més enllà de la bretxa salarial: la precarietat econòmica i les estructures de poder

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 6 d’Abril.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

Moltes de les conseqüències sofertes per les persones oprimides degut a les estructures de poder no són agressions físiques o verbals directes i són molt difícils de quantificar: per exemple, com afecten les estructures de poder a la salut mental, a la salut física, a ser més sensible a patir agressions sexuals degut a l’objectificació, o bé les conseqüències econòmiques d’aquestes estructures. Això és degut a que molta part de la violència de les estructures de poder és simbòlica i no és directa: es genera un marc on el llenguatge, els estereotips, els esborrats de certes identitats, entre d’altres mecanismes, propicien l’explotació, la marginalitat, o l’alienació. Un dels molts exemples és la comptabilització de la pobresa i dels ingressos econòmics: fent estadístiques comparant el que cobren les persones amb privilegis i les oprimides de cada una de les estructures de poder gairebé sempre el que s’observa és que les persones oprimides tenen més tendència i probabilitat a patir de pobresa, més precarietat econòmica o tenir uns ingressos econòmics inferiors, i això no sempre és degut a que existeixi una norma explícita que digui que les persones oprimides no poden cobrar tant com les persones amb privilegis ja que moltes vegades les causes són més indirectes.

La majoria de les vegades que es parla d’aquesta diferència econòmica entre persones amb privilegis i persones oprimides se sol fer per explicar i mostrar la bretxa salarial entre homes i dones. En el cas específic de la jerarquia home/dona aquesta diferència és per com històricament les dones hem sigut (i som) considerades inferiors als homes (éssers menys vàlids per a  les feines productives) i no se’ns ha tingut ‘permès’ cobrar el mateix per fer la mateixa feina, a part de no tenir accés a certs tipus de feines (o en molts moments a cap feina) o als llocs de més poder (pel mateix motiu).

A vegades, però, la diferència d’ingressos pot ser deguda a altres causes  (també estructurals). Les estructures de poder afecten, per exemple, la nostra salut mental, ja que hem d’estar cada dia movent-nos en un marc on el llenguatge no ens representa, on se’ns aliena, margina, explota, o bé també se’ns esborra o estereotipa. Estem parlant d’haver-nos d’afrontar cada dia amb les limitacions de moltes estructures (a part del masclisme ja esmentat) com el capacitisme, l’heterosexisme, el racisme, el cissexisme, la gordofòbia, entre moltes altres. La baixa salut mental ens incapacita moltes vegades per treballar, i facilita el fet de que se’ns vegi socialment com persones amb qui es pot confiar menys per a contractar-nos o per oferir-nos els mateixos tipus de feines i contractes que a les persones amb més privilegis. O, per un altre costat, els estereotips també ens poden col·locar en una posició que dificulta moltes vegades l’accés a certs llocs de feina: per exemple, quan per ser bisexual se’t considera una persona inestable i traïdora (dos estereotips lligats a la bisexualitat), i per tant pot ser un motiu per a perdre un lloc de feina o per a que es confiï menys en tu que en les teves companyes de feina.

Jo vaig veure-ho en el meu cas durant els meus dos últims anys de doctorat. Durant quasi tot el doctorat (que va durar uns 7 anys) vaig patir una relació de maltractament per part d’una persona amb la que compartia feina/doctorat; un maltractament que va ser beneficiat pel fet de jo no ser home i ser, a més, neurodivergent. La relació de maltractament, un entorn laboral angoixant i la violència que em trobava també en aquell entorn pel fet de no ser heterosexual, ni monògama, ni neurotípica va minvar dia rere dia la meva energia, la meva salut mental, portant-me al meu límit emocional. No podia treballar i dia rere dia la meva productivitat no era suficient com per a que se’m considerés una persona mínimament resolutiva. Finalment els meus caps van acabar confiant molt menys amb mi que amb la resta: això va fer que acabés tenint un contracte molt més precari (per sota del mínim, cobrant la meitat que la resta de companyes) i sota unes condicions d’estrès més gran que les de les meves companyes.

Una vegada una persona, després de compartir amb ella un llistat sobre els privilegis monosexuals, em va començar a dir (de forma bastant violenta, per cert) que hi havia un privilegi que era mentida, que què tenia a veure el monosexisme amb els ingressos d’una persona. Precisament el privilegi al que feia referència era ‘és menys probable que sofreixi de pobresa’; la ironia va ser que qui m’ho va dir era qui portava 5 anys maltractant-me, i m’ho va dir justament quan portava més de mig any cobrant una misèria al mes, menys de la meitat del que ell cobrava en el mateix departament i fent el mateix doctorat.

Share

pensament monògam més enllà de les relacions de parella (o perquè detesto la monogàmia)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia/pensament monògam, jerarquies, relacions jeràrquiques, violència monògama, violència simbòlica

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) de la xerrada ‘Memòries d’una C‘ que vaig fer el passat Novembre i vaig repetir a  les 3es Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 449 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

 

A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a prendre decisions sobre la seva relació, però aquestes decisions afecten també la relació entre B i C. Tot i així, C no és informada en cap moment. En grups de debat opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible que s’informi a C del veredicte on potser podrà dir acceptar-lo o refutar-lo (sense més matisos). Aquesta situació se sol donar per un “conflicte” que sorgeix entre A i B degut a l’existència de C, però a vegades també passa en situacions on l’esborren.

