memòries d’una C (II – la monogàmia com a estructura de poder)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la xerrada ‘Memòries d’una C‘. La primera part la podeu llegir aquí.

Avís de contingut: pensament monògam, relacions jeràrquiques, jerarquies, exclusió, objectificació.

 

Marc de referència: la monogàmia com a estructura de poder

 Ens relacionem amb les persones a través d’una estructura, d’un pensament, d’unes idees i unes normes que ens diuen com ens hi hem de relacionar. Aquestes normes socials privilegien una forma concreta de relacionar-se i generen un cert tipus de jerarquies i violències, entre moltes altres coses. A aquest sistema relacional el podríem anomenar monogàmia, sistema monògam, estructura monògama, cultura de la monogàmia o pensament monògam; i l’anomenem així ja que tot i ser un sistema que afecta a més persones més enllà de la parella monògama, està molt relacionat amb la parella (especialment monògama), ja que és el que normalment privilegia.

La monogàmia normalment la definim i l’entenem com una qüestió de número de parelles o de demanda d’exclusivitat romàntica i sexual: si ets monògama només estaràs oberta a la possibilitat de tenir una parella i demanaràs exclusivitat romàntica i sexual a aquesta, i si no ets monògama suposadament estàs oberta a la possibilitat de tenir més d’una relació romàntica i/o sexual i/o a no demanar a aquestes exclusivitats. Però la monogàmia va més enllà del recompte del número de relacions de parella, ja que a més és un sistema, una estructura de poder, un pensament, que ens diu com ens hem de relacionar amb les persones segons cada un dels estatus diferents relacionals (parella, amistat, familiar, etc) i que col·loca cada una d’aquestes segons unes jerarquies concretes, sumant-se o barrejant-se, a més, amb les demés jerarquies que ja existeixen d’altres estructures (masclisme, heterosexisme, racisme, classisme, capacitisme…). Y no només es suma a aquestes, sinó que també hi està relacionada i s’alimenta d’elles, com elles s’alimenten de la monogàmia (com passa sempre amb les estructures de poder).

I, evidentment, no ser monògama (o sigui, tenir més d’una parella, o més d’una companya romàntica i/o sexual, o no demanar exclusivitat a la teva parella) no implica necessàriament trencar amb aquest sistema relacional. Es pot ser no monògama i seguir reproduint-lo i perpetuant-lo, a través de les no-monogàmies de pensament monògam.

S’ha parlat ja una mica de com funciona aquest pensament, però la majoria de les vegades ha sigut per parlar sobre com afecta a les relacions de parella: que hi ha unes normes que ens imposen com han de ser les nostres relacions de parella,  quantes hem de tenir, que funciona a través de l’apropiació i l’exclusivitat (especialment travessat pel gènere, i per tant, l’apropiació es produeix normalment de l’home cap a la dona) i de la violència que genera aquest tipus de relació, especialment barrejat amb l’amor romàntic. Però en tot aquest discurs moltes vegades ens oblidem de com afecta tot això a les demés relacions.

La demanda d’exclusivitat en la parella no és només una demanda d’exclusivitat sexual, sinó també de moltes altres coses que sovint estan implícites (o sigui, que moltes vegades no cal que funcioni a través d’una demanda o una exigència explícita per part de la parella, sinó que hi ha unes normes que per defecte fan que s’atorguin). Aquestes exclusivitats s’allarguen a moltes més coses, com són el temps que es passa juntes, el tipus d’activitats a les que estan limitades altres relacions (com la criança o les vacances), o inclús, i molt important, el reconeixement de la relació. El reconeixement per a mi és molt important, i el vull diferenciar del ‘prestigi’ social, ja que a vegades anomenem reconeixement a coses que estan més vinculades a aconseguir un cert prestigi social (allò que t’atorga certs privilegis socials, metafòricament trofeus). Però el reconeixement en una relació és la forma d’acceptar i de fer entendre que saps el que estàs obtenint d’aquella relació: sense aquest reconeixement el que acostuma a passar és que s’obtenen coses d’una relació i no es valora, ni s’accepta, ni es ‘reconeix’ que tot allò existeix, facilitant l’explotació o el consum (com parlaré més endavant), o que no hi hagi cures, ni compromisos, ni un equilibri en els desitjos, atencions o necessitats. I en el marc monògam, l’única relació que es permet reconèixer és la de la parella. Totes les demandes que es fan dins de la parella (d’exclusivitats) acaben afectant a altres relacions que no són la parella, ja que s’està demanant (encara que sigui de forma implícita) que no es puguin fer certes coses amb les persones d’altres relacions.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació (per aquest motiu la parella té el privilegi de demandar aquestes exclusivitats, especialment la del reconeixement). La resta de relacions (les que no són ‘familiars’, ja que la família potser podria trobar-se en algun altre rang), degut a no formar part d’aquest tipus de ‘privilegi’ (atorgat especialment per l’exclusivitat de reconeixement), queden més al marge i es crea, a part de les jerarquies entre persones que hi pugui haver degut a gènere, racialització, o capacitats, entre d’altres, una jerarquia entre relacions.

Les relacions jeràrquiques impliquen un seguit de normes que s’imposen des de la relació de parella (o la que es considera principal en la jerarquia) i que limiten la resta de relacions que puguin tenir amb d’altres. Aquestes normes s’imposen evitant que les persones que no composen la relació de parella (o més ‘principal’) puguin presentar alternatives o formar part de processos de decisió en coses que les afecten (ja que són normes i limitacions que afecten directament a la seva relació i persona). Normalment les normes o limitacions els vénen de fora i només poden acceptar-les o refutar-les, sense poder plantejar alternatives. Tots aquests són actes d’objectificació cap a aquestes persones que no formen part de la relació de parella. Les relacions fora de la relació de parella venen definides per aquestes relacions de parella i externes a la relació que s’està jerarquitzant. Les relacions jeràrquiques treuen veu a les persones que no formen part de la relació ‘principal’ i donen més veu per definir les relacions fora de la parella a persones de les relacions de parella que no formen part d’aquestes relacions (per aquest motiu s’anomenen jeràrquiques).

