Etiqueta: poder

la violència de la comunicació no violenta (II)

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el segon i últim text al voltant dels punts problemàtics de la comunicació no violenta. El primer el podeu llegir aquí.

Avís de contingut: CNV, capacitisme, neurocapacitisme, positivisme, racisme, individualisme

Fa un temps vaig escriure un text on parlava sobre els punts problemàtics de la comunicació no violenta (CNV), que el podeu llegir aquí. M’estalviaré la introducció sobre aquest tipus de comunicació, ja que ja ho vaig fer en aquell text. Aquest nou l’escric com a continuació per poder afegir alguns punts més de la CNV que em semblen problemàtics i que no vaig poder tocar en l’altre text per la limitació de caràcters que tenia degut a que es va publicar en un mitjà.

Un dels problemes que sovint es passen per alt de la CNV és la voluntat d’universalitzar-la, privilegiant-la i col·locant les demés opcions en una posició estructuralment inferior. La CNV s’autoanomena (o el senyor que la va crear l’anomena) la forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són “naturals” i són violentes. Com a alternativa, els seguidors de la CNV que no l’anomenen la forma “natural” de comunicar-se, l’anomenen l’”eina neutra”, que acaba tenint el mateix efecte. D’aquesta manera esborra totalment la vessant cultural, no només de la comunicació i dels diferents estils de comunicació, sinó també del que es considera i es viu com a violent, que pot ser diferent segons el context i la cultura. Aquesta tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés que col·loca la mirada occidental i blanca al centre i obvia que altres cultures i paradigmes poden construir formes diferents de comunicació i de “no-violència”.

Per un altre costat, aquesta mateixa visió pretén també universalitzar unes capacitats comunicatives concretes, fent que s’acabin considerant més “naturals”, imposant-nos-les i discapacitant a totes aquelles que no tenim la mateixa facilitat per comunicar-nos de la manera que la CNV estipula com a “natural”. És més, aquelles que tinguem capacitats i necessitats comunicatives diferents, se’ns col·loca en la posició de “no-naturals” i “violentes”, com és a les persones neurodivergents o amb altres discapacitats. Això no només ho fa la CNV, ja existeix la idea, a través del capacitisme, de que les persones amb necessitats comunicatives diferents no som aptes per tenir relacions “sanes” i se’ns cataloga normalment com a persones “no aptes” i moltes vegades “violentes”. La CNV només fa que reproduir la mateixa idea i, fins i tot, acabar d’assentar-la.

Seguint amb el paradigma de la “naturalitat”, la CNV creu que el “donar de forma natural” faria que totes les necessitats quedessin cobertes. Segons aquesta, totes les necessitats queden cobertes quan no obligues res a ningú i només es fan les coses que cada una desitja fer de forma “natural”. És com allò del “fluir”. Es suposa, per tant, que totes les tasques sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer, una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar (com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a un sempre t’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia la construcció social de la “naturalitat” en la voluntat de realitzar certes tasques, les desigualtats socials, i obvia que si cadascú només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida/col·lectiva a com fer-les. Normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma sistemàtica persones de col·lectius minoritzats i/o explotats, a les que se les ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat compartida i col·lectiva. La CNV es basa en un paradigma totalment individualista.

Finalment, apartant-nos una mica de la “naturalitat” i endinsant-nos en les tècniques de dominació, la CNV pot utilitzar-se molt fàcilment per a manipular les emocions de l’altra persona. La problemàtica afegida de considerar-la, a més, una “eina neutra” el que fa és esborrar tota influència i utilització que se li pugui fer a través de les estructures de poder o l’exercici de poder. Res escapa de les ideologies, i tot allò que es considera “neutre” té la tendència a esborrar i amagar aquesta influència, per, altre cop, universalitzar-la. La CNV diu que no has de responsabilitzar a l’altra del que sents i et passa quan ho expresses. Això ja ho vaig comentar en l’anterior text. Segons la CNV per a comunicar el teu sentir, ho has de fer de manera que no responsabilitzes a l’altra, només tu n’ets responsable. No obstant, no responsabilitzar a l’altra persona de forma explícita no significa que no li facis sentir aquesta responsabilitat o no la facis sentir culpable, especialment quan es tenen certs privilegis respecte la persona a qui li ho dius. És una tàctica molt fàcilment utilitzada per acabar fent sentir culpable a l’altra persona sense haver-ho fet explícit i, per tant, sense ser tu la persona responsable del seu sentiment de culpa. Pots expressar-li com et sents i sense responsabilitzar-la a ella, ella mateixa se’n senti responsable. D’aquesta manera moltes vegades es pot aconseguir que l’altra persona faci o senti el que tu vols sense haver-li-ho demanat. Això és, per tant, una tècnica de dominació, i l’he vist fer servir moltes vegades. Jo mateixa ho he fet per a defensar-me de tècniques que una altra persona estava exercint sobre mi.

Share

reflexions sobre una coalició, dominació i activisme. ser activista bisexual és una necessitat política

Posted on by wuwei

per Esdras Catari

en castellà aquí

El text original està escrit en castellà. La traducció al català l’ha fet wuwei (natàlia)

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, exercici de poder, dominació

Fa temps que vaig iniciar un procés de reflexió sobre l’activisme LGTB, bàsicament em vaig fer activista al sortir de l’armari (la primera sortida) i va resultar en un procés de construcció i anàlisi sobre on estava, en presència i essència, i sobre quines bases podia construir una vida més digna d’acord amb els drets i el dret a ser diferent, contribuir a l’equitat i inclusió com a bases d’un grup, comunitat o moviment. Després de molts anys col·laborant activament en espais LGTB institucionalitzats he viscut un procés que ha suposat fer servir un exercici enorme i esgotador de crítica com a anàlisi de tot allò que buscava construir. La realitat ha suposat una sèrie de reflexions que he estat compartint en espais que anteriorment considerava com segurs i que han suposat exclusió, assetjament, esborrat, instrumentalització i apropiació de discursos, fins acabar fora de l’espai que en un altre temps considerava el camí a l’empoderament i el canvi.

