reflexions sobre una coalició, dominació i activisme. ser activista bisexual és una necessitat política

per Esdras Catari

en castellà aquí

El text original està escrit en castellà. La traducció al català l’ha fet wuwei (natàlia)

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, exercici de poder, dominació

Fa temps que vaig iniciar un procés de reflexió sobre l’activisme LGTB, bàsicament em vaig fer activista al sortir de l’armari (la primera sortida) i va resultar en un procés de construcció i anàlisi sobre on estava, en presència i essència, i sobre quines bases podia construir una vida més digna d’acord amb els drets i el dret a ser diferent, contribuir a l’equitat i inclusió com a bases d’un grup, comunitat o moviment. Després de molts anys col·laborant activament en espais LGTB institucionalitzats he viscut un procés que ha suposat fer servir un exercici enorme i esgotador de crítica com a anàlisi de tot allò que buscava construir. La realitat ha suposat una sèrie de reflexions que he estat compartint en espais que anteriorment considerava com segurs i que han suposat exclusió, assetjament, esborrat, instrumentalització i apropiació de discursos, fins acabar fora de l’espai que en un altre temps considerava el camí a l’empoderament i el canvi.

L’exercici de la crítica m’ha servit per analitzar afirmacions i conceptes totalitzadors d’un model d’activisme que s’ha convertit en sinònim de l’única veritat, l’autocrítica respecte a accions totalitàries i d’homogenització evidencien la construcció d’un discurs que només imita estratègies del dominador sense posar en dubte que siguin reproduccions d’un mateix sistema heteropatriarcal i heteronormatiu. A la pràctica les veus que fan un exercici d’autocrítica són apartades ja que evidencien les reproduccions d’opressions, exclusions i discriminacions sistèmiques en una “comunitat” (que prefereixo anomenar moviment), evidencia l’oposició a estereotips, desenvolupament de polítiques i una construcció comunitària basades en les estratègies i estructures del mateix sistema que es pretén subvertir, canviar, o contra el que es pretén lluitar.

Aquesta forma d’activisme genera inevitablement en relacions de subordinació ja preestablertes en la societat, on aquells de determinada raça, classe social, formació acadèmica, privilegis, contactes, entre altres coses, són els que subordinen el discurs i reivindicacions a les seves pròpies necessitats, generant inevitablement exclusions, censura, alienació i apropiació. Aquestes diferents subordinacions coexisteixen en un eix vertical que podem evidenciar per exemple a través de l’absència de les persones subordinades en les posicions de poder, direcció o coordinació en una coalició (LGTB racialitzades, LGTB amb diversitat funcional i neurodiversitat, bisexuals que mai han assolit presidències de la federació o d’associacions, bisexuals poliamoroses, absència d’altres plurisexualitats, etc).

Aquest model vertical és conflictiu i problemàtic ja que fa impossible prioritzar de manera equitativa les reivindicacions, atorgant poder a aquells subjectes que reprodueixen el sistema contra el qual lluiten, així se’ns exigeix no parlar de temes que són polèmics o subversius del sistema, no podem parlar de poliamor en espais d’empoderament, de trielles, de la monogàmia i el matrimoni com a eines de control i opressió, dels conceptes de promiscuïtat, de promiscuïtat responsable, de construir parelles obertes on les cures de la relació i l’autocura siguin l’eix primordial, de l’exercici responsable i lliure de la sexualitat o de qualsevol altra forma de relacions sexuals, romàntiques i socials que siguin diferents a les ja establertes i estructurades per un sistema patriarcal, capitalista i de moral judeo-cristiana.

Continuem insistint en una cohesió i unitat absolutes de diferents realitats i identitats per adherir-les a una sola política de reivindicacions, això nega les opressions diferenciades a la que cada identitat està sotmesa obviant també les interseccions culturals, socials, de raça, entre moltes altres en cada identitat membre imposant les necessitats polítiques d’aquelles que ostenten les quotes de poder. És evident que no podem negar el valor i força d’una política de coalició d’identitats minoritàries en front a un sistema hegemònic d’una altra, no obstant construir aquesta coalició ignorant les reproduccions de classisme, capacitisme, bifòbia, monosexisme, masclisme, etc, genera exclusions i inevitablement una construcció de persones que s’erigeixen com a sobiranes de la veritat, del veritable activisme i de les polítiques a reivindicar, una actitud messiànica i estàtica que no assegura l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions per als més invisibilitzats o menys empoderats.

Aquesta insistència anticipada en la unitat com a objectiu principal o base de tota acció política grupal implica que la solidaritat a tot preu és condició prèvia per a l’acció política, i que aquesta no pot ser qüestionada tot i suposant que pugui violentar a membres de tal unitat. Però cal preguntar-nos, a quina acció política ens referim? És precís per a una acció política eficaç mantenir la unitat encara que aquesta suposi l’exclusió i invisibilitat dels membres menys empoderats o minoritaris? No és contradictori que l’acció conjunta suposi reproduir violències i estructures d’opressió en benefici del bé comú? I, qui defensa aquest bé comú?

Si prenem les nocions del poder des d’un punt de vista facauldià podem dir que els sistemes de poder formen i regulen als subjectes oposats al sistema a través de diferents mecanismes com per exemple el sistema jurídic de poder. Aquestes nocions de poder es construeixen únicament en termes de prohibició, reglamentació i control restringint o limitant la pròpia elecció dels subjectes, així a partir d’aquesta construcció els subjectes s’agrupen i defineixen les seves polítiques i reivindicacions d’acord a les imposicions i exclusions de tals estructures, derivant en una política inversa, de representació excloent on les veus dels membres són representades per subjectes que no ostenten la identitat, orientació o realitat d’aquells als quals diu representar, per tant neguen l’existència d’opressions diferenciades entre ells participant així de les estructures que perpetuen l’exclusió d’aquells altres. Així quan dic que detecto, observo, sento i pateixo Bifòbia i monosexisme com a home bisexual en la coalició LGTB, mai falta un home gai, cis, i amb certs altres privilegis que negui que sigui real el que detecto, observo, sento i pateixo, afirmant inclús taxativament que és mentida, que això no passa, no ha passat, ni passarà. Això evidencia que les polítiques construïdes en una coalició moltes vegades es situen en un eix diferencial de dominació on persones que suposadament representen a totes neguen la realitat de les altres perquè aquestes evidencia reproduccions d’opressió i exclusió en els subjectes que construeixen aquestes polítiques.