Cal emfatitzar que normalment quan es critica la jerarquia relacional s’assenyala el poliamor jeràrquic, però es sol oblidar la monogàmia com a sistema que jerarquitza entre relacions. És més, el poliamor jeràrquic ha copiat de la monogàmia: és una ideologia del pensament monògam.

Aquest pensament es pot reproduir també encara que no anomenem aquella relació com a ‘parella’, per exemple, si anomenem les nostres relacions com ‘sexeafectiva’, ‘companya’, o no etiquetant-la; també es pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella ‘principal’ o des de les ‘parelles’ cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

S’ha de diferenciar la jerarquia de la importància, la prioritat o el fet de compartir coses diferents amb diferents persones. Que una relació sigui menys important, sigui menys prioritària en un moment donat, o es comparteixin més o menys coses, no implica que se l’hagi d’objectificar ni treure-li la veu en coses que li afecten. Qui ha de poder limitar i posar normes en una relació són les persones que la componen, sent sensibles a altres relacions, però no terceres persones que no en formen part.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem ‘relació’ sempre es pensi en ‘relació de parella’, que quan diguem ‘sentiments’ per defecte es pensi en els ‘romàntics’, o també que quan parlem de violències com la ‘de gènere’ o el ‘maltractament’ es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

M’agradaria aclarir una cosa sobre el tema de la gelosia. No vull per a res estigmatitzar la gelosia. La gelosia, de fet, és un conjunt molt complex d’emocions, que no sempre ha de tenir el mateix origen o motivació. El problema, el que objectifica (i jerarquitza), no és la gelosia, és com es decideix gestionar una situació així, objectificant o traient-li veu a una altra persona. A més, no totes les gelosies provenen de situacions de voler ‘apropiar-se d’una persona’, a vegades la gelosia pot provenir d’una situació on se t’està tractant de forma injusta o se t’està esborrant o negant, com podria passar en els casos de les relacions jerarquitzades: irònicament jo he viscut emocions que es podien llegir com a gelosia pel fet d’estar sent apartada, esborrada o invisibilitzada, quan tot això estava passant per a poder ‘empatitzar’ amb la gelosia d’una parella, mentre a mi no se m’acompanyava.

Una vegada en un taller que estava dinamitzant sobre relacions, una persona em va dir: “L’amistat no cal cuidar-la ni dedicar-li molt de temps perquè ‘sempre està allà’, però a les parelles o possibles parelles (aquelles de les que t’enamores) se les ha de dedicar molt de temps i cuidar perquè es poden perdre”

 

Diari d’una C (Història 1)

 Constantment sentia que la meva relació amb B anava canviant i no entenia el perquè. El que més em fotia és que jo no podia decidir mai com era la relació. I cada vegada que m’acostumava i m’adaptava (tal com havia intuït que havia de ser), pam, canviava la situació i jo ho havia de tornar a interpretar i m’hi havia d’adaptar. Fa un any el que vaig haver de percebre va ser que la relació canviava cap a més distanciament, més límits emocionals i físics, més límits del que es podia compartir o del que podia demanar. Em sentia molt desapoderada en aquesta relació.

De cop, després de molt de temps, avui B s’ha presentat a casa meva i m’ha demanat que l’ajudi a solucionar problemes amb la seva relació amb A. Tal com anava relatant tot jo em sentia molt incòmode, em sento molt descuidada i m’està demanant ajuda i consell per entendre com cuidar de la seva relació amb A. No és que em molesti que em demani ajuda, és que sento un desequilibri molt gran que no sé com descriure.

Share

cancel·lació de l’última activitat del cicle ‘trobades sobre anarquisme relacional’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Per motius múltiples (personals, relacionals i d’espai) es cancel·la l’activitat que hi havia programada per aquest dissabte 5 de Maig del cicle ‘Trobades sobre anarquisme relacional’.  Segurament la tornarem a programar d’aquí a uns mesos. Demanem disculpes per la cancel·lació i esperem poder-nos trobar aleshores. Estem bé! Només que no podem oferir l’activitat 🙂

Share

memòries d’una C (I – introducció i context)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que vaig preparar inspirada a través d’una llarga època emocionalment molt dolenta degut a les vivències i els traumes que em van produir certes relacions jeràrquiques. En aquella època, de forma molt inconscient, vaig començar a fer servir la metàfora de les C a les xarxes sense saber que seria una metàfora que m’ajudaria a mostrar la problemàtica de les jerarquies relacionals. Em va venir de gust fer una sèrie de vídeos curts sota el títol de ‘Diari d’una C’, on volia mostrar aquestes problemàtiques de les jerarquies a través d’escenes d’humor; en la sèrie la protagonista era una tal ‘C’ que es veia envolta en relacions amb A i B que la portaven a situacions absurdes, iròniques, i moltes d’elles doloroses.

Finalment no vaig poder fer la sèrie per falta de temps, però la idea i les ganes van quedar. Quan vaig decidir fer una xerrada per explicar tot aquest tema vaig voler rescatar aquella idea del diari i va néixer ‘Memòries d’una C’, una xerrada on barrejo teoria amb experiències relatades a través d’un diari on es parla sempre des de la posició de C. Vaig decidir que totes les experiències que relataria serien meves, així que en tots els relats del diari la C sóc jo i són experiències meves; A i B en cada història són persones diferents. Espero que es recullin les meves experiències amb la cura que necessiten, ja que estic mostrant situacions de la meva vida que em van vulnerabilitzar, i ho faig perquè crec que és una bona forma de mostrar les violències que vivim dia a dia (ja sabem que allò personal és polític).

 

1a part de ‘Memòries d’una C’

 Introducció i context

 A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. És igual quin sigui el motiu: pot ser que sigui per qüestions de com es decideix gestionar possibles gelosies cap a C (que és potser l’exemple més habitual i que es mostra més), o pot ser simplement per algun altre motiu. C no és informada en cap moment. C desapareix del mapa discursiu. En grups de debat totes opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent, què vol, o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible (només possible, no sempre passa) que s’informi a C del veredicte de tot allò que li afecta, i potser inclús podrà dir ‘sí o no’ (sense molts més matisos). Moltes vegades, però, s’ho ha d’imaginar. I tragar.

