el que vull és viure amb les meves “més-que-amigues”, la meva família

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: menció de consum relacional, jerarquies, monogàmia, estrès post-traumàtic i por/pànic

Fa uns mesos (o més aviat fa una mica més d’un any) vaig tenir una crisi molt forta amb moltes de les coses amb les que estava implicada, no només com a filosofia de vida, sinó també fent activisme (en la meva tornada al blog ho vaig explicar aquí). Aquesta crisi es va unir a un procés personal i terapèutic on una de les conseqüències va ser poder tenir espai i reflexió per entendre millor què vull i necessito en general (una pregunta que em semblava obvia i contestada molt abans, però que no ho era pas). Una de les coses de les que més havia renegat últimament en aquest procés intens han sigut les no-monogàmies, que eren, a més, una de les coses sobre les que més havia escrit i de les portava amb més orgull. Potser era també això, una desil·lusió de tot allò en el que havia posat tantes ganes i energia. Haig d’admetre que aquí es barregen moltes coses: per un costat, un enfocament en les no-monogàmies que no era el que jo realment necessitava o volia; per un altre costat, una sensació i l’angoixa de sentir un consumisme relacional considerable en aquests entorns; sumat a això també he sentit una divergència entre com jo i algunes utilitzàvem certs conceptes i paraules i el seu ús més generalitzat; i, finalment, he tingut una tendència a engegar moltes coses a la merda degut al meu estrès post-traumàtic generat per certes relacions i agressions (que poc a poc es va diluint). 

La veritat és que jo vaig entrar en les no-monogàmies d’una forma més aviat política i per un interès en un estil de vida que intentés trencar amb el model de família tradicional jeràrquic, que ens aïlla de la resta del món, individualista, capitalista i patriarcal. Per tant, en realitat, el meu interès era més aviat comunitari i no tant en intentar multiplicar parelles romàntiques i/o sexuals, això per a mi era més secundari, només una conseqüència a la crítica de la monogàmia més organitzativa. Mai m’he identificat com a poliamorosa, segurament per aquest motiu. El meu interès era construir altres formes més solidàries i comunitàries de viure. No estic dient que el poliamor no sigui solidari ni comunitari, ni que no hi hagi persones poliamoroses amb pràctiques semblants a les que jo buscava. També sé que hi ha gent que defineix el poliamor a través d’aquestes pràctiques. Però a mi no em feia el pes l’etiqueta, sense entrar a criticar a qui la utilitza. Cadascú s’identifica amb el que sent i pot, sense que això impliqui una guerra d’etiquetes. 

Sempre he sentit una desconnexió molt gran de la majoria d’experiències que es comparteixen en grups sobre no-monogàmies, així com també sobre conceptes com responsabilitat, llibertat o jerarquia. He sentit molts cops estar usant paraules que es contradeien o que no coincidien amb el seu ús majoritari. És com allò d’anomenar democràcia al sistema en el que vivim, on després tu (o jo, o altres persones) pots pensar o sentir que això no és realment una democràcia, o no ho definiries com a tal, però l’ús generalitzat és el que és i has d’acceptar d’alguna manera l’ús de la paraula per moure’t, entendre’t amb aquestes persones i poder comunicar el que vols. Amb molts conceptes usats en discursos no-monògams, com llibertat, responsabilitat, compromís o jerarquia (especialment aquesta última) passa una cosa semblant, el seu ús general no coincideix amb com el podem veure algunes persones. Això s’ha d’acceptar d’alguna manera, perquè has d’aprendre a moure’t a través d’això. A mi sempre m’ha costat aquesta part, però tampoc vull deixar de costat quina és la meva percepció i idea sobre aquests conceptes i poder seguir parlant d’ells des d’un punt de vista crític. 

