‘memòries d’una C’ a València el 24 de novembre

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

El dissabte dia 24 de novembre estaré a la ciutat de València per repetir per quarta vegada ‘memòries d’una C’. L’activitat l’organitza Poliamor València i per anar-hi cal inscripció prèvia enviant un correu electrònic a poliamorvalencia+talleres@gmail.com. L’horari serà de 18h a 20h i el lloc és El Ventanal (C/ Fra Pere Vives, 13-15).

El preu de l’activitat és, com sempre, gratuïta amb donatius/taquilla inversa. Si no pots fer cap aportació econòmica no dubtis en venir!

Tota la informació a l’esdeveniment de facebook: https://www.facebook.com/events/361103404667507/

Us deixo amb la descripció de l’esdeveniment:

“A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. Finalment C acaba sentint-se desapoderada en la seva relació.

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que utilitza la lletra C com a metàfora sobre les relacions excloses, desapoderades, marginades, i en definitiva, les menys tingudes en compte quan gestionem emocions, quan parlem de relacions, de no-monogàmies, de poliamors; en definitiva, quan parlem d’amors o d’afectes. Es parlarà de jerarquies en les relacions, quina relació tenen aquestes jerarquies amb la monogàmia i quines són les conseqüències d’aquestes jerarquies.

Les memòries d’una C no són simples, són travessades pel consumisme relacional, l’objectificació, l’explotació, l’alienació, la marginació, el desapoderament, i molts altres factors que vivim (i que exercim) dia rere dia totes les persones quan ens relacionem. Es parlarà a través de la teoria, però també, i sobretot, a través de l’experiència i les emocions relatades en un diari d’una lletra de la que altres parlen però amb la que gairebé mai es parla.

Després de la xerrada s’obrirà el debat amb les assistents”

Share

exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share

cancel·lació de l’última activitat del cicle ‘trobades sobre anarquisme relacional’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Per motius múltiples (personals, relacionals i d’espai) es cancel·la l’activitat que hi havia programada per aquest dissabte 5 de Maig del cicle ‘Trobades sobre anarquisme relacional’.  Segurament la tornarem a programar d’aquí a uns mesos. Demanem disculpes per la cancel·lació i esperem poder-nos trobar aleshores. Estem bé! Només que no podem oferir l’activitat 🙂

Share

memòries d’una C (I – introducció i context)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La segona part la podeu llegir aquí, tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

 

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que vaig preparar inspirada a través d’una llarga època emocionalment molt dolenta degut a les vivències i els traumes que em van produir certes relacions jeràrquiques. En aquella època, de forma molt inconscient, vaig començar a fer servir la metàfora de les C a les xarxes sense saber que seria una metàfora que m’ajudaria a mostrar la problemàtica de les jerarquies relacionals. Em va venir de gust fer una sèrie de vídeos curts sota el títol de ‘Diari d’una C’, on volia mostrar aquestes problemàtiques de les jerarquies a través d’escenes d’humor; en la sèrie la protagonista era una tal ‘C’ que es veia envolta en relacions amb A i B que la portaven a situacions absurdes, iròniques, i moltes d’elles doloroses.

Finalment no vaig poder fer la sèrie per falta de temps, però la idea i les ganes van quedar. Quan vaig decidir fer una xerrada per explicar tot aquest tema vaig voler rescatar aquella idea del diari i va néixer ‘Memòries d’una C’, una xerrada on barrejo teoria amb experiències relatades a través d’un diari on es parla sempre des de la posició de C. Vaig decidir que totes les experiències que relataria serien meves, així que en tots els relats del diari la C sóc jo i són experiències meves; A i B en cada història són persones diferents. Espero que es recullin les meves experiències amb la cura que necessiten, ja que estic mostrant situacions de la meva vida que em van vulnerabilitzar, i ho faig perquè crec que és una bona forma de mostrar les violències que vivim dia a dia (ja sabem que allò personal és polític).

 

1a part de ‘Memòries d’una C’

 Introducció i context

 A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. És igual quin sigui el motiu: pot ser que sigui per qüestions de com es decideix gestionar possibles gelosies cap a C (que és potser l’exemple més habitual i que es mostra més), o pot ser simplement per algun altre motiu. C no és informada en cap moment. C desapareix del mapa discursiu. En grups de debat totes opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent, què vol, o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible (només possible, no sempre passa) que s’informi a C del veredicte de tot allò que li afecta, i potser inclús podrà dir ‘sí o no’ (sense molts més matisos). Moltes vegades, però, s’ho ha d’imaginar. I tragar.

D’històries com aquestes n’hi ha moltes. La que acabo de plantejar és bastant típica en les relacions jeràrquiques (monògames o no monògames), i és una situació que pot o sol venir d’un conflicte degut a la pròpia existència de C (com per exemple per gestionar gelosies o altres ‘conflictes’ degut a l’aparició d’aquesta ‘altra’ relació); però a vegades també es treu del discurs a C en situacions on ni tan sols es paren a pensar en la seva existència, on bàsicament l’esborren. Per exemple, A i B decideixen fer plans de viatge per tot l’estiu. Abans d’això, però, B ja havia mig parlat amb C de fer alguna cosa durant les vacances, i això s’obvia durant la presa de decisions entre A i B, que fan plans sense tenir en compte el que ja s’havia parlat amb C, i potser només al final se li informa una mica de les decisions. Per què sol passar això? Poden haver-hi molts motius, però el més habitual sol ser que A i B siguin parella, però B i C no (o no són parella ‘principal’, mentre que A i B sí), i hi ha una norma social implícita que diu que les parelles (o les més ‘principals’) tenen sempre preferència i que obviar coses que afecten a qui no són parella no és res negatiu.

