TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, exclusió

 

Les relacions s’han convertit en una part important (i principal) de les meves preocupacions. Un dels motius d’aquesta preocupació és que les relacions són el vehicle de la violència estructural i perquè, a més, som dependents d’elles: tenim una interdependència amb l’entorn (i per tant també depenem de les persones que ens envolten i amb les que ens relacionem). Sumat a tot això, a mi les relacions sempre m’ha costat portar-les amb una certa “normalitat”: m’han pesat, se m’han fet incomprensibles i complicades. Això és degut a que em costa entendre el funcionament “normal” (tipificat) de la gent, desxifrar-la, llegir o veure aquelles normes socials amagades, implícites (no explicades de forma més explicita, sinó que s’han d’interpretar), suposades i que totes semblen comprendre: aquelles que socialment es creu que jo hauria d’entendre també “per defecte”. Les situacions conflictives se’m fan costa amunt, ja que les meves necessitats en la comunicació no solen encaixar amb les que “han de ser” (inclús en alguns moments es confonen i s’interpreten com hostils o esquives) que, sumat al factor de que degut al meu gènere les meves necessitats han sigut negades de forma sistemàtica, fa que molts cops senti la necessitat d’evitar i rebutjar el conflicte. Tot això també ha sigut un motiu pel qual les relacions s’han convertit en el centre de moltes de les meves reflexions.

Les relacions també són un vehicle de violència totalment normalitzada, implícita i reglada. Un altre motiu que fa de les relacions un tema tant important és que les estructures de poder es reprodueixen a través d’aquestes: l’opressió consisteix en un conjunt de mecanismes que s’articulen a través de les relacions a escales molt diferents (relacions afectives, amoroses, sexuals, familiars, laborals o institucionals, entre d’altres). Les estructures, a través d’aquests mecanismes relacionals, exclouen, marginen, exploten, alienen, desapoderen o violenten. Les tècniques de dominació s’exerceixen de forma molt “normalitzada” a través del llenguatge, de les normes socials o de la forma d’expressar-nos (no només verbalment, sinó també corporalment).

Finalment, amb tot això s’afegeix que per defecte la forma de relacionar-nos està basada en el capitalisme de les relacions (molt lligat al pensament monògam i relacional en general): l’objectificació amb la que ens relacionem per defecte (que fa que veiem a les demés persones com a “objectes” per satisfer els nostres desitjos i necessitats sense tenir en compte els de l’altra persona), la competitivitat entre persones per poder ser reconegudes per una mateixa relació, el consumisme relacional, o les demandes que exclouen a persones amb menys privilegis i que beneficien a qui més privilegis té. D’aquesta manera tant violenta, les persones que queden més als marges, ja no només pel seu gènere o per la seva orientació sexual sinó també les lletges, les gordes, les persones amb diversitat funcional, les neurodivergents, les pobres, les racialitzades… tenen/tenim moltes més probabilitats de quedar-se/-nos “fora”. Quedar-se “fora” pot tenir moltes implicacions: tant afectives, físiques (com el capital sexual), de salut (tant mental con física també), o inclús econòmiques, entre d’altres.

En aquest grup d’”excloses” estem també aquelles que tenim formes de comunicar-nos que solen ser interpretades com “poc naturals”, “fredes”, “dramàtiques”, “estranyes” o “poc sinceres”: les que no podem mirar els ulls quan ens parlen, les que ens costa el contacte físic en situacions emocionalment complicades (o simplement que no els agraden certes proximitats o contactes físics), les que necessitem d’un contacte (físic o no) especial per a no sentir-nos soles, les que no podem dir les coses amb “naturalitat” i “tranquil·litat”, les que necessitem moltes vegades pausar (inclús durant dies) una conversa o discussió per a calmar-nos o reflexionar les nostres emocions i respostes, les que patim d’ansietat, les depressives, les compulsives, les “massa” intenses, les que s’interpreten com “massa poc empàtiques”, les que necessitem més atencions, o les que no podem sempre portar les converses “difícils” cara a cara o necessitar expressar certes coses a través d’escrits, per xats o altres vies que ens permetin certa “calma” i reflexió.

Aquestes persones som sovint expulsades d’algunes no-monogàmies, aquelles més normatives o lliberals. Tot i així, no ens pensem que s’ho han inventat aquest tipus de no-monogàmies, sinó que és un pensament heretat de la monogàmia i que el que fa és multiplicar-lo: és el capitalisme de les relacions. Només les persones que s’expressen tal com està estipulat que és “normal”, les que aconsegueixen controlar l’art de la dominació a través d’eines “neutres” com la comunicació no violenta, o les que reaccionen davant dels esdeveniments amb un drama “acceptable” a través d’uns paràmetres drama-normatius, seran les que guanyin el premi de poder ser considerades vàlides per a poder tenir “relacions” i per entrar al club d’aquestes no-monogàmies d’alt standing o “privilegiades”.

No us penseu que m’estic inventant res. Un exemple bastant descarat del que estic comentant està en el llibre de More than Two. Haig d’admetre que aquest llibre em va agradar força, recomano la seva lectura ja que fa una crítica important cap a les relacions jeràrquiques i les seves conseqüències (tot i que no m’identifico com a poliamorosa i crec que li falta estendre la crítica més enllà de les relacions romàntiques i sexuals). Ara bé, només cal arribar al subcapítol “Mental Health Issues and Polyamory” (dins del capítol 21 titulat “Poly Puzzles”) on parla sobre salut mental per adonar-nos de que encara ens queda molta feina per fer (en quant a discurs inclusiu, no a les persones que ens travessa el tema de la salut mental). Aquest subcapítol bàsicament el que diu és que hi ha persones que degut a tenir una salut mental més precària o patir de certs “trastorns” o neurodivergències no podem ser no monògames: resumint de forma planera el que diu és que les persones amb depressions, ansietat, trastorns diagnosticats o altres neurodivergències no podem portar les relacions amb “facilitat” i per tant no podem ser no monògames perquè se’ns multiplica la complicació. No hagués sigut més adient haver conclòs que algunes no-monogàmies s’han construït amb un discurs que exclou a les persones amb trastorns o amb neurodivergències? O, de forma ja més general, que hem heretat socialment un discurs sobre les relacions que exclou a una part de les persones? Evidentment, un discurs on les cures es contemplen de forma simplista, superficial, on campa l’individualisme, la competitivitat i el consumisme relacional amb discursos com “hem d’adaptar les nostres relacions a les nostres necessitats o gustos”, acaba excloent a totes aquelles que compliquem tal simplicitat i tal violència relacional normalitzada que només beneficia a qui més privilegis té.

M’agradaria remarcar que tota la dificultat que he expressat al principi del text que em representen les relacions no ve donada per la diferència entre la meva forma de funcionar i la que s’ha estipulat com la que “ha de ser”. El problema de base no és que hi hagi diferents formes de funcionar i diferents necessitats, sinó que el discurs sobre les relacions no és sensible a les diferències en comunicació, necessitats, o reaccions emocionals, i per tant només beneficia a un funcionament: el “normal”. Si en comptes de funcionar a través de normes implícites que s’han de suposar ho fes a través de la sensibilitat a la diferència aquesta dificultat estaria repartida i suavitzada. És més, no només ens facilitarien l’existència a les que funcionem de forma diferent, sinó que seria una forma de trencar amb estructures de poder, dominació i de generar relacions més horitzontals. I de pas, trencar també amb el pensament monògam, ja que és el que de per sí mateix ens exclou des del principi.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

monosexisme i monogàmia (intervenció en la taula rodona de les primeres jornades d’amors plurals)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El dia 14  de desembre de 2015 vaig participar en una taula rodona en les primeres jornades d’Amors Plurals. Aquesta és la meva intervenció (l’original la podeu trobar aquí), i anteriorment també la vaig penjar en castellà aquí.

