la bisexualitat també és política

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 7 de juliol.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Fa poc va sortir el típic estudi que deia que les dones bisexuals existim gràcies a l’objectificació sexual que fa l’home heterosexual sobre les dones ‘bisexualitzades’. Aquesta és una forma d’esborrar la nostra pròpia orientació i sexualitat. Però això no és nou. Les persones bisexuals portem un segle escoltant coses com aquesta, o coses com que els homes bisexuals en realitat són gais que no s’han atrevit a sortir ‘del tot’ de l’armari.

Aquest ‘del tot’ és una metàfora que ens dóna una imatge del que significa socialment la bisexualitat: meitat heterosexualitat i meitat homosexualitat. Aquesta lectura, de meitat i meitat, és la conseqüència de l’esborrat de la nostra orientació sexual: la bisexualitat no existeix, per això és la suma de dos estats que sí que existeixen (un de bo i un de dolent). I esborrant la bisexualitat, darrera esborrem moltes més orientacions plurisexuals (com la pansexualitat, la polisexualitat, la skoliosexualitat, entre d’altres).

La pregunta és: existeix una opressió cap a les plurisexualitats, aquelles orientacions on existeix una atracció cap a més d’un gènere? O només rebem discriminació en forma d’homofòbia quan mostrem la nostra ‘meitat’ homosexual? Haver d’escriure aquesta pregunta, per a mi, resulta dolorós, tot i que jo mateixa sàpiga que la faig a mode d’introducció. Però sé que encara moltes creuen que no existeix aquesta opressió que afecta a plurisexuals i que acostumem a invetar-nos-la, igual que ens inventem la nostra orientació sexual. Els dies que acostumem a inventar-nos aquesta opressió, acostumem a anomenar-la monosexisme, que és l’opressió que sofrim pel fet de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere.

Una de les formes que té el patriarcat de marcar una línia clara entre l’’home’ (el privilegiat) i la ‘dona’ -i evidentment eradicar la possibilitat de l’existència d’altres gèneres- és construir com a única bona opció l’heterosexualitat i fent que l’única possible alternativa sigui l’homosexualitat (‘el contrari’), col·locant-la en una posició jeràrquicament inferior a l’heterosexualitat. L’heterosexisme ens diu el que clarament és ‘correcte’, ‘acceptable’ i ‘sa’: l’heterosexualitat. L’heterosexisme és una eina patriarcal amb un gran poder, que ens marcarà quins són els homes ‘de veritat’ que tindran accés a les dones, i quins quedaran descartats i fora d’aquesta possibilitat. Aquells que quedin fora se’ls posarà en una posició discriminable i no acceptable. I aquests dos estats, l’heterosexual i l’homosexual, han d’estar molt ben separats, que no es barregin, que no es puguin tocar o embrutar, per a poder seguir mantenint les jerarquies (home/dona, hetero/homo) clarament.

I quin és el problema de les plurisexualitats? Que puguin contaminar, embrutar, aquella frontera, aquella separació. Per aquesta raó el patriarcat necessita generar una estructura com el monosexisme, que es basa fortament amb la negació de l’existència de la bisexualitat i d’altres plurisexualitats, per a que aquestes jerarquies i separacions es mantinguin.

Per tant, les plurisexualitats són negades constantment, i a la vegada es creen estereotips al voltant d’elles que, no ens enganyem, són conseqüència del mateix esborrat. Per exemple, les persones bisexuals som sempre llegides com inestables, que no existim, o que som infeccioses, traïdores, excessives, infidels… per què? Se’ns veu com hipersexuals i promíscues perquè, com socialment només existeixen l’heterosexualitat i l’homosexualitat, se’ns veu com la suma d’elles (per tant, com el doble de sexuals); se’ns veu com infidels i traïdores perquè, com només s’interpreten de nosaltres dos estats, se’ns veu saltant i canviant tota l’estona d’un costat a un altre; pel sistema som infeccioses perquè ens ‘movem’ entre els dos únics mons que haurien de poder existir i els embrutem i barregem; estem confoses, som inestables i estem en una fase perquè no sabem escollir entre els dos únics estats reconeguts.

La nostra existència i opressió no es mostra ja que no s’accepta la nostra existència fora d’una combinació dels dos únics estats que el patriarcat defineix com estables: el bo (l’heterosexualitat) i el dolent (l’homosexualitat).

Per un costat, acceptar socialment l’existència de les plurisexualitats fa que l’existència de l’heterosexualitat sigui molt difícil (o impossible) de demostrar: com pots demostrar que existeix l’heterosexualitat si qualsevol pràctica que sigui vista des de fora com ‘heterosexual’ no tindria per què implicar ser heterosexual sinó bisexual o alguna altra plurisexualitat? D’aquesta forma, posant en qüestió l’existència de l’heterosexualitat, es posa en entredit el privilegi que té l’heterosexualitat i, per tant defensar el seu privilegi passa per haver de negar l’existència de les plurisexualitats.

Per un altre costat, a les persones plurisexuals se’ns veu com persones que podem escollir el gènere de la persona amb la que tenim una relació sexual i/o romàntica, i que per tant també podem ‘escollir’ la nostra orientació sexual. Això posaria en entredit l’excusa de que les persones homosexuals només se les pot acceptar perquè han nascut així i no ho poden canviar (o sigui, que no ho poden escollir). Aquesta forma de ‘tolerar’ les pràctiques ‘homosexuals’ és altament homòfoba, ja que vol dir que només és acceptable per no poder-se canviar, i que si es pogués canviar o escollir no seria acceptable, ja que hauria d’escollir-se l’heterosexualitat. Acceptar la possibilitat d’elecció hauria d’obligar-nos a acceptar i respectar qualsevol orientació, opció o pràctica pel simple fet d’existir i no perquè no es pugui canviar.

