privilegis i ocupacions d’espai: més enllà de l’home i de la parella

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: privilegis, estructures de poder, ocupació de l’espai, invisibilització, menció de masclisme, parellocentrisme, amatonormativitat, monogàmia, cissexisme, racisme, gordofòbia, capacitisme, neurocapacitisme, sexe

 

Des de fa temps que en els meus textos solc parlar de relacions de forma general per incloure tot tipus de relacions (no només les de parella, romàntiques i/o sexuals, sinó de tot tipus) per a mostrar, no només la importància que tenen altres relacions que no són les de parella, sinó també per parlar de com se solen tractar i menystenir aquestes relacions. A més, també en molts textos també parlo de forma general de “privilegis” o “persones amb privilegis” per parlar de persones privilegiades per totes les estructures de poder, no només per referir-me als homes privilegiats pel sexisme o masclisme. Moltes vegades, inclús, per a exemplificar-ho anomeno algunes estructures més enllà del masclisme per a que sigui més “evident” de que hi ha moltes més persones que ens beneficiem d’estructures de poder.

Tot i així, m’he adonat de que sovint moltes persones quan llegeixen aquests textos segueixen interpretant “relació” com a “relació de parella” o “relació sexeafectiva” (per molt que insisteixi en que no és així) o bé quan parlo de “privilegiats” solen tendir a considerar només a “homes” o a només aplicar-ho a homes. Això m’he adonat a partir dels comentaris sobre aquests textos o comentaris en activitats, tallers o xerrades, i m’ha sorprès molt. No obstant, tenint en compte que gairebé tots els discursos estan molt centrats en el masclisme i en les problemàtiques de parella, ens és molt difícil sortir del paper de que les dones són sempre víctimes (i mai poden ser opressores, que és una de les implicacions d’acceptar que hi ha altres estructures de poder) o bé ens fa creure, des del privilegi de parella o des de la mirada amatonormativa, que el parellocentrisme no pugui ser també generadora de violències, especialment quan estàs dins d’una relació de parella (o més d’una).

Estic bastant cansada de que en entorns no monògams o poliamorosos, per exemple, es repeteixi constantment i s’assenyali que els homes ocupen molt d’espai i que no saben ni poden cuidar (a dones, especialment) mentre a la vegada s’ignora (o es vol ignorar) la infinitat de persones amb privilegis que dins del poliamor ocupen molt d’espai respecte a les que no tenen aquells privilegis i tampoc saben cuidar a aquelles que no els tenen: persones neurotípiques, persones blanques, persones cisgènere, persones heterosexuals, persones primes, persones guapes i/o carismàtiques, persones sense discapacitats o sense diversitats funcionals, etc (jo també m’incloc en alguns d’aquests grups). També inclouríem, òbviament, a les parelles. Tots aquests privilegis i la quantitat d’espai que ocupen i ocupem les persones que els tenim/tenen queden totalment amagats. No vull amb això negar la quantitat de privilegis que tenen els homes ni l’espai que ocupen, sinó que vull assenyalar que a part dels homes hi ha moltes més persones que dins d’aquestes comunitats es beneficien de molts privilegis, així com que ocupen molt d’espai fins al punt de que tots els discursos i temàtiques sempre giren al voltant seu.

Per exemple, per què tots els discursos sobre gestió emocional, sobre comunicació o sobre ”energia de la nova relació” (new relationship energy en anglès, o NRE) sempre giren al voltant de les necessitats de les persones neurotípiques i només al voltant de la parella o de l’amor romàntic i del sexe? Per què gairebé sempre es parla de relacions entre homes i dones cisgènere i les seves problemàtiques? Per què quan es parla de cossos i sexe sempre es parla en uns termes extremadament cissexistes? Per què mai es parla de l’exclusió que viuen les persones gordes, lletges o poc carismàtiques dins del món relacional? Per què sempre som gairebé totes tant blanques en tots els esdeveniments sobre poliamor o no monogàmies? Per què?

En termes d’ocupació de l’espai i del discurs hem de mirar més enllà i adonar-nos de que hi ha molts més privilegis que els masculins, i que en alguns contextos fins i tot poden pesar molt més d’altres privilegis (no en tots, òbviament, depèn del context). L’ocupació de l’espai no és només una qüestió física, de presència i representació, és una qüestió de com s’articulen els discursos, de quines són les problemàtiques que sempre toquem i com les enfoquem. Però el que no podem fer és passar-nos el dia assenyalant uns privilegis (aquells que ja estan més acceptats que existeixen) mentre ignorem tota la resta, especialment perquè aleshores gairebé totes, per no dir totes, ens hauríem de revisar. I és que ens hem de revisar.