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc kuirfeminista i sóc activista bisexual. Sóc membre del col·lectiu Enrenou, on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Abans de començar la meva intervenció m’agradaria explicar què vol dir ‘plurisexual’ i perquè faig servir aquest terme. Plurisexual és un terme paraigües que estem fent servir moltes activistes per a referir-nos a totes aquelles identitats o orientacions on hi ha una atracció afectiva i/o sexual cap a més d’un gènere. La plurisexualitat més coneguda és la bisexualitat, però n’hi ha d’altres com són la polisexualitat, la pansexualitat, etc (no entraré a definir-les totes o a explicar les seves diferències, però si en el debat o després algú en té curiositat jo i altres persones d’Enrenou que són a aquí podem explicar-ho). Sé que per a mi i per a moltes seria molt més fàcil que utilitzés la paraula bisexual perquè és la que la majoria coneix, però si faig això invisibilitzo a una bona i gran part de la meva comunitat, i intentant ser sensible a no fer-ho procuraré utilitzar plurisexual. Tot i així jo m’identifico majoritàriament com a bisexual (a vegades com a polisexual) i per tant quan em refereixi a mi segurament utilitzaré bisexual.

Un altre terme contraposat és el de ‘monosexual’. Monosexuals són les orientacions on hi ha una atracció cap a només un gènere. Monosexualitats són, per exemple, l’heterosexualitat i l’homosexualitat. I, finalment, també faré servir el terme ‘monosexisme’ per a referir-me al sistema o estructura de poder a través de la qual es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals o no monosexuals.

Vull fer èmfasi a més que quan parlo de gèneres no només m’estic referint als gèneres binaris, home i dona, sinó també a tots aquells gèneres que no cauen dintre dels binaris. A més, també s’ha de tenir en compte que hi ha persones que no s’identifiquen amb cap gènere, com són les persones agèneres.

He estat pensant una mica com fer aquesta intervenció i què portar en aquesta taula, i la veritat és que hi ha tantes coses que considero importants o que desperten en mi molta inquietud que em va costar decidir per on començar, ja que per a mi la plurisexualitat i la no monogàmia tenen moltes coses en comú. Al final vaig trobar que hi havia dos temes que trobava molt importants i molt interessants i em vaig quedar només amb un d’ells per qüestions de temps i perquè pogués desenvolupar-lo mínimament. El tema que vaig finalment descartar és el de la intersecció, de com vivim les persones plurisexuals la no monogàmia o com vivim les persones no monògames la plurisexualitat. Tot i que és un tema molt important el vaig descartar, però segur que dóna per a noves intervencions o per escriure’n articles. Finalment el tema que vaig decidir tractar és com es relaciona el monosexisme amb la monogàmia, o sigui com les discriminacions i opressions que rebem les persones plurisexuals estan relacionades amb el sistema de monogàmia imposada. El que aniré fent és anar desglossant el monosexisme i a la vegada l’aniré comparant amb la monogàmia.

La plurisexualitat és normalment discriminada de dues formes: a través de la invisibilitat i dels estereotips. La invisibilitat és l’esborrat constant de la nostra existència i de les nostres vivències, emocions i experiències. Així com l’heterosexualitat és l’orientació considerada bona i per defecte, ‘normal’ i sana, i l’homosexualitat és l’orientació considerada una malaltia, discriminable i menyspreable, la bisexualitat o altres plurisexualitats per altra banda és considerada inexistent. Les persones plurisexuals no existim i no estem representades en el vocabulari i la forma d’expressar-nos diàries. Posaré l’exemple així simple que gairebé sempre poso, de quan ens referim a les relacions. Quan parlem de relacions, parlem de relacions heterosexuals o homosexuals segons els gèneres de les persones que formen part de la relació; el sexe també l’anomenem hetero o lèsbic o gai, obviant l’orientació de les persones que hi participen. Si per exemple jo vaig pel carrer de la mà d’una noia diran que la meva relació és lèsbica i automàticament se’m llegirà com a lesbiana, invisibilitzant la possibilitat de que jo sigui bisexual, que és realment com m’identifico. És més, si jo tinc altres relacions amb persones d’altres gèneres en aquell moment no es tindrà en compte, ja que la lectura sempre és monògama.

A més també és bastant comú que quan una persona plurisexual canvia d’una relació amb una persona d’un gènere a una relació amb una persona d’un altre gènere s’acostumi a dir que ha canviat la seva orientació (oh, abans era hetero i ara està amb una noia i és lesbiana!), suposant evidentment que deixo de sentir-me atreta per altres persones o que podria si vulgués tenir altres relacions. Per tant, les nostres relacions es llegeixen a través d’una mirada monosexual (o sigui, heterosexual o homosexual) i a la vegada també monògama. Dues visions que s’alimenten entre sí. Aquí, potser, ja es comença a veure una mica la relació que té el amb la monogàmia, no creieu? Però bé, no tot s’arregla tan fàcilment com trencant amb la monogàmia, perquè si jo ara decidís anar pel carrer de la mà de dues persones de gèneres diferents (així, per veure si s’enteren) segurament no diran ‘oh, mira quina bisexual més cuki’, no. Aleshores el més probable és que em diguin que estic confosa o que encara no he sabut escollir un dels dos gèneres… O entre una de les dues persones? O sigui, que tant les persones plurisexuals com les no monògames bàsicament estem confoses o no sabem escollir. Bàsicament algun dia quan creixem totes haurem d’escollir un sòl gènere i deixar de ser plurisexuals i haurem d’escollir una persona i deixar de ser no monògames i quedar-nos allà per a tota la vida, no sigui que ens descontrolem. Sembla com si les plurisexualitats i la no monogàmia es consideressin estats d’immaduresa relacional.

Això de la confusió i la immaduresa ens connecta amb els estereotips que envolten a la bisexualitat. Com he comentat, a part de la invisibilitat, una altra forma amb la que es discrimina a persones plurisexuals és a través dels estereotips. A les persones bisexuals comunament, quan no se’ns esborra del mapa, se’ns associa amb un conjunt d’estereotips, que són connotacions socialment considerades com negatives: com he comentat, la confusió, però també hi ha d’altres com la inestabilitat, el no saber escollir, no saber el que es vol, la promiscuïtat… però aquests estereotips són una trampa, perquè són connotacions considerades negatives només degut a viure en una societat capitalista i patriarcal. Normalment el problema que ens trobem és que degut a la pressió social i a l’estigma relacionat amb tots aquests estereotips, ja que està mal vist estar confosa, ser inestable o ser promiscua, moltes persones bisexuals es senten amb la necessitat de negar-los dient que les persones plurisexuals no som així, anomentant-los ‘mites’, i dient que les persones bisexuals no som promiscues, no som inestables, no estem confoses, que sabem el que volem, i que evidentment som monògames… discriminant així una part de la nostra comunitat, i exercint violència cap a persones que reprodueixen aquests estereotips i que ja estan prou discriminades pel fet de ser així, invisibilitzant-les dintre de la nostra pròpia comunitat.

Però si ho mirem amb atenció, ja no només l’estereotip de la promiscuïtat, que és bastant obvi d’entendre que té una base patriarcal i sexòfoba en fer-nos creure que en la promiscuïtat hi ha alguna cosa de dolenta, sinó que a més, estar confosa o no saber què vols o no saber escollir, quan vius en una societat que t’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tens perquè escollir és fins i tot un acte revolucionari. Què vol dir ‘saber escollir’? Escollir entre ser hetero o homo? Escollir entre dues relacions que t’agraden? Escollir entre què? Estabilitat? Què vol dir ‘ser estable’? Reproduir el tipus d’estabilitat concreta per a la producció en una societat capitalista, per a la reproducció, per aïllar-me en una unitat familiar? Una estabilitat que m’obliga a ser la mateixa persona des del dia que neixo fins el que mori? A més acceptant ser el que m’han dit que haig de ser el dia que vaig néixer? Vist així, prefereixo estar confosa, ser inestable i no saber el què vull. I si a més l’única opció que em dóna aquest sistema és aïllar-me en una unitat familiar, lluny de les xarxes i les comunitats, prefereixo ser considerada promiscua. Amb tot això no vull dir que les persones plurisexuals siguem innerentment promiscues (de fet dintre de la comunitat plurisexual hi ha persones asexuals o hiposexuals), o inestables o confoses, sinó que l’activisme bisexual que invisibilitza totes aquestes possibilitats en el fons està obligant a una part de la comunitat a adequar-se a unes normes que reprodueixen un munt de discriminacions i opressions i inclús reprodueix bifòbia (ja que marca una línia entre quines són les bones bisexuals, aquelles que són monògames i que decideixen seguir el camí ‘marcat’ per la norma, i quines les males bisexuals), i evidentment monogàmia obligatòria.

