espais que a vegades no sentim nostres

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: exclusió, monosexisme, bifòbia, neurocapacitisme, menció de relació de maltractament, ridiculització, invisibilització

 

Últimament estic parlant molt de l’exclusió. En realitat vaig començar a parlar-ne a “memòries d’una C” i he anat continuant quan parlava de les relacions com un “club d’alt standing”. N’he parlat també a través de la meva pròpia vivència explicant el meu procés d’empoderament. Per poder tancar una mica aquest cicle on parlo d’exclusions i vivències m’agradaria parlar de quines han sigut algunes experiències viscudes aquests últims anys relatives a l’exclusió, però en els “nostres” espais crítics vinculats als moviments socials. Vull parlar d’això, però, perquè a partir d’aquí també m’agradaria començar una sèrie de textos on vull fer una mica d’auto-crítica sobre com gestionem  i tractem molts aspectes des d’aquests espais a través de la generació dels nostres discursos.

Abans de tot, però, vull comentar que tot i que vull escriure alguns textos (on s’inclou aquest) per fer auto-crítica sobre els nostres espais, no vull menystenir tota la feina que fan les companyes des d’aquests espais, tot el contrari. Crec que és molt important la feina que fan moltes d’elles, especialment des de l’anonimat i des de la col·lectivitat i s’ha de reconèixer. La crítica no és per invisiblitzar tot això, al contrari, sinó que crec que és tant important tot el que es fa que per això és important també revisar-nos (sobretot des de la cura i el respecte) i escoltar-nos.

També m’agradaria començar comentant que, tot i que en aquest text estic parlant de la meva experiència com a “exclosa”, no vol dir que la meva posició hagi estat sempre de “víctima”, sinó que entenc que jo també he estat en altres posicions on s’han exclòs a altres persones. Aquí crec que poques ens “salvem”, tot i que, com passa sempre, hi ha persones que a vegades solen estar més en un dels dos costats. Per tant, tot i que parlo des de l’exclusió, no em considero una persona “totalment” exclosa i a la vegada també em considero part del problema “que exclou”. No obstant, per a poder donar veu al procés d’exclusió i les seves motivacions i implicacions, en aquest text parlaré com a exclosa.

Durant temps m’he vist exclosa d’espais als que hi volia pertànyer. No he sigut exclosa directament mentre m’assenyalaven amb un dit i em deien que no podia ser allà (sigui “allà” en aquest cas espais dels moviments socials mínimament crítics/feministes/alliberats/de militància/activistes al que havia pogut considerar la idea de pertànyer). Per tant, el tipus d’exclusió que jo he viscut és diferent a la del veto. He sigut exclosa a través de tècniques indirectes, algunes d’elles a través d’unes estructures, d’altres a través directament del maltractament i de les tècniques d’invisibilització, ridiculització i la por generada degut a tots aquests processos.

Puc dividir els processos d’exclusió que he viscut en aquests espais en tres tipus (tot i que és molt més complex que això però sempre és útil simplificar quan s’intenta explicar una cosa com aquesta). El primer procés ha sigut degut a ser bisexual/plurisexual i fer visiblement activisme bisexual i contra el monosexisme (una cosa inconscientment no molt ben vista en certs sectors del feminisme, així com de l’activisme LGBTI+). El segon procés ha sigut per ser neurodivergent degut al neurocapacitisme d’aquest tipus d’espais (en aquest cas incloc quasi tots els espais). I el tercer procés ha sigut una relació de maltractament i la invisibilització i ridiculització constants que ha comportat aquest tipus de relació (que ha afectat especialment espais més vinculats al barri on jo vivia i espais oberts com les manifestacions, per exemple).

No vull entrar a explicar en detall el motiu pel qual parlar sobre monosexisme ha fet que se m’exclogués d’espais. Les persones que pateixen també el monosexisme i s’han intentat identificar amb alguna plurisexualitat o amb la bisexualitat en alguns ambients feministes o LGBTI+ saben a què em refereixo i tampoc vull que això ocupi molt d’espai en aquest text. Bàsicament aquest fet no m’ha fet sentir gaire còmode en molts d’aquests espais: les (males) mirades, l’hostilitat, la invisibilització dels meus comentaris, etc, m’han fet sentir poc benvinguda, tant en espais físics com virtuals.

En segon lloc, l’exclusió pel fet de ser neurodivergent no és tant fort com la que he viscut fora d’aquests espais, en espais “normals” on les estructures de poder no viuen de cap crítica. De fet, és en aquests espais on m’ha sigut més fàcil trobar-me persones també travessades pel neurocapacitisme i per tant he pogut trobar més fàcil algunes interaccions. Tot i això, el neurocapacitisme és encara viu dins dels nostres espais i moltes vegades s’ignora la seva existència quan es parlen de violències estructurals, encara que siguin espais feministes o sensibles a les opressions. Molts cops, m’he sentit ignorada, desplaçada, incompresa per la meva forma de ser, de moure’m, d’expressar-me, de funcionar, per ser introvertida també o bé per les meves dificultats a l’hora de comunicar-me per com funcionen moltes dinàmiques assembleàries i també relacionals. Això ha fet que acabés poc a poc, sense adonar-me’n, deixant molts espais.