Em vaig començar a preocupar per les C (i per la resta de lletres que van darrera) quan em vaig fixar que en grups de debat es posaven exemples sobre conflictes entre A, B i C (utilitzant lletres per mantenir l’anonimat), i C apareixia en el primer paràgraf, com a “problema”, com a “objecte”, però no com a “subjecte”: s’opinava sobre coses que afectaven a C però ningú es preguntava com es sentia o què volia C. Es parlava de C, però no amb C. A la vegada jo estava en una situació relacional on sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia tenir veu, decidir, ni entendre… i també s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions o necessitats.

 

El pensament monògam més enllà de la parella

Les normes que imposa el pensament monògam a les relacions romàntiques i sexuals afecten de retruc a tota la resta de relacions: ens diu com ens hem de relacionar segons cada un dels estatus relacionals (parella, amistat, etc) i  col·loca a cada estatus en unes posicions diferents, creant jerarquies. Aquest pensament genera una demanda d’exclusivitat a la parella no només sexual: abasta gairebé tots els aspectes de la vida, com la quantitat de temps que es passa juntes, el tipus d’activitats que no poden dedicar-se a altres persones (com les vacances o la criança), o el reconeixement de la relació. El reconeixement és el que ens ajuda a valorar cada una de les relacions que tenim i a “reconèixer” la seva existència (sense reconeixement tot el que ens aporta s’esborra amb molta facilitat i no es reconeix la possibilitat de tenir-hi compromisos, com tampoc de cures), i sol ser només cap a les relacions de parella.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació. A través de les demandes d’exclusivitats, especialment la de reconeixement, es genera una jerarquia entre relacions que permet que es puguin crear “normes” que s’imposen des de la relació de parella cap a les “altres” relacions, que acaben sent dominades per les parelles sense que les persones que formen part d’aquestes “altres” relacions puguin tenir veu sobre la seva pròpia relació. S’ha de matisar que jerarquia i importància o prioritat no són el mateix: tenir diferents relacions de diferents graus d’importància o que es prioritzen unes en vers altres no vol dir que siguin jeràrquiques, ja que es poden tenir relacions de diferent importància i prioritat, o compartint coses totalment diferents, sense necessitat de treure veu a aquelles persones en les coses que li afecten.

Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem “relació” sempre es pensi en “relació de parella”, que quan diguem “sentiments” per defecte es pensi en els “romàntics”, o també que quan parlem de violències com la “de gènere” o el “maltractament” es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

Aquest pensament es pot reproduir també quan anomenem les nostres relacions com “sexeafectiva”, “companya”, o no etiquetant-la; també se pot jerarquitzar unes relacions respecte altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella “principal” o des de les “parelles” cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.

 

Violència monògama

La violència monògama s’expressa de diferents formes segons el tipus de relació: hi ha un tipus que es reprodueix en la relació de parella, però hi ha un altre que es reprodueix en les altres relacions i que es basa en l’esborrat. Un exemple és que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o se’ls recordi que “només” són amistats (col·locant-les en una posició inferior). Violència és que intentin demostrar que no ets “ningú” perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació, o que no se t’escolti quan expresses algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona sempre, siguin quins siguin, i sigui quin sigui el context.

 

Qui sol ser més sensible a patir aquesta violència són aquelles persones que són travessades per altres estructures (com el masclisme, l’heterosexisme, el racisme, el classisme, el capacitisme, etc). Em preocupa el risc de que persones amb molts privilegis s’apropiïn d’aquest discurs per a victimitzar-se i dir que estan molt oprimits. Les que normalment queden més marginades en les relacions són persones que els travessen altres estructures. A més, les persones amb molts privilegis, podrien, en alguns casos, beneficiar-se’n, degut a que relacions amb poca implicació els suposaria per part d’ells no haver de sacrificar cap dels seus privilegis per a mantenir les seves relacions (dedicar temps, atencions, compromisos o cures).

 

Trencar amb el pensament monògam

El consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla l’únic lloc on trobar resguard en una societat patriarcal, capitalista i agressiva, especialment per qui ens travessa la violència estructural. Sovint es fa aquest apunt, però s’oblida d’assenyalar la falta de cures fora de la parella (o de certs tipus de relacions i les jerarquies) com també un dels problemes principals, deixant oberta la porta a seguir reproduint sempre el mateix per a centrar-nos en la parella com la “salvació”  a tots els mals.

Porto temps criticant (molt) la monogàmia. La detesto. Però gairebé sempre que la critico sento una reacció molt forta d’altres persones suposant que el que critico és la falta d’alliberament sexual de les que s’identifiquen com a monògames: no és aquesta la meva principal intenció, ja que suposaria molta insensibilitat per no voler entendre les limitacions que ens trobem moltes persones en un procés com és qualsevol “alliberament”. A mi el que més em preocupa és la base de com ens relacionem, les jerarquies, la dominació i l’abús de poder. Em dol el procés en el que es treu veu tant sovint a tantes persones, especialment les que ja pateixen vulnerabilitats. Les C, i totes les lletres que hi van al darrera, s’han convertit en la meva principal obsessió.

