sobre poder i dominació en els nostres espais crítics

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.

Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).

Però la realitat ens explota a la cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics, d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.

Al meu voltant des de fa temps persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú: per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder. Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+, no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes socials.

Ja sabem que les estructures socials de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells. Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són, precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.

És complicat entendre en quins moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres, aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència, oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant, hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.

Hem confós acompanyament a les violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho. La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que suposadament volíem obtenir.

Tot això ho dic amb dolor després d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí, hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar segons la situació.

Altres dogmes que hem creat són, per exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb “agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns cregui i se’ns acompanyi.

El que hem de replantejar-nos és què vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia, s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.

Hem basat bona part dels nostres discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres vies.

Una cosa que dóna molt de poder en els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo. Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist manipular tot.

Finalment, i no menys important, també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions, ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de companyerisme.

Escric tot això no només per parlar de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me: companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo aire i força i decideixo seguir.

Share

privilegis i ocupacions d’espai: més enllà de l’home i de la parella

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: privilegis, estructures de poder, ocupació de l’espai, invisibilització, menció de masclisme, parellocentrisme, amatonormativitat, monogàmia, cissexisme, racisme, gordofòbia, capacitisme, neurocapacitisme, sexe

 

Des de fa temps que en els meus textos solc parlar de relacions de forma general per incloure tot tipus de relacions (no només les de parella, romàntiques i/o sexuals, sinó de tot tipus) per a mostrar, no només la importància que tenen altres relacions que no són les de parella, sinó també per parlar de com se solen tractar i menystenir aquestes relacions. A més, també en molts textos també parlo de forma general de “privilegis” o “persones amb privilegis” per parlar de persones privilegiades per totes les estructures de poder, no només per referir-me als homes privilegiats pel sexisme o masclisme. Moltes vegades, inclús, per a exemplificar-ho anomeno algunes estructures més enllà del masclisme per a que sigui més “evident” de que hi ha moltes més persones que ens beneficiem d’estructures de poder.

Tot i així, m’he adonat de que sovint moltes persones quan llegeixen aquests textos segueixen interpretant “relació” com a “relació de parella” o “relació sexeafectiva” (per molt que insisteixi en que no és així) o bé quan parlo de “privilegiats” solen tendir a considerar només a “homes” o a només aplicar-ho a homes. Això m’he adonat a partir dels comentaris sobre aquests textos o comentaris en activitats, tallers o xerrades, i m’ha sorprès molt. No obstant, tenint en compte que gairebé tots els discursos estan molt centrats en el masclisme i en les problemàtiques de parella, ens és molt difícil sortir del paper de que les dones són sempre víctimes (i mai poden ser opressores, que és una de les implicacions d’acceptar que hi ha altres estructures de poder) o bé ens fa creure, des del privilegi de parella o des de la mirada amatonormativa, que el parellocentrisme no pugui ser també generadora de violències, especialment quan estàs dins d’una relació de parella (o més d’una).

Estic bastant cansada de que en entorns no monògams o poliamorosos, per exemple, es repeteixi constantment i s’assenyali que els homes ocupen molt d’espai i que no saben ni poden cuidar (a dones, especialment) mentre a la vegada s’ignora (o es vol ignorar) la infinitat de persones amb privilegis que dins del poliamor ocupen molt d’espai respecte a les que no tenen aquells privilegis i tampoc saben cuidar a aquelles que no els tenen: persones neurotípiques, persones blanques, persones cisgènere, persones heterosexuals, persones primes, persones guapes i/o carismàtiques, persones sense discapacitats o sense diversitats funcionals, etc (jo també m’incloc en alguns d’aquests grups). També inclouríem, òbviament, a les parelles. Tots aquests privilegis i la quantitat d’espai que ocupen i ocupem les persones que els tenim/tenen queden totalment amagats. No vull amb això negar la quantitat de privilegis que tenen els homes ni l’espai que ocupen, sinó que vull assenyalar que a part dels homes hi ha moltes més persones que dins d’aquestes comunitats es beneficien de molts privilegis, així com que ocupen molt d’espai fins al punt de que tots els discursos i temàtiques sempre giren al voltant seu.

Per exemple, per què tots els discursos sobre gestió emocional, sobre comunicació o sobre ”energia de la nova relació” (new relationship energy en anglès, o NRE) sempre giren al voltant de les necessitats de les persones neurotípiques i només al voltant de la parella o de l’amor romàntic i del sexe? Per què gairebé sempre es parla de relacions entre homes i dones cisgènere i les seves problemàtiques? Per què quan es parla de cossos i sexe sempre es parla en uns termes extremadament cissexistes? Per què mai es parla de l’exclusió que viuen les persones gordes, lletges o poc carismàtiques dins del món relacional? Per què sempre som gairebé totes tant blanques en tots els esdeveniments sobre poliamor o no monogàmies? Per què?

En termes d’ocupació de l’espai i del discurs hem de mirar més enllà i adonar-nos de que hi ha molts més privilegis que els masculins, i que en alguns contextos fins i tot poden pesar molt més d’altres privilegis (no en tots, òbviament, depèn del context). L’ocupació de l’espai no és només una qüestió física, de presència i representació, és una qüestió de com s’articulen els discursos, de quines són les problemàtiques que sempre toquem i com les enfoquem. Però el que no podem fer és passar-nos el dia assenyalant uns privilegis (aquells que ja estan més acceptats que existeixen) mentre ignorem tota la resta, especialment perquè aleshores gairebé totes, per no dir totes, ens hauríem de revisar. I és que ens hem de revisar.

Share

demanda d’atencions: egoisme o necessitat?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

La legitimitat o no de voler atencions, buscar-les, o simplement rebre’n és un tema recorrent en moltes discussions i debats. He vist, degut a això, crítiques, defenses i molts comentaris al respecte: que demanar atencions és egoista, o una voluntat d’acumulació d’algun tipus de capital social, o també, per un altre costat, que és un acte legítim per part de persones que necessiten cures. Però per poder parar-nos a debatre o entendre quina posició prenem al respecte hauríem primer d’explicar què són realment les atencions i què implica voler-ne, demanar-ne o reclamar-ne. Crec que és bastant comú que en una discussió es parteixi de definicions o conceptualitzacions des de punts diferents sobre què són les atencions o sobre què és l’egoisme que fan d’alguns debats contradictoris o confusos.

L’atenció és un acte relacional i contextual. Parar atenció a una persona significa parar atenció al que expressa i a ella en quan a persona, però a més, també és parar atenció als seus problemes, les seves necessitats, el vincle i relació que s’estableix entre les dues, com ens afectem i tenir-la en compte (reconèixer-la com a existent i per tant com a possible afectada també de les nostres decisions); i el mateix es podria dir per un grup de persones o col·lectiu. Com tot acte relacional es veurà contextualitzat per situacions molt diferents que dependran d’estructures, de posicions relatives de privilegi o opressió o també d’intencions completament diferents: no és el mateix demanar que se’t tingui en compte quan estàs en una posició d’exclusió que demanar que se’t miri i observi quan ets una persona carismàtica i que, a més, sol tenir les seves necessitats cobertes normalment.