Al llarg d’aquesta experiència he pogut identificar-me amb algunes de les raons de per què més activistes bisexuals a l’activisme LGTB s’identifiquen més com “activista bisexual”. Jo crec en que és una necessitat que s’hauria de fer condició per fer activisme, identificar-nos també com a activistes de la nostra orientació, per mi és la primera eina que tenim per lluitar contra el monosexisme i la insivisibilitat de la bisexualitat, dir-ho, s’és bisexual i després es fa activisme, no al revés.

Recentment un activista LGTB, casualment gai, blanc de classe mitja, que ocupa quotes de poder i representació em va sentenciar el següent “El súmmum de l’individualisme i de l’exclusió és dir-se a sí mateix que s’és activista “Bi”, “les” o “gai”. Quan unx diu activista LGTBI fa una declaració d’intencions. Lluita per totxs, independentment de que un sigui gai, bi o les.”. No és la primera vegada en més de 10 anys d’activisme que escolto aquesta afirmació, que amaga una construcció visible i palpable en l’activisme LGTB d’homogenització dels discursos i aquells que evidencien les contradiccions i reproduccions d’exclusió i poder dins de la coalició. Se’ns acusa d’individualistes i exclusionistes si ens identifiquem com activistes bisexuals, més clarament, se’ns acusa de malvades enemigues per identificar-nos políticament amb la nostra orientació, com si fer ús de la paraula Bisexual com a etiqueta política restés poder d’acció a les lluites contra les discriminacions que tenim en comú i que sempre han sigut també primer objectiu de les bisexuals: l’heterosexisme, l’heteronormativitat, la igualtat de drets civils de totes les persones.

Identificar-nos com a activistes LGTB té el seu valor i importància en la unió d’identitats minoritàries per fer front a opressions i discriminacions comunes, no obstant sembla que pel camí oblidem que LGTB no és una identitat en sí, no és una orientació en sí mateixa, és una etiqueta política comú, que està integrada per orientacions i identitats que tenen les seves pròpies opressions diferenciades, que estan exposades a diferents realitats socials encara que comparteixin opressions, LGTB s’ha convertit en una identitat superior que amb només anomenar-la ens converteix en amos de la veritat, sobirans de la tolerància i éssers més inclusius d’aquest planeta, esborra la identitat pròpia de les persones que integren la coalició i ens impedeix passar de l’ombra d’aquelles que estan més acceptades, reconegudes, tolerades i conegudes com a orientacions, deixant sense possibilitat a que altres visibilitzin les seves interseccions relacionades amb la seva orientació.

M’identifico com a activista bisexual no per desmarcar-me de l’activisme LGTB, que el llegeixo i no sé com em segueixen dient això ja que desmarcar la bisexualitat de l’activisme LGTB seria començar a eliminar la història de l’activisme LGTB des dels seus inicis; m’identifico d’aquesta forma perquè és la primera opció que veig per lluitar contra la invisibilitat, segon perquè això, LGTB, és una coalició, no una identitat o orientació pròpia i si ens submergim en un anàlisi estructural podríem dir que és contraproduent i indubtablement problemàtic per aquelles activistes d’altres orientacions i identitats menys empoderades i acaba per absorbir les reivindicacions pròpies d’aquelles identitats amb menys representació i poder, acaba per desdibuixar les interseccions i les discriminacions diferencies així com les estructures d’opressió específiques, homogenitzant-nos en un discurs marcat per aquelles que ostenten les quotes de representació i poder. Em complau veure que moltes més bisexuals que fan activisme LGTB comparteixen aquestes conclusions i veuen la importància que hi ha darrera d’aquestes construccions i forma de fer-nos visibles, ens convida a discutir, estudiar i reflexionar sobre la importància o les possibilitats de contribució que té identificar-se com a bisexual, a tenir sempre present que parlar de les nostres necessitats específiques com a bisexuals, del monosexisme com a opressió, assenyalar i denunciar les reproduccions d’exclusió, control i opressió dins de la coalició i que identificar-se políticament com a activista bisexual no invalida ni tampoc ens aparta de la lluita contra les discriminacions comuns o pels drets comuns que tenim compartim sinó que ens aparta i restringeix a només parlar d’això, ens restringeix al “bé comú” i al “aquí estem, existim i som vàlides” per sobre de l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions com a persones bisexuals.

Share

plurisexualitats i estereotips VI: plurisexuals i traïdores al sistema patriarcal

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el sisè i últim d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el cinquè aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia, sexisme i cissexisme

Aquest és el sisè i últim text que escric per parlar sobre els estereotips que s’assignen a les persones bisexuals i d’altres plurisexualitats. He deixat per últim l’estereotip de la traïció perquè crec que és un estereotip del que és molt difícil reapropiar-se i poder-ne sentir inclús cert orgull. Si més no, a qui li agrada que li diguin que és una traïdora? No obstant, a la vegada, és un estereotip que pot ser molt potent i empoderant i és per això que tanco aquesta sèrie amb aquest estereotip: la traïció. Les persones bisexuals (juntament amb la resta de plurisexualitats) som considerades traïdores. La traïció és una característica que constantment se’ns imposa allà on estem: per part de les nostres relacions afectives, familiars o a la feina. Inclús s’estén a través dels moviments LGBTI+ on també se’ns considera traïdores del propi col·lectiu. Allà on anem, és igual, la càrrega de la traïció sempre ve amb nosaltres: sempre es creu que enganyarem, que no sabrem portar a terme compromisos, siguin els que siguin.