Jo vaig començar a preocupar-me per les C (i qui diu les C diu també tota la resta de lletres de l’abecedari que hi van al darrera) quan després d’un temps en grups de ‘discussió’ i debat sobre relacions (especialment sobre no-monogàmies) es posaven els típics exemples A, B i C (utilitzant les lletres per mantenir l’anonimat), i per una estranya raó em vaig adonar de que la C apareixia en el primer paràgraf, com a ‘problema’, com a ‘objecte’, però no com a ‘subjecte’, i després desapareixia totalment. O sigui, es començaven a opinar sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia C o què volia C. També es podia observar que en gairebé tots els comentaris de les demés persones la C no hi era, i quan hi era, gairebé sempre era a través de decisions sobre C, que afectaven a C, sempre parlant d’ella, però ella no participava del procés, ella mai decidia, simplement esperava ‘tranquil·lament’ el seu veredicte (la majoria de vegades sense saber que s’estava jutjant un possible veredicte que li podia afectar). O sigui, A i B parlaven de C, però mai parlaven amb C.

Paral·lelament a estar adonant-me de tot això, jo estava en una situació relacional on constantment sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia escollir res, ni opinar, ni tenir veu, ni decidir, ni entendre, ni consentir… Com també constantment s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions, necessitats o desitjos. Era extremadament dolorós, però em costava entendre el perquè del meu dolor, ja que era una situació molt normalitzada a tot arreu (o sigui, no només normalitzada per a mi, sinó que les normes socials així m’ho feien sentir). Per tant, sentir dolor en una situació com aquella podia veure’s fins i tot com un acte d’egoisme en comptes d’una reacció per una situació d’exclusió o injustícia. Em sentia culpable per sentir-me malament, i amb poc dret a demanar res.

Finalment vaig unir les dues coses: el que estava veient sobre les C i la meva situació relacional. A més a més, es va ajuntar en un moment en el que estava llegint molt sobre relacions jeràrquiques poliamoroses i les conseqüències d’aquestes jerarquies i sense poder-ho evitar gaire ni entendre el perquè em posava a plorar. Poc a poc ho vaig estendre tota aquella informació sobre jerarquies en el poliamor a altres tipus de relacions (també en la monogàmia o en el poliamor no jeràrquic o qualsevol sistema relacional), i finalment un dia em van començar a sortir paraules, com objectificació, violència, o desapoderament. Un cop trobades les paraules i poder-ho assenyalar, vaig poder començar a trencar una mica més amb el sentiment de culpa i apoderar-me davant de les situacions que estava vivint a la meva vida.

Des d’aleshores porto desfogant-me sobre aquest tema per les xarxes socials, en la meva vida personal i en alguns tallers. El primer cop que vaig utilitzar la metàfora de les C ho vaig fer per desfogar-me en un moment baix. No sabia que altres persones ho acabarien també utilitzant, i la veritat és que em vaig trobar que a moltes els ressonava molt la història i van començar a utilitzar aquesta metàfora. També a la vegada crec que ha portat a algunes confusions i a definir o interpretar el que són les ‘C’ d’una manera que no és la que jo pretenia. Portava temps volent-ho explicar una mica ‘millor’, i aquest és el motiu de la xerrada.

Tampoc vull anar només de víctima en tot això, és clar, ja que tot i que jo em vaig adonar de tot això degut a que em travessava com a C, no treu que jo no hagi pogut aplicar aquest tipus de violència cap a altres persones. Hem d’entendre que a totes ens han educat per a tractar-nos malament entre nosaltres: objectificar-nos, dominar-nos, consumir-nos o apropiar-nos les unes de les altres, i per tant és una cosa en la que quasi totes hi hem caigut. Ara bé, avui intentaré parlar des de la posició de C, perquè és com sento que haig de mostrar tot això, sense que això vulgui dir que jo no hagi pogut mai fer-ho a altres.

Share

xerrada i debat sobre anarquia relacional – dimecres 11 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El proper dimecres 11 d’abril estaré a l’Ateneu Llibertari de Gràcia per parlar sobre anarquisme relacional, una xerrada amb debat obert en un espai íntim. Us espero dimecres que ve 🙂

Xerrada i debat obert sobre Anarquia Relacional

Lloc: Ateneu Llibertari de Gràcia, c/ Alzina, 5, Barcelona

Dia i hora: dimecres 11 d’abril a les 19h

 

Share

trobades sobre anarquisme relacional – segona trobada el 14 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El dia 14 d’Abril a les 10h faré el taller de ‘deconstruir contextos per construir relacions‘, el segon taller que dinamitzaré dins del cicle que organitza Veusambveu titulat ‘Trobades sobre anarquisme relacional’. Si us interessés i us anés bé assistir-hi us hauríeu d’inscriure al correu electrònic de veusambveu.editorial@gmail.com ja que hi ha un límit de places de 20 persones. El lloc on es realitzarà el taller és al C/ Picalquers, 2, Barcelona. No fa falta haver assistit a la primera trobada per inscriure’s, tot i que es donarà preferència a qui ja hagi vingut a la primera.

