memòries d’una C (II – la monogàmia com a estructura de poder)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació.

 

Marc de referència: la monogàmia com a estructura de poder

 Ens relacionem amb les persones a través d’una estructura, d’un pensament, d’unes idees i unes normes que ens diuen com ens hi hem de relacionar. Aquestes normes socials privilegien una forma concreta de relacionar-se i generen un cert tipus de jerarquies i violències, entre moltes altres coses. A aquest sistema relacional el podríem anomenar monogàmia, sistema monògam, estructura monògama, cultura de la monogàmia o pensament monògam; i l’anomenem així ja que tot i ser un sistema que afecta a més persones més enllà de la parella monògama, està molt relacionat amb la parella (especialment monògama), ja que és el que normalment privilegia.

La monogàmia normalment la definim i l’entenem com una qüestió de número de parelles o de demanda d’exclusivitat romàntica i sexual: si ets monògama només estaràs oberta a la possibilitat de tenir una parella i demanaràs exclusivitat romàntica i sexual a aquesta, i si no ets monògama suposadament estàs oberta a la possibilitat de tenir més d’una relació romàntica i/o sexual i/o a no demanar a aquestes exclusivitats. Però la monogàmia va més enllà del recompte del número de relacions de parella, ja que a més és un sistema, una estructura de poder, un pensament, que ens diu com ens hem de relacionar amb les persones segons cada un dels estatus diferents relacionals (parella, amistat, familiar, etc) i que col·loca cada una d’aquestes segons unes jerarquies concretes, sumant-se o barrejant-se, a més, amb les demés jerarquies que ja existeixen d’altres estructures (masclisme, heterosexisme, racisme, classisme, capacitisme…). Y no només es suma a aquestes, sinó que també hi està relacionada i s’alimenta d’elles, com elles s’alimenten de la monogàmia (com passa sempre amb les estructures de poder).

I, evidentment, no ser monògama (o sigui, tenir més d’una parella, o més d’una companya romàntica i/o sexual, o no demanar exclusivitat a la teva parella) no implica necessàriament trencar amb aquest sistema relacional. Es pot ser no monògama i seguir reproduint-lo i perpetuant-lo, a través de les no-monogàmies de pensament monògam.

S’ha parlat ja una mica de com funciona aquest pensament, però la majoria de les vegades ha sigut per parlar sobre com afecta a les relacions de parella: que hi ha unes normes que ens imposen com han de ser les nostres relacions de parella,  quantes hem de tenir, que funciona a través de l’apropiació i l’exclusivitat (especialment travessat pel gènere, i per tant, l’apropiació es produeix normalment de l’home cap a la dona) i de la violència que genera aquest tipus de relació, especialment barrejat amb l’amor romàntic. Però en tot aquest discurs moltes vegades ens oblidem de com afecta tot això a les demés relacions.

La demanda d’exclusivitat en la parella no és només una demanda d’exclusivitat sexual, sinó també de moltes altres coses que sovint estan implícites (o sigui, que moltes vegades no cal que funcioni a través d’una demanda o una exigència explícita per part de la parella, sinó que hi ha unes normes que per defecte fan que s’atorguin). Aquestes exclusivitats s’allarguen a moltes més coses, com són el temps que es passa juntes, el tipus d’activitats a les que estan limitades altres relacions (com la criança o les vacances), o inclús, i molt important, el reconeixement de la relació. El reconeixement per a mi és molt important, i el vull diferenciar del ‘prestigi’ social, ja que a vegades anomenem reconeixement a coses que estan més vinculades a aconseguir un cert prestigi social (allò que t’atorga certs privilegis socials, metafòricament trofeus). Però el reconeixement en una relació és la forma d’acceptar i de fer entendre que saps el que estàs obtenint d’aquella relació: sense aquest reconeixement el que acostuma a passar és que s’obtenen coses d’una relació i no es valora, ni s’accepta, ni es ‘reconeix’ que tot allò existeix, facilitant l’explotació o el consum (com parlaré més endavant), o que no hi hagi cures, ni compromisos, ni un equilibri en els desitjos, atencions o necessitats. I en el marc monògam, l’única relació que es permet reconèixer és la de la parella. Totes les demandes que es fan dins de la parella (d’exclusivitats) acaben afectant a altres relacions que no són la parella, ja que s’està demanant (encara que sigui de forma implícita) que no es puguin fer certes coses amb les persones d’altres relacions.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació (per aquest motiu la parella té el privilegi de demandar aquestes exclusivitats, especialment la del reconeixement). La resta de relacions (les que no són ‘familiars’, ja que la família potser podria trobar-se en algun altre rang), degut a no formar part d’aquest tipus de ‘privilegi’ (atorgat especialment per l’exclusivitat de reconeixement), queden més al marge i es crea, a part de les jerarquies entre persones que hi pugui haver degut a gènere, racialització, o capacitats, entre d’altres, una jerarquia entre relacions.

Les relacions jeràrquiques impliquen un seguit de normes que s’imposen des de la relació de parella (o la que es considera principal en la jerarquia) i que limiten la resta de relacions que puguin tenir amb d’altres. Aquestes normes s’imposen evitant que les persones que no composen la relació de parella (o més ‘principal’) puguin presentar alternatives o formar part de processos de decisió en coses que les afecten (ja que són normes i limitacions que afecten directament a la seva relació i persona). Normalment les normes o limitacions els vénen de fora i només poden acceptar-les o refutar-les, sense poder plantejar alternatives. Tots aquests són actes d’objectificació cap a aquestes persones que no formen part de la relació de parella. Les relacions fora de la relació de parella venen definides per aquestes relacions de parella i externes a la relació que s’està jerarquitzant. Les relacions jeràrquiques treuen veu a les persones que no formen part de la relació ‘principal’ i donen més veu per definir les relacions fora de la parella a persones de les relacions de parella que no formen part d’aquestes relacions (per aquest motiu s’anomenen jeràrquiques).

Cal emfatitzar que normalment quan es critica la jerarquia relacional s’assenyala el poliamor jeràrquic, però es sol oblidar la monogàmia com a sistema que jerarquitza entre relacions. És més, el poliamor jeràrquic ha copiat de la monogàmia: és una ideologia del pensament monògam.

