la meva bisexualitat és un “desfase”

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 21 de octubre. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, masclisme, heterosexisme

El meu cos, la meva ment, i tot el meu sentir, porten des de que vaig néixer canviant, mudant. No vull imposar què és més natural i què no. Tot el que pugui ocórrer i ocorri, és natural. Les coses “bones” i les “dolentes”. El que està bé o no està bé no té res a veure amb que sigui més o menys natural, té a veure amb la ideologia de cada una. Molta gent greu que els canvis tenen més tendència a produir-se, i a ser més “naturals”, quan ets petita, i que quan ens fem grans tendim a ser més rígides, menys canviants.

Aquesta no ha sigut la meva experiència. Jo sempre he sigut conscient dels meus canvis, i gràcies a ells he sobreviscut i he pogut sortir de moments complicats de la meva vida. La vida per a mi és canvi. Sempre m’he sentit jo mateixa com una espècie de procés. No fa falta que ningú em digui que m’estic posant filosòfica, jo ja sé que em poso així molt sovint, pot ser que sigui una de les poques coses que no han canviat en mi des de que tinc consciència, i des de que amb cinc anys la meva gran preocupació era comprendre si tot el que veia i sentia era real o no i què era el “jo” i aquella veu que ressonava dins el meu cap. Però amb tot això tampoc vull donar la impressió de que sóc un ésser que sap molt o que es coneix molt i sap bé el que vol o sent. Al contrari. Simplement sóc una rallada de la vida, sense més. Cada una té lo seu.

Jo vaig sortir de l’armari com a bisexual de forma molt confosa. De fet, vaig sortir de l’armari amb una amiga i amb mi mateixa a la vegada. Li vaig dir a la meva amiga “escolta, vull dir-te una cosa”, i ella em va contestar “el què?”. En aquell moment no sabia ni el que li anava a dir. “Que sóc bisexual”, li vaig dir. I mentre ho vaig dir la sorpresa vaig ser jo. Segurament més que ella. No hi va haver cap raonament anterior, ni una crisi existencial, ni un dubte mentre veia el món passar. Res, va sortir, així. Però a partir d’aquell moment sí que vaig començar a rallar-me, com sempre, intentant entendre’m una mica. També va començar una època molt complicada en la meva vida, perquè és el que té l’adolescència, i més sent una persona femenina, bisexual i autista. Però fins aleshores la meva vida havia sigut suposadament heterosexual. O no. No ho va ser. Em vaig adonar en aquell moment, rebuscant en el meu passat, que jo quan era preadolescent era més lesbiana que una altra cosa.

Sí, d’això em vaig adonar en aquell moment. O sigui, quan vaig començar a fixar-me en persones d’una forma més conscient, ho feia bàsicament amb nois. I m’atreien. Però abans de començar a experimentar-me sexualment, la meva atracció era cap a noies només. I permeteu-me que sigui així de binària, no tenia més opcions en aquell moment. Jo no tenia ni idea de que el que sentia era atracció, o excitació. Òbviament aquí estaven el masclisme i l’heterosexisme ballant-li a la meva vida. Però no només això, també estava el problema de ser autista, i molts sentiments meus em van ser vetats des de petita, una cosa que ha fet que al llarg de la meva vida hagi hagut d’emmascarar masses coses de mi i imitar tot el que m’envoltava, més que una persona neurotípica.

No vull que això es llegeixi com que la meva orientació “verdadera” i “natural” és la lèsbica i que després amb tota la pressió social em vaig tornar més heterosexual i/o em vaig quedar al mig. No és això. Tampoc vull que es llegeixi que vaig passar una fase sense importància. Les fases existeixen, són importants, tant com el que interpretem com a “no-fases”. A mi m’agraden i són parts importants de la meva vida. Però vaja, tampoc ens pensem, perquè la meva bisexualitat en aquell moment va acabar sent una fase també. La violència a la que vaig estar sotmesa els dos següents anys va fer que em tanqués en una relació monògama amb un home. Creia que així estava més segura. Al menys això és el que sentia. I allà es va acabar. Temporalment, és clar.

