traumes, addiccions i inclusivitat en les nostres lluites

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 10 de novembre. Podeu veure l’original en castellà aquí 

contingut: traumes, estrès post-traumàtic, addiccions, abús d’alcohol i altres drogues, estructures de poder, menció de maltractament 

Fa uns mesos que no tinc cap desig de beure alcohol. No és la primera vegada que passo èpoques sense beure, la diferència és que aquesta vegada no em ve de gust. Les anteriors vegades, m’aguantava les ganes. Ara no em ve gens de gust i és una sensació estranya per a mi. I meravellosa. L’última vegada que vaig beure va ser el passat 7 de març i la ressaca del 8 va ser èpica, com moltes de les que he tingut al llarg de la meva vida. Ha sigut una llarga vida vinculada a l’alcohol, ja que portava des dels 15 anys amb un desig incontrolable de beure. D’això ja fa 25 anys i ara puc, per primer cop, mirar enrere i reconèixer no només l’addicció psicològica a l’alcohol – mai n’he tingut de física -, sinó a moltes altres drogues, que han sigut un eix molt marcat en la meva vida. En el fons, sempre he sabut que tenia alguna debilitat a les addiccions – on hi incloc la nicotina i la cafeïna -, no només perquè m’era molt fàcil enganxar-m’hi – excepte amb l’alcohol -, sinó també per algun altre motiu que em cridava a consumir. Era un crit que portava dins. Era un crit que no sabia com callar. Era l’estrès post-traumàtic. He trigat molts anys en descobrir-ho, entendre-ho i poder-ho tractar o lidiar-ne. 

El meu “problema”, no obstant, s’estenia més enllà del sortir de festa. La necessitat era àmplia perquè aquell crit, aquella inquietud, era constant i era especialment punxant en situacions socials, sobretot en les relacions que encara no coneixia suficient, o amb les que encara no hi tenia suficient confiança, però també amb tot el que considerava “normalitat” fora de quan estava sola a casa meva o a la meva habitació. Era una problemàtica que em perseguia en moltes situacions diàries i que res tenien a veure amb aquelles de les que se sol parlar i que se solen tractar quan parlem del problema del consum d’alcohol i altres drogues en els nostres espais. 

Quan es parla sobre el consum d’alcohol i altres drogues se sol fer per tractar el problema dels excessos en espais de festa i com això no solament reprodueix un cert tipus de consumisme, sinó també violències. Però sembla que les addictes – o les que han tingut un vincle de consum diferent i més proper al que es veuria com una addicció – hagin de ser persones estranyes que no es troben en els nostres espais. Ni elles ni els seus problemes. Y encara menys volem veure que els seus problemes tenen un vincle que els uneixi a les problemàtiques que volem tractar en els nostres espais, com les agressions, el masclisme, el capacitisme o qualsevol de les violències estructurals que ens travessen cada dia. En el meu cas, el problema el tenia també en assemblees, en trobades amb molta gent, en tallers, en classes, etc., o simplement quan quedava amb una amiga per prendre un simple “cafè” o inclús per intimar en qualsevol de les seves variants. I el seu origen es trobava en les agressions que he patit d’adolescent – i que s’han estès després d’adulta – pel fet de no ser un home i ser autista. La meva màxima por i alarma: les relacions, el meu espai menys segur. 

He fet bastantes teràpies al llarg de la meva vida. Vaja, no tota la meva vida. Vaig començar als 17 anys, no amb molt d’èxit. Aquella teràpia es va trencar un dia quan vaig sortir de la consulta de la psiquiatra cridant. Uns mesos abans, ja havia deixat la medicació de cop en contra de la recomanació de la psiquiatra i aquell dia vaig deixar, per tant, també les sessions de teràpia amb la psicòloga. Després he intentat fer teràpia altres vegades. No de forma continua. Algunes amb més èxit que altres, però la majoria sense anar molt al fons de la qüestió. 

El motiu pel qual no anava al fons de la qüestió era una barreja entre el tipus de teràpia – que no em funcionava -, el meu tancament per parlar de certs temes i la falta de formació per part de terapeutes en teràpia feminista i en trauma. Les teràpies, per defecte estan construïdes des d’un paradigma individualista on no es tenen en compte ni les estructures socials, ni la gestió col·lectiva, ni com afectem també a la resta durant els nostres processos terapèutics. A la vegada, a més, intenten fer-te encaixar millor dins del sistema: has de trobar sempre la forma d’adaptar-te per seguir sent un ser productiu i consumidor. 

Tot això feia que em tanqués de forma inconscient. Part del meu tancament era produït per la por a la incomprensió, la por a la culpabilització. I era una por que no anava molt desencaminada, com ja vaig comprendre una vegada quan en una de les teràpies em van culpabilitzar pel maltractament que vaig rebre per part d’un home: em van dir que el que jo havia patit era degut a haver decidit no ser monògama i per ser una suposada “ingènua” i “crèdula”, ja que segons aquella terapeuta el meu agressor era molt bona persona, però no sabia relacionar-se molt bé i jo li ho havia posat molt fàcil. 

