experiència sobre el procés i gestió de la visibilització d’una relació de maltractament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: denúncia, maltractament, invisibilització, masclisme, sexisme, poder

Aquest text forma part d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí.

Fa uns mesos vaig decidir compartir públicament a través de Facebook una relació de maltractament que vaig viure per part d’una persona vinculada als moviments socials de Barcelona. En aquell text vaig compartir la meva vivència i el nom de la persona en qüestió ja que la meva intenció era, per un costat, mostrar el que aquesta persona havia amagat sistemàticament (una tècnica contrapoder), i a la vegada també volia avisar a persones que poguessin estar en la mateixa situació i, per tant, poguessin estar en cert “perill” (de fet aquesta segona part era la que més em preocupava).

Aquest text no és per remoure més aquella història ni fer-ne cap denúncia més. L’escriptura d’aquest text ve motivada per la voluntat de fer per la meva part un tancament (mental) i per la de compartir l’experiència del procés i de la gestió. Aquesta reflexió pretén estar emmarcada en un conjunt de textos on vull crear un espai d’auto-crítica sobre la gestió de l’espai que fem. Aquestes gestions acaben, vulguem o no, afectant molt la vida de les persones i, per tant, crec que és important parlar-ne, encara que algunes vegades sembli un tema tabú.

Abans d’escriure aquella “denúncia” pública a Facebook (no m’agrada pensar-hi en clau de denúncia, sinó més aviat de visibilització), vaig passar-me mesos pensant com fer-ho o què fer. Sé que sóc una rallada de la vida (però molt rallada de la vida) i moltes vegades el que faig és quedar-me en bucle intentant trobar la millor manera de gestionar alguna cosa. Tenia por a caure en un procés de demandes de vetos o exclusions amb les que jo tampoc hi creia (al menys en aquell cas) o bé a caure en la venjança o en el càstig (en el que tampoc hi crec).

Un dels problemes que em trobava, a més, era que l’especificitat del meu cas implicava no haver pogut participar ni ser en molts espais degut a la pròpia relació, espais on aquesta persona sí que hi era o on hi podrien haver persones que el coneguessin o properes a ell. Finalment el que vaig acabar fent va ser evitar tot un barri sencer i inclús marxant d’aquest (ja que hi vivia). Tampoc sé fins a quin punt haguéssim tingut espais tant comuns, per algunes diferències ideològiques; ara, des de la calma d’haver superat tot allò, veig que és probable que no haguéssim tingut tants espais en comú. Tot i així, la no coneixença i la por a sentir-me com ja em sentia en l’únic espai que compartíem (la feina), vaig acabar esquivant tota la resta amb molta angoixa. Degut a això a tots els meus conflictes i debats interns que tenia es sumaven alguns més: quin dret tenia jo en demanar res a espais on jo no hi participo? És, però, just que hi hagi espais on no hi participo precisament degut a aquesta relació? Fins a quin punt s’entendria realment que no hi hagués participat si no tenim en compte gairebé mai en aquests espais el neurocapacitisme, les tècniques de dominació, entre moltes altres coses? Què podia realment fer?

Sí que se’m van passar pel cap coses que sentia que necessitava demanar, coses molt bàsiques que tenien a veure amb la seva ocupació de l’espai (sobretot virtual) en temes sobre feminisme, violència de gènere o coses relacionades amb violències masclistes; però en cap moment (i era una de les pors que tenia) volia demanar que se’l fes fora d’espais, ni que perdés cap reconeixement per la seva feina, ni que perdés res relacionat amb la seva feina ni entorn. Amb això no estic dient que demanar certs vetos no pugui ser necessari en altres casos, per a mi és contextual i en el meu cas no ho sentia oportú.

Finalment vaig decidir només explicar-ho, sense donar-li més voltes ni demanar res. Volia simplement fer un procés de visibilització per a compensar tota la invisibilització que vaig patir i per a que les persones que es relacionessin amb ell sabessin part del seu comportament relacional, especialment amb dones (al menys que poguessin estar previngudes i poguessin escollir com es compartia espai i discurs amb ell). Vaig pensar que només explicant-ho les persones que els preocupés mínimament aquest tipus de temes ho tindrien en compte com elles creguessin que ho havien de tenir en compte, segons les seves pròpies referències i dels espais que freqüentaven. A més, vaig decidir fer-ho a través de Facebook perquè em semblava més simple i per no haver d’entrar en protocols típics de denúncia i demandes. El post era públic i totes hi podien accedir, es podia compartir fàcilment i llegir.

