TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

salut mental en les persones bisexuals i d’altres identitats plurisexuals i el monosexisme com a causa: bifòbia, eradicació, invisibilització i imperialisme cultural

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El novembre de 2015 vaig escriure aquesta ponència com a membre del col·lectiu d’Enrenou per als 27 Encuentros Estatales LGTBI.

El meu nom és Natàlia Climent, sóc activista bisexual i kuirfeminista, i formo part del col·lectiu Enrenou, que és un grup on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Les identitats plurisexuals són totes aquelles on existeix una atracció sexual i/o afectiva cap a més d’un gènere, entre les que es troben, no només la bisexualitat, sinó també la polisexualitat, la pansexualitat, la skoliosexualitat, la pomosexualitat, entre d’altres. El que des d’Enreno ens agradaria tractar en aquestes trobades és la problemàtica de la salut mental en les persones plurisexuals, ja que moltes vegades no es tracten de manera diferenciada de les que puguin haver en el col·lectiu gai i lèsbic, i per tant no es poden tracta les especificitats del nostre col·lectiu, que no només pot patir en certa mesura d’homofòbia, sinó que també pateix de discriminació degut a sentir atracció per a més d’un gènere. Vull afegir, que encara que des d’Enrenou no ens agrada només parlar de bisexualitat, ni ens agrada invisibilitzar altres identitats plurisexuals, que comparteixen amb la bisexualitat el tipus de discriminació i violència, en aquesta ponència només parlaré de bisexualitat en moltes ocasions degut a que els pocs estudis que s’han fet només es parla de bisexualitat, i no d’altres identitats.

Les persones no heterosexuals, degut a l’estigma, la marginació, la discriminació, i la violència soferta, tendim a sofrir depressions, ansietat, a autolesionar-nos, o a intentar el suïcidi, que les persones heterosexuals. Segons molts estudis, com per exemple els de King et al. (2008), Llhomond y Saurel-Cubizolles (2009), Marshal et al (2011), Ploderl et al. (2013), Warner et al. (2004), McManus et al. (2007) o bé el de Chakraborty et al. (2011), posen de relleu que existeix aquesta tendència a sofrir de problemes en l’àmbit de la salut mental.

El problema que ens trobem és que la majoria dels estudis les dades no distingeixen entre les persones homosexuals i les bisexuals o plurisexuals, posant-les totes en el mateix sac. Això passa perquè es creu que les persones bisexuals patim només d’homofòbia i lesbofòbia (es creu que només patim discriminació quan tenim relacions amb persones del mateix gènere), esborrant l’especificitat de l’experiència bisexual i definint-la com una experiència meitat heterosexual i meitat homosexual. Però la bifòbia és una violència i una discriminació diferenciada de l’homofòbia i la lesbofòbia, i es reprodueix pel fet de que ens sentim atretes per més d’un gènere, i no perquè tinguem relacions amb persones del mateix gènere al nostre. Per posar un exemple, quan a mi se’m discrimina per anar de la mà d’una persona del mateix gènere estic patint, tot i ser bisexual, homofòbia o lesbofòbia; però quan se’m discrimina perquè puc sentir atracció cap a varis gèneres (com explicaré més endavant) a través d’estereotips, o dient-me que això no pot existir, o obligant-me a definir-me com a lesbiana, aleshores estic patint bifòbia.

Habitualment quan es parla de bifòbia es parla dels estereotips. Els estereotips de la bisexualitat (com la promiscuitat, la inestabilitat, la confusió, etc) són connotacions socialment negatives que posen a les persones bisexuals en un lloc simbòlicament nociu per a la societat. Això no vol dir que ser promiscua, estar confosa o ser inestable, siguin coses inherentment dolentes: però al ser conceptes que socialment són discriminables i a la vegada se t’otorguen pel simple fet de la teva orientació sexual fa que aquesta associació pugui sentir-se com violenta.