No us recorden, a més, tots aquests estereotips als estereotips amb els que s’associa a les persones poliamoroses, o no monògames en general? Jo hi veig realment una relació bastant directa. Promiscues, no saben escollir entre les relacions que tenen, no saben el que volen, estan confoses i per això van ‘provant’… A les persones plurisexuals i a les no monògames se’ns associa amb l’’excés’ i el vici. Dintre del sistema monògam en el que vivim no tenir cap relació és considerat un desastre (hauria de sentir-me trista tot el dia i plorant), tenir-ne una és la perfecció (l’ideal romàntic de la mitja taronja), i tenir-ne més…. para, tenir-ne més és passar-se, on vas? Amb el gènere és el mateix, que no t’atraigui cap gènere és un desastre (mireu les persones asexuals que són considerades persones malaltes o que tenen algun error), que t’atragui un és la perfecció (l’ideal de la mitja taronja però amb els gèneres), i que t’agradi més d’un… stop, no et passis.

Tot això que acabo de comentar és una part de com s’expressa la bifòbia, o sigui les discriminacions i violències simbòliques a les que ens afrontem les persones bisexuals i plurisexuals, i com he explicat també sembla que tingui una relació íntima amb la monogàmia. Aquest sistema d’opressió i discriminació l’anomenem monosexisme. I podríem analitzar quines són les raons per les quals en aquest sistema existeix el monosexisme. Quines són les raons per les quals el monosexisme existeix com a sistema que discrimina i oprimeix a les persones plurisexuals? El monosexisme existeix per a reforçar altres estructures com el sexisme, la transfòbia, l’homofòbia i la monogàmia. Per exemple, reforça el sexisme i la transfòbia i la diferenciació jeràrquica entre els gèneres (tant els imposats com aquells escollits o sentits) ja que la nostra suposada no preferència en el gènere de les persones per les quals ens sentim atretes qüestiona aquestes diferenciacions, imposicions i jerarquies. Per exemple, reforça l’homofòbia, ja que la nostra existència qüestiona aquesta divisió tan clara entre el que és definit com a ‘correcte’, que és l’heterosexualitat, i el que és incorrecte, que és l’homosexualitat, i nosaltres som considerades una cosa que contamina aquesta frontera i barrera (i per tant la posa en qüestió). I, per últim, i aquesta és la que més ve a cuento ara mateix, reforça la monogàmia obligatòria, ja que la nostra suposada promiscuitat, confusió i inestabilitat i la nostra pròpia existència que qüestiona el que és definit com a excés i no excés fa tremolar el sistema monògam imposat. Per tant, reproduir monosexisme és indirectament reproduir sexisme, transfòbia, homofòbia i monogàmia obligatòria.

Hi ha una altra cosa curiosa amb la monosexualitat i la monogàmia. Normalment les monosexualitats són percebudes d’una forma bastant monolítica; per exemple es percep que una persona heterosexual ha de sentir atracció afectiva, romàntica y sexual cap a l’’altre’ gènere, i l’homosexualitat cap al mateix. O sigui, s’ha de sentir totes les atraccions (sexual, afectiva y romàntica) cap a un sol gènere. Dintre de les plurisexualitats una cosa que passa molt és la pluralitat i multiplicitat en la diversitat en l’atracció afectiva i la sexual, fins arribar al punt de poder diferenciar-la. Per exemple, la possibilitat de que jo em senti atreta sexualment cap a dos gèneres i afectivament només cap a un. També contemplant la possibilitat de que potser no em senti atreta sexualment cap a ningun (ser asexual) però afectivament o romànticament cap a tots, o al revés, sentir-me atreta sexualment cap a tots i ser una persona arromàntica. Per altra banda, passa una cosa molt semblant amb la monogàmia i la no monogàmia. Normalment la monogàmia és un paradigma en les relacions on es creu que tens una parella, que és una persona per la que has de sentir una atracció sexual, afectiva i romàntica. Si una d’aquestes falla, aleshores tota la relació falla. I la relació que hi has de tenir ha de ser compartint tots aquests factors. La no monogàmia, contemplada com una cosa múltiple, pot contemplar una diversitat i multiplicitat de relacions, des de la més afectiva i romàntica sense sexe, a la més sexual sense tenir un vincle afectiu important, passant per relacions platòniques amb totes les combinacions possibles, etc. Pot passar que una persona no monògama tingui vàries relacions i cap d’elles sexual, o al revés. Això em recorda molt a la plurisexualitat i a la seva innerent multiplicitat.

Només volia per acabar poder concloure que vist aquesta relació que tenen tan el monosexisme com la monogàmia, per a mi, les comunitats plurisexuals i les no monògames tenen una íntima connexió. Com hem vist tenim moltes coses en comú, ja no només perquè compartim persones (és, obvi, sinó no estaria jo aquí), sinó també perquè a més tenim un rerefons comú interessant i important, que és el que he exposat. Per això crec que les nostres comunitats haurien de ser sensibles les unes amb els altres i poder teixir xarxa i aliances, i així, a més, poder d’una vegada trencar l’estigma que arrosseguem dintre de l’activisme bisexual més mainstream i normatiu que ens fa sempre sortir al carrer per dir ‘hola, sóc bisexual, sóc monògama i sóc normal’. Per això estic molt contenta d’estar aquí avui amb totes vosaltres, de tenir l’oportunitat de teixir aquesta aliança i per això també us estic molt agraïda d’haver-me convidat. Gràcies per haver-me pogut donar l’oportunitat de compartir tot això i a més, poder dir alt i clar ‘hola, sóc bisexual, no sóc monògama i no sóc normal’.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

és ‘només’ un maltractament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 d’Octubre.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

Durant aproximadament tres anys vaig patir una relació de maltractament. En realitat, van ser més de tres anys, però com era una relació invisible i està tan poc reconegut el maltractament en les relacions que no són de parella, que el maltractament es va tornar més subtil i costa més comptabilitzar-lo. Bé, és més que això, ens costa molt a nosaltres mateixes posar-li nom, i tota l’estructura es confabula per a que et sentis culpable per tan sols plantejar-te que estàs sent maltractada.

Podríem dir que en realitat el maltractament va durar sis o set anys, el que va durar tota la relació. No va ser un maltractament ‘físic’, sinó psicològic; però no d’aquells en els que es passen el dia dient-te que no vals res, sinó que va ser més aviat un maltractament que alternava assetjament amb rebuig i abandonament, invisibilització, control, mentides, manipulacions i consum i explotació emocionl. Tot això, a més, en un entorn laboral angoixant.

I és que no es tractava d’algú amb qui tingués una relació de parella. Això no vol dir que no hi hagu´s hagut sexe, o algun tipus de relació (de consum) emocional, però el component romàntic o no de la relació no era important. O sí; sí que es va convertir en una cosa important ja que, al no existir, al no ser una relació de parella, ni un context romàntic (o al menys reconegut com a tal), la relació va passar a ser invisible. I de la mateixa manera que quan es diu ‘relació’ normalment es pensa en ‘parella’, i que quan es diu ‘sentiments’ normalment es pensa que són romàntics, quan es diu ‘maltractament’ nomes es considera i reconeix aquell que es dóna en les relacions de parella.

No sembla concebible que una relació que es considera des de fora que és d’amistat (o laboral) pugui ser de maltractament. D’aquesta manera s’invisibilitza més, no només el maltractament, sinó també totes les conseqüències que has de viure en silenci. I finalment també es pot, sense adonar-te, allargar més en el temps.

Una de les grans trampes va ser la demanda de secretisme i d’empatia com a forma de control. Conseqüències: si parles del maltractament estaràs parlant de la relació, una relació que no hauria d’existir i que s’hauria d’amagar, i per tant seràs eternament culpable de tot, de parlar del que no has de parlar, de posar a l’altra persona en una situació incòmode, o de fer-la sortir d’un armari (que és també una mentida i un engany). Vergonya. Un cicle que no té fi. Benvingudes totes a l’infern de la violència masclista que ens col·loca a les dones sempre en aquesta posició: mai víctima, sempre culpable de tot.

Jo no vaig patir un maltractament físic; tampoc va ser un maltractament psicològic ‘directe’ d’aquells en els que l’altra persona no para de dir-te que no vals res. Aquest v ser diferent, indirecte i subtil, implícit, gens explícit, i era jo qui, a través de diversos mecanismes, em vaig crear la imatge del meu poc valor sense necessitat de que se’m digués directament.

