espais que a vegades no sentim nostres

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: exclusió, monosexisme, bifòbia, neurocapacitisme, menció de relació de maltractament, ridiculització, invisibilització

 

Últimament estic parlant molt de l’exclusió. En realitat vaig començar a parlar-ne a “memòries d’una C” i he anat continuant quan parlava de les relacions com un “club d’alt standing”. N’he parlat també a través de la meva pròpia vivència explicant el meu procés d’empoderament. Per poder tancar una mica aquest cicle on parlo d’exclusions i vivències m’agradaria parlar de quines han sigut algunes experiències viscudes aquests últims anys relatives a l’exclusió, però en els “nostres” espais crítics vinculats als moviments socials. Vull parlar d’això, però, perquè a partir d’aquí també m’agradaria començar una sèrie de textos on vull fer una mica d’auto-crítica sobre com gestionem  i tractem molts aspectes des d’aquests espais a través de la generació dels nostres discursos.

Abans de tot, però, vull comentar que tot i que vull escriure alguns textos (on s’inclou aquest) per fer auto-crítica sobre els nostres espais, no vull menystenir tota la feina que fan les companyes des d’aquests espais, tot el contrari. Crec que és molt important la feina que fan moltes d’elles, especialment des de l’anonimat i des de la col·lectivitat i s’ha de reconèixer. La crítica no és per invisiblitzar tot això, al contrari, sinó que crec que és tant important tot el que es fa que per això és important també revisar-nos (sobretot des de la cura i el respecte) i escoltar-nos.

També m’agradaria començar comentant que, tot i que en aquest text estic parlant de la meva experiència com a “exclosa”, no vol dir que la meva posició hagi estat sempre de “víctima”, sinó que entenc que jo també he estat en altres posicions on s’han exclòs a altres persones. Aquí crec que poques ens “salvem”, tot i que, com passa sempre, hi ha persones que a vegades solen estar més en un dels dos costats. Per tant, tot i que parlo des de l’exclusió, no em considero una persona “totalment” exclosa i a la vegada també em considero part del problema “que exclou”. No obstant, per a poder donar veu al procés d’exclusió i les seves motivacions i implicacions, en aquest text parlaré com a exclosa.

Durant temps m’he vist exclosa d’espais als que hi volia pertànyer. No he sigut exclosa directament mentre m’assenyalaven amb un dit i em deien que no podia ser allà (sigui “allà” en aquest cas espais dels moviments socials mínimament crítics/feministes/alliberats/de militància/activistes al que havia pogut considerar la idea de pertànyer). Per tant, el tipus d’exclusió que jo he viscut és diferent a la del veto. He sigut exclosa a través de tècniques indirectes, algunes d’elles a través d’unes estructures, d’altres a través directament del maltractament i de les tècniques d’invisibilització, ridiculització i la por generada degut a tots aquests processos.

Puc dividir els processos d’exclusió que he viscut en aquests espais en tres tipus (tot i que és molt més complex que això però sempre és útil simplificar quan s’intenta explicar una cosa com aquesta). El primer procés ha sigut degut a ser bisexual/plurisexual i fer visiblement activisme bisexual i contra el monosexisme (una cosa inconscientment no molt ben vista en certs sectors del feminisme, així com de l’activisme LGBTI+). El segon procés ha sigut per ser neurodivergent degut al neurocapacitisme d’aquest tipus d’espais (en aquest cas incloc quasi tots els espais). I el tercer procés ha sigut una relació de maltractament i la invisibilització i ridiculització constants que ha comportat aquest tipus de relació (que ha afectat especialment espais més vinculats al barri on jo vivia i espais oberts com les manifestacions, per exemple).

No vull entrar a explicar en detall el motiu pel qual parlar sobre monosexisme ha fet que se m’exclogués d’espais. Les persones que pateixen també el monosexisme i s’han intentat identificar amb alguna plurisexualitat o amb la bisexualitat en alguns ambients feministes o LGBTI+ saben a què em refereixo i tampoc vull que això ocupi molt d’espai en aquest text. Bàsicament aquest fet no m’ha fet sentir gaire còmode en molts d’aquests espais: les (males) mirades, l’hostilitat, la invisibilització dels meus comentaris, etc, m’han fet sentir poc benvinguda, tant en espais físics com virtuals.

