més enllà del que anomenem “responsabilitat afectiva”

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: monogàmia, estructura monògama, consum relacional 

En la monogàmia el concepte de la responsabilitat en les relacions està molt associada a les relacions de parella i íntimament lligada a la fidelitat monògama (sexual, econòmica, de projectes, criança, etc), on existeix un tipus de pacte implícit de responsabilitat mútua on existeix un suposat recolzament cap a l’altre en quant es fa el “sacrifici” de no compartir certs aspectes de la nostra vida amb altres (tot i que les responsabilitats en la relació són diferents segons el gènere, i també el suposat sacrifici i fidelitat es reparteixen de forma desigual). Trencar amb aquest tipus de fidelitat comporta obrir-se a un ventall molt gran de possibilitats, però a la vegada també comporta deixar un buit molt gran en com entenem la responsabilitat en les relacions, per acabar finalment esborrant-la, ja que col·loca a aquestes relacions en una posició molt semblant a aquella a la que es posa a les relacions d’amistat o que no cauen en el vincle de parella, familiar tradicional o el de la feina (un vincle estructuralment capitalista). És per aquest motiu que el consumisme relacional és tan fàcilment reproduïble en les no-monogàmies, i és un dels grans problemes del pensament liberal quan parlem de relacions. És en aquest context on es pot generar molta violència relacional invisible i on, per tant, s’ha creat la necessitat de parlar més de temes com la responsabilitat. 

Des de fa un temps s’està compartint molt el concepte de la “responsabilitat afectiva” per a intentar trencar amb aquest liberalisme/individualisme i recalcar que la responsabilitat no és només individual, sinó que el que fas no només t’afecta a tu mateixa i que tenim una responsabilitat cap a les demés persones a través de com ens hi relacionem i com ens hi vinculem. Així es poden construir altres maneres de relacionar-nos que trenquin amb l’individualisme amb el que normalment s’aborden algunes no-monogàmies. Tenim una responsabilitat amb els nostres afectes. Tot i que en algun moment he vist aparèixer per les xarxes alguna versió d’aquest concepte bastant individualista definint-la com la responsabilitat que tenim en no afectar amb “els nostres problemes emocionals” a les demés, aquesta versió no és la majoritària, per sort, i és la excusa amb al que típicament les persones més privilegiades s’han desresponsabilitzat de les seves relacions. 

No obstant, d’això ja n’hi ha moltes que n’estan parlant i crec que no sento la necessitat d’afegir molta cosa per intentar explicar que som responsables de com ens relacionem i com afectem a les persones. D’això n’està ple aquest blog sense haver d’usar aquest concepte concretament. Només sento una falta, que no és petita per a mi, i és sobre qui s’aplica aquest concepte, sobre quin tipus de relacions i sobre quines no. I d’aquí la necessitat d’escriure aquest text. El problema és que no m’acabo de sentir del tot còmode amb com s’utilitza aquest concepte fent èmfasi en l’”afectiva” com a eufemisme per acabar gairebé sempre parlant, en realitat, d’allò romàntic i/o sexual (encara que a vegades qui utilitzi el concepte en sí no ho estigui associant només a aquest tipus de relacions). Moltes vegades es fa èmfasi en que aquest tipus de responsabilitat s’ha d’aplicar a les relacions sense “etiquetes” o sense un compromís explícitament de parella, però se sobreentén la majoria de vegades que estem parlant de relacions sexuals o que tenen algun component sexual i/o romàntic: o sigui, relacions sexeafectives no etiquetades, fluides o “rotllos” sexuals. Quasi mai es parla d’amigues, de companyes, d’aquelles amb qui comparteixes projectes o espais

Poques vegades es parla o s’entén que les relacions tradicionalment d’amistat s’hi inclouen. Socialment sembla com si la resta de tipus de relacions no necessitin de responsabilitat, o bé es dona per suposat que existeix per defecte. Per tant, ens trobem que, tot i ser un pas endavant per trencar amb discursos liberals de les relacions, deixa fora totes aquelles relacions que ja es deixaven fora de tota responsabilitat també en la monogàmia i es segueix deixant la porta oberta al consum en aquest tipus de relacions. 

Ser responsables en les nostres relacions implica acceptar i reconèixer que ens estem relacionant múltiplement i que fora de la parella o de les relacions sexuals també ens estem diàriament sustentant, ajudant, cuidant, vivint-nos i travessant-nos. I si no ho sentim o no ho veiem és perquè tenim suficients privilegis com perquè moltes de les nostres necessitats se’ns donin per defecte socialment sense que ni ho haguem de percebre. Parlar de responsabilitat “afectiva” sense parlar de tot tipus de relacions on es comparteix cert tipus d’afecte, o bé, diguem-ho clarament, obviar la responsabilitat relacional també més enllà del que considerem “afecte”, és oblidar-nos de que la responsabilitat és social i és molt àmplia. Sinó, què vol dir relacionar-nos amb el nostre entorn? No som éssers aïllats que només ens vinculem a través de l’afecte o d’allò romàntic o sexual. Parlar de relacions és parlar del vincle amb el que ens envolta, és parlar d’inter-dependència (o intra-dependència), i és, per tant, parlar de responsabilitat mútua amb tot el que ens envolta, sigui a través del tipus de relació que sigui. O potser el que hauríem de fer es, simplement, ampliar el propi concepte d’afecte. 

Share

el que vull és viure amb les meves “més-que-amigues”, la meva família

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: menció de consum relacional, jerarquies, monogàmia, estrès post-traumàtic i por/pànic

Fa uns mesos (o més aviat fa una mica més d’un any) vaig tenir una crisi molt forta amb moltes de les coses amb les que estava implicada, no només com a filosofia de vida, sinó també fent activisme (en la meva tornada al blog ho vaig explicar aquí). Aquesta crisi es va unir a un procés personal i terapèutic on una de les conseqüències va ser poder tenir espai i reflexió per entendre millor què vull i necessito en general (una pregunta que em semblava obvia i contestada molt abans, però que no ho era pas). Una de les coses de les que més havia renegat últimament en aquest procés intens han sigut les no-monogàmies, que eren, a més, una de les coses sobre les que més havia escrit i de les portava amb més orgull. Potser era també això, una desil·lusió de tot allò en el que havia posat tantes ganes i energia. Haig d’admetre que aquí es barregen moltes coses: per un costat, un enfocament en les no-monogàmies que no era el que jo realment necessitava o volia; per un altre costat, una sensació i l’angoixa de sentir un consumisme relacional considerable en aquests entorns; sumat a això també he sentit una divergència entre com jo i algunes utilitzàvem certs conceptes i paraules i el seu ús més generalitzat; i, finalment, he tingut una tendència a engegar moltes coses a la merda degut al meu estrès post-traumàtic generat per certes relacions i agressions (que poc a poc es va diluint). 

La veritat és que jo vaig entrar en les no-monogàmies d’una forma més aviat política i per un interès en un estil de vida que intentés trencar amb el model de família tradicional jeràrquic, que ens aïlla de la resta del món, individualista, capitalista i patriarcal. Per tant, en realitat, el meu interès era més aviat comunitari i no tant en intentar multiplicar parelles romàntiques i/o sexuals, això per a mi era més secundari, només una conseqüència a la crítica de la monogàmia més organitzativa. Mai m’he identificat com a poliamorosa, segurament per aquest motiu. El meu interès era construir altres formes més solidàries i comunitàries de viure. No estic dient que el poliamor no sigui solidari ni comunitari, ni que no hi hagi persones poliamoroses amb pràctiques semblants a les que jo buscava. També sé que hi ha gent que defineix el poliamor a través d’aquestes pràctiques. Però a mi no em feia el pes l’etiqueta, sense entrar a criticar a qui la utilitza. Cadascú s’identifica amb el que sent i pot, sense que això impliqui una guerra d’etiquetes. 

Sempre he sentit una desconnexió molt gran de la majoria d’experiències que es comparteixen en grups sobre no-monogàmies, així com també sobre conceptes com responsabilitat, llibertat o jerarquia. He sentit molts cops estar usant paraules que es contradeien o que no coincidien amb el seu ús majoritari. És com allò d’anomenar democràcia al sistema en el que vivim, on després tu (o jo, o altres persones) pots pensar o sentir que això no és realment una democràcia, o no ho definiries com a tal, però l’ús generalitzat és el que és i has d’acceptar d’alguna manera l’ús de la paraula per moure’t, entendre’t amb aquestes persones i poder comunicar el que vols. Amb molts conceptes usats en discursos no-monògams, com llibertat, responsabilitat, compromís o jerarquia (especialment aquesta última) passa una cosa semblant, el seu ús general no coincideix amb com el podem veure algunes persones. Això s’ha d’acceptar d’alguna manera, perquè has d’aprendre a moure’t a través d’això. A mi sempre m’ha costat aquesta part, però tampoc vull deixar de costat quina és la meva percepció i idea sobre aquests conceptes i poder seguir parlant d’ells des d’un punt de vista crític. 

