per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 21 de octubre. Podeu veure l’original en castellà aquí .
Avís de contingut: monosexisme, estereotips, masclisme, heterosexisme
El meu cos, la meva ment, i tot el meu sentir, porten des de que vaig néixer canviant, mudant. No vull imposar què és més natural i què no. Tot el que pugui ocórrer i ocorri, és natural. Les coses “bones” i les “dolentes”. El que està bé o no està bé no té res a veure amb que sigui més o menys natural, té a veure amb la ideologia de cada una. Molta gent greu que els canvis tenen més tendència a produir-se, i a ser més “naturals”, quan ets petita, i que quan ens fem grans tendim a ser més rígides, menys canviants.
Aquesta no ha sigut la meva experiència. Jo sempre he sigut conscient dels meus canvis, i gràcies a ells he sobreviscut i he pogut sortir de moments complicats de la meva vida. La vida per a mi és canvi. Sempre m’he sentit jo mateixa com una espècie de procés. No fa falta que ningú em digui que m’estic posant filosòfica, jo ja sé que em poso així molt sovint, pot ser que sigui una de les poques coses que no han canviat en mi des de que tinc consciència, i des de que amb cinc anys la meva gran preocupació era comprendre si tot el que veia i sentia era real o no i què era el “jo” i aquella veu que ressonava dins el meu cap. Però amb tot això tampoc vull donar la impressió de que sóc un ésser que sap molt o que es coneix molt i sap bé el que vol o sent. Al contrari. Simplement sóc una rallada de la vida, sense més. Cada una té lo seu.
Jo vaig sortir de l’armari com a bisexual de forma molt confosa. De fet, vaig sortir de l’armari amb una amiga i amb mi mateixa a la vegada. Li vaig dir a la meva amiga “escolta, vull dir-te una cosa”, i ella em va contestar “el què?”. En aquell moment no sabia ni el que li anava a dir. “Que sóc bisexual”, li vaig dir. I mentre ho vaig dir la sorpresa vaig ser jo. Segurament més que ella. No hi va haver cap raonament anterior, ni una crisi existencial, ni un dubte mentre veia el món passar. Res, va sortir, així. Però a partir d’aquell moment sí que vaig començar a rallar-me, com sempre, intentant entendre’m una mica. També va començar una època molt complicada en la meva vida, perquè és el que té l’adolescència, i més sent una persona femenina, bisexual i autista. Però fins aleshores la meva vida havia sigut suposadament heterosexual. O no. No ho va ser. Em vaig adonar en aquell moment, rebuscant en el meu passat, que jo quan era preadolescent era més lesbiana que una altra cosa.
Sí, d’això em vaig adonar en aquell moment. O sigui, quan vaig començar a fixar-me en persones d’una forma més conscient, ho feia bàsicament amb nois. I m’atreien. Però abans de començar a experimentar-me sexualment, la meva atracció era cap a noies només. I permeteu-me que sigui així de binària, no tenia més opcions en aquell moment. Jo no tenia ni idea de que el que sentia era atracció, o excitació. Òbviament aquí estaven el masclisme i l’heterosexisme ballant-li a la meva vida. Però no només això, també estava el problema de ser autista, i molts sentiments meus em van ser vetats des de petita, una cosa que ha fet que al llarg de la meva vida hagi hagut d’emmascarar masses coses de mi i imitar tot el que m’envoltava, més que una persona neurotípica.
No vull que això es llegeixi com que la meva orientació “verdadera” i “natural” és la lèsbica i que després amb tota la pressió social em vaig tornar més heterosexual i/o em vaig quedar al mig. No és això. Tampoc vull que es llegeixi que vaig passar una fase sense importància. Les fases existeixen, són importants, tant com el que interpretem com a “no-fases”. A mi m’agraden i són parts importants de la meva vida. Però vaja, tampoc ens pensem, perquè la meva bisexualitat en aquell moment va acabar sent una fase també. La violència a la que vaig estar sotmesa els dos següents anys va fer que em tanqués en una relació monògama amb un home. Creia que així estava més segura. Al menys això és el que sentia. I allà es va acabar. Temporalment, és clar.
