Etiqueta: relacions jeràrquiques

l'objectificació de les “altres” relacions: meravelloses, decoratives i útils

l’objectificació de les “altres” relacions: meravelloses, decoratives i útils

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: objectificació, consum de relacions, jerarquies, relacions jeràrquiques, utilitarisme

Una de les coses que em va atraure d’algunes de les formes de veure i viure les no-monogàmies va ser la de deconstruir el concepte de parella i tot el que l’envolta, però també, i sobretot, valorar molt més altres relacions, com aquelles que solem anomenar “amistat” o relacions on es comparteixen projectes que són d’importància. Les relacions d’importància no poden estar centrades només en les relacions romàntiques i sexuals, existeix un gran món fora d’aquestes relacions on, sense nosaltres adonar-nos ni voler-ho acceptar, en depenem i normalment les tenim poc en compte, o bé no valorem l’organització familiar al voltant d’elles. No obstant, és difícil que ens n’adonem perquè gairebé tot l’imaginari social se centra en valoritzar només allò que ens aporten les parelles i, també a la inversa, només compartir amb les parelles allò que considerem important. 

Però no és suficient en afirmar-nos que les “demés” relacions (com si d’una alteritat es tractés) són importants. M’he adonat (o he sentit) que moltes vegades quan s’intenta parlar de la importància de les relacions que no són sexuals ni romàntiques es fa, segurament sense intencionalitat, a través d’un paradigma també capitalista: el de la utilitat i/o el de l’element decoratiu que li dona un toc bonic (i divers) a la teva vida. Repetir moltes vegades lo meravelloses que són aquestes altres relacions per la seva utilitat, o bé perquè “enriqueixen” la diversitat en la teva vida no és, de per sí mateix, una cosa que trenqui amb les jerarquies ni amb el fet de no tenir-les en compte. És un acte de consum més si no ve acompanyat d’un reconeixement real. Això ho acabes sentint sobretot quan intentes construir les teves relacions al voltant d’aquestes alternatives, però el terreny es torna excessivament inestable al voltant de tots aquests discursos i de moltes persones que repeteixen aquestes cantarelles. 

El problema que visc i sento sovint és que es parla d’aquest tipus de relacions des d’un punt de vista consumista perquè ens són “útils” i “enriqueixen” el nostre entorn, mentre a la vegada jerarquitzem i atorguem tot el poder de decisió en les nostres vides (i sobre aquelles relacions “alternatives”) a unes altres poques persones. O sigui, es confon molt sovint el concepte de jerarquia o no jerarquia amb el simple fet de quants tipus de persones consumeixo o no, en comptes de comprendre l’arrel de l’exercici de poder i del consum en sí mateix que és producte de les relacions jeràrquiques. Entenc, però, que tampoc m’agrada el discurs de que som éssers independents que no necessitem del nostre entorn i que ens hem d’omplir nosaltres mateixes, però tampoc m’agrada el de veure l’utilitarisme de les persones que ens envolten. En el fons, crec, el que no m’agrada és, precisament, el propi concepte d’omplir i d’utilitat. Les persones som això, persones: ens necessitem, però som importants per nosaltres mateixes no per la nostra utilitat ni per com decorem l’espai amb la nostra existència. Passem de que sigui una sola persona la que ens ompli a buscar-ho en vàries, veient, només, la seva utilitat, mentre a la vegada cantem allò de que som éssers independents que no necessitem a ningú per omplir-nos perquè ens és fàcil obtenir les coses del nostre entorn sense gaire esforç gràcies al consum que fem d’altres persones. 

Les relacions fora de les romàntiques-sexe-afectives en aquest marc s’acaben convertint en una espècie de fetitxe, decoratiu, on queden totalment objetificades i, a la vegada, en realitat, molt poc tingudes en compte. És aquesta una de les pors que sempre tinc amb discursos amb els que sempre he empatitzat i que jo mateixa he utilitzat. De fet, jo fa molts anys que no tinc cap parella, i cada vegada més intento organitzar-me al voltant d’altres tipus de relacions. Per a mi, totes aquestes qüestions són importants, no només per no voler caure, com m’ha passat mil cops, en relacions on se’t diu que tens certa importància, però on t’adones que no ets més que un element decoratiu o útil, sinó també per no voler caure en tractar a la gent com mers objectes que ajuden a fer-me la vida més fàcil. 

