instrumentalització dels marges: històries i emocions des de dins del món de l’activisme

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: abús de poder, instrumentalització de discursos crítics, exercici de poder, manipulació, tècniques de dominació, falta de cures

 

El món de l’activisme és on he aconseguit trobar cert confort, la meva xarxa afectiva, persones que construeixen relacions de forma políticament més conscient (o que almenys en volen parlar i tractar); és on he trobat els meus espais segurs, les bombolles de supervivència. Ara bé, el món de l’activisme també pot arribar a ser un espai múltiple on la hipocresia i la violència es disfressen constantment de discursos crítics: persones criticant la competitivitat portant a d’altres a situacions altament competitives i utilitzant tècniques de dominació per a excloure i esborrar, mentre ens omplim la boca parlant d’inclusivitat i violència simbòlica. I no estic parlant dels homes masclistes en espais de militància (això també ho he patit): estic parlant d’altres identitats i d’altres tipus de representacions en els nostres feminismes i entorns crítics sobre relacions (espais estesos també a les xarxes).

De cara a la galeria tot són somriures i discursos que queden i sonen molt bé, però que es buiden constantment amb el fer del dia a dia. I, finalment, l’objectificació total d’una nova identitat: les fans (tranquil·les, això ho amagarem dient que en espais crítics no existeixen aquestes figures, que això va de ser totes molt horitzontals i així no tenim perquè responsabilitzar-nos de la idea de que el nostre poder l’aconseguim a costa de la força múltiple d’aquestes identitats a les que moltes vegades utilitzem, explotem i objectifiquem).

Necessito desfogar-me. Però a la vegada també necessito oblidar-me de tot això i deixar enrere aquestes emocions que em desperta el món de l’activisme. He estat els últims mesos plantejant-me seriosament deixar-lo, totalment, esborrar-ho tot, desaparèixer i (re)fer la meva vida al marge de tot aquest món que en alguns casos (no sempre) pretén fer-nos creure que es preocupa pels marges quan en realitat molt sovint el que fa és instrumentalitzar-los. I, tot i que deixar-ho hagués estat també una decisió encertada (l’auto-cura és important), finalment he decidit quedar-me (una altra decisió igual d’encertada).  I a més, per un altre costat, també necessito responsabilitzar-me, òbviament, perquè de res serveix assenyalar i fer creure que totes som lliures d’aquesta farsa.

Sentir hostilitat, invisibilització i esborrat, i altres tècniques de manipulació com ghostings, llum de gas, ninguneig… la manipulació, el poder i les tècniques de dominació estan a l’ordre del dia en els nostres entorns mentre a la vegada no parem de parlar i criticar les jerarquies, la competitivitat, o el consumisme relacional. És molt difícil conviure amb aquests mecanismes ja que són molt difícils d’assenyalar, només es senten, travessen, es fan invisibles i parlar-ne es fa molt difícil. Persones, que tot i formar part d’un discurs contra-poder, exerceixen (i exercim?) poder i generen (i generem?) clubs exclusius on només s’accepten persones que, o bé tenen ‘més’ poder i poden ajudar a ‘flotar’ més, o bé són persones que es situen ‘per sota’ i ajuden a pujar o sustentar a l’altre a mantenir una posició de poder. Clubs exclusius on, qui no juga al joc és expulsada (utilitzant, evidentment, totes les tècniques a les que he fet referència anteriorment).

No vull dir tampoc que el món de l’activisme sigui exactament com l’’exterior’, el ‘normal’ o exactament igual que el ‘sistema’ i no s’estiguin realment construint (o intentant construir) alternatives contra-poder: de fet en aquest món he trobat moltes persones crítiques, espais de seguretat, he pogut respirar de tota la violència que he viscut fora d’aquests entorns, he pogut apoderar-me d’una relació de maltractament i és on he conegut aquelles persones amb les que tinc ara mateix un vincle més proper i a la vegada amb una sensibilitat política. Però tot això no treu que en aquests espais es reprodueixin també mecanismes d’exercici de poder sobre d’altres, una reproducció que moltes vegades arrossega a moltes més. El problema és que aquesta ‘reproducció’ va disfressada amb un discurs que es fa passar per revolucionari per apropiar-se d’espais crítics.