El fet de que se’ns digui que som inestables o que estem en una fase, com si d’un estigma o d’alguna cosa negativa es tractés, amaga en sí mateix un rebuig social cap als canvis, la fluïdesa, a l’elecció, que ens converteix en persones insensibles quan establim relacions amb les demés persones (no volem fer-nos més atentes a la possibilitat de que les demés vulguin i puguin canviar, per exemple, i amb la nostra forma de tractar-les les ‘obliguem’ a romandre tancades en caixes estàtiques).

El sistema ens ‘estabilitza’, ens ‘tanca’ en caixes, ens ‘estanca’ per a que siguem persones productives per al capitalisme, i no ens permet tenir en compte els constants canvis, voluntats i desitjos de les demés. Per tant, el monosexisme és també l’enemic del canvi i enforteix la insensibilitat relacional.

No pretenc semblar una ‘bona bisexual’, aquella que no està confosa, que sap sempre el que vol, que no pot ser promiscua si vol, o que, sinó, ha de sembla una bona lesbiana o heterosexual. La meva bisexualitat és una eina política contra el patriarcat, contra la jerarquia i la demanda constant d’una estabilitat imposada per a mantenir aquestes jerarquies. La meva bisexualitat és una eina d’infecció, contra la por a que el que ha d’estar separar per poder exercir opressió es barregi. És una eina a favor de les fases, i de la sensibilitat constant cap a les persones que ens envolten i amb les que ens vinculem. És també una eina a favor de l’elecció, de poder escollir.

La meva bisexualitat és una eina a favor del canvi, contra l’ordre establert, a favor de la multiplicitat, d’allò que és híbrid i contra la idea de la ‘puresa’. És una eina de la ‘no suposició’, que ens permet accedir d’una forma més sensible als nostres desitjos i als de les demés.

Share

deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (IV – aparició del concepte de bisexualitat i evolució)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Quarta part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la cuarta part. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí,  la tercera aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

Avis de contingut: llenguatge heterosexista, monosexista, cissexista i intersexantagònic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions.

Tots els conceptes que s’estaven movent en la ciència venien d’una necessitat d’imposar un tipus de models relacionals. Normalment la ciència et dirà que provenien d’intentar donar-li explicació a aquests comportaments. I no dic que la intenció no fos aquesta per algunes persones, o al menys també l’interès de despenalitzar l’homosexualitat al principi era per algunes d’importància. Tot i així, tal com s’articulen, es mouen s’accepten les teories, vist de forma global, existeix darrera també un propòsit.

Abans de que es conceptualitzessin les orientacions sexuals la idea que es volia sustentar era l’ideal burgès de la parella que es reproduïa i que era monògama. El que s’havia de fer era crear conceptualment la idea de dues persones, amb genitalitat diferenciada i dual que havien d’unir-se per a reproduir-se. A més, per assegurar l’herènci paternal (de pare a fill) la monogàmia també jugava un factor important en aquesta equació.

Primer de tot necessitarem conceptualitzar aquesta diferenciació cual basada en els genitals. Per a que aquests dos personatges s’uneixin per a la procreació, i per a que existeixi una condició de monogàmia entre ells, haurà de crear-se un marc conceptual d’atracció mutua per a la complementarietat: o sigui, un necessita a l’altre, i una vegada ho té no necessita res més per a completar-se.

Per aixo, primer de tot, és necessari que es formi la idea de que aquests dos sexes són totalment diferents entre sí. Es així quan es crea aquesta diferenciació, on científicament només es farà èmfasi en definir els dos ‘sexes’ amb característiques diferents, a més creant més conceptes al voltant que ajudin a diferenciar-los més (o sigui, relacionant fortament la genitalitat amb els caràcters que haurien de tenir per aquesta complementarietat, que a més havien de ser oposats i no solapar-se).

Per a que aquesta diferenciació pogués existir, havien de crear-se discursos per a que res diferent a aquests dos sexes pugués existir. A més, com també he dit abans, no totes les persones tenien aquestes pràctiques que anomenariem ‘heterosexuals’. I hi havia, òbviament, persones que tenien pràctiques sexuals i/o afectives amb persones del mateix ‘sexe’.

És aleshores on es crea el concepte de l’homosexualitat, diferenciada de l’heterosexualitat, on s’intenta ‘naturalitzar’, però no obstant,, seguint posant-la en una posició jeràrquica inferior, tractant-la de malalta. Amb les teories de l’homosexualitat girant al voltant del ‘sexe’ també, es podria seguir sustentant la teoria de la complementarietat girant al voltant del ‘sexe’. Només faltaria dir que hi ha persones que per causes ‘degeneratives’ la seva búsqueda de la complementarietat està suposadament en el ‘sexe’ ‘incorrecte’. La teoria es tanca en sí mateixa.