Moltes activistes bisexuals s’obsessionen en dir que si tens una relació monògama amb una persona d’un gènere concret això no et converteix en monosexual, o sigui en heterosexual o en lesbiana, que segueixes sent bisexual, sense matisos, sense contextos. Jo era una d’aquestes persones que no paraven de repetir-ho. Però crec que depèn de cada una, què voleu que us digui. O sigui, el que crec és que no té per què, i tampoc hem d’obligar a la gent a que sí segueixi sent-ho. Les persones canviem i les nostres experiències també. També les estructures que ens travessen. Les experiències i els contextos són diferents per cada una. Hi haurà les que sentin que sí, hi haurà les que sentin que no, i hi haurà les que no ho saben o sentin que potser.

Per mi aquesta retòrica té una forta base monògama, amb tot el rollo de que la bisexualitat només sembla poder-se demostrar fora de la monogàmia, sembla que a totes ens espanti tant aquesta idea que volem aferrar-nos a aquesta identitat fixa del nostre ésser. En el meu cas, durant aquells onze anys de relació monògama amb un home vaig passar per vàries fases: en algunes d’aquelles fases seguia sentint-me atreta per dones, però tampoc m’importava i no ho expressava, i tampoc sentia ser bisexual, així que el monosexisme no m’afectava; en algunes altres fases sí que m’afectava i sí sentia la necessitat d’expressar certs sentiments; i en altres fases simplement em sentia heterosexual. És així. I estic segura de que no he sigut l’única.

Però aquestes múltiples fases van passar també. Vaig deixar aquella relació. I la meva atracció, o al menys com jo la percebo, es va complicar. Els eixos de la meva atracció no són el gènere. Però per no fer-ho simple, que seria massa fàcil, tampoc vull dir que el gènere no compta per a res en la meva atracció. Diguem que no filtro totalment ningun gènere, i em puc arribar a sentir atreta per una persona de qualsevol gènere. Però sí que és veritat que hi ha gèneres que filtro més que altres. Això no va començar sent així fa quasi deu anys quan vaig deixar aquella relació. En realitat, no filtrava res en el gènere. Però hi ha certes coses que vaig anar aprenent, i certes experiències que també van canviar les meves atraccions. Em vaig tornar selectiva amb algunes coses, i el meu propi cos també, de fet, una de les meves fases va ser l’asexualitat. Durant dos anys vaig deixar de sentir atracció, i crec que va ser una benedicció, realment necessitava allò. Necessitava deixar de sentir certes coses per curar-me de moltes altres. Ara sóc al·losexual. I bisexual. Actualment, els meus eixos d’atracció són més complexos que el gènere, i es dibuixen i desdibuixen a través també de posicions polítiques, activistes i ideològiques. No és només la meva ment que decideix això, és també tot el meu cos. I m’agrada ser així.

Em flipa molt quan hi ha gent que afirma amb total rotunditat que la bisexualitat no és una fase. O que qualsevol des/orientació tampoc ho és. Sembla com que necessitem posar-li èmfasis a això, ja que les fases i els canvis en el nostre context social no valen res. Però és irònic, aquest context social i estructural no ens permet canviar segons les nostres necessitats i contextos, és una cosa prohibida, vol fixar-nos en algunes caixes per jerarquitzar-nos, estigmatitzar-nos, col·locar-nos en algun lloc, sigui el de productiva, sigui al de “despreciable”.

Però a la vegada ens obliga a un constant fluir canviant que ens inestabilitza, especialment en lo econòmic i relacional. Una espècie de fluir que és més aviat un arrossegament estructural que mai saps on et portarà. I a les més vulnerables sol arrossegar-les als llocs més precaris. És veritat que hi ha un discurs en pro de les fases i dels fluirs que és bastant liberal, que esborra totalment les estructures que ens afecten i que simplement es sumen a una confusió apolítica intencionada. Però el contrari no hauria de passar per negar els nostres canvis. Davant de tot això prefereixo pensar en altres vies. La vostra bisexualitat podrà no ser una fase, però la meva porta sent un gran desfase des del primer dia.

Share

plurisexualitats i estereotips III: el canvi, les fases i les no estabilitats com a forma de construir un món més sensible

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]

Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el quart aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat

El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.

Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.

El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.

El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.

Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).

És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.

Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.

El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).

Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).

Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.

Share