Part de les crítiques senyalen la demanda d’atencions com un acte egoista i egocèntric. Però, què volem dir quan diem “egoista”? És pensar en una mateixa un acte negatiu? És necessitar cuidar-nos un acte egoista en sí mateix? Volem dir egoista quan en el procés de voler-nos tenir en compte deixem de pensar en tot el que ens envolta i com l’influïm? O bé només anomenem egoista quan pensem en nosaltres sense més? És interessant reflexionar al voltant d’aquestes preguntes ja que les estructures de poder ens imposen un imaginari social que no ens permeten veure necessitats importants de certes persones (aquelles discriminades i oprimides) i fa que quan aquesta en un moment donat intenti fer-les veure se la senyali com egoista, i precisament quan passa al revés, i és una persona amb privilegis qui mostra les seves, s’empatitza molt més i se l’acusa molt menys d’”egoista”.

Dins d’un paradigma que creu que pensar en una mateixa és un acte negatiu i que automàticament ignora a les demés, és fàcil creure que voler atencions i demanar-les és també un acte dolent en sí mateix. Aquesta crítica pot tenir certa raó, en el cas de que estiguéssim parlant d’un tipus d’egoisme que es basa en ignorar a les necessitats i les demés persones. Però aquest raonament oblida que, no tots els actes d’auto-cures, ni de demanar cures, ni d’expressar necessitats tenen perquè implicar ignorar el que ens envolta.

Moltes vegades no necessitar demanar atencions pot venir degut a tenir molts privilegis (i no estic parlant aquí només de privilegis de gènere, sinó de molts més que tenen a veure moltes vegades amb el carisma, per exemple). Els privilegis fan que per defecte totes les teves necessitats i atencions et siguin donades de forma sistemàtica. Des d’aquesta posició seria, per tant, molt fàcil veure que qualsevol demanda ja seria un excés, perquè no en veiem les necessitats que hi poden haver al darrera. Però què passa amb totes aquelles que no les reben per defecte? De fet, moltes de les que defensen que demanar atencions no té res de dolent són les que acostumen a ser excloses en un sistema que deixa de banda les atencions de moltes, especialment d’aquelles que requereixen del que (erròniament) el sistema anomena “atencions especials” (fer èmfasi en que són “especials” les aparta de l’àmbit comú i fa que se les tracti com si no fos responsabilitat de totes tenir-ne cura, sinó més aviat un esforç extra que qui el fa és perquè és molt bona persona).

És cert que les atencions solen anar per defecte a les persones més privilegiades, i no només pel gènere, també totes aquelles amb un capital social, sexual, de cures, etc, perquè són guapes, perquè són més “normals”, perquè són primes, perquè són carismàtiques, perquè són extrovertides, així com aquelles que tenen privilegis en altres estructures com el racisme, el cissexisme, l’heterosexisme, i un llarg etcètera. Reconec que la demanda d’atencions des d’aquestes posicions (que és molt comuna) és un abús de privilegis, i un acte d’egocentrisme que ignora i s’imposa sobre el seu voltant: una voluntat d’acumulació de capital social que ignora la majoria de les vegades les cures, l’atenció que elles haurien de donar a “canvi” a altres persones, o el valor inclús de les pròpies atencions que es reben.

No obstant, jo no considero que demanar atencions o voler aconseguir atencions sigui una cosa dolenta en sí mateixa. Totes necessitem d’atencions, només que algunes les tenen per defecte (com he comentat abans sobretot per motius de privilegis) i d’altres els costa més obtenir-ne i per tant les han de buscar. El problema és quins mètodes utilitzem per demanar aquestes atencions i des de quina posició estructural: per exemple, si utilitzem tècniques de dominació, si la relació es converteix en una via només per aconseguir aquestes atencions de forma utilitarista, si no tens en compte què necessita o com se sent l’altra persona, etc.

Jo vaig patir molt les tècniques de dominació que va exercir sobre mi una persona durant anys per tenir tota la meva atenció constantment. Va ser horrible perquè ja no em quedaven energies per a res, només per parar-li atenció a aquesta persona. Allò va formar part d’un maltractament. Era una persona amb molts més privilegis que jo que l’únic que volia era obtenir atencions sense el meu consentiment (o sigui, que no fos una cosa de la que jo en fos conscient, ni que jo pogués escollir o racionar amb altres coses de la meva vida). Però això és molt diferent a que una  persona necessiti atenció i ho demani a través d’altres mètodes i respectant també les teves necessitats i emocions. O sigui, cuidar implica tenir en compte que l’altre pot necessitar parar atenció a altres coses o també pot tenir altres necessitats o no trobar-se bé ni disponible en molts moments.

 

[imatge: una persona cridant per un megafon d’on sembla sortir signes d’admiració]

Share

el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, exclusió

 

Les relacions s’han convertit en una part important (i principal) de les meves preocupacions. Un dels motius d’aquesta preocupació és que les relacions són el vehicle de la violència estructural i perquè, a més, som dependents d’elles: tenim una interdependència amb l’entorn (i per tant també depenem de les persones que ens envolten i amb les que ens relacionem). Sumat a tot això, a mi les relacions sempre m’ha costat portar-les amb una certa “normalitat”: m’han pesat, se m’han fet incomprensibles i complicades. Això és degut a que em costa entendre el funcionament “normal” (tipificat) de la gent, desxifrar-la, llegir o veure aquelles normes socials amagades, implícites (no explicades de forma més explicita, sinó que s’han d’interpretar), suposades i que totes semblen comprendre: aquelles que socialment es creu que jo hauria d’entendre també “per defecte”. Les situacions conflictives se’m fan costa amunt, ja que les meves necessitats en la comunicació no solen encaixar amb les que “han de ser” (inclús en alguns moments es confonen i s’interpreten com hostils o esquives) que, sumat al factor de que degut al meu gènere les meves necessitats han sigut negades de forma sistemàtica, fa que molts cops senti la necessitat d’evitar i rebutjar el conflicte. Tot això també ha sigut un motiu pel qual les relacions s’han convertit en el centre de moltes de les meves reflexions.

Les relacions també són un vehicle de violència totalment normalitzada, implícita i reglada. Un altre motiu que fa de les relacions un tema tant important és que les estructures de poder es reprodueixen a través d’aquestes: l’opressió consisteix en un conjunt de mecanismes que s’articulen a través de les relacions a escales molt diferents (relacions afectives, amoroses, sexuals, familiars, laborals o institucionals, entre d’altres). Les estructures, a través d’aquests mecanismes relacionals, exclouen, marginen, exploten, alienen, desapoderen o violenten. Les tècniques de dominació s’exerceixen de forma molt “normalitzada” a través del llenguatge, de les normes socials o de la forma d’expressar-nos (no només verbalment, sinó també corporalment).