L’exercici de la crítica m’ha servit per analitzar afirmacions i conceptes totalitzadors d’un model d’activisme que s’ha convertit en sinònim de l’única veritat, l’autocrítica respecte a accions totalitàries i d’homogenització evidencien la construcció d’un discurs que només imita estratègies del dominador sense posar en dubte que siguin reproduccions d’un mateix sistema heteropatriarcal i heteronormatiu. A la pràctica les veus que fan un exercici d’autocrítica són apartades ja que evidencien les reproduccions d’opressions, exclusions i discriminacions sistèmiques en una “comunitat” (que prefereixo anomenar moviment), evidencia l’oposició a estereotips, desenvolupament de polítiques i una construcció comunitària basades en les estratègies i estructures del mateix sistema que es pretén subvertir, canviar, o contra el que es pretén lluitar.

Aquesta forma d’activisme genera inevitablement en relacions de subordinació ja preestablertes en la societat, on aquells de determinada raça, classe social, formació acadèmica, privilegis, contactes, entre altres coses, són els que subordinen el discurs i reivindicacions a les seves pròpies necessitats, generant inevitablement exclusions, censura, alienació i apropiació. Aquestes diferents subordinacions coexisteixen en un eix vertical que podem evidenciar per exemple a través de l’absència de les persones subordinades en les posicions de poder, direcció o coordinació en una coalició (LGTB racialitzades, LGTB amb diversitat funcional i neurodiversitat, bisexuals que mai han assolit presidències de la federació o d’associacions, bisexuals poliamoroses, absència d’altres plurisexualitats, etc).

Aquest model vertical és conflictiu i problemàtic ja que fa impossible prioritzar de manera equitativa les reivindicacions, atorgant poder a aquells subjectes que reprodueixen el sistema contra el qual lluiten, així se’ns exigeix no parlar de temes que són polèmics o subversius del sistema, no podem parlar de poliamor en espais d’empoderament, de trielles, de la monogàmia i el matrimoni com a eines de control i opressió, dels conceptes de promiscuïtat, de promiscuïtat responsable, de construir parelles obertes on les cures de la relació i l’autocura siguin l’eix primordial, de l’exercici responsable i lliure de la sexualitat o de qualsevol altra forma de relacions sexuals, romàntiques i socials que siguin diferents a les ja establertes i estructurades per un sistema patriarcal, capitalista i de moral judeo-cristiana.

Continuem insistint en una cohesió i unitat absolutes de diferents realitats i identitats per adherir-les a una sola política de reivindicacions, això nega les opressions diferenciades a la que cada identitat està sotmesa obviant també les interseccions culturals, socials, de raça, entre moltes altres en cada identitat membre imposant les necessitats polítiques d’aquelles que ostenten les quotes de poder. És evident que no podem negar el valor i força d’una política de coalició d’identitats minoritàries en front a un sistema hegemònic d’una altra, no obstant construir aquesta coalició ignorant les reproduccions de classisme, capacitisme, bifòbia, monosexisme, masclisme, etc, genera exclusions i inevitablement una construcció de persones que s’erigeixen com a sobiranes de la veritat, del veritable activisme i de les polítiques a reivindicar, una actitud messiànica i estàtica que no assegura l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions per als més invisibilitzats o menys empoderats.

Aquesta insistència anticipada en la unitat com a objectiu principal o base de tota acció política grupal implica que la solidaritat a tot preu és condició prèvia per a l’acció política, i que aquesta no pot ser qüestionada tot i suposant que pugui violentar a membres de tal unitat. Però cal preguntar-nos, a quina acció política ens referim? És precís per a una acció política eficaç mantenir la unitat encara que aquesta suposi l’exclusió i invisibilitat dels membres menys empoderats o minoritaris? No és contradictori que l’acció conjunta suposi reproduir violències i estructures d’opressió en benefici del bé comú? I, qui defensa aquest bé comú?

Si prenem les nocions del poder des d’un punt de vista facauldià podem dir que els sistemes de poder formen i regulen als subjectes oposats al sistema a través de diferents mecanismes com per exemple el sistema jurídic de poder. Aquestes nocions de poder es construeixen únicament en termes de prohibició, reglamentació i control restringint o limitant la pròpia elecció dels subjectes, així a partir d’aquesta construcció els subjectes s’agrupen i defineixen les seves polítiques i reivindicacions d’acord a les imposicions i exclusions de tals estructures, derivant en una política inversa, de representació excloent on les veus dels membres són representades per subjectes que no ostenten la identitat, orientació o realitat d’aquells als quals diu representar, per tant neguen l’existència d’opressions diferenciades entre ells participant així de les estructures que perpetuen l’exclusió d’aquells altres. Així quan dic que detecto, observo, sento i pateixo Bifòbia i monosexisme com a home bisexual en la coalició LGTB, mai falta un home gai, cis, i amb certs altres privilegis que negui que sigui real el que detecto, observo, sento i pateixo, afirmant inclús taxativament que és mentida, que això no passa, no ha passat, ni passarà. Això evidencia que les polítiques construïdes en una coalició moltes vegades es situen en un eix diferencial de dominació on persones que suposadament representen a totes neguen la realitat de les altres perquè aquestes evidencia reproduccions d’opressió i exclusió en els subjectes que construeixen aquestes polítiques.