Però per què es té tanta obsessió en atribuir-nos la traïció? Aquest estereotip no se’ns assigna pas a l’atzar. Les persones plurisexuals podem representar una amenaça pel patriarcat i per moltes estructures, de la mateixa manera que ho són altres alternatives a l’heterosexualitat o al cis-tema. És una amenaça a l’heterosexisme, al sexisme, al cissexisme, a la monogàmia, i també, inclús, al capacitisme (pel fet de ser considerades persones confoses, com ja he tractat en anteriors textos, com aquí). Podríem dir, que, en conseqüència, la por que es té a nosaltres és perquè podem suposar una traïció al sistema: som éssers que contaminem barreres que s’han imposat per separar els mons més privilegiats (com són l’heterosexualitat i la masculinitat) dels exclosos (la no heterosexualitat i la feminitat i altres alternatives a la masculinitat), per a que es pugui seguir perpetuant el privilegi.

Un dels motius pels quals representem una amenaça és per la suposada possibilitat d’escollir que tenim. Normalment a les persones plurisexuals se’ns diu que podem escollir entre ser heterosexuals o homosexuals. El que em fa més gràcia és per què no se’ns diu que també podem escollir ser plurisexuals, que és el que finalment la majoria escollim ser. Però el problema no és l’elecció en sí mateixa (si escollim una cosa o una altra, tot i que òbviament les conseqüències d’escollir una cosa o una altra són molt diferents), el problema principal en el nostre cas és tenir la possibilitat de poder escollir, això es veu que molesta.

Per què poder escollir suposa un problema? El discurs majoritari que pretén fer-nos acceptar la no-heterosexualitat ens diu que l’orientació no es pot escollir, que és una cosa innata que no es pot canviar, i que per tant s’ha d’acceptar. Però així només reproduïm la idea de que l’homosexualitat és en sí un problema, i que l’únic motiu que tenim per acceptar-la és perquè no es pot canviar. Bàsicament és resignació, no acceptació. La possibilitat d’elecció a qui més mal fa, per tant, és a l’heterosexualitat ja que es qüestiona directament el seu privilegi: segons el pensament heterosexual i patriarcal, si poguessis escollir, escolliries l’heterosexualitat sense dubte, i la possibilitat d’elecció s’acabaria aquí. Que existeixin éssers que tot i poder escollir no escullin aquest costat és posar l’heterosexualitat i el seu privilegi en una posició totalment qüestionable.

Per altra banda, també, les plurisexualitats poden qüestionar la construcció dels dos gèneres imposats: l’estructura sexista i cissexista estableix un model de dos gèneres, forçant a les persones a ser d’un gènere concret segons una assignació determinada al néixer, i a ser heterosexuals. Els dos gèneres dicten una estructura oposada de desig i mútuament excloent. Dins d’aquest marc la possibilitat del desig cap a més d’un gènere es fa poc comprensible i suposa una amenaça a aquesta construcció binària en la que el gènere sempre ha d’anar lligada a l’elecció de l’objecte sexual única i oposada. I, de pas, també amenaça i posa en perill la cultura monògama imposada. Seguint la línia anterior, la construcció de la idea de que necessitem a una persona d’un gènere concret per a completar-nos, fa que l’atracció cap a més d’un gènere compliqui la monogàmia imposada ja que existiria la necessitat de tenir relacions amb més d’una persona.

Sí, les persones plurisexuals podem ser unes traïdores. No dic que ho siguem només pel fet d’existir, tot depèn de com ens situem, clar està. Però tenim entre les nostres mans el poder d’elecció; un poder d’elecció de traïció a un sistema que jerarquitza, violenta i discrimina. Podem contaminar la barrera, podem saltar-la, podem qüestionar-la, podem posar en entredit quins privilegis atorga i podem destruir-la. Sí, som plurisexuals i podem escollir ser traïdores al sistema patriarcal.

Share

trobada d’activisme plurisexual del passat 17 de febrer a Madrid

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Com ja vaig anunciar aquí, el passat 17 de febrer vam estar a la seu de COGAM a Madrid parlant sobre activisme plurisexual i monosexisme. Us deixo el vídeo de la taula rodona on apareixem (per ordre): Carlos, Manuel, Esdras, Joss i jo.

Share

taula rodona sobre bisexualitat, plurisexualitats, bifòbia i monosexisme el 17 de febrer a Madrid

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El diumenge dia 17 de febrer estaré a Madrid participant d’un esdeveniment organitzat pel grup de bisexuals de COGAM. A les 14h farem una trobada/dinar informal per parlar sobre activismes bisexual i plurisexual (porta’t dinar!)i després a les 18h participaré en una taula rodona amb altres 3 activistes (Joss, Esdras i Manuel). Ens veiem a Madrid!

Adreça: Calle Puebla, 9 (Local), Madrid (Metro Callao)

Hora: 14h dinar informal, 18h taula rodona

Share

plurisexualitats i estereotips V: bisexualitat i promiscuïtat, bretxes a la monogàmia i al consum relacional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el cinquè d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el sisè i últim aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 4 de gener. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, panfòbia, estereotips, promiscuïtat, consum relacional, consum sexual, monogàmia

Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats, com les pansexuals) estem en constant lluita contra un munt d’estereotips que se’ns assignen. De fet la violència que solem rebre és bastant simbòlica i envoltada de molts misteris a resoldre; moltes vegades impossible de detectar, i per tant molt difícil de lluitar contra ella. Una violència que, tot i ser simbòlica, acaba afectant molt les nostres vides, com per exemple a la nostra salut mental, a la pèrdua de relacions afectives, a la inestabilitat laboral (i per tant econòmica) i/o, en el cas específic de les dones i persones femenines, a una exposició més gran a la violència sexual.