Finalment, amb tot això s’afegeix que per defecte la forma de relacionar-nos està basada en el capitalisme de les relacions (molt lligat al pensament monògam i relacional en general): l’objectificació amb la que ens relacionem per defecte (que fa que veiem a les demés persones com a “objectes” per satisfer els nostres desitjos i necessitats sense tenir en compte els de l’altra persona), la competitivitat entre persones per poder ser reconegudes per una mateixa relació, el consumisme relacional, o les demandes que exclouen a persones amb menys privilegis i que beneficien a qui més privilegis té. D’aquesta manera tant violenta, les persones que queden més als marges, ja no només pel seu gènere o per la seva orientació sexual sinó també les lletges, les gordes, les persones amb diversitat funcional, les neurodivergents, les pobres, les racialitzades… tenen/tenim moltes més probabilitats de quedar-se/-nos “fora”. Quedar-se “fora” pot tenir moltes implicacions: tant afectives, físiques (com el capital sexual), de salut (tant mental con física també), o inclús econòmiques, entre d’altres.

En aquest grup d’”excloses” estem també aquelles que tenim formes de comunicar-nos que solen ser interpretades com “poc naturals”, “fredes”, “dramàtiques”, “estranyes” o “poc sinceres”: les que no podem mirar els ulls quan ens parlen, les que ens costa el contacte físic en situacions emocionalment complicades (o simplement que no els agraden certes proximitats o contactes físics), les que necessitem d’un contacte (físic o no) especial per a no sentir-nos soles, les que no podem dir les coses amb “naturalitat” i “tranquil·litat”, les que necessitem moltes vegades pausar (inclús durant dies) una conversa o discussió per a calmar-nos o reflexionar les nostres emocions i respostes, les que patim d’ansietat, les depressives, les compulsives, les “massa” intenses, les que s’interpreten com “massa poc empàtiques”, les que necessitem més atencions, o les que no podem sempre portar les converses “difícils” cara a cara o necessitar expressar certes coses a través d’escrits, per xats o altres vies que ens permetin certa “calma” i reflexió.

Aquestes persones som sovint expulsades d’algunes no-monogàmies, aquelles més normatives o lliberals. Tot i així, no ens pensem que s’ho han inventat aquest tipus de no-monogàmies, sinó que és un pensament heretat de la monogàmia i que el que fa és multiplicar-lo: és el capitalisme de les relacions. Només les persones que s’expressen tal com està estipulat que és “normal”, les que aconsegueixen controlar l’art de la dominació a través d’eines “neutres” com la comunicació no violenta, o les que reaccionen davant dels esdeveniments amb un drama “acceptable” a través d’uns paràmetres drama-normatius, seran les que guanyin el premi de poder ser considerades vàlides per a poder tenir “relacions” i per entrar al club d’aquestes no-monogàmies d’alt standing o “privilegiades”.

No us penseu que m’estic inventant res. Un exemple bastant descarat del que estic comentant està en el llibre de More than Two. Haig d’admetre que aquest llibre em va agradar força, recomano la seva lectura ja que fa una crítica important cap a les relacions jeràrquiques i les seves conseqüències (tot i que no m’identifico com a poliamorosa i crec que li falta estendre la crítica més enllà de les relacions romàntiques i sexuals). Ara bé, només cal arribar al subcapítol “Mental Health Issues and Polyamory” (dins del capítol 21 titulat “Poly Puzzles”) on parla sobre salut mental per adonar-nos de que encara ens queda molta feina per fer (en quant a discurs inclusiu, no a les persones que ens travessa el tema de la salut mental). Aquest subcapítol bàsicament el que diu és que hi ha persones que degut a tenir una salut mental més precària o patir de certs “trastorns” o neurodivergències no podem ser no monògames: resumint de forma planera el que diu és que les persones amb depressions, ansietat, trastorns diagnosticats o altres neurodivergències no podem portar les relacions amb “facilitat” i per tant no podem ser no monògames perquè se’ns multiplica la complicació. No hagués sigut més adient haver conclòs que algunes no-monogàmies s’han construït amb un discurs que exclou a les persones amb trastorns o amb neurodivergències? O, de forma ja més general, que hem heretat socialment un discurs sobre les relacions que exclou a una part de les persones? Evidentment, un discurs on les cures es contemplen de forma simplista, superficial, on campa l’individualisme, la competitivitat i el consumisme relacional amb discursos com “hem d’adaptar les nostres relacions a les nostres necessitats o gustos”, acaba excloent a totes aquelles que compliquem tal simplicitat i tal violència relacional normalitzada que només beneficia a qui més privilegis té.

M’agradaria remarcar que tota la dificultat que he expressat al principi del text que em representen les relacions no ve donada per la diferència entre la meva forma de funcionar i la que s’ha estipulat com la que “ha de ser”. El problema de base no és que hi hagi diferents formes de funcionar i diferents necessitats, sinó que el discurs sobre les relacions no és sensible a les diferències en comunicació, necessitats, o reaccions emocionals, i per tant només beneficia a un funcionament: el “normal”. Si en comptes de funcionar a través de normes implícites que s’han de suposar ho fes a través de la sensibilitat a la diferència aquesta dificultat estaria repartida i suavitzada. És més, no només ens facilitarien l’existència a les que funcionem de forma diferent, sinó que seria una forma de trencar amb estructures de poder, dominació i de generar relacions més horitzontals. I de pas, trencar també amb el pensament monògam, ja que és el que de per sí mateix ens exclou des del principi.

Share

és ‘només’ un maltractament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 d’Octubre.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

Durant aproximadament tres anys vaig patir una relació de maltractament. En realitat, van ser més de tres anys, però com era una relació invisible i està tan poc reconegut el maltractament en les relacions que no són de parella, que el maltractament es va tornar més subtil i costa més comptabilitzar-lo. Bé, és més que això, ens costa molt a nosaltres mateixes posar-li nom, i tota l’estructura es confabula per a que et sentis culpable per tan sols plantejar-te que estàs sent maltractada.

Podríem dir que en realitat el maltractament va durar sis o set anys, el que va durar tota la relació. No va ser un maltractament ‘físic’, sinó psicològic; però no d’aquells en els que es passen el dia dient-te que no vals res, sinó que va ser més aviat un maltractament que alternava assetjament amb rebuig i abandonament, invisibilització, control, mentides, manipulacions i consum i explotació emocionl. Tot això, a més, en un entorn laboral angoixant.

I és que no es tractava d’algú amb qui tingués una relació de parella. Això no vol dir que no hi hagu´s hagut sexe, o algun tipus de relació (de consum) emocional, però el component romàntic o no de la relació no era important. O sí; sí que es va convertir en una cosa important ja que, al no existir, al no ser una relació de parella, ni un context romàntic (o al menys reconegut com a tal), la relació va passar a ser invisible. I de la mateixa manera que quan es diu ‘relació’ normalment es pensa en ‘parella’, i que quan es diu ‘sentiments’ normalment es pensa que són romàntics, quan es diu ‘maltractament’ nomes es considera i reconeix aquell que es dóna en les relacions de parella.

