demanda d’atencions: egoisme o necessitat?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

La legitimitat o no de voler atencions, buscar-les, o simplement rebre’n és un tema recorrent en moltes discussions i debats. He vist, degut a això, crítiques, defenses i molts comentaris al respecte: que demanar atencions és egoista, o una voluntat d’acumulació d’algun tipus de capital social, o també, per un altre costat, que és un acte legítim per part de persones que necessiten cures. Però per poder parar-nos a debatre o entendre quina posició prenem al respecte hauríem primer d’explicar què són realment les atencions i què implica voler-ne, demanar-ne o reclamar-ne. Crec que és bastant comú que en una discussió es parteixi de definicions o conceptualitzacions des de punts diferents sobre què són les atencions o sobre què és l’egoisme que fan d’alguns debats contradictoris o confusos.

L’atenció és un acte relacional i contextual. Parar atenció a una persona significa parar atenció al que expressa i a ella en quan a persona, però a més, també és parar atenció als seus problemes, les seves necessitats, el vincle i relació que s’estableix entre les dues, com ens afectem i tenir-la en compte (reconèixer-la com a existent i per tant com a possible afectada també de les nostres decisions); i el mateix es podria dir per un grup de persones o col·lectiu. Com tot acte relacional es veurà contextualitzat per situacions molt diferents que dependran d’estructures, de posicions relatives de privilegi o opressió o també d’intencions completament diferents: no és el mateix demanar que se’t tingui en compte quan estàs en una posició d’exclusió que demanar que se’t miri i observi quan ets una persona carismàtica i que, a més, sol tenir les seves necessitats cobertes normalment.

Part de les crítiques senyalen la demanda d’atencions com un acte egoista i egocèntric. Però, què volem dir quan diem “egoista”? És pensar en una mateixa un acte negatiu? És necessitar cuidar-nos un acte egoista en sí mateix? Volem dir egoista quan en el procés de voler-nos tenir en compte deixem de pensar en tot el que ens envolta i com l’influïm? O bé només anomenem egoista quan pensem en nosaltres sense més? És interessant reflexionar al voltant d’aquestes preguntes ja que les estructures de poder ens imposen un imaginari social que no ens permeten veure necessitats importants de certes persones (aquelles discriminades i oprimides) i fa que quan aquesta en un moment donat intenti fer-les veure se la senyali com egoista, i precisament quan passa al revés, i és una persona amb privilegis qui mostra les seves, s’empatitza molt més i se l’acusa molt menys d’”egoista”.

Dins d’un paradigma que creu que pensar en una mateixa és un acte negatiu i que automàticament ignora a les demés, és fàcil creure que voler atencions i demanar-les és també un acte dolent en sí mateix. Aquesta crítica pot tenir certa raó, en el cas de que estiguéssim parlant d’un tipus d’egoisme que es basa en ignorar a les necessitats i les demés persones. Però aquest raonament oblida que, no tots els actes d’auto-cures, ni de demanar cures, ni d’expressar necessitats tenen perquè implicar ignorar el que ens envolta.

Moltes vegades no necessitar demanar atencions pot venir degut a tenir molts privilegis (i no estic parlant aquí només de privilegis de gènere, sinó de molts més que tenen a veure moltes vegades amb el carisma, per exemple). Els privilegis fan que per defecte totes les teves necessitats i atencions et siguin donades de forma sistemàtica. Des d’aquesta posició seria, per tant, molt fàcil veure que qualsevol demanda ja seria un excés, perquè no en veiem les necessitats que hi poden haver al darrera. Però què passa amb totes aquelles que no les reben per defecte? De fet, moltes de les que defensen que demanar atencions no té res de dolent són les que acostumen a ser excloses en un sistema que deixa de banda les atencions de moltes, especialment d’aquelles que requereixen del que (erròniament) el sistema anomena “atencions especials” (fer èmfasi en que són “especials” les aparta de l’àmbit comú i fa que se les tracti com si no fos responsabilitat de totes tenir-ne cura, sinó més aviat un esforç extra que qui el fa és perquè és molt bona persona).