Un cop comences a entrar en les comunitats no-monògames la majoria de les preocupacions i debats són els típics de quan centres la teva no-monogàmia en el nombre de parelles o relacions sexuals: gelosia, com gestionar el fet de tenir més d’una parella, sexe, compersió, NRE (New Relationship Energy), criança quan hi ha més d’una relació sexe-afectiva, etc. És normal, i no dic que no siguin temes que puguin ser importants o interessants, perquè al final són temes que ens afecten a totes, siguem o no monògames. El que intento recalcar és que l’enfocament majoritari gira normalment més al voltant de les relacions de parella i les relacions sexuals, i menys sobre formes alternatives d’organització familiar que no estiguin centrades amb les relacions romàntiques i sexuals, o bé aquestes últimes són més aviat minoritàries, anecdòtiques o “complementàries”, i algunes vegades “tokenitzades”, com aquelles coses que poses al final com a decoració per a que hi hagi més “diversitat”. No estic ara intentant criticar qui vulgui centrar la seva no-monogàmia en les parelles o el sexe, sinó entendre el perquè és tant fàcil que les pròpies atencions moltes vegades s’acabin posant en altres coses, i ja no només pels debats sinó també per les pròpies vivències relacionals un cop ets més a dins, inclús en el propi anarquisme relacional s’acaba caient en les seves pràctiques. 

Per un altre costat, moltes de les dinàmiques que veia i vivia en aquests entorns m’incomodaven i em feien sentir també en un estat relacional extremadament insegur. Les dinàmiques de poder juntament amb el consumisme relacional, tant fàcil de reproduir en les no-monogàmies, van fer que sentís molta necessitat d’apartar-me, de deixar d’identificar-m’hi i d’auto-revisar-me molt. A mi les relacions en entorns molt consumistes, competitius i amb dinàmiques de poder em costen, em rellisquen, no em permeten construir-les i viure-les d’una manera que em permeti d’un costat generar-les de forma segura, amb prou temps i prou horitzontal, i a la vegada poder equilibrar-les amb el meu propi espai, temps i necessitats sense caure exclosa, apartada o utilitzada (com seria una C, bàsicament). Aquí es barreja, no només el fet de no ser un home, ni ser heterosexual, sinó també pel fet de ser autista i tenir estrès post-traumàtic degut a agressions i relacions de maltractament. Tenia (i segueixo tenint) una bonica xarxa, però sentia constantment com aquesta podia perdre’s amb facilitat degut a una inestabilitat molt gran veient l’entorn en el que ens trobem. Això molts cops em produïa pànic. 

Per aquests motius vaig sentir que necessitava allunyar-me de tot aquest merder. I, vist el resultat, crec que va ser una de les millors decisions que podia prendre. A vegades cal allunyar-se d’algunes coses per veure-les una mica millor. Durant un procés terapèutic bastant intens, em vaig desidentificar de les no-monogàmies i això em va permetre veure i intentar construir sense tot el soroll que no em deixava escoltar-me. Quan m’hi vaig desidentificar tampoc vaig saber molt bé en què m’estava identificant o què era el que volia. Necessitava entendre què volia jo, què sentia. 

Com més clares he començat a tenir moltes coses més m’he adonat de que no vull la monogàmia per a mi. No la vull perquè no vull viure en parella i fer tot allò que s’espera de mi en aquesta posició. No vull organitzar la meva vida al voltant d’aquesta figura. Però tampoc vull organitzar-me sola, aïllada. Vull viure amb els meus vincles, relacions importants, aquelles que vosaltres anomeneu “amigues”, tot i que a mi aquesta etiqueta se’m queda curta. Vull compartir i organitzar-me amb elles, ajudar-nos, acompanyar-nos, transcendint totalment el concepte de “companyes de pis/casa”, que en el fons és un concepte entremig en la monogàmia, mentre esperes trobar algú amb qui compartir la teva vida. 

Vull construir al voltant d’altres models relacionals i compartir d’altres maneres. Algunes diran que això també és poliamor, però tornem a tot el que deia abans, no em ve de gust, al menys per ara, usar una etiqueta per una cosa que la majoria utilitza per una altra (especialment una cosa tant diferent al que jo necessito). Tampoc tinc clar si m’identifico amb l’anarquisme relacional perquè com utilitza molta gent aquesta etiqueta m’incomoda i tampoc m’hi sento identificada. Però monògama no soc. El que tinc clar, una vegada més, és que vull construir altres coses, organitzar-me d’altres formes. Ni monogàmies, ni poliamors, ni binaris parelles-amigues: el que vull és compartir amb les meves “no-nòvies” o les meves “més-que-amigues”. O sigui, la meva família.

Share

de tornada

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: menció d’estrès post-traumàtic, ansietat, por, maltractament, consum i agressions

Fa uns mesos vaig decidir allunyar-me de certes formes de fer activisme. Degut a això vaig decidir tancar aquest blog amb la intenció de no tornar-hi (aquí ho vaig explicar). La meva motivació era complexa (hi havia diferents motius i barrejats) i crec que va ser una decisió encertada pel moment que estava vivint. Allunyar-me’n i fer-ho sense la sensació de ser temporal m’ha ajudat a prendre perspectiva i a curar-me moltes coses. M’ha permès endinsar-me millor en el procés terapèutic en el que estava. Després de tots aquests mesos de teràpia i ressituar-me en moltes de les coses que havien sigut importants en la meva vida, he estat pensant molt què fer amb aquesta necessitat que tant sovint tinc d’escriure o de fer certs tipus d’activitats que feia anteriorment. He pogut, de fet, (re)connectar amb la motivació que em movia, o he pogut comprendre-la de forma més genuïna. La (re)connexió emocional no ha estat fàcil, però m’ha permès comprendre. Ara, però, des d’un altre prisma. He estat capbussada en un procés terapèutic molt important i que m’ha donat moltes eines per poder comprendre’m i entendre què vull fer i com ho vull fer. 

Els motius per escriure aquest text són dos. El primer és fer un procés de sinceritat, no només cap a qui vulgui llegir-ho sinó també cap a mi mateixa, per exposar quines han sigut les dificultats i què em va portar a sentir-me com em vaig sentir, així com també com em sento ara i el perquè d’aquestes diferències. El segon motiu, per un altre costat, és expressar la meva tornada i el context d’aquesta, intentant ordenar una mica què és el que estic buscant amb tot això. La sinceritat, en aquest cas, no ve motivada pel fet de creure que anteriorment no havia sigut sincera, sinó per poder exposar coses de les quals no era conscient anteriorment així com explicar parts del meu procés terapèutic que m’han portat a ressituar-me i redefinir-me per tornar a un punt que no és exactament el mateix d’abans, sinó a un altre punt que jo sento diferent. 

Un dels motius pels quals vaig tancar això va ser degut a sentir-me perduda en quant a les meves motivacions, mentre a la vegada no aconseguia gestionar gaire bé moltes de les coses contradictòries que veia i vivia: em molestava com es gestionaven o manipulaven certs discursos de forma superficial, però el que em molestava no eren aquelles contradiccions que moltes vegades des de posicions que creiem d’autoritat discursiva critiquem com, per exemple, no aconseguir tenir els tipus de relacions perfectament no-monògames, no ser la persona perfectament feminista, comprar un dia en una d’aquelles cadenes on et vas prometre que no compraries per motius ètics, o coses per l’estil, sinó, per exemple, coses com usar constantment la paraula i el concepte de l’anticapitalisme per a generar-te un discurs que beneficia d’alguna manera la teva postura no-monògama i donar-li de pas una excusa política a comportaments altament consumistes però després que te la bufi que a la teva veïna la desnonin. Eren aquestes contradiccions les que més em dolien. Que, en el fons, més que contradiccions són més aviat manipulacions. O bé dedicar-te a parlar constantment de conceptes relacionals trencadors mentre d’amagat trepitges a altres per a generar poder sobre elles de forma més aviat sistemàtica. M’era molt difícil separar algunes de les experiències viscudes amb tot l’entorn en general, segurament degut al propi estrès post-traumàtic que arrossegava des de feia molts anys. I, també, em va generar molta desconfiança cap a mi mateixa, per por a estar fent jo el mateix. Necessitava revisar-me i separar emocions d’alguna manera. 