Trencar amb la monogàmia no hauria “només” d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més “parelles” o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc hauria “només” d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per a mi, trencar amb la monogàmia, és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. És a dir, trencar amb la monogàmia, per a mi, és aprendre a ser més conscients de les “altres”: de totes les persones amb les que ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, així com també d’afecte, de cures i de poder ‘¡”ser”.

Share

plurisexualitats i estereotips II: la infecció i el perill com a formes d’embrutar i contaminar les estructures imposades

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, monogàmia/pensament monògam, infeccions, heterosexisme

Aquesta és la segona part de ‘plurisexualitats i estereotips’. La primera la podeu llegir aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena i última aquí.

A les persones plurisexuals (aquelles orientacions on ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com les polisexuals, pansexuals o bisexuals, entre d’altres) socialment se’ns veu com portadores i fons d’ITS (infeccions de transmissió sexual). Però aquest estereotip d’infecció va molt més enllà: és la metàfora del perill que podem arribar a representar a les estructures de poder, especialment a l’heterosexisme i a la monogàmia. Les persones plurisexuals som aquelles que podem embrutar i contaminar la barrera que s’ha construït entre dos mons que han estat creats per a que estiguin separats infectant-los entre ells (el bo de l’heterosexual i el dolent de l’homosexual) i aquelles que posem en qüestió algunes de les idees amb les que es sustenta la insensibilitat relacional de la cultura monògama. Les persones plurisexuals en aquest marc simbòlic som considerades (i som) infeccioses i perilloses.

Una part del perill que representem és la possibilitat de contaminar i desdibuixar el privilegi heterosexual. Imaginem-nos una persona que en un moment donat té o està tenint una pràctica sexual, afectiva i/o romàntica que es llegeix socialment com a heterosexual (degut a que és una pràctica amb una persona d’un gènere diferent al seu): si acceptes l’existència d’opcions, orientacions o identitats on existeix una atracció cap a més d’un gènere, no pots demostrar de cap manera que aquella persona pel simple fet de tenir aquelles pràctiques és heterosexual, ja que podria ser bisexual, pansexual, o polisexual, o bé inclús també asexual/arromàntica (ja que també cap la possibilitat de que no existeixi atracció tot i les pràctiques que puguem tenir). De fet, és impossible davant d’aquesta possibilitat demostrar que l’heterosexualitat existeix en sí mateixa: això posa en perill la situació de privilegi i ‘norma’ de l’heterosexualitat. Per aquest motiu un dels funcionaments del monosexisme (estructura que oprimeix a les persones plurisexuals o no monosexuals) és negar la possibilitat de que existeixin persones que es puguin sentir atretes cap a més d’un gènere, mentre per l’altra banda ens defineix com a perilloses, infecciones i ‘contaminants’: precisament el que contaminem és la barrera hetero/homosexual, el que infectem són dos mons que no poden tocar-se, i el que posem en perill és el privilegi que tot això li dóna a l’heterosexualitat.

Per un altre costat, la monogàmia (com a estructura de poder) es sustenta a través de la idea de que el gènere de la persona amb la que mantens una relació romàntica i sexual és el que et completa i per tant una de les coses que necessites buscar (de fet, els dos gèneres binaris ‘acceptats’ i imposats s’han construït a través de rols que es consideren totalment diferents i ‘complementaris’). Aquesta idea es va construir juntament amb l’heterosexualitat per a fer de les dones una propietat dels homes, però s’ha reproduït després també en l’homosexualitat amb teories molt diverses on la idea de la recerca de la completesa pot estar també en el mateix gènere. Si seguim aquesta suposició construïda i que no se’t mostra de forma directa (has de capbussar-te en el pensament monògam, monosexista i patriarcal per adonar-te’n), les persones plurisexuals, al sentir-nos atretes cap a més d’un gènere, necessitaríem més d’una persona per completar-nos i trencaríem amb la mateixa necessitat de mantenir la monogàmia com a estructura social. Per tant, les persones plurisexuals representem també un perill pel pensament monògam i aquest és un dels molts motius pels quals sempre se’ns estereotipa com a no monògames i promíscues, representant un perill social que ha d’esborrar-se i eliminar-se.

Sí, les persones plurisexuals som infecciones, contaminem, embrutem i som perilloses. Infectem dos mons que han sigut construïts per a que no es toquin: l’heterosexual (el bo) i l’homosexual (el dolent). Dos mons que no es poden tocar perquè si es toquessin el privilegi de l’heterosexualitat quedaria qüestionat. Contaminem i embrutem perquè representem una amenaça cap a les jerarquies d’orientació i per tant a les de gènere, incloent les múltiples identitats. Som perilloses perquè la nostra existència posa en dubte les bases en les que es sustenta el pensament monògam que acaba imposant unes relacions basades en la propietat i en el consum.