D’històries com aquestes n’hi ha moltes. La que acabo de plantejar és bastant típica en les relacions jeràrquiques (monògames o no monògames), i és una situació que pot o sol venir d’un conflicte degut a la pròpia existència de C (com per exemple per gestionar gelosies o altres ‘conflictes’ degut a l’aparició d’aquesta ‘altra’ relació); però a vegades també es treu del discurs a C en situacions on ni tan sols es paren a pensar en la seva existència, on bàsicament l’esborren. Per exemple, A i B decideixen fer plans de viatge per tot l’estiu. Abans d’això, però, B ja havia mig parlat amb C de fer alguna cosa durant les vacances, i això s’obvia durant la presa de decisions entre A i B, que fan plans sense tenir en compte el que ja s’havia parlat amb C, i potser només al final se li informa una mica de les decisions. Per què sol passar això? Poden haver-hi molts motius, però el més habitual sol ser que A i B siguin parella, però B i C no (o no són parella ‘principal’, mentre que A i B sí), i hi ha una norma social implícita que diu que les parelles (o les més ‘principals’) tenen sempre preferència i que obviar coses que afecten a qui no són parella no és res negatiu.

Jo vaig començar a preocupar-me per les C (i qui diu les C diu també tota la resta de lletres de l’abecedari que hi van al darrera) quan després d’un temps en grups de ‘discussió’ i debat sobre relacions (especialment sobre no-monogàmies) es posaven els típics exemples A, B i C (utilitzant les lletres per mantenir l’anonimat), i per una estranya raó em vaig adonar de que la C apareixia en el primer paràgraf, com a ‘problema’, com a ‘objecte’, però no com a ‘subjecte’, i després desapareixia totalment. O sigui, es començaven a opinar sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia C o què volia C. També es podia observar que en gairebé tots els comentaris de les demés persones la C no hi era, i quan hi era, gairebé sempre era a través de decisions sobre C, que afectaven a C, sempre parlant d’ella, però ella no participava del procés, ella mai decidia, simplement esperava ‘tranquil·lament’ el seu veredicte (la majoria de vegades sense saber que s’estava jutjant un possible veredicte que li podia afectar). O sigui, A i B parlaven de C, però mai parlaven amb C.

Paral·lelament a estar adonant-me de tot això, jo estava en una situació relacional on constantment sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia escollir res, ni opinar, ni tenir veu, ni decidir, ni entendre, ni consentir… Com també constantment s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions, necessitats o desitjos. Era extremadament dolorós, però em costava entendre el perquè del meu dolor, ja que era una situació molt normalitzada a tot arreu (o sigui, no només normalitzada per a mi, sinó que les normes socials així m’ho feien sentir). Per tant, sentir dolor en una situació com aquella podia veure’s fins i tot com un acte d’egoisme en comptes d’una reacció per una situació d’exclusió o injustícia. Em sentia culpable per sentir-me malament, i amb poc dret a demanar res.

Finalment vaig unir les dues coses: el que estava veient sobre les C i la meva situació relacional. A més a més, es va ajuntar en un moment en el que estava llegint molt sobre relacions jeràrquiques poliamoroses i les conseqüències d’aquestes jerarquies i sense poder-ho evitar gaire ni entendre el perquè em posava a plorar. Poc a poc ho vaig estendre tota aquella informació sobre jerarquies en el poliamor a altres tipus de relacions (també en la monogàmia o en el poliamor no jeràrquic o qualsevol sistema relacional), i finalment un dia em van començar a sortir paraules, com objectificació, violència, o desapoderament. Un cop trobades les paraules i poder-ho assenyalar, vaig poder començar a trencar una mica més amb el sentiment de culpa i apoderar-me davant de les situacions que estava vivint a la meva vida.

Des d’aleshores porto desfogant-me sobre aquest tema per les xarxes socials, en la meva vida personal i en alguns tallers. El primer cop que vaig utilitzar la metàfora de les C ho vaig fer per desfogar-me en un moment baix. No sabia que altres persones ho acabarien també utilitzant, i la veritat és que em vaig trobar que a moltes els ressonava molt la història i van començar a utilitzar aquesta metàfora. També a la vegada crec que ha portat a algunes confusions i a definir o interpretar el que són les ‘C’ d’una manera que no és la que jo pretenia. Portava temps volent-ho explicar una mica ‘millor’, i aquest és el motiu de la xerrada.

Tampoc vull anar només de víctima en tot això, és clar, ja que tot i que jo em vaig adonar de tot això degut a que em travessava com a C, no treu que jo no hagi pogut aplicar aquest tipus de violència cap a altres persones. Hem d’entendre que a totes ens han educat per a tractar-nos malament entre nosaltres: objectificar-nos, dominar-nos, consumir-nos o apropiar-nos les unes de les altres, i per tant és una cosa en la que quasi totes hi hem caigut. Ara bé, avui intentaré parlar des de la posició de C, perquè és com sento que haig de mostrar tot això, sense que això vulgui dir que jo no hagi pogut mai fer-ho a altres.

Share

trobades sobre anarquisme relacional – segona trobada el 14 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El dia 14 d’Abril a les 10h faré el taller de ‘deconstruir contextos per construir relacions‘, el segon taller que dinamitzaré dins del cicle que organitza Veusambveu titulat ‘Trobades sobre anarquisme relacional’. Si us interessés i us anés bé assistir-hi us hauríeu d’inscriure al correu electrònic de veusambveu.editorial@gmail.com ja que hi ha un límit de places de 20 persones. El lloc on es realitzarà el taller és al C/ Picalquers, 2, Barcelona. No fa falta haver assistit a la primera trobada per inscriure’s, tot i que es donarà preferència a qui ja hagi vingut a la primera.

Aquí teniu l’esdeveniment de facebook on també s’anuncia l’última trobada, un espai de debat el dia 5 de Maig per la tarda. Més info a: https://www.facebook.com/events/171593670142565/

 

Share

pensament monògam més enllà de les relacions de parella (o perquè detesto la monogàmia)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia/pensament monògam, jerarquies, relacions jeràrquiques, violència monògama, violència simbòlica

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) de la xerrada ‘Memòries d’una C‘ que vaig fer el passat Novembre i vaig repetir a  les 3es Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 449 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

 

A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a prendre decisions sobre la seva relació, però aquestes decisions afecten també la relació entre B i C. Tot i així, C no és informada en cap moment. En grups de debat opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible que s’informi a C del veredicte on potser podrà dir acceptar-lo o refutar-lo (sense més matisos). Aquesta situació se sol donar per un “conflicte” que sorgeix entre A i B degut a l’existència de C, però a vegades també passa en situacions on l’esborren.

