deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (IV – aparició del concepte de bisexualitat i evolució)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Quarta part. El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la cuarta part. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí i la tercera aquí.

Avis de contingut: llenguatge heterosexista, monosexista, cissexista i intersexantagònic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions.

Tots els conceptes que s’estaven movent en la ciència venien d’una necessitat d’imposar un tipus de models relacionals. Normalment la ciència et dirà que provenien d’intentar donar-li explicació a aquests comportaments. I no dic que la intenció no fos aquesta per algunes persones, o al menys també l’interès de despenalitzar l’homosexualitat al principi era per algunes d’importància. Tot i així, tal com s’articulen, es mouen s’accepten les teories, vist de forma global, existeix darrera també un propòsit.

Abans de que es conceptualitzessin les orientacions sexuals la idea que es volia sustentar era l’ideal burgès de la parella que es reproduïa i que era monògama. El que s’havia de fer era crear conceptualment la idea de dues persones, amb genitalitat diferenciada i dual que havien d’unir-se per a reproduir-se. A més, per assegurar l’herènci paternal (de pare a fill) la monogàmia també jugava un factor important en aquesta equació.

Primer de tot necessitarem conceptualitzar aquesta diferenciació cual basada en els genitals. Per a que aquests dos personatges s’uneixin per a la procreació, i per a que existeixi una condició de monogàmia entre ells, haurà de crear-se un marc conceptual d’atracció mutua per a la complementarietat: o sigui, un necessita a l’altre, i una vegada ho té no necessita res més per a completar-se.

Per aixo, primer de tot, és necessari que es formi la idea de que aquests dos sexes són totalment diferents entre sí. Es així quan es crea aquesta diferenciació, on científicament només es farà èmfasi en definir els dos ‘sexes’ amb característiques diferents, a més creant més conceptes al voltant que ajudin a diferenciar-los més (o sigui, relacionant fortament la genitalitat amb els caràcters que haurien de tenir per aquesta complementarietat, que a més havien de ser oposats i no solapar-se).

Per a que aquesta diferenciació pogués existir, havien de crear-se discursos per a que res diferent a aquests dos sexes pugués existir. A més, com també he dit abans, no totes les persones tenien aquestes pràctiques que anomenariem ‘heterosexuals’. I hi havia, òbviament, persones que tenien pràctiques sexuals i/o afectives amb persones del mateix ‘sexe’.

És aleshores on es crea el concepte de l’homosexualitat, diferenciada de l’heterosexualitat, on s’intenta ‘naturalitzar’, però no obstant,, seguint posant-la en una posició jeràrquica inferior, tractant-la de malalta. Amb les teories de l’homosexualitat girant al voltant del ‘sexe’ també, es podria seguir sustentant la teoria de la complementarietat girant al voltant del ‘sexe’. Només faltaria dir que hi ha persones que per causes ‘degeneratives’ la seva búsqueda de la complementarietat està suposadament en el ‘sexe’ ‘incorrecte’. La teoria es tanca en sí mateixa.

En tot aquest marc conceptual que s’està creant al voltant d’aquestes atraccions, la idea de que pugués haver persones que es sentissin atrete pels ‘dos’ sexes comportava varis problemes:

  • l’argument de que les persones homosexuals tenen aquestes atraccions, no perquè ho escullin, sinó perquè és innat i no poden canviar-ho, quedaria en dubte, ja que l’atracció cap als dos sexes es veuria com que, tot i que fos innat, podries escollir, i havent l’heterosexualitat, que és lo correcte, no es pot entendre aquesta falta d’elecció cap a lo correcte.

  • Al ser el suposat sexe de la persona per la que et sents atreta l’important i complementari en l’atracció, la monogàmia no es perpetuaria, doncs si jo em sento atreta pels ‘dos’ suposats sexes reconeguts, necessitaria als dos per a completar-me.

Davant d’aquest embolic, les dues úniques opcions que han de poder existir són l’heterosexualitat i l’homosexualitat, que han de ser exclusives i excluients, i que són les que reforcen les dues úniques opcions home/dona (basats a més en la genitalitat). D’aquesta forma, a l’igual que ha passat amb les persones que no queien clarament en la classificació exacte dels dos únics ‘sexes’, es crearà un imaginari per a que les persones plurisexuals no puguin existir.