Share

memòries d’una C (V – violència monògama)

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la cinquena part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí , la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la sisena aquí

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació, violència monògama, tècniques de dominació

 

Violència monògama

 Aquest procés d’objectificació cap a certs tipus de relacions propicia també que es generin i que es consolidin (juntament amb les altres opressions que pateixen aquestes persones) mecanismes que són característics de les estructures de poder. Abans de seguir i introduir aquests mecanismes m’agradaria tornar a recordar i fer èmfasi amb el que he comentat anteriorment: les persones amb molts privilegis es poden beneficiar de les relacions amb poques implicacions i per tant no viuen aquest tipus de violència de la mateixa manera, i inclús se’n poden beneficiar; tot aquest discurs està pensat especialment per a persones vulnerabilitzades per altres estructures de poder, que són les que més fàcilment són excloses per la monogàmia.

A través de l’imperialisme cultural, les normes socials que envolten la monogàmia com a sistema relacional col·loquen a les C en una posició inferior respecte altres tipus de relacions. I quan dic ‘inferior’ no em refereixo a ‘menys importants’, sinó a estatus que et treu veu, a jerarquia. Com he comentat anteriorment, quan es diu ‘relació’ es pensa sempre en ‘parella’, quan es diuen ‘sentiments’ es pensa sempre en ‘romàntics’, o quan es parla de gelosies o de problemes relacionals o de maltractament, també es pensa immediatament amb ‘parella’. Aquest imaginari col·loca a la resta de relacions en un estatus inferior, invisible, sense reconeixement de les seves emocions, o ni tan sols reconeixement dels problemes que hi sorgeixen o de la violència que s’hi pugui generar.

Això propicia que es pugui crear una situació de marginació (apartades del privilegi que concedeix altre tipus de relacions) i desapoderament en la pròpia relació degut a no poder formar part en  les preses de decisions de les coses que les afecten de la seva pròpia relació i no poder participar en la creació de les normes i decisions de la seva relació.A més, tambépropicia l’explotació relacional, quan, per exemple, les C acompanyen emocionalment a A i B (per beneficiar la seva relació), però aquest acompanyament no es rep de tornada degut a que les emocions de A i B són reconegudes, mentre que les de C no. O bé, en el context competitiu que he explicat anteriorment, el fet d’estar en constant lluita competitiva per a poder aconseguir un lloc reconegut en les relacions porta a moltes a un desgast energètic,que acaba portant a un ‘intercanvi’ gens just o sensible.

I, finalment, podríem anomenar a aquest tipus de mecanismes com un tipus de violència monògama. Així com s’ha especificat i com s’ha parlat de la violència que es genera en les parelles, i bé podríem anomenar un tipus de violència com violència monògama (on és l’apropiació, demanda d’exclusivitat, mites de l’amor romàntic, jerarquies entre components de la parella, rols socials de dominació i maltractament, etc), quan estem analitzant la monogàmia ens oblidem (com no) de la violència que la pròpia monogàmia exerceix cap a altres fora de la parella (això ja és un fet violent de per sí); i és que aquest tipus de violència es basa molt amb la invisibilització i l’esborrat.Un exemple d’aquest tipus de violència podria ser que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’’altre’, o l’’amant’ (conceptes que marquen una ‘alteritat’), o se’ns recorda que ‘només’ som amistats (col·locant-nos en una posició on no puguem demanar res si ho necessitem). Violència és que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. Violència és que se’t tingui en compte per parlar-te sobre els problemes de parella de l’altra, però que els teus problemes no siguin vàlids per no ser parella. Violència és el consum emocional. Violència és que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació.

 

Una vegada vaig veure una sèrie de televisió d’Estats Units on un home havia abandonat a la seva dona i filla durant bastants anys degut a estar treballant com a policia infiltrat en un cas. Després de tots els anys ‘desaparegut’ torna a aparèixer a la vida de la seva dona i filla. Ell intenta recuperar la relació amb la seva dona, però la dona està molt molesta per tot el que ha passat (òbviament). En un moment donat de la sèrie, ella descobreix que ell havia estat amb una altra dona durant aquells anys, i aquell s’acaba convertint també en un dels arguments per a no poder reprendre la seva relació: ‘si has estat amb una altra és que no m’estimes prou’. Durant tot un capítol sencer l’home intenta convèncer a la seva dona que aquella ‘altra’ dona no és ‘ningú’. Demostrar que algú no és ‘ningú’, hagi representat el que hagi representat a la teva vida, és un acte molt violent.