En segon lloc, l’exclusió pel fet de ser neurodivergent no és tant fort com la que he viscut fora d’aquests espais, en espais “normals” on les estructures de poder no viuen de cap crítica. De fet, és en aquests espais on m’ha sigut més fàcil trobar-me persones també travessades pel neurocapacitisme i per tant he pogut trobar més fàcil algunes interaccions. Tot i això, el neurocapacitisme és encara viu dins dels nostres espais i moltes vegades s’ignora la seva existència quan es parlen de violències estructurals, encara que siguin espais feministes o sensibles a les opressions. Molts cops, m’he sentit ignorada, desplaçada, incompresa per la meva forma de ser, de moure’m, d’expressar-me, de funcionar, per ser introvertida també o bé per les meves dificultats a l’hora de comunicar-me per com funcionen moltes dinàmiques assembleàries i també relacionals. Això ha fet que acabés poc a poc, sense adonar-me’n, deixant molts espais.

Finalment, està l’exclusió que vaig viure degut a una relació de maltractament. Aquesta relació es basava en la forta invisibilització i la ridiculització que jo sentia cap a mi i la relació davant d’altres persones. Aquest fet va fer que amb el temps sentís molta por a trobar-me aquesta persona juntament amb altres per com em pogués tractar davant de tota aquesta gent, o simplement trobar-me a persones que fossin properes a ell o que el coneguessin (ampliant d’aquesta manera la quantitat d’espais a evitar). Això va fer que, finalment, molts espais vinculats als moviments socials del barri on vivíem les dues (i al que jo era relativament “nova”), o espais on jo podia ser vulnerable a la seva “mirada”, com manifestacions, acabessin sent espais que jo evitava. Al final poc a poc i sense adonar-me, vaig acabar evitant tot el barri pels constants símptomes d’estrès posttraumàtic que em provocava passejar-m’hi, deixant finalment de viure-hi.

Quan vaig començar a treure’m aquella relació de sobre (visibilitzar-la i curar-me) vaig seguir limitant-me el passar per molts d’aquests espais, per una qüestió de cures cap a mi (em generava encara molta ansietat). Durant molt de temps m’he vetat a mi mateixa de molts espais. A la vegada he estat deconstruint-me i acceptant-me com a persona neurodivergent i tot el que això comporta, i he pogut participar en espais més sensibles a aquesta estructura (tot i que en alguna ocasió s’ha exercit aquest tipus de violència cap a altres tipus d’expressions neurodivergents i jo n’he estat partícip), com també sensibles al monosexisme.

Després de tots aquests processos i sentint-me molt més apoderada, estic començant a (re)apropiar-me d’espais que crec que també són meus (o ho haurien de poder ser), però estic intentant no precipitar-me i anar trepitjant espais poc a poc, sense atabalar-me. Ara la meva preocupació és entendre quins són aquells processos en els que jo també he participat en l’exclusió d’altres persones, que n’existeixen, tant per les estructures que travessen a altres i de les quals jo en tinc privilegis, com deixant-me arrossegar per corrents que es donen moltes vegades en els nostres espais, on s’han creat arguments d’autoritat inqüestionables i que posen en entredit moltes de les filosofies “principals” d’aquests espais.

Share

plurisexualitats i estereotips III: el canvi, les fases i les no estabilitats com a forma de construir un món més sensible

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]

 

Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat

 

El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.

Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.

El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.

El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.

Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).

És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.

Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.

El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).

Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).

Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.

Share

exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share

ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share

bifòbia i activisme: una lluita contra la LGBTfòbia parcial

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: menció d’heterosexisme, al·losexisme, intersexantagonisme i cissexisme; relat sobre monosexisme en els activismes LGBTI+ i queer, utilització del sufix -fòbia per a parlar de violència estructural

el motiu pel qual s’ha utilitzat el sufix -fòbia per parlar de violències estructurals en aquest cas ha sigut pràctic, ja que originalment aquest article l’havia escrit per un mitjà més generalista on contextualment necessitava utilitzar aquest sufix 

 

‘LGBTIfòbia’ és una expressió que s’està utilitzant des de molts col·lectius de persones LGBTI+ (lesbianes, gais, bisexuals, trans, interesexuals, entre d’altres) per a referir-nos a les violències que rebem pel fet de pertànyer a algun o alguns d’aquests grups (lesbofòbia, homofòbia, bifòbia, transfòbia, intersexfòbia, per exemple). Tot i que la LGBTIfòbia és més violenta fora dels entorns LGBTI+, aquestes violències no només es viuen fora d’aquests col·lectius, també les vivim constantment en els nostres entorns.