Dominació. La mentida, la manipulació que s’apropiava constantment del meu consentiment, robat a través també de l’assetjament, que no era visible perquè es disfressava de preocupació i de companyia laboral diària, van minvar dia rere dia la meva energia, la meva salut mental, portant-me al meu límit emocional.

Tot això sumant-se a la comparació constant amb altres relacions més reconegudes que em van portar a creure i sentir que el problema era jo que no valia suficient, i que a través de l’amenaça constant d’exclusió em feien entrar en un remolí de competició que acabava traient-me encara més tota la meva atenció, energia i emocions. Tanta energia que ja no em quedava res per ningú més, encara que ho volgués. No és això un mecanisme d’alienació?

Però l’energia no només m ela va treure per a les meves altres relaciones. Tampoc la tenia per la feina, lloc on patia una absorció considerable pel fet de compartir espai amb ell: se’m feia molt difícil l’escapatòria. I aquí el problema afegit era que no podia treballar.

A més, en aquell entorn laboral tenia moltes altres coses que també em produïen angoixa i malestar: constants tècniques de dominació per aconseguir que treballés més hores, una ajuda pèssima en la meva feina, i un entorn que poc a poc també minvava la meva estima. Dia rere dia la meva productivitat no era suficient com per q que se’m considerés una persona mínimament resolutiva (sumem-li el capitalisme).

Com podia ser ‘productiva’ si cada dia tenia atacs d’angoixa només seure davant de la pantalla de l’ordinador? Els meus caps, al veure’m com un persona poc productiva van acabar confiant molt menys amb mi que amb la resta, i això va fer que acabés tenint un contracte molt més precari i sota unes condicions d’estrés més gran que les de les meves companyes, ja que la situació emocional a la que estava feia que necessités treballar més hores per fer la mateixa quantitat de feina (si és que aconseguia fer-lo).

Per tant, a tots els meus problemes de salut mental, relacionals (com he comentat per la falta total d’energia cap a altres persones) i familiars, es van sumar també els econòmics. A la llarga, no només vaig sofrir una explotació emocional considerable, sinó també alienació, marginació i desapoderament. Què passava quan intentava explicar-ho a algú? Culpabilització: si no era perquè em deien que ‘jo em deixava’ era perquè ‘m’ho estava buscant’, culpant a altres factors de la meva vida, com el fet de no ser monògama.

Precisament el pensament monògam va ser una de les coses que més van invisibilitzar qualsevol problema de la relació degut a no ser un ‘problema de parella’. És com funciona el pensament monògam: només les emociona de parella, la gelosia de parella, les baralles de parella, les relacions de parella són emocions, gelosia, baralles i relacions ‘reconegudes’. Tot el que passi fora d’una relació de parella és automàticament invisibilitzat, menyspreat i ridiculitzat; inclús el maltractament. Perquè clar… ‘només’ és una amistat.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

la vulnerabilitat de les dones bisexuals o no monògames

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Cada estructura de poder té les seves formes d’afectar al grup al que està oprimint. Una de les (moltes) característiques del masclisme és l’objectificació sexual (entre d’altres tipus d’objectificació) de les dones. Això no implica només una hipersexualització (conseqüència de l’objectificació), sinó també d’una disposició del nostre consentiment: el nostre consentiment no és reconegut com a existent, i se’ns anul•la la possibilitat de poder o no consentir. Aquest esborrat es fa i es construeix a través de normes socials (moltes d’elles implícites), com per exemple el fet de creure que l’opinió de les dones és menys que les dels homes (i per tant, que els desitjos de qualsevol home passin per sobre del que pugui pensar, sentir o desitjar una dona), o de la creença de que els homes poden disposar i apropiar-se dels nostres cossos, desitjos, emocions o voluntats (que no només es tradueix en objectificació sexual, sinó també en explotació en les tasques de la llar, o en el consum emocional).

Les interseccions entre opressions solen complicar les coses. Quan, per exemple, parlem de com es combina ser dona amb la bisexualitat, aquesta objectificació de la que parlàvem augmenta. En el patriarcat s’ha establert actualment un tipus de ‘norma’ implícita que diu que totes les dones hem de ser bisexuals per al plaer dels homes, mentre a la vegada se’ns obliga a ser heterosexuals. Què vol dir això? Que la nostra orientació ‘real’ i obligatòria ha de ser heterosexual (només ens han d’agradar i atraure els homes, i són amb qui hem de tenir vincles romàntics exclusius), però que hem de performar (representar-la, jugar a) la bisexualitat per a que els homes (heterosexuals) puguin gaudir de les seves fantasies sexuals. Això fa que per un costat es negui l’orientació de les que siguem bisexuals (la nostra orientació no és ‘real’, és només un joc) i que s’apropiï per part dels homes (no és només un joc, és un joc per als homes). Una de les conseqüències de tot això és la quantitat d’agressions sexuals que patim les dones bisexuals degut a, no només ser dones, sinó també bisexuals. Uns estudis estadístics que es van fer a Estats Units, mostraven que gairebé la meitat de les dones bisexuals havien patit una violació, en front del 15% de dones monosexuals (heterosexuals o lesbianes).

Un augment de l’objectificació també ens passa a les dones no monògames. A ulls dels homes, les dones no monògames som ‘dones més fàcils’, cosa que ens posa en una situació més vulnerable davant d’homes que especialment busquen relacions sexuals obectificades, on creuen que el nostre consentiment és més fàcilment ignorable perquè ‘ja som no monògames’ (com si això donés llum verda a qualsevol home que volgués disposar de nosaltres). A més, depenent del tipus de no-monogàmia la vulnerabilitat pot augmentar: les dones que practiquin un tipus de no-monogàmies que es vegin des de fora com més ‘flexibles’ i que més trenquin amb l’amor romàntic i el concepte de parella solen ser vistes i interpretades a ulls d’un home masclista com ‘dones que només volen tenir sexe i a qui no tinc perquè donar explicacions de res’ o, per dir-ho més resumit, ‘dones més accessibles’.

Finalment, també està el mite de l’unicorn, aquelles dones bisexuals no monògames buscades especialment per parelles home-dona per al seu plaer sexual o com a ‘companya’, on existeix una jerarquia entre la ‘parella’ i aquesta dona (la parella és la que té el poder en la ‘relació’ i per tant són les components de la parella les que posen les normes i les que tenen veu). Les dones que són tractades com a unicorns, a més, se les sol exigir una sèrie d’elements, com si d’un producte de catàleg es tractés: atractiva, jove, que sàpiga ‘donar’ igual a cada un dels components de la parella, que no munti ‘drames’, i que sàpiga aguantar qualsevol dels problemes o gelosies de la parella (i fins i tot fer-se’n responsable, sense exigir cap responsabilitat de ‘tornada’). I compte, que no s’enamori més de l’unicorn un dels components de la parella que l’altre perquè aleshores podrà esdevenir el nou objecte de gelosia mentre a la vegada se la tractarà com a culpable de tot plegat.

Quan jo era adolescent vaig patir certes situacions de vulnerabilitat i d’agressions sexuals on tant el meu suposat comportament poc monògam (no em plantejava la idea de tenir una parella ni el tema de l’exclusivitat) com també el fet de ser bisexual hi van jugar un paper molt important. Tant és així que finalment (i de forma molt inconscient) em vaig acabar tancant en una relació monògama amb un home per protecció (relació que vaig acabar fa més de set anys). Vaig arribar a sentir que la raó per la qual havia patit aquelles agressions havia sigut tant la meva orientació sexual com la meva forma de relacionar-me poc monògama. Una sensació de culpa constant em perseguia (una cosa molt lligada a com ens hem de sentir sempre les dones). Però el problema no va ser ni la meva orientació ni cap tipus de no-monogàmia, sinó els homes masclistes que utilitzen aquests factors com a excusa per apropiar-se dels nostres cossos i de les nostres emocions. Qualsevol dona té tot el dret d’explorar la seva sexualitat, de tenir el tipus de relacions que desitja, com també decidir no voler pertànyer a cap home.

 

 

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

xerrada: memòries d’una C

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

A i B tenen una relació; B coneix a C, i per ‘estranys’ motius C acaba sentint-se desapoderada en la seva relació.

