militancia – estructura difractada

que la ràbia i la frustració em serveixin d’alguna cosa: de mudança emocional

Posted on 3 de novembre de 201918 d'agost de 2022 by wuwei

en castellano aquí.

Escric això saltant-me varis dels costums que normalment tinc a l’escriure aquí. La primera és que no vaig a revisar el text. La segona és que serà molt més emocional que racional, no vull passar això que vull vomitar a través de cap anàlisis, tot i que al final una mica d’anàlisis sempre hi ha. La tercera és que vaig a penjar-ho sense pensar molt quan ni el context en el que ho faig. Tinc bastantes coses escrites que em fa mandra penjar. Les penjaré, perquè tampoc és que no m’agradin, sinó que em sento molt banal, sense tan sols saber què vull dir amb això. Segurament hi haurà per aquí algun canvi de rumb quan acabi de penjar tot el que tinc. Ja es veurà.

L’altre dia llegia com algú es queixava de la falta de cures a través de la suposició de que qui no es vulnerabilitzava en les relacions, o qui fuig de certes situacions, és per una falta de compromís o bé perquè li va molt allò de fluir per la vida deixant enrere qualsevol consideració cap a les demés. Podria ser cert, però igualment em va fer mal. La por a vulnerabilitzar-se i a abraçar les vulnerabilitats de les altres no sempre correspon a formar part del més elevat de les jerarquies dins d’un sistema de consum de relacions. A vegades és al revés, les que estan per sota també són travessades per la por a la vulnerabilitat, per motius precisament contraris: el trauma porta a la por al rebuig, la por a que et tractin malament, la por a que trepitgin (com altres vegades t’ha passat) les teves vulnerabilitats. Despullar-se no és fàcil. Haver sigut consumida et converteix a vegades en algú que fuig de qualsevol possibilitat de que et torni a passar. També estan aquelles que han sigut infinitament rebutjades i que això les ha vulnerabilitzat encara més. No vull aquí parlar més de masculinitat. Estic parlant d’aquestes coses, sempre oblidades. Fa mesos que em pregunto què han suposat per a mi les drogues en molts moltes de la meva vida, i per algun motiu l’alienació quan alguna cosa et fa mal pot ser més que necessària. No sempre estem preparades per suportar-ho tot, algunes vegades simplement no podem.

Sento ràbia cap com funcionen molts aspectes relacionals, també en ambients súper alternatius. Com es ridiculitzen fàcilment situacions suposant que se està sempre ridiculitzant el privilegi, i no sempre és així. Mesurem a les persones, les mesurem segons la seva capacitat carismàtica, la seva capacitat deconstructiva, la seva capacitat de suposadament complaure, fent una suposada crida a les cures. No té res de cures mesurar a la gent. Amb això no vull dir que no haguem de treballar-nos coses, no és això. A mi m’atrauen certes ideologies i la voluntat. Però hem fet d’això un exercici de capacitat, de mesura absoluta, i de conseqüent ridiculització del que no travessi certes expectatives. Mesurem a la gent. Com quan ens mesuraven a l’escola a través del bullying, a través també d’una ridiculització, d’una invisibilització, d’una violència sistemàtica capacitista (i no capacitista també).

Se’ns omplen els espais de bullying i egos, penya.

Sento ràbia cap a la lluita d’egos que realment a vegades no sé com pot parar-se si ens autoproclamem crítiques i anti-jerarquies. Els egos estan allà. A vegades no fa falta tan sols fer un zoom o apartar-se per veure-ho. Estan allà. I això genera una gran bola de desitjos que pujar-se a més carros. O simplement una necessitat de supervivència que acaba generant més egos ja només per a que no et trepitgin. Hi ha alguna forma de destruir aquests carros? De veritat ho pregunto. És una pregunta fotudament sincera. Podem fer molta autocrítica, i deixar de fer certes coses, ignorar també el que veiem i sentim sobre el que fem. Però hi ha alguna forma de destruir tot això?