Share

dones i no binàries plurisexuals i no monògames: objectificació i falta de pertinença

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Les dones plurisexuals (i altres gèneres no binaris que puguin estar travessats pel masclisme)  sofrim els efectes del monosexisme juntament amb el masclisme, que afecta les nostres vides a través sobretot de la violència simbòlica. El monosexisme, per contextualitzar, és aquella opressió que patim les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere (les plurisexuals o aquelles que no s’identifiquen amb una monosexualitat, com les pansexuals, bisexuals, polisexuals, entre d’altres). Un exemple d’aquesta intersecció és la vulnerabilitat que patim per estar més exposades a la violència sexual degut a estar més objectificades per la mirada de l’home que construeix una plurisexualitat ‘femenina’ pel seu plaer.

Alguns estudis del Regne Unit, Canadà i Estats Units, van mostrar que també som més vulnerables a patir més problemes de salut mental (intents de suïcidi, angoixa, depressió, estrés post-traumàtic, autolesió, etc) que les dones monosexuals (tant lesbianes com heterosexuals). La diferència entre lesbianes i plurisexuals especialment s’agreujava en àrees urbanes, degut a que les plurisexuals ens costa molt més trobar espais que puguem sentir segurs i on puguem treballar les nostres vulnerabilitats, fins i tot en àrees on hi ha activisme i espais LGBT+/queer: o sigui, que molts espais LGBT+/queer no són espais segurs per a nosaltres. A la vegada, les dones i les persones no binàries plurisexuals hem dedicat molts anys a adaptar-nos a les necessitats d’altres col·lectius perquè no solem tenir espais propis on parlar i tractar les nostres pròpies vivències i degut a això sovint hem de definir els nostres problemes i opressions utilitzant altres tipus d’experiències (especialment les monosexuals).

Quan, a més de ser plurisexuals, també som ‘no monògames’, hem d’anar encara amb més cura amb les nostres vulnerabilitats ja que la violència sexual s’incrementa (les dones i persones no binàries no monògames també podem ser vistes per la mirada masculina com a més accessibles i objectificables), sumant-se a la particularitat de l’objectificació que suposa la recerca d’unicorns (aquelles dones bisexuals buscades per parelles home-dona per a satisfer les seves fantasies i desitjos sexuals i/o afectius). Tot i la importància de tenir espais segurs per a les que també som no monògames, el que normalment ens trobem és que la majoria dels espais construïts i que són de més fàcil accés són espais monosexuals (sobretot heterosexuals) on sofrim violència.

Per un altre costat, els espais plurisexuals (on la majoria d’ells són bisexuals ‘normatius’) esborren a les persones plurisexuals no monògames dient que les persones plurisexuals no som promiscues i som monògames. La raó per la qual passa això és perquè un dels estereotips de les plurisexualitats és que som promiscues i hipersexuals. Que se t’assigni un estereotip com aquest és una reproducció de monosexisme, això és clar;  no obstant, en molts espais bisexuals normatius existeix normalment la idea de que lluitar contra els estereotips significa negar-los: fent això neguen l’existència d’una part de la comunitat (aquelles plurisexuals que no som monògames) i senyala la nostra no-monogàmia com la causa de la violència sexual i l’objectificació que sofrim després. Això fa que molts espais bisexuals siguin molt hostils per a les plurisexuals no monògames.

És de vital importància per a les dones i persones no binàries plurisexuals i no monògames crear els nostres propis espais segurs, mentre a la vegada podem fer que els nous espais que es creen on es toquen diversos eixos (queer, feministes o no monògams) siguin més segurs per nosaltres, i on puguem parlar i tenir en compte les nostres vulnerabilitats. En aquests espais el monosexisme s’ha d’acceptar com una estructura de poder, com també han de tenir el feminisme i la sensibilitat transversal en les seves bases.

Share

memòries d’una C i taller de tècniques de dominació a Madrid (Abril)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Les activitats es realitzaran en castellà.

Els dies 28 i 29 d’abril estaré a Madrid per repetir la xerrada de Memòries d’una C i dinamitzar un taller de tècniques de dominació. La xerrada de Memòries d’una C la faré el dissabe 28 d’abril a les 18h a La mala mujer (c/ Mesón de Paredes, 76, Madrid), i no fa falta inscriure’s, però l’aforament és limitat. El taller de tèniques de dominació el faré el diumenge 29 d’abril a les 18h també a La mala mujer ; pel aller sí que fa falta inscripció, ja que el límit de placces és 20. Inscripcions pel taller a  info@interpuzzle.es

En les dues activitats faré taquilla inversa (aportació suggerida entre 5 i 10 € però no deixis de venir per no poder-lo pagar).

Aquí teniu els dos esdeveniments de facebbok:

 

https://www.facebook.com/events/365960850571214
https://www.facebook.com/events/595767387431371/

Ens veiem per Madrid 🙂

Share

trobades sobre anarquisme relacional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

El dia 10 de Març a les 18:30h faré el taller  de ‘Parlem de tècniques de dominació’ dins d’un cicle que organitza Veusambveu titulat ‘Trobades sobre anarquisme relacional’. Si us interessés i us anés bé assistir-hi us hauríeu d’inscriure al correu electrònic de veusambveu.editorial@gmail.com ja que hi ha un límit de places de 20 persones. El lloc on es realitzarà el taller és al C/ Picalquers, 20, Barcelona.