No va ser només això, la teràpia va consistir en una lectura constant de la situació diferent a la meva vivència i en com construeixo relacions: la meva terapeuta suposava que em vaig enamorar d’algú que no em corresponia, sense més. La realitat era molt diferent, ja que el maltractament fora de les relacions romàntiques no és acceptat i la mirada no feminista no li permetien veure les dinàmiques de dominació i masclistes que es portaven a terme en la relació, tot i que no fos una relació romàntica. 

Ara he entès moltes coses sobre les teràpies, sobretot en l’últim procés terapèutic en el que m’he submergit i en el que he aconseguit, com he comentat a l’inici, deixar de tenir ganes de consumir alcohol. La teràpia ha de ser feminista, així com també anticapacitista, antiheterosexista, antiracista, i molts anti-etcèteres. I jo hi afegiria explícitament anticapitalista, tot i que suposo que degut a la falta de teràpies sensibles això sembla ser demanar massa. El que vull dir és que no és suficient que la terapeuta sigui, per exemple, feminista, sinó que la teràpia també ho ha de ser i, a més, ha d’anar travessada per una mirada estructural i no-individualista, sensible a altres violències estructurals, com és l’heterosexisme, el racisme o el capacitisme. Es necessita, també, més formació en trauma. Per sort a l’estat espanyol cada vegada sembla que hi hagi més accés a aquest tipus de formació. Però el buit fins ara era gegant. 

No vull fer d’això una crítica directa a totes les terapeutes, sé que hi ha algunes que volen fer les coses d’una altra manera. Parlo del que he viscut de forma més general i del que crec que milloraria en quant a col·lectiu o comunitat d’una forma àmplia: necessitem incloure això en grups d’ajuda mútua, en les nostres assemblees, i en les nostres cures comunitàries. 

Estic farta de discursos d’empoderament que es pressuposen feministes i s’obliden de les persones que hem patit traumes que, sovint, ens col·loquen a les traumades a la caixa de les que no sabem empoderar-nos per no ser suficientment bones activistes d’una forma altament capacitista. Passa, per exemple, amb els discursos sobre empoderament sexual en no-homes que s’obliden de les que han patit traumes sexuals. Com volen que deixi de sentir aquella forta necessitat de beure en un entorn que em culpabilitza o em fa sentir inferior per no poder moure’m degut a tot allò contra el que estem lluitant? A algunes els semblarà estrany, jo ho porto vivint des de sempre. A més, necessitem una cura no individualista, perquè el perill de tot això també és que actualment la major part del discurs sobre trauma prové del discurs anglosaxó amb una mirada moltes vegades més liberal de la que a mi m’agradaria. Necessitem tenir els nostres espais per parlar d’això. Necessitem parlar d’això en els nostres espais. I necessitem també anar en compte en com de fàcil es pot apropiar aquest discurs, i cuidar-lo una mica més. 

Molts dels nostres traumes són polítics perquè venen travessats per les estructures i tot el que ens vulnerabilitza. Tenim una responsabilitat conjunta i social amb les persones afectades, i no només quan hi tenim relacions d’amistat, romàntiques o sexuals. La nostra inclusivitat en aquest aspecte és, per tant, crítica, feminista i s’ha de tenir en compte en el procés de cuidar-nos a totes. Nosaltres també volem formar part del procés col·lectiu de lluita i de batalla des dels nostres cossos. Necessitem tenir-hi accés. La inclusivitat de les nostres emocions i dels nostres símptomes són també un acte de rebel·lia que ens permet, una vegada més, revolucionar els nostres espais i empoderar-nos. I curar-nos. 

Share

relacions horitzontals també des del dubte i des de la dificultat per expressar-nos

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: dos braços on hi ha escrit en un “indecise” i en l’altre “confosa”]

 

Avís de contingut: neurocapacitisme, obligatorietat de saber el que vols, obligatorietat de saber expressar, exclusió, jerarquies

 

Com ja he comentat en altres textos (com per exemple, a “el compromís com a acte revolucionari”), la majoria de les coses que es comparteixen en una relació són coses que no són (normalment) escollides entre les persones que la composen. Les coses que es comparteixen i els pactes o compromisos no es solen parlar, ni decidir ni prendre, sinó que venen donats per defecte a través d’unes normes implícites segons el tipus de relació que s’hi estableix: per exemple, si tens una relació de parella amb una persona es pressuposa que serà amb ella amb qui aniràs de vacances o acabaràs en algun moment compartint habitatge i finances.