És cert que les atencions solen anar per defecte a les persones més privilegiades, i no només pel gènere, també totes aquelles amb un capital social, sexual, de cures, etc, perquè són guapes, perquè són més “normals”, perquè són primes, perquè són carismàtiques, perquè són extrovertides, així com aquelles que tenen privilegis en altres estructures com el racisme, el cissexisme, l’heterosexisme, i un llarg etcètera. Reconec que la demanda d’atencions des d’aquestes posicions (que és molt comuna) és un abús de privilegis, i un acte d’egocentrisme que ignora i s’imposa sobre el seu voltant: una voluntat d’acumulació de capital social que ignora la majoria de les vegades les cures, l’atenció que elles haurien de donar a “canvi” a altres persones, o el valor inclús de les pròpies atencions que es reben.

No obstant, jo no considero que demanar atencions o voler aconseguir atencions sigui una cosa dolenta en sí mateixa. Totes necessitem d’atencions, només que algunes les tenen per defecte (com he comentat abans sobretot per motius de privilegis) i d’altres els costa més obtenir-ne i per tant les han de buscar. El problema és quins mètodes utilitzem per demanar aquestes atencions i des de quina posició estructural: per exemple, si utilitzem tècniques de dominació, si la relació es converteix en una via només per aconseguir aquestes atencions de forma utilitarista, si no tens en compte què necessita o com se sent l’altra persona, etc.

Jo vaig patir molt les tècniques de dominació que va exercir sobre mi una persona durant anys per tenir tota la meva atenció constantment. Va ser horrible perquè ja no em quedaven energies per a res, només per parar-li atenció a aquesta persona. Allò va formar part d’un maltractament. Era una persona amb molts més privilegis que jo que l’únic que volia era obtenir atencions sense el meu consentiment (o sigui, que no fos una cosa de la que jo en fos conscient, ni que jo pogués escollir o racionar amb altres coses de la meva vida). Però això és molt diferent a que una  persona necessiti atenció i ho demani a través d’altres mètodes i respectant també les teves necessitats i emocions. O sigui, cuidar implica tenir en compte que l’altre pot necessitar parar atenció a altres coses o també pot tenir altres necessitats o no trobar-se bé ni disponible en molts moments.

 

[imatge: una persona cridant per un megafon d’on sembla sortir signes d’admiració]

Share

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (VII – espais)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la setena i última part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

 

Espais

L’espai és on compartim i generem les relacions. Els espais estan tradicionalment i sistemàticament construïts per a reproduir i generar estructures de poder (un exemple és com estan dissenyats els pisos perquè l’habitació principal sigui per una parella monògama, on només hi cap un llit per a dues persones). És important intentar ser conscients dels espais per trencar amb aquestes estructures i a la vegada entendre la seva importància en com construïm les relacions.

Els espais no només són els espais físics, com un pis, una habitació, una casa, o un centre social. Els espais també poden ser un grup de telegram o whatsapp, un grup de facebook o una assemblea al mig del carrer.

Els espais els hauríem de crear segons les necessitats de les persones que els compartim, han de ser accessibles (inclusius), i han de ser creats segons el que es vol compartir i les relacions que hi ha. Els espais haurien de poder transformar-se per fer-los compatibles amb les necessitats que també canvien, igual que les relacions. S’ha d’acceptar, a més, la incompatibilitat d’algunes necessitats (creant espais diferents amb referències comunes diferents), i s’han de tenir en compte els contextos de les persones que el comparteixen, i el què s’està compartint.

És important, quan es vol compartir un espai, parlar amb les relacions per entendre com els volem compartir, com ho volem fer per ser sensibles a les nostres necessitats, emocions, contextos, cures i també per evitar generar situacions de competitivitat i/o exclusió.