No sembla concebible que una relació que es considera des de fora que és d’amistat (o laboral) pugui ser de maltractament. D’aquesta manera s’invisibilitza més, no només el maltractament, sinó també totes les conseqüències que has de viure en silenci. I finalment també es pot, sense adonar-te, allargar més en el temps.

Una de les grans trampes va ser la demanda de secretisme i d’empatia com a forma de control. Conseqüències: si parles del maltractament estaràs parlant de la relació, una relació que no hauria d’existir i que s’hauria d’amagar, i per tant seràs eternament culpable de tot, de parlar del que no has de parlar, de posar a l’altra persona en una situació incòmode, o de fer-la sortir d’un armari (que és també una mentida i un engany). Vergonya. Un cicle que no té fi. Benvingudes totes a l’infern de la violència masclista que ens col·loca a les dones sempre en aquesta posició: mai víctima, sempre culpable de tot.

Jo no vaig patir un maltractament físic; tampoc va ser un maltractament psicològic ‘directe’ d’aquells en els que l’altra persona no para de dir-te que no vals res. Aquest v ser diferent, indirecte i subtil, implícit, gens explícit, i era jo qui, a través de diversos mecanismes, em vaig crear la imatge del meu poc valor sense necessitat de que se’m digués directament.

Dominació. La mentida, la manipulació que s’apropiava constantment del meu consentiment, robat a través també de l’assetjament, que no era visible perquè es disfressava de preocupació i de companyia laboral diària, van minvar dia rere dia la meva energia, la meva salut mental, portant-me al meu límit emocional.

Tot això sumant-se a la comparació constant amb altres relacions més reconegudes que em van portar a creure i sentir que el problema era jo que no valia suficient, i que a través de l’amenaça constant d’exclusió em feien entrar en un remolí de competició que acabava traient-me encara més tota la meva atenció, energia i emocions. Tanta energia que ja no em quedava res per ningú més, encara que ho volgués. No és això un mecanisme d’alienació?

Però l’energia no només m ela va treure per a les meves altres relaciones. Tampoc la tenia per la feina, lloc on patia una absorció considerable pel fet de compartir espai amb ell: se’m feia molt difícil l’escapatòria. I aquí el problema afegit era que no podia treballar.

A més, en aquell entorn laboral tenia moltes altres coses que també em produïen angoixa i malestar: constants tècniques de dominació per aconseguir que treballés més hores, una ajuda pèssima en la meva feina, i un entorn que poc a poc també minvava la meva estima. Dia rere dia la meva productivitat no era suficient com per q que se’m considerés una persona mínimament resolutiva (sumem-li el capitalisme).

Com podia ser ‘productiva’ si cada dia tenia atacs d’angoixa només seure davant de la pantalla de l’ordinador? Els meus caps, al veure’m com un persona poc productiva van acabar confiant molt menys amb mi que amb la resta, i això va fer que acabés tenint un contracte molt més precari i sota unes condicions d’estrés més gran que les de les meves companyes, ja que la situació emocional a la que estava feia que necessités treballar més hores per fer la mateixa quantitat de feina (si és que aconseguia fer-lo).

Per tant, a tots els meus problemes de salut mental, relacionals (com he comentat per la falta total d’energia cap a altres persones) i familiars, es van sumar també els econòmics. A la llarga, no només vaig sofrir una explotació emocional considerable, sinó també alienació, marginació i desapoderament. Què passava quan intentava explicar-ho a algú? Culpabilització: si no era perquè em deien que ‘jo em deixava’ era perquè ‘m’ho estava buscant’, culpant a altres factors de la meva vida, com el fet de no ser monògama.

Precisament el pensament monògam va ser una de les coses que més van invisibilitzar qualsevol problema de la relació degut a no ser un ‘problema de parella’. És com funciona el pensament monògam: només les emociona de parella, la gelosia de parella, les baralles de parella, les relacions de parella són emocions, gelosia, baralles i relacions ‘reconegudes’. Tot el que passi fora d’una relació de parella és automàticament invisibilitzat, menyspreat i ridiculitzat; inclús el maltractament. Perquè clar… ‘només’ és una amistat.

Share

les cures han de ser crítiques

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

‘S’ha de cuidar les relacions’, ‘les cures són molt importants en les relacions’, o bé ‘sense les cures no hi ha revolució’ podrien ser eslògans de molts entorns feministes o activistes. Les ‘cures’ (substantiu que utilitzem per a referir-nos a aquelles accions on cuidem de les altres o de nosaltres mateixes) són actualment també tractades en molts més entorns on es parla de relacions i opressions, com són els no monògams. ‘Les cures són revolucionàries’ és una frase que jo mateixa he repetit moltes vegades des de molt abans de comprendre gaire què volíem dir amb ‘cures’. I no crec que fos l’única, m’atreviria a dir que ho he sentit com una tendència bastant generalitzada. Vaig començar a fer tallers sobre aquesta temàtica sense entendre-ho amb la idea de poder-ho construir a través d’un procés més col·lectiu que personal. Són revolucionàries totes aquelles accions que anomenem cures? Què entenem realment per cures? Hi ha un buit bastant gran a l’hora de definir què són les cures (se’n parla molt però no es parla de què són), i davant d’aquest buit es poden reproduir opressions i dinàmiques de poder problemàtiques i invisibilitzar-les a través d’un rentat de cara anomenant-les ‘cures’.

Moltes vegades he pogut observar que es parla de cures com si aquestes fossin uns elements ‘extres’ que es fan a algunes persones a les que ens ‘estimem’ per a ‘demostrar’ el nostre afecte: com si es tractessin d’actes en forma de ‘regal’ i ‘carinyosos’, sense molt més que això. Veient les cures des d’aquesta perspectiva poden semblar actes sense els quals podríem viure igual, quasi de la mateixa manera (que no els necessitem, vaja), però que amb ells la vida ens sembla més ‘bonica’ o més ‘dolça’. Aquest pensament s’allunya de la idea de creure o pensar que les cures són una part fonamental de els relacions, i que sense elles més aviat el que fem és reproduir dominació, estructures, i/o consumisme de relacions.

La idea de que les cures són un element ‘extra’ en les relacions rau en la creença de que som éssers aïllats els uns dels altres que ens connectem entre nosaltres només de forma puntual quan ho escollim però que sense aquestes connexions escollides en moments puntuals les coses que fem i com les fem no afecten a les altres persones (no ens afectem les unes a les altres). Aquesta és la base del pensament que proclama la possibilitat d’una total llibertat personal per sobre de qualsevol visió més col·lectiva, sensible i social. Aquesta manera de veure les relacions és molt irreal, és la base del pensament individualista i de dominació i invisibilitza que les persones ens afectem les unes a les altres encara que no ho vulguem ni ens connectem entre nosaltres conscientment o voluntàriament.