En tot aquest marc conceptual que s’està creant al voltant d’aquestes atraccions, la idea de que pugués haver persones que es sentissin atrete pels ‘dos’ sexes comportava varis problemes:

  • l’argument de que les persones homosexuals tenen aquestes atraccions, no perquè ho escullin, sinó perquè és innat i no poden canviar-ho, quedaria en dubte, ja que l’atracció cap als dos sexes es veuria com que, tot i que fos innat, podries escollir, i havent l’heterosexualitat, que és lo correcte, no es pot entendre aquesta falta d’elecció cap a lo correcte.

  • Al ser el suposat sexe de la persona per la que et sents atreta l’important i complementari en l’atracció, la monogàmia no es perpetuaria, doncs si jo em sento atreta pels ‘dos’ suposats sexes reconeguts, necessitaria als dos per a completar-me.

Davant d’aquest embolic, les dues úniques opcions que han de poder existir són l’heterosexualitat i l’homosexualitat, que han de ser exclusives i excluients, i que són les que reforcen les dues úniques opcions home/dona (basats a més en la genitalitat). D’aquesta forma, a l’igual que ha passat amb les persones que no queien clarament en la classificació exacte dels dos únics ‘sexes’, es crearà un imaginari per a que les persones plurisexuals no puguin existir.

Aparició de la bisexualitat i el concepte d’’evolució’

Abans de que apareguessin els conceptes d’heterosexualitat i homosexualitat, a meitat de s. XIX va aparèixer la paraula bisexual (no en medicina, sinó en biologia, i per tant era un concepte genèric a organismes i no només referit a humanes). La bisexualitat es referia a organismes hermafrodites o organismes que en un desenvolupament primerenc el seu sexe era indiferenciat i que més endavant al desenvolupar-se es diferenciaria entre el que anomenaven ‘mascle’ o ‘femella’. Per tant, la primera vegada que va aparèixer la paraula bisexual no era per a referir-se a una orientació sexual, sinó que era un concepte que girava al voltant del ‘sexe’ i a l’hermafroditisme dels organismes.

En la mateixa època Darwin va començar a desenvolupar la seva teoria de l’evolucio i de la selecció natural. De tota la teoria de Darwin, el que més es va agafar i va perdurar i que pertoca a aquesta conceptualització que estic donant, és la idea de que la diferenciació en dos ‘sexes’ i la reproducció sexual afavoreix l’adaptació i per tant és més ‘evolucionat’. No és el que va dir així exactament, però com dic és el que més es va utilitzar després i va perdurar.

A més, es va afirmar que algun progenitor remot de tot el regne dels vertebrats semblava que havia sigut hermafrodita o androgen i que quan van evolucionar, els organs ‘sexuals’ es van diferenciar i especialitzar en les seves funcions i van aparèixer els dos únics reconeguts ‘sexes’. I alguns experiments a meitat de s. XIX van demostrar que en les primeres setmanes de gestació ‘el sistema urogenital de l’embrió humà és indifrenciat en quan al sexe’. I aquí tot es va barrejar.

Per tant, conceptualment la bisexualitat en aquest context, entesa com indiferenciació sexual (més vinculada a l’hermafroditisme), és considerada una fase immadura del desenvolupament humà i es relacionarà amb: nens, races ‘primitives’, la conducta animal, i el que no és del tot humà (tenint com el que és totalment humà la cultura occidental, evidentment). Estem veient, a més, que aquí s’està barrejant també amb aquell procés de classificació i de racialització tan lligada al colonialisme.

Ja hem comentat abans en aquest esquema que les persones queno queien clarament en algun dels dos ‘sexes’ definits eren molestes en tot aquest aparella que s’intentava construir. I ara a més, també veiem que s’havia estat formant un ideari sobre l’hermafroditisme (i anomenat bisexualitat) en el que el posava en un passat primitiu no evolucionat.

A més, recordem que també s’havia estat creant la idea de que l’atracció cap a dos ‘sexes’ (anomenat hermafroditisme psicosexual) molestava i es prenia com una cosa irreal. I més endavant s’unirien els dos conceptes anomenant bisexual també a l’atracció cap a dos ‘sexes’.

Share

natural vs cultural, masclisme i orientació sexual

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a eldiario.es el passat dia 16 de maig.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Tot sovint en discussions sobre feminismes (o altres tipus d’activismes on estic implicada) per xarxes socials utilitzem sense adonar-nos expressions que cauen en el ‘primitivisme dels comportaments masclistes’ o en ‘la naturalització de la no heterosexualitat’. Per exemple, quantes vegades hauré llegit coses com ‘aquests masclistes són uns cavernícoles’ o bé ‘ser homosexual no es pot escollir, si us plau accepteu-me’? Tot i que comprenc d’on surt la necessitat d’utilitzar expressions com aquestes, hem d’anar en compte i entendre què estem reproduint utilitzant-les. Per exemple, el fet d’anomenar ‘primitius’ als homes masclistes fa que es naturalitzin els seus comportaments, oblidant-nos de que l’estructura patriarcal i la seva violència tenen un gran component cultural i construit; fent això, fins i tot, donem excusa per a que es segueixi reproduint, ja que ‘al ser natural’ socialment es veurà com una cosa difícil d’evitar. Per altra banda, la necessitat d’emfatitzar el component natural i de ‘no possible elecció’ de l’homosexualitat per a que se la contempli com a acceptable, implica i està suposant que si fos escollida no seria acceptable, i per tant, segueix reproduint la idea de que hi ha alguna cosa dolenta en l’homosexualitat. Més enllà de saber si realment l’orientació sexual és o no escollida, hem de deixar de reproduir la idea de que és dolent no ser heterosexual, i aquesta és una idea estructural i cultural.