Share

taula rodona guarreem fusió – divendres 6 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Aquest divendres dia 6 d’Abril participaré a la taula rodona de Guarreem Barcelona, on es parlarà de com ens afecten els discursos i els ambients no monògams i sexpositive i kinky a persones que ens travessen diferents eixos d’opressió. Aquest cop jo participaré parlant més sobre asexualitats, arromanticismes i neurodivergències, però també es parlarà de plurisexualitats, de gèneres no binaris, de por/fòbia social i de diversitat de cossos. Us deixo l’esdeveniment de facebook.

Lloc: La Raposa de Pole Sec, c/ Tapioles, 47, Barcelona

Dia i hora: divendres 6 d’Abril a les 19h

 

Un plaer per a mi compartir taula amb aquestes persones i de col·laborar amb aquest grup que acaba d’aparèixer per Barcelona (Guarreem Barcelona) i que pinta tant i tant interessant. Us deixo el cartell de tots els esdeveniments del mes d’Abril (el que queda de mes fan dos esdeveniments més!).

 

Share

‘gordura’ i monogàmia

per Kai Guerrero

en castellano aquí.

text original en castellà. traduït per wuwei.

nota de wuwei: he conservat la paraula ‘gordura’ del castellà perquè les possibles traduccions d’aquesta paraula al català no sentia que expressessin de la mateixa manera el concepte de ‘gordura’ (que ve acompanyada d’un estigma més gran, o al menys a mi m’ho sembla. sentia que traduint-la perdia la força que té del text original i relacionat amb la gordofòbia).

 

Sempre he sigut gorde.

Des del parvulari vaig tenir consciència d’això. Les nenes es burlaven i cantaven cançons insultants per cada vegada que em veien.

També aleshores tenia un company de classe i veí amb el que em portava molt bé. Ràpidament vam etiquetar el nostre vincle: érem nòvies. Amb tansols 4 anys ja estàvem parlant de matrimoni. Potser perquè ens estimàvem molt i ja haviem interioritzat aquella idea de que hi ha graus en l’estimar-se i estimar-se molt ha de resultar en relació romàntica, matrimoni i viure juntes. Se suma aquí tota la càrrega heterosexista de que el nostre vincle es va llegir de forma romàntica des de l’instant en el que mostràvem afecte i nosaltres el reproduïem.

És curiós com ja de petite jo sentia un fort desig per tenir relacions romàntiques. Al mateix temps que desitjava amb totes les forces del món semblar-me d’alguna forma als referents que m’havien generat aquests mateixos desitjos: Parelles heterosexuals i normatives (sobretot físicament normatives). És a dir, volia ser prime, hetero i monògame. Sort que se m’ha passat aquella fase, del contrari, quina tragèdia.

Havia après que això (ser prime, hetero i monògame) era el que havia de ser i el què s’havia de fer per ser feliç. Així que jo mateixe vaig potenciar i reproduir aquell vincle romàntic abans de que pugués entendre en què consistia el que jo volia viure tan desesperadament.

Va arribar el moment en el que el nen va ccomençar a sentir-se avergonyit de ‘sortir’ amb une nene gorde. Va acabar el vincle amb mi pressionat perr les burles de les demés. Jo tenia molt clar que la meva condició de gorde tenia alguna cosa a veure, sigui veritat o no, això és irrellevant. El fet és que vaig sentir allò com natural i dramàtic a la vegada. Ell era un nen dels ‘populars’ i jo era le nene gorde: no podia haver unió més impossible. Més tard va fer comentaris gordofòbics sobre la meva família pel qual la meva hipòtesi es va veure reforçada: havia sigut gordofòbia.

Així que vaig fracassar en arribar aquella meta que, com ens ensenyen des del dia 0, és la clau de la felicitat. La consciència de que la meva ‘gordura‘ m’impedien aquest tipus de relació i amb això, ser una persona integrada i ‘normal’, va començar a fer-me sentir gordofòbia interioritzada de forma més evdent. Ara m’encanta no ser normal i viure en els marges, però m’ha costat lo meu.

Al llarg dels anys aquesta percepció de fracàs va acréixer. De forma que plantejar-me cap tipus de relació romàntica real em resultava ridícula. Em repetia: ‘Ningú vol estar amb gordes. Ni tan sols altres gordes volen estar amb gordes.’ sentia que se m’excloia de la recepta màgica per la vida completa i joiosa. Així doncs, els finals feliços m’estaven vetats. Era un ser humà sense futur possible, incomplet, trencat.

En l’adolescència aquest sentiment encara m’obsessionava més. A casa tot era un desastre, em feien bullying a classe, sufria gordofòbia constantment, vaig desenvolupar un trastorn alimentari (sense diagnosticar durant molts anys, perquè les metges creuen que les gordes no tenim TCA, sembla ser) i depressió. M’havien fet creure que l’amor tot ho venç, que si trobava a algú especial tota la resta de coses horribles de la meva vida importarien menys. Se suposava qu no necessitava res més per ser feliç que un nòvio (de nou l’heterosexisme donant la llauna). Aquests missatges que sistemàticament ens imposa la cultura de la monogàmia, són els que després propicien relacions de dependència i abús.

