espais que a vegades no sentim nostres

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: exclusió, monosexisme, bifòbia, neurocapacitisme, menció de relació de maltractament, ridiculització, invisibilització

 

Últimament estic parlant molt de l’exclusió. En realitat vaig començar a parlar-ne a “memòries d’una C” i he anat continuant quan parlava de les relacions com un “club d’alt standing”. N’he parlat també a través de la meva pròpia vivència explicant el meu procés d’empoderament. Per poder tancar una mica aquest cicle on parlo d’exclusions i vivències m’agradaria parlar de quines han sigut algunes experiències viscudes aquests últims anys relatives a l’exclusió, però en els “nostres” espais crítics vinculats als moviments socials. Vull parlar d’això, però, perquè a partir d’aquí també m’agradaria començar una sèrie de textos on vull fer una mica d’auto-crítica sobre com gestionem  i tractem molts aspectes des d’aquests espais a través de la generació dels nostres discursos.

Abans de tot, però, vull comentar que tot i que vull escriure alguns textos (on s’inclou aquest) per fer auto-crítica sobre els nostres espais, no vull menystenir tota la feina que fan les companyes des d’aquests espais, tot el contrari. Crec que és molt important la feina que fan moltes d’elles, especialment des de l’anonimat i des de la col·lectivitat i s’ha de reconèixer. La crítica no és per invisiblitzar tot això, al contrari, sinó que crec que és tant important tot el que es fa que per això és important també revisar-nos (sobretot des de la cura i el respecte) i escoltar-nos.

També m’agradaria començar comentant que, tot i que en aquest text estic parlant de la meva experiència com a “exclosa”, no vol dir que la meva posició hagi estat sempre de “víctima”, sinó que entenc que jo també he estat en altres posicions on s’han exclòs a altres persones. Aquí crec que poques ens “salvem”, tot i que, com passa sempre, hi ha persones que a vegades solen estar més en un dels dos costats. Per tant, tot i que parlo des de l’exclusió, no em considero una persona “totalment” exclosa i a la vegada també em considero part del problema “que exclou”. No obstant, per a poder donar veu al procés d’exclusió i les seves motivacions i implicacions, en aquest text parlaré com a exclosa.

Durant temps m’he vist exclosa d’espais als que hi volia pertànyer. No he sigut exclosa directament mentre m’assenyalaven amb un dit i em deien que no podia ser allà (sigui “allà” en aquest cas espais dels moviments socials mínimament crítics/feministes/alliberats/de militància/activistes al que havia pogut considerar la idea de pertànyer). Per tant, el tipus d’exclusió que jo he viscut és diferent a la del veto. He sigut exclosa a través de tècniques indirectes, algunes d’elles a través d’unes estructures, d’altres a través directament del maltractament i de les tècniques d’invisibilització, ridiculització i la por generada degut a tots aquests processos.

Puc dividir els processos d’exclusió que he viscut en aquests espais en tres tipus (tot i que és molt més complex que això però sempre és útil simplificar quan s’intenta explicar una cosa com aquesta). El primer procés ha sigut degut a ser bisexual/plurisexual i fer visiblement activisme bisexual i contra el monosexisme (una cosa inconscientment no molt ben vista en certs sectors del feminisme, així com de l’activisme LGBTI+). El segon procés ha sigut per ser neurodivergent degut al neurocapacitisme d’aquest tipus d’espais (en aquest cas incloc quasi tots els espais). I el tercer procés ha sigut una relació de maltractament i la invisibilització i ridiculització constants que ha comportat aquest tipus de relació (que ha afectat especialment espais més vinculats al barri on jo vivia i espais oberts com les manifestacions, per exemple).

No vull entrar a explicar en detall el motiu pel qual parlar sobre monosexisme ha fet que se m’exclogués d’espais. Les persones que pateixen també el monosexisme i s’han intentat identificar amb alguna plurisexualitat o amb la bisexualitat en alguns ambients feministes o LGBTI+ saben a què em refereixo i tampoc vull que això ocupi molt d’espai en aquest text. Bàsicament aquest fet no m’ha fet sentir gaire còmode en molts d’aquests espais: les (males) mirades, l’hostilitat, la invisibilització dels meus comentaris, etc, m’han fet sentir poc benvinguda, tant en espais físics com virtuals.