Aquest pensament es pot reproduir també encara que no anomenem aquella relació com a ‘parella’, per exemple, si anomenem les nostres relacions com ‘sexeafectiva’, ‘companya’, o no etiquetant-la; també es pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella ‘principal’ o des de les ‘parelles’ cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

S’ha de diferenciar la jerarquia de la importància, la prioritat o el fet de compartir coses diferents amb diferents persones. Que una relació sigui menys important, sigui menys prioritària en un moment donat, o es comparteixin més o menys coses, no implica que se l’hagi d’objectificar ni treure-li la veu en coses que li afecten. Qui ha de poder limitar i posar normes en una relació són les persones que la componen, sent sensibles a altres relacions, però no terceres persones que no en formen part.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem ‘relació’ sempre es pensi en ‘relació de parella’, que quan diguem ‘sentiments’ per defecte es pensi en els ‘romàntics’, o també que quan parlem de violències com la ‘de gènere’ o el ‘maltractament’ es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

M’agradaria aclarir una cosa sobre el tema de la gelosia. No vull per a res estigmatitzar la gelosia. La gelosia, de fet, és un conjunt molt complex d’emocions, que no sempre ha de tenir el mateix origen o motivació. El problema, el que objectifica (i jerarquitza), no és la gelosia, és com es decideix gestionar una situació així, objectificant o traient-li veu a una altra persona. A més, no totes les gelosies provenen de situacions de voler ‘apropiar-se d’una persona’, a vegades la gelosia pot provenir d’una situació on se t’està tractant de forma injusta o se t’està esborrant o negant, com podria passar en els casos de les relacions jerarquitzades: irònicament jo he viscut emocions que es podien llegir com a gelosia pel fet d’estar sent apartada, esborrada o invisibilitzada, quan tot això estava passant per a poder ‘empatitzar’ amb la gelosia d’una parella, mentre a mi no se m’acompanyava.

Una vegada en un taller que estava dinamitzant sobre relacions, una persona em va dir: “L’amistat no cal cuidar-la ni dedicar-li molt de temps perquè ‘sempre està allà’, però a les parelles o possibles parelles (aquelles de les que t’enamores) se les ha de dedicar molt de temps i cuidar perquè es poden perdre”

 

Diari d’una C (Història 1)

 Constantment sentia que la meva relació amb B anava canviant i no entenia el perquè. El que més em fotia és que jo no podia decidir mai com era la relació. I cada vegada que m’acostumava i m’adaptava (tal com havia intuït que havia de ser), pam, canviava la situació i jo ho havia de tornar a interpretar i m’hi havia d’adaptar. Fa un any el que vaig haver de percebre va ser que la relació canviava cap a més distanciament, més límits emocionals i físics, més límits del que es podia compartir o del que podia demanar. Em sentia molt desapoderada en aquesta relació.

De cop, després de molt de temps, avui B s’ha presentat a casa meva i m’ha demanat que l’ajudi a solucionar problemes amb la seva relació amb A. Tal com anava relatant tot jo em sentia molt incòmode, em sento molt descuidada i m’està demanant ajuda i consell per entendre com cuidar de la seva relació amb A. No és que em molesti que em demani ajuda, és que sento un desequilibri molt gran que no sé com descriure.

Share

a la masculinitat no li falta empatia, li sobra imposició

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, llenguatge capacitista, masclisme, dominació, objectificació, cultura del no consentiment

 

La masculinitat està molt vinculada a la dominació. La dominació té moltes cares, i s’expressa també a través de tots els privilegis socials dels que ens beneficiem (també és una propietat de la blanquitud, o del rol que prenen molt sovint les adultes cap a les més joves, per posar només alguns exemples). Tot i ser característica de molts altres privilegis, està especialment arrelada en la masculinitat, com també en la visió del món que ens envolta que prové d’una mirada burgesa i comercial (especialment connectada a la conquesta i la colonització de la nostra cultura). Una de les múltiples cares que s’ha assenyalat en la masculinitat és la suposada falta d’empatia amb la que s’ha socialitzat als homes i persones masculines: una falta d’empatia que es sol assenyalar com la problemàtica en molts dels problemes relacionals i que fan que no puguin estructuralment cuidar.

Però per a poder assenyalar una falta com aquesta primer hem de comprendre què volem dir amb empatia i, a la vegada, com veu la masculinitat i com llegeix el seu entorn i relacions. Què és realment l’empatia? Hi ha moltes formes de definir l’empatia. Hi ha qui la defineix com una capacitat per entendre, comprendre o connectar amb les emocions de les altres persones; altres la defineixen no tant com una ‘capacitat,’ sinó com una ‘voluntat’ en comprendre aquestes emocions. He arribat a veure definida l’empatia (especialment en la comunicació no violenta) com una forma de llegir o interpretar les necessitats d’una altra persona segons una lectura (no a través d’una escolta del que l’altra persona t’està dient que sent) de quines són les emocions que està expressant l’altra persona a través d’una suposada ‘objectivitat’. Altres la defineixen com ‘escolta activa’.

No obstant, l’empatia, per defecte i per sistema (i per com en parla la majoria de les persones), s’entén i es defineix com una capacitat de connectar i comprendre les emocions de l’altra persona i d’alguna manera poder-les sentir també, especialment a través de la lectura externa (sense necessitat de que et comuniquin aquestes emocions) de la persona o de la situació. En la manera com s’entén per defecte l’empatia no es tracta tant de l’escolta del que l’altra et diu o de comprendre i acceptar el què sent a través del que et comenta ella mateixa, sinó de connexió d’aquestes emocions, la majoria de les vegades a través d’una lectura externa (una suposició que interpretes quan observes la situació i/o la persona).

Ja vaig fer una crítica a l’ús que fem de l’empatia a les II Jornades d’Amors Plurals. La forma que per defecte s’entén l’empatia és un problema, per molts motius. En primer lloc suposa que hem de tenir totes unes capacitats específiques, ignorant que hi ha persones que tenim capacitats i formes diferents de funcionar, de connectar i de llegir el nostre entorn. En segon lloc, aquest tipus d’empatia funciona a través d’una lectura i suposició del que l’altra persona sent: les lectures tenen el perill de ser interpretacions del nostre entorn que poden venir donades, no tant per la realitat del que està sentint la persona que estem ‘observant’, sinó més del que nosaltres interpretem i sentim en una situació similar (que pot no ser el mateix que sent l’altre, per exemple, com suposar que si a l’altra la mosseguen sentirà dolor encara que potser ella està sentint plaer perquè li agrada).

Per tant, com a última problemàtica, al funcionar com una lectura, el més probable és que es llegeixi o s’interpreti allò definit per les normes socials (estructures de poder) que s’ha de sentir; o sigui, s’interpretarà allò més privilegiat i les persones amb més privilegis seran les que rebran més empatia per part de les demés. Tot està construït per a que entenguem i empatitzem molt més amb la ‘norma’, i per tant amb el privilegi (amb els homes, amb l’heterosexualitat, amb les persones cis, amb les blanques, amb les neurotípiques, etc). Quantes vegades hem empatitzat amb agressors, per exemple? Seria en aquest cas l’empatia una bona solució a la dominació de la masculinitat? Jo, per exemple, he estat molts anys empatitzant amb qui m’agredia i em maltractava, i això ha estat un problema molt gran per a mi.