Els espais són el que ens permeten connectar, responsabilitzar-nos, sentir, compartir, col·lectivitzar-nos, encara que en alguns moments sigui aïllant-nos. Els espais els creem, els re-creem. Els espais són buits. I és en els buits on podem moure’ns i existir. I el buit també es pot construir.

Share

després de trencar amb la monogàmia

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) d’una xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 422 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

(**)He afegit al final un aclariment a arrel d’alguns comentaris que es van fer quan es va publicar l’article.

La versió extesa (‘no resumida’) de la xerrada la publicaré més endavant en aquest blog dividida en diferents seccions.

 

 

La manera que tenim de relacionar-nos forma part d’un sistema o estructura de poder molt lligada a l’estructura monògama. La monogàmia no només és un recompte de relacions, és també un sistema: està en el llenguatge, en la lògica construïda socialment, en la forma de pensar. I va més enllà de la normativitat entorn a les relacions de parella, ja que ens diu també com ens hem de relacionar en general amb les persones, és un sistema relacional.

La monogàmia ens aïlla en unitats familiars no permetent generar xarxes solidàries, afectives i sensibles a les estructures que ens travessen. La no-monogàmia té un gran potencial, no només per a trencar el propi sistema relacional, sinó també altres estructures de poder ja que aquestes s’alimenten de l’estructura monògama i també perquè et permet construir relacions que trenquen amb els sistemes de privilegis i opressions. Ara bé, és necessari un punt de vista crític en les propostes que es plantegen, sinó es reprodueix el mateix pensament.

Individualisme, dominació i objectivització

La nostra forma occidental de veure el món es basa en la idea de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per cobrir les nostres necessitats a través de la dominació. Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder que permet a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de comprendre que les està obtenint del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants i els dóna un fals sentiment d’independència.

En els nostres entorns no monògams sovint s’intenta trencar amb la idea de la dependència total a una sola persona (que prové de l’estructura monògama i que genera relacions de poder) dient que les persones som independents i no tenim necessitat de res o ningú. D’aquesta manera s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència amb l’entorn de les persones amb privilegis i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis.

Tractem el nostre entorn com un objecte degut a veure’l com una cosa externa a nosaltres on hi accedim per cobrir les nostres necessitats. Les persones amb les que ens relacionem també formen part d’aquest entorn-objecte, i per tant ens hi apropem tenint en compte les pròpies necessitats i desitjos però no els de les demés. Aquest és un procés d’obectivització. Per resumir-ho una mica, objectivitzar és tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis, o bé no permetent que tinguin espai per a consentir o oposar-se a una cosa, o també que no puguin expressar emocions ni opinions al respecte de coses que les afecten. Aquesta última és bastant comuna en les relacions no monògames jeràrquiques, on sovint persones que es veuen afectades per decisions que es prenen en les relacions primàries no poden opinar, o expressar emocions, o plantejar alternatives, o ni tan sols se les informa. En definitiva, objectivitzar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu.

Compromís i implicació

La monogàmia sol portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís no sol ser un compromís que s’hagi pactat, parlat o que es pugui qüestionar per cap de les parts. A més, sol implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i que a més recaigui sobre una persona generar tot el que necessita l’altre.

Moltes persones davant d’això reaccionen plantejant com a alternativa no haver-se de comprometre i no generar cap expectativa. Això dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que aquestes tenen les seves necessitats més cobertes i no necessiten del compromís per a obtenir res. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, es veurien la majoria de vegades arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment qui rebutja més el compromís són les persones amb més privilegis, i qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no els cobreix les seves necessitats i necessiten el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò al que no hi poden accedir sense privilegis.