Finalment, està l’exclusió que vaig viure degut a una relació de maltractament. Aquesta relació es basava en la forta invisibilització i la ridiculització que jo sentia cap a mi i la relació davant d’altres persones. Aquest fet va fer que amb el temps sentís molta por a trobar-me aquesta persona juntament amb altres per com em pogués tractar davant de tota aquesta gent, o simplement trobar-me a persones que fossin properes a ell o que el coneguessin (ampliant d’aquesta manera la quantitat d’espais a evitar). Això va fer que, finalment, molts espais vinculats als moviments socials del barri on vivíem les dues (i al que jo era relativament “nova”), o espais on jo podia ser vulnerable a la seva “mirada”, com manifestacions, acabessin sent espais que jo evitava. Al final poc a poc i sense adonar-me, vaig acabar evitant tot el barri pels constants símptomes d’estrès posttraumàtic que em provocava passejar-m’hi, deixant finalment de viure-hi.

Quan vaig començar a treure’m aquella relació de sobre (visibilitzar-la i curar-me) vaig seguir limitant-me el passar per molts d’aquests espais, per una qüestió de cures cap a mi (em generava encara molta ansietat). Durant molt de temps m’he vetat a mi mateixa de molts espais. A la vegada he estat deconstruint-me i acceptant-me com a persona neurodivergent i tot el que això comporta, i he pogut participar en espais més sensibles a aquesta estructura (tot i que en alguna ocasió s’ha exercit aquest tipus de violència cap a altres tipus d’expressions neurodivergents i jo n’he estat partícip), com també sensibles al monosexisme.

Després de tots aquests processos i sentint-me molt més apoderada, estic començant a (re)apropiar-me d’espais que crec que també són meus (o ho haurien de poder ser), però estic intentant no precipitar-me i anar trepitjant espais poc a poc, sense atabalar-me. Ara la meva preocupació és entendre quins són aquells processos en els que jo també he participat en l’exclusió d’altres persones, que n’existeixen, tant per les estructures que travessen a altres i de les quals jo en tinc privilegis, com deixant-me arrossegar per corrents que es donen moltes vegades en els nostres espais, on s’han creat arguments d’autoritat inqüestionables i que posen en entredit moltes de les filosofies “principals” d’aquests espais.

Share

plurisexualitats i estereotips III: el canvi, les fases i les no estabilitats com a forma de construir un món més sensible

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]

 

Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat

 

El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.

Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.

El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.

El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.

Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).

És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.

Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.

El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).

Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).

Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.

Share

exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share

ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share

bifòbia i activisme: una lluita contra la LGBTfòbia parcial

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: menció d’heterosexisme, al·losexisme, intersexantagonisme i cissexisme; relat sobre monosexisme en els activismes LGBTI+ i queer, utilització del sufix -fòbia per a parlar de violència estructural

el motiu pel qual s’ha utilitzat el sufix -fòbia per parlar de violències estructurals en aquest cas ha sigut pràctic, ja que originalment aquest article l’havia escrit per un mitjà més generalista on contextualment necessitava utilitzar aquest sufix 

 

‘LGBTIfòbia’ és una expressió que s’està utilitzant des de molts col·lectius de persones LGBTI+ (lesbianes, gais, bisexuals, trans, interesexuals, entre d’altres) per a referir-nos a les violències que rebem pel fet de pertànyer a algun o alguns d’aquests grups (lesbofòbia, homofòbia, bifòbia, transfòbia, intersexfòbia, per exemple). Tot i que la LGBTIfòbia és més violenta fora dels entorns LGBTI+, aquestes violències no només es viuen fora d’aquests col·lectius, també les vivim constantment en els nostres entorns.

Utilitzar una abreviació com aquesta (LGTBIfòbia) des del meu punt de vista és problemàtic: primer perquè sempre ens estarem deixant lletres (i per tant violències), com per exemple la A d’asexualitat (i per tant l’asexfòbia) o altres plurisexualitats que no són la bisexualitat (com la pansexualitat, la polisexualitat, entre d’altres); i, per un altre costat, tot i que la seva intenció inicialment és la de mostrar més violències més enllà de l’homofòbia, posa a totes les violències que patim les persones del col·lectiu en un marc de semblança i igualtat que amaga que cada una de les discriminacions per cada lletra és diferent, funciona de formes totalment diferents i és travessada de forma diferent a cada una. El que s’obvia amb tot això és que algunes estem discriminades degut a pertànyer a alguna d’aquestes lletres mentre a la vegada tenim privilegis en relació amb les violències que viuen altres lletres i per tant podem exercir violència cap a elles. Aquestes violències poden ser exercides per persones de dins del propi col·lectiu: persones cisgènere (plurisexuals, gais o lesbianes) poden reproduir transfòbia, homes gais i plurisexuals exercint masclisme (i per tant lesbofòbia) sobre dones lesbianes i plurisexuals, persones no intersexuals apropiant-se del discurs contra la intersexfòbia, etc.

Un d’aquests múltiples exemples és la bifòbia que és exercida i reproduïda per les persones monosexuals del col·lectiu (aquelles que se sentin atretes cap a un sol gènere). Parlar, a més, de ‘només’ bifòbia, amaga que existeixen més orientacions plurisexuals a part de la bisexualitat on existeix una atracció cap a més d’un gènere (com les pansexuals o les polisexuals). Més que de bifòbia, a mi m’agrada parlar de monosexisme, l’estructura que oprimeix i discrimina a aquelles que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, que engloba altres orientacions plurisexuals, o aquelles que no es defineixin amb cap etiqueta, i també inclou violències més simbòliques que la ‘bifòbia’ no recull.