Em vaig començar a preocupar per les C (i per la resta de lletres que van darrera) quan em vaig fixar que en grups de debat es posaven exemples sobre conflictes entre A, B i C (utilitzant lletres per mantenir l’anonimat), i C apareixia en el primer paràgraf, com a “problema”, com a “objecte”, però no com a “subjecte”: s’opinava sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia o què volia C. Es parlava de C, però no amb C. A la vegada jo estava en una situació relacional on sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia tenir veu, decidir, ni entendre… i també s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions o necessitats.

 

El pensament monògam més enllà de la parella

Les normes que imposa el pensament monògam a les relacions romàntiques i sexuals afecten de retruc a tota la resta de relacions: ens diu com ens hem de relacionar segons cada un dels estatus relacionals (parella, amistat, etc) i  col·loca a cada estatus en unes posicions diferents, creant jerarquies. Aquest pensament genera una demanda d’exclusivitat a la parella no només sexual: abasta gairebé tots els aspectes de la vida, com la quantitat de temps que es passa juntes, el tipus d’activitats que no poden dedicar-se a altres persones (com les vacances o la criança), o el reconeixement de la relació. El reconeixement és el que ens ajuda a valorar cada una de les relacions que tenim i a “reconèixer” la seva existència (sense reconeixement tot el que ens aporta s’esborra amb molta facilitat i no es reconeix la possibilitat de tenir-hi compromisos, com tampoc de cures), i sol ser només cap a les relacions de parella.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació. A través de les demandes d’exclusivitats, especialment la de reconeixement, es genera una jerarquia entre relacions que permet que es puguin crear “normes” que s’imposen des de la relació de parella cap a les “altres” relacions, que acaben sent dominades per les parelles sense que les persones que formen part d’aquestes “altres” relacions puguin tenir veu sobre la seva pròpia relació. S’ha de matisar que jerarquia i importància o prioritat no són el mateix: tenir diferents relacions de diferents graus d’importància o que es prioritzen unes en vers altres no vol dir que siguin jeràrquiques, ja que es poden tenir relacions de diferent importància i prioritat, o compartint coses totalment diferents, sense necessitat de treure veu a aquelles persones en les coses que li afecten.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem “relació” sempre es pensi en “relació de parella”, que quan diguem “sentiments” per defecte es pensi en els “romàntics”, o també que quan parlem de violències com la “de gènere” o el “maltractament” es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

Aquest pensament es pot reproduir també quan anomenem les nostres relacions com “sexeafectiva”, “companya”, o no etiquetant-la; també se pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella “principal” o des de les “parelles” cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

 

Violència monògama

La violència monògama s’expressa de diferents formes segons el tipus de relació: hi ha un tipus que es reprodueix en la relació de parella, però hi ha un altre que es reprodueix en les altres relacions i que es basa en l’esborrat. Un exemple és que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o se’ls recordi que “només” són amistats (col·locant-les en una posició inferior). Violència és que intentin demostrar que no ets “ningú” perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació, o que no se t’escolti quan expresses algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona sempre, siguin quins siguin, i sigui quin sigui el context.

 

Qui sol ser més sensible a patir aquesta violència són aquelles persones que són travessades per altres estructures (com el masclisme, l’heterosexisme, el racisme, el classisme, el capacitisme, etc). Em preocupa el risc de que persones amb molts privilegis s’apropiïn d’aquest discurs per a victimitzar-se i dir que estan molt oprimits. Les que normalment queden més marginades en les relacions són persones que els travessen altres estructures. A més, les persones amb molts privilegis, podrien, en alguns casos, beneficiar-se’n, degut a que relacions amb poca implicació els suposaria per part d’ells no haver de sacrificar cap dels seus privilegis per a mantenir les seves relacions (dedicar temps, atencions, compromisos o cures).

 

Trencar amb el pensament monògam

El consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla l’únic lloc on trobar resguard en una societat patriarcal, capitalista i agressiva, especialment per qui ens travessa la violència estructural. Sovint es fa aquest apunt, però s’oblida d’assenyalar la falta de cures fora de la parella (o de certs tipus de relacions i les jerarquies) com també un dels problemes principals, deixant oberta la porta a seguir reproduint sempre el mateix per a centrar-nos en la parella com la “salvació”  a tots els mals.

Porto temps criticant (molt) la monogàmia. La detesto. Però gairebé sempre que la critico sento una reacció molt forta d’altres persones suposant que el que critico és la falta d’alliberament sexual de les que s’identifiquen com a monògames: no és aquesta la meva principal intenció, ja que suposaria molta insensibilitat per no voler entendre les limitacions que ens trobem moltes persones en un procés com és qualsevol “alliberament”. A mi el que més em preocupa és la base de com ens relacionem, les jerarquies, la dominació i l’abús de poder. Em dol el procés en el que es treu veu tant sovint a tantes persones, especialment les que ja pateixen vulnerabilitats. Les C, i totes les lletres que hi van al darrera, s’han convertit en la meva principal obsessió.

Trencar amb la monogàmia no hauria “només” d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més “parelles” o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria “només” d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. És a dir, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les “altres”: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘¡”ser”.

Share

plurisexualitats i estereotips II: la infecció i el perill com a formes d’embrutar i contaminar les estructures imposades

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, monogàmia/pensament monògam, infeccions, heterosexisme

Aquesta és la segona part de ‘plurisexualitats i estereotips’. La primera la podeu llegir aquí.

 

A les persones plurisexuals (aquelles orientacions on ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com les polisexuals, pansexuals o bisexuals, entre d’altres) socialment se’ns veu com portadores i fons d’ITS (infeccions de transmissió sexual). Però aquest estereotip d’infecció va molt més enllà: és la metàfora del perill que podem arribar a representar a les estructures de poder, especialment a l’heterosexisme i a la monogàmia. Les persones plurisexuals som aquelles que podem embrutar i contaminar la barrera que s’ha construït entre dos mons que han estat creats per a que estiguin separats infectant-los entre ells (el bo de l’heterosexual i el dolent de l’homosexual) i aquelles que posem en qüestió algunes de les idees amb les que es sustenta la insensibilitat relacional de la cultura monògama. Les persones plurisexuals en aquest marc simbòlic som considerades (i som) infeccioses i perilloses.

