependència amb el nostre entorn: existeix la possibilitat i el fet de ser totalment independents les unes de altres i la responsabilitat, per tant, recau a cada una per separat i sense afectació (cada una és responsable de la seva vida).

Ara bé, com que això no és possible, no podem ser independents del que ens envolta ja que en realitat tenim una afectació amb el nostre entorn i relacions (hi ha una certa dependència), el que acaba passant és que per a poder recrear aquesta falsa independència hem de dominar el nostre entorn (per no sentir que ens afecta) creant relacions de poder i, per tant, de dominació: qui domini (el privilegiat) serà qui es podrà sentir més independent. Això és el mateix paradigma que solem anomenar com a individualisme, i el motiu pel qual l’individualisme ens porta a una situació de constant dominació.

La responsabilitat, però, també es pot conceptualitzar i entendre des de la visió de que formem part del nostre propi context, i entendre-la i viure-la d’una forma diferent al paradigma de l’individualisme. Per a mi, i des d’un punt de vista de co/inter/dependència amb el nostre entorn, la responsabilitat és la consciència de la connexió que tenim amb el nostre entorn i l’afectació constant amb aquesta (i per tant també l’afectació que aquest entorn té degut a nosaltres).

Però no caiguem en la trampa de creure i assenyalar constantment a les demés com a totals responsables del que ens passa. Això, per a mi, no deixa de recaure en el mateix paradigma: o jo sóc totalment responsable o tu ets totalment responsable, esborrant així la relació i el que implica aquesta juntament amb el context . La responsabilitat es reparteix en totes les parts, no sempre a parts iguals, també s’hi inclou el context, les estructures, els privilegis, la història que arrossegui la relació o qualsevol altre factor contextual. La responsabilitat és molt més complexa que no pas o “jo” o “tu”.

Pero no caigamos en la trampa de creer y señalar constantemente a les demás como totales responsables de lo que nos pasa. Esto, para mí, no deja de recaer en el mismo paradigma: o yo soy totalmente responsable o tú eres totalmente responsable, borrando así la relación y lo que implica esta juntamente con el contexto. La responsabilidad se reparte en todas las partes, no siempre a partes iguales, también se incluye el contexto, las estructuras, los privilegios, la historia que arrastre la relación o cualquier otro factor contextual. La responsabilidad es mucho más compleja que o “yo” o “tú”.

Karen Barad va introduir el prefix “intra” per parlar de la relació entre objectes, persones i discursos (com per exemple intra-acció, en comptes de parlar d’interacció) i dóna una idea de que el procés és intern del propi fenomen-relació. Dins del marc de la intra-connexió, la responsabilitat es converteix en una altra cosa que a mi m’agrada anomenar “responsabilitat compartida” i que ve inspirada pel concepte que introdueix també Karen Barad com response-ability: partint des del paradigma en el que formem part del que ens envolta la responsabilitat és un acte d’intra-dependència, és una consciència d’aquesta connexió, és compartida entre totes les parts del subjecte “relació” i és consciència de com posem o traiem aquestes barreres i fronteres per a decidir què és important, què no és important, quines coses decideixo tenir en compte i quines no, a l’hora de prendre decisions sobre els meus actes sabent que estic afectant i sóc afectada pel meu entorn i les meves relacions. També, a més, és un acte de consciència, respecte i acceptació de les nostres diferències sense que això impliqui sentir-nos externes, sinó més aviat sensibilitat, connexió i compromís. I aquests actes parteixen de decisions preses, òbviament. En realitat sempre prenem aquestes decisions, el que passa és que normalment les prenem deixant-nos arrossegar pel que ens imposen les estructures en comptes de convertir-les en actes polítics, sensibles i/o revolucionaris.

Share

una mirada crítica a la comunicació no violenta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: tècniques de dominació, individualisme, neurocapacitisme, privilegis, jerarquies, estructures de poder.