Un cop comences a entrar en les comunitats no-monògames la majoria de les preocupacions i debats són els típics de quan centres la teva no-monogàmia en el nombre de parelles o relacions sexuals: gelosia, com gestionar el fet de tenir més d’una parella, sexe, compersió, NRE (New Relationship Energy), criança quan hi ha més d’una relació sexe-afectiva, etc. És normal, i no dic que no siguin temes que puguin ser importants o interessants, perquè al final són temes que ens afecten a totes, siguem o no monògames. El que intento recalcar és que l’enfocament majoritari gira normalment més al voltant de les relacions de parella i les relacions sexuals, i menys sobre formes alternatives d’organització familiar que no estiguin centrades amb les relacions romàntiques i sexuals, o bé aquestes últimes són més aviat minoritàries, anecdòtiques o “complementàries”, i algunes vegades “tokenitzades”, com aquelles coses que poses al final com a decoració per a que hi hagi més “diversitat”. No estic ara intentant criticar qui vulgui centrar la seva no-monogàmia en les parelles o el sexe, sinó entendre el perquè és tant fàcil que les pròpies atencions moltes vegades s’acabin posant en altres coses, i ja no només pels debats sinó també per les pròpies vivències relacionals un cop ets més a dins, inclús en el propi anarquisme relacional s’acaba caient en les seves pràctiques. 

Per un altre costat, moltes de les dinàmiques que veia i vivia en aquests entorns m’incomodaven i em feien sentir també en un estat relacional extremadament insegur. Les dinàmiques de poder juntament amb el consumisme relacional, tant fàcil de reproduir en les no-monogàmies, van fer que sentís molta necessitat d’apartar-me, de deixar d’identificar-m’hi i d’auto-revisar-me molt. A mi les relacions en entorns molt consumistes, competitius i amb dinàmiques de poder em costen, em rellisquen, no em permeten construir-les i viure-les d’una manera que em permeti d’un costat generar-les de forma segura, amb prou temps i prou horitzontal, i a la vegada poder equilibrar-les amb el meu propi espai, temps i necessitats sense caure exclosa, apartada o utilitzada (com seria una C, bàsicament). Aquí es barreja, no només el fet de no ser un home, ni ser heterosexual, sinó també pel fet de ser autista i tenir estrès post-traumàtic degut a agressions i relacions de maltractament. Tenia (i segueixo tenint) una bonica xarxa, però sentia constantment com aquesta podia perdre’s amb facilitat degut a una inestabilitat molt gran veient l’entorn en el que ens trobem. Això molts cops em produïa pànic. 

Per aquests motius vaig sentir que necessitava allunyar-me de tot aquest merder. I, vist el resultat, crec que va ser una de les millors decisions que podia prendre. A vegades cal allunyar-se d’algunes coses per veure-les una mica millor. Durant un procés terapèutic bastant intens, em vaig desidentificar de les no-monogàmies i això em va permetre veure i intentar construir sense tot el soroll que no em deixava escoltar-me. Quan m’hi vaig desidentificar tampoc vaig saber molt bé en què m’estava identificant o què era el que volia. Necessitava entendre què volia jo, què sentia. 

Com més clares he començat a tenir moltes coses més m’he adonat de que no vull la monogàmia per a mi. No la vull perquè no vull viure en parella i fer tot allò que s’espera de mi en aquesta posició. No vull organitzar la meva vida al voltant d’aquesta figura. Però tampoc vull organitzar-me sola, aïllada. Vull viure amb els meus vincles, relacions importants, aquelles que vosaltres anomeneu “amigues”, tot i que a mi aquesta etiqueta se’m queda curta. Vull compartir i organitzar-me amb elles, ajudar-nos, acompanyar-nos, transcendint totalment el concepte de “companyes de pis/casa”, que en el fons és un concepte entremig en la monogàmia, mentre esperes trobar algú amb qui compartir la teva vida. 

Vull construir al voltant d’altres models relacionals i compartir d’altres maneres. Algunes diran que això també és poliamor, però tornem a tot el que deia abans, no em ve de gust, al menys per ara, usar una etiqueta per una cosa que la majoria utilitza per una altra (especialment una cosa tant diferent al que jo necessito). Tampoc tinc clar si m’identifico amb l’anarquisme relacional perquè com utilitza molta gent aquesta etiqueta m’incomoda i tampoc m’hi sento identificada. Però monògama no soc. El que tinc clar, una vegada més, és que vull construir altres coses, organitzar-me d’altres formes. Ni monogàmies, ni poliamors, ni binaris parelles-amigues: el que vull és compartir amb les meves “no-nòvies” o les meves “més-que-amigues”. O sigui, la meva família.