També vaig decidir no enviar directament la informació a cap dels grups on ell hi participava, ni tampoc enviar-ho directament a persones que formaven part d’aquests grups (tot i que a bastantes d’elles les tinc com a contactes directes). El motiu va ser, seguint en la línia del que ja comentava anteriorment, que no pretenia demanar res concret i tenia certa por a que se’m qüestionés, se’m ridiculitzés o se’m menystingués degut a aquesta falta de demanda.

Durant un parell de dies vaig estar rebent bastantes mostres de recolzament de persones que jo coneixia, persones a qui agraeixo molt el suport emocional, especialment les que van viure amb mi tot el procés.  Per un altre costat, sí que vaig parlar d’aquesta qüestió amb un grup on ell participa, tot i que el procés va ser més aviat protocol·lari: tenia les portes obertes per demanar coses, sempre que fos jo la que m’hi apropés (jo m’hi vaig apropar a través d’una persona que conec que em va dir que estaven disposades a escoltar-me). M’hi vaig posar en contacte només per donar-los informació que crec que era important que tinguessin, pel mateix motiu que vaig explicar la meva història, sobretot per avisar a altres dones que poguessin estar en una situació similar i perquè el seu entorn sabés la història, la meva història.

La meva interacció amb aquest grup va ser curta i van dir-me que prendrien unes mesures que jo no vaig demanar però que elles consideraven necessàries. Mesos després m’he adonat de forma indirecta que aquelles mesures en realitat no es van portar a terme i que el grup no es va assabentar de cap part del que jo havia explicat. Tampoc vaig voler apropar-m’hi més perquè, com ja he comentat, jo no formava part d’aquests grups i, sincerament, jo tampoc sabia quina relació tenien les persones amb les que jo estava parlant amb la persona que m’havia maltractat durant set anys. Davant d’allò vaig preferir seguir amb la meva vida, lluny d’aquell barri i d’aquests entorns. Curar-me implicava cuidar-me, que implicava a la vegada allunyar-me de tot allò.

Sé que van llegir el que vaig escriure moltes persones que comparteixen amb ell espais de molts tipus. Ho sé més que res perquè altres persones m’ho van comentar (no perquè cregui que pel simple fet de posar una cosa al Facebook totes ho han d’haver llegit). Sé, però, que aquestes persones van decidir mirar cap a un altre costat i fer com si no hagués passat res. Puc entendre aquest tipus de reacció, i podria ser deguda a varis motius: a no creure necessari compartir-ho degut a que no hi ha una exigència ni demanda explícita de res que ens sembli destacable, a tenir por a que la cosa acabi complicant molt al grup al que pertanys degut a les demandes que hi podrien sorgir (igual que abans), o bé degut a com ens deixem anar pel corrent del moment (o sigui pels fluxos de poder que també es donen, molt, en els nostres espais). També pot ser que els importi bastant poc. A més gairebé sempre s’espera que siguis tu la que t’hi apropis i demanis coses, com si estar afectada o traumatitzada et permetés la majoria de vegades tenir la capacitat de fer-ho, especialment quan no coneixes les relacions que es donen entre elles.