No sé si és certa distància pel fet de viure més lluny, o no sé si és certa sensació pesada cada vegada que m’hi apropo i observo. No vull deixar-ho tot i abandonar una part del que sento important. Però hi ha ambients que em saturen. Perquè molt guai tanta deconstrucció, però després no hi ha qui es posi a parlar ni a tractar el que realment està per sota. Com si pel fet d’estar oprimides faci que no hi hagi res ni ningú per sota. Només ens mirem el melic i els nostres discursos, a vegades buits perquè només es materialitzen en ambients molt concrets i de formes classistes i de fotuda exclusió. Instrumentalitzaem la pobresa, la precarietat. Creiem sempre que som les més precàries perquè quasi mai ens parem a mirar per cap avall. No volem mirar avall perquè això ens posaria en una situació de privilegi que no volem acceptar. Que al final en tots els activismes es repeteix sempre la metàfora de repetir-nos allò de que la classe mitja no existeix (podem utilitzar aquest concepte en qualsevol estructura, no només l’econòmica) perquè no volem veure’ns com més privilegiades que les demés. I ja sé que no existeix. Però alguna cosa hi ha que ens sustenta més que a altres, i hi ha que estan més fotudes que nosaltres. O, podríem dir, que tot és molt més complex que el que vomitem.

Però més enllà d’això, també està el no voler veure lo molt que fan algunes persones. Ens creiem molt guais perquè sumem quantes merdes ens travessen, pensant que això ens fa més importants. Però invisibilitzem molts curros dins dels nostres ambients que són fotudament invisibles perquè no els reconeixem com importants. No. És més important qui agafa un micro o qui escriu que qui mou el seu maleït cul i posa el seu cos, o la seva responsabilitat a través de lo més emocional. No estic dient que totes les que agafen un micro o escriguin no posin el seu cos en res. El que vull dir és que hem creat una jerarquia de tasques que només destaca i només reconeix unes tasques, i no li atorga tanta importància a qui materialitza el discurs, les que fan tasques que ningú vol fer o les que fan fotudament alguna cosa. Això a vegades s’apropa a l’explotació i de com aquell curro que fan moltes és utilitzat per qui enalteix el seu ego. Parlem molt de la invisibilització de les cures, però crec que s’invisibilitzen moltíssimes coses més.

Quan parlo de curros, però, tampoc vull caure en el capacitisme. Ja sé que no totes podem fer les mateixes coses. Ni en el classisme, no totes tenim accés al mateix. No critico qui no el posa de la forma que se suposa o es pot esperar que posi. Critico a les que s’aprofiten del curro d’altres. Això mateix és el que em dol. O les que no volen veure-ho. O les que es creuen que una cara agradable i un discurs potent són més importants que tot lo demés. Critico a les que no volen veure-ho o ho amaguen. Critico la jerarquia dels egos. El reconeixement sempre acaba sent vertical. Per molt anti-jerarquies que ens mostrem.

Estic de mudança, gent. I quin fotut gust dóna això. Encara que dolgui. És el que hi ha.

sobre poder i dominació en els nostres espais crítics

Posted on 28 de març de 201918 d'agost de 2022 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí .

Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.

Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).

Però la realitat ens explota a la cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics, d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.

Al meu voltant des de fa temps persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú: per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder. Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+, no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes socials.

Ja sabem que les estructures socials de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells. Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són, precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.

És complicat entendre en quins moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres, aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència, oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant, hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.

Hem confós acompanyament a les violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho. La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que suposadament volíem obtenir.

Tot això ho dic amb dolor després d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí, hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar segons la situació.

Altres dogmes que hem creat són, per exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb “agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns cregui i se’ns acompanyi.

El que hem de replantejar-nos és què vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia, s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.

Hem basat bona part dels nostres discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres vies.

Una cosa que dóna molt de poder en els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo. Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist manipular tot.

Finalment, i no menys important, també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions, ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de companyerisme.

Escric tot això no només per parlar de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me: companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo aire i força i decideixo seguir.

tècniques de dominació: l’exercici de poder, també als nostres espais

Posted on 21 de gener de 201918 d'agost de 2022 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: dominació, poder, menció de masclisme, cissexisme, especisme, edaisme, racisme

Aquest text es va publicar al número 466 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Les tècniques de dominació són part de les meves obsessions des de fa cinc anys. El dia que el Miguel (company d’activisme) me les va presentar, de cop moltes coses que portaven passant-me desde feia temps van començar a tenir sentit. Des d’aleshores m’he dedicat a intentar entendre-les, a entendre els contextos en els quals s’expressen, a aprendre a no exercir-les i a intentar trobar eines per a defensar-me’n.

Berit Ås, feminista crítica noruega, política i professora de psicologia social, va introduir les també anomenades tècniques de Hérsker en el seu manifest “Master Supression Tecniques”, on descrivia quines són les pautes del comportament masclista i les tècniques que s’empren per menystenir el paper de la dona dins de les tasques de grup. Tot i que aquestes tècniques es van presentar en el context del masclisme, també s’apliquen en altres estructures.