En aquesta xerrada, utilitzant la lletra ‘C’ com a metàfora sobre les relacions, s’explicaran què són les jerarquies en les relacions, quina relació tenen aquestes jerarquies amb el pensament monògam i quines són les conseqüències d’aquestes jerarquies. Les memòries d’una C no són simples, són travessades pel consumisme relacional, l’objectificació, l’explotació, l’alienació, la marginació, el desapoderament, i molts altres factors que vivim (i que exercim) dia rere dia totes les persones quan ens relacionem. Aquesta no pretén ser una xerrada ‘simple’, sinó una rallada de la vida amb una mirada crítica i política i amb alguna pinzellada en formes de diari i memòries d’alguns relats de situacions de desapoderament relacional. Un diari d’una lletra de la que altres parlen però amb la que gairebé mai es parla.

Després de la xerrada s’obrirà el debat amb les assistents.

Lloc: Ateneu la Base, c/ Hortes, 10, Poble Sec (Barcelona)

Dia: dissabte 4 de novembre.

Hora: 18:30h

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

el compromís com a acte revolucionari

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El compromís, juntament amb altres conceptes en la nostra cultura, es pot intuir i definir de moltes maneres diferents. És un d’aquests conceptes que per un costat ens ve imposat d’una manera concreta per les estructures de poder, però que a la vegada despendre’s d’aquest també beneficia a aquestes estructures (com el patriarcat, la monogàmia, el capitalisme, entre d’altres), com intentaré explicar més endavant. Construir noves maneres d’apropar-nos a aquest concepte, d’una manera que ajudi a trencar amb els sistemes de privilegis i opressions, és l’alternativa que algunes busquem.

En la monogàmia, per exemple, aquest compromís està relacionat amb totes aquelles idees que envolten com ha de ser una parella (formes de pensar que defineixen què és una parella i totes les normes implícites que l’envolten). Aquest tipus de compromís es connecta amb les exclusivitats, no només exclusivitat sexual o romàntica, sinó també en projectes o qualsevol cosa que es decideixi fer o compartir: tot el que es vol fer fora de la relació de parella haurà de passar per la comformitat de la parella. Si no es fa així, es sol donar la sensació de que no ens volem comprometre i que per tant la relació no és important per a nosaltres o que no sabem estimar. Aquest tipus de compromís, a més, acaba reforçant tota la resta d’idees que abans comentava que s’imposen com a normes del que ‘ha de ser una parella’: projecte de convivència, de criança, de pertànyer a les mútues famílies d’origen, o bé de compartir finances. Al final, qualsevol canvi que una de les dues vulgui fer a la seva vida (com ara canviar de feina) ha de passar per tot el ritual de presentació del tema amb la parella, discussió, acceptació i atorgament de dret o no dret a poder-ho fer per part de l’altre.

El compromís que ens ve definit sistemàticament està construit per a beneficiar les estructures de poder. De fet, és un compromís que sol beneficiar a les persones amb privilegis i ve de forma molt implícita: no és parlat, ni pactat, ni sensible a les situacions de cada una o de les necessitats i voluntats, sinó que prové d’un arrossegament a través de les normes estructurals que beneficien a les persones amb més privilegis mentre explota a les persones oprimides. L’exemple que he posat anteriorment quan he parlat de compromís en la monogàmia beneficia a totes les normes que envolten a la monogàmia i privilegien a les relacions de parella en front de la resta de relacions, com les d’amistat. A més, en els casos de parelles home-dona tampoc es sol repartir de la mateixa manera el compromís, ja que s’ha educat a dones per a que el compromís sigui sempre més fort per part d’elles (amb tot el sacrifici que comporta) i que siguin els homes qui més se’n beneficia (els homes solen tenir molta més via lliure per decidir algunes coses sobre la seva vida fora de casa i els permetrà prendre certs tipus de decisions sobre la seva feina, o per sortir amb els amics). I, finalment, per posar un exemple diferent a la monogàmia, la idea amb la que ens han educat a la classe treballadora per comprometre’ns amb les empreses per les que treballem és també un exemple de que el compromís beneficia al privilegi i a les estructures. En tots aquests exemples podem veure que aquest tipus de compromís sempre va de baix a dalt com un ideal que ajuda a l’explotació (tan sigui laboral com emocional, com d’altres formes).

Moltes vegades, degut a veure que el compromís que ens ve per defecte és nociu i beneficia a les estructures de poder, es proposa com a alternativa el ‘no compromís’, com si el problema fos comprometre’s en sí mateix i no el tipus de compromís que se’ns imposa. Això acaba posant a les persones amb menys privilegis en situacions de vulnerabilitat. Seguint l’exemple de la classe treballadora: tot i que sàpigues que estàs en unes condicions precàries, trencar el teu compromís de forma general amb treballar per una empresa et pot col·locar en una situació encara més vulnerable (sense una feina que et pugui donar un sou a final de mes). El problema és que seguim movent-nos en un sistema que beneficia per defecte a les persones que tenen privilegis.

Una alternativa que trencaria amb el compromís sistemàtic presentat abans seria la de generar compromisos conscients per a cooperar de forma col·lectiva i més sensibles als privilegis i opressions de cada una, intentant trencar amb aquestes jerarquies a través d’aquests compromisos. Comprometre’ns a cuidar-nos, a tenir en compte les nostres necessitats i vulnerabilitats, escoltar-nos per no treure’ns veu en processos que ens afecten, fer els compromisos també flexibles (que puguin canviar-se o deixar-se), i a la vegada explícits, sensibles a tota la resta de relacions que tinguem i que no siguin incompatibles amb compromisos que tinguem amb altres persones i projectes. Una idea de compromís que ens serveixi per a que poguem saber i entendre per a què estem per les altres, poder-nos moure en les relacions, però no per atrapar-nos.

És curiós, si més no, que quan s’han donat situacions on s’ha parlat de compromís de forma més explícita i conscient qui més esquiva el comprometre’s són les persones amb més privilegis: això és degut a que aquestes persones estan tan acostumades a obtenir les seves necessitats per defecte sense dependre (conscientment) de ningú que no troben la necessitat de cap compromís i a la vegada tenen por a la pèrdua de privilegis que això podria comportar, ja que el compromís conscient podria revertir el propi sistema privilegis/opressions.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (IV – aparició del concepte de bisexualitat i evolució)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Quarta part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la cuarta part. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí i la tercera aquí.

Avis de contingut: llenguatge heterosexista, monosexista, cissexista i intersexantagònic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions.

Tots els conceptes que s’estaven movent en la ciència venien d’una necessitat d’imposar un tipus de models relacionals. Normalment la ciència et dirà que provenien d’intentar donar-li explicació a aquests comportaments. I no dic que la intenció no fos aquesta per algunes persones, o al menys també l’interès de despenalitzar l’homosexualitat al principi era per algunes d’importància. Tot i així, tal com s’articulen, es mouen s’accepten les teories, vist de forma global, existeix darrera també un propòsit.

Abans de que es conceptualitzessin les orientacions sexuals la idea que es volia sustentar era l’ideal burgès de la parella que es reproduïa i que era monògama. El que s’havia de fer era crear conceptualment la idea de dues persones, amb genitalitat diferenciada i dual que havien d’unir-se per a reproduir-se. A més, per assegurar l’herènci paternal (de pare a fill) la monogàmia també jugava un factor important en aquesta equació.

Primer de tot necessitarem conceptualitzar aquesta diferenciació cual basada en els genitals. Per a que aquests dos personatges s’uneixin per a la procreació, i per a que existeixi una condició de monogàmia entre ells, haurà de crear-se un marc conceptual d’atracció mutua per a la complementarietat: o sigui, un necessita a l’altre, i una vegada ho té no necessita res més per a completar-se.

Per aixo, primer de tot, és necessari que es formi la idea de que aquests dos sexes són totalment diferents entre sí. Es així quan es crea aquesta diferenciació, on científicament només es farà èmfasi en definir els dos ‘sexes’ amb característiques diferents, a més creant més conceptes al voltant que ajudin a diferenciar-los més (o sigui, relacionant fortament la genitalitat amb els caràcters que haurien de tenir per aquesta complementarietat, que a més havien de ser oposats i no solapar-se).