Share

relacions horitzontals també des del dubte i des de la dificultat per expressar-nos

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: dos braços on hi ha escrit en un “indecise” i en l’altre “confosa”]

 

Avís de contingut: neurocapacitisme, obligatorietat de saber el que vols, obligatorietat de saber expressar, exclusió, jerarquies

 

Com ja he comentat en altres textos (com per exemple, a “el compromís com a acte revolucionari”), la majoria de les coses que es comparteixen en una relació són coses que no són (normalment) escollides entre les persones que la composen. Les coses que es comparteixen i els pactes o compromisos no es solen parlar, ni decidir ni prendre, sinó que venen donats per defecte a través d’unes normes implícites segons el tipus de relació que s’hi estableix: per exemple, si tens una relació de parella amb una persona es pressuposa que serà amb ella amb qui aniràs de vacances o acabaràs en algun moment compartint habitatge i finances.

Aquesta forma de “construir” relacions en realitat no construeix la relació, sinó que fa que es creï o es generi a través de normes (socials) que l’arrosseguen i li solen imposar també jerarquies (tant entre les persones que composen la relació com cap a altres persones/relacions). Els compromisos que es no-prenen (o sigui que venen implícits) no són sensibles al context ni les necessitats de les persones que composen la relació. Com ja havia apuntat també anteriorment, una forma alternativa més sensible de construir relacions i compromisos en aquestes relacions és fent explícit el què es vol compartir, parlant i deixant més clar entre les persones que la composen de què tracta la relació, i quins compromisos es volen prendre juntes. Aquests compromisos, però, no només haurien de ser explícits, sinó que puguin ser presos en un espai segur i en que totes realment puguin expressar-se sense coacció.

Hi ha hagut, però, una confusió bastant gran entre la necessitat de prendre les decisions de forma explícita amb que les persones haguem de saber sempre el que volem o el que necessitem i que a més ho haguem de saber expressar sempre de la millor manera. Hi ha moltes persones que consideren inclús violent que l’altra persona no sàpiga o no tingui clar el que vol o no sigui capaç d’expressar-ho de la forma que es considera “sana” (expressió que, sincerament, no m’agrada gens). Això genera, no només una pressió molt gran cap a totes, sinó a la vegada una jerarquia on només les més capacitades per decidir-se, a entendre el que necessiten en un temps considerat socialment “normal”, o a poder-ho expressar amb la claredat que es reclama, tindran el privilegi d’entrar en aquest discurs.

La creença de que per a poder tenir relacions horitzontals has de tenir clar el que vols i el que necessites és capacitista (especialment neurocapacitista), tot i que òbviament afecta a moltes persones no travessades pel capacitisme perquè aquesta incapacitat a l’hora de saber el que volem la podem sentir totes en alguns moments de la nostra vida. La necessitat d’establir pactes explícits no implica la necessitat de saber el que es vol i el que es necessita. És absurd pensar que si no podem establir un pacte concret implicarà automàticament que ens deixarem arrossegar. Que no sàpigues el que vols o necessites es pot respectar sense que es caigui en establir compromisos implícits i jeràrquics. Precisament la idea de trencar amb els compromisos sistemàtics implícits per crear-ne de sensibles és també per tenir-nos en compte amb les nostres especificitats, per tant també amb les nostres no capacitats.

Dir que no saps el que vols ni el que necessites també és ser explícita (una cosa que sovint oblidem perquè sembla que només es poden parlar les coses quan està tot clar i treballat, i precisament es tracta del contrari, compartir-nos i acceptar-nos en els nostres processos). Creure que no es poden pactar coses ni comprometre’s ni parlar sobre com sentim la relació si l’altre no ho té tot clar és bastant reduccionista ja que hi ha moltes formes de parlar, pactar i comprometre’s. Per exemple, es poden parlar dels dubtes que sentim o de les coses que tinguem una mica més clares que potser no volem per intentar moure’ns al voltant d’això; es poden establir pactes temporals depenent de com l’altre pugui anar-se adonant del que necessita, etc.