Cap de nosaltres se salva d’estar aplicant-les. Totes som receptores i emissores perquè ens hem educat en un context social que es relaciona a través d’elles. La nostra cultura es basa en la dominació, les apliquem en moltes situacions diàries, com per exemple en situacions on no volem sentir-nos culpables per alguna cosa que hem fet o bé tenim por de donar una imatge negativa de nosaltres mateixes. En alguns tallers sobre aquest tema les participants comenten que tenim una manera de relacionar-nos que es basa en “a veure qui guanya”, ja que si no intento guanyar jo en una situació donada, serà l’altra qui em dominarà: o domines o ets dominada. A més, per poder dominar utilitzem les estructures de poder que tenim a mà: estructures socials ja existents (com masclisme, heterosexisme, cissexisme, racisme, capacitisme, etc.) o bé altres específiques dels nostres espais o entorns. Per aquest motiu, tot i que totes som receptores i emissores d’aquestes tècniques, no totes estem en la mateixa posició.

En els nostres espais crítics, feministes, activistes, de militància i alliberats, seguim reproduint aquestes tècniques. Les apliquem en relacions personals, en assemblees i en trobades de tota mena. És important adonar-nos que utilitzar-les, a part de ser fàcil, és moltes vegades un mecanisme inconscient per sentir-nos menys desapoderades. El problema és si aquest desapoderament és perquè algú està exercint poder sobre tu o si és perquè no tens el poder sobre altres.

Les tècniques de dominació

La invisibilització és una de les tècniques més utilitzades, on es tracta d’esborrar l’altra persona, el seu missatge, emocions, necessitats o desitjos. Hi ha moltes formes d’invisibilitzar: no deixar que arribi el seu missatge tallant-la, fent soroll sobre la seva veu o tapant el que escriu, cridant l’atenció de les altres perquè posin l’atenció en una altra banda, ignorant o fent que s’ignorin les seves necessitats o desitjos, etc. He observat molt aquesta tècnica per part de persones dels moviments socials que, per destacar, n’invisibilitzen d’altres que puguin estar fent alguna cosa semblant: fer-li el buit en grups de debat, tapar els seus comentaris amb els propis, intentar destacar amb algun tipus de notícia en el moment en què l’altra feia alguna cosa, etc. I tot això decorat a través d’un discurs antiexclusió o anticompetitivitat.

Una tècnica que està relacionada amb l’anterior és la d’amagar informació, que consisteix a amagar informació a altres persones que sigui important perquè elles puguin prendre decisions, tenir certa autonomia o poder en la seva pròpia vida. Està relacionada amb la invisibilització, perquè quan invisibilitzem alguna cosa o persona estem amagant-la a altres. S’amaga informació quan no es posa sobre la taula tota la informació necessària per a prendre una decisió en una assemblea. S’amaga informació quan no mostres a una de les teves relacions una cosa que és important perquè ella pugui prendre decisions sobre la pròpia relació (normalment per por a perdre-la). S’amaga informació quan en un conflicte o problema que afecta tres persones, primer se soluciona només entre dues d’elles i la tercera se la fa partícip al final, quan ja s’han pres moltes de les decisions.

Una tècnica molt utilitzada per fer que el missatge, les necessitats o els desitjos de l’altra es percebin menys importants és la ridiculització. Aquesta tècnica utilitza l’imaginari cultural que hi ha al voltant de persones que formen part d’un col·lectiu determinat i que negativitzen la seva imatge, com per exemple els estereotips. Utilitzant aquest imaginari, rebaixa la seva imatge a una d’inferior perquè el que expressin o sentin es menystingui. La infantilització és un tipus de ridiculització, no perquè els infants o les criatures siguin éssers inferiors,sinó perquè socialment són considerades inferiors. Altres formes de ridiculitzar són, per exemple, ressaltar el tipus de roba de l’altre (com se sol fer amb les persones que porten una roba que no encaixa amb el seu gènere o amb el gènere assignat), comparar l’altra amb conceptes, coses o éssers que siguin considerats inferiors (com quan comparen un grup de dones amb un galliner, utilitzant l’especisme que considera els animals no humans éssers amb menysvalor). Es ridiculitza també persones migrades pel seu accent.