Ell cas és que moltes gordes no arribem a sufrir els efectes nocius de la monogàmia perquè se’ns exclou d’ella. Així que és molt més difícil adonar-se de tot el que implica la monogàmia com a estructura: objectificar a l’altre, possessivitat, competitivitat, individualisme, falta d’empatia i possessió, entre moltes altres coses.

Se’ns imposa un suposat model únic de felicitat al que no podem accedir a causa del nostre cos, que és percebut com lleig, malalt i fastigós. Per això fàcilment ens sentim condemnades a la soledat, perquè d’entrada no es coneix una alternativa a la monogàmia que no sigui la soledat. Si no tens parella estaràs sole i amargade, es tindrà llàstima de tu.

Com a gorde això és el que saps que t’espera la resta de la teva vida. És el que explica la narrativa gordofòbica: ningú ens estimarà, especialment de forma romàntica, i ningú va a voler tenir sexe amb nosaltres. Perquè fem fàstic i és millor allunyar-se de nosaltres. Tenir això interioritzat fins a la mèdula em va portar a tenir relacions sexuals amb un tio que no m’agradava, perquè era ‘la meva única oportunitat de saber el que és tenir sexe’. El tio era un masclista fastigós, però jo sentia que havia de sentir-me agraïde perquè algú es fixés en mi. Això va acabar desembocant en abús sexual.

Paral·lelament a la idea de que ningú ens estimarà, des de la monogàmia, se’ns diu que si no tenim una relació de parella i sexe no podem tenir una vida completa.

En conclusió, la percepció inicial d’une gorde és que sempre serà infeliç a no ser que s’aprimi, perquè d’una altra forma no trobarà parella.

En el meu cas va resultar en idealitzar les relacions romàntiques i la monogàmia, el qual, evidentment, va resultar un desastre.

Fins que em vaig trobar amb les no-monogàmies.

Però clar, si ja resultava complicat pensar en una sola persona que s’interessés per mi i havent interioritza que si això passava era un ‘cop de sort’ o ‘tot i la meva gordura’, el plantejar-me gestionar allò em semblava impossible.

Sempre em sentia inferior a les meves nòvies quan era monògame. Pensaments com ‘està amb mi per desesperació’, ‘perquè no ha trobat a ningú millor’, ‘li dono pena’, pensaments molt nocius per mi, però també per a la persona. Això, en realitat s’aplicava a totes les meves relaicons, però s’accentuava quan hi havia intimitat física.

La por a l’abandonament, la por a ser reemplaçade… la monogàmia crea la falsa il·lusió de que és més estable, de crear vincles més compromesos a partir de la incondicionalitat. En realitat acava per ser molt tòxic perquè em portava a deixar-me matxacar i oblidar-me de mi mateixe. Perquè si no estimava ‘incondicionalment’ no estimava de veritat i mereixia l’abandonament. I amb lo difícil que era per a mi trobar a algú que m’’acceptés’, no em podia permetre l’abandonament.

Aquesta suposada estabilitat, per tant, és una falàcia, perquè al final la cultura de la monogàmia el que promou és un consum de relacions. Tenir una relació, objectificar a l’altre i demanar que compleixi totes les teves necessitats i projectar tota la teva energia en una sola persona fins que la cosa exploti i NEXT. Promou una falta de comunicació, perquè es construeix a partir d’un model rígid amb codis inamovibles.

Així que no em servia, no em servia un model que em forçava a una forma de viure i de relacionar-me que em feia mal. Poc a poc he anat desmuntant els mites de l’amor romàntic que em mantenien lligade a relacions que em consumien.

Tot i sent conscient d’això, el fet de ser une gorde no-monògame implica per a mi haver de deconstruir-me des de la meva posició dins de la societat, una posició que m’ha sigut marcada a foc des de parvulari, com he explicat abans.

La meva identitat ha estat sempre lligada a la soledat, a entendre que no és així, que els meus vincles no tenen per què girar al voltant del sexe, que puc no tenir relacions romàntiques, que no tenir-les no significa estar sole, que allò sobre el que sempre he fantasejat és un gran engy… doncs no m’ha resultat fàcil. No m’està resultant fàcil.

El següent pas per a mi, ha sigut desmitificar les no-monogàmies.

També hi ha gordofòbia en les no-monogàmies. També es reprodueixen estructures de poder, jerarquies i demés merdes d’aquesta meravellosa societat en la que vivim.

