per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 d’Octubre. Podeu veure l’article original en castellà aquí.
Durant aproximadament tres anys vaig patir una relació de maltractament. En realitat, van ser més de tres anys, però com era una relació invisible i està tan poc reconegut el maltractament en les relacions que no són de parella, que el maltractament es va tornar més subtil i costa més comptabilitzar-lo. Bé, és més que això, ens costa molt a nosaltres mateixes posar-li nom, i tota l’estructura es confabula per a que et sentis culpable per tan sols plantejar-te que estàs sent maltractada.
Podríem dir que en realitat el maltractament va durar sis o set anys, el que va durar tota la relació. No va ser un maltractament ‘físic’, sinó psicològic; però no d’aquells en els que es passen el dia dient-te que no vals res, sinó que va ser més aviat un maltractament que alternava assetjament amb rebuig i abandonament, invisibilització, control, mentides, manipulacions i consum i explotació emocionl. Tot això, a més, en un entorn laboral angoixant.
I és que no es tractava d’algú amb qui tingués una relació de parella. Això no vol dir que no hi hagu´s hagut sexe, o algun tipus de relació (de consum) emocional, però el component romàntic o no de la relació no era important. O sí; sí que es va convertir en una cosa important ja que, al no existir, al no ser una relació de parella, ni un context romàntic (o al menys reconegut com a tal), la relació va passar a ser invisible. I de la mateixa manera que quan es diu ‘relació’ normalment es pensa en ‘parella’, i que quan es diu ‘sentiments’ normalment es pensa que són romàntics, quan es diu ‘maltractament’ nomes es considera i reconeix aquell que es dóna en les relacions de parella.
No sembla concebible que una relació que es considera des de fora que és d’amistat (o laboral) pugui ser de maltractament. D’aquesta manera s’invisibilitza més, no només el maltractament, sinó també totes les conseqüències que has de viure en silenci. I finalment també es pot, sense adonar-te, allargar més en el temps.
Una de les grans trampes va ser la demanda de secretisme i d’empatia com a forma de control. Conseqüències: si parles del maltractament estaràs parlant de la relació, una relació que no hauria d’existir i que s’hauria d’amagar, i per tant seràs eternament culpable de tot, de parlar del que no has de parlar, de posar a l’altra persona en una situació incòmode, o de fer-la sortir d’un armari (que és també una mentida i un engany). Vergonya. Un cicle que no té fi. Benvingudes totes a l’infern de la violència masclista que ens col·loca a les dones sempre en aquesta posició: mai víctima, sempre culpable de tot.
Jo no vaig patir un maltractament físic; tampoc va ser un maltractament psicològic ‘directe’ d’aquells en els que l’altra persona no para de dir-te que no vals res. Aquest v ser diferent, indirecte i subtil, implícit, gens explícit, i era jo qui, a través de diversos mecanismes, em vaig crear la imatge del meu poc valor sense necessitat de que se’m digués directament.
Dominació. La mentida, la manipulació que s’apropiava constantment del meu consentiment, robat a través també de l’assetjament, que no era visible perquè es disfressava de preocupació i de companyia laboral diària, van minvar dia rere dia la meva energia, la meva salut mental, portant-me al meu límit emocional.
Tot això sumant-se a la comparació constant amb altres relacions més reconegudes que em van portar a creure i sentir que el problema era jo que no valia suficient, i que a través de l’amenaça constant d’exclusió em feien entrar en un remolí de competició que acabava traient-me encara més tota la meva atenció, energia i emocions. Tanta energia que ja no em quedava res per ningú més, encara que ho volgués. No és això un mecanisme d’alienació?
Però l’energia no només m ela va treure per a les meves altres relaciones. Tampoc la tenia per la feina, lloc on patia una absorció considerable pel fet de compartir espai amb ell: se’m feia molt difícil l’escapatòria. I aquí el problema afegit era que no podia treballar.
A més, en aquell entorn laboral tenia moltes altres coses que també em produïen angoixa i malestar: constants tècniques de dominació per aconseguir que treballés més hores, una ajuda pèssima en la meva feina, i un entorn que poc a poc també minvava la meva estima. Dia rere dia la meva productivitat no era suficient com per q que se’m considerés una persona mínimament resolutiva (sumem-li el capitalisme).
Com podia ser ‘productiva’ si cada dia tenia atacs d’angoixa només seure davant de la pantalla de l’ordinador? Els meus caps, al veure’m com un persona poc productiva van acabar confiant molt menys amb mi que amb la resta, i això va fer que acabés tenint un contracte molt més precari i sota unes condicions d’estrés més gran que les de les meves companyes, ja que la situació emocional a la que estava feia que necessités treballar més hores per fer la mateixa quantitat de feina (si és que aconseguia fer-lo).
Per tant, a tots els meus problemes de salut mental, relacionals (com he comentat per la falta total d’energia cap a altres persones) i familiars, es van sumar també els econòmics. A la llarga, no només vaig sofrir una explotació emocional considerable, sinó també alienació, marginació i desapoderament. Què passava quan intentava explicar-ho a algú? Culpabilització: si no era perquè em deien que ‘jo em deixava’ era perquè ‘m’ho estava buscant’, culpant a altres factors de la meva vida, com el fet de no ser monògama.
Precisament el pensament monògam va ser una de les coses que més van invisibilitzar qualsevol problema de la relació degut a no ser un ‘problema de parella’. És com funciona el pensament monògam: només les emociona de parella, la gelosia de parella, les baralles de parella, les relacions de parella són emocions, gelosia, baralles i relacions ‘reconegudes’. Tot el que passi fora d’una relació de parella és automàticament invisibilitzat, menyspreat i ridiculitzat; inclús el maltractament. Perquè clar… ‘només’ és una amistat.