Aquí teniu l’esdeveniment de facebook on també s’anuncia l’última trobada, un espai de debat el dia 5 de Maig per la tarda. Més info a: https://www.facebook.com/events/171593670142565/

 

Share

dones i no binàries plurisexuals i no monògames: objectificació i falta de pertinença

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Les dones plurisexuals (i altres gèneres no binaris que puguin estar travessats pel masclisme)  sofrim els efectes del monosexisme juntament amb el masclisme, que afecta les nostres vides a través sobretot de la violència simbòlica. El monosexisme, per contextualitzar, és aquella opressió que patim les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere (les plurisexuals o aquelles que no s’identifiquen amb una monosexualitat, com les pansexuals, bisexuals, polisexuals, entre d’altres). Un exemple d’aquesta intersecció és la vulnerabilitat que patim per estar més exposades a la violència sexual degut a estar més objectificades per la mirada de l’home que construeix una plurisexualitat ‘femenina’ pel seu plaer.

Alguns estudis del Regne Unit, Canadà i Estats Units, van mostrar que també som més vulnerables a patir més problemes de salut mental (intents de suïcidi, angoixa, depressió, estrés post-traumàtic, autolesió, etc) que les dones monosexuals (tant lesbianes com heterosexuals). La diferència entre lesbianes i plurisexuals especialment s’agreujava en àrees urbanes, degut a que les plurisexuals ens costa molt més trobar espais que puguem sentir segurs i on puguem treballar les nostres vulnerabilitats, fins i tot en àrees on hi ha activisme i espais LGBT+/queer: o sigui, que molts espais LGBT+/queer no són espais segurs per a nosaltres. A la vegada, les dones i les persones no binàries plurisexuals hem dedicat molts anys a adaptar-nos a les necessitats d’altres col·lectius perquè no solem tenir espais propis on parlar i tractar les nostres pròpies vivències i degut a això sovint hem de definir els nostres problemes i opressions utilitzant altres tipus d’experiències (especialment les monosexuals).

Quan, a més de ser plurisexuals, també som ‘no monògames’, hem d’anar encara amb més cura amb les nostres vulnerabilitats ja que la violència sexual s’incrementa (les dones i persones no binàries no monògames també podem ser vistes per la mirada masculina com a més accessibles i objectificables), sumant-se a la particularitat de l’objectificació que suposa la recerca d’unicorns (aquelles dones bisexuals buscades per parelles home-dona per a satisfer les seves fantasies i desitjos sexuals i/o afectius). Tot i la importància de tenir espais segurs per a les que també som no monògames, el que normalment ens trobem és que la majoria dels espais construïts i que són de més fàcil accés són espais monosexuals (sobretot heterosexuals) on sofrim violència.

Per un altre costat, els espais plurisexuals (on la majoria d’ells són bisexuals ‘normatius’) esborren a les persones plurisexuals no monògames dient que les persones plurisexuals no som promiscues i som monògames. La raó per la qual passa això és perquè un dels estereotips de les plurisexualitats és que som promiscues i hipersexuals. Que se t’assigni un estereotip com aquest és una reproducció de monosexisme, això és clar;  no obstant, en molts espais bisexuals normatius existeix normalment la idea de que lluitar contra els estereotips significa negar-los: fent això neguen l’existència d’una part de la comunitat (aquelles plurisexuals que no som monògames) i senyala la nostra no-monogàmia com la causa de la violència sexual i l’objectificació que sofrim després. Això fa que molts espais bisexuals siguin molt hostils per a les plurisexuals no monògames.

És de vital importància per a les dones i persones no binàries plurisexuals i no monògames crear els nostres propis espais segurs, mentre a la vegada podem fer que els nous espais que es creen on es toquen diversos eixos (queer, feministes o no monògams) siguin més segurs per nosaltres, i on puguem parlar i tenir en compte les nostres vulnerabilitats. En aquests espais el monosexisme s’ha d’acceptar com una estructura de poder, com també han de tenir el feminisme i la sensibilitat transversal en les seves bases.

Share

el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, exclusió

 

Les relacions s’han convertit en una part important (i principal) de les meves preocupacions. Un dels motius d’aquesta preocupació és que les relacions són el vehicle de la violència estructural i perquè, a més, som dependents d’elles: tenim una interdependència amb l’entorn (i per tant també depenem de les persones que ens envolten i amb les que ens relacionem). Sumat a tot això, a mi les relacions sempre m’ha costat portar-les amb una certa “normalitat”: m’han pesat, se m’han fet incomprensibles i complicades. Això és degut a que em costa entendre el funcionament “normal” (tipificat) de la gent, desxifrar-la, llegir o veure aquelles normes socials amagades, implícites (no explicades de forma més explicita, sinó que s’han d’interpretar), suposades i que totes semblen comprendre: aquelles que socialment es creu que jo hauria d’entendre també “per defecte”. Les situacions conflictives se’m fan costa amunt, ja que les meves necessitats en la comunicació no solen encaixar amb les que “han de ser” (inclús en alguns moments es confonen i s’interpreten com hostils o esquives) que, sumat al factor de que degut al meu gènere les meves necessitats han sigut negades de forma sistemàtica, fa que molts cops senti la necessitat d’evitar i rebutjar el conflicte. Tot això també ha sigut un motiu pel qual les relacions s’han convertit en el centre de moltes de les meves reflexions.