Existeix el costum en la nostra cultura occidental de separar tot allò que és natural de tot el que és cultural, creant un binari ‘natural/cultural’ que s’utilitza per a reforçar estructures de poder, com ara masclisme o heterosexisme (com els exemples comentats anteriorment) i d’altres.

Des del nostre punt de vista occidental, allò natural és vist i usat com una cosa que no pot canviar, com allò immutable, i que només es pot canviar a través de la nostra força de conquesta, de dominació. Per tant, la naturalesa es veurà com una cosa que no s’escull, exempta totalment d’un judici moral per a no poder escollir-se, però sí vista a forçar-se a través de la tècnica i a poder-se ‘corretgir’. És cert que sabem que la naturalesa canvia, però segons la nostra forma de veure-ho, els seus canvis son conseqüència de lleis inamobibles. A més, part d’aquesta forma d’intuir la naturalesa tampoc prové d’una idea purament ‘científica’, sinó més aviat de la idea social general que hi ha al darrera des d’un punt de vista estructural.

Per un altre costat, la cultura és vista com una cosa que pot canviar, però on l’elecció és important. Ets tu qui escull comportar-te t’una forma o comportar-te d’una altra, i sotmetre’t a les normes culturals té un pes en quant a l’elecció: has d’escollir, i has d’escollir bé. El veure’t com algú que pot (lliurement) escollir és vist com una cosa negativa, perquè allò cultural no et diu que pots escollir el que vulguis, sinó que has d’escollir el correcte.

Un altre binari que s’utilitza, equivalent a natural/cultural, és el de primitiu/evolucionat. Allò primitiu és vist com lligat a la naturalesa que no està dominada per la cultura i per tant no sotmès al procés obligatori de la ‘bona’ elecció. Allò evolucionat serà vist com una naturalesa culturitzada, superior i avançada, dominada, on s’ha exercit un poder d’elecció moral. Cal dir que no és aquesta exactament la idea amb la que la ciència en algunes especialitats utilitza les idees de ‘primitiu’ i ‘evolucionat’; tot i així, en moltes teories científiques aquesta idea es pot veure de forma indirecta en els seus textos, especialment a finals de s. XIX i principis de s. XX, on aquests termes començaven a usar-se més, i que han creat imaginaris que ara encara perduren (imaginaris racistes, homòfobs, bífobs, masclistes, capacitistes, etc). Durant el procés de colonització i racialització es van utilitzar els discursos científics per a col·locar a les races no blanques en una posició ‘més primitiva’ i ‘menys evolucionada’ i per tant també menys ‘culturitzades’ i més properes a la ‘natura’. Juntament amb la racialització, altres col·lectius com eren el de les dones, les persones amb malalties mentals o les criatures, eren llegides i vistes també sota aquest prisma. Amb l’orientació sexual va passar una cosa curiosa: es va situar a l’homosexualitat en el paradigma de la malaltia com un cas de ‘degeneració’ en l’evolució humana i a la bisexualitat com un cas de ‘primitivisme’ i per tant o inexistent, o bé relacionat amb persones de color, criatures o persones amb malalties mentals.

El binari natural/cultural és un binari que s’utilitza molt per a reforçar estructures, i és un joc molt perillós. Si tu utilitzes la naturalesa per a excusar un comportament, o sigui considerar una cosa com ‘natural’ per a parlar d’un comportament, poden passar dues coses: si el que vols excusar és considerat socialment negatiu automàticament el passaràs pel motlle de la correcció (això és el que ha passat, per exemple amb l’homosexualitat, que es va veure fins no fa molt de temps una enfermetat a curar), però si és una cosa socialment acceptada automàticament la naturalitzaràs i la reforçaràs (això és el que passa amb els comportaments masclistes). Només el que estigui acceptat culturalment com correcte sortirà ben parat d’una possible ‘naturalització’.

La pregunta és: per què allò cultural no és natural si existim culturalment en la naturalesa? La diferenciació natural/cultural prové de la visió occidental (i històricament burgesa) de l’individu separat del seu entorn i que veu el que l’envolta extern a ell, posant-se sempre en una posició jeràrquicament superior. Aquesta forma de veure el món, divideix entre allò ‘propi’ (cultural) i tot el que és ‘extern’ (natural i a dominar). Per aquest motiu també s’ha col·locat la cultura occidental com a més evolucionada que la resta: una visió racista i colonialista que veu la resta de ‘cultures’ com més ‘primitives’ i més properes a la ‘natura’ i l’alteritat.

Tota producció cultural és natural i la naturalesa no és immutable, és plàstica. Natura i cultura interaccionen entre elles, es transformen, canvien. Natura i cultura es relacionen dins d’elles mateixes.

Share

‘gordura’ i monogàmia

per Kai Guerrero

en castellano aquí.

text original en castellà. traduït per wuwei.

nota de wuwei: he conservat la paraula ‘gordura’ del castellà perquè les possibles traduccions d’aquesta paraula al català no sentia que expressessin de la mateixa manera el concepte de ‘gordura’ (que ve acompanyada d’un estigma més gran, o al menys a mi m’ho sembla. sentia que traduint-la perdia la força que té del text original i relacionat amb la gordofòbia).

 

Sempre he sigut gorde.

Des del parvulari vaig tenir consciència d’això. Les nenes es burlaven i cantaven cançons insultants per cada vegada que em veien.

