ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share

instrumentalització dels marges: històries i emocions des de dins del món de l’activisme

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: abús de poder, instrumentalització de discursos crítics, exercici de poder, manipulació, tècniques de dominació, falta de cures

 

El món de l’activisme és on he aconseguit trobar cert confort, la meva xarxa afectiva, persones que construeixen relacions de forma políticament més conscient (o que almenys en volen parlar i tractar); és on he trobat els meus espais segurs, les bombolles de supervivència. Ara bé, el món de l’activisme també pot arribar a ser un espai múltiple on la hipocresia i la violència es disfressen constantment de discursos crítics: persones criticant la competitivitat portant a d’altres a situacions altament competitives i utilitzant tècniques de dominació per a excloure i esborrar, mentre ens omplim la boca parlant d’inclusivitat i violència simbòlica. I no estic parlant dels homes masclistes en espais de militància (això també ho he patit): estic parlant d’altres identitats i d’altres tipus de representacions en els nostres feminismes i entorns crítics sobre relacions (espais estesos també a les xarxes).

De cara a la galeria tot són somriures i discursos que queden i sonen molt bé, però que es buiden constantment amb el fer del dia a dia. I, finalment, l’objectificació total d’una nova identitat: les fans (tranquil·les, això ho amagarem dient que en espais crítics no existeixen aquestes figures, que això va de ser totes molt horitzontals i així no tenim perquè responsabilitzar-nos de la idea de que el nostre poder l’aconseguim a costa de la força múltiple d’aquestes identitats a les que moltes vegades utilitzem, explotem i objectifiquem).

Necessito desfogar-me. Però a la vegada també necessito oblidar-me de tot això i deixar enrere aquestes emocions que em desperta el món de l’activisme. He estat els últims mesos plantejant-me seriosament deixar-lo, totalment, esborrar-ho tot, desaparèixer i (re)fer la meva vida al marge de tot aquest món que en alguns casos (no sempre) pretén fer-nos creure que es preocupa pels marges quan en realitat molt sovint el que fa és instrumentalitzar-los. I, tot i que deixar-ho hagués estat també una decisió encertada (l’auto-cura és important), finalment he decidit quedar-me (una altra decisió igual d’encertada).  I a més, per un altre costat, també necessito responsabilitzar-me, òbviament, perquè de res serveix assenyalar i fer creure que totes som lliures d’aquesta farsa.

Sentir hostilitat, invisibilització i esborrat, i altres tècniques de manipulació com ghostings, llum de gas, ninguneig… la manipulació, el poder i les tècniques de dominació estan a l’ordre del dia en els nostres entorns mentre a la vegada no parem de parlar i criticar les jerarquies, la competitivitat, o el consumisme relacional. És molt difícil conviure amb aquests mecanismes ja que són molt difícils d’assenyalar, només es senten, travessen, es fan invisibles i parlar-ne es fa molt difícil. Persones, que tot i formar part d’un discurs contra-poder, exerceixen (i exercim?) poder i generen (i generem?) clubs exclusius on només s’accepten persones que, o bé tenen ‘més’ poder i poden ajudar a ‘flotar’ més, o bé són persones que es situen ‘per sota’ i ajuden a pujar o sustentar a l’altre a mantenir una posició de poder. Clubs exclusius on, qui no juga al joc és expulsada (utilitzant, evidentment, totes les tècniques a les que he fet referència anteriorment).

No vull dir tampoc que el món de l’activisme sigui exactament com l’’exterior’, el ‘normal’ o exactament igual que el ‘sistema’ i no s’estiguin realment construint (o intentant construir) alternatives contra-poder: de fet en aquest món he trobat moltes persones crítiques, espais de seguretat, he pogut respirar de tota la violència que he viscut fora d’aquests entorns, he pogut apoderar-me d’una relació de maltractament i és on he conegut aquelles persones amb les que tinc ara mateix un vincle més proper i a la vegada amb una sensibilitat política. Però tot això no treu que en aquests espais es reprodueixin també mecanismes d’exercici de poder sobre d’altres, una reproducció que moltes vegades arrossega a moltes més. El problema és que aquesta ‘reproducció’ va disfressada amb un discurs que es fa passar per revolucionari per apropiar-se d’espais crítics.

