del privilegi i l’exclusió al reconeixement

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El tipus de reconeixement que ens ve donat per defecte, tal com el defineixen les estructures de poder, beneficia a tot allò que és privilegiat per les mateixes estructures (com passa amb tots els conceptes, com per exemple el de violència, el de compromís, entre d’altres). Aquest tipus de reconeixement és el que va lligat al que solem anomenar ‘reconeixement social’: un reconeixement que passa a través de normes socials i que atorguen poder pel fet de complir amb aquestes normes. Aquest reconeixement funciona com un ‘premi’ social quan s’obtenen aquelles coses que tenen un valor pel sistema i que beneficien més a les persones amb més privilegis.

Aquest tipus de reconeixement, al estar tant unit a les estructures de poder, al privilegi i al poder en general, es rebutja en molts espais crítics amb les estructures i el sistema. Fent això, però, no s’ha generat un discurs realment crític al voltant del reconeixement ja que no s’ha re-pensat aquest reconeixement. La pregunta és: és dolent el reconeixement en general o només el reconeixement lligat a les estructures? Per respondre a aquesta pregunta hem de preguntar-nos què vol dir ‘reconeixement’ i què ens aporta.

Reconèixer’ és una forma d’acceptar i legitimar, d’atorgar-li a l’altra unes característiques que li donen un cert valor (tan sigui per a reconèixer coses que puguem considerar ‘bones’, com reconèixer coses que puguem considerar ‘dolentes’). És una forma de dir ‘et veig’. No reconèixer a una persona com a ‘persona’ porta sistemàticament a tractar-la com a objecte, que és el que fan les estructures amb les persones que no tenen privilegis o el que fem de forma molt general quan ens apropem a la gent sense tenir en compte els seus desitjos o voluntats. Reconèixer a una persona que tenim davant passa per reconèixer i validar els seus desitjos o voluntats; fer el contrari és objectificar.

Precisament el ‘reconeixement social’ del que parlava al principi és un tipus de reconeixement que invisibilitza i nega el reconeixement a qui menys privilegis té i li treu l’estatus de ‘persona’. No serà precisament el problema la falta de reconeixement cap a tot allò que no és privilegiat, que el porta cap a l’exclusió, i no pas el reconeixement en sí mateix? O també el fet de donar un tipus de reconeixement no merescut a qui se li dóna normalment a través del ‘reconeixement social’ per privilegiats per les estructures de poder?

Una relació (del tipus que sigui) que no és reconeguda, serà sistemàticament invisibilitzada o esborrada i serà fàcilment exclosa. L’exclusió és una conseqüència de la falta de reconeixement, de totes aquelles a qui se’ls ha retirat merèixer estar entre nosaltres com una més. Que es reconegui el que aportem, el que fem, qui som en una relació, en un grup o en una comunitat és la forma en que tenim de ‘veure’ns’, d’admetre’ns com a persones que ens afectem i a les que afectem. Esborrant tot tipus de reconeixement esborrem el valor del que aporta cada persona, tant a l’àmbit personal d’una relació, com a l’àmbit comunitari, grupal o col·lectiu. Esborrant el reconeixement fomentem l’exclusió, que sumada a altres estructures de poder fomenten l’explotació relacional, la marginació i l’alienació (totes conseqüències de l’objectificació).

Share

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (IV – compromís i responsabilitat compartida)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la quarta part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la cinquena aquí, la sisena aquí i la setena aquí.

Compromís i implicació

La monogàmia sol portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís i d’expectatives sol ser molt violent, ja que no és un compromís que s’hagi pactat, parlat o que es pugui qüestionar per cap de les parts. A més, sol implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i que a més recaigui sobre una persona generar tot el que necessita l’altre.

Moltes persones davant d’això reaccionen plantejant com a alternativa el ‘no compromís’ i no generar cap tipus d’expectativa. La metàfora del ‘fluir’ en les relacions. Fluir és un concepte prou representatiu; fluir no fluïm en el buit, fluïm en un mar, un riu, o qualsevol tipus de fluid on hi ha corrents concretes. Nosaltres fluïm en un sistema, un mar fet d’estructures de poder, i les corrents solen anar a favor de les persones amb més privilegis. Altres, amb menys privilegis ens veiem moltes vegades arrossegades i portades allà on va normalment a parar tota la merda.

No comprometre’s dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que aquests ja tenen les seves necessitats més cobertes i no necessiten del compromís per a obtenir-les. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, en aquest tipus de relacions, es veuen la majoria de vegades arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment qui rebutja més el compromís són les persones amb més privilegis, ja que aquestes no senten la necessitat d’haver de comprometre’s perquè les seves necessitats queden cobertes sistemàticament. Per altra banda, qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no els cobreix les seves necessitats i necessita el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò que amb privilegis ja tens.

No voler comprometre’s és una forma de no voler acceptar la connexió amb el que ens envolta ni les coses que obtenim del nostre entorn. El compromís és necessari, per a poder moure’ns, entendre, i saber què estem compartint, què podem esperar, i per tant, què podem demanar i donar. És necessari per a generar relacions no objectificades on les persones puguin tenir veu en les coses que les afecten. I aquí entren tot tipus de compromisos, més enllà dels que són llegits com a compromisos típics de les relacions de parella: projectes de suport, de cooperativisme, de convivència, de criança, d’activisme, etc.

Tot i així, el que a mi m’agrada és anar un pas més enllà del compromís, ja que el compromís moltes vegades es pot sentir com una cosa externa a nosaltres a la qual ens hi hem de sotmetre sense formar-hi part de forma activa. Sovint parlo, per tant, d’implicació, en comptes de compromís: la implicació suposa entrar dintre del procés, tenir-hi veu, i sentir que podem transformar-lo, adaptar-lo o fer-lo més nostre. I és important que aquests compromisos i implicacions siguin compatibles en poder generar compromisos amb altres persones.

Responsabilitat compartida i reconeixement

Des d’un punt de vista individualista, que és com funciona el nostre sistema, la responsabilitat en una relació recau sobre una sola persona. La monogàmia, recoberta d’ideals d’amor romàntic, et dóna la idea de que una persona, la teva parella, és totalment responsable de la teva felicitat i la teva infelicitat. Aquesta idea genera relacions de poder, de la mateixa manera que ho fa donant-nos tota la càrrega d’haver de cobrir totes les necessitats d’una sola persona.

Per altra banda, per trencar aquesta idea, s’ha generat una idea de que cada persona és totalment responsable de les seves emocions (també aquelles generades a través d’una relació). Aquesta és una visió individualista, i no molt diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen tota a una sola persona. En aquest paradigma la relació s’esborra completament i només es parla de forma individual o d’individus.

La responsabilitat en una relació hauria de ser una responsabilitat compartida: la responsabilitat en el marc relacional és de les persones que generen l’espai i la relació, no de forma separada (cada una la seva), no de forma vertical (tota la responsabilitat és només d’una persones), sinó com una combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que quan tenim una relació amb una persona sobre la qual hi tenim un privilegi, aquest privilegi l’hem de tenir en compte, ja que vulguem o no ens beneficiem d’aquest i per tant, tenim una responsabilitat sobre com compartim les coses amb aquella persona per intentar evitar generar violència estructural sobre ella. La responsabilitat compartida ens permet, a més, reconèixer explícitament totes aquelles coses que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint (també les ‘bones’, aquelles que ens fan sentir bé, ens ajuden o ens cobreixen necessitats en diferents graus).

Share