També aleshores tenia un company de classe i veí amb el que em portava molt bé. Ràpidament vam etiquetar el nostre vincle: érem nòvies. Amb tansols 4 anys ja estàvem parlant de matrimoni. Potser perquè ens estimàvem molt i ja haviem interioritzat aquella idea de que hi ha graus en l’estimar-se i estimar-se molt ha de resultar en relació romàntica, matrimoni i viure juntes. Se suma aquí tota la càrrega heterosexista de que el nostre vincle es va llegir de forma romàntica des de l’instant en el que mostràvem afecte i nosaltres el reproduïem.

És curiós com ja de petite jo sentia un fort desig per tenir relacions romàntiques. Al mateix temps que desitjava amb totes les forces del món semblar-me d’alguna forma als referents que m’havien generat aquests mateixos desitjos: Parelles heterosexuals i normatives (sobretot físicament normatives). És a dir, volia ser prime, hetero i monògame. Sort que se m’ha passat aquella fase, del contrari, quina tragèdia.

Havia après que això (ser prime, hetero i monògame) era el que havia de ser i el què s’havia de fer per ser feliç. Així que jo mateixe vaig potenciar i reproduir aquell vincle romàntic abans de que pugués entendre en què consistia el que jo volia viure tan desesperadament.

Va arribar el moment en el que el nen va ccomençar a sentir-se avergonyit de ‘sortir’ amb une nene gorde. Va acabar el vincle amb mi pressionat perr les burles de les demés. Jo tenia molt clar que la meva condició de gorde tenia alguna cosa a veure, sigui veritat o no, això és irrellevant. El fet és que vaig sentir allò com natural i dramàtic a la vegada. Ell era un nen dels ‘populars’ i jo era le nene gorde: no podia haver unió més impossible. Més tard va fer comentaris gordofòbics sobre la meva família pel qual la meva hipòtesi es va veure reforçada: havia sigut gordofòbia.

Així que vaig fracassar en arribar aquella meta que, com ens ensenyen des del dia 0, és la clau de la felicitat. La consciència de que la meva ‘gordura‘ m’impedien aquest tipus de relació i amb això, ser una persona integrada i ‘normal’, va començar a fer-me sentir gordofòbia interioritzada de forma més evdent. Ara m’encanta no ser normal i viure en els marges, però m’ha costat lo meu.

Al llarg dels anys aquesta percepció de fracàs va acréixer. De forma que plantejar-me cap tipus de relació romàntica real em resultava ridícula. Em repetia: ‘Ningú vol estar amb gordes. Ni tan sols altres gordes volen estar amb gordes.’ sentia que se m’excloia de la recepta màgica per la vida completa i joiosa. Així doncs, els finals feliços m’estaven vetats. Era un ser humà sense futur possible, incomplet, trencat.

En l’adolescència aquest sentiment encara m’obsessionava més. A casa tot era un desastre, em feien bullying a classe, sufria gordofòbia constantment, vaig desenvolupar un trastorn alimentari (sense diagnosticar durant molts anys, perquè les metges creuen que les gordes no tenim TCA, sembla ser) i depressió. M’havien fet creure que l’amor tot ho venç, que si trobava a algú especial tota la resta de coses horribles de la meva vida importarien menys. Se suposava qu no necessitava res més per ser feliç que un nòvio (de nou l’heterosexisme donant la llauna). Aquests missatges que sistemàticament ens imposa la cultura de la monogàmia, són els que després propicien relacions de dependència i abús.

Ell cas és que moltes gordes no arribem a sufrir els efectes nocius de la monogàmia perquè se’ns exclou d’ella. Així que és molt més difícil adonar-se de tot el que implica la monogàmia com a estructura: objectificar a l’altre, possessivitat, competitivitat, individualisme, falta d’empatia i possessió, entre moltes altres coses.

Se’ns imposa un suposat model únic de felicitat al que no podem accedir a causa del nostre cos, que és percebut com lleig, malalt i fastigós. Per això fàcilment ens sentim condemnades a la soledat, perquè d’entrada no es coneix una alternativa a la monogàmia que no sigui la soledat. Si no tens parella estaràs sole i amargade, es tindrà llàstima de tu.

Com a gorde això és el que saps que t’espera la resta de la teva vida. És el que explica la narrativa gordofòbica: ningú ens estimarà, especialment de forma romàntica, i ningú va a voler tenir sexe amb nosaltres. Perquè fem fàstic i és millor allunyar-se de nosaltres. Tenir això interioritzat fins a la mèdula em va portar a tenir relacions sexuals amb un tio que no m’agradava, perquè era ‘la meva única oportunitat de saber el que és tenir sexe’. El tio era un masclista fastigós, però jo sentia que havia de sentir-me agraïde perquè algú es fixés en mi. Això va acabar desembocant en abús sexual.

Paral·lelament a la idea de que ningú ens estimarà, des de la monogàmia, se’ns diu que si no tenim una relació de parella i sexe no podem tenir una vida completa.

En conclusió, la percepció inicial d’une gorde és que sempre serà infeliç a no ser que s’aprimi, perquè d’una altra forma no trobarà parella.

En el meu cas va resultar en idealitzar les relacions romàntiques i la monogàmia, el qual, evidentment, va resultar un desastre.

Fins que em vaig trobar amb les no-monogàmies.

Però clar, si ja resultava complicat pensar en una sola persona que s’interessés per mi i havent interioritza que si això passava era un ‘cop de sort’ o ‘tot i la meva gordura’, el plantejar-me gestionar allò em semblava impossible.