Tot i això, he decidit quedar-m’hi: l’activisme s’ha tornat un eix principal en la meva vida, m’ha ajudat a relacionar-me d’una forma més sensible, més crítica, i autocrítica. No vull deixar-ho, però tampoc vull seguir que tot aquest joc m’ofegui. Segurament algunes pensaran que el que s’ha de fer és lluitar contra tot això que està passant dins els nostres cercles, i raó no els falta. Però també hem de mesurar capacitats, forces, temps i energia: hem de seguir movent-nos en el dia a dia, sobrevivint en un món ple de violència, i a moltes no ens queden forces per obrir tants fronts, amb tot el risc de vulnerabilitzar-nos més just en un entorn on les nostres vulnerabilitats són menys i són més sostingudes. És per aquest motiu que he decidit prendre un cert tipus de posició que per un costat em permeti seguir tenint energia per a poder seguir fent l’activisme que a mi m’agrada i em motiva, i per un altre costat mantenir un equilibri de l’auto-cura i la responsabilitat compartida i col·lectiva. Això sí, mantenint especialment l’auto-crítica i evitant els paranys. És per aquest motiu que també sento la necessitat d’allunyar-me emocionalment de certes actituds i a la vegada apropar-me una mica més a qui deixem quasi sempre als marges.

Share

les cures han de ser crítiques

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

‘S’ha de cuidar les relacions’, ‘les cures són molt importants en les relacions’, o bé ‘sense les cures no hi ha revolució’ podrien ser eslògans de molts entorns feministes o activistes. Les ‘cures’ (substantiu que utilitzem per a referir-nos a aquelles accions on cuidem de les altres o de nosaltres mateixes) són actualment també tractades en molts més entorns on es parla de relacions i opressions, com són els no monògams. ‘Les cures són revolucionàries’ és una frase que jo mateixa he repetit moltes vegades des de molt abans de comprendre gaire què volíem dir amb ‘cures’. I no crec que fos l’única, m’atreviria a dir que ho he sentit com una tendència bastant generalitzada. Vaig començar a fer tallers sobre aquesta temàtica sense entendre-ho amb la idea de poder-ho construir a través d’un procés més col·lectiu que personal. Són revolucionàries totes aquelles accions que anomenem cures? Què entenem realment per cures? Hi ha un buit bastant gran a l’hora de definir què són les cures (se’n parla molt però no es parla de què són), i davant d’aquest buit es poden reproduir opressions i dinàmiques de poder problemàtiques i invisibilitzar-les a través d’un rentat de cara anomenant-les ‘cures’.

Moltes vegades he pogut observar que es parla de cures com si aquestes fossin uns elements ‘extres’ que es fan a algunes persones a les que ens ‘estimem’ per a ‘demostrar’ el nostre afecte: com si es tractessin d’actes en forma de ‘regal’ i ‘carinyosos’, sense molt més que això. Veient les cures des d’aquesta perspectiva poden semblar actes sense els quals podríem viure igual, quasi de la mateixa manera (que no els necessitem, vaja), però que amb ells la vida ens sembla més ‘bonica’ o més ‘dolça’. Aquest pensament s’allunya de la idea de creure o pensar que les cures són una part fonamental de els relacions, i que sense elles més aviat el que fem és reproduir dominació, estructures, i/o consumisme de relacions.

La idea de que les cures són un element ‘extra’ en les relacions rau en la creença de que som éssers aïllats els uns dels altres que ens connectem entre nosaltres només de forma puntual quan ho escollim però que sense aquestes connexions escollides en moments puntuals les coses que fem i com les fem no afecten a les altres persones (no ens afectem les unes a les altres). Aquesta és la base del pensament que proclama la possibilitat d’una total llibertat personal per sobre de qualsevol visió més col·lectiva, sensible i social. Aquesta manera de veure les relacions és molt irreal, és la base del pensament individualista i de dominació i invisibilitza que les persones ens afectem les unes a les altres encara que no ho vulguem ni ens connectem entre nosaltres conscientment o voluntàriament.