Una part del perill que representem és la possibilitat de contaminar i desdibuixar el privilegi heterosexual. Imaginem-nos una persona que en un moment donat té o està tenint una pràctica sexual, afectiva i/o romàntica que es llegeix socialment com a heterosexual (degut a que és una pràctica amb una persona d’un gènere diferent al seu): si acceptes l’existència d’opcions, orientacions o identitats on existeix una atracció cap a més d’un gènere, no pots demostrar de cap manera que aquella persona pel simple fet de tenir aquelles pràctiques és heterosexual, ja que podria ser bisexual, pansexual, o polisexual, o bé inclús també asexual/arromàntica (ja que també cap la possibilitat de que no existeixi atracció tot i les pràctiques que puguem tenir). De fet, és impossible davant d’aquesta possibilitat demostrar que l’heterosexualitat existeix en sí mateixa: això posa en perill la situació de privilegi i ‘norma’ de l’heterosexualitat. Per aquest motiu un dels funcionaments del monosexisme (estructura que oprimeix a les persones plurisexuals o no monosexuals) és negar la possibilitat de que existeixin persones que es puguin sentir atretes cap a més d’un gènere, mentre per l’altra banda ens defineix com a perilloses, infecciones i ‘contaminants’: precisament el que contaminem és la barrera hetero/homosexual, el que infectem són dos mons que no poden tocar-se, i el que posem en perill és el privilegi que tot això li dóna a l’heterosexualitat.

Per un altre costat, la monogàmia (com a estructura de poder) es sustenta a través de la idea de que el gènere de la persona amb la que mantens una relació romàntica i sexual és el que et completa i per tant una de les coses que necessites buscar (de fet, els dos gèneres binaris ‘acceptats’ i imposats s’han construït a través de rols que es consideren totalment diferents i ‘complementaris’). Aquesta idea es va construir juntament amb l’heterosexualitat per a fer de les dones una propietat dels homes, però s’ha reproduït després també en l’homosexualitat amb teories molt diverses on la idea de la recerca de la completesa pot estar també en el mateix gènere. Si seguim aquesta suposició construïda i que no se’t mostra de forma directa (has de capbussar-te en el pensament monògam, monosexista i patriarcal per adonar-te’n), les persones plurisexuals, al sentir-nos atretes cap a més d’un gènere, necessitaríem més d’una persona per completar-nos i trencaríem amb la mateixa necessitat de mantenir la monogàmia com a estructura social. Per tant, les persones plurisexuals representem també un perill pel pensament monògam i aquest és un dels molts motius pels quals sempre se’ns estereotipa com a no monògames i promíscues, representant un perill social que ha d’esborrar-se i eliminar-se.

Sí, les persones plurisexuals som infecciones, contaminem, embrutem i som perilloses. Infectem dos mons que han sigut construïts per a que no es toquin: l’heterosexual (el bo) i l’homosexual (el dolent). Dos mons que no es poden tocar perquè si es toquessin el privilegi de l’heterosexualitat quedaria qüestionat. Contaminem i embrutem perquè representem una amenaça cap a les jerarquies d’orientació i per tant a les de gènere, incloent les múltiples identitats. Som perilloses perquè la nostra existència posa en dubte les bases en les que es sustenta el pensament monògam que acaba imposant unes relacions basades en la propietat i en el consum.

Share

dones i no binàries plurisexuals i no monògames: objectificació i falta de pertinença

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Les dones plurisexuals (i altres gèneres no binaris que puguin estar travessats pel masclisme)  sofrim els efectes del monosexisme juntament amb el masclisme, que afecta les nostres vides a través sobretot de la violència simbòlica. El monosexisme, per contextualitzar, és aquella opressió que patim les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere (les plurisexuals o aquelles que no s’identifiquen amb una monosexualitat, com les pansexuals, bisexuals, polisexuals, entre d’altres). Un exemple d’aquesta intersecció és la vulnerabilitat que patim per estar més exposades a la violència sexual degut a estar més objectificades per la mirada de l’home que construeix una plurisexualitat ‘femenina’ pel seu plaer.

Alguns estudis del Regne Unit, Canadà i Estats Units, van mostrar que també som més vulnerables a patir més problemes de salut mental (intents de suïcidi, angoixa, depressió, estrés post-traumàtic, autolesió, etc) que les dones monosexuals (tant lesbianes com heterosexuals). La diferència entre lesbianes i plurisexuals especialment s’agreujava en àrees urbanes, degut a que les plurisexuals ens costa molt més trobar espais que puguem sentir segurs i on puguem treballar les nostres vulnerabilitats, fins i tot en àrees on hi ha activisme i espais LGBT+/queer: o sigui, que molts espais LGBT+/queer no són espais segurs per a nosaltres. A la vegada, les dones i les persones no binàries plurisexuals hem dedicat molts anys a adaptar-nos a les necessitats d’altres col·lectius perquè no solem tenir espais propis on parlar i tractar les nostres pròpies vivències i degut a això sovint hem de definir els nostres problemes i opressions utilitzant altres tipus d’experiències (especialment les monosexuals).

Quan, a més de ser plurisexuals, també som ‘no monògames’, hem d’anar encara amb més cura amb les nostres vulnerabilitats ja que la violència sexual s’incrementa (les dones i persones no binàries no monògames també podem ser vistes per la mirada masculina com a més accessibles i objectificables), sumant-se a la particularitat de l’objectificació que suposa la recerca d’unicorns (aquelles dones bisexuals buscades per parelles home-dona per a satisfer les seves fantasies i desitjos sexuals i/o afectius). Tot i la importància de tenir espais segurs per a les que també som no monògames, el que normalment ens trobem és que la majoria dels espais construïts i que són de més fàcil accés són espais monosexuals (sobretot heterosexuals) on sofrim violència.

