deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (IV – aparició del concepte de bisexualitat i evolució)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Quarta part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la cuarta part. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí i la tercera aquí.

Avis de contingut: llenguatge heterosexista, monosexista, cissexista i intersexantagònic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions.

Tots els conceptes que s’estaven movent en la ciència venien d’una necessitat d’imposar un tipus de models relacionals. Normalment la ciència et dirà que provenien d’intentar donar-li explicació a aquests comportaments. I no dic que la intenció no fos aquesta per algunes persones, o al menys també l’interès de despenalitzar l’homosexualitat al principi era per algunes d’importància. Tot i així, tal com s’articulen, es mouen s’accepten les teories, vist de forma global, existeix darrera també un propòsit.

Abans de que es conceptualitzessin les orientacions sexuals la idea que es volia sustentar era l’ideal burgès de la parella que es reproduïa i que era monògama. El que s’havia de fer era crear conceptualment la idea de dues persones, amb genitalitat diferenciada i dual que havien d’unir-se per a reproduir-se. A més, per assegurar l’herènci paternal (de pare a fill) la monogàmia també jugava un factor important en aquesta equació.

Primer de tot necessitarem conceptualitzar aquesta diferenciació cual basada en els genitals. Per a que aquests dos personatges s’uneixin per a la procreació, i per a que existeixi una condició de monogàmia entre ells, haurà de crear-se un marc conceptual d’atracció mutua per a la complementarietat: o sigui, un necessita a l’altre, i una vegada ho té no necessita res més per a completar-se.

Per aixo, primer de tot, és necessari que es formi la idea de que aquests dos sexes són totalment diferents entre sí. Es així quan es crea aquesta diferenciació, on científicament només es farà èmfasi en definir els dos ‘sexes’ amb característiques diferents, a més creant més conceptes al voltant que ajudin a diferenciar-los més (o sigui, relacionant fortament la genitalitat amb els caràcters que haurien de tenir per aquesta complementarietat, que a més havien de ser oposats i no solapar-se).

Per a que aquesta diferenciació pogués existir, havien de crear-se discursos per a que res diferent a aquests dos sexes pugués existir. A més, com també he dit abans, no totes les persones tenien aquestes pràctiques que anomenariem ‘heterosexuals’. I hi havia, òbviament, persones que tenien pràctiques sexuals i/o afectives amb persones del mateix ‘sexe’.

És aleshores on es crea el concepte de l’homosexualitat, diferenciada de l’heterosexualitat, on s’intenta ‘naturalitzar’, però no obstant,, seguint posant-la en una posició jeràrquica inferior, tractant-la de malalta. Amb les teories de l’homosexualitat girant al voltant del ‘sexe’ també, es podria seguir sustentant la teoria de la complementarietat girant al voltant del ‘sexe’. Només faltaria dir que hi ha persones que per causes ‘degeneratives’ la seva búsqueda de la complementarietat està suposadament en el ‘sexe’ ‘incorrecte’. La teoria es tanca en sí mateixa.

En tot aquest marc conceptual que s’està creant al voltant d’aquestes atraccions, la idea de que pugués haver persones que es sentissin atrete pels ‘dos’ sexes comportava varis problemes:

  • l’argument de que les persones homosexuals tenen aquestes atraccions, no perquè ho escullin, sinó perquè és innat i no poden canviar-ho, quedaria en dubte, ja que l’atracció cap als dos sexes es veuria com que, tot i que fos innat, podries escollir, i havent l’heterosexualitat, que és lo correcte, no es pot entendre aquesta falta d’elecció cap a lo correcte.

  • Al ser el suposat sexe de la persona per la que et sents atreta l’important i complementari en l’atracció, la monogàmia no es perpetuaria, doncs si jo em sento atreta pels ‘dos’ suposats sexes reconeguts, necessitaria als dos per a completar-me.