No voler implicar-se és una forma de no voler acceptar les coses que obtenim del nostre entorn i no voler acceptar que l’entorn ens afecta i nosaltres l’afectem. La implicació és necessària per a generar relacions no objectivitzades on les persones puguin tenir veu en les coses que les afecten. Les relacions s’han de construir a través de compromisos i implicacions explícites i que no vinguin donats per normes socials estructurals ni que ens impossibilitin generar altres compromisos.

Responsabilitat compartida

La monogàmia et dóna la idea de que una persona és totalment responsable de la teva felicitat o infelicitat. Per trencar amb aquesta idea que genera relacions de poder s’acostuma a dir que cada persona és totalment responsable de les seves emocions, incloses aquelles emocions que es generen a través d’una relació i del que es comparteix. Aquesta és una visió individualista, i no molt diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen tota a una sola persona. En aquest paradigma la relació s’esborra completament.

La responsabilitat en una relació hauria de ser responsabilitat compartida: hauria de ser de les persones que generen l’espai i la relació, no de forma separada (cada una la seva), no de forma vertical (tota la responsabilitat és només d’una persona), sinó com a combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que quan tenim una relació amb una persona sobre la qual hi tenim un privilegi, vulguem o no ens beneficiem d’aquest privilegi i per tant, tenim una responsabilitat sobre la violència estructural que puguem generar en aquella relació. La responsabilitat compartida ens permet, a més, reconèixer explícitament totes aquelles coses que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint.

Cures

Ser conscients de que cobrim les nostres necessitats a través del nostre entorn i, per tant, a través de les nostres relacions, ens permet tractar el tema de les cures des d’un punt de vista crític. Les tasques de cures sempre han recaigut en les dones. Tot i així, les tasques de cures de les quals parlem en el context del feminisme es limiten només a la diferència de gènere. Hi ha moltes necessitats que tenim que no recauen en les tasques que s’han definit com a cures (tasques de la llar, cuinar, o cuidar quan l’altra està malalta), així com necessitem ser conscients de les diferències que van més enllà de les de gènere, ja que hi ha moltes més estructures o tipus de relacions (no totes les relacions les treballem en un context heterosexual, binari, romàntic i sexual).

Cuidar implica entendre què necessita l’altra, no per sentir-nos obligades a cobrir-li les necessitats, sinó per tenir-les en compte i ser sensibles a elles. Tampoc hem d’obligar a que l’altra hagi d’entendre quines són les seves necessitats, sinó deixar-li espai per a que ho pugui expressar quan vulgui i se n’adoni de quines són. I, sobretot, no s’ha d’obligar a tenir necessitats que no es tenen. Degut a que les cures són un tema recorrent en els nostres espais a vegades caiem en l’error de realitzar tasques cap a altres que no necessiten per sentir que l’estem cuidant, i sovint utilitzem aquestes tasques innecessàries com a excusa per no haver d’escoltar les verdaderes necessitats de l’altra o no reconèixer una necessitat quan l’expressa. Vivim en el que jo anomeno la ‘cultura del tupper’: preparar tuppers a les companyes sense parar-nos a reflexionar què volem dir amb ‘cuidar’, i mentre no deixem a les demés expressar-se quan alguna cosa les afecta. Això és un acte d’objectivització.

(**) Afegeixo un aclariment a arrel d’alguns comentaris al seu respecte dient que el que vaig publicar és aplicable també a relacions monògames. No crec que el tema de les cures es pugui realment aplicar en relacions monògames ni relacions no monògames jeràrquiques, ja que la monogàmia implica jerarquia, i en cap jerarquia les cures són reproduibles, només sucedanis de cures, que no són cures. Estic parlant de totes aquelles persones que no formen part de la relació principal. El meu discurs vol enfatitzar el fet de que estem tractant a totes les demés molt malament i de forma molt objectivitzada, tan en responsabilitats, com en compromisos, com en cures. Per això ni la monogàmia ni la no-monogàmia jeràrquica ens salvaran mai de tots els sistemes d’opressió, només els seguiran reproduint, a més a través dels seus propis barems.

Share