Utilitzar una abreviació com aquesta (LGTBIfòbia) des del meu punt de vista és problemàtic: primer perquè sempre ens estarem deixant lletres (i per tant violències), com per exemple la A d’asexualitat (i per tant l’asexfòbia) o altres plurisexualitats que no són la bisexualitat (com la pansexualitat, la polisexualitat, entre d’altres); i, per un altre costat, tot i que la seva intenció inicialment és la de mostrar més violències més enllà de l’homofòbia, posa a totes les violències que patim les persones del col·lectiu en un marc de semblança i igualtat que amaga que cada una de les discriminacions per cada lletra és diferent, funciona de formes totalment diferents i és travessada de forma diferent a cada una. El que s’obvia amb tot això és que algunes estem discriminades degut a pertànyer a alguna d’aquestes lletres mentre a la vegada tenim privilegis en relació amb les violències que viuen altres lletres i per tant podem exercir violència cap a elles. Aquestes violències poden ser exercides per persones de dins del propi col·lectiu: persones cisgènere (plurisexuals, gais o lesbianes) poden reproduir transfòbia, homes gais i plurisexuals exercint masclisme (i per tant lesbofòbia) sobre dones lesbianes i plurisexuals, persones no intersexuals apropiant-se del discurs contra la intersexfòbia, etc.

Un d’aquests múltiples exemples és la bifòbia que és exercida i reproduïda per les persones monosexuals del col·lectiu (aquelles que se sentin atretes cap a un sol gènere). Parlar, a més, de ‘només’ bifòbia, amaga que existeixen més orientacions plurisexuals a part de la bisexualitat on existeix una atracció cap a més d’un gènere (com les pansexuals o les polisexuals). Més que de bifòbia, a mi m’agrada parlar de monosexisme, l’estructura que oprimeix i discrimina a aquelles que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, que engloba altres orientacions plurisexuals, o aquelles que no es defineixin amb cap etiqueta, i també inclou violències més simbòliques que la ‘bifòbia’ no recull.

La majoria de les vegades el monosexisme és invisibilitizat i menyspreat en les lluites LGBTI+. Aquest menyspreu no només es dóna en activismes LGBTI+ més normatius, institucionals o assimilacionistes, sinó també ocorre en els grups o col·lectius més radicals, queer o (suposadament) més crítics. No és coincidència, ja que la negació de la seva pròpia existència és la base del monosexisme: la negació de l’existència de la possibilitat de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere és una característica del monosexisme i s’acaba reproduint també en una negació de les nostres violències que patim. En el marc del monosexisme les plurisexualitats no són reconegudes com a existents: socialment se’ns veu (quan se’ns vol veure) com a meitat heterosexuals i meitat homosexuals, i per tant com a persones que patim un 50% d’homofòbia i un 50% de privilegi heterosexual. D’aquesta forma es nega l’existència d’una discriminació diferenciada i que té un funcionament i mecanisme diferent (per exemple, la no existència o l’assignació d’estereotips com que som inestables, no sabem el que volem, som promíscues o que som infeccioses).

El que sí que estem veient en els últims anys és un petit (suposat) reconeixement de l’existència de la bifòbia en l’activisme LGBTI+ més institucional, normatiu i assimilacionista. Aquest reconeixement és, però, una trampa, ja que es basa sobretot en un intent d’assimilar-nos que  utilitza o bé un tipus de bifòbia com ‘meitat homofòbia’ o bé s’accepta com un conjunt d’estereotips que simplement s’han de negar: una lluita que parteix més d’un rentat de cara de la bisexualitat que no pas d’una crítica real al monosexisme i dels seus mecanismes. En aquest tipus d’activisme s’hi inclou també l’activisme normatiu específicament bisexual. Basar l’activisme únicament en la negació rotunda dels estereotips que se’ns assigna el que fa és generar dins del col·lectiu un rebuig i discriminació cap a aquelles que compleixen amb els estereotips (plurisexuals promíscues, confoses, indecises o que estan en fases o flueixen).

Aquest tipus d’activisme, a més, sol imposar una sola possible identitat, la bisexual, negant la possibilitat d’altres identitats plurisexuals, l’opció de no etiquetar-se, o la possibilitat de veure la pròpia sexualitat com canviant o fluida. Aquesta obligatorietat a l’estaticitat, a no poder reproduir estereotips o bé a només poder-se representar amb una identitat, és monosexisme: el monosexisme no només ens assigna estereotips, sinó que atorga a aquests una càrrega negativa, i a més imposa que la sexualitat no pot canviar o ser més diversa.

Existeix, però, un activisme contra el monosexisme amb una perspectiva crítica, no assimilacionista i transversal, que procura no excloure a persones que estan discriminades per altres tipus de violències. Aquest activisme, per tant, també inclou moltes altres identitats que no són la bisexual i que també són travessades pel monosexisme, o aquelles que no s’etiqueten i que també els afecta el monosexisme. Aquest activisme no ataca els ‘mites’ (ja que les persones promiscues, o les inestables, o les confoses, no som mites), sinó que es reapropia dels estereotips no estigmatitzant-los, assenyalant d’on provenen i a la vegada abraçant l’existència de les persones que els reprodueixen. Aquest és un activisme que hauria de tenir encaix dins de la resta d’activismes crítics, tot i que moltes vegades aquells activismes crítics LGBTI+ (queer) s’obsessionin en negar-nos una i una altra vegada.