Tot i això, he decidit quedar-m’hi: l’activisme s’ha tornat un eix principal en la meva vida, m’ha ajudat a relacionar-me d’una forma més sensible, més crítica, i autocrítica. No vull deixar-ho, però tampoc vull seguir que tot aquest joc m’ofegui. Segurament algunes pensaran que el que s’ha de fer és lluitar contra tot això que està passant dins els nostres cercles, i raó no els falta. Però també hem de mesurar capacitats, forces, temps i energia: hem de seguir movent-nos en el dia a dia, sobrevivint en un món ple de violència, i a moltes no ens queden forces per obrir tants fronts, amb tot el risc de vulnerabilitzar-nos més just en un entorn on les nostres vulnerabilitats són menys i són més sostingudes. És per aquest motiu que he decidit prendre un cert tipus de posició que per un costat em permeti seguir tenint energia per a poder seguir fent l’activisme que a mi m’agrada i em motiva, i per un altre costat mantenir un equilibri de l’auto-cura i la responsabilitat compartida i col·lectiva. Això sí, mantenint especialment l’auto-crítica i evitant els paranys. És per aquest motiu que també sento la necessitat d’allunyar-me emocionalment de certes actituds i a la vegada apropar-me una mica més a qui deixem quasi sempre als marges.

Share

és ‘només’ un maltractament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 d’Octubre.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

Durant aproximadament tres anys vaig patir una relació de maltractament. En realitat, van ser més de tres anys, però com era una relació invisible i està tan poc reconegut el maltractament en les relacions que no són de parella, que el maltractament es va tornar més subtil i costa més comptabilitzar-lo. Bé, és més que això, ens costa molt a nosaltres mateixes posar-li nom, i tota l’estructura es confabula per a que et sentis culpable per tan sols plantejar-te que estàs sent maltractada.

Podríem dir que en realitat el maltractament va durar sis o set anys, el que va durar tota la relació. No va ser un maltractament ‘físic’, sinó psicològic; però no d’aquells en els que es passen el dia dient-te que no vals res, sinó que va ser més aviat un maltractament que alternava assetjament amb rebuig i abandonament, invisibilització, control, mentides, manipulacions i consum i explotació emocionl. Tot això, a més, en un entorn laboral angoixant.

I és que no es tractava d’algú amb qui tingués una relació de parella. Això no vol dir que no hi hagu´s hagut sexe, o algun tipus de relació (de consum) emocional, però el component romàntic o no de la relació no era important. O sí; sí que es va convertir en una cosa important ja que, al no existir, al no ser una relació de parella, ni un context romàntic (o al menys reconegut com a tal), la relació va passar a ser invisible. I de la mateixa manera que quan es diu ‘relació’ normalment es pensa en ‘parella’, i que quan es diu ‘sentiments’ normalment es pensa que són romàntics, quan es diu ‘maltractament’ nomes es considera i reconeix aquell que es dóna en les relacions de parella.

No sembla concebible que una relació que es considera des de fora que és d’amistat (o laboral) pugui ser de maltractament. D’aquesta manera s’invisibilitza més, no només el maltractament, sinó també totes les conseqüències que has de viure en silenci. I finalment també es pot, sense adonar-te, allargar més en el temps.

Una de les grans trampes va ser la demanda de secretisme i d’empatia com a forma de control. Conseqüències: si parles del maltractament estaràs parlant de la relació, una relació que no hauria d’existir i que s’hauria d’amagar, i per tant seràs eternament culpable de tot, de parlar del que no has de parlar, de posar a l’altra persona en una situació incòmode, o de fer-la sortir d’un armari (que és també una mentida i un engany). Vergonya. Un cicle que no té fi. Benvingudes totes a l’infern de la violència masclista que ens col·loca a les dones sempre en aquesta posició: mai víctima, sempre culpable de tot.