Per a que aquesta diferenciació pogués existir, havien de crear-se discursos per a que res diferent a aquests dos sexes pugués existir. A més, com també he dit abans, no totes les persones tenien aquestes pràctiques que anomenariem ‘heterosexuals’. I hi havia, òbviament, persones que tenien pràctiques sexuals i/o afectives amb persones del mateix ‘sexe’.

És aleshores on es crea el concepte de l’homosexualitat, diferenciada de l’heterosexualitat, on s’intenta ‘naturalitzar’, però no obstant,, seguint posant-la en una posició jeràrquica inferior, tractant-la de malalta. Amb les teories de l’homosexualitat girant al voltant del ‘sexe’ també, es podria seguir sustentant la teoria de la complementarietat girant al voltant del ‘sexe’. Només faltaria dir que hi ha persones que per causes ‘degeneratives’ la seva búsqueda de la complementarietat està suposadament en el ‘sexe’ ‘incorrecte’. La teoria es tanca en sí mateixa.

En tot aquest marc conceptual que s’està creant al voltant d’aquestes atraccions, la idea de que pugués haver persones que es sentissin atrete pels ‘dos’ sexes comportava varis problemes:

  • l’argument de que les persones homosexuals tenen aquestes atraccions, no perquè ho escullin, sinó perquè és innat i no poden canviar-ho, quedaria en dubte, ja que l’atracció cap als dos sexes es veuria com que, tot i que fos innat, podries escollir, i havent l’heterosexualitat, que és lo correcte, no es pot entendre aquesta falta d’elecció cap a lo correcte.

  • Al ser el suposat sexe de la persona per la que et sents atreta l’important i complementari en l’atracció, la monogàmia no es perpetuaria, doncs si jo em sento atreta pels ‘dos’ suposats sexes reconeguts, necessitaria als dos per a completar-me.

Davant d’aquest embolic, les dues úniques opcions que han de poder existir són l’heterosexualitat i l’homosexualitat, que han de ser exclusives i excluients, i que són les que reforcen les dues úniques opcions home/dona (basats a més en la genitalitat). D’aquesta forma, a l’igual que ha passat amb les persones que no queien clarament en la classificació exacte dels dos únics ‘sexes’, es crearà un imaginari per a que les persones plurisexuals no puguin existir.

Aparició de la bisexualitat i el concepte d’’evolució’

Abans de que apareguessin els conceptes d’heterosexualitat i homosexualitat, a meitat de s. XIX va aparèixer la paraula bisexual (no en medicina, sinó en biologia, i per tant era un concepte genèric a organismes i no només referit a humanes). La bisexualitat es referia a organismes hermafrodites o organismes que en un desenvolupament primerenc el seu sexe era indiferenciat i que més endavant al desenvolupar-se es diferenciaria entre el que anomenaven ‘mascle’ o ‘femella’. Per tant, la primera vegada que va aparèixer la paraula bisexual no era per a referir-se a una orientació sexual, sinó que era un concepte que girava al voltant del ‘sexe’ i a l’hermafroditisme dels organismes.

En la mateixa època Darwin va començar a desenvolupar la seva teoria de l’evolucio i de la selecció natural. De tota la teoria de Darwin, el que més es va agafar i va perdurar i que pertoca a aquesta conceptualització que estic donant, és la idea de que la diferenciació en dos ‘sexes’ i la reproducció sexual afavoreix l’adaptació i per tant és més ‘evolucionat’. No és el que va dir així exactament, però com dic és el que més es va utilitzar després i va perdurar.

A més, es va afirmar que algun progenitor remot de tot el regne dels vertebrats semblava que havia sigut hermafrodita o androgen i que quan van evolucionar, els organs ‘sexuals’ es van diferenciar i especialitzar en les seves funcions i van aparèixer els dos únics reconeguts ‘sexes’. I alguns experiments a meitat de s. XIX van demostrar que en les primeres setmanes de gestació ‘el sistema urogenital de l’embrió humà és indifrenciat en quan al sexe’. I aquí tot es va barrejar.

Per tant, conceptualment la bisexualitat en aquest context, entesa com indiferenciació sexual (més vinculada a l’hermafroditisme), és considerada una fase immadura del desenvolupament humà i es relacionarà amb: nens, races ‘primitives’, la conducta animal, i el que no és del tot humà (tenint com el que és totalment humà la cultura occidental, evidentment). Estem veient, a més, que aquí s’està barrejant també amb aquell procés de classificació i de racialització tan lligada al colonialisme.

Ja hem comentat abans en aquest esquema que les persones queno queien clarament en algun dels dos ‘sexes’ definits eren molestes en tot aquest aparella que s’intentava construir. I ara a més, també veiem que s’havia estat formant un ideari sobre l’hermafroditisme (i anomenat bisexualitat) en el que el posava en un passat primitiu no evolucionat.

A més, recordem que també s’havia estat creant la idea de que l’atracció cap a dos ‘sexes’ (anomenat hermafroditisme psicosexual) molestava i es prenia com una cosa irreal. I més endavant s’unirien els dos conceptes anomenant bisexual també a l’atracció cap a dos ‘sexes’.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

‘gordura’ i monogàmia

per Kai Guerrero

en castellano aquí.

text original en castellà. traduït per wuwei.

nota de wuwei: he conservat la paraula ‘gordura’ del castellà perquè les possibles traduccions d’aquesta paraula al català no sentia que expressessin de la mateixa manera el concepte de ‘gordura’ (que ve acompanyada d’un estigma més gran, o al menys a mi m’ho sembla. sentia que traduint-la perdia la força que té del text original i relacionat amb la gordofòbia).

 

Sempre he sigut gorde.

Des del parvulari vaig tenir consciència d’això. Les nenes es burlaven i cantaven cançons insultants per cada vegada que em veien.

També aleshores tenia un company de classe i veí amb el que em portava molt bé. Ràpidament vam etiquetar el nostre vincle: érem nòvies. Amb tansols 4 anys ja estàvem parlant de matrimoni. Potser perquè ens estimàvem molt i ja haviem interioritzat aquella idea de que hi ha graus en l’estimar-se i estimar-se molt ha de resultar en relació romàntica, matrimoni i viure juntes. Se suma aquí tota la càrrega heterosexista de que el nostre vincle es va llegir de forma romàntica des de l’instant en el que mostràvem afecte i nosaltres el reproduïem.

És curiós com ja de petite jo sentia un fort desig per tenir relacions romàntiques. Al mateix temps que desitjava amb totes les forces del món semblar-me d’alguna forma als referents que m’havien generat aquests mateixos desitjos: Parelles heterosexuals i normatives (sobretot físicament normatives). És a dir, volia ser prime, hetero i monògame. Sort que se m’ha passat aquella fase, del contrari, quina tragèdia.

Havia après que això (ser prime, hetero i monògame) era el que havia de ser i el què s’havia de fer per ser feliç. Així que jo mateixe vaig potenciar i reproduir aquell vincle romàntic abans de que pugués entendre en què consistia el que jo volia viure tan desesperadament.

Va arribar el moment en el que el nen va ccomençar a sentir-se avergonyit de ‘sortir’ amb une nene gorde. Va acabar el vincle amb mi pressionat perr les burles de les demés. Jo tenia molt clar que la meva condició de gorde tenia alguna cosa a veure, sigui veritat o no, això és irrellevant. El fet és que vaig sentir allò com natural i dramàtic a la vegada. Ell era un nen dels ‘populars’ i jo era le nene gorde: no podia haver unió més impossible. Més tard va fer comentaris gordofòbics sobre la meva família pel qual la meva hipòtesi es va veure reforçada: havia sigut gordofòbia.

Així que vaig fracassar en arribar aquella meta que, com ens ensenyen des del dia 0, és la clau de la felicitat. La consciència de que la meva ‘gordura‘ m’impedien aquest tipus de relació i amb això, ser una persona integrada i ‘normal’, va començar a fer-me sentir gordofòbia interioritzada de forma més evdent. Ara m’encanta no ser normal i viure en els marges, però m’ha costat lo meu.

Al llarg dels anys aquesta percepció de fracàs va acréixer. De forma que plantejar-me cap tipus de relació romàntica real em resultava ridícula. Em repetia: ‘Ningú vol estar amb gordes. Ni tan sols altres gordes volen estar amb gordes.’ sentia que se m’excloia de la recepta màgica per la vida completa i joiosa. Així doncs, els finals feliços m’estaven vetats. Era un ser humà sense futur possible, incomplet, trencat.