Però realment necessitem l’empatia per comprendre i respectar les emocions de les altres persones? És necessària l’empatia per a no dominar? Quan rasques una mica en el fons del problema t’adones que la dominació prové de la forma que tenim de veure el nostre entorn, que és cultural i filosòfica, i que és una creença amb la que construïm moltes estructures i formes de viure i pensar: creiem que tot el que ens envolta és extern a nosaltres i només considerem els nostres desitjos i voluntats, però no tenim en compte les de les demés, que podrien ser diferents als nostres. D’aquesta manera, per a obtenir el que necessitem hem de dominar el nostre exterior i les persones que en formen part. Així és com esborrem el consentiment, per exemple. La masculinitat no esborra el consentiment perquè no sigui capaç d’empatitzar amb qui està dominant, sinó perquè creu que els desitjos i voluntats d’aquella persona no són importants i no s’han de tenir en compte. Des d’aquesta mirada el que acabem fent és no tenir en compte a les demés, ni el que volen, ni el que senten, ni el que desitgen, i ens hi relacionarem intentant imposar les nostres necessitats. Evidentment les necessitats més compreses sempre seran les de la persona amb més privilegis que sempre seran les que dominaran la situació.

Des del meu punt de vista és problemàtic seguir assenyalant l’empatia com el problema pel qual la masculinitat domina, agredeix o inclús no cuida de les persones del seu entorn. És problemàtic primer de tot perquè l’empatia cada persona la defineix de formes diferents, però tot i així gairebé sempre s’acaba assenyalant amb una capacitat que se suposa que totes hem de tenir, insensibilitzant la diversitat en capacitats i formes de connectar amb el nostre exterior; també és problemàtic perquè les lectures que es fan de les emocions d’altres persones no tenen perquè correspondre amb la realitat, i a més sempre acabarà beneficiant més a qui més privilegis té. I, finalment, com he comentat, ens desvia totalment de la problemàtica real sobre la dominació de la masculinitat: que el problema és la negació de les emocions, desitjos i necessitats de les altres, i imposició de les pròpies per sobre de tot. Jo no necessito que la persona que em tracta ‘connecti’ amb les meves emocions, ni que les pugui sentir igual que jo. Jo el que necessito és que em tinguin en compte, que sàpiguen que podria tenir desitjos diferents, que em preguntin, que m’escoltin, i que finalment respectin la meva posició.

Share

pensament monògam més enllà de les relacions de parella (o perquè detesto la monogàmia)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia/pensament monògam, jerarquies, relacions jeràrquiques, violència monògama, violència simbòlica

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) de la xerrada ‘Memòries d’una C‘ que vaig fer el passat Novembre i vaig repetir a  les 3es Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 449 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

 

A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a prendre decisions sobre la seva relació, però aquestes decisions afecten també la relació entre B i C. Tot i així, C no és informada en cap moment. En grups de debat opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible que s’informi a C del veredicte on potser podrà dir acceptar-lo o refutar-lo (sense més matisos). Aquesta situació se sol donar per un “conflicte” que sorgeix entre A i B degut a l’existència de C, però a vegades també passa en situacions on l’esborren.

Em vaig començar a preocupar per les C (i per la resta de lletres que van darrera) quan em vaig fixar que en grups de debat es posaven exemples sobre conflictes entre A, B i C (utilitzant lletres per mantenir l’anonimat), i C apareixia en el primer paràgraf, com a “problema”, com a “objecte”, però no com a “subjecte”: s’opinava sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia o què volia C. Es parlava de C, però no amb C. A la vegada jo estava en una situació relacional on sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia tenir veu, decidir, ni entendre… i també s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions o necessitats.

 

El pensament monògam més enllà de la parella

Les normes que imposa el pensament monògam a les relacions romàntiques i sexuals afecten de retruc a tota la resta de relacions: ens diu com ens hem de relacionar segons cada un dels estatus relacionals (parella, amistat, etc) i  col·loca a cada estatus en unes posicions diferents, creant jerarquies. Aquest pensament genera una demanda d’exclusivitat a la parella no només sexual: abasta gairebé tots els aspectes de la vida, com la quantitat de temps que es passa juntes, el tipus d’activitats que no poden dedicar-se a altres persones (com les vacances o la criança), o el reconeixement de la relació. El reconeixement és el que ens ajuda a valorar cada una de les relacions que tenim i a “reconèixer” la seva existència (sense reconeixement tot el que ens aporta s’esborra amb molta facilitat i no es reconeix la possibilitat de tenir-hi compromisos, com tampoc de cures), i sol ser només cap a les relacions de parella.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació. A través de les demandes d’exclusivitats, especialment la de reconeixement, es genera una jerarquia entre relacions que permet que es puguin crear “normes” que s’imposen des de la relació de parella cap a les “altres” relacions, que acaben sent dominades per les parelles sense que les persones que formen part d’aquestes “altres” relacions puguin tenir veu sobre la seva pròpia relació. S’ha de matisar que jerarquia i importància o prioritat no són el mateix: tenir diferents relacions de diferents graus d’importància o que es prioritzen unes en vers altres no vol dir que siguin jeràrquiques, ja que es poden tenir relacions de diferent importància i prioritat, o compartint coses totalment diferents, sense necessitat de treure veu a aquelles persones en les coses que li afecten.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem “relació” sempre es pensi en “relació de parella”, que quan diguem “sentiments” per defecte es pensi en els “romàntics”, o també que quan parlem de violències com la “de gènere” o el “maltractament” es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

Aquest pensament es pot reproduir també quan anomenem les nostres relacions com “sexeafectiva”, “companya”, o no etiquetant-la; també se pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella “principal” o des de les “parelles” cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

 

Violència monògama

La violència monògama s’expressa de diferents formes segons el tipus de relació: hi ha un tipus que es reprodueix en la relació de parella, però hi ha un altre que es reprodueix en les altres relacions i que es basa en l’esborrat. Un exemple és que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o se’ls recordi que “només” són amistats (col·locant-les en una posició inferior). Violència és que intentin demostrar que no ets “ningú” perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació, o que no se t’escolti quan expresses algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona sempre, siguin quins siguin, i sigui quin sigui el context.

 

Qui sol ser més sensible a patir aquesta violència són aquelles persones que són travessades per altres estructures (com el masclisme, l’heterosexisme, el racisme, el classisme, el capacitisme, etc). Em preocupa el risc de que persones amb molts privilegis s’apropiïn d’aquest discurs per a victimitzar-se i dir que estan molt oprimits. Les que normalment queden més marginades en les relacions són persones que els travessen altres estructures. A més, les persones amb molts privilegis, podrien, en alguns casos, beneficiar-se’n, degut a que relacions amb poca implicació els suposaria per part d’ells no haver de sacrificar cap dels seus privilegis per a mantenir les seves relacions (dedicar temps, atencions, compromisos o cures).