No sé si realment em vaig desviar de la motivació que em va portar a escriure, o simplement no m’havia parat a pensar molt bé quines eren aquestes motivacions. O sigui, sí, però no totalment. Necessitava espai per a la reflexió, allunyant-me emocionalment de moltes coses. Necessitava respirar i comprendre què volia fer i perquè. Sense les interferències de quan ets dins i no saps quina part de tu s’està deixant portar i quina no. Perquè també crec, a més, que moltes vegades ens deixem portar per alguns discursos sense reflexionar-los, no només per poder formar part dels espais, sinó també per les pròpies dinàmiques en les relacions. Alguns d’aquests espais s’acaben convertint en guettos o espais amb discursos molt sectaris amb poc espai per a certs tipus de diferències. Entenc que hi ha diferències impossibles, que crec que no cal llistar, però a vegades sembla que no hi hagi espai per a les “petites” diferències, o per a certes contradiccions o, fins i tot, per a poder-nos relaxar una mica en la nostra constant deconstrucció, així com a les equivocacions. A vegades jutgem massa ràpid algunes coses, posant-les en sacs als quals no pertanyen. Espero que això no sigui apropiat per persones amb privilegis com a excusa per exercir violències, com sol passar. Especialment senyors (matxis) i maltractadors. Estic massa acostumada a que senyors en general i en particular maltractadors aprofitin aquestes crítiques per al seu benefici. Això no va per ells, ni va per aquí la cosa. Parlo d’altres coses, com les contradiccions de les que parlava al paràgraf anterior o bé no preocupar-se per la veïna de 80 anys desnonada perquè és massa monògama, no és feminista, no entén sobre certes ideologies polítiques o bé no sap el que és una persona bisexual. 

Les dinàmiques de poder en molts dels espais també em provocaven molta aversió. De fet era un tema recorrent que tenia en els meus escrits, especialment durant l’últim any o els últims dos anys. No sabia com gestionar el que sentia. A més, el problema va ser al final que quan les compartia m’he vist exposada a tornar-les a sentir per les mateixes persones que, de fet, m’utilitzaven per gestionar les seves merdes apropiant-se de les meves pròpies queixes. Sé que sembla molt complicat el que acabo d’exposar, ho és. Però ho he viscut repetides vegades. L’any passat va ser especialment un any on vaig acabar sentint molta desconfiança, que es va barrejar amb la desconfiança que ja carregava en les relacions en general, degut a passades relacions de maltractament, de consum i d’agressions. No obstant, una cosa que he guanyat durant la teràpia ha sigut poder reconèixer les alarmes i els mecanismes a temps i ara sé com focalitzar la meva desconfiança sense que l’acabi aplicant a tot o a res. 

Les dinàmiques de poder que comentava, a més, van fer que necessités fer un pas enrere per por a estar caient jo mateixa en elles. Vaig a ser sincera, és molt difícil sobreviure a certs ambients i fer certs tipus d’activisme més visible si no participes d’aquestes dinàmiques. Ho he comprovat jo mateixa. Si no hi participes o bé el que fas no arriba o bé et poden literalment enfonsar. Jo mateixa en algun moment vaig caure en certes dinàmiques que detesto. I això em va fer sentir encara pitjor. Perquè jo no he vingut aquí per això. He necessitat revisió, aprendre a situar-me sense morir en l’intent, així com també comprendre, com ja deia anteriorment, quins són els motius per escriure i fer certes activitats. Fins que no ho he tingut clar he preferit no fer cap pas. No vull entrar en aquestes dinàmiques, vull centrar-me en les meves motivacions i seguir amb elles de forma conscient, apartant-me de tot allò que, no només no m’agrada, sinó que contradiu altament el meu propi discurs (així com el de moltes). 

Finalment, a totes les desconfiances relacionals que ja he comentat, es va sumar desconfiança degut a certes vivències personals i relacionals bastant dolentes per com s’apropaven algunes persones dins d’ambients activistes i dels moviments socials. No entenia moltes vegades la motivació amb la que la gent s’apropava a mi, i encara menys amb la que s’allunyaven després, i això em generava ansietat i por. O bé, algunes vegades, vaig sentir que no es tenia en compte com em sentia i se’m posaven sobre la taula problemes per resoldre que no havien de ser meus. Això he pogut millorar-ho també molt a través de la teràpia, i em sento molt més tranquil·la per poder detectar aquestes coses a temps. 

He decidit que vull tornar a escriure i a fer certes activitats. Això sí, serà de forma menys intensa, menys freqüent (vull dedicar més temps a fer i menys a escriure), molt més conscient i motivada. Seguiré utilitzant aquest mateix espai, ja que començar-ne un de nou em representa massa feina de molts tipus i, com ja he dit, vull tenir més temps per “fer” coses en comptes de dedicar-ne tant a escriure sobre elles. Faré una mica de neteja, segurament trauré alguna cosa que ja no m’agradi o amb la que no m’hi identifiqui. Alguns escrits els reescriuré i els tornaré a penjar. No torno amb més força que mai, només amb més consciència de les meves motivacions i de com vull fer-ho, i amb una altra energia, més confiada, més tranquil·la. Gràcies a totes les que heu seguit al meu voltant d’una manera o d’una altra. Gràcies per permetre’m tornar a confiar i ajudar-me a entendre que ens podem relacionar realment d’altres maneres. No em fa falta que siguem moltes, això va d’una altra cosa. Això va de començar a construir, i no només de deconstruir, o de destruir. Gràcies, de tot cor. 

Cal dir que part de l’estrès post-traumàtic que ja tenia degut al que ja comentava feia que em costés molt confiar amb la gent i amb les relacions degut a que sentia tota relació com una potencial relació de maltractament o font de possibles agressions. O bé, passava de la total desconfiança a la total confiança per intentar millorar el meu estat, cosa que tampoc ajudava perquè em feia caure novament en situacions desagradables. No sabia com confiar perquè no sabia com identificar cada situació. Això em generava un estat d’angoixa constant. He après a identificar les situacions dolentes i les alarmes a temps, també a identificar l’ansietat i els bloquejos i a situar-los on toca. Això m’ha permès poder-me relacionar d’una forma millor per a mi, i a poder compartir, confiar i a la vegada defensar-me i protegir-me. I això és aplicable també a tots els estats de desconfiança que he descrit anteriorment. 

He decidit que vull tornar a escriure i a fer certes activitats. Això sí, serà de forma menys intensa, menys freqüent (vull dedicar més temps a fer i menys a escriure), molt més conscient i motivada. Seguiré utilitzant aquest mateix espai, ja que començar-ne un de nou em representa massa feina de molts tipus i, com ja he dit, vull tenir més temps per “fer” coses en comptes de dedicar-ne tant a escriure sobre elles. Faré una mica de neteja, segurament trauré alguna cosa que ja no m’agradi o amb la que no m’hi identifiqui. Alguns escrits els reescriuré i els tornaré a penjar. No torno amb més força que mai, només amb més consciència de les meves motivacions i de com vull fer-ho, i amb una altra energia, més confiada, més tranquil·la. Gràcies a totes les que heu seguit al meu voltant d’una manera o d’una altra. Gràcies per permetre’m tornar a confiar i ajudar-me a entendre que ens podem relacionar realment d’altres maneres. No em fa falta que siguem moltes, això va d’una altra cosa. Això va de començar a construir, i no només de deconstruir, o de destruir. Gràcies, de tot cor. 

Share

el context també és polític

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

avís en tots els textos: quan parlo de relacions em refereixo a relacions de forma general, no només a relacions sexeafectives o de parella. quan em refereixi a aquestes últimes sempre ho especificaré. 