Aparició de la bisexualitat i el concepte d’’evolució’

Abans de que apareguessin els conceptes d’heterosexualitat i homosexualitat, a meitat de s. XIX va aparèixer la paraula bisexual (no en medicina, sinó en biologia, i per tant era un concepte genèric a organismes i no només referit a humanes). La bisexualitat es referia a organismes hermafrodites o organismes que en un desenvolupament primerenc el seu sexe era indiferenciat i que més endavant al desenvolupar-se es diferenciaria entre el que anomenaven ‘mascle’ o ‘femella’. Per tant, la primera vegada que va aparèixer la paraula bisexual no era per a referir-se a una orientació sexual, sinó que era un concepte que girava al voltant del ‘sexe’ i a l’hermafroditisme dels organismes.

En la mateixa època Darwin va començar a desenvolupar la seva teoria de l’evolucio i de la selecció natural. De tota la teoria de Darwin, el que més es va agafar i va perdurar i que pertoca a aquesta conceptualització que estic donant, és la idea de que la diferenciació en dos ‘sexes’ i la reproducció sexual afavoreix l’adaptació i per tant és més ‘evolucionat’. No és el que va dir així exactament, però com dic és el que més es va utilitzar després i va perdurar.

A més, es va afirmar que algun progenitor remot de tot el regne dels vertebrats semblava que havia sigut hermafrodita o androgen i que quan van evolucionar, els organs ‘sexuals’ es van diferenciar i especialitzar en les seves funcions i van aparèixer els dos únics reconeguts ‘sexes’. I alguns experiments a meitat de s. XIX van demostrar que en les primeres setmanes de gestació ‘el sistema urogenital de l’embrió humà és indifrenciat en quan al sexe’. I aquí tot es va barrejar.

Per tant, conceptualment la bisexualitat en aquest context, entesa com indiferenciació sexual (més vinculada a l’hermafroditisme), és considerada una fase immadura del desenvolupament humà i es relacionarà amb: nens, races ‘primitives’, la conducta animal, i el que no és del tot humà (tenint com el que és totalment humà la cultura occidental, evidentment). Estem veient, a més, que aquí s’està barrejant també amb aquell procés de classificació i de racialització tan lligada al colonialisme.

Ja hem comentat abans en aquest esquema que les persones queno queien clarament en algun dels dos ‘sexes’ definits eren molestes en tot aquest aparella que s’intentava construir. I ara a més, també veiem que s’havia estat formant un ideari sobre l’hermafroditisme (i anomenat bisexualitat) en el que el posava en un passat primitiu no evolucionat.

A més, recordem que també s’havia estat creant la idea de que l’atracció cap a dos ‘sexes’ (anomenat hermafroditisme psicosexual) molestava i es prenia com una cosa irreal. I més endavant s’unirien els dos conceptes anomenant bisexual també a l’atracció cap a dos ‘sexes’.

Share

natural vs cultural, masclisme i orientació sexual

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a eldiario.es el passat dia 16 de maig.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Tot sovint en discussions sobre feminismes (o altres tipus d’activismes on estic implicada) per xarxes socials utilitzem sense adonar-nos expressions que cauen en el ‘primitivisme dels comportaments masclistes’ o en ‘la naturalització de la no heterosexualitat’. Per exemple, quantes vegades hauré llegit coses com ‘aquests masclistes són uns cavernícoles’ o bé ‘ser homosexual no es pot escollir, si us plau accepteu-me’? Tot i que comprenc d’on surt la necessitat d’utilitzar expressions com aquestes, hem d’anar en compte i entendre què estem reproduint utilitzant-les. Per exemple, el fet d’anomenar ‘primitius’ als homes masclistes fa que es naturalitzin els seus comportaments, oblidant-nos de que l’estructura patriarcal i la seva violència tenen un gran component cultural i construit; fent això, fins i tot, donem excusa per a que es segueixi reproduint, ja que ‘al ser natural’ socialment es veurà com una cosa difícil d’evitar. Per altra banda, la necessitat d’emfatitzar el component natural i de ‘no possible elecció’ de l’homosexualitat per a que se la contempli com a acceptable, implica i està suposant que si fos escollida no seria acceptable, i per tant, segueix reproduint la idea de que hi ha alguna cosa dolenta en l’homosexualitat. Més enllà de saber si realment l’orientació sexual és o no escollida, hem de deixar de reproduir la idea de que és dolent no ser heterosexual, i aquesta és una idea estructural i cultural.

Existeix el costum en la nostra cultura occidental de separar tot allò que és natural de tot el que és cultural, creant un binari ‘natural/cultural’ que s’utilitza per a reforçar estructures de poder, com ara masclisme o heterosexisme (com els exemples comentats anteriorment) i d’altres.