 

Tècniques de dominació i monogàmia

 Una vegada estava tenint una conversa emocionalment complicada i intensa amb una persona amb qui portava bastant de temps mantenint una relació propera. En un moment donat vaig aconseguir comunicar-li una cosa que em va costar molt i que era important: feia temps que m’estava sentint deixada, apartada i poc cuidada (especialment respecte a una altra relació més reconeguda i que semblava més de parella o principal). Ell es va adonar ràpidament de que allò era cert i em va dir que tenia raó. Tot i així, després d’afirmar-ho es va ‘defensar’ dient que allò li estava passant degut a la meva (‘mala’) reacció que vaig tenir jo un any abans quan ell em va dir que tornaria a veure a la seva exnòvia. Em vaig sentir molt malament i culpable. Vaig trigar hores en adonar-me de que la meva reacció un any  abans (una reacció que es basava en, simplement, deixar de parlar uns dies perquè havia col·lapsat emocionalment) havia sigut degut al fet de que m’entrés pànic ja que anteriorment sempre m’havia tractat molt malament quan tenia relació amb la seva exnòvia. Aquella tàctica que va fer servir en aquell moment ell és una tècnica de dominació anomenada ‘fer sentir culpable’.

 Fer sentir culpable a una altra persona és una tècnica de dominació. Les tècniques de dominació van ser introduïdes per Berit As (feminista escandinava) i són mecanismes que s’utilitzen per exercir poder sobre una altra persona, on normalment s’aprofiten normes socials que faciliten la dominació sobre certs col·lectius oprimits.

S’invisibilitzen a les C a través de tècniques com no reconèixer la relació, negar la seva pròpia existència, esborrar la relació, etc. Les nostres demandes de compromisos o de cures es ridiculitzen anomenant-les excessivament demandants i com si això ens fes més dependents, en comparació del que pot demanar una persona que és parella principal. Quan demanem se’ns fa sentir culpables per estar intentant ocupar massa espai en la vida de l’altre, especialment espai que hauria d’ocupar la parella principal. A les C se les acostuma a amagar la informació mentre es prenen decisions de coses que les afecten.

 

Share

memòries d’una C (II – la monogàmia com a estructura de poder)

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí, tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació.

 

Marc de referència: la monogàmia com a estructura de poder

 Ens relacionem amb les persones a través d’una estructura, d’un pensament, d’unes idees i unes normes que ens diuen com ens hi hem de relacionar. Aquestes normes socials privilegien una forma concreta de relacionar-se i generen un cert tipus de jerarquies i violències, entre moltes altres coses. A aquest sistema relacional el podríem anomenar monogàmia, sistema monògam, estructura monògama, cultura de la monogàmia o pensament monògam; i l’anomenem així ja que tot i ser un sistema que afecta a més persones més enllà de la parella monògama, està molt relacionat amb la parella (especialment monògama), ja que és el que normalment privilegia.

La monogàmia normalment la definim i l’entenem com una qüestió de número de parelles o de demanda d’exclusivitat romàntica i sexual: si ets monògama només estaràs oberta a la possibilitat de tenir una parella i demanaràs exclusivitat romàntica i sexual a aquesta, i si no ets monògama suposadament estàs oberta a la possibilitat de tenir més d’una relació romàntica i/o sexual i/o a no demanar a aquestes exclusivitats. Però la monogàmia va més enllà del recompte del número de relacions de parella, ja que a més és un sistema, una estructura de poder, un pensament, que ens diu com ens hem de relacionar amb les persones segons cada un dels estatus diferents relacionals (parella, amistat, familiar, etc) i que col·loca cada una d’aquestes segons unes jerarquies concretes, sumant-se o barrejant-se, a més, amb les demés jerarquies que ja existeixen d’altres estructures (masclisme, heterosexisme, racisme, classisme, capacitisme…). Y no només es suma a aquestes, sinó que també hi està relacionada i s’alimenta d’elles, com elles s’alimenten de la monogàmia (com passa sempre amb les estructures de poder).

I, evidentment, no ser monògama (o sigui, tenir més d’una parella, o més d’una companya romàntica i/o sexual, o no demanar exclusivitat a la teva parella) no implica necessàriament trencar amb aquest sistema relacional. Es pot ser no monògama i seguir reproduint-lo i perpetuant-lo, a través de les no-monogàmies de pensament monògam.

S’ha parlat ja una mica de com funciona aquest pensament, però la majoria de les vegades ha sigut per parlar sobre com afecta a les relacions de parella: que hi ha unes normes que ens imposen com han de ser les nostres relacions de parella,  quantes hem de tenir, que funciona a través de l’apropiació i l’exclusivitat (especialment travessat pel gènere, i per tant, l’apropiació es produeix normalment de l’home cap a la dona) i de la violència que genera aquest tipus de relació, especialment barrejat amb l’amor romàntic. Però en tot aquest discurs moltes vegades ens oblidem de com afecta tot això a les demés relacions.

