2018: un fort agraïment i unes sinceres disculpes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís decontingut: menció de maltractament, ferides, por, frustració, ràbia, dolor, instrumentalització

No sóc de les que fan balanços quan s’apropa el cap d’any. Sóc de les que ho fan pel seu aniversari. Tinc l’avantatge de que el meu aniversari cau a la tardor, i jo sóc molt de gaudir de cada un dels significats de les estacions de l’any (com a bona amant del taoisme), d’allò del que cada una de les estacions ens aporta en relació als processos que vivim segons un cicle anual que corresponen al naixement (primavera), la vivència i creixement (estiu), la reclusió i reflexió (tardor) i la mort (hivern). La transformació de totes les coses. La tardor és una època on comença la reflexió i la reclusió per a preparar-nos per la mort de parts dels processos durant el hivern i pel naixement de nous a la primavera. Aquest any, però, està sent molt especial, i tot el balanç que estic fent des del meu aniversari, que va ser el mes de novembre, s’està encara allargant i s’està ajuntant amb un balanç anual, d’aquests de gener a desembre, que m’està recorrent pensaments, cos i emocions i que també agafarà bona entrada de l’hivern.

Ha sigut un any especial, intens, diferent, amb molts naixements i moltes morts de processos que portava arrossegant feia temps i que no em deixaven quasi respirar. Ha sigut un any transformador, calmat i a la vegada agitat. Ha sigut un any que vaig començar emocionalment tocada: just acomiadava el 2017 amb la mort del gat amb el que vaig compartir 18 anys de la meva vida. Els últims mesos de l’any van ser durs i els vaig viure al meu llit fent-li companyia. La promesa que li vaig fer va ser que aconseguiria parlar de tot allò del que no se m’havia permès parlar durant tant de temps, que deixaria de callar tant dolor i tant procés de tancament de ferides. Feia ja un temps que portava curant-me de les conseqüències d’una relació nefasta, de maltractament. Ja vaig dedicar el 2017 a treure’m de sobre aquella relació i a començar a llepar-me algunes ferides. El 2018 començaria el que seria l’última part d’aquell procés, la cicatrització i la cura: acabar de treure’m tot el pes que portava a sobre per la invisibilització, menyspreu i avergonyiment que aquesta persona havia fet de mi.

He superat l’angoixa constant i l’estrès posttraumàtic que no em permetien caminar per alguns dels barris de Barcelona. He calmat part de la por a les relacions, la frustració, que més m’aturava, des de l’estima cap a aquesta por, des de l’acceptació. He fet de la ràbia un farcell que ja no carrego de forma pesada, sinó que utilitzo i focalitzo en espais que no són el meu cos, ni el meu cap, ni les meves emocions. He reconnectat amb mi mateixa, m’he retrobat, m’he abraçat, de debò. He pogut veure la vida sense aquell vel constant de dolor que sempre es ficava entre jo i tot el que observava i que em tocava. I m’he adonat,després d’aquesta neteja, que la ciència (espai que havia compartit amb qui m’havia enfonsat) és un espai on vull tornar (sempre des de la meva perspectiva crítica, òbviament).

Ha sigut l’any on m’he descobert de formes que desconeixia. O més aviat, de formes que no acceptava de mi o que jo mateixa m’amagava. Des defeia temps ja havia comprès que jo no era neurotípica. Des d’adolescent sabia que tenia un funcionament que no era considerat gaire “normal”, tot i que no vaig arribar a cap diagnòstic psiquiàtric perquè sempre acabava enfadant-me (i barallant-me fortament) amb les meves psiquiatres i mai els donava temps a que em poguessin diagnosticar amb res (sí que els donava temps a medicar-me molt, òbviament, aquestes no perden mai el temps en aquest sentit). Des de fa uns pocs anys que vaig conèixer l’activisme de persones neurodivergents que em va fer sentir, sense saber molt bé perquè, certa pau i tranquil·litat amb mi mateixa. He acceptat discapacitats i he pogut assenyalar causes estructurals que no em permetien abraçar-les. Finalment, aquest any, ha sigut l’any en que m’he començat a identificar una mica més, m’he despertat a mi mateixa, i se m’ha obert tot un món. De cop moltes coses tenen sentit, he acceptat limitacions i funcionaments que tinc que fan que pugui gestionar molt millor la meva vida.

Ha sigut l’any de curar-me, d’estimar-me i on he pogut aprendre a situar-me. Aquest, per tant, ha estat un any on he après a cuidar-me, i a començar a tenir espai de debò per a aprendre (i poder) cuidar més bé a les altres. He hagut d’aprendre també com s’instrumentalitzen conceptes com són les cures, i he hagut d’intentar entreveure, apartant molta merda generada en forma de discursos utilitaristes, què significa cuidar. Ha sigut també des d’aquest punt on he sigut conscient del dolor que he pogut provocar a altres. Crec que la millor forma de tancar l’any és, no només demanant perdó, sinó a més, i sobretot, reparant i reparant-me. Al menys començant a prendre’n consciència; però per fer que la consciència no quedi en només això, consciència i pensaments, sinó que també siguin fets, canvis que es materialitzin en el possible sense caure en utilitzar aquella constant excusa que ens posem sobre les múltiples contradiccions que sempre totes tenim.