Un d’aquests molts estereotips és el de la promiscuïtat (juntament amb la inestabilitat, la indecisió, la infecció o la traïció). Moltes reaccionem davant d’un estereotip com aquest negant la possibilitat de que les persones bisexuals puguem ser promiscues (també anomenant-lo “mite”, com si fos irreal), i inclús ho fem aquelles que ho podríem ser o que ho hem sigut. Negat la possibilitat de la promiscuïtat en les plurisexualitats estem negant una bona part de persones de la nostra comunitat, o a nosaltres mateixes. I no solament les neguem, sinó que moltes vegades les responsabilitzem de la violència que rebem i de la pròpia assignació d’un estereotip com aquest, especialment si ets dona: “per culpa de les dones bisexuals promiscues, a la resta se’ns senyala també com a promiscues i acabem patint un munt de violència sexual”. Una gran estratègia del patriarcat per desviar l’atenció de qui realment és responsable del masclisme i les violacions: la culpa, com sempre, de la víctima.

Tots els estereotips de les plurisexualitats s’han construït al voltant de la mirada monosexual: segons aquesta mirada només existeixen dos estats possibles, l’heterosexual i l’homosexual, i tot el que surti d’aquestes dues possibilitats s’expressarà com a combinació d’elles. Mirada dual, mirada monosexista. D’aquesta manera, entre totes les combinacions possibles, les persones bisexuals som vistes com el doble de sexuals, ja que som la suma de la sexualitat de cada un dels estats considerats com existents: som la suma de la sexualitat d’una persona heterosexual i la d’una persona homosexual, som el doble de sexuals. D’aquí prové l’estereotip de la nostra promiscuïtat.

Vista d’aquesta forma, no sembla l’orientació sexual una eina de consum sexual? Si sent heterosexual consumeixes X i sent homosexual Y, és obvi que sent bisexual consumiràs X+Y (a més suposant una mirada totalment binària del gènere). El capitalisme relacional ha tingut també influència en la construcció conceptual d’una cosa com és l’orientació sexual (com l’ha tingut amb el gènere, la raça, les capacitats, etc).

A traves de la seva mirada, les persones ens convertim en objectes que han de ser desitjats i utilitzats per la satisfacció de qui ens mira (tant sigui per convertir-la en una parella, com simplement en un consum d’un altre tipus, en aquest cas sexual). Dins d’aquesta visió, l’orientació sexual és l’eina a través de la qual ens dirigim a les demés per consumir-les. I si no, d’on surten expressions com “t’agrada tant el peix com la carn”? (Expressió que no només denota consum, sinó a més és extremadament especista).

Vull, no obstant, diferenciar el consum sexual de la promiscuïtat o del fet de tenir relacions sexuals amb persones amb qui no es mantenen relacions afectives de cap tipus; el consum té a veure amb el procés d’objectificació i de no consideració de l’altra persona com un ésser que també desitja i que pot tenir voluntats pròpies que s’han de tenir en compte més enllà de les nostres, té a veure amb el respecte dels consentiments i de la cura i responsabilitat de com ens relacionem amb algú o com ens allunyem d’algú. Es poden tenir relacions “només” sexuals i/o de curta durada sense que siguin de consum (igual que es poden tenir relacions no sexuals i de llarga durada que siguin de consum emocional o intel·lectual). És molt fàcil caure en la trampa sexòfoba de culpar a les persones que tenen relacions sexuals fora del que s’ha estipulat com una quantitat “normal” i senyalar-les com responsables del consum sexual, de la mateixa manera que voler culpar a les bisexuals promiscues de la violència sexual exercida sobre totes les dones bisexuals.

El consum relacional i sexual va molt lligat a la monogàmia, una altra estructura molt paral·lela al monosexisme i que també posa la mirada a unes formes molt concretes de relacionar-nos. La monogàmia ens diu que només ens podem sentir atretes per una persona; el monosexisme per un gènere. La monogàmia ens diu que quan ens sentim atretes per una persona aquesta atracció i aquest tipus de relació ha de complir totes les nostres necessitats: romàntiques, afectives, sexuals, etc. El monosexisme ens diu que hem de sentir atracció romàntica, afectiva, sexual, estètica, etc, cap a un sol gènere. La monogàmia ens diu que si ens “agraden” dues persones hem d’escollir, igual que fa el monosexisme on has d’escollir un sol gènere. La monogàmia ens diu que tenir relacions sexuals i romàntiques amb més d’una persona és excés, anomenant-la promiscuïtat i carregant-la de conceptes negatius. El monosexisme ens diu que si tens relacions sexuals i romàntiques amb més d’un gènere ets… promiscua.

L’orientació sexual ha sigut una eina (entre moltes) que s’ha sumat a la monogàmia per poder perpetuar el matrimoni patriarcal monògam entre un home i una dona (a través d’una assignació de gènere al néixer) que s’uneixen per tenir descendència (una descendència propietat de l’home). En aquest marc és on es construeixen tot de teories científiques i imaginaris socials per crear els dos rols de gènere duals i totalment diferenciats on existia una complementarietat: dos gèneres que es buscaven un a l’altre i una vegada s’havien trobat ja no necessitaven res més per completar-se.

Les teories científiques van “arreglar” el problema de l’homosexualitat encaixant-la en la malaltia, on la complementarietat es buscava en el mateix gènere assignat ja que psicològicament s’era del gènere “equivocat” (contrari des del punt de vista dual). D’aquesta manera, la bisexualitat (i òbviament la resta de plurisexualitats) s’esborraria per poder mantenir la monogàmia (com també el privilegi heterosexual): imaginem-nos haver d’acceptar, segons aquestes teories de la complementarietat, a éssers que necessitessin a més d’un gènere per completar-se… tiraria per terra totes les teories, així com també la monogàmia. D’aquí també surt l’estereotip de la promiscuïtat, juntament amb la nostra no-existència ja que les teories van intentar esborrar-nos i eradicar-nos. Segons la monogàmia monosexista som unes promiscues no existents: molt contradictori però aquest punt de vista travessa constantment les nostres vides.