 

Deconstruir-te i reconstruir-te en entorns no monògams implica parlar molt sobre emocions, comunicació i relacions. En aquests contextos l’eina més tractada i utilitzada quan es parla de comunicació és la Comunicació No Violenta (CNV), fins a haver-la convertit en l’opi de les no-monogàmies i del poliamor: quasi tots els esdeveniments sobre no-monogàmies acaba apareixent algun taller sobre CNV o alguna proposta semblant. Però hem d’anar en compte, ja que tot allò que es presenta sempre com la gran i perfecta solució “neutra” a tots els problemes (com se sol fer amb la CNV) acostuma a venir farcit de totes les estructures de poder que el mantell de  “neutralitat” sempre intenta amagar, ignorar o passar per alt. El fet d’haver vist utilitzar aquesta “eina” comunicativa tantes vegades per part de persones (especialment homes) que manipulen, maltracten i abusen, és per a mi una alarma prou important que em porta a voler comprendre millor quins són els seus punts més problemàtics. I no, no sóc de l’opinió de que aquestes persones en fan un mal ús i tergiversen la CNV, sinó que crec que la problemàtica rau en la base mateixa del discurs que construeix la CNV: el paradigma liberal de l’individualisme.

No vull tampoc dir que tot en la CNV em sembli problemàtic, i s’ha d’admetre que la CNV té coses que ajuden a apoderar-se i a comprendre’s una mica millor a una mateixa. Sembla també una bona eina quan estàs en una relació horitzontal. El problema bàsic de la CNV és que obvia les estructures de poder, les tècniques de dominació i les jerarquies que sovint hi ha en les relacions, i obviar això és molt perillós perquè suposa una forma de veure les relacions molt simplista i genera moltes complicacions i violènccies (especialment cap a les afectades per estructures de poder, discriminacions i opressions). Això és perquè parteix d’una idea individualista de les relacions que veu a les persones com éssers aïllats i independents els uns dels altres i que només s’afecten de forma puntual i voluntària. D’aquesta manera obvia i ignora la interdependència, l’afectació mútua i constant i la responsabilitat compartida.

La CNV proposa un tipus de comunicació que anomena la forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són “naturals” i són violentes. La valoració sobre què és violent és un procés cultural, no és “universal”. A més, no existeixen formes de comunicar-se més naturals que d’altres, ni més culturals que altres, ni natural té perquè significar millor que “no natural”: tot allò que llegim com a “no natural”, o sigui com a social o cultural, neix de la natura i la natura és influïda també per la cultura. Aquesta tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés que col·loca la mirada occidental i blanca al centre i obvia que altres cultures poden construir formes diferents de comunicació i de violència.

Una de les bases de la CNV és el que anomenen “donar de forma natural” (seguim amb el paradigma de la “naturalitat”): totes les necessitats queden cobertes sense obligar res a ningú i fent només les coses que cada una desitja fer de forma “natural”. Es suposa, per tant, que totes les tasques sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer, una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar (com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a un sempre m’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia que si cadascú només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida per com fer-les; normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma sistemàtica persones de col·lectius minoritzats, a les que se les ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat compartida i col·lectiva i obvia que moltes decisions del que una desitja o no fer són culturals i no “naturals”.

La CNV anomena violència a negar la pròpia responsabilitat dels actes i de les emocions utilitzant expressions del tipus “haig de fer alguna cosa” (expressió que indica obligatorietat) en comptes d’expressar que ho faig perquè ho escullo, auto-responsabilitzant-me de les meves decisions, actes i emocions. Per un costat, aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta en comptes d’estar sempre atorgant aquest poder externament: per tant, és un pas cap a l’autonomia i a certs apoderaments. Tot i això, és una visió que ignora que hi ha persones que tenen una limitació molt més gran del que poden fer o del que poden escollir. Em fa ràbia que inclús en molts exemples que posa la persona que va crear la CNV (un home blanc i amb una bona col·lecció de privilegis) explica que les persones oprimides (com les racialitzades) tenen menys opcions per escollir però que tot i així són lliures: segons ell, sempre es pot escollir morir en comptes de fer el que se’t demana. Aquest pensament és un pensament liberal i que prové d’una posició de molts privilegis. Tenir menys opcions, o escollir sota coerció, no és escollir lliurement.