Aquí teniu l’esdeveniment de facebook on també s’anuncien el taller sobre ‘deconstruir contextos per construir relacions’ que farem el 14 d’Abril al matí i un espai de debat el dia 5 de Maig per la tarda. Us heu  d’inscriure per cada una de les 3 activitats si us interessés. Més info a: https://www.facebook.com/events/171593670142565/

 

 

Share

relacions a la nostra mida: no-monogàmies de pensament monògam i liberal

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: pensament monògam, pensament liberal de les relacions

 

En algunes no-monogàmies un pensament que es repeteix bastant és la idea de que les relacions les hem de construir a la nostra mida: trobar quins són els nostres desitjos, necessitats i voluntats i a partir d’aquí construir el tipus de relacions que ens van bé i volem, com si les relacions haguessin de ser un objecte fet a mida per les nostres necessitats. Aquesta idea intenta diferenciar-se de la monogàmia (de fet s’intenta presentar com ‘la’ alternativa a la monogàmia), ja que la monogàmia ens imposa un únic model de relació que no té en compte les nostres necessitats, desitjos o gustos. Però tot i que aquesta idea sembla una vertadera ‘alternativa’ al discurs monògam, la realitat és que el que fa és reproduir un pensament molt semblant però de caire més liberal que acaba beneficiant a qui més privilegis té.

Aquesta forma de veure les relacions prové de la idea de que el nostre entorn (i per tant les nostres relacions o les persones amb les que ens relacionem) estan al nostre servei i les modifiquem i emmotllem al que nosaltres necessitem: un acte d’objectificació que oblida que aquestes altres persones també poden tenir necessitats, desitjos o voluntats que poden ser diferents a les nostres o incompatibles i a les quals també hem de ser sensibles (i que es podria ampliar a tot el que no són relacions, perdent la sensibilitat amb el funcionament del nostre entorn o medi ambient). Movent-nos amb aquest pensament, les persones que tenen més privilegis els és més fàcil obtenir les seves necessitats ja que el sistema, a través de creences socials i normes, els hi proveeix amb molta més facilitat, mentre que les persones amb menys privilegis respecte les primeres acaben sent les que s’emmotllen i s’adapten.

Una forma de construir relacions sent conscients del nostre entorn, i per tant sent conscients de les altres persones, no només ha de passar per entendre què volem nosaltres, sinó també què volen i poden aportar a la relació les persones amb les que ens relacionem, i què volen i necessiten elles. Ser conscients de les altres significa no adaptar-les a nosaltres, sinó trobar maneres de construir-nos que ens puguin tenir en compte a les persones que composen la relació, i adaptar-nos una mica també a què ens poden aportar elles o el què ens aporten. I, finalment, i no menys important, ser conscients de que ens movem en un mar molt complicat d’estructures de poder que no ens situen a totes al mateix lloc i que a més influeixen i afecten totes aquestes necessitats i desitjos (tant perquè les estructures ens construeixen part de les necessitats com també perquè ens vulnerabilitzen a moltes quan les nostres necessitats no estan cobertes de forma sistemàtica).

Passa semblant quan parlem de cures: creiem que cuidar és fer allò que per nosaltres significa cuidar i que hem d’acceptar que les demés ens cuidaran com elles senten que és cuidar. I podria ser (i de fet passa moltíssim) que per a una altra persona cuidar signifiqui fer certes coses que jo no necessito, i que en molts casos em va malament que se’m facin. Però quan cuidem… es tracta de l’altra, no? De tenir-la en compte, vull dir (quan no ens referim a auto-cures, òbviament). En realitat si el que volem és tenir cura de l’altra el que hauríem de fer és entendre què necessita l’altra per a sentir-se cuidada en comptes de pensar sempre en nosaltres i què necessitem per sentir que cuidem. Al final sembla que les cures acabin tractant-se més de ‘sentir-nos tranquil·les i bones persones perquè cuidem’ i no de tenir en compte el valor de l’altra persona. Cal emfatitzar que ser sensibles a què necessiten les demés per sentir-se cuidades no ha d’implicar automàticament haver de complir els desitjos de l’altra persona, sinó simplement ser-ne conscient i tenir-les en compte.

Adaptar el nostre entorn a nosaltres és un pensament liberal que es reflexa també en com veiem el nostre medi ambient i el teixit social (en el que ens movem i el que està més enllà però que també és afectat per nosaltres). Per a mi l’alternativa a la idea monògama de que les relacions estan establertes a través de paràmetres estructurals que no tenen en compte els meus desitjos, necessitats ni voluntats, no és deixar de tenir en compte els desitjos, necessitats ni voluntats de les altres, fent el mateix que fa la monogàmia però exercint-ho com a persona amb més privilegis a través d’un discurs liberal de les relacions. Una alternativa a la imposició de la monogàmia és la de valorar cada una de les relacions que tenim pel que ens aporta i pot aportar cada una a part del que nosaltres poguéssim desitjar d’elles.