Les relacions també són un vehicle de violència totalment normalitzada, implícita i reglada. Un altre motiu que fa de les relacions un tema tant important és que les estructures de poder es reprodueixen a través d’aquestes: l’opressió consisteix en un conjunt de mecanismes que s’articulen a través de les relacions a escales molt diferents (relacions afectives, amoroses, sexuals, familiars, laborals o institucionals, entre d’altres). Les estructures, a través d’aquests mecanismes relacionals, exclouen, marginen, exploten, alienen, desapoderen o violenten. Les tècniques de dominació s’exerceixen de forma molt “normalitzada” a través del llenguatge, de les normes socials o de la forma d’expressar-nos (no només verbalment, sinó també corporalment).

Finalment, amb tot això s’afegeix que per defecte la forma de relacionar-nos està basada en el capitalisme de les relacions (molt lligat al pensament monògam i relacional en general): l’objectificació amb la que ens relacionem per defecte (que fa que veiem a les demés persones com a “objectes” per satisfer els nostres desitjos i necessitats sense tenir en compte els de l’altra persona), la competitivitat entre persones per poder ser reconegudes per una mateixa relació, el consumisme relacional, o les demandes que exclouen a persones amb menys privilegis i que beneficien a qui més privilegis té. D’aquesta manera tant violenta, les persones que queden més als marges, ja no només pel seu gènere o per la seva orientació sexual sinó també les lletges, les gordes, les persones amb diversitat funcional, les neurodivergents, les pobres, les racialitzades… tenen/tenim moltes més probabilitats de quedar-se/-nos “fora”. Quedar-se “fora” pot tenir moltes implicacions: tant afectives, físiques (com el capital sexual), de salut (tant mental con física també), o inclús econòmiques, entre d’altres.

En aquest grup d’”excloses” estem també aquelles que tenim formes de comunicar-nos que solen ser interpretades com “poc naturals”, “fredes”, “dramàtiques”, “estranyes” o “poc sinceres”: les que no podem mirar els ulls quan ens parlen, les que ens costa el contacte físic en situacions emocionalment complicades (o simplement que no els agraden certes proximitats o contactes físics), les que necessitem d’un contacte (físic o no) especial per a no sentir-nos soles, les que no podem dir les coses amb “naturalitat” i “tranquil·litat”, les que necessitem moltes vegades pausar (inclús durant dies) una conversa o discussió per a calmar-nos o reflexionar les nostres emocions i respostes, les que patim d’ansietat, les depressives, les compulsives, les “massa” intenses, les que s’interpreten com “massa poc empàtiques”, les que necessitem més atencions, o les que no podem sempre portar les converses “difícils” cara a cara o necessitar expressar certes coses a través d’escrits, per xats o altres vies que ens permetin certa “calma” i reflexió.

Aquestes persones som sovint expulsades d’algunes no-monogàmies, aquelles més normatives o lliberals. Tot i així, no ens pensem que s’ho han inventat aquest tipus de no-monogàmies, sinó que és un pensament heretat de la monogàmia i que el que fa és multiplicar-lo: és el capitalisme de les relacions. Només les persones que s’expressen tal com està estipulat que és “normal”, les que aconsegueixen controlar l’art de la dominació a través d’eines “neutres” com la comunicació no violenta, o les que reaccionen davant dels esdeveniments amb un drama “acceptable” a través d’uns paràmetres drama-normatius, seran les que guanyin el premi de poder ser considerades vàlides per a poder tenir “relacions” i per entrar al club d’aquestes no-monogàmies d’alt standing o “privilegiades”.

No us penseu que m’estic inventant res. Un exemple bastant descarat del que estic comentant està en el llibre de More than Two. Haig d’admetre que aquest llibre em va agradar força, recomano la seva lectura ja que fa una crítica important cap a les relacions jeràrquiques i les seves conseqüències (tot i que no m’identifico com a poliamorosa i crec que li falta estendre la crítica més enllà de les relacions romàntiques i sexuals). Ara bé, només cal arribar al subcapítol “Mental Health Issues and Polyamory” (dins del capítol 21 titulat “Poly Puzzles”) on parla sobre salut mental per adonar-nos de que encara ens queda molta feina per fer (en quant a discurs inclusiu, no a les persones que ens travessa el tema de la salut mental). Aquest subcapítol bàsicament el que diu és que hi ha persones que degut a tenir una salut mental més precària o patir de certs “trastorns” o neurodivergències no podem ser no monògames: resumint de forma planera el que diu és que les persones amb depressions, ansietat, trastorns diagnosticats o altres neurodivergències no podem portar les relacions amb “facilitat” i per tant no podem ser no monògames perquè se’ns multiplica la complicació. No hagués sigut més adient haver conclòs que algunes no-monogàmies s’han construït amb un discurs que exclou a les persones amb trastorns o amb neurodivergències? O, de forma ja més general, que hem heretat socialment un discurs sobre les relacions que exclou a una part de les persones? Evidentment, un discurs on les cures es contemplen de forma simplista, superficial, on campa l’individualisme, la competitivitat i el consumisme relacional amb discursos com “hem d’adaptar les nostres relacions a les nostres necessitats o gustos”, acaba excloent a totes aquelles que compliquem tal simplicitat i tal violència relacional normalitzada que només beneficia a qui més privilegis té.