 

Durant molt de temps vaig agafar-me molt fortament al discurs de les cures, al de no deixar les relacions amb el que se suposava que era violència, al de comunicar-me sempre molt, al de no imposar-me ni demanar per por a ser autoritària, o al contrari, demanar i demanar, posar límits, etc. I vaig patir molt. El que més em va fer patir, però, no van ser aquests conceptes en sí mateixos, sinó la falta de context des dels quals moltes vegades els recitem. Sense context, tot es trenca, tot es manipula, tot s’entén de forma banal, i s’esborren un munt d’emocions, situacions i jerarquies. Estem molt acostumades a les solucions i fórmules generals. Ens encanten els lemes. Som també addictes als titulars, a allò que ens sacseja. Però tot es queda en això, un sacseig que si no s’intenta comprendre en profunditat i a saber com i quan realment s’aplica allò que tant ens motiva conceptualment ens deixa també vulnerabilitzades o amb moltes armes també per vulnerabilitzar a altres.

Els contextos defineixen fronteres, límits, contorns diferents en cada moment. El que per moltes pot ser la salvació en un moment donat, per altres o en altres moments pot ser un desastre, violència, o opressió. No vull fer d’això el que moltes han aconseguit fer altres vegades: la relativització total de qualsevol aspecte estructural que fa que s’acabi esborrant tot, com allò que es ven com crític i acaba fluint cap a un discurs liberal. Contextualitzar no és relativitzar fins a esborrar els contorns i les fronteres. Tampoc és apolititzar allò personal. Tot el contrari. No va d’això. Va de polititzar també el context. Va, precisament, de llegir aquestes fronteres, d’afegir-les, d’interpretar-les, de saber que hi són, i de que no sempre són iguals ni les mateixes.

Per què un discurs pro-cures, per posar només un dels exemples, pot generar, en alguns casos, violència quan se suposa que el que pretén fer és tot el contrari? Pel context. La utilització descontextualitzada d’un concepte com aquest té el perill d’aplicar-se en molts casos on es beneficien a interessos purament personals, a persones que ens estan violentant, o que volen manipular una situació. Treure la carta de “cures” és com treure de cop un tipus de carta comodí que totes es miren, a vegades amb frustració. I, creieu-me, no estic parlant de casos “cantats” on és obvi que ens trobem davant d’un cas de manipulació. Parlo de situacions complexes, de múltiples estructures, d’afectacions que van més enllà del que a vegades ens hem ensenyat amb els nostres discursos a veure. A vegades necessitem, en un context donat, definir les cures d’altres maneres. Cuidar no sempre serà fer-li el sopar a la veïna. Potser la veïna no necessita que li facin el sopar. Tampoc sempre serà fer allò que ella necessiti i reclami, això també pot arribar a ser perillós algunes vegades. Hem de situar el context, veure què està passant, què més hi ha al voltant, tant d’ella com de nosaltres. Dir que sempre hem de cuidar, inclús quan no ens estem descuidant a nosaltres, pot implicar acabar generant límits per alguns costats perillosos. No fer-ho a vegades també. Les cures en el marc familiar, de fet, tot i ser una tasca necessària, es porta utilitzant des d’abans de les nostres àvies per a controlar, vigilar i castigar: per un costat als petits mentre a la vegada es té cura d’ells, i per un altre costat, a les dones mentre aquestes tenen cura dels marits. I no vull fer d’això un discurs anti-cures perquè no és la meva intenció. Les cures són importants. Juntament amb el seu context.

On és, per exemple, la frontera entre no exercir poder sobre l’altra, no jerarquitzar i poder demanar i posar límits que tinguin en compte les meves necessitats i cures? Ja us dic que la resposta no és gens curta. Això passa també amb com deixar les relacions. És molt bonic tot això d’aprendre a deixar les relacions amb afecte i cura, però aquesta idea, juntament amb la de la importància de comunicar com et sents i la de no abandonar una relació sense tenir en compte tot això abans, em va atrapar en una relació de maltractament. Diré més, hi ha qui ho utilitza per atrapar a les demés. He après que hi ha casos en que el millor és sortir corrent, quan en molts altres casos fer això és, per a mi, un acte violent. Tinc moltes històries més, que es podrien anar desgranant una a una, però que no hi caben totes en aquest text que pretenia que fos més aviat introductori.

On estan aquests contorns quan parlem de les cures? On estan quan parlem de posar límits i de llibertats? On estan quan parlem de la violència? On estan quan parlem de comunicar o de la necessitat de deixar les relacions amb cura o poder-ne fugir per escapar d’una relació de maltractament? On estan quan parlem de referents? Sé que és un tema que s’ha tractat en molts àmbits, més aviat filosòfics i també polítics, però a mi em falta que es faci quan parlem de relacions. I què més important que el context quan parlem de relacions? De fet, parlar de relacions no és només parlar de dues o més persones, és parlar d’una cosa més complexa. Les persones en sí som relació, relació amb les demés, i relació amb tot el que ens envolta. I és això, aquesta relació amb el que ens envolta, aquest context, del que estic parlant. Hem parlat ja molt de voler fer les coses “bé”. Ara, a mi, em falta començar a parlar de què, quan i com una cosa està bé.

Share

que la ràbia i la frustració em serveixin d’alguna cosa: de mudança emocional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Escric això saltant-me varis dels costums que normalment tinc a l’escriure aquí. La primera és que no vaig a revisar el text. La segona és que serà molt més emocional que racional, no vull passar això que vull vomitar a través de cap anàlisis, tot i que al final una mica d’anàlisis sempre hi ha. La tercera és que vaig a penjar-ho sense pensar molt quan ni el context en el que ho faig. Tinc bastantes coses escrites que em fa mandra penjar. Les penjaré, perquè tampoc és que no m’agradin, sinó que em sento molt banal, sense tan sols saber què vull dir amb això. Segurament hi haurà per aquí algun canvi de rumb quan acabi de penjar tot el que tinc. Ja es veurà.

L’altre dia llegia com algú es queixava de la falta de cures a través de la suposició de que qui no es vulnerabilitzava en les relacions, o qui fuig de certes situacions, és per una falta de compromís o bé perquè li va molt allò de fluir per la vida deixant enrere qualsevol consideració cap a les demés. Podria ser cert, però igualment em va fer mal. La por a vulnerabilitzar-se i a abraçar les vulnerabilitats de les altres no sempre correspon a formar part del més elevat de les jerarquies dins d’un sistema de consum de relacions. A vegades és al revés, les que estan per sota també són travessades per la por a la vulnerabilitat, per motius precisament contraris: el trauma porta a la por al rebuig, la por a que et tractin malament, la por a que trepitgin (com altres vegades t’ha passat) les teves vulnerabilitats. Despullar-se no és fàcil. Haver sigut consumida et converteix a vegades en algú que fuig de qualsevol possibilitat de que et torni a passar. També estan aquelles que han sigut infinitament rebutjades i que això les ha vulnerabilitzat encara més. No vull aquí parlar més de masculinitat. Estic parlant d’aquestes coses, sempre oblidades. Fa mesos que em pregunto què han suposat per a mi les drogues en molts moltes de la meva vida, i per algun motiu l’alienació quan alguna cosa et fa mal pot ser més que necessària. No sempre estem preparades per suportar-ho tot, algunes vegades simplement no podem.

Sento ràbia cap com funcionen molts aspectes relacionals, també en ambients súper alternatius. Com es ridiculitzen fàcilment situacions suposant que se està sempre ridiculitzant el privilegi, i no sempre és així. Mesurem a les persones, les mesurem segons la seva capacitat carismàtica, la seva capacitat deconstructiva, la seva capacitat de suposadament complaure, fent una suposada crida a les cures. No té res de cures mesurar a la gent. Amb això no vull dir que no haguem de treballar-nos coses, no és això. A mi m’atrauen certes ideologies i la voluntat. Però hem fet d’això un exercici de capacitat, de mesura absoluta, i de conseqüent ridiculització del que no travessi certes expectatives. Mesurem a la gent. Com quan ens mesuraven a l’escola a través del bullying, a través també d’una ridiculització, d’una invisibilització, d’una violència sistemàtica capacitista (i no capacitista també).

Se’ns omplen els espais de bullying i egos, penya.

Sento ràbia cap a la lluita d’egos que realment a vegades no sé com pot parar-se si ens autoproclamem crítiques i anti-jerarquies. Els egos estan allà. A vegades no fa falta tan sols fer un zoom o apartar-se per veure-ho. Estan allà. I això genera una gran bola de desitjos que pujar-se a més carros. O simplement una necessitat de supervivència que acaba generant més egos ja només per a que no et trepitgin.  Hi ha alguna forma de destruir aquests carros? De veritat ho pregunto. És una pregunta fotudament sincera. Podem fer molta autocrítica, i deixar de fer certes coses, ignorar també el que veiem i sentim sobre el que fem. Però hi ha alguna forma de destruir tot això?