L’existència de les persones bisexuals posa en qüestió la monogàmia a través d’un estereotip com el de la promiscuïtat. Això és una bretxa a les estructures. Aquest qüestionament, no només sobre l’obligatorietat en la quantitat de relacions romàntiques i sexuals que podem tenir, sinó també qüestiona a tota l’estructura i el consum sexual del que parlava al principi. Se’ns llegeix com a promiscues perquè existint posem en perill la imposició d’una forma relacional insensible i jeràrquica. La monogàmia no ens permet teixir relacions horitzontals ni solidàries, sensibles a les nostres necessitats, desitjos, ni a les estructures que ens travessen. D’aquesta manera posem en valor tot allò que la monogàmia i el capitalisme relacional ens treuen: un món relacional sensible i que ens té en compte a totes des de la nostra multiplicitat, les nostres diferències i les nostres responsabilitats cap a les altres.

Share

quan el llenguatge, les estructures i la gent esborren constantment les meves relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia (estructura monògama), amatonormativitat, sexecentrisme, dualisme de gènere, esborrat

El llenguatge és l’eina que utilitzem per poder expressar el que sentim, el que pensem, el que volem o el que necessitem. També és el que utilitzem quan volem parlar de les nostres relacions, de com ens relacionem i del que sentim respecte a elles. No obstant, com ja he comentat anteriorment vàries vegades, el llenguatge ha sigut construït a través de les estructures socials que ens envolten, i per tant, no només fa que sovint pugui ser directament opressiu (masclista, heterosexista, racista, capacitista, etc), sinó que a més pot no permetre poder expressar experiències diferents a la norma o al privilegi: el llenguatge comú moltes vegades implica perdre’ns totes les alternatives i les nega sistemàticament.

Sovint sento les meves relacions esborrades. I no només esborrades, sinó també substituïdes per altres “coses” que no les representen. El que vull dir amb “substituïdes” és que es canvien les importàncies que jo els hi dono, que es canvien les seves característiques, que expressen emocions que no són les que jo realment sento. O sigui, que no només no són, sinó que a més esdevenen altres coses. I és un problema que a vegades no minva excessivament en espais on podríem sentir-nos més segures de que això no passaria; per exemple, molts espais feministes i LGBTIA+ solen ser monosexistes, cosa que ens porta a invisibilizar molt bona part de la meva forma de relacionar-me. El llenguatge té part de responsabilitat en això, però a més, també la té la forma que tenim de construir conceptualment tot el que expressem, i una cosa alimenta a l’altra. Les persones que parlen des de fora de la meva experiència, vull dir, solen imposar-me no només el llenguatge, sinó també la seva forma de veure i de dividir el món, que també pot ser en bona part estructural.

El llenguatge comú del paradigma monosexual (heterosexual/homosexual) divideix les relacions entre “homosexuals” o bé “heterosexuals”. Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats) al no sentir-se representades per aquesta forma de dividir les relacions (o més aviat al sentir-se esborrades) acostumen a criticar-la dient que les relacions no tenen orientació, només les persones, i que per això no podem dir que una relació entre dues dones és lèsbica sinó que, simplement, és una relació entre dues dones, ja que això esborraria l’orientació de la que fos bisexual (en el cas de que una d’elles ho fos). Però per a mi aquesta resposta és bastant reduccionista i no representa el que moltes vegades sento quan m’esborren d’aquesta manera (ja que jo m’identifico com a bisexual o polisexual). La qüestió és que aquesta forma de dividir les relacions el que fa és simplificar les relacions com si només estiguessin travessades per qüestions romàntiques i/o sexuals i per qüestions de gènere (que les seves característiques es basen en si el gènere és “diferent” o “igual”) i suposa gèneres binaris, ja que comunament no es veu relació heterosexual com relació entre persones que no siguin home/dona.

Jo sí que crec que hi ha persones no monosexuals (bisexuals o d’altres plurisexualitats) que tenen relacions heterosexuals i/o relacions homosexuals, però no totes, ni això és així per defecte, i hi ha qui no ho sentim ni ho vivim així. Què passa quan la importància del que està ocorrent no gira al voltant del gènere de les dues persones sinó altres eixos? Què passa quan hi ha altres factors que tens en compte i que poden ser en aquella relació més importants o pesar més? Què passa amb els gèneres no binaris? O, també, què passa quan no bases les teves relacions (en quant a importància) en les romàntiques i sexuals? Això últim és important, perquè “relació heterosexual o homosexual” és un paradigma basat en les relacions sexuals o de parella.

Podem veure, aleshores, que el paradigma monosexual és altament monògam, no només pel que ja estava comentant, sinó també perquè rau en la idea de que ens hem de sentir atretes tant romànticament com sexualment pel mateix gènere: el gènere de l’altra persona ens completa/complementa d’alguna manera (l’orientació sexual es va crear conceptualment per a perpetuar aquesta monogàmia cisheterosexual, acceptant desviacions considerades “malaltes”, on ens hem de sentir atretes romànticament i sexualment cap a la mateixa persona i per tant cap a un sol gènere). Així la monogàmia utilitza una estructura més per col·locar les relacions romàntiques i sexuals en la part més alta de la piràmide relacional. Què passa quan no et sents atreta romànticament i sexualment pels mateixos gèneres? O què passa quan no centres les teves relacions en les parelles i a més hi ha la possibilitat de que tinguis més d’una relació sexeafectiva, afectiva o sexual amb gèneres diferents? Vius relacions lèsbiques? Heterosexuals? Skoliosexuals? Podria ser que sí, però podria ser que no, i que la teva forma de relacionar-te en comparació cada una de les relacions no es basi en tot això. En el meu cas moltes vegades gira molt més al voltant de les neurodivergències que al voltant del gènere, o d’altres factors que dependran de cada relació i persona.