La majoria de les vegades el monosexisme és invisibilitizat i menyspreat en les lluites LGBTI+. Aquest menyspreu no només es dóna en activismes LGBTI+ més normatius, institucionals o assimilacionistes, sinó també ocorre en els grups o col·lectius més radicals, queer o (suposadament) més crítics. No és coincidència, ja que la negació de la seva pròpia existència és la base del monosexisme: la negació de l’existència de la possibilitat de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere és una característica del monosexisme i s’acaba reproduint també en una negació de les nostres violències que patim. En el marc del monosexisme les plurisexualitats no són reconegudes com a existents: socialment se’ns veu (quan se’ns vol veure) com a meitat heterosexuals i meitat homosexuals, i per tant com a persones que patim un 50% d’homofòbia i un 50% de privilegi heterosexual. D’aquesta forma es nega l’existència d’una discriminació diferenciada i que té un funcionament i mecanisme diferent (per exemple, la no existència o l’assignació d’estereotips com que som inestables, no sabem el que volem, som promíscues o que som infeccioses).

El que sí que estem veient en els últims anys és un petit (suposat) reconeixement de l’existència de la bifòbia en l’activisme LGBTI+ més institucional, normatiu i assimilacionista. Aquest reconeixement és, però, una trampa, ja que es basa sobretot en un intent d’assimilar-nos que  utilitza o bé un tipus de bifòbia com ‘meitat homofòbia’ o bé s’accepta com un conjunt d’estereotips que simplement s’han de negar: una lluita que parteix més d’un rentat de cara de la bisexualitat que no pas d’una crítica real al monosexisme i dels seus mecanismes. En aquest tipus d’activisme s’hi inclou també l’activisme normatiu específicament bisexual. Basar l’activisme únicament en la negació rotunda dels estereotips que se’ns assigna el que fa és generar dins del col·lectiu un rebuig i discriminació cap a aquelles que compleixen amb els estereotips (plurisexuals promíscues, confoses, indecises o que estan en fases o flueixen).

Aquest tipus d’activisme, a més, sol imposar una sola possible identitat, la bisexual, negant la possibilitat d’altres identitats plurisexuals, l’opció de no etiquetar-se, o la possibilitat de veure la pròpia sexualitat com canviant o fluida. Aquesta obligatorietat a l’estaticitat, a no poder reproduir estereotips o bé a només poder-se representar amb una identitat, és monosexisme: el monosexisme no només ens assigna estereotips, sinó que atorga a aquests una càrrega negativa, i a més imposa que la sexualitat no pot canviar o ser més diversa.

Existeix, però, un activisme contra el monosexisme amb una perspectiva crítica, no assimilacionista i transversal, que procura no excloure a persones que estan discriminades per altres tipus de violències. Aquest activisme, per tant, també inclou moltes altres identitats que no són la bisexual i que també són travessades pel monosexisme, o aquelles que no s’etiqueten i que també els afecta el monosexisme. Aquest activisme no ataca els ‘mites’ (ja que les persones promiscues, o les inestables, o les confoses, no som mites), sinó que es reapropia dels estereotips no estigmatitzant-los, assenyalant d’on provenen i a la vegada abraçant l’existència de les persones que els reprodueixen. Aquest és un activisme que hauria de tenir encaix dins de la resta d’activismes crítics, tot i que moltes vegades aquells activismes crítics LGBTI+ (queer) s’obsessionin en negar-nos una i una altra vegada.

 

 

Si vols ajudar a mantenir aquest espai, pots fer donatius aquí

Si vols saber més sobre el motiu dels donatius, clica aquí.

Share

taula rodona guarreem fusió – divendres 6 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Aquest divendres dia 6 d’Abril participaré a la taula rodona de Guarreem Barcelona, on es parlarà de com ens afecten els discursos i els ambients no monògams i sexpositive i kinky a persones que ens travessen diferents eixos d’opressió. Aquest cop jo participaré parlant més sobre asexualitats, arromanticismes i neurodivergències, però també es parlarà de plurisexualitats, de gèneres no binaris, de por/fòbia social i de diversitat de cossos. Us deixo l’esdeveniment de facebook.

Lloc: La Raposa de Pole Sec, c/ Tapioles, 47, Barcelona

Dia i hora: divendres 6 d’Abril a les 19h

 

Un plaer per a mi compartir taula amb aquestes persones i de col·laborar amb aquest grup que acaba d’aparèixer per Barcelona (Guarreem Barcelona) i que pinta tant i tant interessant. Us deixo el cartell de tots els esdeveniments del mes d’Abril (el que queda de mes fan dos esdeveniments més!).

 

Share

plurisexualitats i estereotips II: la infecció i el perill com a formes d’embrutar i contaminar les estructures imposades

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, monogàmia/pensament monògam, infeccions, heterosexisme

Aquesta és la segona part de ‘plurisexualitats i estereotips’. La primera la podeu llegir aquí i la tercera aquí.