La demanda d’exclusivitat en la parella no és només una demanda d’exclusivitat sexual, sinó també de moltes altres coses que sovint estan implícites (o sigui, que moltes vegades no cal que funcioni a través d’una demanda o una exigència explícita per part de la parella, sinó que hi ha unes normes que per defecte fan que s’atorguin). Aquestes exclusivitats s’allarguen a moltes més coses, com són el temps que es passa juntes, el tipus d’activitats a les que estan limitades altres relacions (com la criança o les vacances), o inclús, i molt important, el reconeixement de la relació. El reconeixement per a mi és molt important, i el vull diferenciar del ‘prestigi’ social, ja que a vegades anomenem reconeixement a coses que estan més vinculades a aconseguir un cert prestigi social (allò que t’atorga certs privilegis socials, metafòricament trofeus). Però el reconeixement en una relació és la forma d’acceptar i de fer entendre que saps el que estàs obtenint d’aquella relació: sense aquest reconeixement el que acostuma a passar és que s’obtenen coses d’una relació i no es valora, ni s’accepta, ni es ‘reconeix’ que tot allò existeix, facilitant l’explotació o el consum (com parlaré més endavant), o que no hi hagi cures, ni compromisos, ni un equilibri en els desitjos, atencions o necessitats. I en el marc monògam, l’única relació que es permet reconèixer és la de la parella. Totes les demandes que es fan dins de la parella (d’exclusivitats) acaben afectant a altres relacions que no són la parella, ja que s’està demanant (encara que sigui de forma implícita) que no es puguin fer certes coses amb les persones d’altres relacions.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació (per aquest motiu la parella té el privilegi de demandar aquestes exclusivitats, especialment la del reconeixement). La resta de relacions (les que no són ‘familiars’, ja que la família potser podria trobar-se en algun altre rang), degut a no formar part d’aquest tipus de ‘privilegi’ (atorgat especialment per l’exclusivitat de reconeixement), queden més al marge i es crea, a part de les jerarquies entre persones que hi pugui haver degut a gènere, racialització, o capacitats, entre d’altres, una jerarquia entre relacions.

Les relacions jeràrquiques impliquen un seguit de normes que s’imposen des de la relació de parella (o la que es considera principal en la jerarquia) i que limiten la resta de relacions que puguin tenir amb d’altres. Aquestes normes s’imposen evitant que les persones que no composen la relació de parella (o més ‘principal’) puguin presentar alternatives o formar part de processos de decisió en coses que les afecten (ja que són normes i limitacions que afecten directament a la seva relació i persona). Normalment les normes o limitacions els vénen de fora i només poden acceptar-les o refutar-les, sense poder plantejar alternatives. Tots aquests són actes d’objectificació cap a aquestes persones que no formen part de la relació de parella. Les relacions fora de la relació de parella venen definides per aquestes relacions de parella i externes a la relació que s’està jerarquitzant. Les relacions jeràrquiques treuen veu a les persones que no formen part de la relació ‘principal’ i donen més veu per definir les relacions fora de la parella a persones de les relacions de parella que no formen part d’aquestes relacions (per aquest motiu s’anomenen jeràrquiques).

Cal emfatitzar que normalment quan es critica la jerarquia relacional s’assenyala el poliamor jeràrquic, però es sol oblidar la monogàmia com a sistema que jerarquitza entre relacions. És més, el poliamor jeràrquic ha copiat de la monogàmia: és una ideologia del pensament monògam.

Aquest pensament es pot reproduir també encara que no anomenem aquella relació com a ‘parella’, per exemple, si anomenem les nostres relacions com ‘sexeafectiva’, ‘companya’, o no etiquetant-la; també es pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella ‘principal’ o des de les ‘parelles’ cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

S’ha de diferenciar la jerarquia de la importància, la prioritat o el fet de compartir coses diferents amb diferents persones. Que una relació sigui menys important, sigui menys prioritària en un moment donat, o es comparteixin més o menys coses, no implica que se l’hagi d’objectificar ni treure-li la veu en coses que li afecten. Qui ha de poder limitar i posar normes en una relació són les persones que la componen, sent sensibles a altres relacions, però no terceres persones que no en formen part.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem ‘relació’ sempre es pensi en ‘relació de parella’, que quan diguem ‘sentiments’ per defecte es pensi en els ‘romàntics’, o també que quan parlem de violències com la ‘de gènere’ o el ‘maltractament’ es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

M’agradaria aclarir una cosa sobre el tema de la gelosia. No vull per a res estigmatitzar la gelosia. La gelosia, de fet, és un conjunt molt complex d’emocions, que no sempre ha de tenir el mateix origen o motivació. El problema, el que objectifica (i jerarquitza), no és la gelosia, és com es decideix gestionar una situació així, objectificant o traient-li veu a una altra persona. A més, no totes les gelosies provenen de situacions de voler ‘apropiar-se d’una persona’, a vegades la gelosia pot provenir d’una situació on se t’està tractant de forma injusta o se t’està esborrant o negant, com podria passar en els casos de les relacions jerarquitzades: irònicament jo he viscut emocions que es podien llegir com a gelosia pel fet d’estar sent apartada, esborrada o invisibilitzada, quan tot això estava passant per a poder ‘empatitzar’ amb la gelosia d’una parella, mentre a mi no se m’acompanyava.