 

 

Si vols ajudar a mantenir aquest espai, pots fer donatius aquí

Si vols saber més sobre el motiu dels donatius, clica aquí.

Share

taula rodona guarreem fusió – divendres 6 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Aquest divendres dia 6 d’Abril participaré a la taula rodona de Guarreem Barcelona, on es parlarà de com ens afecten els discursos i els ambients no monògams i sexpositive i kinky a persones que ens travessen diferents eixos d’opressió. Aquest cop jo participaré parlant més sobre asexualitats, arromanticismes i neurodivergències, però també es parlarà de plurisexualitats, de gèneres no binaris, de por/fòbia social i de diversitat de cossos. Us deixo l’esdeveniment de facebook.

Lloc: La Raposa de Pole Sec, c/ Tapioles, 47, Barcelona

Dia i hora: divendres 6 d’Abril a les 19h

 

Un plaer per a mi compartir taula amb aquestes persones i de col·laborar amb aquest grup que acaba d’aparèixer per Barcelona (Guarreem Barcelona) i que pinta tant i tant interessant. Us deixo el cartell de tots els esdeveniments del mes d’Abril (el que queda de mes fan dos esdeveniments més!).

 

Share

plurisexualitats i estereotips II: la infecció i el perill com a formes d’embrutar i contaminar les estructures imposades

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, monogàmia/pensament monògam, infeccions, heterosexisme

Aquesta és la segona part de ‘plurisexualitats i estereotips’. La primera la podeu llegir aquí i la tercera aquí.

 

A les persones plurisexuals (aquelles orientacions on ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com les polisexuals, pansexuals o bisexuals, entre d’altres) socialment se’ns veu com portadores i fons d’ITS (infeccions de transmissió sexual). Però aquest estereotip d’infecció va molt més enllà: és la metàfora del perill que podem arribar a representar a les estructures de poder, especialment a l’heterosexisme i a la monogàmia. Les persones plurisexuals som aquelles que podem embrutar i contaminar la barrera que s’ha construït entre dos mons que han estat creats per a que estiguin separats infectant-los entre ells (el bo de l’heterosexual i el dolent de l’homosexual) i aquelles que posem en qüestió algunes de les idees amb les que es sustenta la insensibilitat relacional de la cultura monògama. Les persones plurisexuals en aquest marc simbòlic som considerades (i som) infeccioses i perilloses.

Una part del perill que representem és la possibilitat de contaminar i desdibuixar el privilegi heterosexual. Imaginem-nos una persona que en un moment donat té o està tenint una pràctica sexual, afectiva i/o romàntica que es llegeix socialment com a heterosexual (degut a que és una pràctica amb una persona d’un gènere diferent al seu): si acceptes l’existència d’opcions, orientacions o identitats on existeix una atracció cap a més d’un gènere, no pots demostrar de cap manera que aquella persona pel simple fet de tenir aquelles pràctiques és heterosexual, ja que podria ser bisexual, pansexual, o polisexual, o bé inclús també asexual/arromàntica (ja que també cap la possibilitat de que no existeixi atracció tot i les pràctiques que puguem tenir). De fet, és impossible davant d’aquesta possibilitat demostrar que l’heterosexualitat existeix en sí mateixa: això posa en perill la situació de privilegi i ‘norma’ de l’heterosexualitat. Per aquest motiu un dels funcionaments del monosexisme (estructura que oprimeix a les persones plurisexuals o no monosexuals) és negar la possibilitat de que existeixin persones que es puguin sentir atretes cap a més d’un gènere, mentre per l’altra banda ens defineix com a perilloses, infecciones i ‘contaminants’: precisament el que contaminem és la barrera hetero/homosexual, el que infectem són dos mons que no poden tocar-se, i el que posem en perill és el privilegi que tot això li dóna a l’heterosexualitat.