Mirant amb retrospectiva, tot i que tinc certes crítiques a fer sobre com gestionem aquest tipus de coses, jo, per la meva part, em sento molt bé amb tot el que vaig fer i com ho vaig fer. No em penedeixo de res. Després del temps que ha passat i veure com em sento crec que vaig fer el que havia de fer. Em sento bé i amb calma. El resultat? Prefereixo no pensar-hi gaire, ara mateix m’és igual, tot i que admeto sentir bastanta decepció. He compartit la meva experiència per poder, per un costat, tancar aquesta història per part meva, però per altre costat, que pugui servir també de reflexió sobre la gestió, que crec que hem de fer en molts aspectes. M’agradaria estirar alguns fils d’aquesta reflexió, sobretot el com ens apropem a les víctimes (si és que ho fem), quan i per què, sobre per què les gestions acaben suposant a vegades efectes totalment contraris als d’aquesta experiència, què volem, què no volem, i si els fluxos de poder acaben o no influint en com gestionem tot plegat (fluxos de poder que a vegades contradiuen els privilegis/opressions que es volen tenir en compte en la denúncia). Jo sé que si m’hagués posat pesada, hagués començat a exigir demandes i hagués buscat aliades en alguns grups feministes, hagués pogut aconseguir certes coses. Però coses que tampoc necessitava i amb les que no em sentia còmode. Ara bé, considero que passar d’aquest extrem a que ni tant sols es vulgui compartir la informació, mirar cap a un altre costat i ignorar tot el que aquesta persona ha fet i com m’hagi pogut afectar a mi, és una cosa que, des del meu punt de vista, fa que senti que s’ha de reflexionar i posar en qüestió molt bona part dels nostres discursos.

Share

espais que a vegades no sentim nostres

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: exclusió, monosexisme, bifòbia, neurocapacitisme, menció de relació de maltractament, ridiculització, invisibilització

 

Últimament estic parlant molt de l’exclusió. En realitat vaig començar a parlar-ne a “memòries d’una C” i he anat continuant quan parlava de les relacions com un “club d’alt standing”. N’he parlat també a través de la meva pròpia vivència explicant el meu procés d’empoderament. Per poder tancar una mica aquest cicle on parlo d’exclusions i vivències m’agradaria parlar de quines han sigut algunes experiències viscudes aquests últims anys relatives a l’exclusió, però en els “nostres” espais crítics vinculats als moviments socials. Vull parlar d’això, però, perquè a partir d’aquí també m’agradaria començar una sèrie de textos on vull fer una mica d’auto-crítica sobre com gestionem  i tractem molts aspectes des d’aquests espais a través de la generació dels nostres discursos.

Abans de tot, però, vull comentar que tot i que vull escriure alguns textos (on s’inclou aquest) per fer auto-crítica sobre els nostres espais, no vull menystenir tota la feina que fan les companyes des d’aquests espais, tot el contrari. Crec que és molt important la feina que fan moltes d’elles, especialment des de l’anonimat i des de la col·lectivitat i s’ha de reconèixer. La crítica no és per invisiblitzar tot això, al contrari, sinó que crec que és tant important tot el que es fa que per això és important també revisar-nos (sobretot des de la cura i el respecte) i escoltar-nos.

També m’agradaria començar comentant que, tot i que en aquest text estic parlant de la meva experiència com a “exclosa”, no vol dir que la meva posició hagi estat sempre de “víctima”, sinó que entenc que jo també he estat en altres posicions on s’han exclòs a altres persones. Aquí crec que poques ens “salvem”, tot i que, com passa sempre, hi ha persones que a vegades solen estar més en un dels dos costats. Per tant, tot i que parlo des de l’exclusió, no em considero una persona “totalment” exclosa i a la vegada també em considero part del problema “que exclou”. No obstant, per a poder donar veu al procés d’exclusió i les seves motivacions i implicacions, en aquest text parlaré com a exclosa.

Durant temps m’he vist exclosa d’espais als que hi volia pertànyer. No he sigut exclosa directament mentre m’assenyalaven amb un dit i em deien que no podia ser allà (sigui “allà” en aquest cas espais dels moviments socials mínimament crítics/feministes/alliberats/de militància/activistes al que havia pogut considerar la idea de pertànyer). Per tant, el tipus d’exclusió que jo he viscut és diferent a la del veto. He sigut exclosa a través de tècniques indirectes, algunes d’elles a través d’unes estructures, d’altres a través directament del maltractament i de les tècniques d’invisibilització, ridiculització i la por generada degut a tots aquests processos.