 

A les persones plurisexuals (aquelles orientacions on ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com les polisexuals, pansexuals o bisexuals, entre d’altres) socialment se’ns veu com portadores i fons d’ITS (infeccions de transmissió sexual). Però aquest estereotip d’infecció va molt més enllà: és la metàfora del perill que podem arribar a representar a les estructures de poder, especialment a l’heterosexisme i a la monogàmia. Les persones plurisexuals som aquelles que podem embrutar i contaminar la barrera que s’ha construït entre dos mons que han estat creats per a que estiguin separats infectant-los entre ells (el bo de l’heterosexual i el dolent de l’homosexual) i aquelles que posem en qüestió algunes de les idees amb les que es sustenta la insensibilitat relacional de la cultura monògama. Les persones plurisexuals en aquest marc simbòlic som considerades (i som) infeccioses i perilloses.

Una part del perill que representem és la possibilitat de contaminar i desdibuixar el privilegi heterosexual. Imaginem-nos una persona que en un moment donat té o està tenint una pràctica sexual, afectiva i/o romàntica que es llegeix socialment com a heterosexual (degut a que és una pràctica amb una persona d’un gènere diferent al seu): si acceptes l’existència d’opcions, orientacions o identitats on existeix una atracció cap a més d’un gènere, no pots demostrar de cap manera que aquella persona pel simple fet de tenir aquelles pràctiques és heterosexual, ja que podria ser bisexual, pansexual, o polisexual, o bé inclús també asexual/arromàntica (ja que també cap la possibilitat de que no existeixi atracció tot i les pràctiques que puguem tenir). De fet, és impossible davant d’aquesta possibilitat demostrar que l’heterosexualitat existeix en sí mateixa: això posa en perill la situació de privilegi i ‘norma’ de l’heterosexualitat. Per aquest motiu un dels funcionaments del monosexisme (estructura que oprimeix a les persones plurisexuals o no monosexuals) és negar la possibilitat de que existeixin persones que es puguin sentir atretes cap a més d’un gènere, mentre per l’altra banda ens defineix com a perilloses, infecciones i ‘contaminants’: precisament el que contaminem és la barrera hetero/homosexual, el que infectem són dos mons que no poden tocar-se, i el que posem en perill és el privilegi que tot això li dóna a l’heterosexualitat.

Per un altre costat, la monogàmia (com a estructura de poder) es sustenta a través de la idea de que el gènere de la persona amb la que mantens una relació romàntica i sexual és el que et completa i per tant una de les coses que necessites buscar (de fet, els dos gèneres binaris ‘acceptats’ i imposats s’han construït a través de rols que es consideren totalment diferents i ‘complementaris’). Aquesta idea es va construir juntament amb l’heterosexualitat per a fer de les dones una propietat dels homes, però s’ha reproduït després també en l’homosexualitat amb teories molt diverses on la idea de la recerca de la completesa pot estar també en el mateix gènere. Si seguim aquesta suposició construïda i que no se’t mostra de forma directa (has de capbussar-te en el pensament monògam, monosexista i patriarcal per adonar-te’n), les persones plurisexuals, al sentir-nos atretes cap a més d’un gènere, necessitaríem més d’una persona per completar-nos i trencaríem amb la mateixa necessitat de mantenir la monogàmia com a estructura social. Per tant, les persones plurisexuals representem també un perill pel pensament monògam i aquest és un dels molts motius pels quals sempre se’ns estereotipa com a no monògames i promíscues, representant un perill social que ha d’esborrar-se i eliminar-se.

Sí, les persones plurisexuals som infecciones, contaminem, embrutem i som perilloses. Infectem dos mons que han sigut construïts per a que no es toquin: l’heterosexual (el bo) i l’homosexual (el dolent). Dos mons que no es poden tocar perquè si es toquessin el privilegi de l’heterosexualitat quedaria qüestionat. Contaminem i embrutem perquè representem una amenaça cap a les jerarquies d’orientació i per tant a les de gènere, incloent les múltiples identitats. Som perilloses perquè la nostra existència posa en dubte les bases en les que es sustenta el pensament monògam que acaba imposant unes relacions basades en la propietat i en el consum.

Share

dones i no binàries plurisexuals i no monògames: objectificació i falta de pertinença

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Les dones plurisexuals (i altres gèneres no binaris que puguin estar travessats pel masclisme)  sofrim els efectes del monosexisme juntament amb el masclisme, que afecta les nostres vides a través sobretot de la violència simbòlica. El monosexisme, per contextualitzar, és aquella opressió que patim les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere (les plurisexuals o aquelles que no s’identifiquen amb una monosexualitat, com les pansexuals, bisexuals, polisexuals, entre d’altres). Un exemple d’aquesta intersecció és la vulnerabilitat que patim per estar més exposades a la violència sexual degut a estar més objectificades per la mirada de l’home que construeix una plurisexualitat ‘femenina’ pel seu plaer.

Alguns estudis del Regne Unit, Canadà i Estats Units, van mostrar que també som més vulnerables a patir més problemes de salut mental (intents de suïcidi, angoixa, depressió, estrés post-traumàtic, autolesió, etc) que les dones monosexuals (tant lesbianes com heterosexuals). La diferència entre lesbianes i plurisexuals especialment s’agreujava en àrees urbanes, degut a que les plurisexuals ens costa molt més trobar espais que puguem sentir segurs i on puguem treballar les nostres vulnerabilitats, fins i tot en àrees on hi ha activisme i espais LGBT+/queer: o sigui, que molts espais LGBT+/queer no són espais segurs per a nosaltres. A la vegada, les dones i les persones no binàries plurisexuals hem dedicat molts anys a adaptar-nos a les necessitats d’altres col·lectius perquè no solem tenir espais propis on parlar i tractar les nostres pròpies vivències i degut a això sovint hem de definir els nostres problemes i opressions utilitzant altres tipus d’experiències (especialment les monosexuals).