No sé si és certa distància pel fet de viure més lluny, o no sé si és certa sensació pesada cada vegada que m’hi apropo i observo. No vull deixar-ho tot i abandonar una part del que sento important. Però hi ha ambients que em saturen. Perquè molt guai tanta deconstrucció, però després no hi ha qui es posi a parlar ni a tractar el que realment està per sota. Com si pel fet d’estar oprimides faci que no hi hagi res ni ningú per sota. Només ens mirem el melic i els nostres discursos, a vegades buits perquè només es materialitzen en ambients molt concrets i de formes classistes i de fotuda exclusió. Instrumentalitzaem la pobresa, la precarietat. Creiem sempre que som les més precàries perquè quasi mai ens parem a mirar per cap avall. No volem mirar avall perquè això ens posaria en una situació de privilegi que no volem acceptar. Que al final en tots els activismes es repeteix sempre la metàfora de repetir-nos allò de que la classe mitja no existeix (podem utilitzar aquest concepte en qualsevol estructura, no només l’econòmica) perquè no volem veure’ns com més privilegiades que les demés. I ja sé que no existeix. Però alguna cosa hi ha que ens sustenta més que a altres, i hi ha que estan més fotudes que nosaltres. O, podríem dir, que tot és molt més complex que el que vomitem.

Però més enllà d’això, també està el no voler veure lo molt que fan algunes persones. Ens creiem molt guais perquè sumem quantes merdes ens travessen, pensant que això ens fa més importants. Però invisibilitzem molts curros dins dels nostres ambients que són fotudament invisibles perquè no els reconeixem com importants. No. És més important qui agafa un micro o qui escriu que qui mou el seu maleït cul i posa el seu cos, o la seva responsabilitat a través de lo més emocional. No estic dient que totes les que agafen un micro o escriguin no posin el seu cos en res. El que vull dir és que hem creat una jerarquia de tasques que només destaca i només reconeix unes tasques, i no li atorga tanta importància a qui materialitza el discurs, les que fan tasques que ningú vol fer o les que fan fotudament alguna cosa. Això a vegades s’apropa a l’explotació i de com aquell curro que fan moltes és utilitzat per qui enalteix el seu ego. Parlem molt de la invisibilització de les cures, però crec que s’invisibilitzen moltíssimes coses més.

Quan parlo de curros, però, tampoc vull caure en el capacitisme. Ja sé que no totes podem fer les mateixes coses. Ni en el classisme, no totes tenim accés al mateix. No critico qui no el posa de la forma que se suposa o es pot esperar que posi. Critico a les que s’aprofiten del curro d’altres. Això mateix és el que em dol. O les que no volen veure-ho. O les que es creuen que una cara agradable i un discurs potent són més importants que tot lo demés. Critico a les que no volen veure-ho o ho amaguen. Critico la jerarquia dels egos. El reconeixement sempre acaba sent vertical. Per molt anti-jerarquies que ens mostrem.

Estic de mudança, gent. I quin fotut gust dóna això. Encara que dolgui. És el que hi ha.

Share

l’art de lligar i consumir

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

(avís de contingut: individualisme, capitalisme de relacions, objectificació, consum, manipulació, mentides)

En el mercat de les relacions, comprar, vendre, apropiar-se i consumir són la base de la majoria de les aproximacions entre persones que volen o pretenen tenir una relació sexual, afectivosexual o romàntica amb altres persones. Dóna igual el format: pot ser a través d’aplicacions, de xarxes socials, en ambients de festa, en ambients informals més tranquils, en ambients formals, a la feina o en trobades casuals a la plaça del barri. El paradigma del “lligar”, juntament amb el de “caçar”, és només qüestionat quan parlem de masclisme o de monogàmia, però el procés va molt més enllà. Està, òbviament, travessat per estructures com el masclisme, però no s’atura aquí perquè l’impregna el paradigma individualista i capitalista a través del qual veiem a les persones que ens envolten com a objectes.

No suporto el concepte de “lligar”. Cal dir, però, que quan dic que no suporto el concepte de lligar no em refereixo a que no suporto que la gent tingui cert interès en altres persones, en voler-hi compartir coses concretes, i s’hi apropi per veure si l’altra persona també pot correspondre aquest interès. Tampoc em refereixo a que sentir-se atreta cap a alguna persona, sigui sexualment i/o romànticament, és un acte de per sí consumista,  com tampoc que t’agradi una persona i li ho facis saber. No fotem, no és això. Tampoc tinc res en contra de certs processos una mica ritualístics d’apropament. El que no suporto és bona part del procés que està totalment acceptat en el que l’altra persona esdevé un producte de consum més. El procés de compra, venta, consum i acumulació. I el que més em sorprèn ja no només és el procés de veure a l’altra com un producte més, és també el desig de ser triada com a tal, comprada o consumida on acceptes parts del joc de forma bastant conscient, ignorant, de pas, a qui no ens tracta d’aquesta manera suposant que no estarà interessada en nosaltres. Sembla com si “si no hi jugues és que no tens cap interès en les demés”. Caiem en la competició per veure qui aconsegueix més atencions, qui aconsegueix més premis, qui aconsegueix col·leccionar més relacions, o simplement més rollos, qui aconsegueix ser enganyat una vegada i una altra o qui aconsegueix enganyar més. Ens transformem temporalment i a estones en altres persones, en personatges que creem per poder formar part d’aquest circ.

Tampoc em refereixo aquí al fet de que si m’apropo a algú per tenir-hi només sexe estic tractant a l’altra com un producte de consum. No té perquè. O sigui, moltes vegades sí, però no és el sexe en sí, és el com, i és per com s’instrumentalitza el sexe en les nostres estructures, especialment per part del masclisme. Però insisteixo amb que no és a través d’una relació exclusivament sexual perquè moltes creuen que l’objectificació està només en el sexe o en la curta durada de les relacions i no amb com ocorre el procés d’apropament i/o allunyament. A vegades el que és objectificador és el procés d’enganyar a l’altra persona per tenir-hi sexe (una cosa molt acceptada en processos de lligar, i és aquí on volia anar a parar), o bé apropar-se a algú només per aconseguir que et faci els deures de classe, o bé estar consumint emocionalment a algú durant anys de la teva vida.

L’acte de lligar està fortament relacionat amb els processos d’objectificació, de consum, de competició i d’obtenció de premis, trofeus, propietats, o productes que utilitzarem pel propi benefici. És un acte on es pretén normalitzar, i normalitza, allò de que “la finalitat justifica els mitjans”, i la finalitat és, això, l’objectiu final, que pot ser tant purament sexual com podria ser romàntic, i l’aconseguiment d’un premi/trofeu final que et permet escalar socialment o obtenir alguns beneficis. És un acte on la persona desapareix i esdevé un producte més. On nosaltres també esdevenim un producte més, tot també depenent de quines siguin les nostres posicions relatives de privilegis en comparació amb les altres. A més, poder aconseguir aquests premis no és un procés on totes hi tinguin el mateix accés: només les que aconsegueixin tenir una sèrie de privilegis podran entrar més fàcilment en el joc, tant si caces com si ets caçada.

Aquest “lligar” és un procés on es normalitza la mentida, la manipulació, el cridar l’atenció. Consisteix en “aconseguir convèncer” a l’altra persona que tingui un tipus concret de relació amb tu (sigui sexe, sigui una relació més romàntica, sigui només atencions, sigui el que sigui). I voler convèncer passa per no voler veure realment a la persona que tenim davant i no tenir en compte què vol, què sent o què necessita. I no estem parlant de voler convèncer a l’altra persona en un debat polític sobre el canvi climàtic. Estem parlant de voler convèncer a l’altra persona per a que, per exemple, tingui sexe amb tu.

Share

de l’exclusió en les relacions a l’exclusió en discursos i espais

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia, estructura monògama, gordofòbia, pressió estètica, capacitisme, neurocapacitisme, i menció de més estructures de forma general, exclusió, exclusió relacional, consum relacional, masculinitat, llenguatge capacitista*

*(tot i que jo preferiria utilitzar paraules com “discapacitat/s” o “discapacitades”, en aquest text faig servir “diversitat funcional”, i a més ho diferencio de les neurodivergències. ho faig per una qüestió de comprensió, ja que moltes persones que van a llegir-lo no saben del debat ni les posicions que hi ha al respecte d’aquestes paraules i tampoc sabrien a què em refereixo quan dic “persones discapacitades”, ja que es té una idea molt diferent d’aquests termes. el vocabulari que faig servir normalment fa que algunes vegades no sigui tan comprensible (o almenys com a mi m’agradaria) i a vegades faig una mica de malabars comprensió-inclusió-no opressió depenent del context, la temàtica sobre la que escric i la gent que crec que podria llegir-lo).