Però la bifòbia no acaba aquí. Per a que ens fem una idea, la bifòbia, en forma de discriminació directa, visible a través d’estereotips, és només la punta del iceberg. És per aquesta raó que moltes persones utilitzem el concepte del monosexisme, que ens permet entendre on la bisexualitat està estereotipada, prohibida, negada i esborrada, i també per què ho està, i a més ens permet veure que tot això té unes conseqüències en, per exemple, la salut mental de les persones bisexuals. Definim el monosexisme com una estructura social que opera sota la presumpció de que totes les persones som monosexuals (heterosexuals o homosexuals) i que sistemàticament discrimina o esborra a totes aquelles que no ho són (com les plurisexuals). Per tant, el monosexime, al ser una estructura social, no només s’expressa en forma de violència directa, sinó també indirecta o simbòlica.

Yoshino, en el seu article ‘Epistemic contract of bisexual erasure’ apuntava que el monosexisme opera sota la presumpció de que la bisexualitat ha de ser esborrada a través del propi coneixement cultural. L’eradicació de la bisexualitat és un fenomen social en el que aquesta és esborrada de qualsevol discurs on pugui ser rellevant (com, per exemple, en els estudis sobre salut mental, que he senyalat al principi), inclús en l’esfera privada o quan una persona surt de l’armari amb sí mateixa. L’eradicació de la bisexualitat és l’aspecte més rellevant de l’estructura monosexista: la major part del temps la nostra cultura opera sota la presumpció de que la bisexualitat no existeix i no pot existir. Yoshino apuntava també en el seu article que un dels motius d’aquesta eradicació és perquè la bisexualitat posa en dubte l’existència de la monosexualitat (l’heterosexualitat i l’homosexualitat), i per a que les monosexualitats puguin mantenir-se (especialment l’heterosexualitat, que és la que té més privilegis), la bisexualitat ha d’esborrar-se com a possibilitat.

Posarem un exemple simple d’aquesta eradicació. La major part del vocabulari diari no ens contempla, i no representa el que sentim o amb el que ens identifiquem. Quasi sempre que parlem de relacions parlem de relaciones hetereosexuals, homosexuals o lèsbiques; si vaig pel carrer de la mà d’una dona diran que la meva relació és lèsbica i automàticament a mi se’m dirà que sóc lesbiana, invisibilitzant d’aquesta manera la possibilitat de que jo no sigui lesbiana, sinó bisexual, que és precisament com m’identifico.

Com també es comenta a l’informe Bisexual Invisibility, de la comissió de drets humans de San Francisco, les persones bisexuals experimentem altes tasses de discriminació, de ser ignorades o invisibilitzades. Sovint l’orientació sexuals en sí es considera invàlida o irrellevant.

Per tant, si barregem el fet de que la bisexualitat és estereotipada i a més invisibilitzada, ens trobarem amb el que Obradors en el seu article ‘Deconstructing biphobia’ descriu com l’imperialisme cultural: «L’imperialisme cultural…. té un significat paradoxal… Per un costat, l’imperialisme cultural invisibilitza a un grup de persones negant-les la seva existència. Per un altre costat, aquest grup de persones està descrita a la vegada a través d’un número de prejudicis que crea una imatge clara (i desviada) d’elles.». Aquest marc descrit, de la negació de la nostra existència, juntament amb l’assignació d’estereotips, fa que les discriminacions que patim les persones bisexuals i plurisexuals siguin diferents al tipus de discriminació directa o violència física o verbal; és un tipus de violència més simbòlica. És un tipus de violència poc visible, però que repercuteix a la llarga en les nostres vides i té conseqüències. Una de les conseqüències més freqüents és en la salut mental de les persones bisexuals i plurisexuals en general.

Al Març de 2011, la comissió de drets humans de San Francisco (cos governamental dels EEUU) va recollir dades de diferents estudis dels EEUU, Regne Unit i Canadà on es tenia en compte a la bisexualitat de forma diferenciada en un inforrme anomenat ‘Bisexual Invisibility’. Alguns dels resultats que és reflecteixen són:

Les persones bisexuals experimenten disparitats més grans en la salut que la resta de població, incloent més probabilitat de sofrir depressions i desordres d’ansietat i ànim (Miller et al., 2007; Steele et al., 2009).