Per un altre costat, la idea de que som lliures i totalment responsables del que fem i sentim pot ser utilitzat per persones amb molts privilegis per no responsabilitzar-se elles de les coses que fan i “escórrer el bulto”, especialment de les coses que fan que afecten a altres: si tu ets responsable del que sents i del que et passa, el que jo faci o deixi de fer no és important, i com et sentis degut a les meves accions no és responsabilitat meva, encara que siguin coses que t’afectin directament. D’aquesta manera moltes vegades persones amb més privilegis, especialment homes, utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se de moltes agressions o actes que afecten a les seves relacions.

La CNV diferencia entre “observacions” (objectives) i judicis o valoracions (subjectives). Segons la CNV per a comunicar-nos de forma no violenta ho hem de fer a través  de les observacions objectives, intentant evitar les valoracions “subjectives” sobre el que les demés persones fan: per exemple, dir que una persona ens està ignorant és un judici i una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem (no sabem si una persona no ens respon perquè ens està ignorant o bé perquè no ens ha sentit bé, no es troba bé o per algun altre motiu) ni atorgar-li nosaltres intencions, desitjos o emocions.

No obstant, fer-nos creure que existeixen observacions objectives és perillós, ja que per defecte el que és sovint descrit com “observacions” objectives solen caure amb una definició concreta del món que ens envolta, sovint vinculada als privilegis (l’objectivitat correspon a la mirada de l’home blanc cis heterosexual de classe mitja/alta neurotípic sense diversitat funcional, etc), i per tant exigir aquest tipus d’observacions a qui més beneficia és a qui més privilegis té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha respost també pot ser una valoració subjectiva i cultural que es correspon a una definició sobre el que és o no una resposta i el que és acceptat o no com a comunicació “vàlida”: podria ser que la persona dins de les seves capacitats comunicatives ens hagi respost però nosaltres no ho haguem entès així quan ho llegim o interpretem a través de les normes culturals sobre comunicació. Aquest raonament, a més, no ens permet fer valoracions de molts dels actes que rebem d’altres persones: no ens permetria dir que una persona ens està maltractant, enganyant, manipulant, etc, ja que segons la CNV això són valoracions subjectives. Com de positiu és no poder fer aquest tipus de valoracions, per molt subjectives que la nostra cultura ens digui que són? No serà que la “subjectivitat” està subvalorada?

La CNV et diu que per expressar emocions no has de dir mai que les demés persones et fan sentir com et sents, sinó que has de dir que quan l’altra persona fa alguna cosa tu et sents d’una manera determinada, desresponsabilitzant a l’altre de com et sents, autoresponsabilitzant-te tu i deslligant les accions i emocions (reaccions) de cada persona. Aquesta és una forma de veure les relacions com persones separades que no s’afecten i amb responsabilitats separades en comptes de veure la responsabilitat de les relacions com responsabilitats compartides. Oi que quan jo li dono un cop de puny a algú tinc part de responsabilitat del dolor que pugui sentir? Oi que quan aconsegueixo una fita amb altres companyes més és responsabilitat de totes el benestar que jo en pugui obtenir? (I de fet moltes fites que aconseguim i creiem, i ens fan creure, que són individuals, són gràcies a moltes altres persones). És molt fàcil que aquest discurs sigui utilitzat per part de manipuladors per desresponsabilitzar-se d’emocions que provoquen a altres persones a través de les tècniques que fan servir per a manipular-les o maltractar-les: si tu ets totalment responsable de les teves emocions, les meves manipulacions no ho són.

Finalment, una de les “estrelles” de la CNV és el que anomena “empatia”, que per a mi és una de les més problemàtiques. Tot i que hi ha moltes definicions i formes de sentir sobre què és l’empatia, la CNV descriu el procés empàtic a través de “llegir” i interpretar què necessita l’altra persona sense que aquesta l’expressi. Segons la CNV, quan una persona es “queixa” d’alguna cosa que estàs fent tu o t’exigeix alguna cosa és perquè té una necessitat que no està sent satisfeta. El que proposa la CNV és girar la truita quan algú t’assenyala alguna queixa i expressar-li què és el que tu creus que ella sent i què deu necessitar. Segons la CNV aquest acte és un acte de preocupació per a l’altra persona.