Aquesta forma de “construir” relacions en realitat no construeix la relació, sinó que fa que es creï o es generi a través de normes (socials) que l’arrosseguen i li solen imposar també jerarquies (tant entre les persones que composen la relació com cap a altres persones/relacions). Els compromisos que es no-prenen (o sigui que venen implícits) no són sensibles al context ni les necessitats de les persones que composen la relació. Com ja havia apuntat també anteriorment, una forma alternativa més sensible de construir relacions i compromisos en aquestes relacions és fent explícit el què es vol compartir, parlant i deixant més clar entre les persones que la composen de què tracta la relació, i quins compromisos es volen prendre juntes. Aquests compromisos, però, no només haurien de ser explícits, sinó que puguin ser presos en un espai segur i en que totes realment puguin expressar-se sense coacció.

Hi ha hagut, però, una confusió bastant gran entre la necessitat de prendre les decisions de forma explícita amb que les persones haguem de saber sempre el que volem o el que necessitem i que a més ho haguem de saber expressar sempre de la millor manera. Hi ha moltes persones que consideren inclús violent que l’altra persona no sàpiga o no tingui clar el que vol o no sigui capaç d’expressar-ho de la forma que es considera “sana” (expressió que, sincerament, no m’agrada gens). Això genera, no només una pressió molt gran cap a totes, sinó a la vegada una jerarquia on només les més capacitades per decidir-se, a entendre el que necessiten en un temps considerat socialment “normal”, o a poder-ho expressar amb la claredat que es reclama, tindran el privilegi d’entrar en aquest discurs.

La creença de que per a poder tenir relacions horitzontals has de tenir clar el que vols i el que necessites és capacitista (especialment neurocapacitista), tot i que òbviament afecta a moltes persones no travessades pel capacitisme perquè aquesta incapacitat a l’hora de saber el que volem la podem sentir totes en alguns moments de la nostra vida. La necessitat d’establir pactes explícits no implica la necessitat de saber el que es vol i el que es necessita. És absurd pensar que si no podem establir un pacte concret implicarà automàticament que ens deixarem arrossegar. Que no sàpigues el que vols o necessites es pot respectar sense que es caigui en establir compromisos implícits i jeràrquics. Precisament la idea de trencar amb els compromisos sistemàtics implícits per crear-ne de sensibles és també per tenir-nos en compte amb les nostres especificitats, per tant també amb les nostres no capacitats.

Dir que no saps el que vols ni el que necessites també és ser explícita (una cosa que sovint oblidem perquè sembla que només es poden parlar les coses quan està tot clar i treballat, i precisament es tracta del contrari, compartir-nos i acceptar-nos en els nostres processos). Creure que no es poden pactar coses ni comprometre’s ni parlar sobre com sentim la relació si l’altre no ho té tot clar és bastant reduccionista ja que hi ha moltes formes de parlar, pactar i comprometre’s. Per exemple, es poden parlar dels dubtes que sentim o de les coses que tinguem una mica més clares que potser no volem per intentar moure’ns al voltant d’això; es poden establir pactes temporals depenent de com l’altre pugui anar-se adonant del que necessita, etc.

També es redueix molt la problemàtica a “saber-ho expressar” (o sigui, saber expressar les necessitats o voluntats en la relació) sense tenir en compte que moltes tenim dificultats a l’hora d’expressar el que volem per molts motius. Per exemple, a moltes que ens han negat les nostres necessitats des de petites (tant sigui pel nostre gènere com per tenir unes necessitats considerades “especials”, com passa a moltes neurodivergents) expressar-les moltes vegades se’ns fa dificilíssim; també ens pot ser difícil expressar necessitats quan és un tema que ens afecta emocionalment o tenim por a la reacció de l’altra i ens travessen certes dificultats a l’hora d’expressar-nos d’una manera que es considera “normal” o “acceptable” (no suporto, per exemple, aquest costum que hem adquirit en espais no monògams en resumir-ho tot dient que les coses es poden dir “tranquil·lament i naturalment”). Per a poder treballar les relacions de forma horitzontal no només hem de deixar espai per a que puguem ser explícites, sinó també hem de deixar espai per a que ens puguem expressar de moltes formes que intentin ser sensibles a les necessitats d’expressió de totes, i també hem de poder parlar d’aquestes dificultats que tenim per expressar-nos, parlar sobre els motius i intentar trobar entre totes com podríem crear aquest espai que pugui sentir-se més segur.

La idea de generar compromisos horitzontals és també la de que aquests compromisos no hagin de ser estàtics i puguin canviar per adaptar-se als nostres canvis de necessitats o bé a com ens anem adonant del que necessitem quan es va construint la relació;  també és que es puguin adquirir des de molts punts diferents, també des de la incertesa o el dubte. Els compromisos s’han de poder prendre des d’espais i situacions segures per a totes, especialment per les més vulnerables, on s’hi inclouen aquelles a les que els costa expressar el que volen com també aquelles que moltes vegades els costa temps entendre què necessiten. És important aprendre a parlar també des d’aquestes posicions i arribar a pactes des d’allà per fer les relacions horitzontals més inclusives i sensibles.

Share