En l’adolescència aquest sentiment encara m’obsessionava més. A casa tot era un desastre, em feien bullying a classe, sufria gordofòbia constantment, vaig desenvolupar un trastorn alimentari (sense diagnosticar durant molts anys, perquè les metges creuen que les gordes no tenim TCA, sembla ser) i depressió. M’havien fet creure que l’amor tot ho venç, que si trobava a algú especial tota la resta de coses horribles de la meva vida importarien menys. Se suposava qu no necessitava res més per ser feliç que un nòvio (de nou l’heterosexisme donant la llauna). Aquests missatges que sistemàticament ens imposa la cultura de la monogàmia, són els que després propicien relacions de dependència i abús.

Ell cas és que moltes gordes no arribem a sufrir els efectes nocius de la monogàmia perquè se’ns exclou d’ella. Així que és molt més difícil adonar-se de tot el que implica la monogàmia com a estructura: objectificar a l’altre, possessivitat, competitivitat, individualisme, falta d’empatia i possessió, entre moltes altres coses.

Se’ns imposa un suposat model únic de felicitat al que no podem accedir a causa del nostre cos, que és percebut com lleig, malalt i fastigós. Per això fàcilment ens sentim condemnades a la soledat, perquè d’entrada no es coneix una alternativa a la monogàmia que no sigui la soledat. Si no tens parella estaràs sole i amargade, es tindrà llàstima de tu.

Com a gorde això és el que saps que t’espera la resta de la teva vida. És el que explica la narrativa gordofòbica: ningú ens estimarà, especialment de forma romàntica, i ningú va a voler tenir sexe amb nosaltres. Perquè fem fàstic i és millor allunyar-se de nosaltres. Tenir això interioritzat fins a la mèdula em va portar a tenir relacions sexuals amb un tio que no m’agradava, perquè era ‘la meva única oportunitat de saber el que és tenir sexe’. El tio era un masclista fastigós, però jo sentia que havia de sentir-me agraïde perquè algú es fixés en mi. Això va acabar desembocant en abús sexual.

Paral·lelament a la idea de que ningú ens estimarà, des de la monogàmia, se’ns diu que si no tenim una relació de parella i sexe no podem tenir una vida completa.

En conclusió, la percepció inicial d’une gorde és que sempre serà infeliç a no ser que s’aprimi, perquè d’una altra forma no trobarà parella.

En el meu cas va resultar en idealitzar les relacions romàntiques i la monogàmia, el qual, evidentment, va resultar un desastre.

Fins que em vaig trobar amb les no-monogàmies.

Però clar, si ja resultava complicat pensar en una sola persona que s’interessés per mi i havent interioritza que si això passava era un ‘cop de sort’ o ‘tot i la meva gordura’, el plantejar-me gestionar allò em semblava impossible.

Sempre em sentia inferior a les meves nòvies quan era monògame. Pensaments com ‘està amb mi per desesperació’, ‘perquè no ha trobat a ningú millor’, ‘li dono pena’, pensaments molt nocius per mi, però també per a la persona. Això, en realitat s’aplicava a totes les meves relaicons, però s’accentuava quan hi havia intimitat física.

La por a l’abandonament, la por a ser reemplaçade… la monogàmia crea la falsa il·lusió de que és més estable, de crear vincles més compromesos a partir de la incondicionalitat. En realitat acava per ser molt tòxic perquè em portava a deixar-me matxacar i oblidar-me de mi mateixe. Perquè si no estimava ‘incondicionalment’ no estimava de veritat i mereixia l’abandonament. I amb lo difícil que era per a mi trobar a algú que m’’acceptés’, no em podia permetre l’abandonament.

Aquesta suposada estabilitat, per tant, és una falàcia, perquè al final la cultura de la monogàmia el que promou és un consum de relacions. Tenir una relació, objectificar a l’altre i demanar que compleixi totes les teves necessitats i projectar tota la teva energia en una sola persona fins que la cosa exploti i NEXT. Promou una falta de comunicació, perquè es construeix a partir d’un model rígid amb codis inamovibles.

Així que no em servia, no em servia un model que em forçava a una forma de viure i de relacionar-me que em feia mal. Poc a poc he anat desmuntant els mites de l’amor romàntic que em mantenien lligade a relacions que em consumien.

Tot i sent conscient d’això, el fet de ser une gorde no-monògame implica per a mi haver de deconstruir-me des de la meva posició dins de la societat, una posició que m’ha sigut marcada a foc des de parvulari, com he explicat abans.

La meva identitat ha estat sempre lligada a la soledat, a entendre que no és així, que els meus vincles no tenen per què girar al voltant del sexe, que puc no tenir relacions romàntiques, que no tenir-les no significa estar sole, que allò sobre el que sempre he fantasejat és un gran engy… doncs no m’ha resultat fàcil. No m’està resultant fàcil.

El següent pas per a mi, ha sigut desmitificar les no-monogàmies.

També hi ha gordofòbia en les no-monogàmies. També es reprodueixen estructures de poder, jerarquies i demés merdes d’aquesta meravellosa societat en la que vivim.

M’han dit alguna vegada que he adoptat aquesta forma de relacionar-me per follar més perquè com a gorde, així tindré més oportunitats, perquè a més sóc bisexual. Com si la gent per ser no-monògama fos menys gordofòbica i ens rebutgés menys, com si tot el món volgués follar, com si el fet de ser no-monògame i bisexual automàticament signifiqués follar més.

El que sí que em passa és que em costa molt no donar-li una importància especial als meus vincles més romàntics, perquè tota la vida se m’han negat la possibilitat de viure’ls i veure que puc tenir-los, que realment puc follar amb gent, que realment puc agradar-li a algú, doncs segueix sent una cosa que em costa digerir i em crea molta inseguretat. I si aquella persona es relaciona romàntica i sexualment amb altra gent i són persones primes, és fàcil que em senti inferior, que em compari, que senti competitivitat. Això està allà, perquè em costa entendre que algú esculli tenir un vincle sexual, afectiu i/o romàntic amb une gorde com jo i la por a l’abandonament està latent constantment.

És a dir, em genera por de que es crein dependències i jerarquies que reprodueixin just el que no m’agrada de la monogàmia.

Per un costat, si com a gorde em costa més relacionar-me a un nivell sexual perquè se’m rebutja i posem, només tinc un vincle sexual/romàntic sento que hi ha un gran perill de que es crei (en forma de rèplica d’una relació monògama de competitivitat) la percepció de que ‘la única persona que m’estima és elle’ i ‘elle té més relacions perquè és prime’. Així, no només entraria a comparar-me amb elle, sinó amb la resta de relacions de la seva xarxa afectiva. Comparar-se genera competitivitat i això acaba per crear vincles tòxics.

Per un altre costat, com he comentat, no crec que les no-monogàmes estiguin lliures de gordofòbia. No és garantia de no ser invisibilitzade, rebutjade, compadide i fetitxitzade. Al final l’eix d’opressió al voltant de la gordura és el mateix, siguis monògame o no. Tenir la il·lusió de que no se’t rebutjarà perquè és gent que s’ha replantejat les relacions, crec que pot ser problemàtic, perquè no ser monògame no significa que s’hagin deconstruit la gordofòbia (ni el masclisme, ni el cissexisme, ni el monosexisme, etc.).

També està el tema de que algunes ens vegin, a les gordes no monògames, com objectius fàcils. O sigui, persones desesperades que accedirem a mantenir qualsevol tipus de relació amb qualsevol, sense filtres, perquè estem desesperades per tenir sexe.

En resum, podem ser víctimes del fetitxisme o l’exclusió de la mateixa forma que ho som en l’imaginari monògam.

I a vegades es pot preguntar, si vaig a sentir-me igualment rebutjade i insegure per què em fico en això?

Per mi la clau és construir un entorn no monògam i sensible a les estructures de poder i sistema d’opressions. No n’hi ha prou amb no ser monògame si les teves relacions no són sensible al feminisme, a la lluita trans, a les neurodivergències o al que sufrim les persones gordes entre moltes altres coses.

Amb ajuda d’aquest entorn que tinc la sort d’estar construint dia a dia, he començat a desidealitzar les relacions romàntiques poc a poc.

No sóc menys per no tenir sexe amb ningú (aquest pensament a més és bastant al·losexista).