Per altra banda, les cures, des d’un punt de vista crític, són la forma de relacionar-nos sent conscients de que ens afectem; per tant, és entendre que el ‘què’ i el ‘com’ faig les coses afecta a les persones que m’envolten, com també entendre i comprendre que les meves necessitats, i les coses que em fan sentir més o menys bé les obtinc del meu entorn, on també hi ha les relacions i les persones. D’aquesta manera decidim tenir en compte quines necessitats tenim i quines tenen les demés, i que aquestes no ens queden cobertes per defecte de forma misteriosa, sinó a través d’un sistema social que privilegia a algunes a qui sí cobreix necessitats, o que podem ser nosaltres qui ens ajudem a cobrir-nos-les de forma més col·lectiva o amb sensibilitat social. Saber que tinc en compte quins són els desitjos i necessitats de l’altre, implica una no objectificació, i per tant una consciència de la seva existència com a persona i no com a objecte extern que està allà només per cobrir les meves necessitats ignorant que m’està afectant d’alguna manera. Tenir només en compte els meus desitjos tracta la relació només per a consum propi.

Però, per altra banda, s’ha d’anar en compte cap a on es dirigeixen aquestes cures de les que tant parlem, ja que per defecte si no ens parem a reflexionar en com es cobreixen aquests beneficis i necessitats en el sistema en el que vivim aquestes acabaran dirigint-se per defecte cap a qui més privilegis té (o sigui, els de sempre). Precisament el sistema està muntat per a què les normes socials creades, no només a través de ‘lleis’, cobreixin les necessitats de les persones amb més privilegis a través d’actes ‘normalitzats’ de cures cap a elles. De fet, és molt més fàcil empatitzar amb la norma (perquè és el que tenim més interioritzat com a vàlid, coherent i lògic, inclús les persones a qui no ens beneficien les normes) i per tant amb les persones amb més privilegis i les seves necessitats. Un exemple és com s’han creat els rols de gènere perquè siguin les dones les que s’ocupen de totes les tasques de la llar i de cuidar als components de les famílies (homes, filles i persones grans); per defecte, parlar de cures, per exemple, en entorns no monògams sense tenir en compte aquesta diferència de gènere pot portar a que encara cuidin més les dones de més homes i aquests siguin més cuidats per més dones. També sol passar amb la parella enfront a altres tipus de relacions; hi ha un privilegi social que s’atorga a la parella que no s’atorga a altres relacions com les considerades d’amistat, i degut a que s’empatitza molt més amb les emocions d’una persona considerada parella (com per exemple amb la seva gelosia) normalment el discurs de les cures acaba anant cap a la parella (inclús fins i tot les persones fora de la parella que són menys cuidades se les farà cuidar i empatitzar més amb la parella de la persona amb la que mantenen una relació que no és de parella o és menys ‘principal’) i moltes vegades emocions de persones que no són considerades la parella principal no són cuidades, ni acompanyades, ni tan sols reconegudes.

Un dels problemes que també ens trobem és en entendre quines tasques o ‘accions’ són les cures. Degut a que on més se n’ha parlat és en els feminismes (assenyalant que les dones sempre s’han hagut d’ocupar de les tasques de la llar, de cuidar a les vulnerables o malaltes) sovint no es parla d’altres tipus de cures que no siguin les que s’havien assignat per defecte en els rols de gènere a les dones. Hi ha moltes altres accions o tasques que es podrien considerar de cures, que tenen a veure amb ‘tenir en compte’ a l’altra persona i a les coses que pugui necessitar, o també a com expressem les coses. Una de les coses que es repeteix més en els meus tallers quan parlem de cures és la de ‘que se’m tingui en compte’, o ‘que em tinguin en compte quan es tracta de parlar o tractar coses que m’afecten’ o simplement ‘que se m’escolti’. De fet, és molt possible, que per a algunes que els facis el menjar no sigui necessari però el que puguin necessitar és una atenció emocional o acompanyament puntual o bé que se les parli d’una manera concreta per a motius de salut mental (o al revés, que es tingui en compte que la seva forma de parlar o expressar-se en moments emocionalment complicats és diferent a la resta). A més, també és possible que moltes tasques de cures ni tan sols siguin ‘productives’ (o sigui, fer coses) sinó que siguin més aviat ‘deixar de fer certes coses’, com per exemple que una persona necessiti soledat durant un cert temps i que no se la molesti degut a patir ansietat.

Un dels problemes que sovint ens trobem i on s’instrumentalitzen un altre cop les cures és en la realització de tasques concretes que s’han definit de forma genèrica que són ‘cures’ sense escoltar ni tenir en compte què vol o necessita l’altra persona ignorant el que realment necessita amb l’excusa de ‘ja està, ja l’he cuidat’. Això és el que porto anomenant des de fa temps com la ‘cultura del tupper’: preparem tuppers a les companyes per sentir-nos tranquil·les i excusar-nos en que les hem cuidat i després no les escoltem quan ho necessiten o les objectifiquem. Amb això no vull dir que fer el menjar o preparar un tupper a una companya no sigui cuidar i sigui objectificador, sinó que el que senyalo com a problemàtic és la instrumentalització i utilització d’un acte com aquest per a no haver de cuidar.

Una altra cosa que s’ha de tenir en compte amb les cures és el de no forçar a l’altre a que ens expressi què necessita o vol, perquè no totes ho podem saber en un moment donat, o potser inclús no necessitem res concret fins que no ens passa alguna cosa que ens ho fa necessitar o notar d’alguna manera. Una forma de cuidar és precisament respectar aquest espai per a que ho pugui expressar quan ho sàpiga o ho necessiti.

Unes cures crítiques, o com també podríem anomenar, revolucionàries, són (o haurien de ser) unes cures conscients, sensibles a les estructures que ens travessen a totes, a les nostres necessitats i les de les altres, a no objectificar-nos, ni saltar-nos el consentiment ni els desitjos de les altres, escoltar les veus de totes les afectades que desitgin ser tingudes en compte, tenir-les en compte, i fer-nos partícipes a les que vulguin i puguin en cada moment, sempre i quan siguin les afectades i no ‘les externes a la situació que imposen des de fora com ha de ser una relació’. I també acceptar i ser conscients de que hi haurà molts moments en els que les necessitats d’unes i d’altres seran incompatibles; s’hauran de pensar i repensar els espais per compartir-nos i per a no haver-nos sempre de compartir.

 

Share

del privilegi i l’exclusió al reconeixement

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El tipus de reconeixement que ens ve donat per defecte, tal com el defineixen les estructures de poder, beneficia a tot allò que és privilegiat per les mateixes estructures (com passa amb tots els conceptes, com per exemple el de violència, el de compromís, entre d’altres). Aquest tipus de reconeixement és el que va lligat al que solem anomenar ‘reconeixement social’: un reconeixement que passa a través de normes socials i que atorguen poder pel fet de complir amb aquestes normes. Aquest reconeixement funciona com un ‘premi’ social quan s’obtenen aquelles coses que tenen un valor pel sistema i que beneficien més a les persones amb més privilegis.

Aquest tipus de reconeixement, al estar tant unit a les estructures de poder, al privilegi i al poder en general, es rebutja en molts espais crítics amb les estructures i el sistema. Fent això, però, no s’ha generat un discurs realment crític al voltant del reconeixement ja que no s’ha re-pensat aquest reconeixement. La pregunta és: és dolent el reconeixement en general o només el reconeixement lligat a les estructures? Per respondre a aquesta pregunta hem de preguntar-nos què vol dir ‘reconeixement’ i què ens aporta.