Share

consum relacional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Últimament en entorns feministes, crítics i/o en espais vinculats als moviments socials es parla una mica sobre el consumisme relacional i els problemes que genera en maneres poc crítiques de veure les relacions (que són les que utilitzem per defecte). Moltes vegades en fem crítica sense parar-nos a pensar, explicar o definir en què consisteix exactament el consumisme relacional, caient sempre en la suposició per defecte de que les relacions de consum són aquelles de curta durada o bé les que es comparteix “només” sexe. Aquesta visió poc treballada reprodueix una visió estructural molt limitada i esborra molts consums relacionals dels que no es parla. Crec que per poder seguir parlant sobre les conseqüències i de com cal evitar el consumisme relacional, seria necessari parar-nos totes a descriure què considerem consum quan parlem de relacions.

Per defecte, quan es parla i es presenta el tema del consumisme de relacions es sol definir “relació de consum” com una relació que no té gaire durada en el temps. Són totes les relacions de curta durada relacions de consum? No ho crec, tot depèn de com ens apropem i com ens allunyem de la persona amb la que tenim aquesta “curta” interacció o relació. Sovint es confon “curta” amb una relació “utilitarista” que deixes al cap de poc perquè ja has satisfet l’objectiu pel qual t’hi vas apropar. Però ens oblidem de moltes relacions que poden ser curtes per molts motius i que no són utilitaristes: algú que coneixes durant un esdeveniment i no t’hi tornes a relacionar, per exemple. A més, fent aquesta relació estem amagant les relacions de llarga durada que són utilitaristes, objectificades i a través del consum propi per alguna satisfacció personal, com moltes relacions de maltractament.

També es sol relacionar el consum de relacions amb relacions amb “només” sexe, caient en la idea de que el sexe de per sí és objectificador. Això esborra molts altres tipus de consum que no són sexuals (que poden ser emocionals o intel·lectuals) i a la vegada ens fa creure que tenir una relació amb “només” sexe és consumista, una idea sexofòbica. Això no vol dir que no es consumeixi ni s’objectifiqui molt a través del sexe en la nostra societat, especialment aquelles persones a les que el patriarcat ens objectifica sexualment. Ara bé, no és el sexe en sí, és per com l’utilitzem socialment per a generar poder sobre altres persones. Si es té una relació “només” sexual però es respecten els consentiments, les voluntats de l’altre o se l’escolta en cada moment si té o no alguna molèstia, no és consumista perquè s’estan tenint en compte les voluntats, desitjos i necessitats de l’altra persona.

Jo prefereixo definir el consum de relacions a través de la motivació i la forma d’apropar-nos a l’altra persona, no amb la durada de la relació en sí mateixa, ni amb el què es comparteixi. Una relació de consum (des del meu punt de vista) seria una relació objectificada (on l’altra és un objecte, no un subjecte) on t’hi apropes per satisfer alguna cosa que tu vols però sense tenir en compte el que vol l’altra persona (si vol o no el mateix que tu, o si fins i tot estàs saltant-te el seu consentiment), i traient-li la veu en les coses que li afecten, i no pensant en les conseqüències de com afecta això a la seva vida ni les seves relacions.

A vegades la definició per defecte que es fa del consumisme de relacions (relacions de consum sexual curtes en el temps) esborra moltes de les experiències de consum que he viscut: relacions llargues (d’anys) que m’han consumit emocionalment. Tot i la importància de tenir en compte el consum relacional que es fa a través del sexe, especialment per part d’homes cap a dones i persones femenines i en entorns de festa o en ambients purament sexuals, o també de com moltes persones s’apropen a d’altres i al cap de no res deixen la relació sense cap cura perquè ja han satisfet les seves necessitats, no hem d’obviar tampoc la resta de consums en els que ens veiem sotmeses.

Share

plurisexualitats i estereotips I: no saber ni voler escollir és un acte revolucionari

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el primer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El segon el podeu trobar aquí, el tercer aquí, el quart aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.

avis de contingut: monosexisme, capacitisme, neurocapacitisme, estigma del dubte i la indecisió

Les persones plurisexuals (les que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com ara les bisexuals, pansexuals, o les polisexuals) som travessades constantment pels estereotips que s’associen amb nosaltres: com per exemple, es diu que som promiscues, que som infeccioses i transmissores d’ITS, que no existim o que som traïdores i infidels. Un d’aquests estereotips és que som persones que no sabem el que volem i que sempre dubtem: que som indecises. Aquest estereotip (igual que tots els altres) sovint el neguem dient que les persones plurisexuals sabem el que volem i no dubtem, caient en la trampa de la negació de la possibilitat de poder dubtar i de no haver de saber sempre el que es vol per a fer-nos socialment més “acceptables”, “capacitades” i normativitzar-nos. El problema és que negant aquesta possibilitat el que fem és seguir reproduint la idea de que hi ha alguna cosa negativa en dubtar o en no saber el que es vol, com també voler tancar la porta a que hi hagi persones plurisexuals que siguin indecises. I és que socialment el dubte i la indecisió estan estigmatitzats.