M’agradaria remarcar que tota la dificultat que he expressat al principi del text que em representen les relacions no ve donada per la diferència entre la meva forma de funcionar i la que s’ha estipulat com la que “ha de ser”. El problema de base no és que hi hagi diferents formes de funcionar i diferents necessitats, sinó que el discurs sobre les relacions no és sensible a les diferències en comunicació, necessitats, o reaccions emocionals, i per tant només beneficia a un funcionament: el “normal”. Si en comptes de funcionar a través de normes implícites que s’han de suposar ho fes a través de la sensibilitat a la diferència aquesta dificultat estaria repartida i suavitzada. És més, no només ens facilitarien l’existència a les que funcionem de forma diferent, sinó que seria una forma de trencar amb estructures de poder, dominació i de generar relacions més horitzontals. I de pas, trencar també amb el pensament monògam, ja que és el que de per sí mateix ens exclou des del principi.

Share

monosexisme i monogàmia (intervenció en la taula rodona de les primeres jornades d’amors plurals)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El dia 14  de desembre de 2015 vaig participar en una taula rodona en les primeres jornades d’Amors Plurals. Aquesta és la meva intervenció (l’original la podeu trobar aquí), i anteriorment també la vaig penjar en castellà aquí.

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc kuirfeminista i sóc activista bisexual. Sóc membre del col·lectiu Enrenou, on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Abans de començar la meva intervenció m’agradaria explicar què vol dir ‘plurisexual’ i perquè faig servir aquest terme. Plurisexual és un terme paraigües que estem fent servir moltes activistes per a referir-nos a totes aquelles identitats o orientacions on hi ha una atracció afectiva i/o sexual cap a més d’un gènere. La plurisexualitat més coneguda és la bisexualitat, però n’hi ha d’altres com són la polisexualitat, la pansexualitat, etc (no entraré a definir-les totes o a explicar les seves diferències, però si en el debat o després algú en té curiositat jo i altres persones d’Enrenou que són a aquí podem explicar-ho). Sé que per a mi i per a moltes seria molt més fàcil que utilitzés la paraula bisexual perquè és la que la majoria coneix, però si faig això invisibilitzo a una bona i gran part de la meva comunitat, i intentant ser sensible a no fer-ho procuraré utilitzar plurisexual. Tot i així jo m’identifico majoritàriament com a bisexual (a vegades com a polisexual) i per tant quan em refereixi a mi segurament utilitzaré bisexual.

Un altre terme contraposat és el de ‘monosexual’. Monosexuals són les orientacions on hi ha una atracció cap a només un gènere. Monosexualitats són, per exemple, l’heterosexualitat i l’homosexualitat. I, finalment, també faré servir el terme ‘monosexisme’ per a referir-me al sistema o estructura de poder a través de la qual es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals o no monosexuals.

Vull fer èmfasi a més que quan parlo de gèneres no només m’estic referint als gèneres binaris, home i dona, sinó també a tots aquells gèneres que no cauen dintre dels binaris. A més, també s’ha de tenir en compte que hi ha persones que no s’identifiquen amb cap gènere, com són les persones agèneres.

He estat pensant una mica com fer aquesta intervenció i què portar en aquesta taula, i la veritat és que hi ha tantes coses que considero importants o que desperten en mi molta inquietud que em va costar decidir per on començar, ja que per a mi la plurisexualitat i la no monogàmia tenen moltes coses en comú. Al final vaig trobar que hi havia dos temes que trobava molt importants i molt interessants i em vaig quedar només amb un d’ells per qüestions de temps i perquè pogués desenvolupar-lo mínimament. El tema que vaig finalment descartar és el de la intersecció, de com vivim les persones plurisexuals la no monogàmia o com vivim les persones no monògames la plurisexualitat. Tot i que és un tema molt important el vaig descartar, però segur que dóna per a noves intervencions o per escriure’n articles. Finalment el tema que vaig decidir tractar és com es relaciona el monosexisme amb la monogàmia, o sigui com les discriminacions i opressions que rebem les persones plurisexuals estan relacionades amb el sistema de monogàmia imposada. El que aniré fent és anar desglossant el monosexisme i a la vegada l’aniré comparant amb la monogàmia.

La plurisexualitat és normalment discriminada de dues formes: a través de la invisibilitat i dels estereotips. La invisibilitat és l’esborrat constant de la nostra existència i de les nostres vivències, emocions i experiències. Així com l’heterosexualitat és l’orientació considerada bona i per defecte, ‘normal’ i sana, i l’homosexualitat és l’orientació considerada una malaltia, discriminable i menyspreable, la bisexualitat o altres plurisexualitats per altra banda és considerada inexistent. Les persones plurisexuals no existim i no estem representades en el vocabulari i la forma d’expressar-nos diàries. Posaré l’exemple així simple que gairebé sempre poso, de quan ens referim a les relacions. Quan parlem de relacions, parlem de relacions heterosexuals o homosexuals segons els gèneres de les persones que formen part de la relació; el sexe també l’anomenem hetero o lèsbic o gai, obviant l’orientació de les persones que hi participen. Si per exemple jo vaig pel carrer de la mà d’una noia diran que la meva relació és lèsbica i automàticament se’m llegirà com a lesbiana, invisibilitzant la possibilitat de que jo sigui bisexual, que és realment com m’identifico. És més, si jo tinc altres relacions amb persones d’altres gèneres en aquell moment no es tindrà en compte, ja que la lectura sempre és monògama.

