l’amor també pot fer mal?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una paret blanca on hi ha escrit en negre més ressaltat i en majúscules “L’AMORE É UNA COSA RARA”. També hi ha escrit en negre però més fluix: després de “RARA” posa “es la vida”, una fletxa des de “É” senyala “FOLLAR”, senyalant “UNA” afegeix “mierda”, i després de “AMORE” posa “e bello”.]

 

avís de contingut: menció de dolor i patiment, maltractament, abús, jerarquies, estructures de poder, objectificació i explotació emocionals

 

“L’amor de debò implica patiment” és un ideal que gira al voltant de l’amor romàntic i de l’amor en general. És un concepte amb el que ens han farcit a través dels contes, de la televisió, de les cançons, de les històries que ens expliquem entre nosaltres, d’internet amb memes que acostumen a ressaltar un tipus d’amor i d’afecte que s’expressa a través de la jerarquia, del dolor, del patiment i de l’objectificació i l’explotació emocionals i de cures. L’amor, segons aquest tipus d’amor o d’afecte, sempre comporta un sacrifici jeràrquic i molt unit a la violència estructural, masclista, i també d’altres diferències estructurals (no només utilitza el masclisme, sinó també s’alimenta de la monogàmia, de l’heterosexisme, del capacitisme, del racisme, etc).

Segons aquest ideal per l’amor s’ha de patir, tant per a poder-hi accedir com pel que implica en sí mateix un cop obtingut: s’ha d’acceptar incondicionalment tot el que l’altre fa, especialment quan ets la part que està jeràrquicament per sota. Especialment la incondicionalitat és una de les armes més destructives d’aquest tipus d’amor que no qüestiona les jerarquies que ens imposa, ni el maltractament, ni l’explotació emocional. He emfatitzat també l’existència d’aquesta romantització/idealització a través de l’afecte (o l’amor entre persones que no té perquè comportar un component romàntic) perquè entre amigues també pot passar, especialment quan una de les parts és una persona que per por a perdre la relació (degut també a factors estructurals) accepta una situació d’abús.

Des dels feminismes s’ha parlat bastant d’aquesta problemàtica, no estic assenyalant res del que no s’hagi tractat ja anteriorment en moltes plataformes, espais i activismes. Aquestes crítiques han intentat trencar amb la imatge positiva i bonica d’aquest tipus d’abús i d’acceptació del maltractament. La visibilització ha sigut, per tant, una forma de desemmascarar el maltractament anomenant-lo pel seu nom i mostrant que no és bonic en sí mateix, sinó jeràrquic, de dominació i estructural i una forma de tenir-nos enganxades a relacions que ens absorbeixen, exploten i oprimeixen.

Un dels lemes derivats de tot això que es repeteix és “si és amor, no fa mal” (o “si fa mal, no és amor”), intentant emfatitzar la necessitat de buscar un tipus d’amor no basat en el maltractament, en el control, o que justifica el dolor de per se, especialment cap a aquelles que són dones o que gaudeixen de menys privilegis. Però aquesta frase (com totes les que giren al voltant del mateix concepte), tot i ser certa quan parlem de maltractament, és, per un altre costat, una trampa i invisibilitza que es pot patir per amor sense necessitat de que sigui un patiment derivat del maltractament. De fet, sense que aquesta sigui la intenció del lema en sí mateix, el que fa és tornar a romantitzar l’amor, idealitzant-lo al voltant d’un tipus d’emoció perfecte perquè no “gaudeix” de cap tipus de dolor ni patiment. Ignora, per tant, que el món de les emocions és molt més complex que un simple “fa mal” / “no fa mal”.

Amagar que l’amor també pot venir acompanyat algunes/moltes vegades d’algun tipus de patiment pot produir una gran excusa (amb discurs)  per abandonar una relació a la mínima que hi hagi la possibilitat de patiment o dolor per desdir-nos de les cures cap a altres. Es pot patir per la pèrdua, es pot patir pels processos d’acceptació d’incompatibilitats, es pot sentir dolor per les pors que arrosseguem degut al rebuig, o també podem patir quan les persones a les que estimem estan passant per un moment dolent, o una crisi. Estimar també ens pot portar a la ràbia per les situacions injustes, una ràbia molt necessària i que constantment intenten esborrar-nos a través de discursos sobre la cerca de la pura felicitat acrítica. I podríem allargar la llista. També, a més, s’ignora que hi ha moltes persones a les que les intensitats emocionals les pot portar a dolor i patiment en molts sentits, ignorem que no totes tenim les mateixes capacitats a l’hora de sentir o sentir-nos i que estimar, per a algunes persones, pot suposar un patiment que s’intensifica quan, a més, ens travessen les pors a la pèrdua i les pors a que ens maltractin o que ens rebutgin.