Per un altre costat, els espais plurisexuals (on la majoria d’ells són bisexuals ‘normatius’) esborren a les persones plurisexuals no monògames dient que les persones plurisexuals no som promiscues i som monògames. La raó per la qual passa això és perquè un dels estereotips de les plurisexualitats és que som promiscues i hipersexuals. Que se t’assigni un estereotip com aquest és una reproducció de monosexisme, això és clar;  no obstant, en molts espais bisexuals normatius existeix normalment la idea de que lluitar contra els estereotips significa negar-los: fent això neguen l’existència d’una part de la comunitat (aquelles plurisexuals que no som monògames) i senyala la nostra no-monogàmia com la causa de la violència sexual i l’objectificació que sofrim després. Això fa que molts espais bisexuals siguin molt hostils per a les plurisexuals no monògames.

És de vital importància per a les dones i persones no binàries plurisexuals i no monògames crear els nostres propis espais segurs, mentre a la vegada podem fer que els nous espais que es creen on es toquen diversos eixos (queer, feministes o no monògams) siguin més segurs per nosaltres, i on puguem parlar i tenir en compte les nostres vulnerabilitats. En aquests espais el monosexisme s’ha d’acceptar com una estructura de poder, com també han de tenir el feminisme i la sensibilitat transversal en les seves bases.

Share

relacions a la nostra mida: no-monogàmies de pensament monògam i liberal

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: pensament monògam, pensament liberal de les relacions

 

En algunes no-monogàmies un pensament que es repeteix bastant és la idea de que les relacions les hem de construir a la nostra mida: trobar quins són els nostres desitjos, necessitats i voluntats i a partir d’aquí construir el tipus de relacions que ens van bé i volem, com si les relacions haguessin de ser un objecte fet a mida per les nostres necessitats. Aquesta idea intenta diferenciar-se de la monogàmia (de fet s’intenta presentar com ‘la’ alternativa a la monogàmia), ja que la monogàmia ens imposa un únic model de relació que no té en compte les nostres necessitats, desitjos o gustos. Però tot i que aquesta idea sembla una vertadera ‘alternativa’ al discurs monògam, la realitat és que el que fa és reproduir un pensament molt semblant però de caire més liberal que acaba beneficiant a qui més privilegis té.

Aquesta forma de veure les relacions prové de la idea de que el nostre entorn (i per tant les nostres relacions o les persones amb les que ens relacionem) estan al nostre servei i les modifiquem i emmotllem al que nosaltres necessitem: un acte d’objectificació que oblida que aquestes altres persones també poden tenir necessitats, desitjos o voluntats que poden ser diferents a les nostres o incompatibles i a les quals també hem de ser sensibles (i que es podria ampliar a tot el que no són relacions, perdent la sensibilitat amb el funcionament del nostre entorn o medi ambient). Movent-nos amb aquest pensament, les persones que tenen més privilegis els és més fàcil obtenir les seves necessitats ja que el sistema, a través de creences socials i normes, els hi proveeix amb molta més facilitat, mentre que les persones amb menys privilegis respecte les primeres acaben sent les que s’emmotllen i s’adapten.

Una forma de construir relacions sent conscients del nostre entorn, i per tant sent conscients de les altres persones, no només ha de passar per entendre què volem nosaltres, sinó també què volen i poden aportar a la relació les persones amb les que ens relacionem, i què volen i necessiten elles. Ser conscients de les altres significa no adaptar-les a nosaltres, sinó trobar maneres de construir-nos que ens puguin tenir en compte a les persones que composen la relació, i adaptar-nos una mica també a què ens poden aportar elles o el què ens aporten. I, finalment, i no menys important, ser conscients de que ens movem en un mar molt complicat d’estructures de poder que no ens situen a totes al mateix lloc i que a més influeixen i afecten totes aquestes necessitats i desitjos (tant perquè les estructures ens construeixen part de les necessitats com també perquè ens vulnerabilitzen a moltes quan les nostres necessitats no estan cobertes de forma sistemàtica).

Passa semblant quan parlem de cures: creiem que cuidar és fer allò que per nosaltres significa cuidar i que hem d’acceptar que les demés ens cuidaran com elles senten que és cuidar. I podria ser (i de fet passa moltíssim) que per a una altra persona cuidar signifiqui fer certes coses que jo no necessito, i que en molts casos em va malament que se’m facin. Però quan cuidem… es tracta de l’altra, no? De tenir-la en compte, vull dir (quan no ens referim a auto-cures, òbviament). En realitat si el que volem és tenir cura de l’altra el que hauríem de fer és entendre què necessita l’altra per a sentir-se cuidada en comptes de pensar sempre en nosaltres i què necessitem per sentir que cuidem. Al final sembla que les cures acabin tractant-se més de ‘sentir-nos tranquil·les i bones persones perquè cuidem’ i no de tenir en compte el valor de l’altra persona. Cal emfatitzar que ser sensibles a què necessiten les demés per sentir-se cuidades no ha d’implicar automàticament haver de complir els desitjos de l’altra persona, sinó simplement ser-ne conscient i tenir-les en compte.

Adaptar el nostre entorn a nosaltres és un pensament liberal que es reflexa també en com veiem el nostre medi ambient i el teixit social (en el que ens movem i el que està més enllà però que també és afectat per nosaltres). Per a mi l’alternativa a la idea monògama de que les relacions estan establertes a través de paràmetres estructurals que no tenen en compte els meus desitjos, necessitats ni voluntats, no és deixar de tenir en compte els desitjos, necessitats ni voluntats de les altres, fent el mateix que fa la monogàmia però exercint-ho com a persona amb més privilegis a través d’un discurs liberal de les relacions. Una alternativa a la imposició de la monogàmia és la de valorar cada una de les relacions que tenim pel que ens aporta i pot aportar cada una a part del que nosaltres poguéssim desitjar d’elles.

Share

sant valentí i el menyspreu de les relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: amatonormativitat, monogàmia (pensament monògam), devaluació de les relacions fora de la parella

 

Sant Valentí és un dia en el que el capitalisme, apropiant-se de tot el que és estructural, celebra, juntament amb el patriarcat, l’amor romàntic i tots els seus mites. És un dia on conceptes com “parella”, “amor”, “romanticisme” o el propi pensament monògam es donen totalment per suposats a través d’una exaltació de tota la violència que poden comportar si no se’ls expressa a través d’un filtre crític. Qüestionar el seu funcionament, o posar en dubte que hagin de ser conceptes “universals” amb valors compartits per a totes, pot arribar a ser considerat un acte de traïció. Però moltes hem vingut a ser traïdores, i jo sóc una d’aquestes. La meva traïció, però, no és només per criticar com afecten els mites de l’amor romàntic a les persones que formen part del que anomenem “parelles”, sinó també per qüestionar com afecta tot això a tota la resta d’afectes i relacions que queden sempre més al marge: les amistats, les companyes, les conegudes, o aquelles amb les que compartim projectes infravalorats per no tenir una base romàntica.