També es redueix molt la problemàtica a “saber-ho expressar” (o sigui, saber expressar les necessitats o voluntats en la relació) sense tenir en compte que moltes tenim dificultats a l’hora d’expressar el que volem per molts motius. Per exemple, a moltes que ens han negat les nostres necessitats des de petites (tant sigui pel nostre gènere com per tenir unes necessitats considerades “especials”, com passa a moltes neurodivergents) expressar-les moltes vegades se’ns fa dificilíssim; també ens pot ser difícil expressar necessitats quan és un tema que ens afecta emocionalment o tenim por a la reacció de l’altra i ens travessen certes dificultats a l’hora d’expressar-nos d’una manera que es considera “normal” o “acceptable” (no suporto, per exemple, aquest costum que hem adquirit en espais no monògams en resumir-ho tot dient que les coses es poden dir “tranquil·lament i naturalment”). Per a poder treballar les relacions de forma horitzontal no només hem de deixar espai per a que puguem ser explícites, sinó també hem de deixar espai per a que ens puguem expressar de moltes formes que intentin ser sensibles a les necessitats d’expressió de totes, i també hem de poder parlar d’aquestes dificultats que tenim per expressar-nos, parlar sobre els motius i intentar trobar entre totes com podríem crear aquest espai que pugui sentir-se més segur.

La idea de generar compromisos horitzontals és també la de que aquests compromisos no hagin de ser estàtics i puguin canviar per adaptar-se als nostres canvis de necessitats o bé a com ens anem adonant del que necessitem quan es va construint la relació;  també és que es puguin adquirir des de molts punts diferents, també des de la incertesa o el dubte. Els compromisos s’han de poder prendre des d’espais i situacions segures per a totes, especialment per les més vulnerables, on s’hi inclouen aquelles a les que els costa expressar el que volen com també aquelles que moltes vegades els costa temps entendre què necessiten. És important aprendre a parlar també des d’aquestes posicions i arribar a pactes des d’allà per fer les relacions horitzontals més inclusives i sensibles.

Share

memòries d’una C (I – introducció i context)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La segona part la podeu llegir aquí, tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

 

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que vaig preparar inspirada a través d’una llarga època emocionalment molt dolenta degut a les vivències i els traumes que em van produir certes relacions jeràrquiques. En aquella època, de forma molt inconscient, vaig començar a fer servir la metàfora de les C a les xarxes sense saber que seria una metàfora que m’ajudaria a mostrar la problemàtica de les jerarquies relacionals. Em va venir de gust fer una sèrie de vídeos curts sota el títol de ‘Diari d’una C’, on volia mostrar aquestes problemàtiques de les jerarquies a través d’escenes d’humor; en la sèrie la protagonista era una tal ‘C’ que es veia envolta en relacions amb A i B que la portaven a situacions absurdes, iròniques, i moltes d’elles doloroses.

Finalment no vaig poder fer la sèrie per falta de temps, però la idea i les ganes van quedar. Quan vaig decidir fer una xerrada per explicar tot aquest tema vaig voler rescatar aquella idea del diari i va néixer ‘Memòries d’una C’, una xerrada on barrejo teoria amb experiències relatades a través d’un diari on es parla sempre des de la posició de C. Vaig decidir que totes les experiències que relataria serien meves, així que en tots els relats del diari la C sóc jo i són experiències meves; A i B en cada història són persones diferents. Espero que es recullin les meves experiències amb la cura que necessiten, ja que estic mostrant situacions de la meva vida que em van vulnerabilitzar, i ho faig perquè crec que és una bona forma de mostrar les violències que vivim dia a dia (ja sabem que allò personal és polític).

 

1a part de ‘Memòries d’una C’

 Introducció i context

 A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. És igual quin sigui el motiu: pot ser que sigui per qüestions de com es decideix gestionar possibles gelosies cap a C (que és potser l’exemple més habitual i que es mostra més), o pot ser simplement per algun altre motiu. C no és informada en cap moment. C desapareix del mapa discursiu. En grups de debat totes opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent, què vol, o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible (només possible, no sempre passa) que s’informi a C del veredicte de tot allò que li afecta, i potser inclús podrà dir ‘sí o no’ (sense molts més matisos). Moltes vegades, però, s’ho ha d’imaginar. I tragar.

D’històries com aquestes n’hi ha moltes. La que acabo de plantejar és bastant típica en les relacions jeràrquiques (monògames o no monògames), i és una situació que pot o sol venir d’un conflicte degut a la pròpia existència de C (com per exemple per gestionar gelosies o altres ‘conflictes’ degut a l’aparició d’aquesta ‘altra’ relació); però a vegades també es treu del discurs a C en situacions on ni tan sols es paren a pensar en la seva existència, on bàsicament l’esborren. Per exemple, A i B decideixen fer plans de viatge per tot l’estiu. Abans d’això, però, B ja havia mig parlat amb C de fer alguna cosa durant les vacances, i això s’obvia durant la presa de decisions entre A i B, que fan plans sense tenir en compte el que ja s’havia parlat amb C, i potser només al final se li informa una mica de les decisions. Per què sol passar això? Poden haver-hi molts motius, però el més habitual sol ser que A i B siguin parella, però B i C no (o no són parella ‘principal’, mentre que A i B sí), i hi ha una norma social implícita que diu que les parelles (o les més ‘principals’) tenen sempre preferència i que obviar coses que afecten a qui no són parella no és res negatiu.