Més enllà del gènere, com ja estava comentant anteriorment, el fet de que gairebé sempre que es parli de relacions es faci al voltant de les relacions romàntiques i sexuals em dificulta molt parlar de les meves relacions importants, o en general de les meves preocupacions, ja que jo no centro les meves relacions en aquest tipus de jerarquies; o sigui, que per defecte no solc col·locar les relacions romàntiques i sexuals en una escala més important pel fet de ser d’aquest tipus, i els meus criteris d’importància solen ser diferents i variats segons el moment i el context. I és igual com jo ho expressi, quan resulta que has de moure’t en grups i debats, tot el vocabulari tendeix a centrar-se en importàncies diferents a les meves i a esborrar altre cop les meves relacions: cada cop que dic “relació”, “cures” o “comunicació”, aquestes ressonen en només un tipus de relació en les quals jo no estic (únicament) pensant i intentant expressar i totes les que no són de parella queden automàticament esborrades. Fins i tot quan he parlat de vivències de maltractament ha sigut sovint esborrat tot aquell que he viscut fora de les relacions de parella o similars.

Amb tot això sento que moltes de les sensibilitats que m’orienten o em desorienten en les meves relacions no estan reflectides en tot aquest vocabulari, llenguatge o forma de conceptualitzar, i fan que, a la vegada i sense adonar-me, m’orienti, em fixi o flueixi cap a una forma de relacionar-me que no és la que vull. Tinc tendència a relacionar-me i a sentir-me atreta per persones segons moltes sensibilitats que no sempre les travessa el gènere, a vegades són altres factors contextuals. No per una qüestió fetitxista (compte, perquè això passa molt), sinó més aviat per una qüestió de supervivència i sensibilitat. Algunes diran que el desig no pot expressar-se així, que una no el pot “controlar”. Però jo no parlo de control, jo parlo de qüestionar-se i de sensibilitzar-se fins al punt de que hi ha coses que en el fons ja és impossible que m’atraguin.

Share

plurisexualitats i estereotips: no existir, existir o existir entremig com a éssers híbrids

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

font de la imagte

Aquest text és el quart d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, panfòbia, al·losexisme, eradicació, esborrat, esterotips

Segons l’imaginari social les plurisexualitats no existeixen. En realitat es diu que la bisexualitat no existeix, i a les demés plurisexualitats ni tant sols se les anomena, se les esborra encara més. A la vegada, aquest imaginari també ens diu que totes les persones som en realitat bisexuals (esborrant d’aquesta manera l’especificitat de la violència que rebem) i, per fer-ho encara més rodó, el mateix imaginari afegeix que les persones bisexuals som meitat heterosexuals i meitat homosexuals. En resum: ningú ho és, totes ho són i som mig-mig altres coses. Part de la reacció del col·lectiu bisexual ha sigut buscar maneres de defensar-se’n cridant fortament que existim i que no som meitat-meitat res, que som 100% bisexuals. Però quin tipus d’identitat, orientació o opció estem creant amb això? Som realment 100% alguna cosa que ens representa a totis? El problema de generar aquest tipus de discurs és que no analitza ni va més enllà per intentar entreveure quina és la problemàtica que ocasionem que fa que se’ns llegeixi com a éssers híbrids que a la vegada no existim i que formem part de totes les persones.

La famosa escala de Kinsey exemplifica molt bé aquest entramat tan complicat i a la vegada tan simple. Kinsey, intentant visibilitzar la pluralitat de l’atracció sexual va acabar, sense ell adonar-se’n, reproduint la mateixa idea que acabo de plantejar (i per tant la falta de pluralitat): va crear una escala del 0 al 6, on totes estem en algun punt, on 0 representa “exclusiva” heterosexualitat i 6 “exclusiva” homosexualitat. La resta de punts acaben representant escales de suposada mescla. Tot i que Kinsey anomena molts dels estats intermedis com “bisexualitat”, en realitat la seva forma de representar-ho és com un estat combinatori d’hetero/homo, i de fet és així com quasi sempre es presenta en l’actualitat. Totes les persones, després de respondre un qüestionari, traiem un número en l’olimpíada monosexista (i al·losexista, ja que no considera la possibilitat de no sentir-te atreta cap a ningú ni cap gènere) en la que se’ns situa en algun punt d’aquesta escala.

Aquesta escala acaba reproduint tot l’imaginari social junt: en aquesta escala només estan representades les monosexualitats (les bisexuals no existim), acaba demostrant que la majoria cauen entremig dels dos extrems i que molt poques són exclusivament monosexuals (totes som bisexuals), i que aquestes persones que estan “entremig” poden, en realitat, representar la seva sexualitat com a combinació dels dos extrems (som mig heterosexuals i mig homosexuals).

Us podríeu imaginar una escala que, en comptes d’anar de “totalment” heterosexual a “totalment” homosexual, passant per totes les escales de suposada “bisexualitat” (com és l’escala de Kinsey), anés de “totalment” asexual (sense atracció cap a cap gènere) a  “totalment” omnisexual (atracció cap a tots els gèneres), passant per la “suposada” monosexualitat (només atracció cap a un gènere), i tot el ventall de plurisexualitats fins a arribar a l’omnisexualitat? O bé passar de l’atracció on és molt important el gènere (la monosexualitat) a on és totalment indiferent (pansexualitat o asexualitat)? O de totalment asexual a totalment hipersexual? Aquests exercicis s’han plantejat anteriorment (no he trobat les referències, però existeixen estudis que ho plantegen) i ens ajuda a entendre que veiem les orientacions sexuals de forma totalment construïda. Per què veiem la bisexualitat com un pas entre mig de les dues monosexualitats i no veiem, per exemple, ser monosexual com una cosa que està de camí entre l’asexualitat i la bisexualitat, pansexualitat o l’omnisexualitat? En realitat, si veiem les plurisexualitats com meitat i meitat les dues monosexualitats reconegudes (heterosexualitat i homosexualitat) és perquè culturalment l’únic que reconeixem com a estats possibles són aquestes dues monosexualitats.