Fa un temps Kai va escriure aquest text en aquest blog parlant sobre com intersecciona la gordofòbia amb la deconstrucció de l’amor romàntic i de la monogàmia, i, tot i que a mi no em travessa la gordofòbia, alguna cosa em va sacsejar. Al cap d’un temps vaig escriure aquest altre text per parlar de com molts dels discursos sobre comunicació quan es parla de relacions i no-monogàmies exclouen a les persones que tenim necessitats i sensibilitats diferents a les estipulades com a normals, com ens passa a les neurodivergents. A més a més, també, fa bastant de temps que hi ha persones queixant-se de com les no-monogàmies les exclou, o més aviat, explicant com senten que no poden viure’s en elles i senyalant molts dels aspectes liberals de moltes de les formes de portar-les en pràctica (de fet les més visibles, inclús en ambients crítics i alternatius).

Moltes d’aquestes queixes se solen ignorar i no veure’s com a veritables problemes. No estic parlant, però, de masclisme. Crec que el masclisme en les no-monogàmies és una de les poques crítiques que sí han guanyat més acceptació i el feminisme cada vegada és més present (no sempre, però una mica sí, i si creieu que no, imagineu-vos per la resta de coses). També és possible que tot allò de la crítica al “consum de relacions” també estigui arribant, tot i que moltes vegades és més aviat un postureig de repetició de paraules que mola molt dir perquè queda molt bé.

A part d’això, la resta de crítiques crec que s’han intentat passar per alt, especialment perquè costa veure l’entramat d’estructures i de privilegis, més enllà de quan existeix només la violència estructural que estem acostumades a analitzar: quan no tens un cos normatiu, ets grassa, tens alguna diversitat funcional, ets neurodivergent, ets considerada lletja, tens estrès post-traumàtic, no ets carismàtica, etc; i això sumant-li a tota la resta que també poden fer que se t’exclogui relacionalment: no ets blanca, no ets cis, ets pobre, etc. Costa veure-ho quan el problema esdevé més aviat per una exclusió de les problemàtiques que moltes vivim a través de les relacions. Se solen veure com queixes puntuals, no estructurals. No vol dir que si et travessa alguna d’aquestes coses estàs automàticament exclosa, és més complex i és contextual. Però el problema segueix sent estructural.

No crec que el problema sigui de les no-monogàmies per se, el problema ja el tenim en la monogàmia, i hem heretat la seva filosofia relacional, multiplicant les seves nocives conseqüències. No l’hem alliberat, l’hem fet, en molts casos, més liberal, una forma de col·leccionar relacions sexuals i afectives, mentre ni tant sols trenquem amb conceptes com la competitivitat o la propietat, ni amb les desigualtats socials que ens trobem a l’hora de relacionar-nos.

Ens agrada parlar de deconstruccions, de comunicació, de sortir de la zona de confort, de gelosies, d’aferrament, de l’amor romàntic, de la NRE (New Relationship Energy), entre d’altres coses, i moltes vegades només es contemplen realitats que no es desvien del que es considera “normal”: les més privilegiades. Moltes queden o quedem fora quan es parla de totes aquestes temàtiques, i s’acaben tenint moltes més dificultats per moure’s en aquests ambients i en les pròpies relacions, fent-nos sentir com si el defecte fóssim nosaltres. Ja vaig parlar de neurodivergències, comunicació i exclusió, com he comentat a l’inici del text, així que aquest tema no el tocaré ara, però és important també incloure’l en aquesta llista de problemàtiques.

Es parla, per exemple, de les “virtuts” de sortir de la zona de confort, quan per moltes, estar exposades a tenir una sola relació (sigui del tipus que sigui) ja és, moltes vegades, sortir de la seva zona de confort; o bé fer qualsevol cosa que pugui ser considerada “normal” i “habitual” perquè tot està muntat de forma que les exclou (les persones neurodivergents en tenim bastanta experiència, entre moltes altres). Dins de molts ambients “sortir de la zona de confort” significa fer totes aquelles coses que socialment no estan molt acceptades, que se’ns han vetat i que, per tant, se suposa que hi tindrem més dificultat per deconstruir-les, i fer-ho ens pot empoderar. En aquests casos és molt fàcil parlar de sortir de la teva zona de confort quan ets una persona neurotípica, prima, guapa, carismàtica, sense traumes (o amb pocs d’ells), sense diversitat funcional, cis, etc. Però n’hi ha que podem tenir més dificultats, o, sobretot, necessitarem vies i processos diferents, depenent del que ens travessi i depenent del context. I quan es creen aquests espais no es sol tenir en compte. No és igual, per exemple, per una persona amb un cos no normatiu o grassa, sortir d’aquesta zona, quan és el propi cos el que s’exposa. Tampoc és igual quan la teva sensibilitat amb el contacte físic o amb l’exposició a certs estímuls sensorials és diferent a l’estipulada com normal, com ens pot passar a persones autistes, i no es tenen en compte les diferents sensibilitats. I es podrien anar sumant exemples.

La majoria de vegades quan es parlen de temàtiques relacionades amb, per exemple, les no-monogàmies, es parteix de la suposició de que tens accés a tenir una relació sexeafectiva o romàntica/platònica/afectiva i les problemàtiques venen quan vols “afegir-ne” més. Però quan ets una persona que ja el fet de tenir una relació d’aquest tipus es fa complicat i et sents sovint exclosa de tenir certs tipus de relacions o bé rebutjada, quan entres en els món de les no-monogàmies, tot es pot fer més costa amunt, i no per la gestió de les teves relacions, si no per un munt d’emocions que t’has de menjar degut a la comparació i la competitivitat (allò que molt sovint es nega que existeixi en les no-monogàmies), l’exclusió, la dificultat o també a un aglomerat de pors, objectificacions diferents a les que estem acostumades, problemes d’autoconfiança, autoestima o afectacions a la salut mental molt complexes.

Se’ns diu, repetidament, que el nostre problema és un problema de falta de introspecció, quan moltes de nosaltres, degut al que ens travessa i com ens afecta, especialment quan ens exclou, ja patim d’un excés d’introspecció i de rallades que acaben afectant la nostra salut mental. A vegades ens diuen que és una falta d’actitud, o, també, se’ns sol dir que no ens treballem prou. I, seguidament, això ho arreglen, com he llegit i he escoltat a vegades, dient que qui té dificultats per tenir una relació millor que no sigui no monògama: això exemplifica, com comentava, la pròpia exclusió. Aquest no és un problema individual, és estructural i col·lectiu.

I què passa, per exemple, quan es vol deconstruir l’amor romàntic, l’aferrament i la gelosia quan has sigut exclosa de la possibilitat d’accedir a cert tipus de relacions? Imaginem-nos, el cas, d’una persona que pel fet de ser grassa, com explica Kai en el text mencionat a l’inici, ha rebut tota la seva vida el missatge de que no mereix l’amor, i que, per tant, tenir una relació romàntica i/o sexual (i ja no diguem més d’una) li ha estat vetat o de difícil accés. Altres col·lectius, com les autistes o altres neurodivergents, o les persones amb diversitat funcional també reben aquests missatges. No es viu igual aquesta deconstrucció, perquè no es parteix des del mateix punt. És més, quan el teu accés a tenir certs tipus d’afectes, com el de parella, és molt més restringit, l’aferrament i la necessitat de poder accedir-hi pot ser més alt, i només aquelles que sempre ho han tingut molt fàcil no entendran quin és el privilegi i tot el que s’obté d’aquest tipus de relacions, especialment quan fora d’aquest tipus de relacions és tot més aviat consum i molt volàtil. Moltes, degut a tot això, senten una necessitat i un desig més elevat de tenir certa seguretat ens els afectes.