Al llarg d’aquesta experiència he pogut identificar-me amb algunes de les raons de per què més activistes bisexuals a l’activisme LGTB s’identifiquen més com “activista bisexual”. Jo crec en que és una necessitat que s’hauria de fer condició per fer activisme, identificar-nos també com a activistes de la nostra orientació, per mi és la primera eina que tenim per lluitar contra el monosexisme i la insivisibilitat de la bisexualitat, dir-ho, s’és bisexual i després es fa activisme, no al revés.

Recentment un activista LGTB, casualment gai, blanc de classe mitja, que ocupa quotes de poder i representació em va sentenciar el següent “El súmmum de l’individualisme i de l’exclusió és dir-se a sí mateix que s’és activista “Bi”, “les” o “gai”. Quan unx diu activista LGTBI fa una declaració d’intencions. Lluita per totxs, independentment de que un sigui gai, bi o les.”. No és la primera vegada en més de 10 anys d’activisme que escolto aquesta afirmació, que amaga una construcció visible i palpable en l’activisme LGTB d’homogenització dels discursos i aquells que evidencien les contradiccions i reproduccions d’exclusió i poder dins de la coalició. Se’ns acusa d’individualistes i exclusionistes si ens identifiquem com activistes bisexuals, més clarament, se’ns acusa de malvades enemigues per identificar-nos políticament amb la nostra orientació, com si fer ús de la paraula Bisexual com a etiqueta política restés poder d’acció a les lluites contra les discriminacions que tenim en comú i que sempre han sigut també primer objectiu de les bisexuals: l’heterosexisme, l’heteronormativitat, la igualtat de drets civils de totes les persones.

Identificar-nos com a activistes LGTB té el seu valor i importància en la unió d’identitats minoritàries per fer front a opressions i discriminacions comunes, no obstant sembla que pel camí oblidem que LGTB no és una identitat en sí, no és una orientació en sí mateixa, és una etiqueta política comú, que està integrada per orientacions i identitats que tenen les seves pròpies opressions diferenciades, que estan exposades a diferents realitats socials encara que comparteixin opressions, LGTB s’ha convertit en una identitat superior que amb només anomenar-la ens converteix en amos de la veritat, sobirans de la tolerància i éssers més inclusius d’aquest planeta, esborra la identitat pròpia de les persones que integren la coalició i ens impedeix passar de l’ombra d’aquelles que estan més acceptades, reconegudes, tolerades i conegudes com a orientacions, deixant sense possibilitat a que altres visibilitzin les seves interseccions relacionades amb la seva orientació.

M’identifico com a activista bisexual no per desmarcar-me de l’activisme LGTB, que el llegeixo i no sé com em segueixen dient això ja que desmarcar la bisexualitat de l’activisme LGTB seria començar a eliminar la història de l’activisme LGTB des dels seus inicis; m’identifico d’aquesta forma perquè és la primera opció que veig per lluitar contra la invisibilitat, segon perquè això, LGTB, és una coalició, no una identitat o orientació pròpia i si ens submergim en un anàlisi estructural podríem dir que és contraproduent i indubtablement problemàtic per aquelles activistes d’altres orientacions i identitats menys empoderades i acaba per absorbir les reivindicacions pròpies d’aquelles identitats amb menys representació i poder, acaba per desdibuixar les interseccions i les discriminacions diferencies així com les estructures d’opressió específiques, homogenitzant-nos en un discurs marcat per aquelles que ostenten les quotes de representació i poder. Em complau veure que moltes més bisexuals que fan activisme LGTB comparteixen aquestes conclusions i veuen la importància que hi ha darrera d’aquestes construccions i forma de fer-nos visibles, ens convida a discutir, estudiar i reflexionar sobre la importància o les possibilitats de contribució que té identificar-se com a bisexual, a tenir sempre present que parlar de les nostres necessitats específiques com a bisexuals, del monosexisme com a opressió, assenyalar i denunciar les reproduccions d’exclusió, control i opressió dins de la coalició i que identificar-se políticament com a activista bisexual no invalida ni tampoc ens aparta de la lluita contra les discriminacions comuns o pels drets comuns que tenim compartim sinó que ens aparta i restringeix a només parlar d’això, ens restringeix al “bé comú” i al “aquí estem, existim i som vàlides” per sobre de l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions com a persones bisexuals.

Share

sobre poder i dominació en els nostres espais crítics

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.

Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).

Però la realitat ens explota a la cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics, d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.

Al meu voltant des de fa temps persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú: per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder. Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+, no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes socials.

Ja sabem que les estructures socials de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells. Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són, precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.

És complicat entendre en quins moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres, aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència, oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant, hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.

Hem confós acompanyament a les violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho. La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que suposadament volíem obtenir.

Tot això ho dic amb dolor després d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí, hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar segons la situació.

Altres dogmes que hem creat són, per exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb “agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns cregui i se’ns acompanyi.

El que hem de replantejar-nos és què vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia, s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.

Hem basat bona part dels nostres discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres vies.

Una cosa que dóna molt de poder en els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo. Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist manipular tot.

Finalment, i no menys important, també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions, ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de companyerisme.

Escric tot això no només per parlar de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me: companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo aire i força i decideixo seguir.