Una característica que ens travessa a les persones de grups minoritzats és un constant sentiment de culpa, especialment a persones femenines. A part de ser un sentiment que arrosseguem, també és una tècnica de dominació. És molt fàcil fer sentir culpable a una persona que forma part d’un d’aquests grups perquè ens han fet creure que som les responsables del que patim i dels mals que reben les persones amb més privilegis. Se’ns fa sentir culpables en els nostres espais de militància quan posem sobre la taula els problemes que ens travessen fent-nos sentir que ocupem un espai que no tenim dret a ocupar.

Aquesta última tècnica va molt unida a la del doble vincle, que consisteix a fer sentir malament o culpable a l’altre faci el que faci, tant si fa el que se li demana com si fa el contrari. Per exemple, quan a una dona se l’acusa de negligir les cures a les seves filles perquè passa massa hores a la feina, però també se l’acusa de negligir la feina quan dedica més temps a les seves filles. A les dones trans se les culpabilitza (a través d’un discurs transmisogin) de reproduir els rols de gènere (i per tant de reproduir misogínia) quan s’operen o quan són femenines, però si no ho fan se les acusa de tenir privilegis d’home. No ens sona també a doble vincle quan es diu a persones migrades que són gandules si no treballen o bé se les acusade robar-nos la feina quan ho fan?

El doble vincle, fer sentir culpable, laridiculització, amagar informació i invisibilitzar, són les cinc tècniques que va introduir Berit Ås en el seu manifest. Més endavant, en una entrevista de ràdio, ella mateixa va introduir-ne un parell més: cosificació i comportament agressiu i violent. A més a més, les participants en els tallers que altres activistes i jo hem dinamitzat, n’han aportat moltes més, entre les quals tenim: falsa empatia, apropiació indeguda, estereotipar i essencialitzar, inclusió excloent, exotificar, argument d’autoritat o crítica intangible. I en podríem anar afegint més.

Context i apoderament

S’ha de matisar que les tècniques de dominació són contextuals (com passa sempre que parlem de poder i estructures). Moltes vegades, quan estem en una situació de desapoderament l’única manera de defensar-nos de tècniques com aquestes o de situacions opressives és utilitzar-les de tornada. Jo ho vaig haver de fer quan estava en una situació de dominació a la feina per part del meu cap. Per tant, davant d’una situació on s’aplica una tècnica no és suficient analitzar només la tècnica, sinó també el context: les persones (tant la que l’exerceix com la que la rep), les estructures que hi ha presents i la situació concreta que s’està donant.

Com ens podem defensar d’aquestes tècniques? No tinc la resposta. De l’única tècnica de la qual he après a defensar-me és la de la invisibilització, on la millor tècnica de contrapoder és visibilitzar. Tot i no saber gaire bé com defensar-me’n, assenyalar les tècniques m’ha apoderat força. Si la persona que l’ha exercit ho ha fet sense ser-ne conscient i sense que la seva intenció fos dominar, pot ser una bona idea parlar-ne per aprendre a no exercir-les, perquè crec que el més important és aprendre a deixar d’exercir-les. Però quan estem davant d’una persona que ens vol dominar, intentar que aprengui a no exercir-les és una tasca quasi impossible (almenys puntualment en aquella situació). No obstant això, una se sent tan bé dient-li a aquesta persona que t’està intentant dominar i a més posar-li un nom a la tècnica, que com a primer pas cap a l’apoderament no està gens malament.

instrumentalització dels marges: històries i emocions des de dins del món de l’activisme

Posted on 14 de març de 201818 d'agost de 2022 by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: abús de poder, instrumentalització de discursos crítics, exercici de poder, manipulació, tècniques de dominació, falta de cures

El món de l’activisme és on he aconseguit trobar cert confort, la meva xarxa afectiva, persones que construeixen relacions de forma políticament més conscient (o que almenys en volen parlar i tractar); és on he trobat els meus espais segurs, les bombolles de supervivència. Ara bé, el món de l’activisme també pot arribar a ser un espai múltiple on la hipocresia i la violència es disfressen constantment de discursos crítics: persones criticant la competitivitat portant a d’altres a situacions altament competitives i utilitzant tècniques de dominació per a excloure i esborrar, mentre ens omplim la boca parlant d’inclusivitat i violència simbòlica. I no estic parlant dels homes masclistes en espais de militància (això també ho he patit): estic parlant d’altres identitats i d’altres tipus de representacions en els nostres feminismes i entorns crítics sobre relacions (espais estesos també a les xarxes).