Quan, a més de ser plurisexuals, també som ‘no monògames’, hem d’anar encara amb més cura amb les nostres vulnerabilitats ja que la violència sexual s’incrementa (les dones i persones no binàries no monògames també podem ser vistes per la mirada masculina com a més accessibles i objectificables), sumant-se a la particularitat de l’objectificació que suposa la recerca d’unicorns (aquelles dones bisexuals buscades per parelles home-dona per a satisfer les seves fantasies i desitjos sexuals i/o afectius). Tot i la importància de tenir espais segurs per a les que també som no monògames, el que normalment ens trobem és que la majoria dels espais construïts i que són de més fàcil accés són espais monosexuals (sobretot heterosexuals) on sofrim violència.

Per un altre costat, els espais plurisexuals (on la majoria d’ells són bisexuals ‘normatius’) esborren a les persones plurisexuals no monògames dient que les persones plurisexuals no som promiscues i som monògames. La raó per la qual passa això és perquè un dels estereotips de les plurisexualitats és que som promiscues i hipersexuals. Que se t’assigni un estereotip com aquest és una reproducció de monosexisme, això és clar;  no obstant, en molts espais bisexuals normatius existeix normalment la idea de que lluitar contra els estereotips significa negar-los: fent això neguen l’existència d’una part de la comunitat (aquelles plurisexuals que no som monògames) i senyala la nostra no-monogàmia com la causa de la violència sexual i l’objectificació que sofrim després. Això fa que molts espais bisexuals siguin molt hostils per a les plurisexuals no monògames.

És de vital importància per a les dones i persones no binàries plurisexuals i no monògames crear els nostres propis espais segurs, mentre a la vegada podem fer que els nous espais que es creen on es toquen diversos eixos (queer, feministes o no monògams) siguin més segurs per nosaltres, i on puguem parlar i tenir en compte les nostres vulnerabilitats. En aquests espais el monosexisme s’ha d’acceptar com una estructura de poder, com també han de tenir el feminisme i la sensibilitat transversal en les seves bases.

Share

plurisexualitats i estereotips I: no saber ni voler escollir és un acte revolucionari

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Aquest text és el primer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El segon el podeu trobar aquí i el tercer aquí.

avis de contingut: monosexisme, capacitisme, neurocapacitisme, estigma del dubte i la indecisió

 

Les persones plurisexuals (les que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com ara les bisexuals, pansexuals, o les polisexuals) som travessades constantment pels estereotips que s’associen amb nosaltres: com per exemple, es diu que som promiscues, que som infeccioses i transmissores d’ITS, que no existim o que som traïdores i infidels. Un d’aquests estereotips és que som persones que no sabem el que volem i que sempre dubtem: que som indecises. Aquest estereotip (igual que tots els altres) sovint el neguem dient que les persones plurisexuals sabem el que volem i no dubtem, caient en la trampa de la negació de la possibilitat de poder dubtar i de no haver de saber sempre el que es vol per a fer-nos socialment més “acceptables”, “capacitades” i normativitzar-nos. El problema és que negant aquesta possibilitat el que fem és seguir reproduint la idea de que hi ha alguna cosa negativa en dubtar o en no saber el que es vol, com també voler tancar la porta a que hi hagi persones plurisexuals que siguin indecises. I és que socialment el dubte i la indecisió estan estigmatitzats.

No tenir clars els teus desitjos o necessitats es veu normalment com una falta de consideració cap a qui s’està relacionant amb tu. No saber-te decidir també, inclús no tenir la capacitat de fer-ho al moment. En aquesta societat no només hem d’oferir sempre respostes, sinó que a més aquestes han de ser immediates, com si totes haguéssim de portar tot sempre perfectament reflexionat de casa o tenir una capacitat de decisió i reacció momentània. De fet, aquesta és una d’aquelles capacitats socialment reconegudes com a necessàries i que es donen per suposades per totes: saber decidir i, a poder ser, de forma més o menys immediata. Tenir espai per pensar en el que t’estan preguntant, deixar aparcada una decisió o bé tenir en compte necessitats com “no poder pensar ni decidir” alguna cosa en un moment donat, o simplement no acabar mai sabent què vols realment en algun assumpte en concret, són vistos com signes de debilitat mental o emocional, de no “auto-coneixença” o fins i tot de mala intenció. Tant és així, que es creuen elements imprescindibles per a poder tenir el que normalment s’anomena com “relacions sanes”.

Socialment es camufla aquesta obsessió per la ràpida i fàcil elecció com un tipus de llibertat: la llibertat d’elecció. No obstant, aquesta pressió no és sinó un atemptat contra la pròpia llibertat. El que es vol sota tota aquesta pressió molt sovint és que et situïs ràpidament sobre un punt per a poder-te sentenciar el més ràpid possible: socialment es necessita sempre col·locar-te en alguna “caixa” per a poder-te, no només identificar, sinó a més aplicar-te tots els càstigs o premis necessaris segons quina sigui aquesta “caixa” (la teva elecció). Finalment, un cop se t’ha sentenciat i col·locat aquesta posició serà inamovible. És realment aquesta una vertadera llibertat d’elecció?