Sempre em sentia inferior a les meves nòvies quan era monògame. Pensaments com ‘està amb mi per desesperació’, ‘perquè no ha trobat a ningú millor’, ‘li dono pena’, pensaments molt nocius per mi, però també per a la persona. Això, en realitat s’aplicava a totes les meves relaicons, però s’accentuava quan hi havia intimitat física.

La por a l’abandonament, la por a ser reemplaçade… la monogàmia crea la falsa il·lusió de que és més estable, de crear vincles més compromesos a partir de la incondicionalitat. En realitat acava per ser molt tòxic perquè em portava a deixar-me matxacar i oblidar-me de mi mateixe. Perquè si no estimava ‘incondicionalment’ no estimava de veritat i mereixia l’abandonament. I amb lo difícil que era per a mi trobar a algú que m’’acceptés’, no em podia permetre l’abandonament.

Aquesta suposada estabilitat, per tant, és una falàcia, perquè al final la cultura de la monogàmia el que promou és un consum de relacions. Tenir una relació, objectificar a l’altre i demanar que compleixi totes les teves necessitats i projectar tota la teva energia en una sola persona fins que la cosa exploti i NEXT. Promou una falta de comunicació, perquè es construeix a partir d’un model rígid amb codis inamovibles.

Així que no em servia, no em servia un model que em forçava a una forma de viure i de relacionar-me que em feia mal. Poc a poc he anat desmuntant els mites de l’amor romàntic que em mantenien lligade a relacions que em consumien.

Tot i sent conscient d’això, el fet de ser une gorde no-monògame implica per a mi haver de deconstruir-me des de la meva posició dins de la societat, una posició que m’ha sigut marcada a foc des de parvulari, com he explicat abans.

La meva identitat ha estat sempre lligada a la soledat, a entendre que no és així, que els meus vincles no tenen per què girar al voltant del sexe, que puc no tenir relacions romàntiques, que no tenir-les no significa estar sole, que allò sobre el que sempre he fantasejat és un gran engy… doncs no m’ha resultat fàcil. No m’està resultant fàcil.

El següent pas per a mi, ha sigut desmitificar les no-monogàmies.

També hi ha gordofòbia en les no-monogàmies. També es reprodueixen estructures de poder, jerarquies i demés merdes d’aquesta meravellosa societat en la que vivim.

M’han dit alguna vegada que he adoptat aquesta forma de relacionar-me per follar més perquè com a gorde, així tindré més oportunitats, perquè a més sóc bisexual. Com si la gent per ser no-monògama fos menys gordofòbica i ens rebutgés menys, com si tot el món volgués follar, com si el fet de ser no-monògame i bisexual automàticament signifiqués follar més.

El que sí que em passa és que em costa molt no donar-li una importància especial als meus vincles més romàntics, perquè tota la vida se m’han negat la possibilitat de viure’ls i veure que puc tenir-los, que realment puc follar amb gent, que realment puc agradar-li a algú, doncs segueix sent una cosa que em costa digerir i em crea molta inseguretat. I si aquella persona es relaciona romàntica i sexualment amb altra gent i són persones primes, és fàcil que em senti inferior, que em compari, que senti competitivitat. Això està allà, perquè em costa entendre que algú esculli tenir un vincle sexual, afectiu i/o romàntic amb une gorde com jo i la por a l’abandonament està latent constantment.

És a dir, em genera por de que es crein dependències i jerarquies que reprodueixin just el que no m’agrada de la monogàmia.

Per un costat, si com a gorde em costa més relacionar-me a un nivell sexual perquè se’m rebutja i posem, només tinc un vincle sexual/romàntic sento que hi ha un gran perill de que es crei (en forma de rèplica d’una relació monògama de competitivitat) la percepció de que ‘la única persona que m’estima és elle’ i ‘elle té més relacions perquè és prime’. Així, no només entraria a comparar-me amb elle, sinó amb la resta de relacions de la seva xarxa afectiva. Comparar-se genera competitivitat i això acaba per crear vincles tòxics.

Per un altre costat, com he comentat, no crec que les no-monogàmes estiguin lliures de gordofòbia. No és garantia de no ser invisibilitzade, rebutjade, compadide i fetitxitzade. Al final l’eix d’opressió al voltant de la gordura és el mateix, siguis monògame o no. Tenir la il·lusió de que no se’t rebutjarà perquè és gent que s’ha replantejat les relacions, crec que pot ser problemàtic, perquè no ser monògame no significa que s’hagin deconstruit la gordofòbia (ni el masclisme, ni el cissexisme, ni el monosexisme, etc.).

També està el tema de que algunes ens vegin, a les gordes no monògames, com objectius fàcils. O sigui, persones desesperades que accedirem a mantenir qualsevol tipus de relació amb qualsevol, sense filtres, perquè estem desesperades per tenir sexe.

En resum, podem ser víctimes del fetitxisme o l’exclusió de la mateixa forma que ho som en l’imaginari monògam.

I a vegades es pot preguntar, si vaig a sentir-me igualment rebutjade i insegure per què em fico en això?

Per mi la clau és construir un entorn no monògam i sensible a les estructures de poder i sistema d’opressions. No n’hi ha prou amb no ser monògame si les teves relacions no són sensible al feminisme, a la lluita trans, a les neurodivergències o al que sufrim les persones gordes entre moltes altres coses.

