a la masculinitat no li falta empatia, li sobra imposició

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, llenguatge capacitista, masclisme, dominació, objectificació, cultura del no consentiment

 

La masculinitat està molt vinculada a la dominació. La dominació té moltes cares, i s’expressa també a través de tots els privilegis socials dels que ens beneficiem (també és una propietat de la blanquitud, o del rol que prenen molt sovint les adultes cap a les més joves, per posar només alguns exemples). Tot i ser característica de molts altres privilegis, està especialment arrelada en la masculinitat, com també en la visió del món que ens envolta que prové d’una mirada burgesa i comercial (especialment connectada a la conquesta i la colonització de la nostra cultura). Una de les múltiples cares que s’ha assenyalat en la masculinitat és la suposada falta d’empatia amb la que s’ha socialitzat als homes i persones masculines: una falta d’empatia que es sol assenyalar com la problemàtica en molts dels problemes relacionals i que fan que no puguin estructuralment cuidar.

Però per a poder assenyalar una falta com aquesta primer hem de comprendre què volem dir amb empatia i, a la vegada, com veu la masculinitat i com llegeix el seu entorn i relacions. Què és realment l’empatia? Hi ha moltes formes de definir l’empatia. Hi ha qui la defineix com una capacitat per entendre, comprendre o connectar amb les emocions de les altres persones; altres la defineixen no tant com una ‘capacitat,’ sinó com una ‘voluntat’ en comprendre aquestes emocions. He arribat a veure definida l’empatia (especialment en la comunicació no violenta) com una forma de llegir o interpretar les necessitats d’una altra persona segons una lectura (no a través d’una escolta del que l’altra persona t’està dient que sent) de quines són les emocions que està expressant l’altra persona a través d’una suposada ‘objectivitat’. Altres la defineixen com ‘escolta activa’.

No obstant, l’empatia, per defecte i per sistema (i per com en parla la majoria de les persones), s’entén i es defineix com una capacitat de connectar i comprendre les emocions de l’altra persona i d’alguna manera poder-les sentir també, especialment a través de la lectura externa (sense necessitat de que et comuniquin aquestes emocions) de la persona o de la situació. En la manera com s’entén per defecte l’empatia no es tracta tant de l’escolta del que l’altra et diu o de comprendre i acceptar el què sent a través del que et comenta ella mateixa, sinó de connexió d’aquestes emocions, la majoria de les vegades a través d’una lectura externa (una suposició que interpretes quan observes la situació i/o la persona).

Ja vaig fer una crítica a l’ús que fem de l’empatia a les II Jornades d’Amors Plurals. La forma que per defecte s’entén l’empatia és un problema, per molts motius. En primer lloc suposa que hem de tenir totes unes capacitats específiques, ignorant que hi ha persones que tenim capacitats i formes diferents de funcionar, de connectar i de llegir el nostre entorn. En segon lloc, aquest tipus d’empatia funciona a través d’una lectura i suposició del que l’altra persona sent: les lectures tenen el perill de ser interpretacions del nostre entorn que poden venir donades, no tant per la realitat del que està sentint la persona que estem ‘observant’, sinó més del que nosaltres interpretem i sentim en una situació similar (que pot no ser el mateix que sent l’altre, per exemple, com suposar que si a l’altra la mosseguen sentirà dolor encara que potser ella està sentint plaer perquè li agrada).

Per tant, com a última problemàtica, al funcionar com una lectura, el més probable és que es llegeixi o s’interpreti allò definit per les normes socials (estructures de poder) que s’ha de sentir; o sigui, s’interpretarà allò més privilegiat i les persones amb més privilegis seran les que rebran més empatia per part de les demés. Tot està construït per a que entenguem i empatitzem molt més amb la ‘norma’, i per tant amb el privilegi (amb els homes, amb l’heterosexualitat, amb les persones cis, amb les blanques, amb les neurotípiques, etc). Quantes vegades hem empatitzat amb agressors, per exemple? Seria en aquest cas l’empatia una bona solució a la dominació de la masculinitat? Jo, per exemple, he estat molts anys empatitzant amb qui m’agredia i em maltractava, i això ha estat un problema molt gran per a mi.