Davant d’aquest embolic, les dues úniques opcions que han de poder existir són l’heterosexualitat i l’homosexualitat, que han de ser exclusives i excluients, i que són les que reforcen les dues úniques opcions home/dona (basats a més en la genitalitat). D’aquesta forma, a l’igual que ha passat amb les persones que no queien clarament en la classificació exacte dels dos únics ‘sexes’, es crearà un imaginari per a que les persones plurisexuals no puguin existir.

Aparició de la bisexualitat i el concepte d’’evolució’

Abans de que apareguessin els conceptes d’heterosexualitat i homosexualitat, a meitat de s. XIX va aparèixer la paraula bisexual (no en medicina, sinó en biologia, i per tant era un concepte genèric a organismes i no només referit a humanes). La bisexualitat es referia a organismes hermafrodites o organismes que en un desenvolupament primerenc el seu sexe era indiferenciat i que més endavant al desenvolupar-se es diferenciaria entre el que anomenaven ‘mascle’ o ‘femella’. Per tant, la primera vegada que va aparèixer la paraula bisexual no era per a referir-se a una orientació sexual, sinó que era un concepte que girava al voltant del ‘sexe’ i a l’hermafroditisme dels organismes.

En la mateixa època Darwin va començar a desenvolupar la seva teoria de l’evolucio i de la selecció natural. De tota la teoria de Darwin, el que més es va agafar i va perdurar i que pertoca a aquesta conceptualització que estic donant, és la idea de que la diferenciació en dos ‘sexes’ i la reproducció sexual afavoreix l’adaptació i per tant és més ‘evolucionat’. No és el que va dir així exactament, però com dic és el que més es va utilitzar després i va perdurar.

A més, es va afirmar que algun progenitor remot de tot el regne dels vertebrats semblava que havia sigut hermafrodita o androgen i que quan van evolucionar, els organs ‘sexuals’ es van diferenciar i especialitzar en les seves funcions i van aparèixer els dos únics reconeguts ‘sexes’. I alguns experiments a meitat de s. XIX van demostrar que en les primeres setmanes de gestació ‘el sistema urogenital de l’embrió humà és indifrenciat en quan al sexe’. I aquí tot es va barrejar.

Per tant, conceptualment la bisexualitat en aquest context, entesa com indiferenciació sexual (més vinculada a l’hermafroditisme), és considerada una fase immadura del desenvolupament humà i es relacionarà amb: nens, races ‘primitives’, la conducta animal, i el que no és del tot humà (tenint com el que és totalment humà la cultura occidental, evidentment). Estem veient, a més, que aquí s’està barrejant també amb aquell procés de classificació i de racialització tan lligada al colonialisme.

Ja hem comentat abans en aquest esquema que les persones queno queien clarament en algun dels dos ‘sexes’ definits eren molestes en tot aquest aparella que s’intentava construir. I ara a més, també veiem que s’havia estat formant un ideari sobre l’hermafroditisme (i anomenat bisexualitat) en el que el posava en un passat primitiu no evolucionat.

A més, recordem que també s’havia estat creant la idea de que l’atracció cap a dos ‘sexes’ (anomenat hermafroditisme psicosexual) molestava i es prenia com una cosa irreal. I més endavant s’unirien els dos conceptes anomenant bisexual també a l’atracció cap a dos ‘sexes’.

Share

deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (III – teoria de la inversió sexual i hermafroditisme psicosexual)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Tercera part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la tercera part. La primera la podeu llegir aquí i la segona aquí.

Avis de contingut: llenguatge heterosexista, monosexista, cissexista i intersexantagònic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions.

Abans de submergir-nos en la història de com s’han conceptualitzat la plurisexualitat, a través de la ciència i a través dels interessos socials que hi havia al darrera, convé comentar algunes coses.

En primer lloc, tal com es van conceptualitzar i crear les orientacions sexuals en la ciència, des del segle XIX, no es parlava d’atracció entre ‘gèneres’, ni de relacions entre persones d’un ‘gènere’ o d’un altre. El gènere no estava conceptualitzar ni tingut en compte en ciència. Totes les teories giraben al voltant al que anomenaven ‘sexe’, o sigui, al voltant del que es llegia per la genitalitat de les persones a les que s’estudiava. La raó principal per la que es va fer d’aquesta manera era perquè, no només s’estava construint el concepte d’orientació sexual, sinó també s’estava intentant fer una separació entre does sexes oposats. Una separació definida per la genitalitat de les persones, y imposant a la vegada que aquesta diferenciació fos la base per una diferenciació de comportaments i rols.