Amb ajuda d’aquest entorn que tinc la sort d’estar construint dia a dia, he començat a desidealitzar les relacions romàntiques poc a poc.

No sóc menys per no tenir sexe amb ningú (aquest pensament a més és bastant al·losexista).

No sóc menys perquè ningú vulgui tenir sexe amb mi.

No estic obligade a tenir sexe amb ningú perquè senti que haig de demostrar que algú em desitja.

No sóc important en la mida que les demés em desitgin sexualment. No sóc menys per no tenir una relació romàntica amb ningú. Si algú em rebutja per gorde es retrata elle, jo no tinc res a veure amb la seva gordofòbia.

He deixat d’assumir que haig d’esperar passive a que algú se m’apropi, que no tot el món sent fàstic quan em veu, que puc construir relacions sanes.

Estc combatent els meus propis monstres amb tot això, qüestionant-me constantment. Tot i que la meva gordofòbia interioritzada tregui el cap de tant en tant i em digui que tot és inútil, que m’estic intentant enganar i que les no-monogàmies són una altra forma de maquillar que estaré sole sempre.

Ara sé que no és veritat. Els meus vincles, tinguic components romàntics i/o sexuals o no, són importants i estic aconseguint construir una xarxa afectiva meravellosa tot i el pes de la monogàmia i la gordofòbia.

Sembla que la societat ens diu que les persones hem de pujar una escaleta de relacions que ens otorga un estatus i uns privilegis. I que les gordes, per gordes i maldestres ens quedem a baix.

Però enviem a la merda l’escala i l’estructura que la sustenta!

Cada vegada em sento millor aquí, on estic tenint l’oportunitat de mirar-me al mirall i saber que valc per mi mateixe i no en relació a les demés. Que la meva vida no té perquè girar al voltant del sexe i l’amor romàntic, que la meva vida no està buida per això.

Per molt que em vulguin infeliç, em resisteixo.

Share

deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (III – teoria de la inversió sexual i hermafroditisme psicosexual)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Tercera part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la tercera part. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

Avis de contingut: llenguatge heterosexista, monosexista, cissexista i intersexantagònic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions.

Abans de submergir-nos en la història de com s’han conceptualitzat la plurisexualitat, a través de la ciència i a través dels interessos socials que hi havia al darrera, convé comentar algunes coses.

En primer lloc, tal com es van conceptualitzar i crear les orientacions sexuals en la ciència, des del segle XIX, no es parlava d’atracció entre ‘gèneres’, ni de relacions entre persones d’un ‘gènere’ o d’un altre. El gènere no estava conceptualitzar ni tingut en compte en ciència. Totes les teories giraben al voltant al que anomenaven ‘sexe’, o sigui, al voltant del que es llegia per la genitalitat de les persones a les que s’estudiava. La raó principal per la que es va fer d’aquesta manera era perquè, no només s’estava construint el concepte d’orientació sexual, sinó també s’estava intentant fer una separació entre does sexes oposats. Una separació definida per la genitalitat de les persones, y imposant a la vegada que aquesta diferenciació fos la base per una diferenciació de comportaments i rols.

Les persones que no se sentien identificades amb aquesta imposició assignada, persones trans, van ser a través d’aquesta història, també invisibilitzades. Evidentment, aquesta no només és una història sobre el monosexisme, també és la de la transfòbia, de l’homofòbia, del sexisme, i tot allò tan lligat a la nostra cultura patriarcal.

Moltes pràctiques sexuals o afectives que es llegien com ‘homosexuals’ o entre persones del mateix ‘sexe’, podrien tractar-se de relacions que no fossin ‘homosexuals’, per tractar-se de persones que es llegien des d’aquests paradigmes d’una forma que no es corresponia a com s’identificaven. No obstant, no puc parlar d’aquestes teories a través de com parlem avui en dia sobre les orientacions i els gèneres, pel que hauré de parlar de ‘sexes’ i només de dos.

També hi haurà alguns moments en els que parli sobre hermafroditisme. Veurem més endavant que el terme bisexual va néixer en la biologia i era un terme que es relacionava amb el que s’anomenen en biologoa hermafroditisme (no només per a referir-se a persones humanes, sinó a organismes en general). La meva intenció no és igualar-ho a la intersexualitat, tot i que són discursos que evidentment tammbé han afectat a totes aquelles persones que no queien exactament en els dos sexes que es volien imposar d’alguna manera.

També existeix una invisibilització total de la possibilitat de l’existència de gèneres no bianris, que no són ni home ni dona. No puc, per tant, en aquesta història de parlar de gèneres no binaris, perquè per aquest discurs ni tan sols existien els gènere, com ja he comentat.

I, tot i que avui en dia les persones plurisexuals parlem d’atracció cap a gèneres, cap a alguns, molts, tots, el que sigui, i no parlem només de dos gèneres, ni ens centrem en els sexes, la història amb la que se ‘ns ha construit parla només de ‘sexes’ i específicament de dos ‘sexes’, i és per això que estaré parlant a partir d’aquí.

Hem de recordar que tant socialment com científicament s’ha parlat de nosaltres des de fora, des de dalt, des del ‘poder’. En aquesta història nosaltres només érem mers objectes d’estudi on constantment se’ns definia sense que nosaltres tinguéssim ningun poder en tota aquesta definició i explicació. I actualment se’ns veu socialment d’unes formes concretes i amb uns estereotips justament per com se’ns ha definit des de fora en aquesta història, no des de nosaltres mateixes.