En quant a les orientacions sexuals hi ha una imposició social molt gran per a que haguem d’escollir una orientació monosexual (heterosexual o homosexual). L’elecció de la nostra orientació sexual monosexual ha de ser una elecció forçada, que fem en un moment donat al començar la nostra vida adulta per després tancar la possibilitat de poder tornar a escollir; un cop has escollit passes a ser “respectable” (si ets heterosexual) o “despreciable” (si ets homosexual). No s’escull realment en un context pro-elecció, sinó tot el contrari. Després de l’”elecció” (a més amb unes condicions que té unes conseqüències segons l’elecció) no es pot canviar ni esdevenir: és una elecció estàtica. A través d’aquesta imposició falsament “lliure” se’ns insensibilitza sobre quines són les preferències de les persones amb les que ens relacionem.

Com que les persones plurisexuals suposadament no fem aquesta “elecció” forçada som “acusades” de no saber escollir i de no saber el que volem. No obstant, el que s’amaga darrera d’aquesta “acusació” és precisament la veritable falta de llibertat que tenim cap a l’elecció o la possible no-elecció.  Que ens diguin que no sabem escollir i que no sabem el que volem en realitat és dir-nos que no hem passat pel procés cultural d’haver-nos de posicionar de forma forçada en un dels dos únics costats permesos per a poder-nos sentenciar després. Davant d’opcions que no encaixen amb el que nosaltres puguem estar sentint (o que simplement no les sentim), no saber ni voler escollir és un acte revolucionari.

Share

monosexisme i monogàmia (intervenció en la taula rodona de les primeres jornades d’amors plurals)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El dia 14  de desembre de 2015 vaig participar en una taula rodona en les primeres jornades d’Amors Plurals. Aquesta és la meva intervenció (l’original la podeu trobar aquí), i anteriorment també la vaig penjar en castellà aquí.

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc kuirfeminista i sóc activista bisexual. Sóc membre del col·lectiu Enrenou, on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Abans de començar la meva intervenció m’agradaria explicar què vol dir ‘plurisexual’ i perquè faig servir aquest terme. Plurisexual és un terme paraigües que estem fent servir moltes activistes per a referir-nos a totes aquelles identitats o orientacions on hi ha una atracció afectiva i/o sexual cap a més d’un gènere. La plurisexualitat més coneguda és la bisexualitat, però n’hi ha d’altres com són la polisexualitat, la pansexualitat, etc (no entraré a definir-les totes o a explicar les seves diferències, però si en el debat o després algú en té curiositat jo i altres persones d’Enrenou que són a aquí podem explicar-ho). Sé que per a mi i per a moltes seria molt més fàcil que utilitzés la paraula bisexual perquè és la que la majoria coneix, però si faig això invisibilitzo a una bona i gran part de la meva comunitat, i intentant ser sensible a no fer-ho procuraré utilitzar plurisexual. Tot i així jo m’identifico majoritàriament com a bisexual (a vegades com a polisexual) i per tant quan em refereixi a mi segurament utilitzaré bisexual.

Un altre terme contraposat és el de ‘monosexual’. Monosexuals són les orientacions on hi ha una atracció cap a només un gènere. Monosexualitats són, per exemple, l’heterosexualitat i l’homosexualitat. I, finalment, també faré servir el terme ‘monosexisme’ per a referir-me al sistema o estructura de poder a través de la qual es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals o no monosexuals.

Vull fer èmfasi a més que quan parlo de gèneres no només m’estic referint als gèneres binaris, home i dona, sinó també a tots aquells gèneres que no cauen dintre dels binaris. A més, també s’ha de tenir en compte que hi ha persones que no s’identifiquen amb cap gènere, com són les persones agèneres.

He estat pensant una mica com fer aquesta intervenció i què portar en aquesta taula, i la veritat és que hi ha tantes coses que considero importants o que desperten en mi molta inquietud que em va costar decidir per on començar, ja que per a mi la plurisexualitat i la no monogàmia tenen moltes coses en comú. Al final vaig trobar que hi havia dos temes que trobava molt importants i molt interessants i em vaig quedar només amb un d’ells per qüestions de temps i perquè pogués desenvolupar-lo mínimament. El tema que vaig finalment descartar és el de la intersecció, de com vivim les persones plurisexuals la no monogàmia o com vivim les persones no monògames la plurisexualitat. Tot i que és un tema molt important el vaig descartar, però segur que dóna per a noves intervencions o per escriure’n articles. Finalment el tema que vaig decidir tractar és com es relaciona el monosexisme amb la monogàmia, o sigui com les discriminacions i opressions que rebem les persones plurisexuals estan relacionades amb el sistema de monogàmia imposada. El que aniré fent és anar desglossant el monosexisme i a la vegada l’aniré comparant amb la monogàmia.

La plurisexualitat és normalment discriminada de dues formes: a través de la invisibilitat i dels estereotips. La invisibilitat és l’esborrat constant de la nostra existència i de les nostres vivències, emocions i experiències. Així com l’heterosexualitat és l’orientació considerada bona i per defecte, ‘normal’ i sana, i l’homosexualitat és l’orientació considerada una malaltia, discriminable i menyspreable, la bisexualitat o altres plurisexualitats per altra banda és considerada inexistent. Les persones plurisexuals no existim i no estem representades en el vocabulari i la forma d’expressar-nos diàries. Posaré l’exemple així simple que gairebé sempre poso, de quan ens referim a les relacions. Quan parlem de relacions, parlem de relacions heterosexuals o homosexuals segons els gèneres de les persones que formen part de la relació; el sexe també l’anomenem hetero o lèsbic o gai, obviant l’orientació de les persones que hi participen. Si per exemple jo vaig pel carrer de la mà d’una noia diran que la meva relació és lèsbica i automàticament se’m llegirà com a lesbiana, invisibilitzant la possibilitat de que jo sigui bisexual, que és realment com m’identifico. És més, si jo tinc altres relacions amb persones d’altres gèneres en aquell moment no es tindrà en compte, ja que la lectura sempre és monògama.