Jo no vaig patir un maltractament físic; tampoc va ser un maltractament psicològic ‘directe’ d’aquells en els que l’altra persona no para de dir-te que no vals res. Aquest v ser diferent, indirecte i subtil, implícit, gens explícit, i era jo qui, a través de diversos mecanismes, em vaig crear la imatge del meu poc valor sense necessitat de que se’m digués directament.

Dominació. La mentida, la manipulació que s’apropiava constantment del meu consentiment, robat a través també de l’assetjament, que no era visible perquè es disfressava de preocupació i de companyia laboral diària, van minvar dia rere dia la meva energia, la meva salut mental, portant-me al meu límit emocional.

Tot això sumant-se a la comparació constant amb altres relacions més reconegudes que em van portar a creure i sentir que el problema era jo que no valia suficient, i que a través de l’amenaça constant d’exclusió em feien entrar en un remolí de competició que acabava traient-me encara més tota la meva atenció, energia i emocions. Tanta energia que ja no em quedava res per ningú més, encara que ho volgués. No és això un mecanisme d’alienació?

Però l’energia no només m ela va treure per a les meves altres relaciones. Tampoc la tenia per la feina, lloc on patia una absorció considerable pel fet de compartir espai amb ell: se’m feia molt difícil l’escapatòria. I aquí el problema afegit era que no podia treballar.

A més, en aquell entorn laboral tenia moltes altres coses que també em produïen angoixa i malestar: constants tècniques de dominació per aconseguir que treballés més hores, una ajuda pèssima en la meva feina, i un entorn que poc a poc també minvava la meva estima. Dia rere dia la meva productivitat no era suficient com per q que se’m considerés una persona mínimament resolutiva (sumem-li el capitalisme).

Com podia ser ‘productiva’ si cada dia tenia atacs d’angoixa només seure davant de la pantalla de l’ordinador? Els meus caps, al veure’m com un persona poc productiva van acabar confiant molt menys amb mi que amb la resta, i això va fer que acabés tenint un contracte molt més precari i sota unes condicions d’estrés més gran que les de les meves companyes, ja que la situació emocional a la que estava feia que necessités treballar més hores per fer la mateixa quantitat de feina (si és que aconseguia fer-lo).

Per tant, a tots els meus problemes de salut mental, relacionals (com he comentat per la falta total d’energia cap a altres persones) i familiars, es van sumar també els econòmics. A la llarga, no només vaig sofrir una explotació emocional considerable, sinó també alienació, marginació i desapoderament. Què passava quan intentava explicar-ho a algú? Culpabilització: si no era perquè em deien que ‘jo em deixava’ era perquè ‘m’ho estava buscant’, culpant a altres factors de la meva vida, com el fet de no ser monògama.

Precisament el pensament monògam va ser una de les coses que més van invisibilitzar qualsevol problema de la relació degut a no ser un ‘problema de parella’. És com funciona el pensament monògam: només les emociona de parella, la gelosia de parella, les baralles de parella, les relacions de parella són emocions, gelosia, baralles i relacions ‘reconegudes’. Tot el que passi fora d’una relació de parella és automàticament invisibilitzat, menyspreat i ridiculitzat; inclús el maltractament. Perquè clar… ‘només’ és una amistat.

Share

el meu procés d’independència

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 d’Octubre.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

El procés d’independència de Catalunya ha acaparat totalment la paraula ‘procés’; ara dius ‘procés’ i sembla que no es pugui estar parlant d’alguna altra cosa. Jo sempre he sigut (i sóc) una gran amant dels processos: en una societat que està obsessionada amb els resultats, les metes, o les finalitats, ens oblidem totalment i constantment dels camins i dels processos que passem per arribar a totes aquestes metes. El procés és important, i la finalitat només és un punt situat de forma una mica borrosa al final del camí. En la nostra societat la finalitat no és creada amb la idea de que pugui canviar massa (canvia algunes vegades, però no està pensada ni plantejada amb la idea de que canviï). Però quan et sensibilitzes més en els processos que en les finalitats, aquestes últimes acaben sent mal·leables, canviants, adaptades als propis canvis que porta el procés o camí en sí mateix. La forma, el camí, és important, i marca la diferència ideològica. Creure que el camí no és important és també una ideologia, i va molt lligada al capitalisme i  a totes les estructures que vivim, perquè resulta que quan no et preocupes pel camí, aquest acaba sorgint com està estipulat per les normes.