Puc dividir els processos d’exclusió que he viscut en aquests espais en tres tipus (tot i que és molt més complex que això però sempre és útil simplificar quan s’intenta explicar una cosa com aquesta). El primer procés ha sigut degut a ser bisexual/plurisexual i fer visiblement activisme bisexual i contra el monosexisme (una cosa inconscientment no molt ben vista en certs sectors del feminisme, així com de l’activisme LGBTI+). El segon procés ha sigut per ser neurodivergent degut al neurocapacitisme d’aquest tipus d’espais (en aquest cas incloc quasi tots els espais). I el tercer procés ha sigut una relació de maltractament i la invisibilització i ridiculització constants que ha comportat aquest tipus de relació (que ha afectat especialment espais més vinculats al barri on jo vivia i espais oberts com les manifestacions, per exemple).

No vull entrar a explicar en detall el motiu pel qual parlar sobre monosexisme ha fet que se m’exclogués d’espais. Les persones que pateixen també el monosexisme i s’han intentat identificar amb alguna plurisexualitat o amb la bisexualitat en alguns ambients feministes o LGBTI+ saben a què em refereixo i tampoc vull que això ocupi molt d’espai en aquest text. Bàsicament aquest fet no m’ha fet sentir gaire còmode en molts d’aquests espais: les (males) mirades, l’hostilitat, la invisibilització dels meus comentaris, etc, m’han fet sentir poc benvinguda, tant en espais físics com virtuals.

En segon lloc, l’exclusió pel fet de ser neurodivergent no és tant fort com la que he viscut fora d’aquests espais, en espais “normals” on les estructures de poder no viuen de cap crítica. De fet, és en aquests espais on m’ha sigut més fàcil trobar-me persones també travessades pel neurocapacitisme i per tant he pogut trobar més fàcil algunes interaccions. Tot i això, el neurocapacitisme és encara viu dins dels nostres espais i moltes vegades s’ignora la seva existència quan es parlen de violències estructurals, encara que siguin espais feministes o sensibles a les opressions. Molts cops, m’he sentit ignorada, desplaçada, incompresa per la meva forma de ser, de moure’m, d’expressar-me, de funcionar, per ser introvertida també o bé per les meves dificultats a l’hora de comunicar-me per com funcionen moltes dinàmiques assembleàries i també relacionals. Això ha fet que acabés poc a poc, sense adonar-me’n, deixant molts espais.

Finalment, està l’exclusió que vaig viure degut a una relació de maltractament. Aquesta relació es basava en la forta invisibilització i la ridiculització que jo sentia cap a mi i la relació davant d’altres persones. Aquest fet va fer que amb el temps sentís molta por a trobar-me aquesta persona juntament amb altres per com em pogués tractar davant de tota aquesta gent, o simplement trobar-me a persones que fossin properes a ell o que el coneguessin (ampliant d’aquesta manera la quantitat d’espais a evitar). Això va fer que, finalment, molts espais vinculats als moviments socials del barri on vivíem les dues (i al que jo era relativament “nova”), o espais on jo podia ser vulnerable a la seva “mirada”, com manifestacions, acabessin sent espais que jo evitava. Al final poc a poc i sense adonar-me, vaig acabar evitant tot el barri pels constants símptomes d’estrès posttraumàtic que em provocava passejar-m’hi, deixant finalment de viure-hi.

Quan vaig començar a treure’m aquella relació de sobre (visibilitzar-la i curar-me) vaig seguir limitant-me el passar per molts d’aquests espais, per una qüestió de cures cap a mi (em generava encara molta ansietat). Durant molt de temps m’he vetat a mi mateixa de molts espais. A la vegada he estat deconstruint-me i acceptant-me com a persona neurodivergent i tot el que això comporta, i he pogut participar en espais més sensibles a aquesta estructura (tot i que en alguna ocasió s’ha exercit aquest tipus de violència cap a altres tipus d’expressions neurodivergents i jo n’he estat partícip), com també sensibles al monosexisme.

Després de tots aquests processos i sentint-me molt més apoderada, estic començant a (re)apropiar-me d’espais que crec que també són meus (o ho haurien de poder ser), però estic intentant no precipitar-me i anar trepitjant espais poc a poc, sense atabalar-me. Ara la meva preocupació és entendre quins són aquells processos en els que jo també he participat en l’exclusió d’altres persones, que n’existeixen, tant per les estructures que travessen a altres i de les quals jo en tinc privilegis, com deixant-me arrossegar per corrents que es donen moltes vegades en els nostres espais, on s’han creat arguments d’autoritat inqüestionables i que posen en entredit moltes de les filosofies “principals” d’aquests espais.

