plurisexualitats i estereotips III: el canvi, les fases i les no estabilitats com a forma de construir un món més sensible

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]

 

Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat

 

El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.

Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.

El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.

El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.

Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).

És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.

Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.

El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).

Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).

Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.

Share

monosexual per defecte

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la directa el 23 de setembre de 2015 (dia de la visibilitat bisexual).  Podeu veure l’article original en aquí.

 

Fa uns mesos es va publicar l’article “Hetero fins que es demostri el contrari” on l’autora mostrava la suposició de què totes les persones som heterosexuals i com això genera tot un marc simbòlic on les persones homosexuals (lesbianes i gais) patien d’invisibilització i del que podríem anomenar discriminació. Aquest tipus de discriminació o violència simbòlica no és anomenada directament d’aquesta manera al text. Tot i així m’agradaria poder recalcar i utilitzar-les ara per a mostrar que l’heterosexisme (estructura que privilegia a les persones heterosexuals i que les col·loca en una posició jeràrquica) no sempre es reprodueix en forma de violència o discriminació directa (homofòbia), sinó que s’expressa de moltes formes estructuralment violentes. Per altra banda, l’heterocentrisme (com l’anomena el text) també és heterosexisme. L’article, amb el qual hi estic bastant d’acord en moltes de les parts, en certa part és una bona visibilització d’una problemàtica força important i és positiu mostrar-ho. Tot i això, m’agradaria poder ampliar-lo per a mostrar també una part que el text no reflecteix.

L’heterosexualitat és l’orientació sexual que se’ns designa per defecte. Com passa amb totes les característiques que gaudeixen de privilegis (ser blanca, ser home, ser cisgènere, no tenir diversitat funcional, etc.) l’heterosexualitat és la ‘norma’. Certament, totes les persones som heterosexuals fins que es demostra el contrari, que és en situacions com quan sortim de l’armari o quan som ‘pillades’ amb una persona del mateix gènere. Aquest és un dels molts privilegis de l’heterosexualitat: el fet de no haver-se d’afrontar amb la violència que suposa sortir de l’armari, la discriminació, ja que no s’ha de sortir d’enlloc. Però, què passa amb les persones que no som monosexuals?

Monosexual és un terme que utilitzem per a referir-nos a les persones amb una orientació o identitat sexual i/o afectiva on només se sent atracció per un gènere. Les monosexualitats més conegudes són l’heterosexualitat i l’homosexualitat. Per defecte, quan no som identificades com a persones heterosexuals se’ns identifica com a homosexuals. Existeixen molts motius per les quals passa això, i tots ells estan directament relacionats amb una estructura que privilegia les monosexualitats i que oprimeix a totes aquelles persones que no som monosexuals com, per exemple, les bisexuals. Aquesta estructura és el monosexisme, un mecanisme que funciona de forma diferent a l’heterosexisme, i que està també lligat al patriarcat en reforçar el mateix sexisme. Les persones sempre som suposades monosexuals fins que nosaltres, amb esforç, aconseguim demostrar que no ho som. Aquesta és una de les principals característiques del monosexisme: nosaltres hem d’estar constantment demostrant que no som monosexuals perquè socialment no existim. Fins i tot sortint de l’armari se’ns continua relacionant amb un armari.

El monosexisme, com totes les estructures de poder, ve acompanyat d’una simbologia que el caracteritza. El nostre vocabulari, la nostra forma d’expressar-nos, és monosexista per defecte. La forma en què ens han ensenyat des de petites a llegir les relacions i les orientacions de la resta de les altres persones és monosexista. Posem per exemple el fet de veure una persona que sembla tenir una relació amb una altra persona. Automàticament llegim l’orientació sexual d’aquestes dues persones en referència a com són llegides pels seus gèneres: si el que estem veient ens semblen dues dones les llegirem com a lesbianes; si ens semblen persones de dos gèneres diferents, com heterosexuals. Les expressions ‘relació heterosexual’ i ‘relació homosexual’ són formules monosexistes que imposen la monosexualitat i que amaguen la possibilitat de que les persones que formin part d’aquesta relació tinguin una orientació o identitat que no sigui l’heterosexual o l’homosexual, tancant l’opció de que tinguin una identitat plurisexual com polisexual, pansexual, bisexual, o skoliosexual (entre d’altres), i de què, a més a més, els seus gèneres no siguin binaris (home o dona).

Les violències específiques a què ens enfrontem les persones no monosexuals acostumen a formar part d’un conjunt de violències molt simbòliques: la no possibilitat, la no existència, el fet que t’assignin estereotips per defecte (i que sentim la necessitat de negar-los oprimint així a una part de la nostra comunitat que els reprodueix i que té tot el dret de fer-ho, com podrien ser les persones promíscues, o les que estiguin confoses), el fet de veure’ns envoltades d’un vocabulari que no ens representa i ser llegides com suma, divisió, resta o multiplicació, sempre de dos estats amb els quals no ens identifiquem. El fet que anomenem ‘simbòlica’ a aquest tipus de violència, no la fa menys ‘violenta’, però sí més difícil de mostrar, de veure i de detectar. Al cap i a la fi, la violència simbòlica es tradueix a la llarga en problemes de salut física i mental, depressions, ansietat, intents de suïcidi, ser més vulnerable a violències sexuals, tenir menys cobertures i informacions específiques en ITS o en salut que pugui afectar de forma diferent a les persones que tenim relacions amb més d’un gènere, problemes relacionals, pobresa, tenir menys accés a llocs de treball, pèrdua de llocs de treball, pèrdua del suport familiar i/o de les amistats, pèrdua de relacions de parella o sexeafectives, exclusió, etc. La violència simbòlica és també característica de totes les estructures: tal com he comentat al principi del text, l’heterocentrisme ho és i acaba reproduint també conseqüències devastadores i que només es poden mostrar a través d’estadístiques.

Sí, és cert que sempre se suposa l’heterosexualitat fins que es demostra el contrari. Però, què és el contrari? Quan penses o dius que el contrari d’heterosexual és homosexual estàs imposant la monosexualitat per defecte, una reproducció monosexista (i que omet a altres monosexualitats menys conegudes). El ‘contrari’ a l’heterosexualitat és la no heterosexualitat, i això és múltiple.

Parlar del contrari com una cosa singular és patriarcal, opressor i discrimina un munt de possibilitats. Les estructures que ens oprimeixen sempre ens assignen una única opció vàlida i per tant la impossibilitat de la varietat, de l’heterogeneïtat. És més, l’expressió ‘fins que es demostri el contrari’ és de per sí mateixa opressiva donat que les persones plurisexuals estem sempre obligades socialment (fins i tot per part de persones homosexuals) a haver de demostrar que existim.

Sincerament, davant de tota aquesta simbologia monosexista que m’envolta, m’és ‘impossible’ ‘demostrar’ la meva bisexualitat, perquè inclús quan decideixo anar de la mà amb dues persones de gèneres diferents, se’m diu que estic confosa o que encara no he sabut escollir i que algun dia, quan ‘creixi’, em decidiré. Així que, si en algun moment alguna persona s’adona que no sóc heterosexual, el més probable és que pensi que sóc lesbiana. I al contrari… quantes vegades m’hauran acusat d’accedir al privilegi heterosexual tot i fer més de 15 anys que m’identifico com a no heterosexual? De fet, podríem dir, que en alguns entorns se m’imposa l’heterosexualitat per sobre de les meves decisions, voluntats o possibilitats, tot i haver ‘demostrat’ que no ho sóc. O sigui, que la meva vida consisteix bàsicament en una lectura binària constant de demostracions del que mai sóc.

Share