La nostra cultura i les nostres estructures llegeixen i interpreten a les persones plurisexuals com éssers híbrids. Ser híbrides és part de la nostra forma d’estar i existir en un sistema monosexista que sempre ens llegeix a través d’aquesta mirada monosexual. Formem part dels dos mons i a la vegada de cap. Per això existim i no existim. Som totes però no som cap. Som meitat i meitat. Som frontera entre dos mons que no haurien de poder tocar-se. Contaminem la frontera. Una frontera construïda per a mantenir el privilegi i el poder heterosexual. I per aquest motiu molestem.

Share

ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share

bifòbia i activisme: una lluita contra la LGBTfòbia parcial

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: menció d’heterosexisme, al·losexisme, intersexantagonisme i cissexisme; relat sobre monosexisme en els activismes LGBTI+ i queer, utilització del sufix -fòbia per a parlar de violència estructural

el motiu pel qual s’ha utilitzat el sufix -fòbia per parlar de violències estructurals en aquest cas ha sigut pràctic, ja que originalment aquest article l’havia escrit per un mitjà més generalista on contextualment necessitava utilitzar aquest sufix 

 

‘LGBTIfòbia’ és una expressió que s’està utilitzant des de molts col·lectius de persones LGBTI+ (lesbianes, gais, bisexuals, trans, interesexuals, entre d’altres) per a referir-nos a les violències que rebem pel fet de pertànyer a algun o alguns d’aquests grups (lesbofòbia, homofòbia, bifòbia, transfòbia, intersexfòbia, per exemple). Tot i que la LGBTIfòbia és més violenta fora dels entorns LGBTI+, aquestes violències no només es viuen fora d’aquests col·lectius, també les vivim constantment en els nostres entorns.

Utilitzar una abreviació com aquesta (LGTBIfòbia) des del meu punt de vista és problemàtic: primer perquè sempre ens estarem deixant lletres (i per tant violències), com per exemple la A d’asexualitat (i per tant l’asexfòbia) o altres plurisexualitats que no són la bisexualitat (com la pansexualitat, la polisexualitat, entre d’altres); i, per un altre costat, tot i que la seva intenció inicialment és la de mostrar més violències més enllà de l’homofòbia, posa a totes les violències que patim les persones del col·lectiu en un marc de semblança i igualtat que amaga que cada una de les discriminacions per cada lletra és diferent, funciona de formes totalment diferents i és travessada de forma diferent a cada una. El que s’obvia amb tot això és que algunes estem discriminades degut a pertànyer a alguna d’aquestes lletres mentre a la vegada tenim privilegis en relació amb les violències que viuen altres lletres i per tant podem exercir violència cap a elles. Aquestes violències poden ser exercides per persones de dins del propi col·lectiu: persones cisgènere (plurisexuals, gais o lesbianes) poden reproduir transfòbia, homes gais i plurisexuals exercint masclisme (i per tant lesbofòbia) sobre dones lesbianes i plurisexuals, persones no intersexuals apropiant-se del discurs contra la intersexfòbia, etc.

Un d’aquests múltiples exemples és la bifòbia que és exercida i reproduïda per les persones monosexuals del col·lectiu (aquelles que se sentin atretes cap a un sol gènere). Parlar, a més, de ‘només’ bifòbia, amaga que existeixen més orientacions plurisexuals a part de la bisexualitat on existeix una atracció cap a més d’un gènere (com les pansexuals o les polisexuals). Més que de bifòbia, a mi m’agrada parlar de monosexisme, l’estructura que oprimeix i discrimina a aquelles que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, que engloba altres orientacions plurisexuals, o aquelles que no es defineixin amb cap etiqueta, i també inclou violències més simbòliques que la ‘bifòbia’ no recull.

La majoria de les vegades el monosexisme és invisibilitizat i menyspreat en les lluites LGBTI+. Aquest menyspreu no només es dóna en activismes LGBTI+ més normatius, institucionals o assimilacionistes, sinó també ocorre en els grups o col·lectius més radicals, queer o (suposadament) més crítics. No és coincidència, ja que la negació de la seva pròpia existència és la base del monosexisme: la negació de l’existència de la possibilitat de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere és una característica del monosexisme i s’acaba reproduint també en una negació de les nostres violències que patim. En el marc del monosexisme les plurisexualitats no són reconegudes com a existents: socialment se’ns veu (quan se’ns vol veure) com a meitat heterosexuals i meitat homosexuals, i per tant com a persones que patim un 50% d’homofòbia i un 50% de privilegi heterosexual. D’aquesta forma es nega l’existència d’una discriminació diferenciada i que té un funcionament i mecanisme diferent (per exemple, la no existència o l’assignació d’estereotips com que som inestables, no sabem el que volem, som promíscues o que som infeccioses).

El que sí que estem veient en els últims anys és un petit (suposat) reconeixement de l’existència de la bifòbia en l’activisme LGBTI+ més institucional, normatiu i assimilacionista. Aquest reconeixement és, però, una trampa, ja que es basa sobretot en un intent d’assimilar-nos que  utilitza o bé un tipus de bifòbia com ‘meitat homofòbia’ o bé s’accepta com un conjunt d’estereotips que simplement s’han de negar: una lluita que parteix més d’un rentat de cara de la bisexualitat que no pas d’una crítica real al monosexisme i dels seus mecanismes. En aquest tipus d’activisme s’hi inclou també l’activisme normatiu específicament bisexual. Basar l’activisme únicament en la negació rotunda dels estereotips que se’ns assigna el que fa és generar dins del col·lectiu un rebuig i discriminació cap a aquelles que compleixen amb els estereotips (plurisexuals promíscues, confoses, indecises o que estan en fases o flueixen).