Reconèixer’ és una forma d’acceptar i legitimar, d’atorgar-li a l’altra unes característiques que li donen un cert valor (tan sigui per a reconèixer coses que puguem considerar ‘bones’, com reconèixer coses que puguem considerar ‘dolentes’). És una forma de dir ‘et veig’. No reconèixer a una persona com a ‘persona’ porta sistemàticament a tractar-la com a objecte, que és el que fan les estructures amb les persones que no tenen privilegis o el que fem de forma molt general quan ens apropem a la gent sense tenir en compte els seus desitjos o voluntats. Reconèixer a una persona que tenim davant passa per reconèixer i validar els seus desitjos o voluntats; fer el contrari és objectificar.

Precisament el ‘reconeixement social’ del que parlava al principi és un tipus de reconeixement que invisibilitza i nega el reconeixement a qui menys privilegis té i li treu l’estatus de ‘persona’. No serà precisament el problema la falta de reconeixement cap a tot allò que no és privilegiat, que el porta cap a l’exclusió, i no pas el reconeixement en sí mateix? O també el fet de donar un tipus de reconeixement no merescut a qui se li dóna normalment a través del ‘reconeixement social’ per privilegiats per les estructures de poder?

Una relació (del tipus que sigui) que no és reconeguda, serà sistemàticament invisibilitzada o esborrada i serà fàcilment exclosa. L’exclusió és una conseqüència de la falta de reconeixement, de totes aquelles a qui se’ls ha retirat merèixer estar entre nosaltres com una més. Que es reconegui el que aportem, el que fem, qui som en una relació, en un grup o en una comunitat és la forma en que tenim de ‘veure’ns’, d’admetre’ns com a persones que ens afectem i a les que afectem. Esborrant tot tipus de reconeixement esborrem el valor del que aporta cada persona, tant a l’àmbit personal d’una relació, com a l’àmbit comunitari, grupal o col·lectiu. Esborrant el reconeixement fomentem l’exclusió, que sumada a altres estructures de poder fomenten l’explotació relacional, la marginació i l’alienació (totes conseqüències de l’objectificació).

Share

nou taller: ‘reflexionant sobre estructures de poder i com construir espais més segurs’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

podeu trobar-lo també a la secció del blog ‘tallers‘ i descarregar-lo en pdf aquí.

 

Dinamitzat per wuwei (natàlia): feminista i activista crítica sobre bisexualitat/plurisexualitats, no-monogàmies, relacions, antipositivisme, tècniques de dominació i estructures de poder. Més informació: http://estructuradifractada.com/ca/sobre-wuwei-una-mica-de-mi/ . També em podeu trobar a twitter (@wuwei_). Contacte: wuwei.activismedesorientat@gmail.com

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a wuwei.activismedesorientat@gmail.com

Objectius:

L’objectiu d’aquest taller és entendre què són les estructures de poder, com funcionen, quin tipus de violències poden generar, què són i signifiquen els privilegis i opressions, i reflexionar en com es podrien construir espais més segurs.

D’estructures de poder n’hi ha moltes (masclisme, heterosexisme, monosexisme, capacitisme, monogàmia, cissexisme, racisme, entre d’altres). La idea no és abarcar-les totes ni tampoc centrar-nos amb una sola, sinó donar exemples que ens ajudin a entendre els conceptes. Les estructures de les que es parli dependran dels interessos de les persones que participin al taller.

Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.

Dinàmiques:

Durant el taller es faran preguntes i dinàmiques al voltant de:

– estructures de poder i poder

– normes i privilegis

– opressió i violències

– mecanismes per generar espais més segurs

a través d’aquests conceptes i dinàmiques participatives es debatran aquestes qüestions.

No s’obligarà a participar a totes de la mateixa manera. Cada una podrà participar com se senti més a gust, pugui o vulgui. També hi haurà la possibilitat d’expressar-se de forma anònima.

Número de participants: màxim 15 persones per cada taller.

Durada: 4 hores amb un descans

Accessibilitat: en principi no és accessible (per defecte) per a persones sordes, tot i que si el taller no és accessible per a tu degut a aquest factor, posa’t en contacte amb mi (wuwei.activismedesorientat@gmail.com) per a que pugui trobar una solució puntual per al taller i hi puguis assistir. A la llarga la idea és que pugui arribar a ser accessible per a totes.

Preu: Flexible (tipus ‘taquilla inversa’), cada una pagarà el que vulgui i pugui pel taller (sense que hi hagi un mínim estipulat, també es pot no pagar res o oferir altres coses que no siguin diners). Tot i que el taller no és d’una gran complexitat (de material i de dinàmiques), haver arribat discursivament a poder oferir un taller d’aquest tipus ha tingut un cost important de temps, emocional i econòmic; per aquest motiu sento que necessito cobrar algun tipus de compensació econòmica. Tot i així, sóc sensible a la situació econòmica de cada persona, i no vull que no sigui accessible per a persones que no puguin permetre’s pagar res. Deixar-ho amb un preu flexible (com una taquilla inversa, on cada una pagui el que vulgui i pugui al finalitzar el taller) és la fórmula que crec que encaixa més amb el que desitjo per aquest taller. Deixo que sigui cada persona que ho decideixi segons les seves necessitats, condicions i voluntats.

Lloc: a determinar (a la ciutat de Barcelona).

Dia i hora: es fixaran els dies i les hores segons la disponibilitat de les persones que s’inscriguin.

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a wuwei.activismedesorientat@gmail.com

A tenir en compte:

No es treballaran dinàmiques corporals, només es treballarà entorn a conceptes i ‘teoria’ o ‘experiències’ de forma verbal. S’intentarà no parlar d’experiències que haguem tingut amb persones que també assisteixin al taller.

També hi haurà la possibiliat de comunicar a la dinamitzadora que no ens estem sentint bé, o decidir canviar la forma de participar, marxar o quedar-se de la forma que se senti més a gust.

Finalment, també es pretendrà que l’espai sigui el més segur possible. Si creus que amb alguna/es persona/es no podries tenir aquest espai, comunica-ho quan t’inscriguis.

Si tens alguna petició o demanda per algun altre motiu que pugui fer que l’espai sigui més segur per a tu, o hi ha dinàmiques que et solen produir algun tipus de molèstia, inseguretat, o que no permeten que hi puguis participar, comunica-ho al inscriure’t i intentaré adaptar les dinàmiques.

Share

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (II – individualisme, dominació i objectificació)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí, la sisena aquí i la setena aquí.

Individualisme i dominació

El nostre sistema relacional (occidental) es basa en la idea i sentiment de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per obtenir les nostres necessitats a través de la dominació (l’entorn es torna un objecte on vaig a cobrir les meves necessitats).

Aquesta és una visió que prové de les classes dominants; ha sigut una visió creada des de la mirada de l’home cisgènere heterosexual blanc de classe mitja/alta sense diversitat funcional neurotípic, etc. Tot i ser una visió que prové de les classes dominants també s’acaba reproduint en les classes oprimides degut a que forma part de la forma que tenim de llegir tot el que ens envolta.

Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder a través de normes i normativitats; aquestes normes o normativitats es creen per a col·locar a certs col·lectius en caixes estàtiques tancades que permeti a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de veure, creure o sentir que estan obtenint necessitats del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants (els privilegis els ajudarien a obtenir les seves necessitats sense esforç ni consciència de que les obtenen a través d’aquestes ‘normes’), es creen jerarquies i els dóna a les persones amb privilegi un fals sentiment d’independència. Però aquesta independència és una independència falsa ja que les dependències que aquestes persones tenen del seu entorn queden invisibilitzades (les seves necessitats queden cobertes pel sistema de forma invisible i no han de sentir que en són dependents).

En la monogàmia, a través a més de l’ideal de l’amor romàntic, se’ns fa creure que necessitem i depenem d’una persona. I, més enllà de l’ideal de l’amor romàntic, el fet de que tot el que necessitem hagi de passar per resoldre’s a través d’una sola relació també afavoreix l’aparició de relacions de poder (tan pel fet de que totes les necessitats hagin de passar per una sola persona, li dóna a aquesta més poder, com també tot el pes de que hagis de proveir totes les necessitats és una càrrega molt gran i que afavoreix la pressió d’haver de convertir-nos en qui no som o haver d’oblidar les nostres pròpies necessitats i desitjos).

El que fem molt sovint per ‘resoldre’ aquest problema és reproduir la idea de la falsa independència dient ‘jo no depenc de tu, jo sóc una persona independent’ (un concepte que repetim molt sovint dintre d’entorns no monògams). D’aquesta manera, amb aquesta idea, s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència de les persones amb privilegis, i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis (gent amb més diners, o persones menys oprimides que altres, especialment per tenir unes capacitats concretes) i se’ls dóna més eines per seguir reproduint relacions de poder amb persones més oprimides que elles.

Les persones depenem del nostre entorn. El nostre entorn és on obtenim les nostres necessitats i és on obtenim afectes, atencions i tot allò que d’alguna manera ens afecta. L’entorn ens afecta, de la mateixa manera que nosaltres afectem a l’entorn. Trencar amb les relacions de poder no hauria de passar per negar la nostra connexió amb l’entorn, sinó acceptant-la col·lectivitzant les nostres dependències i fent-les més conscients.

Objectificació

Aquesta forma de veure el nostre entorn (veure’ns com éssers externs al que ens envolta i que hi accedim a través de la dominació sense ser conscients de que l’entorn ens afecta i ens veiem afectades pel nostre entorn) fa que accedim al nostre entorn (on hi estan també les persones) veient-lo com un objecte per cobrir les nostres necessitats sense tenir en compte les de les demés (tinc en compte les meves necessitats i desitjos però no les de les demés). Aquest procés és un procés d’objectificació i és una causa i conseqüència de les jerarquies i la dominació.

Sovint es parla d’objectificació en els feminismes per parlar sobre l’objecivització sexual cap a les dones degut al patriarcat. D’objectificacions n’hi ha moltes més. Totes les estructures objectifiquen als grups oprimits: el capitalisme objectifica a les treballadores, l’especisme objectifica als animals no humans, el capacitisme objectifica a les persones discapacitades pel propi sistema que les objectifica, etc. I cada estructura de poder objectifica al grup oprimit a través de mecanismes diferents.

L’objectificació sexual que vivim les dones és un fet, i té unes conseqüències molt dures en les nostres vides. Tot i així, d’objectificacions hi ha moltes més. A més, degut a que només parlem d’objectificacions com a obectificació sexual fa que moltes vegades acabem veient tota relació sexual sense un vincle emocional com un acte d’objectificació, quan no té perquè ser així (si tens una relació sexual sense un vincle emocional amb una persona, però dones espai a l’altra persona a expressar molèsties, a oposar-se, a expressar necessitats o malestars, no l’estàs objectificant), i a la vegada s’estan invisibilitzant moltes objectificacions que no són sexuals (les dones, per exemple, també estem objectificades emocionalment i els homes acostumen a apropar-se a nosaltres per explicar-nos tots els seus problemes emocionals sense tenir-nos en compte o que se’ns escolti la majoria de les vegades quan ho necessitem). Degut a això intentaré posar exemples que no caiguin en l’objectificació sexual per a visibilitzar també altres tipus d’objectificacions.

El nostre sistema relacional funciona a través de l’objectificació: és aquesta la forma amb la que ens apropem a les persones, tenint en compte els nostres desitjos, voluntats i necessitats, però sense tenir en compte les d’aquesta altra persona, que podrien ser totalment diferents a les nostres, o inclús incompatibles.

Una forma d’objectificar seria tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis (que podrien ser diferents als nostres). Un exemple d’això seria el que passa sovint quan estem a la universitat, on algú s’apropa a una altra persona només perquè vol que l’ajudi a aprovar un examen i perquè li passi els apunts. I, tot i que la seva intenció és ‘només’ aquesta, el que fa és fer creure a l’altra persona que el que desitja és una amistat. Un cop aquesta persona ja ha obtingut el que ha volgut (aprovar l’examen) s’allunya una altra vegada. Si aquesta persona hagués tingut en compte els desitjos de l’altre li hagués dit directament que la seva voluntat era la d’aprovar l’examen, no la d’una amistat, i haver deixat que fos l’altra persona que expressés quin era el seu desig, si ho acceptava o no. Tot i així, no és precisament el que acostumem a fer en aquests casos.

Una altra forma d’objectificar és que les demés persones no puguin consentir o oposar-se. I per a que una persona pugui consentir o oposar-se no només se li ha de preguntar si una cosa la vol o no, sinó que a més s’ha de crear un espai per a que aquest consentiment es pugui donar de veritat. Un exemple d’això seria preguntar-li a una persona al saludar-la si vol o no vol una abraçada. Si jo davant d’un ‘no’ reacciono amb certa molèstia, encara que sigui de forma indirecta, el més probable és que la propera vegada que li ho pregunti no em contesti que ‘no’ per por a que jo em pugui molestar. És per aquest motiu que per a que una persona realment pugui consentir o oposar-se a alguna cosa se li ha de deixar l’espai per a que realment ho pugui fer sense cap sensació de xantatge emocional.

Una altra forma d’objectificar és que les demés persones no puguin expressar opinions ni emocions al respecte de coses que les afecten. Un exemple d’això és el que passa sovint en les relacions no monògames jeràrquiques. En aquest tipus de relacions s’acostumen a prendre decisions entre les persones que tenen una relació ‘primària’, especialment quan es volen gestionar emocions (com gelosies, o d’altres), que afecten a una ‘tercera’ persona, però a aquesta tercera persona no se la informa ni se li deixa expressar la seva opinió o emoció al respecte, ni se li permet demanar res. Molt sovint el que es fa, quan es vol informar, és donar possibilitats a aquesta ‘tercera’ persona en mode de ‘referèndum’: se li dóna una opció on només pot dir que ‘sí’ o que ‘no’. Aquest tipus de ‘referèndums’ poden arribar a ser actes molt violents, ja que aquesta persona no pot plantejar molèsties, alternatives o demandes. Fent això se li treu veu a una persona sobre temes que li afecten. No ens oblidem que aquest tipus de situacions es donen també en la monogàmia, on de fet són la ‘norma’, i s’estenen en la no-monogàmia a través de les relacions jeràrquiques. La monogàmia ja és de per sí mateixa jeràrquica.