Jo vaig començar a preocupar-me per les C (i qui diu les C diu també tota la resta de lletres de l’abecedari que hi van al darrera) quan després d’un temps en grups de ‘discussió’ i debat sobre relacions (especialment sobre no-monogàmies) es posaven els típics exemples A, B i C (utilitzant les lletres per mantenir l’anonimat), i per una estranya raó em vaig adonar de que la C apareixia en el primer paràgraf, com a ‘problema’, com a ‘objecte’, però no com a ‘subjecte’, i després desapareixia totalment. O sigui, es començaven a opinar sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia C o què volia C. També es podia observar que en gairebé tots els comentaris de les demés persones la C no hi era, i quan hi era, gairebé sempre era a través de decisions sobre C, que afectaven a C, sempre parlant d’ella, però ella no participava del procés, ella mai decidia, simplement esperava ‘tranquil·lament’ el seu veredicte (la majoria de vegades sense saber que s’estava jutjant un possible veredicte que li podia afectar). O sigui, A i B parlaven de C, però mai parlaven amb C.

Paral·lelament a estar adonant-me de tot això, jo estava en una situació relacional on constantment sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia escollir res, ni opinar, ni tenir veu, ni decidir, ni entendre, ni consentir… Com també constantment s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions, necessitats o desitjos. Era extremadament dolorós, però em costava entendre el perquè del meu dolor, ja que era una situació molt normalitzada a tot arreu (o sigui, no només normalitzada per a mi, sinó que les normes socials així m’ho feien sentir). Per tant, sentir dolor en una situació com aquella podia veure’s fins i tot com un acte d’egoisme en comptes d’una reacció per una situació d’exclusió o injustícia. Em sentia culpable per sentir-me malament, i amb poc dret a demanar res.

Finalment vaig unir les dues coses: el que estava veient sobre les C i la meva situació relacional. A més a més, es va ajuntar en un moment en el que estava llegint molt sobre relacions jeràrquiques poliamoroses i les conseqüències d’aquestes jerarquies i sense poder-ho evitar gaire ni entendre el perquè em posava a plorar. Poc a poc ho vaig estendre tota aquella informació sobre jerarquies en el poliamor a altres tipus de relacions (també en la monogàmia o en el poliamor no jeràrquic o qualsevol sistema relacional), i finalment un dia em van començar a sortir paraules, com objectificació, violència, o desapoderament. Un cop trobades les paraules i poder-ho assenyalar, vaig poder començar a trencar una mica més amb el sentiment de culpa i apoderar-me davant de les situacions que estava vivint a la meva vida.

Des d’aleshores porto desfogant-me sobre aquest tema per les xarxes socials, en la meva vida personal i en alguns tallers. El primer cop que vaig utilitzar la metàfora de les C ho vaig fer per desfogar-me en un moment baix. No sabia que altres persones ho acabarien també utilitzant, i la veritat és que em vaig trobar que a moltes els ressonava molt la història i van començar a utilitzar aquesta metàfora. També a la vegada crec que ha portat a algunes confusions i a definir o interpretar el que són les ‘C’ d’una manera que no és la que jo pretenia. Portava temps volent-ho explicar una mica ‘millor’, i aquest és el motiu de la xerrada.

Tampoc vull anar només de víctima en tot això, és clar, ja que tot i que jo em vaig adonar de tot això degut a que em travessava com a C, no treu que jo no hagi pogut aplicar aquest tipus de violència cap a altres persones. Hem d’entendre que a totes ens han educat per a tractar-nos malament entre nosaltres: objectificar-nos, dominar-nos, consumir-nos o apropiar-nos les unes de les altres, i per tant és una cosa en la que quasi totes hi hem caigut. Ara bé, avui intentaré parlar des de la posició de C, perquè és com sento que haig de mostrar tot això, sense que això vulgui dir que jo no hagi pogut mai fer-ho a altres.

Share