Tampoc es pot deconstruir la gelosia a través del mateix procés quan la teva por és sempre que qualsevol relació et deixarà, t’apartarà o et tractarà amb inferioritat, per algú més prim, perquè socialment el premi és més elevat (i perquè la teva experiència anteriors vegades ha estat aquesta), o més neurotípic, o més guapo, o perquè té, en general un cos socialment més acceptat perquè és cis o no té diversitat funcional, etc. Òbviament la solució no és excusar-se en això per generar violència a altres, sinó adonar-nos de que necessitem també altres discursos complementaris, altres relats, altres camins i altres formes d’acompanyar i de deconstruir. I, sobretot, una sensibilitat i una responsabilitat compartida a l’hora de com ens relacionem des del privilegi i com col·loquem a les nostres relacions en posicions que poden propiciar la competitivitat.

Una altra temàtica bastant desgastada en les no-monogàmies és la NRE, aquella “energia” (normalment descrita molt intensa i sovint bonica) que es té quan s’inicia una relació (l’enamorament); una energia que sol ser temporal i que et pot arrossegar a menystenir altres relacions i a prendre decisions precipitades en un context que pot canviar al cap de poc. Totes vivim els inicis de les relacions de la mateixa manera? Quan es parla de NRE poques vegades veig que es parli de, per exemple, aquelles que els inicis de les relacions els vivim amb pors: por a l’abandonament, por al rebuig, por a que se’ns aparti (i segurament en podria afegir més). Sumant-li, a més, com aquestes pors se’ns poden barrejar també amb la intensitat, i com, a vegades, ens fan abandonar-les o fugir-ne, tot i desitjar-les molt. Tampoc vivim igual els processos intensos emocionals les que no som neurotípiques: hi haurà que la intensitat del que senten els provocarà un excés de dolor, o bé les que es podrien llegir com a desinteressades provocant drames neurotípics (suposició de que l’altre no les correspon) per part de l’altra persona.

Tot això que he comentat fins ara, a més, també afecta a altres processos de deconstrucció, com el de la masculinitat. Tornem al mateix d’abans, és molt fàcil parlar de deconstruir la masculinitat quan ets un home guapo, prim, neurotípic, carismàtic, sense diversitat funcional, etc. Amb això no vull dir que si no ets tot això no has d’acceptar, qüestionar-te ni treballar-te els privilegis que tens pel fet de ser un home, sinó que, com ja he repetit anteriorment, els processos són diferents. Una vegada vaig sentir en una xerrada com un home li deia a un altre que el millor que podia fer per no ser masclista a l’hora de “lligar” era no fer res, “que siguin elles les que s’apropin”, va dir. Sé que és una xorrada d’exemple, i que els privilegis masculins són més complexos que tot això, a part de que molts d’ells no van lligats a les relacions sexuals o romàntiques/platòniques, però per a mi va ser metafòricament representatiu. En aquell moment vaig pensar, “molt fàcil de dir per tu, això, quan fent el que acabes de proposar, a tu no t’afecta ni al teu capital social, ni sexual, etc”, i dic també capital social, no només sexual, perquè es pot aplicar això a més enllà del “lligar”. No vull amb això fer-li una oda a l’acumulació de capital sexual o social, sinó precisament qüestionar-lo i qüestionar els privilegis dels que acumulen aquest tipus de capital mentre un es creu que ha deconstruït la seva masculinitat, perquè és una gran mentida. Em costa molt trobar textos, tallers, xerrades o el que sigui, que parlin sobre deconstrucció de la masculinitat per part d’homes que no acumulin la majoria d’aquests privilegis, i que, per tant, hagin hagut de passar per processos diferents.

També he vist en molts casos, comportaments en alguns homes que provenien, no només de la seva masculinitat, sinó també de trets d’alguna neurodivergència. L’ocupació de l’espai n’és un exemple; el que es llegeix a vegades com falta d’empatia, un altre exemple. I, com abans he comentat, tampoc vull fer d’això una excusa per, per exemple, que s’ocupi molt d’espai, sinó per mostrar que en aquests casos també es requerirà de processos i deconstruccions amb vies diferents.

Sé que m’he deixat molts exemples, però crec que el text ja és prou llarg i l’únic que volia era donar algunes idees generals. Es podria dir que l’exclusió relacional va molt més enllà de l’exclusió en sí mateixa i implica una exclusió en els discursos, els debats i en molts esdeveniments que tracten aquestes temàtiques, que no reflecteixen realitats que travessen a molta gent. Algunes vegades, les poques que he pogut veure que es toquin aquestes temàtiques, ha sigut molt puntual i després no s’ha reflectit en l’esdeveniment en sí, ni en posteriors, només han ocupat l’espai d’un taller. Crec que a part de fer-ho visible, s’ha d’anar més enllà, sinó és caure en un tipus de tokenització. I és que és això, també em fa por, com ja ha passat moltes vegades abans, que s’instrumentalitzi o es tokenitzin a les persones travessades per tot el que he comentat. Ho he vist fer amb les persones arromàntiques i asexuals des de discursos de l’anarquisme relacional (que ens han servit d’exemple per mostrar-nos que les relacions no romàntiques i no sexuals també poden ser importants, però després les seves problemàtiques no es veien reflectides realment en les nostres comunitats). També ho he vist fer amb les neurodivergents, només per fer les no-monogàmies més vivibles per a les neurotípiques mentre es romantitzen les nostres discapacitats. Però això no és tenir-nos en compte, això és només una forma d’apropiació.

Share

què s’amaga darrera de les relacions no-serioses?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: objectificació i consum relacional

Vull començar dient que no suporto des de fa molt de temps les expressions “relació seriosa” o “relació no seriosa”. Al principi era més aviat una reacció visceral, emocional, a la que no li havia assignat cap mena de reflexió, ni havia entès el motiu pel qual em regiraven tantes coses dins meu. Sabia, això sí, que tenia alguna relació també amb el que sentia per l’expressió “només una amistat” (aquest “només” sempre m’ha emprenyat). I, de fet, l’experiència en el món de les relacions em confirmava constantment aquest rebuig que sentia cap a totes aquestes expressions.

L’expressió “relació seriosa” sovint fa referència a una relació de parella, on hi ha un vincle romàntic, de referència, principal i on el compromís es basa en bona part amb la limitació dels vincles fora de la relació, amb un tipus d’exclusivitat complexa que va més enllà de l’exclusivitat sexual (de cures, de temps, de les coses que es comparteixen, com l’economia, la criança, l’habitatge o les respectives famílies d’origen).  “Jo no vull res seriós” seria la típica frase que et diu algú que està buscant un tipus de relació que no és la que pensem com a parella. En realitat se sol dir quan el que busquem és un simple rotllo, alguna cosa “només” sexual i sense les “complicacions” d’una relació amorosa romàntica amb un cert grau de “compromís”. Que consti que les cometes no les poso de decoració, sinó per qüestionar el context i com s’utilitzen aquests conceptes.

Sovint es relaciona la seriositat d’una relació amb la quantitat de compromís que hi tenim. Però en aquest context quan es pensa en “compromís” es pensa en un tipus de compromís que ens ve imposat quan pensem en relacions. La majoria de les vegades quan s’hi pensa es relaciona el compromís amb la fidelitat, entesa de la forma més monògama: no tenir relacions sexuals ni romàntiques amb altres persones (o limitar-les d’alguna manera), prioritzar a aquella persona per davant de qualsevol altra relació i a més moltes vegades acompanyat d’algun tipus de sacrifici. O sigui, es pensa el compromís especialment com un sinònim d’exclusivitats, que no només són sexuals, sinó que van més enllà, com comentava a l’inici del text.

Però què passa quan no existeix el compromís? Normalment, es presenta per defecte un binari força extrem: o ens relacionem a través d’un compromís implícit, jeràrquic i opressor, o bé ens trobem en un buit de consum relacional i d’objectificació (també opressor, però d’un altre tipus). Per això, quan una persona repeteix que no busca res seriós, normalment acaba perpetuant aquest un tipus de relacions objectificades i de consum (no només consum sexual, també moltes vegades de consum emocional). La pròpia expressió cau pel seu propi pes, perquè no voler tractar a una persona de forma seriosa significa no tenir-la en compte ni creure que els seus problemes i voluntats no són importants (t’impliquis o no en ells o vulguis o no acompanyar-los).