Però realment necessitem l’empatia per comprendre i respectar les emocions de les altres persones? És necessària l’empatia per a no dominar? Quan rasques una mica en el fons del problema t’adones que la dominació prové de la forma que tenim de veure el nostre entorn, que és cultural i filosòfica, i que és una creença amb la que construïm moltes estructures i formes de viure i pensar: creiem que tot el que ens envolta és extern a nosaltres i només considerem els nostres desitjos i voluntats, però no tenim en compte les de les demés, que podrien ser diferents als nostres. D’aquesta manera, per a obtenir el que necessitem hem de dominar el nostre exterior i les persones que en formen part. Així és com esborrem el consentiment, per exemple. La masculinitat no esborra el consentiment perquè no sigui capaç d’empatitzar amb qui està dominant, sinó perquè creu que els desitjos i voluntats d’aquella persona no són importants i no s’han de tenir en compte. Des d’aquesta mirada el que acabem fent és no tenir en compte a les demés, ni el que volen, ni el que senten, ni el que desitgen, i ens hi relacionarem intentant imposar les nostres necessitats. Evidentment les necessitats més compreses sempre seran les de la persona amb més privilegis que sempre seran les que dominaran la situació.

Des del meu punt de vista és problemàtic seguir assenyalant l’empatia com el problema pel qual la masculinitat domina, agredeix o inclús no cuida de les persones del seu entorn. És problemàtic primer de tot perquè l’empatia cada persona la defineix de formes diferents, però tot i així gairebé sempre s’acaba assenyalant amb una capacitat que se suposa que totes hem de tenir, insensibilitzant la diversitat en capacitats i formes de connectar amb el nostre exterior; també és problemàtic perquè les lectures que es fan de les emocions d’altres persones no tenen perquè correspondre amb la realitat, i a més sempre acabarà beneficiant més a qui més privilegis té. I, finalment, com he comentat, ens desvia totalment de la problemàtica real sobre la dominació de la masculinitat: que el problema és la negació de les emocions, desitjos i necessitats de les altres, i imposició de les pròpies per sobre de tot. Jo no necessito que la persona que em tracta ‘connecti’ amb les meves emocions, ni que les pugui sentir igual que jo. Jo el que necessito és que em tinguin en compte, que sàpiguen que podria tenir desitjos diferents, que em preguntin, que m’escoltin, i que finalment respectin la meva posició.

Share

taula rodona guarreem fusió – divendres 6 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Aquest divendres dia 6 d’Abril participaré a la taula rodona de Guarreem Barcelona, on es parlarà de com ens afecten els discursos i els ambients no monògams i sexpositive i kinky a persones que ens travessen diferents eixos d’opressió. Aquest cop jo participaré parlant més sobre asexualitats, arromanticismes i neurodivergències, però també es parlarà de plurisexualitats, de gèneres no binaris, de por/fòbia social i de diversitat de cossos. Us deixo l’esdeveniment de facebook.

Lloc: La Raposa de Pole Sec, c/ Tapioles, 47, Barcelona

Dia i hora: divendres 6 d’Abril a les 19h

 

Un plaer per a mi compartir taula amb aquestes persones i de col·laborar amb aquest grup que acaba d’aparèixer per Barcelona (Guarreem Barcelona) i que pinta tant i tant interessant. Us deixo el cartell de tots els esdeveniments del mes d’Abril (el que queda de mes fan dos esdeveniments més!).