Una vegada en un taller que estava dinamitzant sobre relacions, una persona em va dir: “L’amistat no cal cuidar-la ni dedicar-li molt de temps perquè ‘sempre està allà’, però a les parelles o possibles parelles (aquelles de les que t’enamores) se les ha de dedicar molt de temps i cuidar perquè es poden perdre”

 

Diari d’una C (Història 1)

 Constantment sentia que la meva relació amb B anava canviant i no entenia el perquè. El que més em fotia és que jo no podia decidir mai com era la relació. I cada vegada que m’acostumava i m’adaptava (tal com havia intuït que havia de ser), pam, canviava la situació i jo ho havia de tornar a interpretar i m’hi havia d’adaptar. Fa un any el que vaig haver de percebre va ser que la relació canviava cap a més distanciament, més límits emocionals i físics, més límits del que es podia compartir o del que podia demanar. Em sentia molt desapoderada en aquesta relació.

De cop, després de molt de temps, avui B s’ha presentat a casa meva i m’ha demanat que l’ajudi a solucionar problemes amb la seva relació amb A. Tal com anava relatant tot jo em sentia molt incòmode, em sento molt descuidada i m’està demanant ajuda i consell per entendre com cuidar de la seva relació amb A. No és que em molesti que em demani ajuda, és que sento un desequilibri molt gran que no sé com descriure.

Share

memòries d’una C (I – introducció i context)

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La segona part la podeu llegir aquí, tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

 

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que vaig preparar inspirada a través d’una llarga època emocionalment molt dolenta degut a les vivències i els traumes que em van produir certes relacions jeràrquiques. En aquella època, de forma molt inconscient, vaig començar a fer servir la metàfora de les C a les xarxes sense saber que seria una metàfora que m’ajudaria a mostrar la problemàtica de les jerarquies relacionals. Em va venir de gust fer una sèrie de vídeos curts sota el títol de ‘Diari d’una C’, on volia mostrar aquestes problemàtiques de les jerarquies a través d’escenes d’humor; en la sèrie la protagonista era una tal ‘C’ que es veia envolta en relacions amb A i B que la portaven a situacions absurdes, iròniques, i moltes d’elles doloroses.

Finalment no vaig poder fer la sèrie per falta de temps, però la idea i les ganes van quedar. Quan vaig decidir fer una xerrada per explicar tot aquest tema vaig voler rescatar aquella idea del diari i va néixer ‘Memòries d’una C’, una xerrada on barrejo teoria amb experiències relatades a través d’un diari on es parla sempre des de la posició de C. Vaig decidir que totes les experiències que relataria serien meves, així que en tots els relats del diari la C sóc jo i són experiències meves; A i B en cada història són persones diferents. Espero que es recullin les meves experiències amb la cura que necessiten, ja que estic mostrant situacions de la meva vida que em van vulnerabilitzar, i ho faig perquè crec que és una bona forma de mostrar les violències que vivim dia a dia (ja sabem que allò personal és polític).

 

1a part de ‘Memòries d’una C’

 Introducció i context

 A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. És igual quin sigui el motiu: pot ser que sigui per qüestions de com es decideix gestionar possibles gelosies cap a C (que és potser l’exemple més habitual i que es mostra més), o pot ser simplement per algun altre motiu. C no és informada en cap moment. C desapareix del mapa discursiu. En grups de debat totes opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent, què vol, o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible (només possible, no sempre passa) que s’informi a C del veredicte de tot allò que li afecta, i potser inclús podrà dir ‘sí o no’ (sense molts més matisos). Moltes vegades, però, s’ho ha d’imaginar. I tragar.