Moltes activistes bisexuals s’obsessionen en dir que si tens una relació monògama amb una persona d’un gènere concret això no et converteix en monosexual, o sigui en heterosexual o en lesbiana, que segueixes sent bisexual, sense matisos, sense contextos. Jo era una d’aquestes persones que no paraven de repetir-ho. Però crec que depèn de cada una, què voleu que us digui. O sigui, el que crec és que no té per què, i tampoc hem d’obligar a la gent a que sí segueixi sent-ho. Les persones canviem i les nostres experiències també. També les estructures que ens travessen. Les experiències i els contextos són diferents per cada una. Hi haurà les que sentin que sí, hi haurà les que sentin que no, i hi haurà les que no ho saben o sentin que potser.
Per mi aquesta retòrica té una forta base monògama, amb tot el rollo de que la bisexualitat només sembla poder-se demostrar fora de la monogàmia, sembla que a totes ens espanti tant aquesta idea que volem aferrar-nos a aquesta identitat fixa del nostre ésser. En el meu cas, durant aquells onze anys de relació monògama amb un home vaig passar per vàries fases: en algunes d’aquelles fases seguia sentint-me atreta per dones, però tampoc m’importava i no ho expressava, i tampoc sentia ser bisexual, així que el monosexisme no m’afectava; en algunes altres fases sí que m’afectava i sí sentia la necessitat d’expressar certs sentiments; i en altres fases simplement em sentia heterosexual. És així. I estic segura de que no he sigut l’única.
Però aquestes múltiples fases van passar també. Vaig deixar aquella relació. I la meva atracció, o al menys com jo la percebo, es va complicar. Els eixos de la meva atracció no són el gènere. Però per no fer-ho simple, que seria massa fàcil, tampoc vull dir que el gènere no compta per a res en la meva atracció. Diguem que no filtro totalment ningun gènere, i em puc arribar a sentir atreta per una persona de qualsevol gènere. Però sí que és veritat que hi ha gèneres que filtro més que altres. Això no va començar sent així fa quasi deu anys quan vaig deixar aquella relació. En realitat, no filtrava res en el gènere. Però hi ha certes coses que vaig anar aprenent, i certes experiències que també van canviar les meves atraccions. Em vaig tornar selectiva amb algunes coses, i el meu propi cos també, de fet, una de les meves fases va ser l’asexualitat. Durant dos anys vaig deixar de sentir atracció, i crec que va ser una benedicció, realment necessitava allò. Necessitava deixar de sentir certes coses per curar-me de moltes altres. Ara sóc al·losexual. I bisexual. Actualment, els meus eixos d’atracció són més complexos que el gènere, i es dibuixen i desdibuixen a través també de posicions polítiques, activistes i ideològiques. No és només la meva ment que decideix això, és també tot el meu cos. I m’agrada ser així.
Em flipa molt quan hi ha gent que afirma amb total rotunditat que la bisexualitat no és una fase. O que qualsevol des/orientació tampoc ho és. Sembla com que necessitem posar-li èmfasis a això, ja que les fases i els canvis en el nostre context social no valen res. Però és irònic, aquest context social i estructural no ens permet canviar segons les nostres necessitats i contextos, és una cosa prohibida, vol fixar-nos en algunes caixes per jerarquitzar-nos, estigmatitzar-nos, col·locar-nos en algun lloc, sigui el de productiva, sigui al de “despreciable”.
Però a la vegada ens obliga a un constant fluir canviant que ens inestabilitza, especialment en lo econòmic i relacional. Una espècie de fluir que és més aviat un arrossegament estructural que mai saps on et portarà. I a les més vulnerables sol arrossegar-les als llocs més precaris. És veritat que hi ha un discurs en pro de les fases i dels fluirs que és bastant liberal, que esborra totalment les estructures que ens afecten i que simplement es sumen a una confusió apolítica intencionada. Però el contrari no hauria de passar per negar els nostres canvis. Davant de tot això prefereixo pensar en altres vies. La vostra bisexualitat podrà no ser una fase, però la meva porta sent un gran desfase des del primer dia.