Teoria de la inversió sexual

Abans de que apareguessin els conceptes d’orientació sexual, en el s. XIX, les pràctiques entre persones del mateix ‘sexe’ eren penalitzades en molts països ‘occidentals’, i també moralment i socialment castigades. Se les anomenava pràctiques ‘contra natura’. No es veien igual si eren persones llegides com d’un ‘sexe’ o altre, com tampoc segons com eren aquestes pràctiqus, però no tinc temps per a entrar molt aquí.

En aquest context van començar les primeres teories sobre l’homosexualitat que van intentar, sobretot, ‘naturalitzar’ aquestes pràctiques, veure-les com una cosa que no s’escollia, sinó que eren innates, per a que deixessin de ser castigades. Recordem que allò natural és exempt de ‘càrrega’ moral, ja que no s’escull. El problema és que tot i que es ‘naturalitzin’, al ser una cosa que realment no és acceptada socialment, no estan excemptes de voler ser corretgides, i per tant, es tractarà de fer-les entrar en l’enfermetat per a que se les sotmeti a ‘tractament’. No tots els que van fer teories all respecte volien que fossin tractades com una enfermetat erò al final el que va perdurar i es va agafar va ser això.

La teoria que més va ressonar va ser la de la inversió. Aquesta teoría partia de la idea de que l’atracció havia de ser sempre per nassos entre persones dels dos sexes oposats, i que per tant, quan et senties atreta per una persona del mateix sexe volia dir que la teva psique, la teva ment, era del sece oposat al que se’t llegia físicament. O sigui, que erets invertida.

Hermafroditisme psicosexual

En aquesta teoria de la inversió sexual les persones que es sentien atretes per els dos ‘sexes’ eren persones que tenien psicològicament els dos ‘sexes’, i se les anomenava ‘hermafrodites psicosexuals’. En aquesta cas, la meva psique ‘femenina’ es sentiria atreta pels homes i la meva psique ‘masculina’ per les dones.

Però no és tan simple. De fet, tot i que va aparèixer i s’utilitzava el terme, a les persones que es dedicaven a estudiar les nostres sexualitats, la tractaven d’una forma particular. En realitat, l’atracció cap als dos ‘sexes’ serà tractada com una cosa que molesta inclús en les dades i com una cosa més viat irreal.

Podem veure, per exemple, una cita de Havellock Ellis, on parla de l’hermafroditisme psicosexual en l’úlima edició del ‘Sexual Iversion’. Al ser l’última versió del text, en comptes d’utilitzar hermafroditisme psicosexua ja s’utilitzava la paraula bisexual. Però per a que ens entenguem el concepte era el mateix, atracció cap als dos sexes amb una idea d’inversió sexual. En aquesta cita, que és una mica llarga, apareixen les metàfores que he comentat anteriorment (en negreta):

La més simple de totes les classificacions possibles, i aquella que jo he adoptat en edicions anteriors del present estudi, simplement busca distingir entre aquells que, no sentint-se atrets exclusivament cap al sexe oposat, se senten atrets exclusivament cap al mateix sexe, i aquells que se senten atrets cap als dos sexes. El primer és l’homosexual, s’origini o no la sev atracció per una inversió genuïna. Els segons són els bisexuals o, com van ser sovint abans anomenats, seguint a Krafft-Ebing, hermafrodites psicosexuals. Semblaria que hi hauria una ample i simple agrupació de totes les persones sexualment funcionals en 3 divisions completes: l’heterosexual, el bisexual i l’homosexual.

No obstant, aquesta classificiació primària sembla que no té utilitat pràctica. El grup bisexual introdueix incertesa i dubte. No només que una tran proporció de persones que podria considerarse normalment heterosexuals han experimentat en les seves vides un sentiment que podria anomenar-se sexual cap a individus del mateix sexe, sinó que a més una gran proporció de persones que són definitivament y remarcadament homosexuals s’ha vist que han experimentat atracció sexual cap a, i han tingut relacions amb, ersones del sexe oposat. La pressió social, instant a totes les persones a passar pel canal sexual normal, és suficient per a desenvolupar aquest tipus de gèrmens d’heterosexualitat que les persones homosexuals poden posseir, que les faria bisexuals. En la majoria de les persones adultes bisexuals semblaria que la tendència homosexual és més gran i més orgànica que la tendència heterosexual. (…) Per tant, encara la divisió en heterosexual, bisexual i homosexual és una útil divisió superficial, en prou feines és una divisió científica.”

La majoria dels bisexuals prefereixen al seu mateix sexe. És curiosament estrany trobar una persona, sigui home o dona, que, per elecció tingués relacions amb els dos sexes i prefereixi al sexe oposat. Això semblaria indicar que els bisexuals realment serien invertits.”

Volent crear un aparell de discursos en el que es vulgui, sobretot, salvaguardar a l’heterosexualitat d’una posició de privilegi (o sigui, imposar que sigui la més gran de les veritats i realitats) tot allò que pugui arribar a molestar són coses que creen dubte i incertesa. I com sabreu, el que molesta s’ha de trure del mig.

Tot i que es digui sovint de nosaltres que estem confoses i no sabem el que volem, a sabem que no som les persones bisexuals les que realment creem el dubte o la incertesa, sinó acceptar la nostra possible existència quan s’intenta passar perr un aparell de control com és el de l’heterosexualitat obligatòria.

Share