D’històries com aquestes n’hi ha moltes. La que acabo de plantejar és bastant típica en les relacions jeràrquiques (monògames o no monògames), i és una situació que pot o sol venir d’un conflicte degut a la pròpia existència de C (com per exemple per gestionar gelosies o altres ‘conflictes’ degut a l’aparició d’aquesta ‘altra’ relació); però a vegades també es treu del discurs a C en situacions on ni tan sols es paren a pensar en la seva existència, on bàsicament l’esborren. Per exemple, A i B decideixen fer plans de viatge per tot l’estiu. Abans d’això, però, B ja havia mig parlat amb C de fer alguna cosa durant les vacances, i això s’obvia durant la presa de decisions entre A i B, que fan plans sense tenir en compte el que ja s’havia parlat amb C, i potser només al final se li informa una mica de les decisions. Per què sol passar això? Poden haver-hi molts motius, però el més habitual sol ser que A i B siguin parella, però B i C no (o no són parella ‘principal’, mentre que A i B sí), i hi ha una norma social implícita que diu que les parelles (o les més ‘principals’) tenen sempre preferència i que obviar coses que afecten a qui no són parella no és res negatiu.

Jo vaig començar a preocupar-me per les C (i qui diu les C diu també tota la resta de lletres de l’abecedari que hi van al darrera) quan després d’un temps en grups de ‘discussió’ i debat sobre relacions (especialment sobre no-monogàmies) es posaven els típics exemples A, B i C (utilitzant les lletres per mantenir l’anonimat), i per una estranya raó em vaig adonar de que la C apareixia en el primer paràgraf, com a ‘problema’, com a ‘objecte’, però no com a ‘subjecte’, i després desapareixia totalment. O sigui, es començaven a opinar sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia C o què volia C. També es podia observar que en gairebé tots els comentaris de les demés persones la C no hi era, i quan hi era, gairebé sempre era a través de decisions sobre C, que afectaven a C, sempre parlant d’ella, però ella no participava del procés, ella mai decidia, simplement esperava ‘tranquil·lament’ el seu veredicte (la majoria de vegades sense saber que s’estava jutjant un possible veredicte que li podia afectar). O sigui, A i B parlaven de C, però mai parlaven amb C.

Paral·lelament a estar adonant-me de tot això, jo estava en una situació relacional on constantment sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia escollir res, ni opinar, ni tenir veu, ni decidir, ni entendre, ni consentir… Com també constantment s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions, necessitats o desitjos. Era extremadament dolorós, però em costava entendre el perquè del meu dolor, ja que era una situació molt normalitzada a tot arreu (o sigui, no només normalitzada per a mi, sinó que les normes socials així m’ho feien sentir). Per tant, sentir dolor en una situació com aquella podia veure’s fins i tot com un acte d’egoisme en comptes d’una reacció per una situació d’exclusió o injustícia. Em sentia culpable per sentir-me malament, i amb poc dret a demanar res.

Finalment vaig unir les dues coses: el que estava veient sobre les C i la meva situació relacional. A més a més, es va ajuntar en un moment en el que estava llegint molt sobre relacions jeràrquiques poliamoroses i les conseqüències d’aquestes jerarquies i sense poder-ho evitar gaire ni entendre el perquè em posava a plorar. Poc a poc ho vaig estendre tota aquella informació sobre jerarquies en el poliamor a altres tipus de relacions (també en la monogàmia o en el poliamor no jeràrquic o qualsevol sistema relacional), i finalment un dia em van començar a sortir paraules, com objectificació, violència, o desapoderament. Un cop trobades les paraules i poder-ho assenyalar, vaig poder començar a trencar una mica més amb el sentiment de culpa i apoderar-me davant de les situacions que estava vivint a la meva vida.

Des d’aleshores porto desfogant-me sobre aquest tema per les xarxes socials, en la meva vida personal i en alguns tallers. El primer cop que vaig utilitzar la metàfora de les C ho vaig fer per desfogar-me en un moment baix. No sabia que altres persones ho acabarien també utilitzant, i la veritat és que em vaig trobar que a moltes els ressonava molt la història i van començar a utilitzar aquesta metàfora. També a la vegada crec que ha portat a algunes confusions i a definir o interpretar el que són les ‘C’ d’una manera que no és la que jo pretenia. Portava temps volent-ho explicar una mica ‘millor’, i aquest és el motiu de la xerrada.

Tampoc vull anar només de víctima en tot això, és clar, ja que tot i que jo em vaig adonar de tot això degut a que em travessava com a C, no treu que jo no hagi pogut aplicar aquest tipus de violència cap a altres persones. Hem d’entendre que a totes ens han educat per a tractar-nos malament entre nosaltres: objectificar-nos, dominar-nos, consumir-nos o apropiar-nos les unes de les altres, i per tant és una cosa en la que quasi totes hi hem caigut. Ara bé, avui intentaré parlar des de la posició de C, perquè és com sento que haig de mostrar tot això, sense que això vulgui dir que jo no hagi pogut mai fer-ho a altres.