Torbo molt violent que si una persona no ha expressat quines són les seves emocions ni necessitats sigui algú altre qui li ho digui (encara que ho expressi amb una pregunta) a través d’una suposició i lectura. Fent això el que fas és focalitzar l’atenció en una altra cosa diferent a la que ella assenyalava: unes emocions i necessitats que tu li atorgues, a més excusant en una suposada preocupació per ella. És fins i tot contradictori amb un dels postulats que he presentat anteriorment sobre no fer judicis o valoracions, ja que suposar quines necessitats té l’altre no és una lectura subjectiva. Quantes vegades he vist manipular a través d’aquest tipus d’”empatia”? Moltíssimes. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar alguna agressió el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar sent les teves emocions i buscant les teves necessitats i “carències” que et porten a aquelles emocions, com si no fos l’agressió en sí la que et provoqui l’emoció, ja que la persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions.  Aquesta és una de les parts més explotades de la CNV i una de les més violentes.

Share

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (IV – compromís i responsabilitat compartida)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la quarta part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la cinquena aquí, la sisena aquí i la setena aquí.

Compromís i implicació

La monogàmia sol portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís i d’expectatives sol ser molt violent, ja que no és un compromís que s’hagi pactat, parlat o que es pugui qüestionar per cap de les parts. A més, sol implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i que a més recaigui sobre una persona generar tot el que necessita l’altre.

Moltes persones davant d’això reaccionen plantejant com a alternativa el ‘no compromís’ i no generar cap tipus d’expectativa. La metàfora del ‘fluir’ en les relacions. Fluir és un concepte prou representatiu; fluir no fluïm en el buit, fluïm en un mar, un riu, o qualsevol tipus de fluid on hi ha corrents concretes. Nosaltres fluïm en un sistema, un mar fet d’estructures de poder, i les corrents solen anar a favor de les persones amb més privilegis. Altres, amb menys privilegis ens veiem moltes vegades arrossegades i portades allà on va normalment a parar tota la merda.

No comprometre’s dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que aquests ja tenen les seves necessitats més cobertes i no necessiten del compromís per a obtenir-les. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, en aquest tipus de relacions, es veuen la majoria de vegades arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment qui rebutja més el compromís són les persones amb més privilegis, ja que aquestes no senten la necessitat d’haver de comprometre’s perquè les seves necessitats queden cobertes sistemàticament. Per altra banda, qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no els cobreix les seves necessitats i necessita el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò que amb privilegis ja tens.

No voler comprometre’s és una forma de no voler acceptar la connexió amb el que ens envolta ni les coses que obtenim del nostre entorn. El compromís és necessari, per a poder moure’ns, entendre, i saber què estem compartint, què podem esperar, i per tant, què podem demanar i donar. És necessari per a generar relacions no objectificades on les persones puguin tenir veu en les coses que les afecten. I aquí entren tot tipus de compromisos, més enllà dels que són llegits com a compromisos típics de les relacions de parella: projectes de suport, de cooperativisme, de convivència, de criança, d’activisme, etc.

Tot i així, el que a mi m’agrada és anar un pas més enllà del compromís, ja que el compromís moltes vegades es pot sentir com una cosa externa a nosaltres a la qual ens hi hem de sotmetre sense formar-hi part de forma activa. Sovint parlo, per tant, d’implicació, en comptes de compromís: la implicació suposa entrar dintre del procés, tenir-hi veu, i sentir que podem transformar-lo, adaptar-lo o fer-lo més nostre. I és important que aquests compromisos i implicacions siguin compatibles en poder generar compromisos amb altres persones.

Responsabilitat compartida i reconeixement

Des d’un punt de vista individualista, que és com funciona el nostre sistema, la responsabilitat en una relació recau sobre una sola persona. La monogàmia, recoberta d’ideals d’amor romàntic, et dóna la idea de que una persona, la teva parella, és totalment responsable de la teva felicitat i la teva infelicitat. Aquesta idea genera relacions de poder, de la mateixa manera que ho fa donant-nos tota la càrrega d’haver de cobrir totes les necessitats d’una sola persona.

Per altra banda, per trencar aquesta idea, s’ha generat una idea de que cada persona és totalment responsable de les seves emocions (també aquelles generades a través d’una relació). Aquesta és una visió individualista, i no molt diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen tota a una sola persona. En aquest paradigma la relació s’esborra completament i només es parla de forma individual o d’individus.