No tenir clars els teus desitjos o necessitats es veu normalment com una falta de consideració cap a qui s’està relacionant amb tu. No saber-te decidir també, inclús no tenir la capacitat de fer-ho al moment. En aquesta societat no només hem d’oferir sempre respostes, sinó que a més aquestes han de ser immediates, com si totes haguéssim de portar tot sempre perfectament reflexionat de casa o tenir una capacitat de decisió i reacció momentània. De fet, aquesta és una d’aquelles capacitats socialment reconegudes com a necessàries i que es donen per suposades per totes: saber decidir i, a poder ser, de forma més o menys immediata. Tenir espai per pensar en el que t’estan preguntant, deixar aparcada una decisió o bé tenir en compte necessitats com “no poder pensar ni decidir” alguna cosa en un moment donat, o simplement no acabar mai sabent què vols realment en algun assumpte en concret, són vistos com signes de debilitat mental o emocional, de no “auto-coneixença” o fins i tot de mala intenció. Tant és així, que es creuen elements imprescindibles per a poder tenir el que normalment s’anomena com “relacions sanes”.

Socialment es camufla aquesta obsessió per la ràpida i fàcil elecció com un tipus de llibertat: la llibertat d’elecció. No obstant, aquesta pressió no és sinó un atemptat contra la pròpia llibertat. El que es vol sota tota aquesta pressió molt sovint és que et situïs ràpidament sobre un punt per a poder-te sentenciar el més ràpid possible: socialment es necessita sempre col·locar-te en alguna “caixa” per a poder-te, no només identificar, sinó a més aplicar-te tots els càstigs o premis necessaris segons quina sigui aquesta “caixa” (la teva elecció). Finalment, un cop se t’ha sentenciat i col·locat aquesta posició serà inamovible. És realment aquesta una vertadera llibertat d’elecció?

En quant a les orientacions sexuals hi ha una imposició social molt gran per a que haguem d’escollir una orientació monosexual (heterosexual o homosexual). L’elecció de la nostra orientació sexual monosexual ha de ser una elecció forçada, que fem en un moment donat al començar la nostra vida adulta per després tancar la possibilitat de poder tornar a escollir; un cop has escollit passes a ser “respectable” (si ets heterosexual) o “despreciable” (si ets homosexual). No s’escull realment en un context pro-elecció, sinó tot el contrari. Després de l’”elecció” (a més amb unes condicions que té unes conseqüències segons l’elecció) no es pot canviar ni esdevenir: és una elecció estàtica. A través d’aquesta imposició falsament “lliure” se’ns insensibilitza sobre quines són les preferències de les persones amb les que ens relacionem.

Com que les persones plurisexuals suposadament no fem aquesta “elecció” forçada som “acusades” de no saber escollir i de no saber el que volem. No obstant, el que s’amaga darrera d’aquesta “acusació” és precisament la veritable falta de llibertat que tenim cap a l’elecció o la possible no-elecció.  Que ens diguin que no sabem escollir i que no sabem el que volem en realitat és dir-nos que no hem passat pel procés cultural d’haver-nos de posicionar de forma forçada en un dels dos únics costats permesos per a poder-nos sentenciar després. Davant d’opcions que no encaixen amb el que nosaltres puguem estar sentint (o que simplement no les sentim), no saber ni voler escollir és un acte revolucionari.

Share

el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, exclusió

 

Les relacions s’han convertit en una part important (i principal) de les meves preocupacions. Un dels motius d’aquesta preocupació és que les relacions són el vehicle de la violència estructural i perquè, a més, som dependents d’elles: tenim una interdependència amb l’entorn (i per tant també depenem de les persones que ens envolten i amb les que ens relacionem). Sumat a tot això, a mi les relacions sempre m’ha costat portar-les amb una certa “normalitat”: m’han pesat, se m’han fet incomprensibles i complicades. Això és degut a que em costa entendre el funcionament “normal” (tipificat) de la gent, desxifrar-la, llegir o veure aquelles normes socials amagades, implícites (no explicades de forma més explicita, sinó que s’han d’interpretar), suposades i que totes semblen comprendre: aquelles que socialment es creu que jo hauria d’entendre també “per defecte”. Les situacions conflictives se’m fan costa amunt, ja que les meves necessitats en la comunicació no solen encaixar amb les que “han de ser” (inclús en alguns moments es confonen i s’interpreten com hostils o esquives) que, sumat al factor de que degut al meu gènere les meves necessitats han sigut negades de forma sistemàtica, fa que molts cops senti la necessitat d’evitar i rebutjar el conflicte. Tot això també ha sigut un motiu pel qual les relacions s’han convertit en el centre de moltes de les meves reflexions.

Les relacions també són un vehicle de violència totalment normalitzada, implícita i reglada. Un altre motiu que fa de les relacions un tema tant important és que les estructures de poder es reprodueixen a través d’aquestes: l’opressió consisteix en un conjunt de mecanismes que s’articulen a través de les relacions a escales molt diferents (relacions afectives, amoroses, sexuals, familiars, laborals o institucionals, entre d’altres). Les estructures, a través d’aquests mecanismes relacionals, exclouen, marginen, exploten, alienen, desapoderen o violenten. Les tècniques de dominació s’exerceixen de forma molt “normalitzada” a través del llenguatge, de les normes socials o de la forma d’expressar-nos (no només verbalment, sinó també corporalment).