A més també és bastant comú que quan una persona plurisexual canvia d’una relació amb una persona d’un gènere a una relació amb una persona d’un altre gènere s’acostumi a dir que ha canviat la seva orientació (oh, abans era hetero i ara està amb una noia i és lesbiana!), suposant evidentment que deixo de sentir-me atreta per altres persones o que podria si vulgués tenir altres relacions. Per tant, les nostres relacions es llegeixen a través d’una mirada monosexual (o sigui, heterosexual o homosexual) i a la vegada també monògama. Dues visions que s’alimenten entre sí. Aquí, potser, ja es comença a veure una mica la relació que té el amb la monogàmia, no creieu? Però bé, no tot s’arregla tan fàcilment com trencant amb la monogàmia, perquè si jo ara decidís anar pel carrer de la mà de dues persones de gèneres diferents (així, per veure si s’enteren) segurament no diran ‘oh, mira quina bisexual més cuki’, no. Aleshores el més probable és que em diguin que estic confosa o que encara no he sabut escollir un dels dos gèneres… O entre una de les dues persones? O sigui, que tant les persones plurisexuals com les no monògames bàsicament estem confoses o no sabem escollir. Bàsicament algun dia quan creixem totes haurem d’escollir un sòl gènere i deixar de ser plurisexuals i haurem d’escollir una persona i deixar de ser no monògames i quedar-nos allà per a tota la vida, no sigui que ens descontrolem. Sembla com si les plurisexualitats i la no monogàmia es consideressin estats d’immaduresa relacional.

Això de la confusió i la immaduresa ens connecta amb els estereotips que envolten a la bisexualitat. Com he comentat, a part de la invisibilitat, una altra forma amb la que es discrimina a persones plurisexuals és a través dels estereotips. A les persones bisexuals comunament, quan no se’ns esborra del mapa, se’ns associa amb un conjunt d’estereotips, que són connotacions socialment considerades com negatives: com he comentat, la confusió, però també hi ha d’altres com la inestabilitat, el no saber escollir, no saber el que es vol, la promiscuïtat… però aquests estereotips són una trampa, perquè són connotacions considerades negatives només degut a viure en una societat capitalista i patriarcal. Normalment el problema que ens trobem és que degut a la pressió social i a l’estigma relacionat amb tots aquests estereotips, ja que està mal vist estar confosa, ser inestable o ser promiscua, moltes persones bisexuals es senten amb la necessitat de negar-los dient que les persones plurisexuals no som així, anomentant-los ‘mites’, i dient que les persones bisexuals no som promiscues, no som inestables, no estem confoses, que sabem el que volem, i que evidentment som monògames… discriminant així una part de la nostra comunitat, i exercint violència cap a persones que reprodueixen aquests estereotips i que ja estan prou discriminades pel fet de ser així, invisibilitzant-les dintre de la nostra pròpia comunitat.

Però si ho mirem amb atenció, ja no només l’estereotip de la promiscuïtat, que és bastant obvi d’entendre que té una base patriarcal i sexòfoba en fer-nos creure que en la promiscuïtat hi ha alguna cosa de dolenta, sinó que a més, estar confosa o no saber què vols o no saber escollir, quan vius en una societat que t’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tens perquè escollir és fins i tot un acte revolucionari. Què vol dir ‘saber escollir’? Escollir entre ser hetero o homo? Escollir entre dues relacions que t’agraden? Escollir entre què? Estabilitat? Què vol dir ‘ser estable’? Reproduir el tipus d’estabilitat concreta per a la producció en una societat capitalista, per a la reproducció, per aïllar-me en una unitat familiar? Una estabilitat que m’obliga a ser la mateixa persona des del dia que neixo fins el que mori? A més acceptant ser el que m’han dit que haig de ser el dia que vaig néixer? Vist així, prefereixo estar confosa, ser inestable i no saber el què vull. I si a més l’única opció que em dóna aquest sistema és aïllar-me en una unitat familiar, lluny de les xarxes i les comunitats, prefereixo ser considerada promiscua. Amb tot això no vull dir que les persones plurisexuals siguem innerentment promiscues (de fet dintre de la comunitat plurisexual hi ha persones asexuals o hiposexuals), o inestables o confoses, sinó que l’activisme bisexual que invisibilitza totes aquestes possibilitats en el fons està obligant a una part de la comunitat a adequar-se a unes normes que reprodueixen un munt de discriminacions i opressions i inclús reprodueix bifòbia (ja que marca una línia entre quines són les bones bisexuals, aquelles que són monògames i que decideixen seguir el camí ‘marcat’ per la norma, i quines les males bisexuals), i evidentment monogàmia obligatòria.