Tot això que exposo no pretén ser una alabança ni una acceptació del maltractament dins de les relacions amoroses o afectuoses, al contrari, com a persona que ha patit maltractament és l’últim que vull. Però el que pretenc expressar és que reduir tot el patiment i el dolor al maltractament i idealitzar l’amor és caure en una trampa que ens fa creure que hem de perseguir la més pura felicitat ignorant tots els problemes que ens travessen, sense voler tampoc abraçar o deixar-se afectar per tot allò que no és definit com a “perfecte” pel sistema en les demés i en les relacions.

L’amor és un gran sentiment, això no ho nego. És aquell que ens permet solidaritzar-nos, connectar amb el que ens envolta. Però per aquest mateix motiu, pel fet de ser el que ens permet afectar-nos amb el nostre entorn, és també el que ens connecta amb certs dolors i patiments, tant nostres com de les demés. El que no hem de permetre és que utilitzin el nostre amor per abusar de nosaltres, per a col·locar-se per sobre, ni per maltractar. Per la resta, sí, l’amor pot fer mal, i no és necessari negar-ho per convertir-lo en un altre concepte ideal.

Share

consum relacional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Últimament en entorns feministes, crítics i/o en espais vinculats als moviments socials es parla una mica sobre el consumisme relacional i els problemes que genera en maneres poc crítiques de veure les relacions (que són les que utilitzem per defecte). Moltes vegades en fem crítica sense parar-nos a pensar, explicar o definir en què consisteix exactament el consumisme relacional, caient sempre en la suposició per defecte de que les relacions de consum són aquelles de curta durada o bé les que es comparteix “només” sexe. Aquesta visió poc treballada reprodueix una visió estructural molt limitada i esborra molts consums relacionals dels que no es parla. Crec que per poder seguir parlant sobre les conseqüències i de com cal evitar el consumisme relacional, seria necessari parar-nos totes a descriure què considerem consum quan parlem de relacions.

Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir “relació de consum” com una relació que no té gaire durada en el temps. Són totes les relacions de curta durada relacions de consum? No ho crec, tot depèn de com ens apropem i com ens allunyem de la persona amb la que tenim aquesta “curta” interacció o relació. Sovint es confon “curta” amb una relació “utilitarista” que deixes al cap de poc perquè ja has satisfet l’objectiu pel qual t’hi vas apropar. Però ens oblidem de moltes relacions que poden ser curtes per molts motius i que no són utilitaristes: algú que coneixes durant un esdeveniment i no t’hi tornes a relacionar, per exemple. A més, fent aquesta relació estem amagant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, com moltes relacions de maltractament.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb “només” sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això esborra molts altres tipus de consum que no són sexuals (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació amb “només” sexe és consumista, una idea sexofòbica. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació “només” sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és consumista perquè s’estan tenint en compte les voluntats, desitjos i necessitats de l’altra persona.

Jo prefereixo definir el consum de relacions a través de la motivació i la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum (des del meu punt de vista) seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte, no un subjecte) on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

A vegades la definició per defecte que es fa del consumisme de relacions (relacions de consum sexual curtes en el temps) esborra moltes de les experiències de consum que he viscut: relacions llargues (d’anys) que m’han consumit emocionalment. Tot i la importància de tenir en compte el consum relacional que es fa a través del sexe, especialment per part d’homes cap a dones i persones femenines i en entorns de festa o en ambients purament sexuals, o també de com moltes persones s’apropen a d’altres i al cap de no res deixen la relació sense cap cura perquè ja han satisfet les seves necessitats, no hem d’obviar tampoc la resta de consums en els que ens veiem sotmeses.

Share