No sóc menys perquè ningú vulgui tenir sexe amb mi.

No estic obligade a tenir sexe amb ningú perquè senti que haig de demostrar que algú em desitja.

No sóc important en la mida que les demés em desitgin sexualment. No sóc menys per no tenir una relació romàntica amb ningú. Si algú em rebutja per gorde es retrata elle, jo no tinc res a veure amb la seva gordofòbia.

He deixat d’assumir que haig d’esperar passive a que algú se m’apropi, que no tot el món sent fàstic quan em veu, que puc construir relacions sanes.

Estc combatent els meus propis monstres amb tot això, qüestionant-me constantment. Tot i que la meva gordofòbia interioritzada tregui el cap de tant en tant i em digui que tot és inútil, que m’estic intentant enganar i que les no-monogàmies són una altra forma de maquillar que estaré sole sempre.

Ara sé que no és veritat. Els meus vincles, tinguic components romàntics i/o sexuals o no, són importants i estic aconseguint construir una xarxa afectiva meravellosa tot i el pes de la monogàmia i la gordofòbia.

Sembla que la societat ens diu que les persones hem de pujar una escaleta de relacions que ens otorga un estatus i uns privilegis. I que les gordes, per gordes i maldestres ens quedem a baix.

Però enviem a la merda l’escala i l’estructura que la sustenta!

Cada vegada em sento millor aquí, on estic tenint l’oportunitat de mirar-me al mirall i saber que valc per mi mateixe i no en relació a les demés. Que la meva vida no té perquè girar al voltant del sexe i l’amor romàntic, que la meva vida no està buida per això.

Per molt que em vulguin infeliç, em resisteixo.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

nou taller: ‘deconstruir contextos per construir relacions’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

podeu trobar-lo també a la nova secció del blog ‘tallers‘ i descarregar-lo en pdf aquí.

 

Dinamitzat per wuwei (natàlia): feminista i activista crítica sobre bisexualitat/plurisexualitats, no-monogàmies, relacions, antipositivisme, tècniques de dominació i estructures de poder. Més informació: http://estructuradifractada.com/ca/sobre-wuwei-una-mica-de-mi/ . També em podeu trobar a twitter (@wuwei_). Contacte: wuwei.activismedesorientat@gmail.com

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a wuwei.activismedesorientat@gmail.com

Objectius:

L’objectiu d’aquest taller és reflexionar i posar en qüestió el pensament al voltant de com ens vinculem amb les persones, ja que per defecte, i sense parar-nos a pensar gaire, vivim en una societat molt individualista, competitiva, d’apropiació i de consum acrític, on repetim tots aquests conceptes també quan ens relacionem.

La idea del taller és poder posar un interrogant a la forma que ens ve per defecte de relacionar-nos i trobar eines per a vincular-nos de forma més conscient. Per aquest motiu l’aposta d’aquest taller és la de començar a ‘construir relacions’, per fer del procés de vincular-nos un procés una mica més conscient, crític i sensible. Som conscients de l’altre?

No pretén donar solucions estàtiques, sinó que aquestes sorgeixin a través de la reflexió entorn a estructures de poder i conceptes que ens venen per sistema sobre com hem de tractar les nostres relacions. Aquest taller té una visió crítica amb les estructures de poder, i per tant, una visió bastant polititzada: feminista, anticapitalista i sensible a les opressions i a una crítica al sistema monògam, no tant com a sistema de recompte de relacions de parella, sinó com a sistema que ens obliga a relacionar-nos de formes més concretes i que genera situacions de vulnerabilitat, exclusió, poca solidaritat, entre d’altres.

Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.

Dinàmiques:

Durant el taller es faran preguntes i es llegiran textos que giraran entorn a les qüestions de:

– dependència i independència

– objectificació i competitivitat

– compromís i responsabilitat

– cures

a través d’aquests conceptes, dinàmiques participatives, i també posant en alguns casos exemples concrets de situacions, es debatran aquestes qüestions.

No s’obligarà a participar a totes de la mateixa manera. Cada una podrà participar com se senti més a gust, pugui o vulgui. També hi haurà la possibilitat d’expressar-se de forma anònima.

Número de participants: màxim 15 persones per cada taller.

Durada: 4 hores amb un descans

Accessibilitat: en principi no és accessible (per defecte) per a persones sordes, tot i que si el taller no és accessible per a tu degut a aquest factor, posa’t en contacte amb mi (wuwei.activismedesorientat@gmail.com) per a que pugui trobar una solució puntual per al taller i hi puguis assistir. A la llarga la idea és que pugui arribar a ser accessible per a totes.

Preu: Flexible (tipus ‘taquilla inversa’), cada una pagarà el que vulgui i pugui pel taller (sense que hi hagi un mínim estipulat, també es pot no pagar res o oferir altres coses que no siguin diners). Tot i que el taller no és d’una gran complexitat (de material i de dinàmiques), haver arribat discursivament a poder oferir un taller d’aquest tipus ha tingut un cost important de temps, emocional i econòmic; per aquest motiu sento que necessito cobrar algun tipus de compensació econòmica. Tot i així, sóc sensible a la situació econòmica de cada persona, i no vull que no sigui accessible per a persones que no puguin permetre’s pagar res. Deixar-ho amb un preu flexible (com una taquilla inversa, on cada una pagui el que vulgui i pugui al finalitzar el taller) és la fórmula que crec que encaixa més amb el que desitjo per aquest taller. Deixo que sigui cada persona que ho decideixi segons les seves necessitats, condicions i voluntats.

Lloc: a determinar (a la ciutat de Barcelona).

Dia i hora: es fixaran els dies i les hores segons la disponibilitat de les persones que s’inscriguin.

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a wuwei.activismedesorientat@gmail.com

A tenir en compte:

No es treballaran dinàmiques corporals, només es treballarà entorn a conceptes i ‘teoria’ o ‘experiències’ de forma verbal. S’intentarà no parlar d’experiències que haguem tingut amb persones que també assisteixin al taller.

També hi haurà la possibiliat de comunicar a la dinamitzadora que no ens estem sentint bé, o decidir canviar la forma de participar, marxar o quedar-se de la forma que se senti més a gust.

Finalment, també es pretendrà que l’espai sigui el més segur possible. Si creus que amb alguna/es persona/es no podries tenir aquest espai, comunica-ho quan t’inscriguis.

Si tens alguna petició o demanda per algun altre motiu que pugui fer que l’espai sigui més segur per a tu, o hi ha dinàmiques que et solen produir algun tipus de molèstia, inseguretat, o que no permeten que hi puguis participar, comunica-ho al inscriure’t i intentaré adaptar les dinàmiques.

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (VII – espais)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la setena i última part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

 

Espais

L’espai és on compartim i generem les relacions. Els espais estan tradicionalment i sistemàticament construïts per a reproduir i generar estructures de poder (un exemple és com estan dissenyats els pisos perquè l’habitació principal sigui per una parella monògama, on només hi cap un llit per a dues persones). És important intentar ser conscients dels espais per trencar amb aquestes estructures i a la vegada entendre la seva importància en com construïm les relacions.

Els espais no només són els espais físics, com un pis, una habitació, una casa, o un centre social. Els espais també poden ser un grup de telegram o whatsapp, un grup de facebook o una assemblea al mig del carrer.

Els espais els hauríem de crear segons les necessitats de les persones que els compartim, han de ser accessibles (inclusius), i han de ser creats segons el que es vol compartir i les relacions que hi ha. Els espais haurien de poder transformar-se per fer-los compatibles amb les necessitats que també canvien, igual que les relacions. S’ha d’acceptar, a més, la incompatibilitat d’algunes necessitats (creant espais diferents amb referències comunes diferents), i s’han de tenir en compte els contextos de les persones que el comparteixen, i el què s’està compartint.

És important, quan es vol compartir un espai, parlar amb les relacions per entendre com els volem compartir, com ho volem fer per ser sensibles a les nostres necessitats, emocions, contextos, cures i també per evitar generar situacions de competitivitat i/o exclusió.

Els espais són el que ens permeten connectar, responsabilitzar-nos, sentir, compartir, col·lectivitzar-nos, encara que en alguns moments sigui aïllant-nos. Els espais els creem, els re-creem. Els espais són buits. I és en els buits on podem moure’ns i existir. I el buit també es pot construir.

Share