No us recorden, a més, tots aquests estereotips als estereotips amb els que s’associa a les persones poliamoroses, o no monògames en general? Jo hi veig realment una relació bastant directa. Promiscues, no saben escollir entre les relacions que tenen, no saben el que volen, estan confoses i per això van ‘provant’… A les persones plurisexuals i a les no monògames se’ns associa amb l’’excés’ i el vici. Dintre del sistema monògam en el que vivim no tenir cap relació és considerat un desastre (hauria de sentir-me trista tot el dia i plorant), tenir-ne una és la perfecció (l’ideal romàntic de la mitja taronja), i tenir-ne més…. para, tenir-ne més és passar-se, on vas? Amb el gènere és el mateix, que no t’atraigui cap gènere és un desastre (mireu les persones asexuals que són considerades persones malaltes o que tenen algun error), que t’atragui un és la perfecció (l’ideal de la mitja taronja però amb els gèneres), i que t’agradi més d’un… stop, no et passis.

Tot això que acabo de comentar és una part de com s’expressa la bifòbia, o sigui les discriminacions i violències simbòliques a les que ens afrontem les persones bisexuals i plurisexuals, i com he explicat també sembla que tingui una relació íntima amb la monogàmia. Aquest sistema d’opressió i discriminació l’anomenem monosexisme. I podríem analitzar quines són les raons per les quals en aquest sistema existeix el monosexisme. Quines són les raons per les quals el monosexisme existeix com a sistema que discrimina i oprimeix a les persones plurisexuals? El monosexisme existeix per a reforçar altres estructures com el sexisme, la transfòbia, l’homofòbia i la monogàmia. Per exemple, reforça el sexisme i la transfòbia i la diferenciació jeràrquica entre els gèneres (tant els imposats com aquells escollits o sentits) ja que la nostra suposada no preferència en el gènere de les persones per les quals ens sentim atretes qüestiona aquestes diferenciacions, imposicions i jerarquies. Per exemple, reforça l’homofòbia, ja que la nostra existència qüestiona aquesta divisió tan clara entre el que és definit com a ‘correcte’, que és l’heterosexualitat, i el que és incorrecte, que és l’homosexualitat, i nosaltres som considerades una cosa que contamina aquesta frontera i barrera (i per tant la posa en qüestió). I, per últim, i aquesta és la que més ve a cuento ara mateix, reforça la monogàmia obligatòria, ja que la nostra suposada promiscuitat, confusió i inestabilitat i la nostra pròpia existència que qüestiona el que és definit com a excés i no excés fa tremolar el sistema monògam imposat. Per tant, reproduir monosexisme és indirectament reproduir sexisme, transfòbia, homofòbia i monogàmia obligatòria.

Hi ha una altra cosa curiosa amb la monosexualitat i la monogàmia. Normalment les monosexualitats són percebudes d’una forma bastant monolítica; per exemple es percep que una persona heterosexual ha de sentir atracció afectiva, romàntica y sexual cap a l’’altre’ gènere, i l’homosexualitat cap al mateix. O sigui, s’ha de sentir totes les atraccions (sexual, afectiva y romàntica) cap a un sol gènere. Dintre de les plurisexualitats una cosa que passa molt és la pluralitat i multiplicitat en la diversitat en l’atracció afectiva i la sexual, fins arribar al punt de poder diferenciar-la. Per exemple, la possibilitat de que jo em senti atreta sexualment cap a dos gèneres i afectivament només cap a un. També contemplant la possibilitat de que potser no em senti atreta sexualment cap a ningun (ser asexual) però afectivament o romànticament cap a tots, o al revés, sentir-me atreta sexualment cap a tots i ser una persona arromàntica. Per altra banda, passa una cosa molt semblant amb la monogàmia i la no monogàmia. Normalment la monogàmia és un paradigma en les relacions on es creu que tens una parella, que és una persona per la que has de sentir una atracció sexual, afectiva i romàntica. Si una d’aquestes falla, aleshores tota la relació falla. I la relació que hi has de tenir ha de ser compartint tots aquests factors. La no monogàmia, contemplada com una cosa múltiple, pot contemplar una diversitat i multiplicitat de relacions, des de la més afectiva i romàntica sense sexe, a la més sexual sense tenir un vincle afectiu important, passant per relacions platòniques amb totes les combinacions possibles, etc. Pot passar que una persona no monògama tingui vàries relacions i cap d’elles sexual, o al revés. Això em recorda molt a la plurisexualitat i a la seva innerent multiplicitat.

Només volia per acabar poder concloure que vist aquesta relació que tenen tan el monosexisme com la monogàmia, per a mi, les comunitats plurisexuals i les no monògames tenen una íntima connexió. Com hem vist tenim moltes coses en comú, ja no només perquè compartim persones (és, obvi, sinó no estaria jo aquí), sinó també perquè a més tenim un rerefons comú interessant i important, que és el que he exposat. Per això crec que les nostres comunitats haurien de ser sensibles les unes amb els altres i poder teixir xarxa i aliances, i així, a més, poder d’una vegada trencar l’estigma que arrosseguem dintre de l’activisme bisexual més mainstream i normatiu que ens fa sempre sortir al carrer per dir ‘hola, sóc bisexual, sóc monògama i sóc normal’. Per això estic molt contenta d’estar aquí avui amb totes vosaltres, de tenir l’oportunitat de teixir aquesta aliança i per això també us estic molt agraïda d’haver-me convidat. Gràcies per haver-me pogut donar l’oportunitat de compartir tot això i a més, poder dir alt i clar ‘hola, sóc bisexual, no sóc monògama i no sóc normal’.

Share