 

Trencar amb el pensament monògam

El consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla l’únic lloc on trobar resguard en una societat patriarcal, capitalista i agressiva, especialment per qui ens travessa la violència estructural. Sovint es fa aquest apunt, però s’oblida d’assenyalar la falta de cures fora de la parella (o de certs tipus de relacions i les jerarquies) com també un dels problemes principals, deixant oberta la porta a seguir reproduint sempre el mateix per a centrar-nos en la parella com la “salvació”  a tots els mals.

Porto temps criticant (molt) la monogàmia. La detesto. Però gairebé sempre que la critico sento una reacció molt forta d’altres persones suposant que el que critico és la falta d’alliberament sexual de les que s’identifiquen com a monògames: no és aquesta la meva principal intenció, ja que suposaria molta insensibilitat per no voler entendre les limitacions que ens trobem moltes persones en un procés com és qualsevol “alliberament”. A mi el que més em preocupa és la base de com ens relacionem, les jerarquies, la dominació i l’abús de poder. Em dol el procés en el que es treu veu tant sovint a tantes persones, especialment les que ja pateixen vulnerabilitats. Les C, i totes les lletres que hi van al darrera, s’han convertit en la meva principal obsessió.

Trencar amb la monogàmia no hauria “només” d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més “parelles” o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria “només” d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. És a dir, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les “altres”: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘¡”ser”.

Share

consum relacional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Últimament en entorns feministes, crítics i/o en espais vinculats als moviments socials es parla una mica sobre el consumisme relacional i els problemes que genera en maneres poc crítiques de veure les relacions (que són les que utilitzem per defecte). Moltes vegades en fem crítica sense parar-nos a pensar, explicar o definir en què consisteix exactament el consumisme relacional, caient sempre en la suposició per defecte de que les relacions de consum són aquelles de curta durada o bé les que es comparteix “només” sexe. Aquesta visió poc treballada reprodueix una visió estructural molt limitada i esborra molts consums relacionals dels que no es parla. Crec que per poder seguir parlant sobre les conseqüències i de com cal evitar el consumisme relacional, seria necessari parar-nos totes a descriure què considerem consum quan parlem de relacions.

Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir “relació de consum” com una relació que no té gaire durada en el temps. Són totes les relacions de curta durada relacions de consum? No ho crec, tot depèn de com ens apropem i com ens allunyem de la persona amb la que tenim aquesta “curta” interacció o relació. Sovint es confon “curta” amb una relació “utilitarista” que deixes al cap de poc perquè ja has satisfet l’objectiu pel qual t’hi vas apropar. Però ens oblidem de moltes relacions que poden ser curtes per molts motius i que no són utilitaristes: algú que coneixes durant un esdeveniment i no t’hi tornes a relacionar, per exemple. A més, fent aquesta relació estem amagant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, com moltes relacions de maltractament.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb “només” sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això esborra molts altres tipus de consum que no són sexuals (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació amb “només” sexe és consumista, una idea sexofòbica. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació “només” sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és consumista perquè s’estan tenint en compte les voluntats, desitjos i necessitats de l’altra persona.

Jo prefereixo definir el consum de relacions a través de la motivació i la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum (des del meu punt de vista) seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte, no un subjecte) on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

A vegades la definició per defecte que es fa del consumisme de relacions (relacions de consum sexual curtes en el temps) esborra moltes de les experiències de consum que he viscut: relacions llargues (d’anys) que m’han consumit emocionalment. Tot i la importància de tenir en compte el consum relacional que es fa a través del sexe, especialment per part d’homes cap a dones i persones femenines i en entorns de festa o en ambients purament sexuals, o també de com moltes persones s’apropen a d’altres i al cap de no res deixen la relació sense cap cura perquè ja han satisfet les seves necessitats, no hem d’obviar tampoc la resta de consums en els que ens veiem sotmeses.

Share

on poso les meves atencions? una qüestió també de gènere

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Una de les últimes modes, especialment en entorns no monògams, és la de “fluir en les relacions”. Jo sempre he sigut (i encara sóc) molt fan del concepte de “fluir” en molts àmbits: adaptar-me a les situacions, permetre’m canviar (tant jo personalment com també les meves relacions, o també tot allò relacionat amb la meva identitat). Jo, sent o identificant-me com a bisexual i polisexual, una de les meves lluites des de l’activisme crític és la defensa de la possibilitat de la no-estaticitat en temes d’orientació, desig, atracció o també d’identificació amb uns gèneres determinats. Per a mi les etiquetes o identitats no “atrapen” ni “estanquen”, sinó que poden canviar i les podem definir nosaltres mateixes.

Ara bé, hi ha hagut també una apropiació molt gran del concepte de la “fluïdesa” per part del sistema en molts aspectes. Un exemple d’aquesta apropiació és aquest “fluir en les relacions”, que sol venir acompanyat de “els compromisos ens oprimeixen”: una negació de la necessitat i voluntat de compromís en tots els aspectes de la vida, sense fer cap anàlisi crític al respecte. Aquest tipus de “fluir”, com a acte neoliberal de les relacions (i sense tenir en compte les estructures de poder que ens travessen, com ens relacionem, ni com afectem a les demés persones) és el que ens porta a moltes a acabar anant a parar a llocs com alguna desembocadura d’algun riu on sempre s’arrossega i “flueix” tota la merda que produïm. Hem de tenir clar que no fluïm en el buit, sinó que ho fem en un fluid: en un mar d’estructures de poder (on hi ha el sexisme, l’homofòbia, el racisme, entre moltes altres), corrents que porten a algunes persones a llocs paradisíacs (qui té més privilegis), mentre a d’altres les sol portar a allà on va a parar tota la merda.

Jo fluïa molt “acríticament” i em vaig deixar arrossegar pels corrents d’aquesta moda.  Vaig intentar deixar-ho de fer fa un temps, quan després de molts intents de voler ser molt guai amb mi mateixa em vaig adonar que sempre acabava en situacions de vulnerabilitat. I quan no era jo era una altra persona. Em vaig adonar, també, que els llocs on jo acabava anant a parar no eren “res” en comparació amb la situació d’altres que encara estan en situacions més vulnerables. Perquè resulta que fluir és molt més fàcil per (beneficia més a) aquelles persones que tenen més privilegis (com per exemple els homes blancs heterosexuals amb totes les capacitats socialment “considerades” en el món de les relacions romàntiques i sexuals) i que per altres persones el resultat pot ser catastròfic. Rebutjar el compromís sense entendre que vivim en una societat jerarquitzada i on no totes partim dels mateixos punts és voler ignorar un dels grans problemes de les visions més lliberals sobre les relacions.