A més també és bastant comú que quan una persona plurisexual canvia d’una relació amb una persona d’un gènere a una relació amb una persona d’un altre gènere s’acostumi a dir que ha canviat la seva orientació (oh, abans era hetero i ara està amb una noia i és lesbiana!), suposant evidentment que deixo de sentir-me atreta per altres persones o que podria si vulgués tenir altres relacions. Per tant, les nostres relacions es llegeixen a través d’una mirada monosexual (o sigui, heterosexual o homosexual) i a la vegada també monògama. Dues visions que s’alimenten entre sí. Aquí, potser, ja es comença a veure una mica la relació que té el amb la monogàmia, no creieu? Però bé, no tot s’arregla tan fàcilment com trencant amb la monogàmia, perquè si jo ara decidís anar pel carrer de la mà de dues persones de gèneres diferents (així, per veure si s’enteren) segurament no diran ‘oh, mira quina bisexual més cuki’, no. Aleshores el més probable és que em diguin que estic confosa o que encara no he sabut escollir un dels dos gèneres… O entre una de les dues persones? O sigui, que tant les persones plurisexuals com les no monògames bàsicament estem confoses o no sabem escollir. Bàsicament algun dia quan creixem totes haurem d’escollir un sòl gènere i deixar de ser plurisexuals i haurem d’escollir una persona i deixar de ser no monògames i quedar-nos allà per a tota la vida, no sigui que ens descontrolem. Sembla com si les plurisexualitats i la no monogàmia es consideressin estats d’immaduresa relacional.

Això de la confusió i la immaduresa ens connecta amb els estereotips que envolten a la bisexualitat. Com he comentat, a part de la invisibilitat, una altra forma amb la que es discrimina a persones plurisexuals és a través dels estereotips. A les persones bisexuals comunament, quan no se’ns esborra del mapa, se’ns associa amb un conjunt d’estereotips, que són connotacions socialment considerades com negatives: com he comentat, la confusió, però també hi ha d’altres com la inestabilitat, el no saber escollir, no saber el que es vol, la promiscuïtat… però aquests estereotips són una trampa, perquè són connotacions considerades negatives només degut a viure en una societat capitalista i patriarcal. Normalment el problema que ens trobem és que degut a la pressió social i a l’estigma relacionat amb tots aquests estereotips, ja que està mal vist estar confosa, ser inestable o ser promiscua, moltes persones bisexuals es senten amb la necessitat de negar-los dient que les persones plurisexuals no som així, anomentant-los ‘mites’, i dient que les persones bisexuals no som promiscues, no som inestables, no estem confoses, que sabem el que volem, i que evidentment som monògames… discriminant així una part de la nostra comunitat, i exercint violència cap a persones que reprodueixen aquests estereotips i que ja estan prou discriminades pel fet de ser així, invisibilitzant-les dintre de la nostra pròpia comunitat.

Però si ho mirem amb atenció, ja no només l’estereotip de la promiscuïtat, que és bastant obvi d’entendre que té una base patriarcal i sexòfoba en fer-nos creure que en la promiscuïtat hi ha alguna cosa de dolenta, sinó que a més, estar confosa o no saber què vols o no saber escollir, quan vius en una societat que t’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tens perquè escollir és fins i tot un acte revolucionari. Què vol dir ‘saber escollir’? Escollir entre ser hetero o homo? Escollir entre dues relacions que t’agraden? Escollir entre què? Estabilitat? Què vol dir ‘ser estable’? Reproduir el tipus d’estabilitat concreta per a la producció en una societat capitalista, per a la reproducció, per aïllar-me en una unitat familiar? Una estabilitat que m’obliga a ser la mateixa persona des del dia que neixo fins el que mori? A més acceptant ser el que m’han dit que haig de ser el dia que vaig néixer? Vist així, prefereixo estar confosa, ser inestable i no saber el què vull. I si a més l’única opció que em dóna aquest sistema és aïllar-me en una unitat familiar, lluny de les xarxes i les comunitats, prefereixo ser considerada promiscua. Amb tot això no vull dir que les persones plurisexuals siguem innerentment promiscues (de fet dintre de la comunitat plurisexual hi ha persones asexuals o hiposexuals), o inestables o confoses, sinó que l’activisme bisexual que invisibilitza totes aquestes possibilitats en el fons està obligant a una part de la comunitat a adequar-se a unes normes que reprodueixen un munt de discriminacions i opressions i inclús reprodueix bifòbia (ja que marca una línia entre quines són les bones bisexuals, aquelles que són monògames i que decideixen seguir el camí ‘marcat’ per la norma, i quines les males bisexuals), i evidentment monogàmia obligatòria.