Share

salut mental en les persones bisexuals i d’altres identitats plurisexuals i el monosexisme com a causa: bifòbia, eradicació, invisibilització i imperialisme cultural

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El novembre de 2015 vaig escriure aquesta ponència com a membre del col·lectiu d’Enrenou per als 27 Encuentros Estatales LGTBI.

El meu nom és Natàlia Climent, sóc activista bisexual i kuirfeminista, i formo part del col·lectiu Enrenou, que és un grup on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Les identitats plurisexuals són totes aquelles on existeix una atracció sexual i/o afectiva cap a més d’un gènere, entre les que es troben, no només la bisexualitat, sinó també la polisexualitat, la pansexualitat, la skoliosexualitat, la pomosexualitat, entre d’altres. El que des d’Enreno ens agradaria tractar en aquestes trobades és la problemàtica de la salut mental en les persones plurisexuals, ja que moltes vegades no es tracten de manera diferenciada de les que puguin haver en el col·lectiu gai i lèsbic, i per tant no es poden tracta les especificitats del nostre col·lectiu, que no només pot patir en certa mesura d’homofòbia, sinó que també pateix de discriminació degut a sentir atracció per a més d’un gènere. Vull afegir, que encara que des d’Enrenou no ens agrada només parlar de bisexualitat, ni ens agrada invisibilitzar altres identitats plurisexuals, que comparteixen amb la bisexualitat el tipus de discriminació i violència, en aquesta ponència només parlaré de bisexualitat en moltes ocasions degut a que els pocs estudis que s’han fet només es parla de bisexualitat, i no d’altres identitats.

Les persones no heterosexuals, degut a l’estigma, la marginació, la discriminació, i la violència soferta, tendim a sofrir depressions, ansietat, a autolesionar-nos, o a intentar el suïcidi, que les persones heterosexuals. Segons molts estudis, com per exemple els de King et al. (2008), Llhomond y Saurel-Cubizolles (2009), Marshal et al (2011), Ploderl et al. (2013), Warner et al. (2004), McManus et al. (2007) o bé el de Chakraborty et al. (2011), posen de relleu que existeix aquesta tendència a sofrir de problemes en l’àmbit de la salut mental.

El problema que ens trobem és que la majoria dels estudis les dades no distingeixen entre les persones homosexuals i les bisexuals o plurisexuals, posant-les totes en el mateix sac. Això passa perquè es creu que les persones bisexuals patim només d’homofòbia i lesbofòbia (es creu que només patim discriminació quan tenim relacions amb persones del mateix gènere), esborrant l’especificitat de l’experiència bisexual i definint-la com una experiència meitat heterosexual i meitat homosexual. Però la bifòbia és una violència i una discriminació diferenciada de l’homofòbia i la lesbofòbia, i es reprodueix pel fet de que ens sentim atretes per més d’un gènere, i no perquè tinguem relacions amb persones del mateix gènere al nostre. Per posar un exemple, quan a mi se’m discrimina per anar de la mà d’una persona del mateix gènere estic patint, tot i ser bisexual, homofòbia o lesbofòbia; però quan se’m discrimina perquè puc sentir atracció cap a varis gèneres (com explicaré més endavant) a través d’estereotips, o dient-me que això no pot existir, o obligant-me a definir-me com a lesbiana, aleshores estic patint bifòbia.

Habitualment quan es parla de bifòbia es parla dels estereotips. Els estereotips de la bisexualitat (com la promiscuitat, la inestabilitat, la confusió, etc) són connotacions socialment negatives que posen a les persones bisexuals en un lloc simbòlicament nociu per a la societat. Això no vol dir que ser promiscua, estar confosa o ser inestable, siguin coses inherentment dolentes: però al ser conceptes que socialment són discriminables i a la vegada se t’otorguen pel simple fet de la teva orientació sexual fa que aquesta associació pugui sentir-se com violenta.