De cara a la galeria tot són somriures i discursos que queden i sonen molt bé, però que es buiden constantment amb el fer del dia a dia. I, finalment, l’objectificació total d’una nova identitat: les fans (tranquil·les, això ho amagarem dient que en espais crítics no existeixen aquestes figures, que això va de ser totes molt horitzontals i així no tenim perquè responsabilitzar-nos de la idea de que el nostre poder l’aconseguim a costa de la força múltiple d’aquestes identitats a les que moltes vegades utilitzem, explotem i objectifiquem).

Necessito desfogar-me. Però a la vegada també necessito oblidar-me de tot això i deixar enrere aquestes emocions que em desperta el món de l’activisme. He estat els últims mesos plantejant-me seriosament deixar-lo, totalment, esborrar-ho tot, desaparèixer i (re)fer la meva vida al marge de tot aquest món que en alguns casos (no sempre) pretén fer-nos creure que es preocupa pels marges quan en realitat molt sovint el que fa és instrumentalitzar-los. I, tot i que deixar-ho hagués estat també una decisió encertada (l’auto-cura és important), finalment he decidit quedar-me (una altra decisió igual d’encertada). I a més, per un altre costat, també necessito responsabilitzar-me, òbviament, perquè de res serveix assenyalar i fer creure que totes som lliures d’aquesta farsa.

Sentir hostilitat, invisibilització i esborrat, i altres tècniques de manipulació com ghostings, llum de gas, ninguneig… la manipulació, el poder i les tècniques de dominació estan a l’ordre del dia en els nostres entorns mentre a la vegada no parem de parlar i criticar les jerarquies, la competitivitat, o el consumisme relacional. És molt difícil conviure amb aquests mecanismes ja que són molt difícils d’assenyalar, només es senten, travessen, es fan invisibles i parlar-ne es fa molt difícil. Persones, que tot i formar part d’un discurs contra-poder, exerceixen (i exercim?) poder i generen (i generem?) clubs exclusius on només s’accepten persones que, o bé tenen ‘més’ poder i poden ajudar a ‘flotar’ més, o bé són persones que es situen ‘per sota’ i ajuden a pujar o sustentar a l’altre a mantenir una posició de poder. Clubs exclusius on, qui no juga al joc és expulsada (utilitzant, evidentment, totes les tècniques a les que he fet referència anteriorment).

No vull dir tampoc que el món de l’activisme sigui exactament com l’’exterior’, el ‘normal’ o exactament igual que el ‘sistema’ i no s’estiguin realment construint (o intentant construir) alternatives contra-poder: de fet en aquest món he trobat moltes persones crítiques, espais de seguretat, he pogut respirar de tota la violència que he viscut fora d’aquests entorns, he pogut apoderar-me d’una relació de maltractament i és on he conegut aquelles persones amb les que tinc ara mateix un vincle més proper i a la vegada amb una sensibilitat política. Però tot això no treu que en aquests espais es reprodueixin també mecanismes d’exercici de poder sobre d’altres, una reproducció que moltes vegades arrossega a moltes més. El problema és que aquesta ‘reproducció’ va disfressada amb un discurs que es fa passar per revolucionari per apropiar-se d’espais crítics.

Tot i això, he decidit quedar-m’hi: l’activisme s’ha tornat un eix principal en la meva vida, m’ha ajudat a relacionar-me d’una forma més sensible, més crítica, i autocrítica. No vull deixar-ho, però tampoc vull seguir que tot aquest joc m’ofegui. Segurament algunes pensaran que el que s’ha de fer és lluitar contra tot això que està passant dins els nostres cercles, i raó no els falta. Però també hem de mesurar capacitats, forces, temps i energia: hem de seguir movent-nos en el dia a dia, sobrevivint en un món ple de violència, i a moltes no ens queden forces per obrir tants fronts, amb tot el risc de vulnerabilitzar-nos més just en un entorn on les nostres vulnerabilitats són menys i són més sostingudes. És per aquest motiu que he decidit prendre un cert tipus de posició que per un costat em permeti seguir tenint energia per a poder seguir fent l’activisme que a mi m’agrada i em motiva, i per un altre costat mantenir un equilibri de l’auto-cura i la responsabilitat compartida i col·lectiva. Això sí, mantenint especialment l’auto-crítica i evitant els paranys. És per aquest motiu que també sento la necessitat d’allunyar-me emocionalment de certes actituds i a la vegada apropar-me una mica més a qui deixem quasi sempre als marges.