Com ja he comentat, jo sóc una gran amant del processos: jo molt sovint em defineixo com un procés constant. Paral·lelament a tot el que ha estat passant a Catalunya, jo també he estat passant per processos relacionats amb una ruptura. Fa tres anys més o menys vaig començar un procés de ruptura d’una relació de maltracte, tot i que jo en aquell moment no sabia molt bé que estava iniciant una ruptura, ni de qui tipus, ni tenia molt clar el que estava passant ni a on volia arribar. Com he comentat, per a mi l’important són els processos i només sabia que necessitava travessar un munt de situacions de les que volia sortir i entendre com volia començar a construir relacions. Vaig repetir-me molts cops aquell any que jo volia construir relacions ‘políticament conscients’, un concepte que no tenia molt clar el que significava, i que ara sí entenc més. Dóna la casualitat que la finalització d’aquest procés d’entendre com construir relacions políticament conscients ha acaba en un procés d’independència/ruptura/autodeterminació/autonomia.

Una de les característiques d’aquella relació que vaig viure va ser la constant apropiació de les meves emocions i voluntats. L’apropiació va totalment en contra del propi dret a poder decidir, ja que el que fa és apoderar-se de la teva voluntat: no ets tu qui decideixes, és l’altra que ho fa per a tu (directa o indirectament). I, hagués donat igual que se m’hagués preguntat si estava o no d’acord amb el que estava passant, a mode de referèndum, o que se’m preguntés què volia plantejant-me vàries opcions/resultats: tenir dret a vot no et dóna automàticament veu en les coses que t’afecten. A més, la relació estava basada en la mentida i la manipulació constants amb la intenció de que jo acabés sempre escollint allò que l’altre volia de mi. Aquest acte d’objectificació no només em robava la veu i l’opinió, sinó també em robava la pròpia voluntat.

Les normes socials que privilegien certes formes de relacionar-se fa que no veiem aquests actes com actes de violència. Aquestes normes, que repetim totes i que són les ‘lleis’ i la ‘legalitat’ de les relacions, conformen tot tipus de relacions i en la nostra cultura (que també s’ha imposat sobre altres) es basen en l’objectificació cap a les altres persones que comentava en l’apartat anterior. No seguir les normes, a més, sempre té unes conseqüències: aïllament, més maltracte, culpabilització, victimització de l’agressor, entre moltes altres. Una cosa ens ha de quedar clara d’aquestes lleis socials és que sempre beneficiaran al privilegi (i d’aquí surt la pròpia definició de privilegi).

Poder deixar una relació així no és gens fàcil, no només per tots els mecanismes socials amb els que t’han educat i que t’han portat a aquella relació que has d’aconseguir deconstruir (feinada), i de les faltes amb les que t’han construït a tu mateixa, sinó també perquè es desperten molts mecanismes socials per a que la teva decisió no pugui ser respectada, i que, en una constant empatització cap al privilegi (és molt més fàcil empatitzar amb la ‘norma’), sempre se t’exigeixi una demanda constant de diàleg i de fer les coses ‘bé’, ‘boniques’, o ‘de bones’, que tinguis paciència, i que siguis comprensiva. Quantes vegades hauré sentit allò de ‘has de deixar les relacions amb amor’? Una afirmació que m’encanta però que hauria d’anar sempre acompanyada d’un aclariment per a diferenciar entre tipus de relacions. Moltes vegades l’única forma de poder deixar una relació de poder és utilitzant moltes tècniques considerades ‘lletges’ o poc ‘boniques’: com per exemple, fugir sense dialogar. Voler deixar ‘relacions de poder amb amor’ acostuma a ser un sinònim de no aconseguir deixar-les mai. És més, per què dialogar amb qui per defecte et treu la veu en tot allò que t’afecta?

Share