Per altra banda, les cures, des d’un punt de vista crític, són la forma de relacionar-nos sent conscients de que ens afectem; per tant, és entendre que el ‘què’ i el ‘com’ faig les coses afecta a les persones que m’envolten, com també entendre i comprendre que les meves necessitats, i les coses que em fan sentir més o menys bé les obtinc del meu entorn, on també hi ha les relacions i les persones. D’aquesta manera decidim tenir en compte quines necessitats tenim i quines tenen les demés, i que aquestes no ens queden cobertes per defecte de forma misteriosa, sinó a través d’un sistema social que privilegia a algunes a qui sí cobreix necessitats, o que podem ser nosaltres qui ens ajudem a cobrir-nos-les de forma més col·lectiva o amb sensibilitat social. Saber que tinc en compte quins són els desitjos i necessitats de l’altre, implica una no objectificació, i per tant una consciència de la seva existència com a persona i no com a objecte extern que està allà només per cobrir les meves necessitats ignorant que m’està afectant d’alguna manera. Tenir només en compte els meus desitjos tracta la relació només per a consum propi.

Però, per altra banda, s’ha d’anar en compte cap a on es dirigeixen aquestes cures de les que tant parlem, ja que per defecte si no ens parem a reflexionar en com es cobreixen aquests beneficis i necessitats en el sistema en el que vivim aquestes acabaran dirigint-se per defecte cap a qui més privilegis té (o sigui, els de sempre). Precisament el sistema està muntat per a què les normes socials creades, no només a través de ‘lleis’, cobreixin les necessitats de les persones amb més privilegis a través d’actes ‘normalitzats’ de cures cap a elles. De fet, és molt més fàcil empatitzar amb la norma (perquè és el que tenim més interioritzat com a vàlid, coherent i lògic, inclús les persones a qui no ens beneficien les normes) i per tant amb les persones amb més privilegis i les seves necessitats. Un exemple és com s’han creat els rols de gènere perquè siguin les dones les que s’ocupen de totes les tasques de la llar i de cuidar als components de les famílies (homes, filles i persones grans); per defecte, parlar de cures, per exemple, en entorns no monògams sense tenir en compte aquesta diferència de gènere pot portar a que encara cuidin més les dones de més homes i aquests siguin més cuidats per més dones. També sol passar amb la parella enfront a altres tipus de relacions; hi ha un privilegi social que s’atorga a la parella que no s’atorga a altres relacions com les considerades d’amistat, i degut a que s’empatitza molt més amb les emocions d’una persona considerada parella (com per exemple amb la seva gelosia) normalment el discurs de les cures acaba anant cap a la parella (inclús fins i tot les persones fora de la parella que són menys cuidades se les farà cuidar i empatitzar més amb la parella de la persona amb la que mantenen una relació que no és de parella o és menys ‘principal’) i moltes vegades emocions de persones que no són considerades la parella principal no són cuidades, ni acompanyades, ni tan sols reconegudes.

Un dels problemes que també ens trobem és en entendre quines tasques o ‘accions’ són les cures. Degut a que on més se n’ha parlat és en els feminismes (assenyalant que les dones sempre s’han hagut d’ocupar de les tasques de la llar, de cuidar a les vulnerables o malaltes) sovint no es parla d’altres tipus de cures que no siguin les que s’havien assignat per defecte en els rols de gènere a les dones. Hi ha moltes altres accions o tasques que es podrien considerar de cures, que tenen a veure amb ‘tenir en compte’ a l’altra persona i a les coses que pugui necessitar, o també a com expressem les coses. Una de les coses que es repeteix més en els meus tallers quan parlem de cures és la de ‘que se’m tingui en compte’, o ‘que em tinguin en compte quan es tracta de parlar o tractar coses que m’afecten’ o simplement ‘que se m’escolti’. De fet, és molt possible, que per a algunes que els facis el menjar no sigui necessari però el que puguin necessitar és una atenció emocional o acompanyament puntual o bé que se les parli d’una manera concreta per a motius de salut mental (o al revés, que es tingui en compte que la seva forma de parlar o expressar-se en moments emocionalment complicats és diferent a la resta). A més, també és possible que moltes tasques de cures ni tan sols siguin ‘productives’ (o sigui, fer coses) sinó que siguin més aviat ‘deixar de fer certes coses’, com per exemple que una persona necessiti soledat durant un cert temps i que no se la molesti degut a patir ansietat.