Durant els darrers anys, gràcies als feminismes i a tota la feina de les feministes, s’han assenyalat moltes de les problemàtiques d’aquesta exaltació de l’amor romàntic: els mites de l’amor romàntic generen un ideal de relació totalment mitificat al voltant d’una relació de poder entre l’home i la dona (que també es reprodueix entre persones d’altres gèneres o entre persones del mateix gènere, però que té el seu origen i s’ha construït socialment per a la unió de les construccions occidentals home-dona). Aquests mites poden arribar a generar molta violència i inclús propiciar i excusar el feminicidi.

Els mites de l’amor romàntic es poden resumir en, per exemple, creure que hi ha una parella per a la qual estem predestinades i que ha estat l’única o millor elecció possible, creure que és impossible que ens agradin diverses persones a la vegada, creure que l’amor ho pot tot i que qualsevol sacrifici és vàlid, o bé creure que els membres de la parella han de ser “un”. A més, aquests mites no han estat construïts en igualtat al voltant dels rols de gènere binaris home-dona, i tradicionalment la dona és la que fa els sacrificis, estima incondicionalment (i sense posar cap límit) a l’home, la que cuida, i la que també sacrifica la seva identitat en benefici de l’”un” (un “un” que s’identifica molt més amb el pensament, benefici i emoció vinculada a l’home que forma part de la relació). Els mites de l’amor romàntic juntament amb la diferència de gènere facilita l’apropiació de les dones per part dels homes, per a fer amb elles qualsevol cosa que els beneficiï, portant en molts casos a l’assassinat d’elles en el cas de que puguin revelar-se contra la idea de ser la seva propietat.

A tota aquesta crítica, que és molt important i necessària, cal afegir-li a més una altra de la qual no se’n parla tant en una data com aquesta: l’exaltació de l’amor romàntic devalua altres tipus de relacions i d’afectes. Aquesta devaluació és un altre tipus de violència relacionada amb el menyspreu o l’esborrat de les pròpies relacions (i de tot el que aquestes relacions comporten, les seves cures, els seus compromisos i les violències que s’hi podrien reproduir). Fora de les relacions de “parella” (les romàntiques per dir-ho d’alguna manera) les relacions afectives com són l’amistat, el companyerisme, o relacions on es comparteixen projectes no vinculats a les relacions romàntiques, són relacions vistes i tractades com “inferiors”, “poc importants” i també com a “alteritats”.

L’amatonormativitat va ser introduïda i definida per Elizabeth Brake a Minimizing Marriage (2012) com la creença de que l’amor romàntic té un valor especial i que està per sobre d’altres relacions afectuoses: suposa que una relació amorosa “romàntica” és “normal” per les persones humanes, que tenir-ne és un objectiu compartit i universal, i que a més ha de ser preferent respecte altres tipus de relacions. Aquestes suposicions devaluen les relacions d’amistat i altres relacions afectuoses, que les “sacrifica” en favor de l’amor romàntic i relega l’amistat i la relació amb una mateixa a la invisibilitat cultural. Aquí podem veure com, paral·lelament, l’amor romàntic i els seus mites reprodueixen altres tipus de “sacrificis” de forma múltiple.

Aquesta creença, convertida en estructura de poder social, col·loca a les relacions que no són la parella en una posició inferior i les esborra: la jerarquia relacional el que fa és esborrar la veu (els desitjos i necessitats) de les persones que formen part d’aquestes relacions considerades “inferiors” posant per sobre la veu de les persones amb les que es té una relació “romàntica”. Aquesta devaluació de relacions acaba tenint conseqüències com l’esborrat o menyspreu d’emocions, de necessitats, de cures, de compromisos, de molèsties i incomoditats que s’estiguin podent sentir o també de violències generades en aquestes relacions “menystingudes”’. El vocabulari que utilitzem ho diu molt clar quan utilitzem expressions com “només és una amistat” (on aquest “només” denota “falta” o “inferioritat”) o bé expressem alteritat dient l’”altra” o l’”amant”.

L’amor romàntic no només violenta les relacions de parella. L’amor romàntic sacseja, remou i afecta a tot tipus de relacions. A les que no violenta a través de l’apropiació i els mites de l’amor romàntic, les esborra, devalua i menysprea. És curiós si més no que després som nosaltres les que som acusades de devaluar l’amor quan fem aquesta crítica, mentre a la vegada hem de sentir perles com que “les amistats no cal cuidar-les ja que no les pots perdre”.

Share

el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, exclusió

 

Les relacions s’han convertit en una part important (i principal) de les meves preocupacions. Un dels motius d’aquesta preocupació és que les relacions són el vehicle de la violència estructural i perquè, a més, som dependents d’elles: tenim una interdependència amb l’entorn (i per tant també depenem de les persones que ens envolten i amb les que ens relacionem). Sumat a tot això, a mi les relacions sempre m’ha costat portar-les amb una certa “normalitat”: m’han pesat, se m’han fet incomprensibles i complicades. Això és degut a que em costa entendre el funcionament “normal” (tipificat) de la gent, desxifrar-la, llegir o veure aquelles normes socials amagades, implícites (no explicades de forma més explicita, sinó que s’han d’interpretar), suposades i que totes semblen comprendre: aquelles que socialment es creu que jo hauria d’entendre també “per defecte”. Les situacions conflictives se’m fan costa amunt, ja que les meves necessitats en la comunicació no solen encaixar amb les que “han de ser” (inclús en alguns moments es confonen i s’interpreten com hostils o esquives) que, sumat al factor de que degut al meu gènere les meves necessitats han sigut negades de forma sistemàtica, fa que molts cops senti la necessitat d’evitar i rebutjar el conflicte. Tot això també ha sigut un motiu pel qual les relacions s’han convertit en el centre de moltes de les meves reflexions.

