plurisexualitats i estereotips III: el canvi, les fases i les no estabilitats com a forma de construir un món més sensible

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]

 

Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat

 

El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.

Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.

El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.

El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.

Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).

És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.

Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.

El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).

Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).

Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.

Share

inestabilitats, fluxos i esdevenirs

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Les estructures de poder ens obliguen a estar i existir en caixes estàtiques i a no poder-nos moure del que s’ha definit per a nosaltres què hem de ser. Aquesta és una forma per a que poguem ser més productives i a més siguem útils d’alguna forma a qui té més privilegis que nosaltres (com per exemple la jerarquia home/dona o de classe). També altres vegades serveixen per enfortir jerarquies entre el que és ‘acceptat’ (que col·labora millor en que puguem ser més re/productives, com per exemple l’heterosexualitat) i el que és ‘nociu’ i per tant ha d’estar controlat en una caixa i que no es mogui per a no embrutar el que és acceptat (com per exemple, l’homosexualitat). En aquesta forma de situar-nos, el fet de poder escollir lliurement no és ben vist ja que hem d’escollir el que hauria de ser correcte per a nosaltres i a la posició on estem. Dins d’aquest context, poder canviar en el temps, demanar sensibilitat al respecte, poder escollir, poder ser una persona que no sap el que vol, esdevenir, fluctuar/fluir, està totalment vetat. A més a més, tot el que és llegit com a inestable també està vetat, especialment si aquesta inestabilitat et fa ser menys productiva pel capitalisme (capacitisme). Tot i així, evidentment segons quin sigui el teu estatus social, et serà més fàcil poder reproduir el que es considera inestable, fluir, esdevenir, o poder escollir.

De les persones plurisexuals normalment es diu que som inestables, que no sabem el que volem o que estem en una fase. Tots aquests estereotips són assignats atorgant-los, a més, connotacions negatives. Això és part de l’estructura monosexista (que oprimeix a les plurisexuals i atorga privilegis a les persones hetero/homosexuals). Però una cosa que portem criticant algunes dins d’activismes crítics contra el monosexisme és que el problema no és que les persones plurisexuals siguem o no inestables, o fluides, o que estiguem en una fase: el problema és també que les fases, els canvis, les inestabilitats són considerades negatives precisament pel comentat anteriorment, perquè ens fa ser menys interessants pel sistema, menys productives, menys capaces de produir o de servir per a l’estabilitat de jerarquies (en el cas del monosexisme, per exemple, les jerarquies home/dona, hetero/homosexual, cis/trans, monògama/no-monògama). El monosexisme no només ataca les plurisexualitats, ataca les fases, els canvis, les llegides inestabilitats, la llibertat d’escollir, la sensibilitat amb el nostre entorn i les nostres relacions… I, curiosament, molts dels estereotips que se’ns assigna també ens poden recordar a com es llegeixen les persones neurodivergents en el capitalisme i a les més joves travessades per l’adultisme.

S’han de definir, però, dos tipus diferents d’inestabilitat, ja que el capitalisme ens porta actualment a moltes situacions d’inestabilitat sistemàtica que ens fan la vida més difícil de portar: econòmica, emocional i afectiva, etc. Però aquest és un altre tipus d’inestabilitat a la llegida pel sistema que comentava en els paràgrafs anteriors. La inestabilitat vetada pel sistema no és de per sí mateixa una inestabilitat, és definida com a tal pel sistema, ja que com que el sistema ‘requereix’ persones que no canviïn, que no escullin lliurement, etc, les que no compleixen aquests requisits són tatxades d’inestables i seran, a més, condemnades a una inestabilitat sistemàtica donada pel sistema (emocional, econòmica, etc) com a conseqüència, fent-nos creure que el resultat d’aquesta inestabilitat sistemàtica és degut a ser una persona llegida i interpretada com a inestable. Per defecte, caiem en la trampa de culpar al canvi, a la fluctuació, al poder escollir, esdevenir, etc, de la inestabilitat econòmica o emocional que en resulta, quan no és la veritable causant de tot això, és el propi sistema el que ens el dóna i ens fa anar a buscar constantment una falsa estabilitat que (irònicament) ens obliga a tenir el sistema, aquell que fuig del que és llegit com a inestable: canviar, fluir, poder escollir, esdevenir, referir-se a contextos concrets, ser una persona que pot canviar emocionalment al llarg del dia, o bé no tenir les característiques que ha de reunir una persona per a ser considerada ‘normalment estable’ dintre dels barems socials establerts.

Una de les grans formes que ha tingut el mateix sistema en enganyar-nos en aquest sentit, ha sigut amb l’apropiació de conceptes com el ‘fluir’ en les relacions. Tal com he explicat anteriorment, el fluir, canviar, és vetat. Ara bé, una cosa que actualment es porta molt és el de ‘fluir’ en les relacions (on altres persones també depenen de nosaltres i nosaltres d’elles), tan siguin relacions personals com compromisos i relacions col·lectives (pel simple fet de moure’ns socialment on som). Aquest ‘fluir’ relacional no està referit a que les relacions puguin canviar, puguin adaptar-se a certes situacions, puguin tenir relacions gaudides sense tot el control que el sistema relacional i monògam. Aquest ‘fluir’ és més aviat un ‘arrossegament’ pel sistema que porta a persones amb menys privilegis a viure situacions de vulnerabilitat i inestabilitat sistemàtica (econòmica i emocional/relacional). Aquest tipus de fluir és en realitat: falta de comunicació entre les persones que s’estan relacionant, falta de voler comprometre’s, falta total d’intentar entendre què volen les persones que la componen i intentar trobar maneres totes de portar-la, objectificació (degut a la falta de comunicació i a la posició suposada en la que es col·loquen a moltes persones), falta de voluntat de voler ser conscients de que afectem el nostre entorn. D’aquesta manera, es crea un marc on les persones amb menys privilegis es veurien arrossegades per aquest fluir a situacions de vulnerabilitat (i per tant també a situacions on elles no poden ‘fluir’), mentre que les persones amb més privilegis podrien gaudir de tot allò que el sistema els dóna per defecte.

Es poden tenir relacions i vivències no estàtiques i sensibles als canvis sense que acabin reproduint aquest tipus d’arrossegament que beneficii a les persones amb més privilegis? Crec que la clau està en la comunicació, en la sensibilitat a com tractem els nostres propis canvis referent al que ens envolta, a la possibilitat dels canvis de les demés, com acompanyem, com cuidem, i com ens impliquem i desimpliquem del que ens envolta. No existeix una fórmula única que pugui descriure o escriure aquí, és complex. Les relacions han de poder-se transformar, però no a l’esdevenir només de qui té més privilegis, sinó de forma també compartida.

Share