 

Share

plurisexualitats i estereotips I: no saber ni voler escollir és un acte revolucionari

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: monosexisme, capacitisme, neurocapacitisme, estigma del dubte i la indecisió

 

Les persones plurisexuals (les que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com ara les bisexuals, pansexuals, o les polisexuals) som travessades constantment pels estereotips que s’associen amb nosaltres: com per exemple, es diu que som promiscues, que som infeccioses i transmissores d’ITS, que no existim o que som traïdores i infidels. Un d’aquests estereotips és que som persones que no sabem el que volem i que sempre dubtem: que som indecises. Aquest estereotip (igual que tots els altres) sovint el neguem dient que les persones plurisexuals sabem el que volem i no dubtem, caient en la trampa de la negació de la possibilitat de poder dubtar i de no haver de saber sempre el que es vol per a fer-nos socialment més “acceptables”, “capacitades” i normativitzar-nos. El problema és que negant aquesta possibilitat el que fem és seguir reproduint la idea de que hi ha alguna cosa negativa en dubtar o en no saber el que es vol, com també voler tancar la porta a que hi hagi persones plurisexuals que siguin indecises. I és que socialment el dubte i la indecisió estan estigmatitzats.

No tenir clars els teus desitjos o necessitats es veu normalment com una falta de consideració cap a qui s’està relacionant amb tu. No saber-te decidir també, inclús no tenir la capacitat de fer-ho al moment. En aquesta societat no només hem d’oferir sempre respostes, sinó que a més aquestes han de ser immediates, com si totes haguéssim de portar tot sempre perfectament reflexionat de casa o tenir una capacitat de decisió i reacció momentània. De fet, aquesta és una d’aquelles capacitats socialment reconegudes com a necessàries i que es donen per suposades per totes: saber decidir i, a poder ser, de forma més o menys immediata. Tenir espai per pensar en el que t’estan preguntant, deixar aparcada una decisió o bé tenir en compte necessitats com “no poder pensar ni decidir” alguna cosa en un moment donat, o simplement no acabar mai sabent què vols realment en algun assumpte en concret, són vistos com signes de debilitat mental o emocional, de no “auto-coneixença” o fins i tot de mala intenció. Tant és així, que es creuen elements imprescindibles per a poder tenir el que normalment s’anomena com “relacions sanes”.

Socialment es camufla aquesta obsessió per la ràpida i fàcil elecció com un tipus de llibertat: la llibertat d’elecció. No obstant, aquesta pressió no és sinó un atemptat contra la pròpia llibertat. El que es vol sota tota aquesta pressió molt sovint és que et situïs ràpidament sobre un punt per a poder-te sentenciar el més ràpid possible: socialment es necessita sempre col·locar-te en alguna “caixa” per a poder-te, no només identificar, sinó a més aplicar-te tots els càstigs o premis necessaris segons quina sigui aquesta “caixa” (la teva elecció). Finalment, un cop se t’ha sentenciat i col·locat aquesta posició serà inamovible. És realment aquesta una vertadera llibertat d’elecció?

En quant a les orientacions sexuals hi ha una imposició social molt gran per a que haguem d’escollir una orientació monosexual (heterosexual o homosexual). L’elecció de la nostra orientació sexual monosexual ha de ser una elecció forçada, que fem en un moment donat al començar la nostra vida adulta per després tancar la possibilitat de poder tornar a escollir; un cop has escollit passes a ser “respectable” (si ets heterosexual) o “despreciable” (si ets homosexual). No s’escull realment en un context pro-elecció, sinó tot el contrari. Després de l’”elecció” (a més amb unes condicions que té unes conseqüències segons l’elecció) no es pot canviar ni esdevenir: és una elecció estàtica. A través d’aquesta imposició falsament “lliure” se’ns insensibilitza sobre quines són les preferències de les persones amb les que ens relacionem.

Com que les persones plurisexuals suposadament no fem aquesta “elecció” forçada som “acusades” de no saber escollir i de no saber el que volem. No obstant, el que s’amaga darrera d’aquesta “acusació” és precisament la veritable falta de llibertat que tenim cap a l’elecció o la possible no-elecció.  Que ens diguin que no sabem escollir i que no sabem el que volem en realitat és dir-nos que no hem passat pel procés cultural d’haver-nos de posicionar de forma forçada en un dels dos únics costats permesos per a poder-nos sentenciar després. Davant d’opcions que no encaixen amb el que nosaltres puguem estar sentint (o que simplement no les sentim), no saber ni voler escollir és un acte revolucionari.