Per un altre costat, la monogàmia (com a estructura de poder) es sustenta a través de la idea de que el gènere de la persona amb la que mantens una relació romàntica i sexual és el que et completa i per tant una de les coses que necessites buscar (de fet, els dos gèneres binaris ‘acceptats’ i imposats s’han construït a través de rols que es consideren totalment diferents i ‘complementaris’). Aquesta idea es va construir juntament amb l’heterosexualitat per a fer de les dones una propietat dels homes, però s’ha reproduït després també en l’homosexualitat amb teories molt diverses on la idea de la recerca de la completesa pot estar també en el mateix gènere. Si seguim aquesta suposició construïda i que no se’t mostra de forma directa (has de capbussar-te en el pensament monògam, monosexista i patriarcal per adonar-te’n), les persones plurisexuals, al sentir-nos atretes cap a més d’un gènere, necessitaríem més d’una persona per completar-nos i trencaríem amb la mateixa necessitat de mantenir la monogàmia com a estructura social. Per tant, les persones plurisexuals representem també un perill pel pensament monògam i aquest és un dels molts motius pels quals sempre se’ns estereotipa com a no monògames i promíscues, representant un perill social que ha d’esborrar-se i eliminar-se.

Sí, les persones plurisexuals som infecciones, contaminem, embrutem i som perilloses. Infectem dos mons que han sigut construïts per a que no es toquin: l’heterosexual (el bo) i l’homosexual (el dolent). Dos mons que no es poden tocar perquè si es toquessin el privilegi de l’heterosexualitat quedaria qüestionat. Contaminem i embrutem perquè representem una amenaça cap a les jerarquies d’orientació i per tant a les de gènere, incloent les múltiples identitats. Som perilloses perquè la nostra existència posa en dubte les bases en les que es sustenta el pensament monògam que acaba imposant unes relacions basades en la propietat i en el consum.

Share

dones i no binàries plurisexuals i no monògames: objectificació i falta de pertinença

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Les dones plurisexuals (i altres gèneres no binaris que puguin estar travessats pel masclisme)  sofrim els efectes del monosexisme juntament amb el masclisme, que afecta les nostres vides a través sobretot de la violència simbòlica. El monosexisme, per contextualitzar, és aquella opressió que patim les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere (les plurisexuals o aquelles que no s’identifiquen amb una monosexualitat, com les pansexuals, bisexuals, polisexuals, entre d’altres). Un exemple d’aquesta intersecció és la vulnerabilitat que patim per estar més exposades a la violència sexual degut a estar més objectificades per la mirada de l’home que construeix una plurisexualitat ‘femenina’ pel seu plaer.

Alguns estudis del Regne Unit, Canadà i Estats Units, van mostrar que també som més vulnerables a patir més problemes de salut mental (intents de suïcidi, angoixa, depressió, estrés post-traumàtic, autolesió, etc) que les dones monosexuals (tant lesbianes com heterosexuals). La diferència entre lesbianes i plurisexuals especialment s’agreujava en àrees urbanes, degut a que les plurisexuals ens costa molt més trobar espais que puguem sentir segurs i on puguem treballar les nostres vulnerabilitats, fins i tot en àrees on hi ha activisme i espais LGBT+/queer: o sigui, que molts espais LGBT+/queer no són espais segurs per a nosaltres. A la vegada, les dones i les persones no binàries plurisexuals hem dedicat molts anys a adaptar-nos a les necessitats d’altres col·lectius perquè no solem tenir espais propis on parlar i tractar les nostres pròpies vivències i degut a això sovint hem de definir els nostres problemes i opressions utilitzant altres tipus d’experiències (especialment les monosexuals).

Quan, a més de ser plurisexuals, també som ‘no monògames’, hem d’anar encara amb més cura amb les nostres vulnerabilitats ja que la violència sexual s’incrementa (les dones i persones no binàries no monògames també podem ser vistes per la mirada masculina com a més accessibles i objectificables), sumant-se a la particularitat de l’objectificació que suposa la recerca d’unicorns (aquelles dones bisexuals buscades per parelles home-dona per a satisfer les seves fantasies i desitjos sexuals i/o afectius). Tot i la importància de tenir espais segurs per a les que també som no monògames, el que normalment ens trobem és que la majoria dels espais construïts i que són de més fàcil accés són espais monosexuals (sobretot heterosexuals) on sofrim violència.

Per un altre costat, els espais plurisexuals (on la majoria d’ells són bisexuals ‘normatius’) esborren a les persones plurisexuals no monògames dient que les persones plurisexuals no som promiscues i som monògames. La raó per la qual passa això és perquè un dels estereotips de les plurisexualitats és que som promiscues i hipersexuals. Que se t’assigni un estereotip com aquest és una reproducció de monosexisme, això és clar;  no obstant, en molts espais bisexuals normatius existeix normalment la idea de que lluitar contra els estereotips significa negar-los: fent això neguen l’existència d’una part de la comunitat (aquelles plurisexuals que no som monògames) i senyala la nostra no-monogàmia com la causa de la violència sexual i l’objectificació que sofrim després. Això fa que molts espais bisexuals siguin molt hostils per a les plurisexuals no monògames.