Share

pensament monògam més enllà de les relacions de parella (o perquè detesto la monogàmia)

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia/pensament monògam, jerarquies, relacions jeràrquiques, violència monògama, violència simbòlica

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) de la xerrada ‘Memòries d’una C‘ que vaig fer el passat Novembre i vaig repetir a  les 3es Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 449 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

 

A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a prendre decisions sobre la seva relació, però aquestes decisions afecten també la relació entre B i C. Tot i així, C no és informada en cap moment. En grups de debat opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible que s’informi a C del veredicte on potser podrà dir acceptar-lo o refutar-lo (sense més matisos). Aquesta situació se sol donar per un “conflicte” que sorgeix entre A i B degut a l’existència de C, però a vegades també passa en situacions on l’esborren.

Em vaig començar a preocupar per les C (i per la resta de lletres que van darrera) quan em vaig fixar que en grups de debat es posaven exemples sobre conflictes entre A, B i C (utilitzant lletres per mantenir l’anonimat), i C apareixia en el primer paràgraf, com a “problema”, com a “objecte”, però no com a “subjecte”: s’opinava sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia o què volia C. Es parlava de C, però no amb C. A la vegada jo estava en una situació relacional on sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia tenir veu, decidir, ni entendre… i també s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions o necessitats.

 

El pensament monògam més enllà de la parella

Les normes que imposa el pensament monògam a les relacions romàntiques i sexuals afecten de retruc a tota la resta de relacions: ens diu com ens hem de relacionar segons cada un dels estatus relacionals (parella, amistat, etc) i  col·loca a cada estatus en unes posicions diferents, creant jerarquies. Aquest pensament genera una demanda d’exclusivitat a la parella no només sexual: abasta gairebé tots els aspectes de la vida, com la quantitat de temps que es passa juntes, el tipus d’activitats que no poden dedicar-se a altres persones (com les vacances o la criança), o el reconeixement de la relació. El reconeixement és el que ens ajuda a valorar cada una de les relacions que tenim i a “reconèixer” la seva existència (sense reconeixement tot el que ens aporta s’esborra amb molta facilitat i no es reconeix la possibilitat de tenir-hi compromisos, com tampoc de cures), i sol ser només cap a les relacions de parella.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació. A través de les demandes d’exclusivitats, especialment la de reconeixement, es genera una jerarquia entre relacions que permet que es puguin crear “normes” que s’imposen des de la relació de parella cap a les “altres” relacions, que acaben sent dominades per les parelles sense que les persones que formen part d’aquestes “altres” relacions puguin tenir veu sobre la seva pròpia relació. S’ha de matisar que jerarquia i importància o prioritat no són el mateix: tenir diferents relacions de diferents graus d’importància o que es prioritzen unes en vers altres no vol dir que siguin jeràrquiques, ja que es poden tenir relacions de diferent importància i prioritat, o compartint coses totalment diferents, sense necessitat de treure veu a aquelles persones en les coses que li afecten.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem “relació” sempre es pensi en “relació de parella”, que quan diguem “sentiments” per defecte es pensi en els “romàntics”, o també que quan parlem de violències com la “de gènere” o el “maltractament” es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

Aquest pensament es pot reproduir també quan anomenem les nostres relacions com “sexeafectiva”, “companya”, o no etiquetant-la; també se pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella “principal” o des de les “parelles” cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

 

Violència monògama

La violència monògama s’expressa de diferents formes segons el tipus de relació: hi ha un tipus que es reprodueix en la relació de parella, però hi ha un altre que es reprodueix en les altres relacions i que es basa en l’esborrat. Un exemple és que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o se’ls recordi que “només” són amistats (col·locant-les en una posició inferior). Violència és que intentin demostrar que no ets “ningú” perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació, o que no se t’escolti quan expresses algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona sempre, siguin quins siguin, i sigui quin sigui el context.

 

Qui sol ser més sensible a patir aquesta violència són aquelles persones que són travessades per altres estructures (com el masclisme, l’heterosexisme, el racisme, el classisme, el capacitisme, etc). Em preocupa el risc de que persones amb molts privilegis s’apropiïn d’aquest discurs per a victimitzar-se i dir que estan molt oprimits. Les que normalment queden més marginades en les relacions són persones que els travessen altres estructures. A més, les persones amb molts privilegis, podrien, en alguns casos, beneficiar-se’n, degut a que relacions amb poca implicació els suposaria per part d’ells no haver de sacrificar cap dels seus privilegis per a mantenir les seves relacions (dedicar temps, atencions, compromisos o cures).