Les dones bisexuals mostraven tasses significativament més altres en mala salut en general i d’angoixa més freqüent que les lesbianes i les heterosexuals, especialment en àrees urbanes, on les dones lesbianes podien trobar un recolzament en la comunitat, però no les dones bisexuals. A més, les dones bisexuals eren un 64% més propenses a patir un trastorn alimentari, un 37% més propenses a autolesionar-se, un 26% més propenses a sentir-se ansioses o nervioses, comparat amb les lesbianes (Fredriksen-Goldsen, et al., 2010).

Les persones bisexuals tenien més tendència al suïcidi: 9,6% de les dones heterosexuals, 29,5% de les dones lesbianes i el 45,4% de les dones bisexuals; 7,4% dels homes heterosexuals, el 25,2% dels homes gais, i el 34,8% dels homes bisexuals (Brennan et al., 2010; Steele et al.; 2010)

Per desgràcia no tenim estudis específics en l’estat espanyol sobre la salut mental de les persones plurisexuals i no podem mostrar quins són els efectes de la bifòbia i el monosexisme aquí. Tenint en compte el que s’ha presentat i exposat cap esperar que hi hagi diferències específiques en la salut mental de les persones plurisexuals. És per aquesta raó que des d’Enrenou creiem que aquests estudis són necessaris i importants. És més, els resultats d’aquests estudis han de tenir-se en compte per deixar d’eradicar les nostres experiències, les nostres identitats i les violències simbòliques a les que ens afrontem cada dia. Creiem també que en l’àmbit de la salut mental les professionals han de sensibilitzar-se amb les nostres experiències, ja que si som una poblció vulnerabilitzada d’aquesta manera, i específicament per la nostra orientació no monosexual, els tractaments que rebem haurien de tractar aquest tema amb especial atenció.

Referències

Brennan, D.J., Ross, L.E., Dobinson, C., Veldhuizen, S., Steele, L.S. (2010). Men’s sexual orientation and health in Canada. Canadian Journal of Public Health, 101: 3, 255-258

Chakraborty, A., McManus, S., Brugha, T.S. (2011). Mental health of the non-heterosexual population of England. British Journal of Psychiatry 198(2):143.8

Fredriksen-Goldsen, K.I., Kim, H., Barkan, S.E., Balsam, K.F., Mincer, S.L. (2010). Disparities in health-related quality of life: a comparison of lesbians and bisexual women. American Journal of Public Health, 100(11), 2255-2261

King, M., Semlyen, J., Tai, S.S., Killaspy, H., Popelyuk, D., Nazaret, I. (2008) A systematic review of mental disorder, suicide, and deliberate self harm in lesbian, gay and bisexual people. BMC Psychiatry8:70.

Llhomond, B., Saurel-Cubizolles, M.J. (2009). Sexual orientation and mental health: a review. Revue d’Epidemiologie et de Sante Publique 57:e44-58

Marshal, M.P., Dietz, L.J., Friedman, M.S., Stall, R., Smith, H.A., McGinley, J., Thoma, B.C., Murray, P.J., D’Augelli, A.R., Brent, D.A. (2011). Suicidality and depression disparities between sexual minority and heterosexual youth: a meta-analytic review. Journal of Adolescent Health 49:115-23

McManus, S., Meltzer, H., Brugha, T., Bebbington, P., Jenkins, R. (2007). Adult psychiatric morbidity in England, 2007: results of a household survey. Leeds: NHS Information Centre for Health and Social Care.

Miller, M., André, A., Ebin, J., Bessonova, L. (2007). Bisexual health: an introduction and model practces for HIV/STI prevention programming. National Gay and Lesbian Task Force Policy Institute, the Fenway Institute at Fenway Community Health, and BiNet USA.

Obradors, M. (2010). Deconstructing biphobia. Journal of Bisexuality 11:2-3

Ploderl, M., Wagenmakers, E.J., Tremblay, P. (2013). Suicide risk and sexual orientation: a critical review.Archives of Sexual Behaviour 42:715-27

San Francisco Human Rights Comission LGBT Advisory Committee (2011) Bisexual Invisibility: Impacts and Recommendations. San Francisco, California.