Cada vegada intento esquivar més aquest tipus de “fluïdesa”, tot i que, òbviament, haig de desconstruir-me encara moltes coses i molt sovint em trobo que algun tipus de flux m’ha acabat portant a alguna zona no desitjada o que és problemàtica per a altres persones. Un exemple d’una cosa que m’ha passat ha sigut adonar-me que últimament totes les persones properes a mi a qui estava dedicant més temps eren homes i a les altres persones de la meva xarxa afectiva que no ho eren els hi estava dedicant molt menys temps. El problema principal era que jo no havia fet aquella repartició segons ningun criteri conscient, ni l’havia pensat ni res,  havia sorgit així, i m’havia trobat de cop sense temps per a relacions que per a mi eren molt importants i que quasi no veia.

Em vaig adonar que una característica (entre moltíssimes altres) que diferencia el rol masculí és la demanda d’atenció. Per a simplificar necessitaré ser binària en aquest exemple, ja que els rols de gènere que ha imposat socialment la nostra cultura han sigut dos; tot i així tot el que explico es podria estendre a altres gèneres, depenent d’on es trobin més propers en aquests rols concrets que comento (si és que s’hi troben). Als homes els hi és més fàcil demanar directament quedar, poder parlar, trucar, etc; a les dones, en general, els fa cosa i els costa per por a envair espais, o a ocupar-los (ocupar les atencions de les demés). Això el que fa és crear una diferència en la que, si no hi pares atenció, acabaràs sempre donant més atencions als homes, i no donar a altres persones, que tot i que ho necessitin, no ho obtindran perquè no ho demanaran. La idea, a més, de que preguntant directament, com fan els homes, de que pots dir ‘lliurement’ que no, és molt simplista, i també està molt relacionada amb el gènere; a les dones ens costa molt més dir que no o negar-nos a fer una cosa, especialment quan se’ns demana certa comprensió degut a que la demanda d’atenció sigui emocional.

Molt sovint la crítica que es fa al respecte demana que siguem les dones les que “desconstruïm” les nostres dificultats de demanda i de dir que “no”, una idea molt simplista i que esborra totalment que el problema no és només la demanda, és el com se’ns torna “canvi”: els homes no tornen a canvi aquest acompanyament i quan se’ls demana solen esquivar, escaquejar-se i dir més fàcilment que “no”. O sigui, que tot i que augmentéssim la nostra demanda d’atenció, aquesta seria constantment ignorada; un mecanisme que, a part, vindria recolzat de totes les normes socials que afavoreixen a les persones amb més privilegis en quan al gènere. A més, la nostra dificultat per dir que “no” rau també amb l’esborrat constant d’aquestes negatives, que s’ignoren i es passen per alt (molt relacionat amb con s’esborra el nostre consentiment).

És irònic que se’ns digui constantment que hem de ser nosaltres les que fem més esforços per demanar el que necessitem, si la pròpia dificultat amb la que ens trobem és per la negació constant dels nostres desitjos i necessitats, o fins i tot de les nostres negatives. És més, una decisió com, per exemple, parar de “deixar-se anar i fluir” i començar a ser més conscient de com estic “repartint” les meves atencions serà després atacat per les pròpies estructures com un acte excessivament “lògic” i poc “emocional”, una tècnica de dominació que funciona massa sovint quan parlem de relacions per a ridiculitzar qualsevol discurs feminista i/o crític. Però per més ironies, després s’utilitza la tècnica a la inversa, acusant-nos de massa emocionals quan reaccionem davant d’una opressió.

 

Share

l’objectificació com a forma relacionar-nos amb el que ens envolta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Quan sentim la paraula “objectificació” automàticament la majoria pensem en l’”ojectificació sexual de les dones”. Ha sigut gràcies al feminisme que hem pogut detectar una (de les moltes) violències simbòliques del patriarcat: la percepció (conceptual) que es té de les dones esborra totalment el nostre consentiment. Tot i així, l’objectificació és un concepte que engloba molts més mecanismes (no només aquest), que tenen en comú precisament el fet de veure a certs grups de persones o a algunes persones en concret com a “objectes” i no com a “subjectes” (éssers amb voluntats, desitjos i necessitats pròpies) a tenir en compte. Però quan diem “objectes” no ens referim només a “objectes sexuals”, sinó una forma més genèrica de veure’ns com a objectes: convertir-nos en éssers que no tenen les seves pròpies voluntats i necessitats i que estan per servir les nostres (més enllà del sexe).

La forma amb la que veiem el món (que està molt relacionada amb una visió cultural occidental i colonialista) és a través d’aquesta objectificació (i la dominació). Sentim (a través d’una construcció conceptual del món) que tot el que ens envolta (on també hi són les persones amb les que ens relacionem) és al nostre servei com un objecte i l’intentem dominar. Però, evidentment, sota aquesta premissa no totes les persones dominaran, ja que quan un domina a un altre, aquest segon passa a ser dominat. Aquesta visió és la que crea les estructures de poder, que generen uns privilegis a un grup determinat de persones que obtindran totes les seves necessitats de forma sistemàtica a través de normes socials que dominaran a altres grups (persones oprimides), els quals seran objectificats per aquestes normes. Un exemple d’això és l’objectificació sexual de les dones que fa que se’ns observi com a éssers exempts de tota possibilitat de consentir.

Creure que “per defecte” només s’objectifica a través del sexe rau en la idea de que el sexe de per sí mateix és objectificador, una idea sexòfoba. Tampoc vull caure en la idea de que el sexe sempre és sempre “bo” i “positiu”, ja que el sexe pot ser utilitzat (i és molt sovint utilitzat) per generar i exercir poder. Però, el que és problemàtic o el que és bo del sexe no és el sexe en sí mateix, sinó la forma i la intenció amb la que ens apropem a les persones amb les que tenim sexe. Si tenim “només” sexe amb una persona, però respectem el seu consentiment, tenim en compte que té desitjos i voluntats propis i l’escoltem si en algun moment té algun problema, no l’estem objectificant, encara que sigui una trobada puntual per tenir sexe sense haver de mantenir una relació abans i/o després.

A part de l’objectificació sexual hi ha altres tipus d’objectificació, com és, per exemple, l’emocional. L’objectificació emocional també la patim molt les dones per part d’homes, ja que som les que per defecte escoltem, cuidem, comprenem i acompanyem emocionalment sense que, la majoria de les vegades, es tingui en compte si és el que podem i volem fer en aquell moment, sense que es tingui en compte quin és el nostre estat, i sense preguntar-nos a nosaltres què necessitem o sense que se’ns acompanyi en els nostres processos.