Finalment, amb tot això s’afegeix que per defecte la forma de relacionar-nos està basada en el capitalisme de les relacions (molt lligat al pensament monògam i relacional en general): l’objectificació amb la que ens relacionem per defecte (que fa que veiem a les demés persones com a “objectes” per satisfer els nostres desitjos i necessitats sense tenir en compte els de l’altra persona), la competitivitat entre persones per poder ser reconegudes per una mateixa relació, el consumisme relacional, o les demandes que exclouen a persones amb menys privilegis i que beneficien a qui més privilegis té. D’aquesta manera tant violenta, les persones que queden més als marges, ja no només pel seu gènere o per la seva orientació sexual sinó també les lletges, les gordes, les persones amb diversitat funcional, les neurodivergents, les pobres, les racialitzades… tenen/tenim moltes més probabilitats de quedar-se/-nos “fora”. Quedar-se “fora” pot tenir moltes implicacions: tant afectives, físiques (com el capital sexual), de salut (tant mental con física també), o inclús econòmiques, entre d’altres.

En aquest grup d’”excloses” estem també aquelles que tenim formes de comunicar-nos que solen ser interpretades com “poc naturals”, “fredes”, “dramàtiques”, “estranyes” o “poc sinceres”: les que no podem mirar els ulls quan ens parlen, les que ens costa el contacte físic en situacions emocionalment complicades (o simplement que no els agraden certes proximitats o contactes físics), les que necessitem d’un contacte (físic o no) especial per a no sentir-nos soles, les que no podem dir les coses amb “naturalitat” i “tranquil·litat”, les que necessitem moltes vegades pausar (inclús durant dies) una conversa o discussió per a calmar-nos o reflexionar les nostres emocions i respostes, les que patim d’ansietat, les depressives, les compulsives, les “massa” intenses, les que s’interpreten com “massa poc empàtiques”, les que necessitem més atencions, o les que no podem sempre portar les converses “difícils” cara a cara o necessitar expressar certes coses a través d’escrits, per xats o altres vies que ens permetin certa “calma” i reflexió.

Aquestes persones som sovint expulsades d’algunes no-monogàmies, aquelles més normatives o lliberals. Tot i així, no ens pensem que s’ho han inventat aquest tipus de no-monogàmies, sinó que és un pensament heretat de la monogàmia i que el que fa és multiplicar-lo: és el capitalisme de les relacions. Només les persones que s’expressen tal com està estipulat que és “normal”, les que aconsegueixen controlar l’art de la dominació a través d’eines “neutres” com la comunicació no violenta, o les que reaccionen davant dels esdeveniments amb un drama “acceptable” a través d’uns paràmetres drama-normatius, seran les que guanyin el premi de poder ser considerades vàlides per a poder tenir “relacions” i per entrar al club d’aquestes no-monogàmies d’alt standing o “privilegiades”.

No us penseu que m’estic inventant res. Un exemple bastant descarat del que estic comentant està en el llibre de More than Two. Haig d’admetre que aquest llibre em va agradar força, recomano la seva lectura ja que fa una crítica important cap a les relacions jeràrquiques i les seves conseqüències (tot i que no m’identifico com a poliamorosa i crec que li falta estendre la crítica més enllà de les relacions romàntiques i sexuals). Ara bé, només cal arribar al subcapítol “Mental Health Issues and Polyamory” (dins del capítol 21 titulat “Poly Puzzles”) on parla sobre salut mental per adonar-nos de que encara ens queda molta feina per fer (en quant a discurs inclusiu, no a les persones que ens travessa el tema de la salut mental). Aquest subcapítol bàsicament el que diu és que hi ha persones que degut a tenir una salut mental més precària o patir de certs “trastorns” o neurodivergències no podem ser no monògames: resumint de forma planera el que diu és que les persones amb depressions, ansietat, trastorns diagnosticats o altres neurodivergències no podem portar les relacions amb “facilitat” i per tant no podem ser no monògames perquè se’ns multiplica la complicació. No hagués sigut més adient haver conclòs que algunes no-monogàmies s’han construït amb un discurs que exclou a les persones amb trastorns o amb neurodivergències? O, de forma ja més general, que hem heretat socialment un discurs sobre les relacions que exclou a una part de les persones? Evidentment, un discurs on les cures es contemplen de forma simplista, superficial, on campa l’individualisme, la competitivitat i el consumisme relacional amb discursos com “hem d’adaptar les nostres relacions a les nostres necessitats o gustos”, acaba excloent a totes aquelles que compliquem tal simplicitat i tal violència relacional normalitzada que només beneficia a qui més privilegis té.

M’agradaria remarcar que tota la dificultat que he expressat al principi del text que em representen les relacions no ve donada per la diferència entre la meva forma de funcionar i la que s’ha estipulat com la que “ha de ser”. El problema de base no és que hi hagi diferents formes de funcionar i diferents necessitats, sinó que el discurs sobre les relacions no és sensible a les diferències en comunicació, necessitats, o reaccions emocionals, i per tant només beneficia a un funcionament: el “normal”. Si en comptes de funcionar a través de normes implícites que s’han de suposar ho fes a través de la sensibilitat a la diferència aquesta dificultat estaria repartida i suavitzada. És més, no només ens facilitarien l’existència a les que funcionem de forma diferent, sinó que seria una forma de trencar amb estructures de poder, dominació i de generar relacions més horitzontals. I de pas, trencar també amb el pensament monògam, ja que és el que de per sí mateix ens exclou des del principi.

Share