Però la bifòbia no acaba aquí. Per a que ens fem una idea, la bifòbia, en forma de discriminació directa, visible a través d’estereotips, és només la punta del iceberg. És per aquesta raó que moltes persones utilitzem el concepte del monosexisme, que ens permet entendre on la bisexualitat està estereotipada, prohibida, negada i esborrada, i també per què ho està, i a més ens permet veure que tot això té unes conseqüències en, per exemple, la salut mental de les persones bisexuals. Definim el monosexisme com una estructura social que opera sota la presumpció de que totes les persones som monosexuals (heterosexuals o homosexuals) i que sistemàticament discrimina o esborra a totes aquelles que no ho són (com les plurisexuals). Per tant, el monosexime, al ser una estructura social, no només s’expressa en forma de violència directa, sinó també indirecta o simbòlica.

Yoshino, en el seu article ‘Epistemic contract of bisexual erasure’ apuntava que el monosexisme opera sota la presumpció de que la bisexualitat ha de ser esborrada a través del propi coneixement cultural. L’eradicació de la bisexualitat és un fenomen social en el que aquesta és esborrada de qualsevol discurs on pugui ser rellevant (com, per exemple, en els estudis sobre salut mental, que he senyalat al principi), inclús en l’esfera privada o quan una persona surt de l’armari amb sí mateixa. L’eradicació de la bisexualitat és l’aspecte més rellevant de l’estructura monosexista: la major part del temps la nostra cultura opera sota la presumpció de que la bisexualitat no existeix i no pot existir. Yoshino apuntava també en el seu article que un dels motius d’aquesta eradicació és perquè la bisexualitat posa en dubte l’existència de la monosexualitat (l’heterosexualitat i l’homosexualitat), i per a que les monosexualitats puguin mantenir-se (especialment l’heterosexualitat, que és la que té més privilegis), la bisexualitat ha d’esborrar-se com a possibilitat.

Posarem un exemple simple d’aquesta eradicació. La major part del vocabulari diari no ens contempla, i no representa el que sentim o amb el que ens identifiquem. Quasi sempre que parlem de relacions parlem de relaciones hetereosexuals, homosexuals o lèsbiques; si vaig pel carrer de la mà d’una dona diran que la meva relació és lèsbica i automàticament a mi se’m dirà que sóc lesbiana, invisibilitzant d’aquesta manera la possibilitat de que jo no sigui lesbiana, sinó bisexual, que és precisament com m’identifico.

Com també es comenta a l’informe Bisexual Invisibility, de la comissió de drets humans de San Francisco, les persones bisexuals experimentem altes tasses de discriminació, de ser ignorades o invisibilitzades. Sovint l’orientació sexuals en sí es considera invàlida o irrellevant.

Per tant, si barregem el fet de que la bisexualitat és estereotipada i a més invisibilitzada, ens trobarem amb el que Obradors en el seu article ‘Deconstructing biphobia’ descriu com l’imperialisme cultural: «L’imperialisme cultural…. té un significat paradoxal… Per un costat, l’imperialisme cultural invisibilitza a un grup de persones negant-les la seva existència. Per un altre costat, aquest grup de persones està descrita a la vegada a través d’un número de prejudicis que crea una imatge clara (i desviada) d’elles.». Aquest marc descrit, de la negació de la nostra existència, juntament amb l’assignació d’estereotips, fa que les discriminacions que patim les persones bisexuals i plurisexuals siguin diferents al tipus de discriminació directa o violència física o verbal; és un tipus de violència més simbòlica. És un tipus de violència poc visible, però que repercuteix a la llarga en les nostres vides i té conseqüències. Una de les conseqüències més freqüents és en la salut mental de les persones bisexuals i plurisexuals en general.

Al Març de 2011, la comissió de drets humans de San Francisco (cos governamental dels EEUU) va recollir dades de diferents estudis dels EEUU, Regne Unit i Canadà on es tenia en compte a la bisexualitat de forma diferenciada en un inforrme anomenat ‘Bisexual Invisibility’. Alguns dels resultats que és reflecteixen són:

Les persones bisexuals experimenten disparitats més grans en la salut que la resta de població, incloent més probabilitat de sofrir depressions i desordres d’ansietat i ànim (Miller et al., 2007; Steele et al., 2009).