És de vital importància per a les dones i persones no binàries plurisexuals i no monògames crear els nostres propis espais segurs, mentre a la vegada podem fer que els nous espais que es creen on es toquen diversos eixos (queer, feministes o no monògams) siguin més segurs per nosaltres, i on puguem parlar i tenir en compte les nostres vulnerabilitats. En aquests espais el monosexisme s’ha d’acceptar com una estructura de poder, com també han de tenir el feminisme i la sensibilitat transversal en les seves bases.

Share

la vulnerabilitat de les dones bisexuals o no monògames

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Cada estructura de poder té les seves formes d’afectar al grup al que està oprimint. Una de les (moltes) característiques del masclisme és l’objectificació sexual (entre d’altres tipus d’objectificació) de les dones. Això no implica només una hipersexualització (conseqüència de l’objectificació), sinó també d’una disposició del nostre consentiment: el nostre consentiment no és reconegut com a existent, i se’ns anul•la la possibilitat de poder o no consentir. Aquest esborrat es fa i es construeix a través de normes socials (moltes d’elles implícites), com per exemple el fet de creure que l’opinió de les dones és menys que les dels homes (i per tant, que els desitjos de qualsevol home passin per sobre del que pugui pensar, sentir o desitjar una dona), o de la creença de que els homes poden disposar i apropiar-se dels nostres cossos, desitjos, emocions o voluntats (que no només es tradueix en objectificació sexual, sinó també en explotació en les tasques de la llar, o en el consum emocional).

Les interseccions entre opressions solen complicar les coses. Quan, per exemple, parlem de com es combina ser dona amb la bisexualitat, aquesta objectificació de la que parlàvem augmenta. En el patriarcat s’ha establert actualment un tipus de ‘norma’ implícita que diu que totes les dones hem de ser bisexuals per al plaer dels homes, mentre a la vegada se’ns obliga a ser heterosexuals. Què vol dir això? Que la nostra orientació ‘real’ i obligatòria ha de ser heterosexual (només ens han d’agradar i atraure els homes, i són amb qui hem de tenir vincles romàntics exclusius), però que hem de performar (representar-la, jugar a) la bisexualitat per a que els homes (heterosexuals) puguin gaudir de les seves fantasies sexuals. Això fa que per un costat es negui l’orientació de les que siguem bisexuals (la nostra orientació no és ‘real’, és només un joc) i que s’apropiï per part dels homes (no és només un joc, és un joc per als homes). Una de les conseqüències de tot això és la quantitat d’agressions sexuals que patim les dones bisexuals degut a, no només ser dones, sinó també bisexuals. Uns estudis estadístics que es van fer a Estats Units, mostraven que gairebé la meitat de les dones bisexuals havien patit una violació, en front del 15% de dones monosexuals (heterosexuals o lesbianes).

Un augment de l’objectificació també ens passa a les dones no monògames. A ulls dels homes, les dones no monògames som ‘dones més fàcils’, cosa que ens posa en una situació més vulnerable davant d’homes que especialment busquen relacions sexuals obectificades, on creuen que el nostre consentiment és més fàcilment ignorable perquè ‘ja som no monògames’ (com si això donés llum verda a qualsevol home que volgués disposar de nosaltres). A més, depenent del tipus de no-monogàmia la vulnerabilitat pot augmentar: les dones que practiquin un tipus de no-monogàmies que es vegin des de fora com més ‘flexibles’ i que més trenquin amb l’amor romàntic i el concepte de parella solen ser vistes i interpretades a ulls d’un home masclista com ‘dones que només volen tenir sexe i a qui no tinc perquè donar explicacions de res’ o, per dir-ho més resumit, ‘dones més accessibles’.

Finalment, també està el mite de l’unicorn, aquelles dones bisexuals no monògames buscades especialment per parelles home-dona per al seu plaer sexual o com a ‘companya’, on existeix una jerarquia entre la ‘parella’ i aquesta dona (la parella és la que té el poder en la ‘relació’ i per tant són les components de la parella les que posen les normes i les que tenen veu). Les dones que són tractades com a unicorns, a més, se les sol exigir una sèrie d’elements, com si d’un producte de catàleg es tractés: atractiva, jove, que sàpiga ‘donar’ igual a cada un dels components de la parella, que no munti ‘drames’, i que sàpiga aguantar qualsevol dels problemes o gelosies de la parella (i fins i tot fer-se’n responsable, sense exigir cap responsabilitat de ‘tornada’). I compte, que no s’enamori més de l’unicorn un dels components de la parella que l’altre perquè aleshores podrà esdevenir el nou objecte de gelosia mentre a la vegada se la tractarà com a culpable de tot plegat.