Steele, L.S., Ross, L.E., Dobinson, C., Veldhuidzen, S., Tinmouth, J.M. (2009). Women’s sexual orientation and health: results from a Canadian population-based surve. Women & Health; 49:5, 353-367

Warner, J., McKeown, E., Griffin, M., Johnson, K., Ramsy, A., Cort, C., King, M. (2004). Rates and predictors of mental illness in gay men, lesbians and bisexual men and women: results from a survey based in England and Wales. British Journal of Psychiatry 185:479-85

Yoshino, K. (2000). Epistemic contract of bisexual erasure. Stanford Law Review 52(2) p. 353

Share
TecniquesDeDominació_Taller_Cartell

del privilegi i l’exclusió al reconeixement

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El tipus de reconeixement que ens ve donat per defecte, tal com el defineixen les estructures de poder, beneficia a tot allò que és privilegiat per les mateixes estructures (com passa amb tots els conceptes, com per exemple el de violència, el de compromís, entre d’altres). Aquest tipus de reconeixement és el que va lligat al que solem anomenar ‘reconeixement social’: un reconeixement que passa a través de normes socials i que atorguen poder pel fet de complir amb aquestes normes. Aquest reconeixement funciona com un ‘premi’ social quan s’obtenen aquelles coses que tenen un valor pel sistema i que beneficien més a les persones amb més privilegis.

Aquest tipus de reconeixement, al estar tant unit a les estructures de poder, al privilegi i al poder en general, es rebutja en molts espais crítics amb les estructures i el sistema. Fent això, però, no s’ha generat un discurs realment crític al voltant del reconeixement ja que no s’ha re-pensat aquest reconeixement. La pregunta és: és dolent el reconeixement en general o només el reconeixement lligat a les estructures? Per respondre a aquesta pregunta hem de preguntar-nos què vol dir ‘reconeixement’ i què ens aporta.

Reconèixer’ és una forma d’acceptar i legitimar, d’atorgar-li a l’altra unes característiques que li donen un cert valor (tan sigui per a reconèixer coses que puguem considerar ‘bones’, com reconèixer coses que puguem considerar ‘dolentes’). És una forma de dir ‘et veig’. No reconèixer a una persona com a ‘persona’ porta sistemàticament a tractar-la com a objecte, que és el que fan les estructures amb les persones que no tenen privilegis o el que fem de forma molt general quan ens apropem a la gent sense tenir en compte els seus desitjos o voluntats. Reconèixer a una persona que tenim davant passa per reconèixer i validar els seus desitjos o voluntats; fer el contrari és objectificar.

Precisament el ‘reconeixement social’ del que parlava al principi és un tipus de reconeixement que invisibilitza i nega el reconeixement a qui menys privilegis té i li treu l’estatus de ‘persona’. No serà precisament el problema la falta de reconeixement cap a tot allò que no és privilegiat, que el porta cap a l’exclusió, i no pas el reconeixement en sí mateix? O també el fet de donar un tipus de reconeixement no merescut a qui se li dóna normalment a través del ‘reconeixement social’ per privilegiats per les estructures de poder?

Una relació (del tipus que sigui) que no és reconeguda, serà sistemàticament invisibilitzada o esborrada i serà fàcilment exclosa. L’exclusió és una conseqüència de la falta de reconeixement, de totes aquelles a qui se’ls ha retirat merèixer estar entre nosaltres com una més. Que es reconegui el que aportem, el que fem, qui som en una relació, en un grup o en una comunitat és la forma en que tenim de ‘veure’ns’, d’admetre’ns com a persones que ens afectem i a les que afectem. Esborrant tot tipus de reconeixement esborrem el valor del que aporta cada persona, tant a l’àmbit personal d’una relació, com a l’àmbit comunitari, grupal o col·lectiu. Esborrant el reconeixement fomentem l’exclusió, que sumada a altres estructures de poder fomenten l’explotació relacional, la marginació i l’alienació (totes conseqüències de l’objectificació).

Share