per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Cinquena part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la cinquena part. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí, la quarta aquí i la sisena aquí.
Avis de contingut: llenguatge heterosexista, monosexista, cissexista i intersexantagònic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions.
Psicoanàlisi
Freud (Sigmund Freud, neuròleg que va fundar el psicoanàlisi) va agafar el concepte de la indiferenciació sexual (anomenat bisexual, com hem vist) com passat primitiu i el va copiar també en l’elecció de l’objecte sexual (o sigui, el que més endavant s’anomenaria orientació o atracció).
Segons Freud totes les persones naixem sense una distinció entre objectes sexuals i quan creixem acabem escolllint un dels dos. Una de les dues opcions és l’acceptada socialment (l’heterosexualitat) i l’altre és la no acceptada (homosexualitat). Per a Freud, la naturalesa humana és bisexual, però no obstat és impossible practicar-la per a una persona humana moderna ja que el progrés humà des d’allò naturl a allò cultural fa que s’hagi d’escollir una monosexualitat. Recordem que ‘allò cultural’ i ‘progrés humà’ sempre és referit a la cultura occidental, que es veurà sempre com més evolucionada que la resta.
I només vaig a citar una frase de Freud en la que fa referència a la no possibilitat de tenir més d’un objecte sexual, quan explica en com ‘convertir’ a una persona homosexual en heterosexual diu de passada: “Un ha d’enrecordar-se de que la sexualitat normal també depèn d’una restricció en l’objecte d’elecció.”
Tornem una altra vegada al que comentava sobre la indiferenciació en quan al sexe, amb la bisexualitat, en quan a l’orientació, es col·loca i es relciona, amb els nens, amb la immaduresa, amb el que és primitiu, amb les races ‘inferiors’, inclús amb les persones amb malalties mentals, etc.
Sí és cert que l’homosexualitat tampoc quedava molt ben parada, també se la veia en una posició menys evolucionada, però l’homosexualitat se la va tractar més com un cas de degeneració (una cosa que es contemplava en la cultura moderna, com un error en l’evolució) mentres que la bisexualitat ni tan sols arribava a considerársela degenerativa, sinó ja més bé anterior a l’elecció i per tant inexistent.
Però no ens pensem que, per exemple, en el psicoanàlisi aquestes idees han quedat en un passat només en Freud. Totes aquestes idees encara ressonen, i han sigut les que han marcat fortament tot l’imaginari existent al voltat de la no monosexualitat o de les persones plurisexuals.
En un article on s’explicava com es veia a la plurisexualitat en el psicoanàlisi es posaven alguns exemples que posaven els pèls de punta. Per exemple cita a Joyce McDougal, a l’any 2000, parla de la progressió infantil bisexual cap a acceptar la inescapable monosexualitat, a més describint-ho com un procés inevitable i dolorós. Un altre, Stephen Mitchell a l’any 1996 parla d’un pacient que diu tenir atracció no només cap a homes i comenta que és un acte d’auto-destrucció.
Escales i concepte modern de l’orientación sexual
A partir d’aquí ja tot el marc conceptual al voltant de la no monosexualitat està creat. L’únic binari ‘real’ és el monosexual heterosexual/homosexual. De fet les coses i estudis que s’han fet després sempre remarquen aquest binari
Per exemple, estan els famosos estudis de Kinsey amb la seva famosa escala de Kinsey com a conclusió. En aquest estudi, on el mateix Kinsey va intentar mostrar més diversitat, segons les seves pròpies paraules, que la heterosexual o homosexual, no deixa, lamentablement de caure en aquest binari. Aquest estudi està basat en les pràctiques sexuals (només sexuals) de les persones a les que s’entrevistava, sense tenir en compte quina era la seva orientació en sí mateixa, i, per tant, les pràctiques sempre són d’un a un, i són llegides com a heterosexuals o homosexuals, ja que només tenen en compte el ‘sexe’ de les persones implicades.
Fent un estudi partint d’aquesta idea, al final, per molt que es vulgui mostrar que moltes persones no cauen en el que s’anomena una heterosexualitat pura o una homosexualitat pura, no deixa de caure i recaure en la idea amb la que se’ns imagina de les dues monosexualitat reconegudes. La lectura que es fa de la conseqüent escala de Kinsey és precisament que existeixen els dos pols oposats que són l’heterosexualitat i l’homosexualitat, i tot el demés és una barreja en un punt intermig.
L’escala de Klein és una petita evolució de la mateixa escala de Kinsey.
A més, s’ha de recalcar que en els estudis científics només es fa èmfasi en que l’atracció ha de ser una forma molt concreta (a través d’una resposta específica, sexual i genital) oblidant i esborrant la varrietat amb la que les persones sentim atracció o generem relacions o vincles. Per exemple, sempre es fa èmfasi en la resposta genital dels homes cis per a entendre quina és la seva orientació, com si tota la seva orientació hagués de passar per aquest filtre que defineix precisament la masculinitat hegemònica: ets un penis que només funciona per erecció (amb tota la càrrega trànsfoa, esborrant que no totes les persones amb penis són homes, ni tots els homes tenen penis). D’aquesta manera s’esborren també altres formes de sentir l’atracció sexual (que no haurien de passar per una resposta genital directa), com també altres formes d’atracció que no són sexuals, sinó afectives o romàntiques, que no tenen perquè anar unides a la sexual.
Altres estudis
Sí que és veritat que alguens persones han intentat fer estudis diferents per donar una imatge diferent a la plurisexualitat. Per exemple, he llegit estudis on es vol demostrar que la bisexualitat és més evolucionada i avançada. Però, primer de tot, aquest no és l’imaginari social al voltant de les persones plurisexuals, l’imaginari de les persones plurisexuals és un altre, que és el que he mostrat anteriorment. A més, per altra banda, intentar utilitzar una teoria com la de l’evolució, és caure en la trampa d’utilitzar teories que s’han usat per a perpetuar racisme, capacitisme, classisme i un munt de coses més.
I, bé, tot i que s’han fet estudis alternatius sobre la bisexualitat, no entraré a explicar-ho perquè el que volia visibilitzar amb tot això són precisament les teories amb una visió hegemònnica i que sustenten la forma en la que se’ns veu socialment a les persones plurisexuals.