Quan jo era adolescent vaig patir certes situacions de vulnerabilitat i d’agressions sexuals on tant el meu suposat comportament poc monògam (no em plantejava la idea de tenir una parella ni el tema de l’exclusivitat) com també el fet de ser bisexual hi van jugar un paper molt important. Tant és així que finalment (i de forma molt inconscient) em vaig acabar tancant en una relació monògama amb un home per protecció (relació que vaig acabar fa més de set anys). Vaig arribar a sentir que la raó per la qual havia patit aquelles agressions havia sigut tant la meva orientació sexual com la meva forma de relacionar-me poc monògama. Una sensació de culpa constant em perseguia (una cosa molt lligada a com ens hem de sentir sempre les dones). Però el problema no va ser ni la meva orientació ni cap tipus de no-monogàmia, sinó els homes masclistes que utilitzen aquests factors com a excusa per apropiar-se dels nostres cossos i de les nostres emocions. Qualsevol dona té tot el dret d’explorar la seva sexualitat, de tenir el tipus de relacions que desitja, com també decidir no voler pertànyer a cap home.

 

 

Share

bisexualitat: història d’un esborrat

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 de Setembre en motiu de la celebració del dia internacional de la visibilitat bisexual, o com m’agrada a mi anomenar-lo: dia de lluita contra el monosexisme.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

La bisexualitat (com també la resta de plurisexualitats, orientacions on existeix una atracció cap a més d’un gènere) és normalment esborrada i estereotipada. L’esborrat o eradicació es caracteritza per la negació de l’existència d’aquestes orientacions, tant de forma explícita dient que no existim com de forma simbòlica a través del llenguatge amb expressions que ens invisibilitzen (com per exemple anomenant les relacions ‘relació heterosexual’ o ‘relació lèsbica’ sense tenir en compte les orientacions de les persones que formen part de la relació). Una altra forma d’esborrar-nos és amb expressions com ‘totes som bisexuals’, que neguen de forma indirecta l’experiència diferenciada a la monosexualitat (l’heterosexualitat o l’homosexualitat). Però això no és tot, ja que socialment també som considerades promíscues, que mai sabem el que volem i que per tant sempre dubtem, i que som immadures (entre molts altres estereotips).

La primera vegada que va aparèixer la paraula ‘bisexual’ no va ser per referir-se a una orientació sexual, sinó que va aparèixer a meitat de s. XIX, abans de que apareguessin els conceptes d’heterosexualitat i homosexualitat, i es va definir per primera vegada en el context de la biologia per referir-se a organismes hermafrodites o organismes que en un desenvolupament primerenc es seu ‘sexe’ era indiferenciat i que més endavant al desenvolupar-se es diferenciaria entre el que anomenaven ‘mascle’ o ‘femella’. Durant  la mateixa època, i paral·lelament a l’aparició d’aquest concepte, es va començar a creure que l’hermafroditisme era un estat primitiu de les espècies, anterior a la diferenciació sexual, i que per tant era menys ‘evolucionat’, amb tota la càrrega socialment negativa amb la que s’ha estat utilitzant des d’aleshores conceptes com ‘primitiu’ o ‘menys evolucionat’, sempre senyalant com a màxima evolució la cultura occidental, el capitalisme i tot allò relacionat amb les persones amb privilegis en les estructures de poder com el patriarcat, el racisme o el classisme.

En aquest context, la bisexualitat, entesa com hermafroditisme o indiferenciació sexual, es va considerar una fase immadura del desenvolupament humà i es va relacionar amb nens, persones no blanques (a les que anomenaven de ‘races primitives’, ja que també es va relacionar a les persones no blanques amb el primitivisme i allò ‘no evolucionat’), la conducta animal i el que no és del tot humà (tenint com el que és totalment humà la cultura occidental, evidentment, a través d’una visió totalment colonialista).

En aquella època les pràctiques sexuals (i per extensió les romàntiques o de ‘parella’) entre persones assignades amb el mateix gènere eren penalitzades en molts països occidentals europeus, i també moralment i socialment castigades. Eren anomenades pràctiques ‘contra natura’. A finals de s. XIX van començar les primeres teories sobre l’homosexualitat que van intentar ‘naturalitzar’ aquestes pràctiques, veure-les com una cosa que no s’escollia sinó que eren innates, per a que deixessin de ser castigades. El problema és que tot i que es ‘naturalitzin’, al ser una cosa que realment no és acceptat socialment, no estan exemptes de voler ser corregides, i per tant, es tractarà de fer-les entrar en la malaltia per a que se les sotmeti a ‘tractament’.