La responsabilitat en una relació hauria de ser una responsabilitat compartida: la responsabilitat en el marc relacional és de les persones que generen l’espai i la relació, no de forma separada (cada una la seva), no de forma vertical (tota la responsabilitat és només d’una persones), sinó com una combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que quan tenim una relació amb una persona sobre la qual hi tenim un privilegi, aquest privilegi l’hem de tenir en compte, ja que vulguem o no ens beneficiem d’aquest i per tant, tenim una responsabilitat sobre com compartim les coses amb aquella persona per intentar evitar generar violència estructural sobre ella. La responsabilitat compartida ens permet, a més, reconèixer explícitament totes aquelles coses que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint (també les ‘bones’, aquelles que ens fan sentir bé, ens ajuden o ens cobreixen necessitats en diferents graus).

Share

després de trencar amb la monogàmia

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) d’una xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 422 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

(**)He afegit al final un aclariment a arrel d’alguns comentaris que es van fer quan es va publicar l’article.

La versió extesa (‘no resumida’) de la xerrada la publicaré més endavant en aquest blog dividida en diferents seccions.

 

 

La manera que tenim de relacionar-nos forma part d’un sistema o estructura de poder molt lligada a l’estructura monògama. La monogàmia no només és un recompte de relacions, és també un sistema: està en el llenguatge, en la lògica construïda socialment, en la forma de pensar. I va més enllà de la normativitat entorn a les relacions de parella, ja que ens diu també com ens hem de relacionar en general amb les persones, és un sistema relacional.

La monogàmia ens aïlla en unitats familiars no permetent generar xarxes solidàries, afectives i sensibles a les estructures que ens travessen. La no-monogàmia té un gran potencial, no només per a trencar el propi sistema relacional, sinó també altres estructures de poder ja que aquestes s’alimenten de l’estructura monògama i també perquè et permet construir relacions que trenquen amb els sistemes de privilegis i opressions. Ara bé, és necessari un punt de vista crític en les propostes que es plantegen, sinó es reprodueix el mateix pensament.

Individualisme, dominació i objectivització

La nostra forma occidental de veure el món es basa en la idea de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per cobrir les nostres necessitats a través de la dominació. Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder que permet a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de comprendre que les està obtenint del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants i els dóna un fals sentiment d’independència.

En els nostres entorns no monògams sovint s’intenta trencar amb la idea de la dependència total a una sola persona (que prové de l’estructura monògama i que genera relacions de poder) dient que les persones som independents i no tenim necessitat de res o ningú. D’aquesta manera s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència amb l’entorn de les persones amb privilegis i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis.

Tractem el nostre entorn com un objecte degut a veure’l com una cosa externa a nosaltres on hi accedim per cobrir les nostres necessitats. Les persones amb les que ens relacionem també formen part d’aquest entorn-objecte, i per tant ens hi apropem tenint en compte les pròpies necessitats i desitjos però no els de les demés. Aquest és un procés d’obectivització. Per resumir-ho una mica, objectivitzar és tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis, o bé no permetent que tinguin espai per a consentir o oposar-se a una cosa, o també que no puguin expressar emocions ni opinions al respecte de coses que les afecten. Aquesta última és bastant comuna en les relacions no monògames jeràrquiques, on sovint persones que es veuen afectades per decisions que es prenen en les relacions primàries no poden opinar, o expressar emocions, o plantejar alternatives, o ni tan sols se les informa. En definitiva, objectivitzar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu.

Compromís i implicació

La monogàmia sol portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís no sol ser un compromís que s’hagi pactat, parlat o que es pugui qüestionar per cap de les parts. A més, sol implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i que a més recaigui sobre una persona generar tot el que necessita l’altre.

Moltes persones davant d’això reaccionen plantejant com a alternativa no haver-se de comprometre i no generar cap expectativa. Això dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que aquestes tenen les seves necessitats més cobertes i no necessiten del compromís per a obtenir res. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, es veurien la majoria de vegades arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment qui rebutja més el compromís són les persones amb més privilegis, i qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no els cobreix les seves necessitats i necessiten el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò al que no hi poden accedir sense privilegis.