Share

tècniques de dominació: l’exercici de poder, també als nostres espais

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: dominació, poder, menció de masclisme, cissexisme, especisme, edaisme, racisme

Aquest text es va publicar al número 466 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Les tècniques de dominació són part de les meves obsessions des de fa cinc anys. El dia que el Miguel (company d’activisme) me les va presentar, de cop moltes coses que portaven passant-me desde feia temps van començar a tenir sentit. Des d’aleshores m’he dedicat a intentar entendre-les, a entendre els contextos en els quals s’expressen, a aprendre a no exercir-les i a intentar trobar eines per a defensar-me’n.

Berit Ås, feminista crítica noruega, política i professora de psicologia social, va introduir les també anomenades tècniques de Hérsker en el seu manifest “Master Supression Tecniques”, on descrivia quines són les pautes del comportament masclista i les tècniques que s’empren per menystenir el paper de la dona dins de les tasques de grup. Tot i que aquestes tècniques es van presentar en el context del masclisme, també s’apliquen en altres estructures.

Cap de nosaltres se salva d’estar aplicant-les. Totes som receptores i emissores perquè ens hem educat en un context social que es relaciona a través d’elles. La nostra cultura es basa en la dominació, les apliquem en moltes situacions diàries, com per exemple en situacions on no volem sentir-nos culpables per alguna cosa que hem fet o bé tenim por de donar una imatge negativa de nosaltres mateixes. En alguns tallers sobre aquest tema les participants comenten que tenim una manera de relacionar-nos que es basa en “a veure qui guanya”, ja que si no intento guanyar jo en una situació donada, serà l’altra qui em dominarà: o domines o ets dominada. A més, per poder dominar utilitzem les estructures de poder que tenim a mà: estructures socials ja existents (com masclisme, heterosexisme, cissexisme, racisme, capacitisme, etc.) o bé altres específiques dels nostres espais o entorns. Per aquest motiu, tot i que totes som receptores i emissores d’aquestes tècniques, no totes estem en la mateixa posició.

En els nostres espais crítics, feministes, activistes, de militància i alliberats, seguim reproduint aquestes tècniques. Les apliquem en relacions personals, en assemblees i en trobades de tota mena. És important adonar-nos que utilitzar-les, a part de ser fàcil, és moltes vegades un mecanisme inconscient per sentir-nos menys desapoderades. El problema és si aquest desapoderament és perquè algú està exercint poder sobre tu o si és perquè no tens el poder sobre altres.

Les tècniques de dominació

La invisibilització és una de les tècniques més utilitzades, on es tracta d’esborrar l’altra persona, el seu missatge, emocions, necessitats o desitjos. Hi ha moltes formes d’invisibilitzar: no deixar que arribi el seu missatge tallant-la, fent soroll sobre la seva veu o tapant el que escriu, cridant l’atenció de les altres perquè posin l’atenció en una altra banda, ignorant o fent que s’ignorin les seves necessitats o desitjos, etc. He observat molt aquesta tècnica per part de persones dels moviments socials que, per destacar, n’invisibilitzen d’altres que puguin estar fent alguna cosa semblant: fer-li el buit en grups de debat, tapar els seus comentaris amb els propis, intentar destacar amb algun tipus de notícia en el moment en què l’altra feia alguna cosa, etc. I tot això decorat a través d’un discurs antiexclusió o anticompetitivitat.

Una tècnica que està relacionada amb l’anterior és la d’amagar informació, que consisteix a amagar informació a altres persones que sigui important perquè elles puguin prendre decisions, tenir certa autonomia o poder en la seva pròpia vida. Està relacionada amb la invisibilització, perquè quan invisibilitzem alguna cosa o persona estem amagant-la a altres. S’amaga informació quan no es posa sobre la taula tota la informació necessària per a prendre una decisió en una assemblea. S’amaga informació quan no mostres a una de les teves relacions una cosa que és important perquè ella pugui prendre decisions sobre la pròpia relació (normalment per por a perdre-la). S’amaga informació quan en un conflicte o problema que afecta tres persones, primer se soluciona només entre dues d’elles i la tercera se la fa partícip al final, quan ja s’han pres moltes de les decisions.

Una tècnica molt utilitzada per fer que el missatge, les necessitats o els desitjos de l’altra es percebin menys importants és la ridiculització. Aquesta tècnica utilitza l’imaginari cultural que hi ha al voltant de persones que formen part d’un col·lectiu determinat i que negativitzen la seva imatge, com per exemple els estereotips. Utilitzant aquest imaginari, rebaixa la seva imatge a una d’inferior perquè el que expressin o sentin es menystingui. La infantilització és un tipus de ridiculització, no perquè els infants o les criatures siguin éssers inferiors,sinó perquè socialment són considerades inferiors. Altres formes de ridiculitzar són, per exemple, ressaltar el tipus de roba de l’altre (com se sol fer amb les persones que porten una roba que no encaixa amb el seu gènere o amb el gènere assignat), comparar l’altra amb conceptes, coses o éssers que siguin considerats inferiors (com quan comparen un grup de dones amb un galliner, utilitzant l’especisme que considera els animals no humans éssers amb menysvalor). Es ridiculitza també persones migrades pel seu accent.

Una característica que ens travessa a les persones de grups minoritzats és un constant sentiment de culpa, especialment a persones femenines. A part de ser un sentiment que arrosseguem, també és una tècnica de dominació. És molt fàcil fer sentir culpable a una persona que forma part d’un d’aquests grups perquè ens han fet creure que som les responsables del que patim i dels mals que reben les persones amb més privilegis. Se’ns fa sentir culpables en els nostres espais de militància quan posem sobre la taula els problemes que ens travessen fent-nos sentir que ocupem un espai que no tenim dret a ocupar.

