per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la primera part. La segona la podeu llegir aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.
El contingut de la xerrada, una mica més arreglat i extès, l’aniré penjant en el blog per parts. Aquesta és la primera part on parlo d’estructures de poder i de monosexisme.
Estructures de poder
Hi ha moltes formes d’explicar o definir què és una estructura de poder. Una estructura de poder és una cosa molt difícil d’explicar. Jo intentaré donar una definició/explicació, però se’n podrien donar altres o ampliar-la.
Una estructura de poder és un sistema que estructura a la societat d’una forma directa i indirecta. És una cosa que està en el nostre llenguatge, en la nostra lògica construïda socialment, en la nostra forma d’expressar, veure o pensar, que el que fa és per defecte fer d’algunes coses ‘normes’ (el que anomenem ‘normal’), que acostumen a facilitar-li més la vida a les persones que s’adeqüen a aquestes normes (a les que anomenem persones amb ‘privilegis’), i a complicar-les a qui no s’adequa a elles (a les que anomenem persones ‘oprimides’). A més, el que fan és que moltes més persones passin i s’adeqüin a aquestes normes per falta d’alternatives.
Una estructura de poder es pot comparar amb la imatge d’un iceberg, en la que la punta és la violència visible (violència física o verbal, per exemple), però que sota s’amaga la part més gran i menys visible de l’estructura, on es troben el llenguatge, la lògica, la forma de veure, expressar, o pensar, que reprodueix violència simbòlica i estructural.
I tot i que s’anomeni simbòlica a aquest tipus de violència, no la fa menys violenta, sinó més invisible i menys reconeixible, i que té conseqüències en la vida de les persones oprimides, com per exemple, pot afectar a la salut mental, a les nostres relacions, etc.
Les estructures de poder es viuen, se senten, et travessen, i són difícils d’expressar, ja que l’expressió per defecte és la que segueix la lògica que privilegia en l’estructura.
Estructures de poder existeixen moltes. Alguns exemples són: el sexisme/masclisme, està l’heterosexisme (on la part més visible de l’iceberg seria el que anomenem homofòbia), està el cissexisme (on la part més visible és la transfòbia), està el racisme, entre d’altres.
Cada una d’elles té les seves particularitats, les seves diferències, no crec que siguin comparables, que una sigui més important que l’altra, sinó que cada una funciona de formes diferents, i en cada context s’expressen de formes diferents i se senten de formes diferents. O sigui, que són contextualitzables. A més, moltes estan relacionades entre sí i es reforcen. Fent, d’aquesta forma, que tot el sistema es reforci a sí mateix.
Monosexisme
El monosexime és una estructura de poder. Primer donaré algunes definicions. Anomeno ‘monosexual’ a la persona que se sent atreta per només un gènere. Les monosexualitats més conegudes són l’heterosexualitat i l’homosexualitat. Per una altra part, plurisexual és un terme paraigües que estem utilitzant últimament en l’activisme per a referir-nos a aquelles orientacions o identitats on hi ha una atracció cap a més d’un gènere, com poden ser la bisexualitat, la pansexualitat, la polisexualitat, skoliosexualitat, entre altres. També hi ha persones que no senten identificar-se amb cap d’aquests termes però que no s’identifiquen tampoc amb les monosexualitats i que poden veure’s també afectades pel monosexisme.
El monosexisme és aquella estructura que suposa que les persones per defecte som monosexuals i per tant privilegia a aquestes i oprimeix i discrimina a les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com som les plurisexuals. La bifòbia i la panfòbia serien el que quedaria situat en la part visible de l’iceberg, però el monosexisme és molt més complex que això.
El monosexisme és una estructura molt simbòlica, i que per això costa tant de mostrar o de parlar d’ella. Es sustenta sobretot en la idea de que les persones plurisexuals no existim, i que els dos únics estats reals són les dues monosexualitats (evidentment una més important que l’altra, ja que no es veu igual a l’heterosexualitat que a l’homosexualitat). I, a part de la invisibilitat o no existència, s’han creat també estereotips al voltant nostre. Però no ens enganyem, ja que aquests estereotips són precisament la conseqüència de la nostra no existència. Ja que, com que no existim, les nostres experiències i vivències s’expressen sempre com a combinació de les dues monosexualitats. Per això, per exemple, es diu que som promiscues o hipersexuals, ja que al ser la suma de dos estats, som el doble de sexuals. Es diu que estem confoses i som inestables, perquè se’ns llegeix com a persones que anem canviant entre dos estats. Es diu també de nosaltres que no sabem el que volem, que som traïdores i infecciones. I tot recau en la idea de veure’ns com a combinació de dos estats que haurien d’estar separats (precisament pel fet de ser jeràrquicament oposats). O sigui, el ‘bo’ i el ‘dolent’.
I la violència simbòlica és molt difícil de percebre, però tot i així té les seves conseqüències. En el cas, per exemple, del monosexisme, existeixen uns índexs més elevats d’intents de suïcidi, d’autolesió, depressió, ansietat, pel sentiment de no poder entendre’s o definir-se a través dels paràmetres socials definits. També podem perdre les nostres feines, ja que al veure’ns com a persones inestables no es confia en nosaltres. També perdem relacions sexeafectives o de parella per veure’ns com a traïdores i que no complirem amb els pactes als que arribem. També tenim un risc més alt de patir violència sexual, especialment les dones, al ser més hipersexualitzades; com també passa que pot ser que no es confii en nosaltres quan denunciem una violació. I un llarg etcètera.