Share

el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, exclusió

 

Les relacions s’han convertit en una part important (i principal) de les meves preocupacions. Un dels motius d’aquesta preocupació és que les relacions són el vehicle de la violència estructural i perquè, a més, som dependents d’elles: tenim una interdependència amb l’entorn (i per tant també depenem de les persones que ens envolten i amb les que ens relacionem). Sumat a tot això, a mi les relacions sempre m’ha costat portar-les amb una certa “normalitat”: m’han pesat, se m’han fet incomprensibles i complicades. Això és degut a que em costa entendre el funcionament “normal” (tipificat) de la gent, desxifrar-la, llegir o veure aquelles normes socials amagades, implícites (no explicades de forma més explicita, sinó que s’han d’interpretar), suposades i que totes semblen comprendre: aquelles que socialment es creu que jo hauria d’entendre també “per defecte”. Les situacions conflictives se’m fan costa amunt, ja que les meves necessitats en la comunicació no solen encaixar amb les que “han de ser” (inclús en alguns moments es confonen i s’interpreten com hostils o esquives) que, sumat al factor de que degut al meu gènere les meves necessitats han sigut negades de forma sistemàtica, fa que molts cops senti la necessitat d’evitar i rebutjar el conflicte. Tot això també ha sigut un motiu pel qual les relacions s’han convertit en el centre de moltes de les meves reflexions.

Les relacions també són un vehicle de violència totalment normalitzada, implícita i reglada. Un altre motiu que fa de les relacions un tema tant important és que les estructures de poder es reprodueixen a través d’aquestes: l’opressió consisteix en un conjunt de mecanismes que s’articulen a través de les relacions a escales molt diferents (relacions afectives, amoroses, sexuals, familiars, laborals o institucionals, entre d’altres). Les estructures, a través d’aquests mecanismes relacionals, exclouen, marginen, exploten, alienen, desapoderen o violenten. Les tècniques de dominació s’exerceixen de forma molt “normalitzada” a través del llenguatge, de les normes socials o de la forma d’expressar-nos (no només verbalment, sinó també corporalment).

Finalment, amb tot això s’afegeix que per defecte la forma de relacionar-nos està basada en el capitalisme de les relacions (molt lligat al pensament monògam i relacional en general): l’objectificació amb la que ens relacionem per defecte (que fa que veiem a les demés persones com a “objectes” per satisfer els nostres desitjos i necessitats sense tenir en compte els de l’altra persona), la competitivitat entre persones per poder ser reconegudes per una mateixa relació, el consumisme relacional, o les demandes que exclouen a persones amb menys privilegis i que beneficien a qui més privilegis té. D’aquesta manera tant violenta, les persones que queden més als marges, ja no només pel seu gènere o per la seva orientació sexual sinó també les lletges, les gordes, les persones amb diversitat funcional, les neurodivergents, les pobres, les racialitzades… tenen/tenim moltes més probabilitats de quedar-se/-nos “fora”. Quedar-se “fora” pot tenir moltes implicacions: tant afectives, físiques (com el capital sexual), de salut (tant mental con física també), o inclús econòmiques, entre d’altres.

En aquest grup d’”excloses” estem també aquelles que tenim formes de comunicar-nos que solen ser interpretades com “poc naturals”, “fredes”, “dramàtiques”, “estranyes” o “poc sinceres”: les que no podem mirar els ulls quan ens parlen, les que ens costa el contacte físic en situacions emocionalment complicades (o simplement que no els agraden certes proximitats o contactes físics), les que necessitem d’un contacte (físic o no) especial per a no sentir-nos soles, les que no podem dir les coses amb “naturalitat” i “tranquil·litat”, les que necessitem moltes vegades pausar (inclús durant dies) una conversa o discussió per a calmar-nos o reflexionar les nostres emocions i respostes, les que patim d’ansietat, les depressives, les compulsives, les “massa” intenses, les que s’interpreten com “massa poc empàtiques”, les que necessitem més atencions, o les que no podem sempre portar les converses “difícils” cara a cara o necessitar expressar certes coses a través d’escrits, per xats o altres vies que ens permetin certa “calma” i reflexió.