No voler implicar-se és una forma de no voler acceptar les coses que obtenim del nostre entorn i no voler acceptar que l’entorn ens afecta i nosaltres l’afectem. La implicació és necessària per a generar relacions no objectivitzades on les persones puguin tenir veu en les coses que les afecten. Les relacions s’han de construir a través de compromisos i implicacions explícites i que no vinguin donats per normes socials estructurals ni que ens impossibilitin generar altres compromisos.

Responsabilitat compartida

La monogàmia et dóna la idea de que una persona és totalment responsable de la teva felicitat o infelicitat. Per trencar amb aquesta idea que genera relacions de poder s’acostuma a dir que cada persona és totalment responsable de les seves emocions, incloses aquelles emocions que es generen a través d’una relació i del que es comparteix. Aquesta és una visió individualista, i no molt diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen tota a una sola persona. En aquest paradigma la relació s’esborra completament.

La responsabilitat en una relació hauria de ser responsabilitat compartida: hauria de ser de les persones que generen l’espai i la relació, no de forma separada (cada una la seva), no de forma vertical (tota la responsabilitat és només d’una persona), sinó com a combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que quan tenim una relació amb una persona sobre la qual hi tenim un privilegi, vulguem o no ens beneficiem d’aquest privilegi i per tant, tenim una responsabilitat sobre la violència estructural que puguem generar en aquella relació. La responsabilitat compartida ens permet, a més, reconèixer explícitament totes aquelles coses que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint.

Cures

Ser conscients de que cobrim les nostres necessitats a través del nostre entorn i, per tant, a través de les nostres relacions, ens permet tractar el tema de les cures des d’un punt de vista crític. Les tasques de cures sempre han recaigut en les dones. Tot i així, les tasques de cures de les quals parlem en el context del feminisme es limiten només a la diferència de gènere. Hi ha moltes necessitats que tenim que no recauen en les tasques que s’han definit com a cures (tasques de la llar, cuinar, o cuidar quan l’altra està malalta), així com necessitem ser conscients de les diferències que van més enllà de les de gènere, ja que hi ha moltes més estructures o tipus de relacions (no totes les relacions les treballem en un context heterosexual, binari, romàntic i sexual).

Cuidar implica entendre què necessita l’altra, no per sentir-nos obligades a cobrir-li les necessitats, sinó per tenir-les en compte i ser sensibles a elles. Tampoc hem d’obligar a que l’altra hagi d’entendre quines són les seves necessitats, sinó deixar-li espai per a que ho pugui expressar quan vulgui i se n’adoni de quines són. I, sobretot, no s’ha d’obligar a tenir necessitats que no es tenen. Degut a que les cures són un tema recorrent en els nostres espais a vegades caiem en l’error de realitzar tasques cap a altres que no necessiten per sentir que l’estem cuidant, i sovint utilitzem aquestes tasques innecessàries com a excusa per no haver d’escoltar les verdaderes necessitats de l’altra o no reconèixer una necessitat quan l’expressa. Vivim en el que jo anomeno la ‘cultura del tupper’: preparar tuppers a les companyes sense parar-nos a reflexionar què volem dir amb ‘cuidar’, i mentre no deixem a les demés expressar-se quan alguna cosa les afecta. Això és un acte d’objectivització.

(**) Afegeixo un aclariment a arrel d’alguns comentaris al seu respecte dient que el que vaig publicar és aplicable també a relacions monògames. No crec que el tema de les cures es pugui realment aplicar en relacions monògames ni relacions no monògames jeràrquiques, ja que la monogàmia implica jerarquia, i en cap jerarquia les cures són reproduibles, només sucedanis de cures, que no són cures. Estic parlant de totes aquelles persones que no formen part de la relació principal. El meu discurs vol enfatitzar el fet de que estem tractant a totes les demés molt malament i de forma molt objectivitzada, tan en responsabilitats, com en compromisos, com en cures. Per això ni la monogàmia ni la no-monogàmia jeràrquica ens salvaran mai de tots els sistemes d’opressió, només els seguiran reproduint, a més a través dels seus propis barems.

Share