La teoria que més va ressonar va ser la de la ‘inversió sexual’, que partia de la idea de que l’atracció havia de ser sempre entre persones dels dos gèneres assignats oposats. Per tant, quan et senties atreta cap a una persona del mateix gènere assignat volia dir que la teva psique, la teva ment, era del gènere oposat al que se t’assignava. En aquesta teoria de la inversió sexual les persones que es sentien atretes pels dos eren persones que tenien psicològicament els dos gèneres, i se les anomenava ‘hermafrodites psicosexuals’. En aquest cas, la psique ‘femenina’ es sentiria atret pels homes i la ‘masculina’ per les dones.

Però aquella suposada atracció cap als dos gèneres es va tractar com una cosa que molestava en les investigacions que es feien i ho visibilitzaven com si fos una cosa més aviat irreal. En alguns estudis es poden observar expressions com que aquest tipus de persones creàvem ‘dubte i incertesa’ per finalment dir que en realitat no existíem i que es tractava de persones ‘totalment invertides’. Degut a la molèstia de que pugui existir una cosa que pogués embrutar i no deixar clara la diferència entre el que volien fer entendre que era el ‘correcte’ (l’heterosexualitat) i el que hauria de ser incorrecte (l’homosexualitat), les persones que no quèiem en cap dels dos estats creàvem incertesa i dubte, o molestàvem en les seves dades, i s’intentarà a partir d’aquell moment negar la nostra existència. Podem veure aquí un dels estereotips dels que parlava al principi: que les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere som persones que dubtem i que no sabem el que volem.

Una altra cosa que perillava acceptant la bisexualitat com una opció vàlida era la monogàmia. Un dels motius de crear els dos rols de gènere com totalment diferents i complementaris era (a part de crear la jerarquia home/dona) la de perpetuar la idea de que el gènere de l’altra persona era l’important en l’atracció i el que et complementava; una vegada trobada una persona d’aquelles característiques ja no necessitaves res més per completar-te. L’atracció cap a més d’un gènere implicaria la ‘necessitat’ de més d’una persona per completar-se i això faria que la monogàmia no es perpetués. Aquest és un dels motius pels que sempre s’ha relacionat la bisexualitat i altres plurisexualitats amb pràctiques poc monògames i hipersexuals.

Més endavant es va començar a utilitzar també la paraula bisexual per referir-se a l’orientació i Freud va agafar la conceptualització que ja s’havia fet amb la bisexualitat com indiferenciació sexual o hermafroditisme i ho va copiar per parlar de l’atracció o, com anomenava ell, l’’elecció de l’objecte’, o el que abans anomenaven hermafroditisme psicosexual. Segons Freud totes les persones naixem sense una distinció entre objectes sexuals (bisexuals) i quan creixem acabem escollint un objecte. De les dues opcions una era l’acceptada (si escollies com objecte el gènere que et feia ‘heterosexual’) i l’altra la no acceptada (si escollies el meu mateix gènere). Per Freud, la naturalesa humana és bisexual, però no obstant és impossible practicar-la per una persona humana moderna ja que el ‘progrés humà’ (l’evolució cap a la cultura occidental) fa que s’hagi d’escollir una monosexualitat. Per tat, l’atracció cap a més d’un gènere es va relacionar també (com es va fer amb l’hermafroditisme) amb els nens, la immaduresa, amb les persones no blanques, etc. D’aquí ve el nostre estereotip de que som persones immadures, com també la relació que es fa sovint entre la bisexualitat i les persones no blanques (a qui també s’ha hipersexualitzat a través de l’estructura racista i colonialista).

A partir d’aquí l’únic binari considerat ‘real’ serà el monosexual heterosexual/homosexual. Els famosos posteriors estudis de Kinsey amb la seva famosa escala de Kinsey com a conclusió, van reforçar també aquest binari ja que construeix la bisexualitat a través de la combinació dels dos ‘pols’ que defineix en els extrems: l’homosexualitat i l’heterosexualitat ‘pures’. I, a la vegada, reforça la idea de que ‘totes som bisexuals, però en realitat no som bisexuals’ ja que quasi totes les persones monosexuals s’acaben trobant en un punt mitjà (perquè no existeix tal ‘puresa’).

Suposadament les plurisexuals hauríem d’estar contentes de que se’ns digui que ‘totes som bisexuals’ (o pansexuals), pensant que així visibilitzen d’alguna forma les nostres orientacions. El problema és que això s’utilitza com a tècnica de dominació des del privilegi monosexual per dir-nos una i una altra vegada ‘no us queixeu tant, en realitat totes som bisexuals, però ja sabem que al final sempre acabes escollint un costat; i quan creixis i maduris ho entendràs’.

Share