Les persones que no se sentien identificades amb aquesta imposició assignada, persones trans, van ser a través d’aquesta història, també invisibilitzades. Evidentment, aquesta no només és una història sobre el monosexisme, també és la de la transfòbia, de l’homofòbia, del sexisme, i tot allò tan lligat a la nostra cultura patriarcal.

Moltes pràctiques sexuals o afectives que es llegien com ‘homosexuals’ o entre persones del mateix ‘sexe’, podrien tractar-se de relacions que no fossin ‘homosexuals’, per tractar-se de persones que es llegien des d’aquests paradigmes d’una forma que no es corresponia a com s’identificaven. No obstant, no puc parlar d’aquestes teories a través de com parlem avui en dia sobre les orientacions i els gèneres, pel que hauré de parlar de ‘sexes’ i només de dos.

També hi haurà alguns moments en els que parli sobre hermafroditisme. Veurem més endavant que el terme bisexual va néixer en la biologia i era un terme que es relacionava amb el que s’anomenen en biologoa hermafroditisme (no només per a referir-se a persones humanes, sinó a organismes en general). La meva intenció no és igualar-ho a la intersexualitat, tot i que són discursos que evidentment tammbé han afectat a totes aquelles persones que no queien exactament en els dos sexes que es volien imposar d’alguna manera.

També existeix una invisibilització total de la possibilitat de l’existència de gèneres no bianris, que no són ni home ni dona. No puc, per tant, en aquesta història de parlar de gèneres no binaris, perquè per aquest discurs ni tan sols existien els gènere, com ja he comentat.

I, tot i que avui en dia les persones plurisexuals parlem d’atracció cap a gèneres, cap a alguns, molts, tots, el que sigui, i no parlem només de dos gèneres, ni ens centrem en els sexes, la història amb la que se ‘ns ha construit parla només de ‘sexes’ i específicament de dos ‘sexes’, i és per això que estaré parlant a partir d’aquí.

Hem de recordar que tant socialment com científicament s’ha parlat de nosaltres des de fora, des de dalt, des del ‘poder’. En aquesta història nosaltres només érem mers objectes d’estudi on constantment se’ns definia sense que nosaltres tinguéssim ningun poder en tota aquesta definició i explicació. I actualment se’ns veu socialment d’unes formes concretes i amb uns estereotips justament per com se’ns ha definit des de fora en aquesta història, no des de nosaltres mateixes.

Teoria de la inversió sexual

Abans de que apareguessin els conceptes d’orientació sexual, en el s. XIX, les pràctiques entre persones del mateix ‘sexe’ eren penalitzades en molts països ‘occidentals’, i també moralment i socialment castigades. Se les anomenava pràctiques ‘contra natura’. No es veien igual si eren persones llegides com d’un ‘sexe’ o altre, com tampoc segons com eren aquestes pràctiqus, però no tinc temps per a entrar molt aquí.

En aquest context van començar les primeres teories sobre l’homosexualitat que van intentar, sobretot, ‘naturalitzar’ aquestes pràctiques, veure-les com una cosa que no s’escollia, sinó que eren innates, per a que deixessin de ser castigades. Recordem que allò natural és exempt de ‘càrrega’ moral, ja que no s’escull. El problema és que tot i que es ‘naturalitzin’, al ser una cosa que realment no és acceptada socialment, no estan excemptes de voler ser corretgides, i per tant, es tractarà de fer-les entrar en l’enfermetat per a que se les sotmeti a ‘tractament’. No tots els que van fer teories all respecte volien que fossin tractades com una enfermetat erò al final el que va perdurar i es va agafar va ser això.