Les dones bisexuals mostraven tasses significativament més altres en mala salut en general i d’angoixa més freqüent que les lesbianes i les heterosexuals, especialment en àrees urbanes, on les dones lesbianes podien trobar un recolzament en la comunitat, però no les dones bisexuals. A més, les dones bisexuals eren un 64% més propenses a patir un trastorn alimentari, un 37% més propenses a autolesionar-se, un 26% més propenses a sentir-se ansioses o nervioses, comparat amb les lesbianes (Fredriksen-Goldsen, et al., 2010).

Les persones bisexuals tenien més tendència al suïcidi: 9,6% de les dones heterosexuals, 29,5% de les dones lesbianes i el 45,4% de les dones bisexuals; 7,4% dels homes heterosexuals, el 25,2% dels homes gais, i el 34,8% dels homes bisexuals (Brennan et al., 2010; Steele et al.; 2010)

Per desgràcia no tenim estudis específics en l’estat espanyol sobre la salut mental de les persones plurisexuals i no podem mostrar quins són els efectes de la bifòbia i el monosexisme aquí. Tenint en compte el que s’ha presentat i exposat cap esperar que hi hagi diferències específiques en la salut mental de les persones plurisexuals. És per aquesta raó que des d’Enrenou creiem que aquests estudis són necessaris i importants. És més, els resultats d’aquests estudis han de tenir-se en compte per deixar d’eradicar les nostres experiències, les nostres identitats i les violències simbòliques a les que ens afrontem cada dia. Creiem també que en l’àmbit de la salut mental les professionals han de sensibilitzar-se amb les nostres experiències, ja que si som una poblció vulnerabilitzada d’aquesta manera, i específicament per la nostra orientació no monosexual, els tractaments que rebem haurien de tractar aquest tema amb especial atenció.

Referències

Brennan, D.J., Ross, L.E., Dobinson, C., Veldhuizen, S., Steele, L.S. (2010). Men’s sexual orientation and health in Canada. Canadian Journal of Public Health, 101: 3, 255-258

Chakraborty, A., McManus, S., Brugha, T.S. (2011). Mental health of the non-heterosexual population of England. British Journal of Psychiatry 198(2):143.8

Fredriksen-Goldsen, K.I., Kim, H., Barkan, S.E., Balsam, K.F., Mincer, S.L. (2010). Disparities in health-related quality of life: a comparison of lesbians and bisexual women. American Journal of Public Health, 100(11), 2255-2261

King, M., Semlyen, J., Tai, S.S., Killaspy, H., Popelyuk, D., Nazaret, I. (2008) A systematic review of mental disorder, suicide, and deliberate self harm in lesbian, gay and bisexual people. BMC Psychiatry8:70.

Llhomond, B., Saurel-Cubizolles, M.J. (2009). Sexual orientation and mental health: a review. Revue d’Epidemiologie et de Sante Publique 57:e44-58

Marshal, M.P., Dietz, L.J., Friedman, M.S., Stall, R., Smith, H.A., McGinley, J., Thoma, B.C., Murray, P.J., D’Augelli, A.R., Brent, D.A. (2011). Suicidality and depression disparities between sexual minority and heterosexual youth: a meta-analytic review. Journal of Adolescent Health 49:115-23

McManus, S., Meltzer, H., Brugha, T., Bebbington, P., Jenkins, R. (2007). Adult psychiatric morbidity in England, 2007: results of a household survey. Leeds: NHS Information Centre for Health and Social Care.

Miller, M., André, A., Ebin, J., Bessonova, L. (2007). Bisexual health: an introduction and model practces for HIV/STI prevention programming. National Gay and Lesbian Task Force Policy Institute, the Fenway Institute at Fenway Community Health, and BiNet USA.