No us recorden, a més, tots aquests estereotips als estereotips amb els que s’associa a les persones poliamoroses, o no monògames en general? Jo hi veig realment una relació bastant directa. Promiscues, no saben escollir entre les relacions que tenen, no saben el que volen, estan confoses i per això van ‘provant’… A les persones plurisexuals i a les no monògames se’ns associa amb l’’excés’ i el vici. Dintre del sistema monògam en el que vivim no tenir cap relació és considerat un desastre (hauria de sentir-me trista tot el dia i plorant), tenir-ne una és la perfecció (l’ideal romàntic de la mitja taronja), i tenir-ne més…. para, tenir-ne més és passar-se, on vas? Amb el gènere és el mateix, que no t’atraigui cap gènere és un desastre (mireu les persones asexuals que són considerades persones malaltes o que tenen algun error), que t’atragui un és la perfecció (l’ideal de la mitja taronja però amb els gèneres), i que t’agradi més d’un… stop, no et passis.

Tot això que acabo de comentar és una part de com s’expressa la bifòbia, o sigui les discriminacions i violències simbòliques a les que ens afrontem les persones bisexuals i plurisexuals, i com he explicat també sembla que tingui una relació íntima amb la monogàmia. Aquest sistema d’opressió i discriminació l’anomenem monosexisme. I podríem analitzar quines són les raons per les quals en aquest sistema existeix el monosexisme. Quines són les raons per les quals el monosexisme existeix com a sistema que discrimina i oprimeix a les persones plurisexuals? El monosexisme existeix per a reforçar altres estructures com el sexisme, la transfòbia, l’homofòbia i la monogàmia. Per exemple, reforça el sexisme i la transfòbia i la diferenciació jeràrquica entre els gèneres (tant els imposats com aquells escollits o sentits) ja que la nostra suposada no preferència en el gènere de les persones per les quals ens sentim atretes qüestiona aquestes diferenciacions, imposicions i jerarquies. Per exemple, reforça l’homofòbia, ja que la nostra existència qüestiona aquesta divisió tan clara entre el que és definit com a ‘correcte’, que és l’heterosexualitat, i el que és incorrecte, que és l’homosexualitat, i nosaltres som considerades una cosa que contamina aquesta frontera i barrera (i per tant la posa en qüestió). I, per últim, i aquesta és la que més ve a cuento ara mateix, reforça la monogàmia obligatòria, ja que la nostra suposada promiscuitat, confusió i inestabilitat i la nostra pròpia existència que qüestiona el que és definit com a excés i no excés fa tremolar el sistema monògam imposat. Per tant, reproduir monosexisme és indirectament reproduir sexisme, transfòbia, homofòbia i monogàmia obligatòria.

Hi ha una altra cosa curiosa amb la monosexualitat i la monogàmia. Normalment les monosexualitats són percebudes d’una forma bastant monolítica; per exemple es percep que una persona heterosexual ha de sentir atracció afectiva, romàntica y sexual cap a l’’altre’ gènere, i l’homosexualitat cap al mateix. O sigui, s’ha de sentir totes les atraccions (sexual, afectiva y romàntica) cap a un sol gènere. Dintre de les plurisexualitats una cosa que passa molt és la pluralitat i multiplicitat en la diversitat en l’atracció afectiva i la sexual, fins arribar al punt de poder diferenciar-la. Per exemple, la possibilitat de que jo em senti atreta sexualment cap a dos gèneres i afectivament només cap a un. També contemplant la possibilitat de que potser no em senti atreta sexualment cap a ningun (ser asexual) però afectivament o romànticament cap a tots, o al revés, sentir-me atreta sexualment cap a tots i ser una persona arromàntica. Per altra banda, passa una cosa molt semblant amb la monogàmia i la no monogàmia. Normalment la monogàmia és un paradigma en les relacions on es creu que tens una parella, que és una persona per la que has de sentir una atracció sexual, afectiva i romàntica. Si una d’aquestes falla, aleshores tota la relació falla. I la relació que hi has de tenir ha de ser compartint tots aquests factors. La no monogàmia, contemplada com una cosa múltiple, pot contemplar una diversitat i multiplicitat de relacions, des de la més afectiva i romàntica sense sexe, a la més sexual sense tenir un vincle afectiu important, passant per relacions platòniques amb totes les combinacions possibles, etc. Pot passar que una persona no monògama tingui vàries relacions i cap d’elles sexual, o al revés. Això em recorda molt a la plurisexualitat i a la seva innerent multiplicitat.

Només volia per acabar poder concloure que vist aquesta relació que tenen tan el monosexisme com la monogàmia, per a mi, les comunitats plurisexuals i les no monògames tenen una íntima connexió. Com hem vist tenim moltes coses en comú, ja no només perquè compartim persones (és, obvi, sinó no estaria jo aquí), sinó també perquè a més tenim un rerefons comú interessant i important, que és el que he exposat. Per això crec que les nostres comunitats haurien de ser sensibles les unes amb els altres i poder teixir xarxa i aliances, i així, a més, poder d’una vegada trencar l’estigma que arrosseguem dintre de l’activisme bisexual més mainstream i normatiu que ens fa sempre sortir al carrer per dir ‘hola, sóc bisexual, sóc monògama i sóc normal’. Per això estic molt contenta d’estar aquí avui amb totes vosaltres, de tenir l’oportunitat de teixir aquesta aliança i per això també us estic molt agraïda d’haver-me convidat. Gràcies per haver-me pogut donar l’oportunitat de compartir tot això i a més, poder dir alt i clar ‘hola, sóc bisexual, no sóc monògama i no sóc normal’.