 

Trencar amb el pensament monògam

El consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla l’únic lloc on trobar resguard en una societat patriarcal, capitalista i agressiva, especialment per qui ens travessa la violència estructural. Sovint es fa aquest apunt, però s’oblida d’assenyalar la falta de cures fora de la parella (o de certs tipus de relacions i les jerarquies) com també un dels problemes principals, deixant oberta la porta a seguir reproduint sempre el mateix per a centrar-nos en la parella com la “salvació”  a tots els mals.

Porto temps criticant (molt) la monogàmia. La detesto. Però gairebé sempre que la critico sento una reacció molt forta d’altres persones suposant que el que critico és la falta d’alliberament sexual de les que s’identifiquen com a monògames: no és aquesta la meva principal intenció, ja que suposaria molta insensibilitat per no voler entendre les limitacions que ens trobem moltes persones en un procés com és qualsevol “alliberament”. A mi el que més em preocupa és la base de com ens relacionem, les jerarquies, la dominació i l’abús de poder. Em dol el procés en el que es treu veu tant sovint a tantes persones, especialment les que ja pateixen vulnerabilitats. Les C, i totes les lletres que hi van al darrera, s’han convertit en la meva principal obsessió.

Trencar amb la monogàmia no hauria “només” d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més “parelles” o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria “només” d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. És a dir, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les “altres”: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘¡”ser”.

Share

relacions jeràrquiques vs importància

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Les relacions jeràrquiques i les relacions de poder se solen donar degut a les estructures de poder i a la dominació de tot el que ens envolta (paradigma en el que ens movem en la nostra visió occidental del món). Cal diferenciar la relació jeràrquica de la relació de poder: la relació de poder es donaria entre dues persones (o més, però entre totes elles) i la relació jeràrquica s’estaria donant d’una relació cap a altres relacions. Una relació de poder seria, per exemple, una relació d’un empresari a qualsevol dels seus treballadors, o el d’un home que s’ha apropiat d’una dona a través d’una relació de parella monògama i masclista. Per altra banda, una relació jeràrquica seria, per exemple, la relació entre una relació de parella i la resta de relacions d’amistat d’ambdues persones, o bé la d’una relació primària poliamorosa i la resta de relacions considerades secundàries.

Una relació jeràrquica implica un seguit de normes que s’imposen des de la relació ‘principal’ que limiten la resta de relacions (secundàries) que puguin tenir les persones de la relació ‘principal’ amb d’altres, tant si aquestes relacions ‘secundàries’ ja existeixen quan s’estan imposant aquestes normes com si encara no existeixen. Aquestes normes s’imposen evitant que les persones que no componen la relació ‘principal’ puguin presentar alternatives o formar part de processos de decisió en coses que les afecten (ja que són normes i limitacions que afecten directament a la seva relació i persona). Normalment les normes o limitacions els vénen de fora i només poden acceptar-les o refutar-les, sense poder plantejar alternatives. Tots aquests són actes d’objectificació cap a aquestes persones que no formen part de la relació ‘principal’ (jeràrquica). Les relacions fora de la relació ‘principal’ venen definides per aquestes relacions ‘principals’ i externes a la relació ‘secundària’ que s’està jerarquitzant. Les relacions jeràrquiques treuen veu a les persones que no formen part de la relació ‘principal’ i donen més veu per definir les relacions ‘secundàries’ a persones de les relacions ‘primàries’ que no formen part d’aquestes relacions (per aquest motiu s’anomenen jeràrquiques).

Normalment aquestes normes i jerarquies d’una relació respecte les demés sorgeixen per evitar que les que componen la relació ‘secundària’ no puguin generar vincles que puguin ‘competir’ amb la relació ‘principal’ o ‘jeràrquica’. La raó per la qual es fa és per a que altres no puguin arribar a ser importants per la teva parella, limitant d’entrada aquestes relacions. Es confon ‘no voler perdre la relació’ i ‘compromís’ amb ‘evitar que altres també puguin ser importants’. Això és una reproducció de competitivitat monògama.

És cert que els recursos, el temps i tot el nostre afecte i estat emocional és limitat, i que existeixen configuracions que són importants per a nosaltres i que hem d’anar en compte en com les relacions es poden afectar entre sí. Tot i així, una cosa és ser sensible a com conservem les nostres relacions i una altra és objectificar a altres persones. Evidentment hi ha relacions més importants que d’altres, no s’ha de confondre importància amb jerarquia. Però que una persona pugui ser menys important a la teva vida no implica que se l’hagi d’objectificar i treure-li la veu en coses que li afecten. Aquestes altres persones també tenen altres relacions i necessiten poder parlar de les coses que li afecten; i no al final d’haver pres una decisió, sinó durant el procés. I, és més, qui ha de poder limitar i posar normes en una relació són les persones que la componen, sent sensibles a altres relacions, però no terceres persones que no en formen part.

Share