Un dels problemes que sovint ens trobem i on s’instrumentalitzen un altre cop les cures és en la realització de tasques concretes que s’han definit de forma genèrica que són ‘cures’ sense escoltar ni tenir en compte què vol o necessita l’altra persona ignorant el que realment necessita amb l’excusa de ‘ja està, ja l’he cuidat’. Això és el que porto anomenant des de fa temps com la ‘cultura del tupper’: preparem tuppers a les companyes per sentir-nos tranquil·les i excusar-nos en que les hem cuidat i després no les escoltem quan ho necessiten o les objectifiquem. Amb això no vull dir que fer el menjar o preparar un tupper a una companya no sigui cuidar i sigui objectificador, sinó que el que senyalo com a problemàtic és la instrumentalització i utilització d’un acte com aquest per a no haver de cuidar.

Una altra cosa que s’ha de tenir en compte amb les cures és el de no forçar a l’altre a que ens expressi què necessita o vol, perquè no totes ho podem saber en un moment donat, o potser inclús no necessitem res concret fins que no ens passa alguna cosa que ens ho fa necessitar o notar d’alguna manera. Una forma de cuidar és precisament respectar aquest espai per a que ho pugui expressar quan ho sàpiga o ho necessiti.

Unes cures crítiques, o com també podríem anomenar, revolucionàries, són (o haurien de ser) unes cures conscients, sensibles a les estructures que ens travessen a totes, a les nostres necessitats i les de les altres, a no objectificar-nos, ni saltar-nos el consentiment ni els desitjos de les altres, escoltar les veus de totes les afectades que desitgin ser tingudes en compte, tenir-les en compte, i fer-nos partícipes a les que vulguin i puguin en cada moment, sempre i quan siguin les afectades i no ‘les externes a la situació que imposen des de fora com ha de ser una relació’. I també acceptar i ser conscients de que hi haurà molts moments en els que les necessitats d’unes i d’altres seran incompatibles; s’hauran de pensar i repensar els espais per compartir-nos i per a no haver-nos sempre de compartir.

 

Share

jo sí tinc por

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El crit de ‘no tinc por’ ressonava per Barcelona i les xarxes socials després de l’atemptat del passat 17 d’agost a Les Rambles. Un crit queno deixava dubte de que es volia donar una resposta contundent cap a totes les parts: a l’atemptat i a l’esperada reacció racista que es podria donar després. Un crit que algunes, espantades a casa nostra, intentàvem treure de dins sense èxit; un crit que semblava que provenia de totes aquelles que podien permetre’s el luxe de cridar que no tenen por: perquè tot i que visquin en una ciutat que acabava de ser vulnerabilitzada pel terrorisme pertany a l’Europa lanca i no ha de patir situacions similars dia rere dia, perquè possiblement han pogut veure la notícia de lluny mentres corria pels voltants de Les Rambles, perquè el seu cos i la seva ment tenen la gran ‘sort’ de no reaccionar més del que és estipulat com ‘normal’ a estímuls externs tan violents, o simplement perquè acumula un munt de privilegis. Un crit que a algunes ens feia sentir culpabilitat o vergonya per no estar suficientment a l’alçada, o per feer-nos sentir còmplices de la violència de qualsevol bàndol. Simplement perquè teniem por. I no ens enganyem, és el sistema (patriarcal, racista, colonial, capitalista) el que provoca tanta violència, desviant la seva atenció i estigmatitzant tot allò que no forma part de la masculinitat hegemònica, com és la ‘por’.