Les relacions també són un vehicle de violència totalment normalitzada, implícita i reglada. Un altre motiu que fa de les relacions un tema tant important és que les estructures de poder es reprodueixen a través d’aquestes: l’opressió consisteix en un conjunt de mecanismes que s’articulen a través de les relacions a escales molt diferents (relacions afectives, amoroses, sexuals, familiars, laborals o institucionals, entre d’altres). Les estructures, a través d’aquests mecanismes relacionals, exclouen, marginen, exploten, alienen, desapoderen o violenten. Les tècniques de dominació s’exerceixen de forma molt “normalitzada” a través del llenguatge, de les normes socials o de la forma d’expressar-nos (no només verbalment, sinó també corporalment).

Finalment, amb tot això s’afegeix que per defecte la forma de relacionar-nos està basada en el capitalisme de les relacions (molt lligat al pensament monògam i relacional en general): l’objectificació amb la que ens relacionem per defecte (que fa que veiem a les demés persones com a “objectes” per satisfer els nostres desitjos i necessitats sense tenir en compte els de l’altra persona), la competitivitat entre persones per poder ser reconegudes per una mateixa relació, el consumisme relacional, o les demandes que exclouen a persones amb menys privilegis i que beneficien a qui més privilegis té. D’aquesta manera tant violenta, les persones que queden més als marges, ja no només pel seu gènere o per la seva orientació sexual sinó també les lletges, les gordes, les persones amb diversitat funcional, les neurodivergents, les pobres, les racialitzades… tenen/tenim moltes més probabilitats de quedar-se/-nos “fora”. Quedar-se “fora” pot tenir moltes implicacions: tant afectives, físiques (com el capital sexual), de salut (tant mental con física també), o inclús econòmiques, entre d’altres.

En aquest grup d’”excloses” estem també aquelles que tenim formes de comunicar-nos que solen ser interpretades com “poc naturals”, “fredes”, “dramàtiques”, “estranyes” o “poc sinceres”: les que no podem mirar els ulls quan ens parlen, les que ens costa el contacte físic en situacions emocionalment complicades (o simplement que no els agraden certes proximitats o contactes físics), les que necessitem d’un contacte (físic o no) especial per a no sentir-nos soles, les que no podem dir les coses amb “naturalitat” i “tranquil·litat”, les que necessitem moltes vegades pausar (inclús durant dies) una conversa o discussió per a calmar-nos o reflexionar les nostres emocions i respostes, les que patim d’ansietat, les depressives, les compulsives, les “massa” intenses, les que s’interpreten com “massa poc empàtiques”, les que necessitem més atencions, o les que no podem sempre portar les converses “difícils” cara a cara o necessitar expressar certes coses a través d’escrits, per xats o altres vies que ens permetin certa “calma” i reflexió.

Aquestes persones som sovint expulsades d’algunes no-monogàmies, aquelles més normatives o lliberals. Tot i així, no ens pensem que s’ho han inventat aquest tipus de no-monogàmies, sinó que és un pensament heretat de la monogàmia i que el que fa és multiplicar-lo: és el capitalisme de les relacions. Només les persones que s’expressen tal com està estipulat que és “normal”, les que aconsegueixen controlar l’art de la dominació a través d’eines “neutres” com la comunicació no violenta, o les que reaccionen davant dels esdeveniments amb un drama “acceptable” a través d’uns paràmetres drama-normatius, seran les que guanyin el premi de poder ser considerades vàlides per a poder tenir “relacions” i per entrar al club d’aquestes no-monogàmies d’alt standing o “privilegiades”.

No us penseu que m’estic inventant res. Un exemple bastant descarat del que estic comentant està en el llibre de More than Two. Haig d’admetre que aquest llibre em va agradar força, recomano la seva lectura ja que fa una crítica important cap a les relacions jeràrquiques i les seves conseqüències (tot i que no m’identifico com a poliamorosa i crec que li falta estendre la crítica més enllà de les relacions romàntiques i sexuals). Ara bé, només cal arribar al subcapítol “Mental Health Issues and Polyamory” (dins del capítol 21 titulat “Poly Puzzles”) on parla sobre salut mental per adonar-nos de que encara ens queda molta feina per fer (en quant a discurs inclusiu, no a les persones que ens travessa el tema de la salut mental). Aquest subcapítol bàsicament el que diu és que hi ha persones que degut a tenir una salut mental més precària o patir de certs “trastorns” o neurodivergències no podem ser no monògames: resumint de forma planera el que diu és que les persones amb depressions, ansietat, trastorns diagnosticats o altres neurodivergències no podem portar les relacions amb “facilitat” i per tant no podem ser no monògames perquè se’ns multiplica la complicació. No hagués sigut més adient haver conclòs que algunes no-monogàmies s’han construït amb un discurs que exclou a les persones amb trastorns o amb neurodivergències? O, de forma ja més general, que hem heretat socialment un discurs sobre les relacions que exclou a una part de les persones? Evidentment, un discurs on les cures es contemplen de forma simplista, superficial, on campa l’individualisme, la competitivitat i el consumisme relacional amb discursos com “hem d’adaptar les nostres relacions a les nostres necessitats o gustos”, acaba excloent a totes aquelles que compliquem tal simplicitat i tal violència relacional normalitzada que només beneficia a qui més privilegis té.

M’agradaria remarcar que tota la dificultat que he expressat al principi del text que em representen les relacions no ve donada per la diferència entre la meva forma de funcionar i la que s’ha estipulat com la que “ha de ser”. El problema de base no és que hi hagi diferents formes de funcionar i diferents necessitats, sinó que el discurs sobre les relacions no és sensible a les diferències en comunicació, necessitats, o reaccions emocionals, i per tant només beneficia a un funcionament: el “normal”. Si en comptes de funcionar a través de normes implícites que s’han de suposar ho fes a través de la sensibilitat a la diferència aquesta dificultat estaria repartida i suavitzada. És més, no només ens facilitarien l’existència a les que funcionem de forma diferent, sinó que seria una forma de trencar amb estructures de poder, dominació i de generar relacions més horitzontals. I de pas, trencar també amb el pensament monògam, ja que és el que de per sí mateix ens exclou des del principi.

Share