Vull demanar disculpes a totes aquelles a les que inconscientment vaig culpar de tot el que em passava; a aquelles que vaig doldre cada vegada que fortament em queixava i que es podrien haver sentit atacades; a totes aquelles de les que em vaig allunyar, a les que no vaig saber com cuidar, a les que vaig descuidar; a les que vaig esquitxar amb la meva ràbia mal direccionada. A totes aquelles que en el meu camí d’aprenentatge vaig poder fer mal. No parlo des del sentiment insuportable de culpa, ni des de la victimització de qui utilitza això per fer-se la guai. No. És un acte sincer que traspassa aquesta pantalla o aquest paper i comença a materialitzar-se en forma de canvis, a  partir d’aquí i a partir d’ara.

Share

experiència sobre el procés i gestió de la visibilització d’una relació de maltractament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: denúncia, maltractament, invisibilització, masclisme, sexisme, poder

Aquest text forma part d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí.

Fa uns mesos vaig decidir compartir públicament a través de Facebook una relació de maltractament que vaig viure per part d’una persona vinculada als moviments socials de Barcelona. En aquell text vaig compartir la meva vivència i el nom de la persona en qüestió ja que la meva intenció era, per un costat, mostrar el que aquesta persona havia amagat sistemàticament (una tècnica contrapoder), i a la vegada també volia avisar a persones que poguessin estar en la mateixa situació i, per tant, poguessin estar en cert “perill” (de fet aquesta segona part era la que més em preocupava).

Aquest text no és per remoure més aquella història ni fer-ne cap denúncia més. L’escriptura d’aquest text ve motivada per la voluntat de fer per la meva part un tancament (mental) i per la de compartir l’experiència del procés i de la gestió. Aquesta reflexió pretén estar emmarcada en un conjunt de textos on vull crear un espai d’auto-crítica sobre la gestió de l’espai que fem. Aquestes gestions acaben, vulguem o no, afectant molt la vida de les persones i, per tant, crec que és important parlar-ne, encara que algunes vegades sembli un tema tabú.

Abans d’escriure aquella “denúncia” pública a Facebook (no m’agrada pensar-hi en clau de denúncia, sinó més aviat de visibilització), vaig passar-me mesos pensant com fer-ho o què fer. Sé que sóc una rallada de la vida (però molt rallada de la vida) i moltes vegades el que faig és quedar-me en bucle intentant trobar la millor manera de gestionar alguna cosa. Tenia por a caure en un procés de demandes de vetos o exclusions amb les que jo tampoc hi creia (al menys en aquell cas) o bé a caure en la venjança o en el càstig (en el que tampoc hi crec).

Un dels problemes que em trobava, a més, era que l’especificitat del meu cas implicava no haver pogut participar ni ser en molts espais degut a la pròpia relació, espais on aquesta persona sí que hi era o on hi podrien haver persones que el coneguessin o properes a ell. Finalment el que vaig acabar fent va ser evitar tot un barri sencer i inclús marxant d’aquest (ja que hi vivia). Tampoc sé fins a quin punt haguéssim tingut espais tant comuns, per algunes diferències ideològiques; ara, des de la calma d’haver superat tot allò, veig que és probable que no haguéssim tingut tants espais en comú. Tot i així, la no coneixença i la por a sentir-me com ja em sentia en l’únic espai que compartíem (la feina), vaig acabar esquivant tota la resta amb molta angoixa. Degut a això a tots els meus conflictes i debats interns que tenia es sumaven alguns més: quin dret tenia jo en demanar res a espais on jo no hi participo? És, però, just que hi hagi espais on no hi participo precisament degut a aquesta relació? Fins a quin punt s’entendria realment que no hi hagués participat si no tenim en compte gairebé mai en aquests espais el neurocapacitisme, les tècniques de dominació, entre moltes altres coses? Què podia realment fer?

Sí que se’m van passar pel cap coses que sentia que necessitava demanar, coses molt bàsiques que tenien a veure amb la seva ocupació de l’espai (sobretot virtual) en temes sobre feminisme, violència de gènere o coses relacionades amb violències masclistes; però en cap moment (i era una de les pors que tenia) volia demanar que se’l fes fora d’espais, ni que perdés cap reconeixement per la seva feina, ni que perdés res relacionat amb la seva feina ni entorn. Amb això no estic dient que demanar certs vetos no pugui ser necessari en altres casos, per a mi és contextual i en el meu cas no ho sentia oportú.

Finalment vaig decidir només explicar-ho, sense donar-li més voltes ni demanar res. Volia simplement fer un procés de visibilització per a compensar tota la invisibilització que vaig patir i per a que les persones que es relacionessin amb ell sabessin part del seu comportament relacional, especialment amb dones (al menys que poguessin estar previngudes i poguessin escollir com es compartia espai i discurs amb ell). Vaig pensar que només explicant-ho les persones que els preocupés mínimament aquest tipus de temes ho tindrien en compte com elles creguessin que ho havien de tenir en compte, segons les seves pròpies referències i dels espais que freqüentaven. A més, vaig decidir fer-ho a través de Facebook perquè em semblava més simple i per no haver d’entrar en protocols típics de denúncia i demandes. El post era públic i totes hi podien accedir, es podia compartir fàcilment i llegir.