Aquest tipus d’activisme, a més, sol imposar una sola possible identitat, la bisexual, negant la possibilitat d’altres identitats plurisexuals, l’opció de no etiquetar-se, o la possibilitat de veure la pròpia sexualitat com canviant o fluida. Aquesta obligatorietat a l’estaticitat, a no poder reproduir estereotips o bé a només poder-se representar amb una identitat, és monosexisme: el monosexisme no només ens assigna estereotips, sinó que atorga a aquests una càrrega negativa, i a més imposa que la sexualitat no pot canviar o ser més diversa.

Existeix, però, un activisme contra el monosexisme amb una perspectiva crítica, no assimilacionista i transversal, que procura no excloure a persones que estan discriminades per altres tipus de violències. Aquest activisme, per tant, també inclou moltes altres identitats que no són la bisexual i que també són travessades pel monosexisme, o aquelles que no s’etiqueten i que també els afecta el monosexisme. Aquest activisme no ataca els ‘mites’ (ja que les persones promiscues, o les inestables, o les confoses, no som mites), sinó que es reapropia dels estereotips no estigmatitzant-los, assenyalant d’on provenen i a la vegada abraçant l’existència de les persones que els reprodueixen. Aquest és un activisme que hauria de tenir encaix dins de la resta d’activismes crítics, tot i que moltes vegades aquells activismes crítics LGBTI+ (queer) s’obsessionin en negar-nos una i una altra vegada.

 

 

Si vols ajudar a mantenir aquest espai, pots fer donatius aquí

Si vols saber més sobre el motiu dels donatius, clica aquí.

Share

plurisexualitats i estereotips I: no saber ni voler escollir és un acte revolucionari

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el primer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El segon el podeu trobar aquí, el tercer aquí, el quart aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.

avis de contingut: monosexisme, capacitisme, neurocapacitisme, estigma del dubte i la indecisió

Les persones plurisexuals (les que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com ara les bisexuals, pansexuals, o les polisexuals) som travessades constantment pels estereotips que s’associen amb nosaltres: com per exemple, es diu que som promiscues, que som infeccioses i transmissores d’ITS, que no existim o que som traïdores i infidels. Un d’aquests estereotips és que som persones que no sabem el que volem i que sempre dubtem: que som indecises. Aquest estereotip (igual que tots els altres) sovint el neguem dient que les persones plurisexuals sabem el que volem i no dubtem, caient en la trampa de la negació de la possibilitat de poder dubtar i de no haver de saber sempre el que es vol per a fer-nos socialment més “acceptables”, “capacitades” i normativitzar-nos. El problema és que negant aquesta possibilitat el que fem és seguir reproduint la idea de que hi ha alguna cosa negativa en dubtar o en no saber el que es vol, com també voler tancar la porta a que hi hagi persones plurisexuals que siguin indecises. I és que socialment el dubte i la indecisió estan estigmatitzats.

No tenir clars els teus desitjos o necessitats es veu normalment com una falta de consideració cap a qui s’està relacionant amb tu. No saber-te decidir també, inclús no tenir la capacitat de fer-ho al moment. En aquesta societat no només hem d’oferir sempre respostes, sinó que a més aquestes han de ser immediates, com si totes haguéssim de portar tot sempre perfectament reflexionat de casa o tenir una capacitat de decisió i reacció momentània. De fet, aquesta és una d’aquelles capacitats socialment reconegudes com a necessàries i que es donen per suposades per totes: saber decidir i, a poder ser, de forma més o menys immediata. Tenir espai per pensar en el que t’estan preguntant, deixar aparcada una decisió o bé tenir en compte necessitats com “no poder pensar ni decidir” alguna cosa en un moment donat, o simplement no acabar mai sabent què vols realment en algun assumpte en concret, són vistos com signes de debilitat mental o emocional, de no “auto-coneixença” o fins i tot de mala intenció. Tant és així, que es creuen elements imprescindibles per a poder tenir el que normalment s’anomena com “relacions sanes”.

Socialment es camufla aquesta obsessió per la ràpida i fàcil elecció com un tipus de llibertat: la llibertat d’elecció. No obstant, aquesta pressió no és sinó un atemptat contra la pròpia llibertat. El que es vol sota tota aquesta pressió molt sovint és que et situïs ràpidament sobre un punt per a poder-te sentenciar el més ràpid possible: socialment es necessita sempre col·locar-te en alguna “caixa” per a poder-te, no només identificar, sinó a més aplicar-te tots els càstigs o premis necessaris segons quina sigui aquesta “caixa” (la teva elecció). Finalment, un cop se t’ha sentenciat i col·locat aquesta posició serà inamovible. És realment aquesta una vertadera llibertat d’elecció?

En quant a les orientacions sexuals hi ha una imposició social molt gran per a que haguem d’escollir una orientació monosexual (heterosexual o homosexual). L’elecció de la nostra orientació sexual monosexual ha de ser una elecció forçada, que fem en un moment donat al començar la nostra vida adulta per després tancar la possibilitat de poder tornar a escollir; un cop has escollit passes a ser “respectable” (si ets heterosexual) o “despreciable” (si ets homosexual). No s’escull realment en un context pro-elecció, sinó tot el contrari. Després de l’”elecció” (a més amb unes condicions que té unes conseqüències segons l’elecció) no es pot canviar ni esdevenir: és una elecció estàtica. A través d’aquesta imposició falsament “lliure” se’ns insensibilitza sobre quines són les preferències de les persones amb les que ens relacionem.

Com que les persones plurisexuals suposadament no fem aquesta “elecció” forçada som “acusades” de no saber escollir i de no saber el que volem. No obstant, el que s’amaga darrera d’aquesta “acusació” és precisament la veritable falta de llibertat que tenim cap a l’elecció o la possible no-elecció.  Que ens diguin que no sabem escollir i que no sabem el que volem en realitat és dir-nos que no hem passat pel procés cultural d’haver-nos de posicionar de forma forçada en un dels dos únics costats permesos per a poder-nos sentenciar després. Davant d’opcions que no encaixen amb el que nosaltres puguem estar sentint (o que simplement no les sentim), no saber ni voler escollir és un acte revolucionari.

Share