Share

la vulnerabilitat de les dones bisexuals o no monògames

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Cada estructura de poder té les seves formes d’afectar al grup al que està oprimint. Una de les (moltes) característiques del masclisme és l’objectificació sexual (entre d’altres tipus d’objectificació) de les dones. Això no implica només una hipersexualització (conseqüència de l’objectificació), sinó també d’una disposició del nostre consentiment: el nostre consentiment no és reconegut com a existent, i se’ns anul•la la possibilitat de poder o no consentir. Aquest esborrat es fa i es construeix a través de normes socials (moltes d’elles implícites), com per exemple el fet de creure que l’opinió de les dones és menys que les dels homes (i per tant, que els desitjos de qualsevol home passin per sobre del que pugui pensar, sentir o desitjar una dona), o de la creença de que els homes poden disposar i apropiar-se dels nostres cossos, desitjos, emocions o voluntats (que no només es tradueix en objectificació sexual, sinó també en explotació en les tasques de la llar, o en el consum emocional).

Les interseccions entre opressions solen complicar les coses. Quan, per exemple, parlem de com es combina ser dona amb la bisexualitat, aquesta objectificació de la que parlàvem augmenta. En el patriarcat s’ha establert actualment un tipus de ‘norma’ implícita que diu que totes les dones hem de ser bisexuals per al plaer dels homes, mentre a la vegada se’ns obliga a ser heterosexuals. Què vol dir això? Que la nostra orientació ‘real’ i obligatòria ha de ser heterosexual (només ens han d’agradar i atraure els homes, i són amb qui hem de tenir vincles romàntics exclusius), però que hem de performar (representar-la, jugar a) la bisexualitat per a que els homes (heterosexuals) puguin gaudir de les seves fantasies sexuals. Això fa que per un costat es negui l’orientació de les que siguem bisexuals (la nostra orientació no és ‘real’, és només un joc) i que s’apropiï per part dels homes (no és només un joc, és un joc per als homes). Una de les conseqüències de tot això és la quantitat d’agressions sexuals que patim les dones bisexuals degut a, no només ser dones, sinó també bisexuals. Uns estudis estadístics que es van fer a Estats Units, mostraven que gairebé la meitat de les dones bisexuals havien patit una violació, en front del 15% de dones monosexuals (heterosexuals o lesbianes).

Un augment de l’objectificació també ens passa a les dones no monògames. A ulls dels homes, les dones no monògames som ‘dones més fàcils’, cosa que ens posa en una situació més vulnerable davant d’homes que especialment busquen relacions sexuals obectificades, on creuen que el nostre consentiment és més fàcilment ignorable perquè ‘ja som no monògames’ (com si això donés llum verda a qualsevol home que volgués disposar de nosaltres). A més, depenent del tipus de no-monogàmia la vulnerabilitat pot augmentar: les dones que practiquin un tipus de no-monogàmies que es vegin des de fora com més ‘flexibles’ i que més trenquin amb l’amor romàntic i el concepte de parella solen ser vistes i interpretades a ulls d’un home masclista com ‘dones que només volen tenir sexe i a qui no tinc perquè donar explicacions de res’ o, per dir-ho més resumit, ‘dones més accessibles’.

Finalment, també està el mite de l’unicorn, aquelles dones bisexuals no monògames buscades especialment per parelles home-dona per al seu plaer sexual o com a ‘companya’, on existeix una jerarquia entre la ‘parella’ i aquesta dona (la parella és la que té el poder en la ‘relació’ i per tant són les components de la parella les que posen les normes i les que tenen veu). Les dones que són tractades com a unicorns, a més, se les sol exigir una sèrie d’elements, com si d’un producte de catàleg es tractés: atractiva, jove, que sàpiga ‘donar’ igual a cada un dels components de la parella, que no munti ‘drames’, i que sàpiga aguantar qualsevol dels problemes o gelosies de la parella (i fins i tot fer-se’n responsable, sense exigir cap responsabilitat de ‘tornada’). I compte, que no s’enamori més de l’unicorn un dels components de la parella que l’altre perquè aleshores podrà esdevenir el nou objecte de gelosia mentre a la vegada se la tractarà com a culpable de tot plegat.

Quan jo era adolescent vaig patir certes situacions de vulnerabilitat i d’agressions sexuals on tant el meu suposat comportament poc monògam (no em plantejava la idea de tenir una parella ni el tema de l’exclusivitat) com també el fet de ser bisexual hi van jugar un paper molt important. Tant és així que finalment (i de forma molt inconscient) em vaig acabar tancant en una relació monògama amb un home per protecció (relació que vaig acabar fa més de set anys). Vaig arribar a sentir que la raó per la qual havia patit aquelles agressions havia sigut tant la meva orientació sexual com la meva forma de relacionar-me poc monògama. Una sensació de culpa constant em perseguia (una cosa molt lligada a com ens hem de sentir sempre les dones). Però el problema no va ser ni la meva orientació ni cap tipus de no-monogàmia, sinó els homes masclistes que utilitzen aquests factors com a excusa per apropiar-se dels nostres cossos i de les nostres emocions. Qualsevol dona té tot el dret d’explorar la seva sexualitat, de tenir el tipus de relacions que desitja, com també decidir no voler pertànyer a cap home.

 

 

Share