En segon lloc, l’exclusió pel fet de ser neurodivergent no és tant fort com la que he viscut fora d’aquests espais, en espais “normals” on les estructures de poder no viuen de cap crítica. De fet, és en aquests espais on m’ha sigut més fàcil trobar-me persones també travessades pel neurocapacitisme i per tant he pogut trobar més fàcil algunes interaccions. Tot i això, el neurocapacitisme és encara viu dins dels nostres espais i moltes vegades s’ignora la seva existència quan es parlen de violències estructurals, encara que siguin espais feministes o sensibles a les opressions. Molts cops, m’he sentit ignorada, desplaçada, incompresa per la meva forma de ser, de moure’m, d’expressar-me, de funcionar, per ser introvertida també o bé per les meves dificultats a l’hora de comunicar-me per com funcionen moltes dinàmiques assembleàries i també relacionals. Això ha fet que acabés poc a poc, sense adonar-me’n, deixant molts espais.

Finalment, està l’exclusió que vaig viure degut a una relació de maltractament. Aquesta relació es basava en la forta invisibilització i la ridiculització que jo sentia cap a mi i la relació davant d’altres persones. Aquest fet va fer que amb el temps sentís molta por a trobar-me aquesta persona juntament amb altres per com em pogués tractar davant de tota aquesta gent, o simplement trobar-me a persones que fossin properes a ell o que el coneguessin (ampliant d’aquesta manera la quantitat d’espais a evitar). Això va fer que, finalment, molts espais vinculats als moviments socials del barri on vivíem les dues (i al que jo era relativament “nova”), o espais on jo podia ser vulnerable a la seva “mirada”, com manifestacions, acabessin sent espais que jo evitava. Al final poc a poc i sense adonar-me, vaig acabar evitant tot el barri pels constants símptomes d’estrès posttraumàtic que em provocava passejar-m’hi, deixant finalment de viure-hi.

Quan vaig començar a treure’m aquella relació de sobre (visibilitzar-la i curar-me) vaig seguir limitant-me el passar per molts d’aquests espais, per una qüestió de cures cap a mi (em generava encara molta ansietat). Durant molt de temps m’he vetat a mi mateixa de molts espais. A la vegada he estat deconstruint-me i acceptant-me com a persona neurodivergent i tot el que això comporta, i he pogut participar en espais més sensibles a aquesta estructura (tot i que en alguna ocasió s’ha exercit aquest tipus de violència cap a altres tipus d’expressions neurodivergents i jo n’he estat partícip), com també sensibles al monosexisme.

Després de tots aquests processos i sentint-me molt més apoderada, estic començant a (re)apropiar-me d’espais que crec que també són meus (o ho haurien de poder ser), però estic intentant no precipitar-me i anar trepitjant espais poc a poc, sense atabalar-me. Ara la meva preocupació és entendre quins són aquells processos en els que jo també he participat en l’exclusió d’altres persones, que n’existeixen, tant per les estructures que travessen a altres i de les quals jo en tinc privilegis, com deixant-me arrossegar per corrents que es donen moltes vegades en els nostres espais, on s’han creat arguments d’autoritat inqüestionables i que posen en entredit moltes de les filosofies “principals” d’aquests espais.

Share

l’amor també pot fer mal?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una paret blanca on hi ha escrit en negre més ressaltat i en majúscules “L’AMORE É UNA COSA RARA”. També hi ha escrit en negre però més fluix: després de “RARA” posa “es la vida”, una fletxa des de “É” senyala “FOLLAR”, senyalant “UNA” afegeix “mierda”, i després de “AMORE” posa “e bello”.]

 

avís de contingut: menció de dolor i patiment, maltractament, abús, jerarquies, estructures de poder, objectificació i explotació emocionals

 

“L’amor de debò implica patiment” és un ideal que gira al voltant de l’amor romàntic i de l’amor en general. És un concepte amb el que ens han farcit a través dels contes, de la televisió, de les cançons, de les històries que ens expliquem entre nosaltres, d’internet amb memes que acostumen a ressaltar un tipus d’amor i d’afecte que s’expressa a través de la jerarquia, del dolor, del patiment i de l’objectificació i l’explotació emocionals i de cures. L’amor, segons aquest tipus d’amor o d’afecte, sempre comporta un sacrifici jeràrquic i molt unit a la violència estructural, masclista, i també d’altres diferències estructurals (no només utilitza el masclisme, sinó també s’alimenta de la monogàmia, de l’heterosexisme, del capacitisme, del racisme, etc).