Obradors, M. (2010). Deconstructing biphobia. Journal of Bisexuality 11:2-3

Ploderl, M., Wagenmakers, E.J., Tremblay, P. (2013). Suicide risk and sexual orientation: a critical review.Archives of Sexual Behaviour 42:715-27

San Francisco Human Rights Comission LGBT Advisory Committee (2011) Bisexual Invisibility: Impacts and Recommendations. San Francisco, California.

Steele, L.S., Ross, L.E., Dobinson, C., Veldhuidzen, S., Tinmouth, J.M. (2009). Women’s sexual orientation and health: results from a Canadian population-based surve. Women & Health; 49:5, 353-367

Warner, J., McKeown, E., Griffin, M., Johnson, K., Ramsy, A., Cort, C., King, M. (2004). Rates and predictors of mental illness in gay men, lesbians and bisexual men and women: results from a survey based in England and Wales. British Journal of Psychiatry 185:479-85

Yoshino, K. (2000). Epistemic contract of bisexual erasure. Stanford Law Review 52(2) p. 353

Share

del privilegi i l’exclusió al reconeixement

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El tipus de reconeixement que ens ve donat per defecte, tal com el defineixen les estructures de poder, beneficia a tot allò que és privilegiat per les mateixes estructures (com passa amb tots els conceptes, com per exemple el de violència, el de compromís, entre d’altres). Aquest tipus de reconeixement és el que va lligat al que solem anomenar ‘reconeixement social’: un reconeixement que passa a través de normes socials i que atorguen poder pel fet de complir amb aquestes normes. Aquest reconeixement funciona com un ‘premi’ social quan s’obtenen aquelles coses que tenen un valor pel sistema i que beneficien més a les persones amb més privilegis.

Aquest tipus de reconeixement, al estar tant unit a les estructures de poder, al privilegi i al poder en general, es rebutja en molts espais crítics amb les estructures i el sistema. Fent això, però, no s’ha generat un discurs realment crític al voltant del reconeixement ja que no s’ha re-pensat aquest reconeixement. La pregunta és: és dolent el reconeixement en general o només el reconeixement lligat a les estructures? Per respondre a aquesta pregunta hem de preguntar-nos què vol dir ‘reconeixement’ i què ens aporta.

Reconèixer’ és una forma d’acceptar i legitimar, d’atorgar-li a l’altra unes característiques que li donen un cert valor (tan sigui per a reconèixer coses que puguem considerar ‘bones’, com reconèixer coses que puguem considerar ‘dolentes’). És una forma de dir ‘et veig’. No reconèixer a una persona com a ‘persona’ porta sistemàticament a tractar-la com a objecte, que és el que fan les estructures amb les persones que no tenen privilegis o el que fem de forma molt general quan ens apropem a la gent sense tenir en compte els seus desitjos o voluntats. Reconèixer a una persona que tenim davant passa per reconèixer i validar els seus desitjos o voluntats; fer el contrari és objectificar.

Precisament el ‘reconeixement social’ del que parlava al principi és un tipus de reconeixement que invisibilitza i nega el reconeixement a qui menys privilegis té i li treu l’estatus de ‘persona’. No serà precisament el problema la falta de reconeixement cap a tot allò que no és privilegiat, que el porta cap a l’exclusió, i no pas el reconeixement en sí mateix? O també el fet de donar un tipus de reconeixement no merescut a qui se li dóna normalment a través del ‘reconeixement social’ per privilegiats per les estructures de poder?

Una relació (del tipus que sigui) que no és reconeguda, serà sistemàticament invisibilitzada o esborrada i serà fàcilment exclosa. L’exclusió és una conseqüència de la falta de reconeixement, de totes aquelles a qui se’ls ha retirat merèixer estar entre nosaltres com una més. Que es reconegui el que aportem, el que fem, qui som en una relació, en un grup o en una comunitat és la forma en que tenim de ‘veure’ns’, d’admetre’ns com a persones que ens afectem i a les que afectem. Esborrant tot tipus de reconeixement esborrem el valor del que aporta cada persona, tant a l’àmbit personal d’una relació, com a l’àmbit comunitari, grupal o col·lectiu. Esborrant el reconeixement fomentem l’exclusió, que sumada a altres estructures de poder fomenten l’explotació relacional, la marginació i l’alienació (totes conseqüències de l’objectificació).

Share