En definitiva, objectificar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu. Hi ha un debat que tenim molt en els nostres entorns (de forma bastant genèrica en els moviments socials): és el debat de si les persones som imprescindibles o prescindibles. Aquest debat prové del fet de que en la nostra societat jeràrquica es sol etiquetar a algunes persones com a imprescindibles, donant d’aquesta manera un poder a aquestes persones. Per trencar això solem dir que les persones som totes prescindibles, un acte que sol viure’s amb bastanta violència quan hi ha persones a la nostra vida a les que considerem importants. Però aquest debat és un debat erroni, ja que considerar a les persones com prescindibles o imprescindibles prové de la mateixa idea de veure a les persones com a objectes. Les persones no som prescindibles ni imprescindibles. No som objectes ni eines a utilitzar. Les persones som importants i a tenir en compte. I és possible que hi hagi persones que per molts motius considerem menys importants que altres (perquè hi tenim menys vincle), però que una persona no sigui tan important en la teva vida no significa que li hagis de treure veu en coses que li afecten.

Share

deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (I – estructures de poder i monosexisme)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la primera part. La segona la podeu llegir aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

El contingut de la xerrada, una mica més arreglat i extès, l’aniré penjant en el blog per parts. Aquesta és la primera part on parlo d’estructures de poder i de monosexisme.

 

Estructures de poder

Hi ha moltes formes d’explicar o definir què és una estructura de poder. Una estructura de poder és una cosa molt difícil d’explicar. Jo intentaré donar una definició/explicació, però se’n podrien donar altres o ampliar-la.

Una estructura de poder és un sistema que estructura a la societat d’una forma directa i indirecta. És una cosa que està en el nostre llenguatge, en la nostra lògica construïda socialment, en la nostra forma d’expressar, veure o pensar, que el que fa és per defecte fer d’algunes coses ‘normes’ (el que anomenem ‘normal’), que acostumen a facilitar-li més la vida a les persones que s’adeqüen a aquestes normes (a les que anomenem persones amb ‘privilegis’), i a complicar-les a qui no s’adequa a elles (a les que anomenem persones ‘oprimides’). A més, el que fan és que moltes més persones passin i s’adeqüin a aquestes normes per falta d’alternatives.

Una estructura de poder es pot comparar amb la imatge d’un iceberg, en la que la punta és la violència visible (violència física o verbal, per exemple), però que sota s’amaga la part més gran i menys visible de l’estructura, on es troben el llenguatge, la lògica, la forma de veure, expressar, o pensar, que reprodueix violència simbòlica i estructural.

I tot i que s’anomeni simbòlica a aquest tipus de violència, no la fa menys violenta, sinó més invisible i menys reconeixible, i que té conseqüències en la vida de les persones oprimides, com per exemple, pot afectar a la salut mental, a les nostres relacions, etc.

Les estructures de poder es viuen, se senten, et travessen, i són difícils d’expressar, ja que l’expressió per defecte és la que segueix la lògica que privilegia en l’estructura.

Estructures de poder existeixen moltes. Alguns exemples són: el sexisme/masclisme, està l’heterosexisme (on la part més visible de l’iceberg seria el que anomenem homofòbia), està el cissexisme (on la part més visible és la transfòbia), està el racisme, entre d’altres.

Cada una d’elles té les seves particularitats, les seves diferències, no crec que siguin comparables, que una sigui més important que l’altra, sinó que cada una funciona de formes diferents, i en cada context s’expressen de formes diferents i se senten de formes diferents. O sigui, que són contextualitzables. A més, moltes estan relacionades entre sí i es reforcen. Fent, d’aquesta forma, que tot el sistema es reforci a sí mateix.

Monosexisme

El monosexime és una estructura de poder. Primer donaré algunes definicions. Anomeno ‘monosexual’ a la persona que se sent atreta per només un gènere. Les monosexualitats més conegudes són l’heterosexualitat i l’homosexualitat. Per una altra part, plurisexual és un terme paraigües que estem utilitzant últimament en l’activisme per a referir-nos a aquelles orientacions o identitats on hi ha una atracció cap a més d’un gènere, com poden ser la bisexualitat, la pansexualitat, la polisexualitat, skoliosexualitat, entre altres. També hi ha persones que no senten identificar-se amb cap d’aquests termes però que no s’identifiquen tampoc amb les monosexualitats i que poden veure’s també afectades pel monosexisme.

El monosexisme és aquella estructura que suposa que les persones per defecte som monosexuals i per tant privilegia a aquestes i oprimeix i discrimina a les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com som les plurisexuals. La bifòbia i la panfòbia serien el que quedaria situat en la part visible de l’iceberg, però el monosexisme és molt més complex que això.

El monosexisme és una estructura molt simbòlica, i que per això costa tant de mostrar o de parlar d’ella. Es sustenta sobretot en la idea de que les persones plurisexuals no existim, i que els dos únics estats reals són les dues monosexualitats (evidentment una més important que l’altra, ja que no es veu igual a l’heterosexualitat que a l’homosexualitat). I, a part de la invisibilitat o no existència, s’han creat també estereotips al voltant nostre. Però no ens enganyem, ja que aquests estereotips són precisament la conseqüència de la nostra no existència. Ja que, com que no existim, les nostres experiències i vivències s’expressen sempre com a combinació de les dues monosexualitats. Per això, per exemple, es diu que som promiscues o hipersexuals, ja que al ser la suma de dos estats, som el doble de sexuals. Es diu que estem confoses i som inestables, perquè se’ns llegeix com a persones que anem canviant entre dos estats. Es diu també de nosaltres que no sabem el que volem, que som traïdores i infecciones. I tot recau en la idea de veure’ns com a combinació de dos estats que haurien d’estar separats (precisament pel fet de ser jeràrquicament oposats). O sigui, el ‘bo’ i el ‘dolent’.

I la violència simbòlica és molt difícil de percebre, però tot i així té les seves conseqüències. En el cas, per exemple, del monosexisme, existeixen uns índexs més elevats d’intents de suïcidi, d’autolesió, depressió, ansietat, pel sentiment de no poder entendre’s o definir-se a través dels paràmetres socials definits. També podem perdre les nostres feines, ja que al veure’ns com a persones inestables no es confia en nosaltres. També perdem relacions sexeafectives o de parella per veure’ns com a traïdores i que no complirem amb els pactes als que arribem. També tenim un risc més alt de patir violència sexual, especialment les dones, al ser més hipersexualitzades; com també passa que pot ser que no es confii en nosaltres quan denunciem una violació. I un llarg etcètera.

Share