Segons aquest ideal per l’amor s’ha de patir, tant per a poder-hi accedir com pel que implica en sí mateix un cop obtingut: s’ha d’acceptar incondicionalment tot el que l’altre fa, especialment quan ets la part que està jeràrquicament per sota. Especialment la incondicionalitat és una de les armes més destructives d’aquest tipus d’amor que no qüestiona les jerarquies que ens imposa, ni el maltractament, ni l’explotació emocional. He emfatitzat també l’existència d’aquesta romantització/idealització a través de l’afecte (o l’amor entre persones que no té perquè comportar un component romàntic) perquè entre amigues també pot passar, especialment quan una de les parts és una persona que per por a perdre la relació (degut també a factors estructurals) accepta una situació d’abús.

Des dels feminismes s’ha parlat bastant d’aquesta problemàtica, no estic assenyalant res del que no s’hagi tractat ja anteriorment en moltes plataformes, espais i activismes. Aquestes crítiques han intentat trencar amb la imatge positiva i bonica d’aquest tipus d’abús i d’acceptació del maltractament. La visibilització ha sigut, per tant, una forma de desemmascarar el maltractament anomenant-lo pel seu nom i mostrant que no és bonic en sí mateix, sinó jeràrquic, de dominació i estructural i una forma de tenir-nos enganxades a relacions que ens absorbeixen, exploten i oprimeixen.

Un dels lemes derivats de tot això que es repeteix és “si és amor, no fa mal” (o “si fa mal, no és amor”), intentant emfatitzar la necessitat de buscar un tipus d’amor no basat en el maltractament, en el control, o que justifica el dolor de per se, especialment cap a aquelles que són dones o que gaudeixen de menys privilegis. Però aquesta frase (com totes les que giren al voltant del mateix concepte), tot i ser certa quan parlem de maltractament, és, per un altre costat, una trampa i invisibilitza que es pot patir per amor sense necessitat de que sigui un patiment derivat del maltractament. De fet, sense que aquesta sigui la intenció del lema en sí mateix, el que fa és tornar a romantitzar l’amor, idealitzant-lo al voltant d’un tipus d’emoció perfecte perquè no “gaudeix” de cap tipus de dolor ni patiment. Ignora, per tant, que el món de les emocions és molt més complex que un simple “fa mal” / “no fa mal”.

Amagar que l’amor també pot venir acompanyat algunes/moltes vegades d’algun tipus de patiment pot produir una gran excusa (amb discurs)  per abandonar una relació a la mínima que hi hagi la possibilitat de patiment o dolor per desdir-nos de les cures cap a altres. Es pot patir per la pèrdua, es pot patir pels processos d’acceptació d’incompatibilitats, es pot sentir dolor per les pors que arrosseguem degut al rebuig, o també podem patir quan les persones a les que estimem estan passant per un moment dolent, o una crisi. Estimar també ens pot portar a la ràbia per les situacions injustes, una ràbia molt necessària i que constantment intenten esborrar-nos a través de discursos sobre la cerca de la pura felicitat acrítica. I podríem allargar la llista. També, a més, s’ignora que hi ha moltes persones a les que les intensitats emocionals les pot portar a dolor i patiment en molts sentits, ignorem que no totes tenim les mateixes capacitats a l’hora de sentir o sentir-nos i que estimar, per a algunes persones, pot suposar un patiment que s’intensifica quan, a més, ens travessen les pors a la pèrdua i les pors a que ens maltractin o que ens rebutgin.

Tot això que exposo no pretén ser una alabança ni una acceptació del maltractament dins de les relacions amoroses o afectuoses, al contrari, com a persona que ha patit maltractament és l’últim que vull. Però el que pretenc expressar és que reduir tot el patiment i el dolor al maltractament i idealitzar l’amor és caure en una trampa que ens fa creure que hem de perseguir la més pura felicitat ignorant tots els problemes que ens travessen, sense voler tampoc abraçar o deixar-se afectar per tot allò que no és definit com a “perfecte” pel sistema en les demés i en les relacions.

L’amor és un gran sentiment, això no ho nego. És aquell que ens permet solidaritzar-nos, connectar amb el que ens envolta. Però per aquest mateix motiu, pel fet de ser el que ens permet afectar-nos amb el nostre entorn, és també el que ens connecta amb certs dolors i patiments, tant nostres com de les demés. El que no hem de permetre és que utilitzin el nostre amor per abusar de nosaltres, per a col·locar-se per sobre, ni per maltractar. Per la resta, sí, l’amor pot fer mal, i no és necessari negar-ho per convertir-lo en un altre concepte ideal.

Share