Què vol dir, doncs, no voler tenir relacions serioses? Ha de significar que una persona amb la qui no tens un tipus de compromís de parella, s’ha de tractar sense responsabilitat? Què és el compromís? Algunes em podrien dir que això és filar massa prim, que és una forma de parlar i que aquesta expressió simplement significa que no vols un tipus concret d’exclusivitat i no vols jerarquitzar aquella persona. Però l’experiència que hem viscut moltes no és aquesta quan ens han tractat de forma “no seriosa” (que és molt propera a la de quan et diuen que “només volen una amistat”). L’experiència majoritària ha sigut un tipus de relació on si sorgia algun problema, alguna preocupació, no es podia parlar, que si l’altra un bon dia decidia no tornar-se a posar en contacte podia passar sense més (i les normes socials li ho permeten sense que es vegi com violent), i quan volia apropar-se també. L’experiència majoritària gairebé sempre ha sigut una falta de responsabilitat i una relació que s’ha mantingut gràcies a la responsabilitat i sacrifici d’una de les parts (precisament l’altra part, la que no estava demanant una relació “no seriosa”, normalment la menys privilegiada).

Per tenir relacions responsables hem de tractar a les persones de forma seriosa. O sigui, hem de reconèixer-les pel que són, amb les seves pròpies voluntats, desitjos, problemes i necessitats. El que cal, de fet, és canviar què vol dir compromís, i no deixar de responsabilitzar-nos del que fem amb aquelles persones amb les que ens relacionem. No m’estendré a parlar de compromís i de responsabilitat, perquè ja n’he parlat, per exemple, aquí i aquí.

Cada vegada que escolto aquestes expressions com “no vull una relació seriosa” em salten totes les alarmes. I no perquè vulgui una relació de parella del tipus que moltes persones podrien estar pensant, sinó perquè sento que en algun moment se’m tractarà de forma no-seriosa, com a persona, una cosa que per a mi implica una falta de consideració cap als meus desitjos, necessitats, o com jo em pugui estar sentint i com em puguin afectar les coses. En el fons és una falta de reconeixement a la importància que pugui tenir cap part de la meva vida pel simple fet d’existir. Totes mereixem ser tractades de forma seriosa. Que no té perquè ser sinònim de no poder passar-s’ho bé o gaudir.

Share

taller ‘parlem de tècniques de dominació’ dissabte 19 de gener a Blanes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Aquest dissabte dia 19 de gener estaré a Blanes a l’Ateneu Popular Sa Fera Ferotge dinamitzant el taller “Parlem de tècniques de dominació“. El taller l’organitza l’Assemblea Antipatriarcal Sa Pedra Foguera. Hi haurà també pintxos vegans. Ens veiem dissabte!

Adreça: Carrer de Mas Enlaire, 3, 17300 Blanes, Girona

Hora: 18h

Share

relacions horitzontals també des del dubte i des de la dificultat per expressar-nos

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: dos braços on hi ha escrit en un “indecise” i en l’altre “confosa”]

 

Avís de contingut: neurocapacitisme, obligatorietat de saber el que vols, obligatorietat de saber expressar, exclusió, jerarquies

 

Com ja he comentat en altres textos (com per exemple, a “el compromís com a acte revolucionari”), la majoria de les coses que es comparteixen en una relació són coses que no són (normalment) escollides entre les persones que la composen. Les coses que es comparteixen i els pactes o compromisos no es solen parlar, ni decidir ni prendre, sinó que venen donats per defecte a través d’unes normes implícites segons el tipus de relació que s’hi estableix: per exemple, si tens una relació de parella amb una persona es pressuposa que serà amb ella amb qui aniràs de vacances o acabaràs en algun moment compartint habitatge i finances.

Aquesta forma de “construir” relacions en realitat no construeix la relació, sinó que fa que es creï o es generi a través de normes (socials) que l’arrosseguen i li solen imposar també jerarquies (tant entre les persones que composen la relació com cap a altres persones/relacions). Els compromisos que es no-prenen (o sigui que venen implícits) no són sensibles al context ni les necessitats de les persones que composen la relació. Com ja havia apuntat també anteriorment, una forma alternativa més sensible de construir relacions i compromisos en aquestes relacions és fent explícit el què es vol compartir, parlant i deixant més clar entre les persones que la composen de què tracta la relació, i quins compromisos es volen prendre juntes. Aquests compromisos, però, no només haurien de ser explícits, sinó que puguin ser presos en un espai segur i en que totes realment puguin expressar-se sense coacció.

Hi ha hagut, però, una confusió bastant gran entre la necessitat de prendre les decisions de forma explícita amb que les persones haguem de saber sempre el que volem o el que necessitem i que a més ho haguem de saber expressar sempre de la millor manera. Hi ha moltes persones que consideren inclús violent que l’altra persona no sàpiga o no tingui clar el que vol o no sigui capaç d’expressar-ho de la forma que es considera “sana” (expressió que, sincerament, no m’agrada gens). Això genera, no només una pressió molt gran cap a totes, sinó a la vegada una jerarquia on només les més capacitades per decidir-se, a entendre el que necessiten en un temps considerat socialment “normal”, o a poder-ho expressar amb la claredat que es reclama, tindran el privilegi d’entrar en aquest discurs.

La creença de que per a poder tenir relacions horitzontals has de tenir clar el que vols i el que necessites és capacitista (especialment neurocapacitista), tot i que òbviament afecta a moltes persones no travessades pel capacitisme perquè aquesta incapacitat a l’hora de saber el que volem la podem sentir totes en alguns moments de la nostra vida. La necessitat d’establir pactes explícits no implica la necessitat de saber el que es vol i el que es necessita. És absurd pensar que si no podem establir un pacte concret implicarà automàticament que ens deixarem arrossegar. Que no sàpigues el que vols o necessites es pot respectar sense que es caigui en establir compromisos implícits i jeràrquics. Precisament la idea de trencar amb els compromisos sistemàtics implícits per crear-ne de sensibles és també per tenir-nos en compte amb les nostres especificitats, per tant també amb les nostres no capacitats.

Dir que no saps el que vols ni el que necessites també és ser explícita (una cosa que sovint oblidem perquè sembla que només es poden parlar les coses quan està tot clar i treballat, i precisament es tracta del contrari, compartir-nos i acceptar-nos en els nostres processos). Creure que no es poden pactar coses ni comprometre’s ni parlar sobre com sentim la relació si l’altre no ho té tot clar és bastant reduccionista ja que hi ha moltes formes de parlar, pactar i comprometre’s. Per exemple, es poden parlar dels dubtes que sentim o de les coses que tinguem una mica més clares que potser no volem per intentar moure’ns al voltant d’això; es poden establir pactes temporals depenent de com l’altre pugui anar-se adonant del que necessita, etc.

També es redueix molt la problemàtica a “saber-ho expressar” (o sigui, saber expressar les necessitats o voluntats en la relació) sense tenir en compte que moltes tenim dificultats a l’hora d’expressar el que volem per molts motius. Per exemple, a moltes que ens han negat les nostres necessitats des de petites (tant sigui pel nostre gènere com per tenir unes necessitats considerades “especials”, com passa a moltes neurodivergents) expressar-les moltes vegades se’ns fa dificilíssim; també ens pot ser difícil expressar necessitats quan és un tema que ens afecta emocionalment o tenim por a la reacció de l’altra i ens travessen certes dificultats a l’hora d’expressar-nos d’una manera que es considera “normal” o “acceptable” (no suporto, per exemple, aquest costum que hem adquirit en espais no monògams en resumir-ho tot dient que les coses es poden dir “tranquil·lament i naturalment”). Per a poder treballar les relacions de forma horitzontal no només hem de deixar espai per a que puguem ser explícites, sinó també hem de deixar espai per a que ens puguem expressar de moltes formes que intentin ser sensibles a les necessitats d’expressió de totes, i també hem de poder parlar d’aquestes dificultats que tenim per expressar-nos, parlar sobre els motius i intentar trobar entre totes com podríem crear aquest espai que pugui sentir-se més segur.

La idea de generar compromisos horitzontals és també la de que aquests compromisos no hagin de ser estàtics i puguin canviar per adaptar-se als nostres canvis de necessitats o bé a com ens anem adonant del que necessitem quan es va construint la relació;  també és que es puguin adquirir des de molts punts diferents, també des de la incertesa o el dubte. Els compromisos s’han de poder prendre des d’espais i situacions segures per a totes, especialment per les més vulnerables, on s’hi inclouen aquelles a les que els costa expressar el que volen com també aquelles que moltes vegades els costa temps entendre què necessiten. És important aprendre a parlar també des d’aquestes posicions i arribar a pactes des d’allà per fer les relacions horitzontals més inclusives i sensibles.

Share