Una de les conseqüències de l’objectificació és el consum relacional i l’apropiació de les relacions i persones. Per a mi el consumisme relacional no és una qüestió de la “curta durada” de la relació, ni tampoc pel fet de compartir “només” sexe sense una implicació emocional intensa o important. Ens apropem a les demés persones per a satisfer les nostres voluntats i necessitats sense tenir en compte les de les demés. Aquesta seria de fet la forma amb la que a mi m’agrada definir el consumisme relacional, veure les relacions només pel consum propi: apropar-nos a altres persones amb una intenció i necessitat de cobrir certes necessitats o desitjos sense tenir en compte les de l’altra (que podrien ser diferents a les nostres o, fins i tot, incompatibles). Una forma de fer això també és l’apropiació, apropiar-nos de l’altra persona. L’apropiació seria també un tipus de consum: no és que només m’importin els meus desitjos, sinó que a més utilitzo certs mecanismes per apropiar-me dels teus desitjos i voluntats. Això es pot fer de forma implícita a través de mentides, manipulacions o altres tècniques de dominació.

Finalment, l’objectificació també és un procés que porta (entre molts altres mecanismes) a l’explotació, on un grup dominant o una persona que domina (qui objectifica) rep més benefici d’algun tipus (que pot ser econòmic, o prestigi social, capital de tipus simbòlic, etc) a costa del grup o de la persona explotada/objectificada (de la seva feina, esforç, etc), la qual no obté benefici. No només s’explota a la classe treballadora: existeixen molts més mecanismes que no es coneixen i que exploten d’altres maneres. Per exemple, les persones no heterosexuals hem estat explotades durant tota la història de la ciència des de la mirada heterosexual per a beneficiar a metges, el seu capital (no només econòmic, sinó també de prestigi en el seu camp) i al privilegi heterosexual; en comptes de beneficiar a les persones no heterosexuals el que es fa és estereotipar-nos, medicalitzar-nos i mantenir els privilegis de l’heterosexualitat. Un altre exemple és com els rols de gènere fan que s’exploti a les dones per a tasques de cures i de la llar que beneficien especialment als homes i que no reporten cap tipus de capital a les dones. O, seguint amb l’exemple que havia posat anteriorment, se’ns explota emocional a les dones perquè acompanyem emocionalment a homes, mentre aquests no ens acompanyen a nosaltres.

Les persones en la nostra cultura per defecte ens apropem les unes a les altres a través d’una mirada objectificadora. Molt sovint, quan plantegem problemes en els que ens trobem, col·loquem a persones en una posició de “problema”, “conflicte”, “objecte”, i poques vegades les construïm conceptualment com a subjectes: persones que tenen les seves necessitats, desitjos i voluntats pròpies que mereixen ser reconegudes. I, tot i que sí és cert que poc a poc hem après a construir relacions més “horitzontals”, molt sovint ens oblidem de les relacions que es podrien estar objectificant o “dominant” fora de la relació suposadament “horitzontal”. La horitzontalitat no ha de ser una qüestió de dues persones, ni d’un grup determinat i definit, s’hauria d’estendre fora d’aquests grups, sinó tot el nostre discurs queda totalment i políticament buit.

Share

la vulnerabilitat de les dones bisexuals o no monògames

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Cada estructura de poder té les seves formes d’afectar al grup al que està oprimint. Una de les (moltes) característiques del masclisme és l’objectificació sexual (entre d’altres tipus d’objectificació) de les dones. Això no implica només una hipersexualització (conseqüència de l’objectificació), sinó també d’una disposició del nostre consentiment: el nostre consentiment no és reconegut com a existent, i se’ns anul•la la possibilitat de poder o no consentir. Aquest esborrat es fa i es construeix a través de normes socials (moltes d’elles implícites), com per exemple el fet de creure que l’opinió de les dones és menys que les dels homes (i per tant, que els desitjos de qualsevol home passin per sobre del que pugui pensar, sentir o desitjar una dona), o de la creença de que els homes poden disposar i apropiar-se dels nostres cossos, desitjos, emocions o voluntats (que no només es tradueix en objectificació sexual, sinó també en explotació en les tasques de la llar, o en el consum emocional).

Les interseccions entre opressions solen complicar les coses. Quan, per exemple, parlem de com es combina ser dona amb la bisexualitat, aquesta objectificació de la que parlàvem augmenta. En el patriarcat s’ha establert actualment un tipus de ‘norma’ implícita que diu que totes les dones hem de ser bisexuals per al plaer dels homes, mentre a la vegada se’ns obliga a ser heterosexuals. Què vol dir això? Que la nostra orientació ‘real’ i obligatòria ha de ser heterosexual (només ens han d’agradar i atraure els homes, i són amb qui hem de tenir vincles romàntics exclusius), però que hem de performar (representar-la, jugar a) la bisexualitat per a que els homes (heterosexuals) puguin gaudir de les seves fantasies sexuals. Això fa que per un costat es negui l’orientació de les que siguem bisexuals (la nostra orientació no és ‘real’, és només un joc) i que s’apropiï per part dels homes (no és només un joc, és un joc per als homes). Una de les conseqüències de tot això és la quantitat d’agressions sexuals que patim les dones bisexuals degut a, no només ser dones, sinó també bisexuals. Uns estudis estadístics que es van fer a Estats Units, mostraven que gairebé la meitat de les dones bisexuals havien patit una violació, en front del 15% de dones monosexuals (heterosexuals o lesbianes).

Un augment de l’objectificació també ens passa a les dones no monògames. A ulls dels homes, les dones no monògames som ‘dones més fàcils’, cosa que ens posa en una situació més vulnerable davant d’homes que especialment busquen relacions sexuals obectificades, on creuen que el nostre consentiment és més fàcilment ignorable perquè ‘ja som no monògames’ (com si això donés llum verda a qualsevol home que volgués disposar de nosaltres). A més, depenent del tipus de no-monogàmia la vulnerabilitat pot augmentar: les dones que practiquin un tipus de no-monogàmies que es vegin des de fora com més ‘flexibles’ i que més trenquin amb l’amor romàntic i el concepte de parella solen ser vistes i interpretades a ulls d’un home masclista com ‘dones que només volen tenir sexe i a qui no tinc perquè donar explicacions de res’ o, per dir-ho més resumit, ‘dones més accessibles’.

Finalment, també està el mite de l’unicorn, aquelles dones bisexuals no monògames buscades especialment per parelles home-dona per al seu plaer sexual o com a ‘companya’, on existeix una jerarquia entre la ‘parella’ i aquesta dona (la parella és la que té el poder en la ‘relació’ i per tant són les components de la parella les que posen les normes i les que tenen veu). Les dones que són tractades com a unicorns, a més, se les sol exigir una sèrie d’elements, com si d’un producte de catàleg es tractés: atractiva, jove, que sàpiga ‘donar’ igual a cada un dels components de la parella, que no munti ‘drames’, i que sàpiga aguantar qualsevol dels problemes o gelosies de la parella (i fins i tot fer-se’n responsable, sense exigir cap responsabilitat de ‘tornada’). I compte, que no s’enamori més de l’unicorn un dels components de la parella que l’altre perquè aleshores podrà esdevenir el nou objecte de gelosia mentre a la vegada se la tractarà com a culpable de tot plegat.