També vaig decidir no enviar directament la informació a cap dels grups on ell hi participava, ni tampoc enviar-ho directament a persones que formaven part d’aquests grups (tot i que a bastantes d’elles les tinc com a contactes directes). El motiu va ser, seguint en la línia del que ja comentava anteriorment, que no pretenia demanar res concret i tenia certa por a que se’m qüestionés, se’m ridiculitzés o se’m menystingués degut a aquesta falta de demanda.

Durant un parell de dies vaig estar rebent bastantes mostres de recolzament de persones que jo coneixia, persones a qui agraeixo molt el suport emocional, especialment les que van viure amb mi tot el procés.  Per un altre costat, sí que vaig parlar d’aquesta qüestió amb un grup on ell participa, tot i que el procés va ser més aviat protocol·lari: tenia les portes obertes per demanar coses, sempre que fos jo la que m’hi apropés (jo m’hi vaig apropar a través d’una persona que conec que em va dir que estaven disposades a escoltar-me). M’hi vaig posar en contacte només per donar-los informació que crec que era important que tinguessin, pel mateix motiu que vaig explicar la meva història, sobretot per avisar a altres dones que poguessin estar en una situació similar i perquè el seu entorn sabés la història, la meva història.

La meva interacció amb aquest grup va ser curta i van dir-me que prendrien unes mesures que jo no vaig demanar però que elles consideraven necessàries. Mesos després m’he adonat de forma indirecta que aquelles mesures en realitat no es van portar a terme i que el grup no es va assabentar de cap part del que jo havia explicat. Tampoc vaig voler apropar-m’hi més perquè, com ja he comentat, jo no formava part d’aquests grups i, sincerament, jo tampoc sabia quina relació tenien les persones amb les que jo estava parlant amb la persona que m’havia maltractat durant set anys. Davant d’allò vaig preferir seguir amb la meva vida, lluny d’aquell barri i d’aquests entorns. Curar-me implicava cuidar-me, que implicava a la vegada allunyar-me de tot allò.

Sé que van llegir el que vaig escriure moltes persones que comparteixen amb ell espais de molts tipus. Ho sé més que res perquè altres persones m’ho van comentar (no perquè cregui que pel simple fet de posar una cosa al Facebook totes ho han d’haver llegit). Sé, però, que aquestes persones van decidir mirar cap a un altre costat i fer com si no hagués passat res. Puc entendre aquest tipus de reacció, i podria ser deguda a varis motius: a no creure necessari compartir-ho degut a que no hi ha una exigència ni demanda explícita de res que ens sembli destacable, a tenir por a que la cosa acabi complicant molt al grup al que pertanys degut a les demandes que hi podrien sorgir (igual que abans), o bé degut a com ens deixem anar pel corrent del moment (o sigui pels fluxos de poder que també es donen, molt, en els nostres espais). També pot ser que els importi bastant poc. A més gairebé sempre s’espera que siguis tu la que t’hi apropis i demanis coses, com si estar afectada o traumatitzada et permetés la majoria de vegades tenir la capacitat de fer-ho, especialment quan no coneixes les relacions que es donen entre elles.

Mirant amb retrospectiva, tot i que tinc certes crítiques a fer sobre com gestionem aquest tipus de coses, jo, per la meva part, em sento molt bé amb tot el que vaig fer i com ho vaig fer. No em penedeixo de res. Després del temps que ha passat i veure com em sento crec que vaig fer el que havia de fer. Em sento bé i amb calma. El resultat? Prefereixo no pensar-hi gaire, ara mateix m’és igual, tot i que admeto sentir bastanta decepció. He compartit la meva experiència per poder, per un costat, tancar aquesta història per part meva, però per altre costat, que pugui servir també de reflexió sobre la gestió, que crec que hem de fer en molts aspectes. M’agradaria estirar alguns fils d’aquesta reflexió, sobretot el com ens apropem a les víctimes (si és que ho fem), quan i per què, sobre per què les gestions acaben suposant a vegades efectes totalment contraris als d’aquesta experiència, què volem, què no volem, i si els fluxos de poder acaben o no influint en com gestionem tot plegat (fluxos de poder que a vegades contradiuen els privilegis/opressions que es volen tenir en compte en la denúncia). Jo sé que si m’hagués posat pesada, hagués començat a exigir demandes i hagués buscat aliades en alguns grups feministes, hagués pogut aconseguir certes coses. Però coses que tampoc necessitava i amb les que no em sentia còmode. Ara bé, considero que passar d’aquest extrem a que ni tant sols es vulgui compartir la informació, mirar cap a un altre costat i ignorar tot el que aquesta persona ha fet i com m’hagi pogut afectar a mi, és una cosa que, des del meu punt de vista, fa que senti que s’ha de reflexionar i posar en qüestió molt bona part dels nostres discursos.

Share