Per què no hem de tenir por? Per què, davant d’una demostració dels valors de la masculinitat, com és un atemptat, una guerra, una conquesta dels nostres cossos, ments i emocions, hem de reaccionar sense por (un altre valor més de la masculinitat)? Però no és només la por el que se’ns veta, és també la ràbiia, hem de mostrar-nos ‘normals’. ‘Normals’ per una situació així, clar, tampoc caiguem en mostrar-nos ‘massa despreocupades’ o ‘poc sensibles’. No només ‘normals’, el quee s’espera d’una persona ‘normal’, sinó també ‘normals’ en quant a la mesura de les nostres emocions: sensibles, però fortes; emotives, però sense passar-se; donant mostres de suport i afecte, però mantenint la calma i mantenint a ratlla la por. Més enllà d’això s’estigmatitza a totes les que no podem viure en la mesura del que s’ha estipulat que és ‘normal’.

Ens han fet creure, a través d’expressions, de que qui és violent és perquè és un covard, o qui exerceix un maltracte també és covard. A la vegada també han assenyalat la por com la causant de violència estructural, com per exemple el racisme. En aquest cas en molts escrits, o en xarxes socials, s’assenyala la por com la causant de la reacció islamòfoba de culpar a les persones musulmanes per l’atemptat. Fent això es desvi totalment l’atencó de que són les idees prèvies a la por les que ens condueixen a un lloc o un altre; és el racisme i els nostres privilegis blancs els que fan que davant d’una acció com la del passat 17 d’agost reaccionem amb islamofòbia. Ja érem islamòfobes abans. O ens pensem que les persones ens convertim en racistes simplement perquè tenim por? La por s’utilitza com a ecusa per fer creure que el nostre racisme no és un racisme ‘real’ sinó un odi fundat.

El fet de que s’utilitzi com a responsable de tota violència estructural també es pot observar en com el ropi sufix ‘fóbia’, que orginalment significava ‘por’, ha acabat transforntmant-se en també un sinònim d’odi i utilitzant-se per senyalar aquestes violències: homofòbia, transfòbia, gordofòbia, i un llarg etcètera. Una vegada més, s’esborren les ideologies que hi ha al darrera d’aquestes violències i a la vegada s’estigmatitzen a moltes persones que som diagnosticades amb fóbies, o amb trastorns i a totes aquelles amb un funcionament diferent del que s’estipula que ha de ser ‘normal’.

Estic molt cansada de que instrumentalitzin les meves pors per desviar l’atenció del veritable problema: el sistema (patriarcal, racista, colonial, capitalista). Precisament totes aquestes estructues, que són les que provoquen moltes de les violències que hem de viure cada dia, són les que estigmatitzen la por (a part de provocar-la) i posen a la ‘valentia’ en un pedestal. I sí que és cert que el sistema s’aprofita de les nostres emocions, però no només ho fa amb la por, també ho fa amb la ‘valentia’, o manipulant cap a on hem de dedicar els nostres afectes o amors. El problema és que la por a moltes ens fa menys útils o ‘capacitades’ per un sistema que ens vol productives, i per això molestem.

Jo tinc por. Tinc por de la violència policial que vivim en els nostres carrers, manifestacions, en els desallotjaments, i que violenta cada dia a persones que són travessades pel racisme o per qualsevols altra estructura que també vulnerabilitza. Tinc por a tornar sola de nit pel carrer, ja que he viscut més d’una vegada agressions sexuals. Tinc por de sortir de l’armari en molts entorns. La por en molts casos m’ha ensenyat a protegir-me, a cuidar-me, a dir davant de situacions de violència ‘prou’. No vull cridar que no tinc por. No sóc valenta, ni vull ser-ho, ni vull haver-ho de ser.

Share