La teoria que més va ressonar va ser la de la inversió. Aquesta teoría partia de la idea de que l’atracció havia de ser sempre per nassos entre persones dels dos sexes oposats, i que per tant, quan et senties atreta per una persona del mateix sexe volia dir que la teva psique, la teva ment, era del sece oposat al que se’t llegia físicament. O sigui, que erets invertida.

Hermafroditisme psicosexual

En aquesta teoria de la inversió sexual les persones que es sentien atretes per els dos ‘sexes’ eren persones que tenien psicològicament els dos ‘sexes’, i se les anomenava ‘hermafrodites psicosexuals’. En aquesta cas, la meva psique ‘femenina’ es sentiria atreta pels homes i la meva psique ‘masculina’ per les dones.

Però no és tan simple. De fet, tot i que va aparèixer i s’utilitzava el terme, a les persones que es dedicaven a estudiar les nostres sexualitats, la tractaven d’una forma particular. En realitat, l’atracció cap als dos ‘sexes’ serà tractada com una cosa que molesta inclús en les dades i com una cosa més viat irreal.

Podem veure, per exemple, una cita de Havellock Ellis, on parla de l’hermafroditisme psicosexual en l’úlima edició del ‘Sexual Iversion’. Al ser l’última versió del text, en comptes d’utilitzar hermafroditisme psicosexua ja s’utilitzava la paraula bisexual. Però per a que ens entenguem el concepte era el mateix, atracció cap als dos sexes amb una idea d’inversió sexual. En aquesta cita, que és una mica llarga, apareixen les metàfores que he comentat anteriorment (en negreta):

La més simple de totes les classificacions possibles, i aquella que jo he adoptat en edicions anteriors del present estudi, simplement busca distingir entre aquells que, no sentint-se atrets exclusivament cap al sexe oposat, se senten atrets exclusivament cap al mateix sexe, i aquells que se senten atrets cap als dos sexes. El primer és l’homosexual, s’origini o no la sev atracció per una inversió genuïna. Els segons són els bisexuals o, com van ser sovint abans anomenats, seguint a Krafft-Ebing, hermafrodites psicosexuals. Semblaria que hi hauria una ample i simple agrupació de totes les persones sexualment funcionals en 3 divisions completes: l’heterosexual, el bisexual i l’homosexual.

No obstant, aquesta classificiació primària sembla que no té utilitat pràctica. El grup bisexual introdueix incertesa i dubte. No només que una tran proporció de persones que podria considerarse normalment heterosexuals han experimentat en les seves vides un sentiment que podria anomenar-se sexual cap a individus del mateix sexe, sinó que a més una gran proporció de persones que són definitivament y remarcadament homosexuals s’ha vist que han experimentat atracció sexual cap a, i han tingut relacions amb, ersones del sexe oposat. La pressió social, instant a totes les persones a passar pel canal sexual normal, és suficient per a desenvolupar aquest tipus de gèrmens d’heterosexualitat que les persones homosexuals poden posseir, que les faria bisexuals. En la majoria de les persones adultes bisexuals semblaria que la tendència homosexual és més gran i més orgànica que la tendència heterosexual. (…) Per tant, encara la divisió en heterosexual, bisexual i homosexual és una útil divisió superficial, en prou feines és una divisió científica.”

La majoria dels bisexuals prefereixen al seu mateix sexe. És curiosament estrany trobar una persona, sigui home o dona, que, per elecció tingués relacions amb els dos sexes i prefereixi al sexe oposat. Això semblaria indicar que els bisexuals realment serien invertits.”

Volent crear un aparell de discursos en el que es vulgui, sobretot, salvaguardar a l’heterosexualitat d’una posició de privilegi (o sigui, imposar que sigui la més gran de les veritats i realitats) tot allò que pugui arribar a molestar són coses que creen dubte i incertesa. I com sabreu, el que molesta s’ha de trure del mig.

Tot i que es digui sovint de nosaltres que estem confoses i no sabem el que volem, a sabem que no som les persones bisexuals les que realment creem el dubte o la incertesa, sinó acceptar la nostra possible existència quan s’intenta passar perr un aparell de control com és el de l’heterosexualitat obligatòria.

Share