Aquestes persones som sovint expulsades d’algunes no-monogàmies, aquelles més normatives o lliberals. Tot i així, no ens pensem que s’ho han inventat aquest tipus de no-monogàmies, sinó que és un pensament heretat de la monogàmia i que el que fa és multiplicar-lo: és el capitalisme de les relacions. Només les persones que s’expressen tal com està estipulat que és “normal”, les que aconsegueixen controlar l’art de la dominació a través d’eines “neutres” com la comunicació no violenta, o les que reaccionen davant dels esdeveniments amb un drama “acceptable” a través d’uns paràmetres drama-normatius, seran les que guanyin el premi de poder ser considerades vàlides per a poder tenir “relacions” i per entrar al club d’aquestes no-monogàmies d’alt standing o “privilegiades”.

No us penseu que m’estic inventant res. Un exemple bastant descarat del que estic comentant està en el llibre de More than Two. Haig d’admetre que aquest llibre em va agradar força, recomano la seva lectura ja que fa una crítica important cap a les relacions jeràrquiques i les seves conseqüències (tot i que no m’identifico com a poliamorosa i crec que li falta estendre la crítica més enllà de les relacions romàntiques i sexuals). Ara bé, només cal arribar al subcapítol “Mental Health Issues and Polyamory” (dins del capítol 21 titulat “Poly Puzzles”) on parla sobre salut mental per adonar-nos de que encara ens queda molta feina per fer (en quant a discurs inclusiu, no a les persones que ens travessa el tema de la salut mental). Aquest subcapítol bàsicament el que diu és que hi ha persones que degut a tenir una salut mental més precària o patir de certs “trastorns” o neurodivergències no podem ser no monògames: resumint de forma planera el que diu és que les persones amb depressions, ansietat, trastorns diagnosticats o altres neurodivergències no podem portar les relacions amb “facilitat” i per tant no podem ser no monògames perquè se’ns multiplica la complicació. No hagués sigut més adient haver conclòs que algunes no-monogàmies s’han construït amb un discurs que exclou a les persones amb trastorns o amb neurodivergències? O, de forma ja més general, que hem heretat socialment un discurs sobre les relacions que exclou a una part de les persones? Evidentment, un discurs on les cures es contemplen de forma simplista, superficial, on campa l’individualisme, la competitivitat i el consumisme relacional amb discursos com “hem d’adaptar les nostres relacions a les nostres necessitats o gustos”, acaba excloent a totes aquelles que compliquem tal simplicitat i tal violència relacional normalitzada que només beneficia a qui més privilegis té.

M’agradaria remarcar que tota la dificultat que he expressat al principi del text que em representen les relacions no ve donada per la diferència entre la meva forma de funcionar i la que s’ha estipulat com la que “ha de ser”. El problema de base no és que hi hagi diferents formes de funcionar i diferents necessitats, sinó que el discurs sobre les relacions no és sensible a les diferències en comunicació, necessitats, o reaccions emocionals, i per tant només beneficia a un funcionament: el “normal”. Si en comptes de funcionar a través de normes implícites que s’han de suposar ho fes a través de la sensibilitat a la diferència aquesta dificultat estaria repartida i suavitzada. És més, no només ens facilitarien l’existència a les que funcionem de forma diferent, sinó que seria una forma de trencar amb estructures de poder, dominació i de generar relacions més horitzontals. I de pas, trencar també amb el pensament monògam, ja que és el que de per sí mateix ens exclou des del principi.

Share