M’han dit alguna vegada que he adoptat aquesta forma de relacionar-me per follar més perquè com a gorde, així tindré més oportunitats, perquè a més sóc bisexual. Com si la gent per ser no-monògama fos menys gordofòbica i ens rebutgés menys, com si tot el món volgués follar, com si el fet de ser no-monògame i bisexual automàticament signifiqués follar més.

El que sí que em passa és que em costa molt no donar-li una importància especial als meus vincles més romàntics, perquè tota la vida se m’han negat la possibilitat de viure’ls i veure que puc tenir-los, que realment puc follar amb gent, que realment puc agradar-li a algú, doncs segueix sent una cosa que em costa digerir i em crea molta inseguretat. I si aquella persona es relaciona romàntica i sexualment amb altra gent i són persones primes, és fàcil que em senti inferior, que em compari, que senti competitivitat. Això està allà, perquè em costa entendre que algú esculli tenir un vincle sexual, afectiu i/o romàntic amb une gorde com jo i la por a l’abandonament està latent constantment.

És a dir, em genera por de que es crein dependències i jerarquies que reprodueixin just el que no m’agrada de la monogàmia.

Per un costat, si com a gorde em costa més relacionar-me a un nivell sexual perquè se’m rebutja i posem, només tinc un vincle sexual/romàntic sento que hi ha un gran perill de que es crei (en forma de rèplica d’una relació monògama de competitivitat) la percepció de que ‘la única persona que m’estima és elle’ i ‘elle té més relacions perquè és prime’. Així, no només entraria a comparar-me amb elle, sinó amb la resta de relacions de la seva xarxa afectiva. Comparar-se genera competitivitat i això acaba per crear vincles tòxics.

Per un altre costat, com he comentat, no crec que les no-monogàmes estiguin lliures de gordofòbia. No és garantia de no ser invisibilitzade, rebutjade, compadide i fetitxitzade. Al final l’eix d’opressió al voltant de la gordura és el mateix, siguis monògame o no. Tenir la il·lusió de que no se’t rebutjarà perquè és gent que s’ha replantejat les relacions, crec que pot ser problemàtic, perquè no ser monògame no significa que s’hagin deconstruit la gordofòbia (ni el masclisme, ni el cissexisme, ni el monosexisme, etc.).

També està el tema de que algunes ens vegin, a les gordes no monògames, com objectius fàcils. O sigui, persones desesperades que accedirem a mantenir qualsevol tipus de relació amb qualsevol, sense filtres, perquè estem desesperades per tenir sexe.

En resum, podem ser víctimes del fetitxisme o l’exclusió de la mateixa forma que ho som en l’imaginari monògam.

I a vegades es pot preguntar, si vaig a sentir-me igualment rebutjade i insegure per què em fico en això?

Per mi la clau és construir un entorn no monògam i sensible a les estructures de poder i sistema d’opressions. No n’hi ha prou amb no ser monògame si les teves relacions no són sensible al feminisme, a la lluita trans, a les neurodivergències o al que sufrim les persones gordes entre moltes altres coses.

Amb ajuda d’aquest entorn que tinc la sort d’estar construint dia a dia, he començat a desidealitzar les relacions romàntiques poc a poc.

No sóc menys per no tenir sexe amb ningú (aquest pensament a més és bastant al·losexista).

No sóc menys perquè ningú vulgui tenir sexe amb mi.

No estic obligade a tenir sexe amb ningú perquè senti que haig de demostrar que algú em desitja.

No sóc important en la mida que les demés em desitgin sexualment. No sóc menys per no tenir una relació romàntica amb ningú. Si algú em rebutja per gorde es retrata elle, jo no tinc res a veure amb la seva gordofòbia.

He deixat d’assumir que haig d’esperar passive a que algú se m’apropi, que no tot el món sent fàstic quan em veu, que puc construir relacions sanes.

Estc combatent els meus propis monstres amb tot això, qüestionant-me constantment. Tot i que la meva gordofòbia interioritzada tregui el cap de tant en tant i em digui que tot és inútil, que m’estic intentant enganar i que les no-monogàmies són una altra forma de maquillar que estaré sole sempre.

Ara sé que no és veritat. Els meus vincles, tinguic components romàntics i/o sexuals o no, són importants i estic aconseguint construir una xarxa afectiva meravellosa tot i el pes de la monogàmia i la gordofòbia.

Sembla que la societat ens diu que les persones hem de pujar una escaleta de relacions que ens otorga un estatus i uns privilegis. I que les gordes, per gordes i maldestres ens quedem a baix.

Però enviem a la merda l’escala i l’estructura que la sustenta!

Cada vegada em sento millor aquí, on estic tenint l’oportunitat de mirar-me al mirall i saber que valc per mi mateixe i no en relació a les demés. Que la meva vida no té perquè girar al voltant del sexe i l’amor romàntic, que la meva vida no està buida per això.

Per molt que em vulguin infeliç, em resisteixo.

Share