Aquesta última tècnica va molt unida a la del doble vincle, que consisteix a fer sentir malament o culpable a l’altre faci el que faci, tant si fa el que se li demana com si fa el contrari. Per exemple, quan a una dona se l’acusa de negligir les cures a les seves filles perquè passa massa hores a la feina, però també se l’acusa de negligir la feina quan dedica més temps a les seves filles. A les dones trans se les culpabilitza (a través d’un discurs transmisogin) de reproduir els rols de gènere (i per tant de reproduir misogínia) quan s’operen o quan són femenines, però si no ho fan   se les acusa de tenir privilegis d’home. No ens sona també a doble vincle quan es diu a persones migrades que són gandules si no treballen o bé se les acusade robar-nos la feina quan ho fan?

El doble vincle, fer sentir culpable, laridiculització, amagar informació i invisibilitzar, són les cinc tècniques que va introduir Berit Ås en el seu manifest. Més endavant, en una entrevista de ràdio, ella mateixa va introduir-ne un parell més: cosificació i comportament agressiu i violent. A més a més, les participants en els tallers que altres activistes i jo hem dinamitzat, n’han aportat moltes més, entre les quals tenim: falsa empatia, apropiació indeguda, estereotipar i essencialitzar, inclusió excloent, exotificar, argument d’autoritat o crítica intangible. I en podríem anar afegint més.

Context i apoderament

S’ha de matisar que les tècniques de dominació són contextuals (com passa sempre que parlem de poder i estructures). Moltes vegades, quan estem en una situació de desapoderament l’única manera de defensar-nos de tècniques com aquestes o de situacions opressives és utilitzar-les de tornada. Jo ho vaig haver de fer quan estava en una situació de dominació a la feina per part del meu cap. Per tant, davant d’una situació on s’aplica una tècnica no és suficient analitzar només la tècnica, sinó també el context: les persones (tant la que l’exerceix com la que la rep), les estructures que hi ha presents i la situació concreta que s’està donant.

Com ens podem defensar d’aquestes tècniques? No tinc la resposta. De l’única tècnica de la qual he après a defensar-me és la de la invisibilització, on la millor tècnica de contrapoder és visibilitzar. Tot i no saber gaire bé com defensar-me’n, assenyalar les tècniques m’ha apoderat força. Si la persona que l’ha exercit ho ha fet sense ser-ne conscient i sense que la seva intenció fos dominar, pot ser una bona idea parlar-ne per aprendre a no exercir-les, perquè crec que el més important és aprendre a deixar d’exercir-les. Però quan estem davant d’una persona que ens vol dominar, intentar que aprengui a no exercir-les és una tasca quasi impossible (almenys puntualment en aquella situació). No obstant això, una se sent tan bé dient-li a aquesta persona que t’està intentant dominar i a més posar-li un nom a la tècnica, que com a primer pas cap a l’apoderament no està gens malament.

Share

taller ‘parlem de tècniques de dominació’ dissabte 19 de gener a Blanes

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Aquest dissabte dia 19 de gener estaré a Blanes a l’Ateneu Popular Sa Fera Ferotge dinamitzant el taller “Parlem de tècniques de dominació“. El taller l’organitza l’Assemblea Antipatriarcal Sa Pedra Foguera. Hi haurà també pintxos vegans. Ens veiem dissabte!

Adreça: Carrer de Mas Enlaire, 3, 17300 Blanes, Girona

Hora: 18h

Share

instrumentalització dels marges: històries i emocions des de dins del món de l’activisme

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: abús de poder, instrumentalització de discursos crítics, exercici de poder, manipulació, tècniques de dominació, falta de cures

 

El món de l’activisme és on he aconseguit trobar cert confort, la meva xarxa afectiva, persones que construeixen relacions de forma políticament més conscient (o que almenys en volen parlar i tractar); és on he trobat els meus espais segurs, les bombolles de supervivència. Ara bé, el món de l’activisme també pot arribar a ser un espai múltiple on la hipocresia i la violència es disfressen constantment de discursos crítics: persones criticant la competitivitat portant a d’altres a situacions altament competitives i utilitzant tècniques de dominació per a excloure i esborrar, mentre ens omplim la boca parlant d’inclusivitat i violència simbòlica. I no estic parlant dels homes masclistes en espais de militància (això també ho he patit): estic parlant d’altres identitats i d’altres tipus de representacions en els nostres feminismes i entorns crítics sobre relacions (espais estesos també a les xarxes).

De cara a la galeria tot són somriures i discursos que queden i sonen molt bé, però que es buiden constantment amb el fer del dia a dia. I, finalment, l’objectificació total d’una nova identitat: les fans (tranquil·les, això ho amagarem dient que en espais crítics no existeixen aquestes figures, que això va de ser totes molt horitzontals i així no tenim perquè responsabilitzar-nos de la idea de que el nostre poder l’aconseguim a costa de la força múltiple d’aquestes identitats a les que moltes vegades utilitzem, explotem i objectifiquem).

Necessito desfogar-me. Però a la vegada també necessito oblidar-me de tot això i deixar enrere aquestes emocions que em desperta el món de l’activisme. He estat els últims mesos plantejant-me seriosament deixar-lo, totalment, esborrar-ho tot, desaparèixer i (re)fer la meva vida al marge de tot aquest món que en alguns casos (no sempre) pretén fer-nos creure que es preocupa pels marges quan en realitat molt sovint el que fa és instrumentalitzar-los. I, tot i que deixar-ho hagués estat també una decisió encertada (l’auto-cura és important), finalment he decidit quedar-me (una altra decisió igual d’encertada).  I a més, per un altre costat, també necessito responsabilitzar-me, òbviament, perquè de res serveix assenyalar i fer creure que totes som lliures d’aquesta farsa.