Des del nostre punt de vista occidental, allò natural és vist i usat com una cosa que no pot canviar, com allò immutable, i que només es pot canviar a través de la nostra força de conquesta, de dominació. Per tant, la naturalesa es veurà com una cosa que no s’escull, exempta totalment d’un judici moral per a no poder escollir-se, però sí vista a forçar-se a través de la tècnica i a poder-se ‘corretgir’. És cert que sabem que la naturalesa canvia, però segons la nostra forma de veure-ho, els seus canvis son conseqüència de lleis inamobibles. A més, part d’aquesta forma d’intuir la naturalesa tampoc prové d’una idea purament ‘científica’, sinó més aviat de la idea social general que hi ha al darrera des d’un punt de vista estructural.

Per un altre costat, la cultura és vista com una cosa que pot canviar, però on l’elecció és important. Ets tu qui escull comportar-te t’una forma o comportar-te d’una altra, i sotmetre’t a les normes culturals té un pes en quant a l’elecció: has d’escollir, i has d’escollir bé. El veure’t com algú que pot (lliurement) escollir és vist com una cosa negativa, perquè allò cultural no et diu que pots escollir el que vulguis, sinó que has d’escollir el correcte.

Un altre binari que s’utilitza, equivalent a natural/cultural, és el de primitiu/evolucionat. Allò primitiu és vist com lligat a la naturalesa que no està dominada per la cultura i per tant no sotmès al procés obligatori de la ‘bona’ elecció. Allò evolucionat serà vist com una naturalesa culturitzada, superior i avançada, dominada, on s’ha exercit un poder d’elecció moral. Cal dir que no és aquesta exactament la idea amb la que la ciència en algunes especialitats utilitza les idees de ‘primitiu’ i ‘evolucionat’; tot i així, en moltes teories científiques aquesta idea es pot veure de forma indirecta en els seus textos, especialment a finals de s. XIX i principis de s. XX, on aquests termes començaven a usar-se més, i que han creat imaginaris que ara encara perduren (imaginaris racistes, homòfobs, bífobs, masclistes, capacitistes, etc). Durant el procés de colonització i racialització es van utilitzar els discursos científics per a col·locar a les races no blanques en una posició ‘més primitiva’ i ‘menys evolucionada’ i per tant també menys ‘culturitzades’ i més properes a la ‘natura’. Juntament amb la racialització, altres col·lectius com eren el de les dones, les persones amb malalties mentals o les criatures, eren llegides i vistes també sota aquest prisma. Amb l’orientació sexual va passar una cosa curiosa: es va situar a l’homosexualitat en el paradigma de la malaltia com un cas de ‘degeneració’ en l’evolució humana i a la bisexualitat com un cas de ‘primitivisme’ i per tant o inexistent, o bé relacionat amb persones de color, criatures o persones amb malalties mentals.

El binari natural/cultural és un binari que s’utilitza molt per a reforçar estructures, i és un joc molt perillós. Si tu utilitzes la naturalesa per a excusar un comportament, o sigui considerar una cosa com ‘natural’ per a parlar d’un comportament, poden passar dues coses: si el que vols excusar és considerat socialment negatiu automàticament el passaràs pel motlle de la correcció (això és el que ha passat, per exemple amb l’homosexualitat, que es va veure fins no fa molt de temps una enfermetat a curar), però si és una cosa socialment acceptada automàticament la naturalitzaràs i la reforçaràs (això és el que passa amb els comportaments masclistes). Només el que estigui acceptat culturalment com correcte sortirà ben parat d’una possible ‘naturalització’.

La pregunta és: per què allò cultural no és natural si existim culturalment en la naturalesa? La diferenciació natural/cultural prové de la visió occidental (i històricament burgesa) de l’individu separat del seu entorn i que veu el que l’envolta extern a ell, posant-se sempre en una posició jeràrquicament superior. Aquesta forma de veure el món, divideix entre allò ‘propi’ (cultural) i tot el que és ‘extern’ (natural i a dominar). Per aquest motiu també s’ha col·locat la cultura occidental com a més evolucionada que la resta: una visió racista i colonialista que veu la resta de ‘cultures’ com més ‘primitives’ i més properes a la ‘natura’ i l’alteritat.

Tota producció cultural és natural i la naturalesa no és immutable, és plàstica. Natura i cultura interaccionen entre elles, es transformen, canvien. Natura i cultura es relacionen dins d’elles mateixes.

Share