Quan jo era adolescent vaig patir certes situacions de vulnerabilitat i d’agressions sexuals on tant el meu suposat comportament poc monògam (no em plantejava la idea de tenir una parella ni el tema de l’exclusivitat) com també el fet de ser bisexual hi van jugar un paper molt important. Tant és així que finalment (i de forma molt inconscient) em vaig acabar tancant en una relació monògama amb un home per protecció (relació que vaig acabar fa més de set anys). Vaig arribar a sentir que la raó per la qual havia patit aquelles agressions havia sigut tant la meva orientació sexual com la meva forma de relacionar-me poc monògama. Una sensació de culpa constant em perseguia (una cosa molt lligada a com ens hem de sentir sempre les dones). Però el problema no va ser ni la meva orientació ni cap tipus de no-monogàmia, sinó els homes masclistes que utilitzen aquests factors com a excusa per apropiar-se dels nostres cossos i de les nostres emocions. Qualsevol dona té tot el dret d’explorar la seva sexualitat, de tenir el tipus de relacions que desitja, com també decidir no voler pertànyer a cap home.

 

 

Share

relacions jeràrquiques vs importància

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Les relacions jeràrquiques i les relacions de poder se solen donar degut a les estructures de poder i a la dominació de tot el que ens envolta (paradigma en el que ens movem en la nostra visió occidental del món). Cal diferenciar la relació jeràrquica de la relació de poder: la relació de poder es donaria entre dues persones (o més, però entre totes elles) i la relació jeràrquica s’estaria donant d’una relació cap a altres relacions. Una relació de poder seria, per exemple, una relació d’un empresari a qualsevol dels seus treballadors, o el d’un home que s’ha apropiat d’una dona a través d’una relació de parella monògama i masclista. Per altra banda, una relació jeràrquica seria, per exemple, la relació entre una relació de parella i la resta de relacions d’amistat d’ambdues persones, o bé la d’una relació primària poliamorosa i la resta de relacions considerades secundàries.

Una relació jeràrquica implica un seguit de normes que s’imposen des de la relació ‘principal’ que limiten la resta de relacions (secundàries) que puguin tenir les persones de la relació ‘principal’ amb d’altres, tant si aquestes relacions ‘secundàries’ ja existeixen quan s’estan imposant aquestes normes com si encara no existeixen. Aquestes normes s’imposen evitant que les persones que no componen la relació ‘principal’ puguin presentar alternatives o formar part de processos de decisió en coses que les afecten (ja que són normes i limitacions que afecten directament a la seva relació i persona). Normalment les normes o limitacions els vénen de fora i només poden acceptar-les o refutar-les, sense poder plantejar alternatives. Tots aquests són actes d’objectificació cap a aquestes persones que no formen part de la relació ‘principal’ (jeràrquica). Les relacions fora de la relació ‘principal’ venen definides per aquestes relacions ‘principals’ i externes a la relació ‘secundària’ que s’està jerarquitzant. Les relacions jeràrquiques treuen veu a les persones que no formen part de la relació ‘principal’ i donen més veu per definir les relacions ‘secundàries’ a persones de les relacions ‘primàries’ que no formen part d’aquestes relacions (per aquest motiu s’anomenen jeràrquiques).

Normalment aquestes normes i jerarquies d’una relació respecte les demés sorgeixen per evitar que les que componen la relació ‘secundària’ no puguin generar vincles que puguin ‘competir’ amb la relació ‘principal’ o ‘jeràrquica’. La raó per la qual es fa és per a que altres no puguin arribar a ser importants per la teva parella, limitant d’entrada aquestes relacions. Es confon ‘no voler perdre la relació’ i ‘compromís’ amb ‘evitar que altres també puguin ser importants’. Això és una reproducció de competitivitat monògama.

És cert que els recursos, el temps i tot el nostre afecte i estat emocional és limitat, i que existeixen configuracions que són importants per a nosaltres i que hem d’anar en compte en com les relacions es poden afectar entre sí. Tot i així, una cosa és ser sensible a com conservem les nostres relacions i una altra és objectificar a altres persones. Evidentment hi ha relacions més importants que d’altres, no s’ha de confondre importància amb jerarquia. Però que una persona pugui ser menys important a la teva vida no implica que se l’hagi d’objectificar i treure-li la veu en coses que li afecten. Aquestes altres persones també tenen altres relacions i necessiten poder parlar de les coses que li afecten; i no al final d’haver pres una decisió, sinó durant el procés. I, és més, qui ha de poder limitar i posar normes en una relació són les persones que la componen, sent sensibles a altres relacions, però no terceres persones que no en formen part.

Share

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (II – individualisme, dominació i objectificació)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí.

Individualisme i dominació

El nostre sistema relacional (occidental) es basa en la idea i sentiment de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per obtenir les nostres necessitats a través de la dominació (l’entorn es torna un objecte on vaig a cobrir les meves necessitats).

Aquesta és una visió que prové de les classes dominants; ha sigut una visió creada des de la mirada de l’home cisgènere heterosexual blanc de classe mitja/alta sense diversitat funcional neurotípic, etc. Tot i ser una visió que prové de les classes dominants també s’acaba reproduint en les classes oprimides degut a que forma part de la forma que tenim de llegir tot el que ens envolta.

Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder a través de normes i normativitats; aquestes normes o normativitats es creen per a col·locar a certs col·lectius en caixes estàtiques tancades que permeti a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de veure, creure o sentir que estan obtenint necessitats del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants (els privilegis els ajudarien a obtenir les seves necessitats sense esforç ni consciència de que les obtenen a través d’aquestes ‘normes’), es creen jerarquies i els dóna a les persones amb privilegi un fals sentiment d’independència. Però aquesta independència és una independència falsa ja que les dependències que aquestes persones tenen del seu entorn queden invisibilitzades (les seves necessitats queden cobertes pel sistema de forma invisible i no han de sentir que en són dependents).

En la monogàmia, a través a més de l’ideal de l’amor romàntic, se’ns fa creure que necessitem i depenem d’una persona. I, més enllà de l’ideal de l’amor romàntic, el fet de que tot el que necessitem hagi de passar per resoldre’s a través d’una sola relació també afavoreix l’aparició de relacions de poder (tan pel fet de que totes les necessitats hagin de passar per una sola persona, li dóna a aquesta més poder, com també tot el pes de que hagis de proveir totes les necessitats és una càrrega molt gran i que afavoreix la pressió d’haver de convertir-nos en qui no som o haver d’oblidar les nostres pròpies necessitats i desitjos).

El que fem molt sovint per ‘resoldre’ aquest problema és reproduir la idea de la falsa independència dient ‘jo no depenc de tu, jo sóc una persona independent’ (un concepte que repetim molt sovint dintre d’entorns no monògams). D’aquesta manera, amb aquesta idea, s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència de les persones amb privilegis, i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis (gent amb més diners, o persones menys oprimides que altres, especialment per tenir unes capacitats concretes) i se’ls dóna més eines per seguir reproduint relacions de poder amb persones més oprimides que elles.