Sentir hostilitat, invisibilització i esborrat, i altres tècniques de manipulació com ghostings, llum de gas, ninguneig… la manipulació, el poder i les tècniques de dominació estan a l’ordre del dia en els nostres entorns mentre a la vegada no parem de parlar i criticar les jerarquies, la competitivitat, o el consumisme relacional. És molt difícil conviure amb aquests mecanismes ja que són molt difícils d’assenyalar, només es senten, travessen, es fan invisibles i parlar-ne es fa molt difícil. Persones, que tot i formar part d’un discurs contra-poder, exerceixen (i exercim?) poder i generen (i generem?) clubs exclusius on només s’accepten persones que, o bé tenen ‘més’ poder i poden ajudar a ‘flotar’ més, o bé són persones que es situen ‘per sota’ i ajuden a pujar o sustentar a l’altre a mantenir una posició de poder. Clubs exclusius on, qui no juga al joc és expulsada (utilitzant, evidentment, totes les tècniques a les que he fet referència anteriorment).

No vull dir tampoc que el món de l’activisme sigui exactament com l’’exterior’, el ‘normal’ o exactament igual que el ‘sistema’ i no s’estiguin realment construint (o intentant construir) alternatives contra-poder: de fet en aquest món he trobat moltes persones crítiques, espais de seguretat, he pogut respirar de tota la violència que he viscut fora d’aquests entorns, he pogut apoderar-me d’una relació de maltractament i és on he conegut aquelles persones amb les que tinc ara mateix un vincle més proper i a la vegada amb una sensibilitat política. Però tot això no treu que en aquests espais es reprodueixin també mecanismes d’exercici de poder sobre d’altres, una reproducció que moltes vegades arrossega a moltes més. El problema és que aquesta ‘reproducció’ va disfressada amb un discurs que es fa passar per revolucionari per apropiar-se d’espais crítics.

Tot i això, he decidit quedar-m’hi: l’activisme s’ha tornat un eix principal en la meva vida, m’ha ajudat a relacionar-me d’una forma més sensible, més crítica, i autocrítica. No vull deixar-ho, però tampoc vull seguir que tot aquest joc m’ofegui. Segurament algunes pensaran que el que s’ha de fer és lluitar contra tot això que està passant dins els nostres cercles, i raó no els falta. Però també hem de mesurar capacitats, forces, temps i energia: hem de seguir movent-nos en el dia a dia, sobrevivint en un món ple de violència, i a moltes no ens queden forces per obrir tants fronts, amb tot el risc de vulnerabilitzar-nos més just en un entorn on les nostres vulnerabilitats són menys i són més sostingudes. És per aquest motiu que he decidit prendre un cert tipus de posició que per un costat em permeti seguir tenint energia per a poder seguir fent l’activisme que a mi m’agrada i em motiva, i per un altre costat mantenir un equilibri de l’auto-cura i la responsabilitat compartida i col·lectiva. Això sí, mantenint especialment l’auto-crítica i evitant els paranys. És per aquest motiu que també sento la necessitat d’allunyar-me emocionalment de certes actituds i a la vegada apropar-me una mica més a qui deixem quasi sempre als marges.

Share

nou taller: ‘reflexionant sobre estructures de poder i com construir espais més segurs’

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

podeu trobar-lo també a la secció del blog ‘tallers‘ i descarregar-lo en pdf aquí.

 

Dinamitzat per wuwei (natàlia): feminista i activista crítica sobre bisexualitat/plurisexualitats, no-monogàmies, relacions, antipositivisme, tècniques de dominació i estructures de poder. Més informació: http://estructuradifractada.com/ca/sobre-wuwei-una-mica-de-mi/ . També em podeu trobar a twitter (@wuwei_). Contacte: wuwei.activismedesorientat@gmail.com

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a wuwei.activismedesorientat@gmail.com

Objectius:

L’objectiu d’aquest taller és entendre què són les estructures de poder, com funcionen, quin tipus de violències poden generar, què són i signifiquen els privilegis i opressions, i reflexionar en com es podrien construir espais més segurs.

D’estructures de poder n’hi ha moltes (masclisme, heterosexisme, monosexisme, capacitisme, monogàmia, cissexisme, racisme, entre d’altres). La idea no és abarcar-les totes ni tampoc centrar-nos amb una sola, sinó donar exemples que ens ajudin a entendre els conceptes. Les estructures de les que es parli dependran dels interessos de les persones que participin al taller.

Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.

Dinàmiques:

Durant el taller es faran preguntes i dinàmiques al voltant de:

– estructures de poder i poder

– normes i privilegis

– opressió i violències

– mecanismes per generar espais més segurs

a través d’aquests conceptes i dinàmiques participatives es debatran aquestes qüestions.

No s’obligarà a participar a totes de la mateixa manera. Cada una podrà participar com se senti més a gust, pugui o vulgui. També hi haurà la possibilitat d’expressar-se de forma anònima.

Número de participants: màxim 15 persones per cada taller.

Durada: 4 hores amb un descans

Accessibilitat: en principi no és accessible (per defecte) per a persones sordes, tot i que si el taller no és accessible per a tu degut a aquest factor, posa’t en contacte amb mi (wuwei.activismedesorientat@gmail.com) per a que pugui trobar una solució puntual per al taller i hi puguis assistir. A la llarga la idea és que pugui arribar a ser accessible per a totes.

Preu: Flexible (tipus ‘taquilla inversa’), cada una pagarà el que vulgui i pugui pel taller (sense que hi hagi un mínim estipulat, també es pot no pagar res o oferir altres coses que no siguin diners). Tot i que el taller no és d’una gran complexitat (de material i de dinàmiques), haver arribat discursivament a poder oferir un taller d’aquest tipus ha tingut un cost important de temps, emocional i econòmic; per aquest motiu sento que necessito cobrar algun tipus de compensació econòmica. Tot i així, sóc sensible a la situació econòmica de cada persona, i no vull que no sigui accessible per a persones que no puguin permetre’s pagar res. Deixar-ho amb un preu flexible (com una taquilla inversa, on cada una pagui el que vulgui i pugui al finalitzar el taller) és la fórmula que crec que encaixa més amb el que desitjo per aquest taller. Deixo que sigui cada persona que ho decideixi segons les seves necessitats, condicions i voluntats.

Lloc: a determinar (a la ciutat de Barcelona).

Dia i hora: es fixaran els dies i les hores segons la disponibilitat de les persones que s’inscriguin.

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a wuwei.activismedesorientat@gmail.com

A tenir en compte:

No es treballaran dinàmiques corporals, només es treballarà entorn a conceptes i ‘teoria’ o ‘experiències’ de forma verbal. S’intentarà no parlar d’experiències que haguem tingut amb persones que també assisteixin al taller.

També hi haurà la possibiliat de comunicar a la dinamitzadora que no ens estem sentint bé, o decidir canviar la forma de participar, marxar o quedar-se de la forma que se senti més a gust.

Finalment, també es pretendrà que l’espai sigui el més segur possible. Si creus que amb alguna/es persona/es no podries tenir aquest espai, comunica-ho quan t’inscriguis.

Si tens alguna petició o demanda per algun altre motiu que pugui fer que l’espai sigui més segur per a tu, o hi ha dinàmiques que et solen produir algun tipus de molèstia, inseguretat, o que no permeten que hi puguis participar, comunica-ho al inscriure’t i intentaré adaptar les dinàmiques.

Share

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (II – individualisme, dominació i objectificació)

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí, la sisena aquí i la setena aquí.

Individualisme i dominació

El nostre sistema relacional (occidental) es basa en la idea i sentiment de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per obtenir les nostres necessitats a través de la dominació (l’entorn es torna un objecte on vaig a cobrir les meves necessitats).

Aquesta és una visió que prové de les classes dominants; ha sigut una visió creada des de la mirada de l’home cisgènere heterosexual blanc de classe mitja/alta sense diversitat funcional neurotípic, etc. Tot i ser una visió que prové de les classes dominants també s’acaba reproduint en les classes oprimides degut a que forma part de la forma que tenim de llegir tot el que ens envolta.

Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder a través de normes i normativitats; aquestes normes o normativitats es creen per a col·locar a certs col·lectius en caixes estàtiques tancades que permeti a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de veure, creure o sentir que estan obtenint necessitats del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants (els privilegis els ajudarien a obtenir les seves necessitats sense esforç ni consciència de que les obtenen a través d’aquestes ‘normes’), es creen jerarquies i els dóna a les persones amb privilegi un fals sentiment d’independència. Però aquesta independència és una independència falsa ja que les dependències que aquestes persones tenen del seu entorn queden invisibilitzades (les seves necessitats queden cobertes pel sistema de forma invisible i no han de sentir que en són dependents).

En la monogàmia, a través a més de l’ideal de l’amor romàntic, se’ns fa creure que necessitem i depenem d’una persona. I, més enllà de l’ideal de l’amor romàntic, el fet de que tot el que necessitem hagi de passar per resoldre’s a través d’una sola relació també afavoreix l’aparició de relacions de poder (tan pel fet de que totes les necessitats hagin de passar per una sola persona, li dóna a aquesta més poder, com també tot el pes de que hagis de proveir totes les necessitats és una càrrega molt gran i que afavoreix la pressió d’haver de convertir-nos en qui no som o haver d’oblidar les nostres pròpies necessitats i desitjos).

El que fem molt sovint per ‘resoldre’ aquest problema és reproduir la idea de la falsa independència dient ‘jo no depenc de tu, jo sóc una persona independent’ (un concepte que repetim molt sovint dintre d’entorns no monògams). D’aquesta manera, amb aquesta idea, s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència de les persones amb privilegis, i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis (gent amb més diners, o persones menys oprimides que altres, especialment per tenir unes capacitats concretes) i se’ls dóna més eines per seguir reproduint relacions de poder amb persones més oprimides que elles.

Les persones depenem del nostre entorn. El nostre entorn és on obtenim les nostres necessitats i és on obtenim afectes, atencions i tot allò que d’alguna manera ens afecta. L’entorn ens afecta, de la mateixa manera que nosaltres afectem a l’entorn. Trencar amb les relacions de poder no hauria de passar per negar la nostra connexió amb l’entorn, sinó acceptant-la col·lectivitzant les nostres dependències i fent-les més conscients.

Objectificació

Aquesta forma de veure el nostre entorn (veure’ns com éssers externs al que ens envolta i que hi accedim a través de la dominació sense ser conscients de que l’entorn ens afecta i ens veiem afectades pel nostre entorn) fa que accedim al nostre entorn (on hi estan també les persones) veient-lo com un objecte per cobrir les nostres necessitats sense tenir en compte les de les demés (tinc en compte les meves necessitats i desitjos però no les de les demés). Aquest procés és un procés d’objectificació i és una causa i conseqüència de les jerarquies i la dominació.