Les persones depenem del nostre entorn. El nostre entorn és on obtenim les nostres necessitats i és on obtenim afectes, atencions i tot allò que d’alguna manera ens afecta. L’entorn ens afecta, de la mateixa manera que nosaltres afectem a l’entorn. Trencar amb les relacions de poder no hauria de passar per negar la nostra connexió amb l’entorn, sinó acceptant-la col·lectivitzant les nostres dependències i fent-les més conscients.

Objectificació

Aquesta forma de veure el nostre entorn (veure’ns com éssers externs al que ens envolta i que hi accedim a través de la dominació sense ser conscients de que l’entorn ens afecta i ens veiem afectades pel nostre entorn) fa que accedim al nostre entorn (on hi estan també les persones) veient-lo com un objecte per cobrir les nostres necessitats sense tenir en compte les de les demés (tinc en compte les meves necessitats i desitjos però no les de les demés). Aquest procés és un procés d’objectificació i és una causa i conseqüència de les jerarquies i la dominació.

Sovint es parla d’objectificació en els feminismes per parlar sobre l’objecivització sexual cap a les dones degut al patriarcat. D’objectificacions n’hi ha moltes més. Totes les estructures objectifiquen als grups oprimits: el capitalisme objectifica a les treballadores, l’especisme objectifica als animals no humans, el capacitisme objectifica a les persones discapacitades pel propi sistema que les objectifica, etc. I cada estructura de poder objectifica al grup oprimit a través de mecanismes diferents.

L’objectificació sexual que vivim les dones és un fet, i té unes conseqüències molt dures en les nostres vides. Tot i així, d’objectificacions hi ha moltes més. A més, degut a que només parlem d’objectificacions com a obectificació sexual fa que moltes vegades acabem veient tota relació sexual sense un vincle emocional com un acte d’objectificació, quan no té perquè ser així (si tens una relació sexual sense un vincle emocional amb una persona, però dones espai a l’altra persona a expressar molèsties, a oposar-se, a expressar necessitats o malestars, no l’estàs objectificant), i a la vegada s’estan invisibilitzant moltes objectificacions que no són sexuals (les dones, per exemple, també estem objectificades emocionalment i els homes acostumen a apropar-se a nosaltres per explicar-nos tots els seus problemes emocionals sense tenir-nos en compte o que se’ns escolti la majoria de les vegades quan ho necessitem). Degut a això intentaré posar exemples que no caiguin en l’objectificació sexual per a visibilitzar també altres tipus d’objectificacions.

El nostre sistema relacional funciona a través de l’objectificació: és aquesta la forma amb la que ens apropem a les persones, tenint en compte els nostres desitjos, voluntats i necessitats, però sense tenir en compte les d’aquesta altra persona, que podrien ser totalment diferents a les nostres, o inclús incompatibles.

Una forma d’objectificar seria tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis (que podrien ser diferents als nostres). Un exemple d’això seria el que passa sovint quan estem a la universitat, on algú s’apropa a una altra persona només perquè vol que l’ajudi a aprovar un examen i perquè li passi els apunts. I, tot i que la seva intenció és ‘només’ aquesta, el que fa és fer creure a l’altra persona que el que desitja és una amistat. Un cop aquesta persona ja ha obtingut el que ha volgut (aprovar l’examen) s’allunya una altra vegada. Si aquesta persona hagués tingut en compte els desitjos de l’altre li hagués dit directament que la seva voluntat era la d’aprovar l’examen, no la d’una amistat, i haver deixat que fos l’altra persona que expressés quin era el seu desig, si ho acceptava o no. Tot i així, no és precisament el que acostumem a fer en aquests casos.

Una altra forma d’objectificar és que les demés persones no puguin consentir o oposar-se. I per a que una persona pugui consentir o oposar-se no només se li ha de preguntar si una cosa la vol o no, sinó que a més s’ha de crear un espai per a que aquest consentiment es pugui donar de veritat. Un exemple d’això seria preguntar-li a una persona al saludar-la si vol o no vol una abraçada. Si jo davant d’un ‘no’ reacciono amb certa molèstia, encara que sigui de forma indirecta, el més probable és que la propera vegada que li ho pregunti no em contesti que ‘no’ per por a que jo em pugui molestar. És per aquest motiu que per a que una persona realment pugui consentir o oposar-se a alguna cosa se li ha de deixar l’espai per a que realment ho pugui fer sense cap sensació de xantatge emocional.

Una altra forma d’objectificar és que les demés persones no puguin expressar opinions ni emocions al respecte de coses que les afecten. Un exemple d’això és el que passa sovint en les relacions no monògames jeràrquiques. En aquest tipus de relacions s’acostumen a prendre decisions entre les persones que tenen una relació ‘primària’, especialment quan es volen gestionar emocions (com gelosies, o d’altres), que afecten a una ‘tercera’ persona, però a aquesta tercera persona no se la informa ni se li deixa expressar la seva opinió o emoció al respecte, ni se li permet demanar res. Molt sovint el que es fa, quan es vol informar, és donar possibilitats a aquesta ‘tercera’ persona en mode de ‘referèndum’: se li dóna una opció on només pot dir que ‘sí’ o que ‘no’. Aquest tipus de ‘referèndums’ poden arribar a ser actes molt violents, ja que aquesta persona no pot plantejar molèsties, alternatives o demandes. Fent això se li treu veu a una persona sobre temes que li afecten. No ens oblidem que aquest tipus de situacions es donen també en la monogàmia, on de fet són la ‘norma’, i s’estenen en la no-monogàmia a través de les relacions jeràrquiques. La monogàmia ja és de per sí mateixa jeràrquica.

En definitiva, objectificar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu. Hi ha un debat que tenim molt en els nostres entorns (de forma bastant genèrica en els moviments socials): és el debat de si les persones som imprescindibles o prescindibles. Aquest debat prové del fet de que en la nostra societat jeràrquica es sol etiquetar a algunes persones com a imprescindibles, donant d’aquesta manera un poder a aquestes persones. Per trencar això solem dir que les persones som totes prescindibles, un acte que sol viure’s amb bastanta violència quan hi ha persones a la nostra vida a les que considerem importants. Però aquest debat és un debat erroni, ja que considerar a les persones com prescindibles o imprescindibles prové de la mateixa idea de veure a les persones com a objectes. Les persones no som prescindibles ni imprescindibles. No som objectes ni eines a utilitzar. Les persones som importants i a tenir en compte. I és possible que hi hagi persones que per molts motius considerem menys importants que altres (perquè hi tenim menys vincle), però que una persona no sigui tan important en la teva vida no significa que li hagis de treure veu en coses que li afecten.

Share