Sovint es parla d’objectificació en els feminismes per parlar sobre l’objecivització sexual cap a les dones degut al patriarcat. D’objectificacions n’hi ha moltes més. Totes les estructures objectifiquen als grups oprimits: el capitalisme objectifica a les treballadores, l’especisme objectifica als animals no humans, el capacitisme objectifica a les persones discapacitades pel propi sistema que les objectifica, etc. I cada estructura de poder objectifica al grup oprimit a través de mecanismes diferents.

L’objectificació sexual que vivim les dones és un fet, i té unes conseqüències molt dures en les nostres vides. Tot i així, d’objectificacions hi ha moltes més. A més, degut a que només parlem d’objectificacions com a obectificació sexual fa que moltes vegades acabem veient tota relació sexual sense un vincle emocional com un acte d’objectificació, quan no té perquè ser així (si tens una relació sexual sense un vincle emocional amb una persona, però dones espai a l’altra persona a expressar molèsties, a oposar-se, a expressar necessitats o malestars, no l’estàs objectificant), i a la vegada s’estan invisibilitzant moltes objectificacions que no són sexuals (les dones, per exemple, també estem objectificades emocionalment i els homes acostumen a apropar-se a nosaltres per explicar-nos tots els seus problemes emocionals sense tenir-nos en compte o que se’ns escolti la majoria de les vegades quan ho necessitem). Degut a això intentaré posar exemples que no caiguin en l’objectificació sexual per a visibilitzar també altres tipus d’objectificacions.

El nostre sistema relacional funciona a través de l’objectificació: és aquesta la forma amb la que ens apropem a les persones, tenint en compte els nostres desitjos, voluntats i necessitats, però sense tenir en compte les d’aquesta altra persona, que podrien ser totalment diferents a les nostres, o inclús incompatibles.

Una forma d’objectificar seria tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis (que podrien ser diferents als nostres). Un exemple d’això seria el que passa sovint quan estem a la universitat, on algú s’apropa a una altra persona només perquè vol que l’ajudi a aprovar un examen i perquè li passi els apunts. I, tot i que la seva intenció és ‘només’ aquesta, el que fa és fer creure a l’altra persona que el que desitja és una amistat. Un cop aquesta persona ja ha obtingut el que ha volgut (aprovar l’examen) s’allunya una altra vegada. Si aquesta persona hagués tingut en compte els desitjos de l’altre li hagués dit directament que la seva voluntat era la d’aprovar l’examen, no la d’una amistat, i haver deixat que fos l’altra persona que expressés quin era el seu desig, si ho acceptava o no. Tot i així, no és precisament el que acostumem a fer en aquests casos.

Una altra forma d’objectificar és que les demés persones no puguin consentir o oposar-se. I per a que una persona pugui consentir o oposar-se no només se li ha de preguntar si una cosa la vol o no, sinó que a més s’ha de crear un espai per a que aquest consentiment es pugui donar de veritat. Un exemple d’això seria preguntar-li a una persona al saludar-la si vol o no vol una abraçada. Si jo davant d’un ‘no’ reacciono amb certa molèstia, encara que sigui de forma indirecta, el més probable és que la propera vegada que li ho pregunti no em contesti que ‘no’ per por a que jo em pugui molestar. És per aquest motiu que per a que una persona realment pugui consentir o oposar-se a alguna cosa se li ha de deixar l’espai per a que realment ho pugui fer sense cap sensació de xantatge emocional.

Una altra forma d’objectificar és que les demés persones no puguin expressar opinions ni emocions al respecte de coses que les afecten. Un exemple d’això és el que passa sovint en les relacions no monògames jeràrquiques. En aquest tipus de relacions s’acostumen a prendre decisions entre les persones que tenen una relació ‘primària’, especialment quan es volen gestionar emocions (com gelosies, o d’altres), que afecten a una ‘tercera’ persona, però a aquesta tercera persona no se la informa ni se li deixa expressar la seva opinió o emoció al respecte, ni se li permet demanar res. Molt sovint el que es fa, quan es vol informar, és donar possibilitats a aquesta ‘tercera’ persona en mode de ‘referèndum’: se li dóna una opció on només pot dir que ‘sí’ o que ‘no’. Aquest tipus de ‘referèndums’ poden arribar a ser actes molt violents, ja que aquesta persona no pot plantejar molèsties, alternatives o demandes. Fent això se li treu veu a una persona sobre temes que li afecten. No ens oblidem que aquest tipus de situacions es donen també en la monogàmia, on de fet són la ‘norma’, i s’estenen en la no-monogàmia a través de les relacions jeràrquiques. La monogàmia ja és de per sí mateixa jeràrquica.

En definitiva, objectificar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu. Hi ha un debat que tenim molt en els nostres entorns (de forma bastant genèrica en els moviments socials): és el debat de si les persones som imprescindibles o prescindibles. Aquest debat prové del fet de que en la nostra societat jeràrquica es sol etiquetar a algunes persones com a imprescindibles, donant d’aquesta manera un poder a aquestes persones. Per trencar això solem dir que les persones som totes prescindibles, un acte que sol viure’s amb bastanta violència quan hi ha persones a la nostra vida a les que considerem importants. Però aquest debat és un debat erroni, ja que considerar a les persones com prescindibles o imprescindibles prové de la mateixa idea de veure a les persones com a objectes. Les persones no som prescindibles ni imprescindibles. No som objectes ni eines a utilitzar. Les persones som importants i a tenir en compte. I és possible que hi hagi persones que per molts motius considerem menys importants que altres (perquè hi tenim menys vincle), però que una persona no sigui tan important en la teva vida no significa que li hagis de treure veu en coses que li afecten.

Share