deconstruint els discursos hegemònics i científics de l’orientació sexual: desorientació, fluïdesa, inestabilitat i confusió como a actes revolucionaris (I – estructures de poder i monosexisme)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El mes d’Abril de 2016 es van celebrar les I Jornades Desorientades a Madrid. En aquelles jornades vaig donar una xerrada sobre monosexisme, el seu discurs i de com s’ha construit aquest discurs. L’àudio de la xerrada el teniu aquí en castellà (avís de contingut de l’àudio: llenguatge cissexista i intersexfòbic degut a estar explicant el discurs mèdic entorn a les orientacions). Aquesta és la primera part. La segona la podeu llegir aquí, la tercera aquí, la quarta aquí, la cinquena aquí i la sisena aquí.

El contingut de la xerrada, una mica més arreglat i extès, l’aniré penjant en el blog per parts. Aquesta és la primera part on parlo d’estructures de poder i de monosexisme.

 

Estructures de poder

Hi ha moltes formes d’explicar o definir què és una estructura de poder. Una estructura de poder és una cosa molt difícil d’explicar. Jo intentaré donar una definició/explicació, però se’n podrien donar altres o ampliar-la.

Una estructura de poder és un sistema que estructura a la societat d’una forma directa i indirecta. És una cosa que està en el nostre llenguatge, en la nostra lògica construïda socialment, en la nostra forma d’expressar, veure o pensar, que el que fa és per defecte fer d’algunes coses ‘normes’ (el que anomenem ‘normal’), que acostumen a facilitar-li més la vida a les persones que s’adeqüen a aquestes normes (a les que anomenem persones amb ‘privilegis’), i a complicar-les a qui no s’adequa a elles (a les que anomenem persones ‘oprimides’). A més, el que fan és que moltes més persones passin i s’adeqüin a aquestes normes per falta d’alternatives.

Una estructura de poder es pot comparar amb la imatge d’un iceberg, en la que la punta és la violència visible (violència física o verbal, per exemple), però que sota s’amaga la part més gran i menys visible de l’estructura, on es troben el llenguatge, la lògica, la forma de veure, expressar, o pensar, que reprodueix violència simbòlica i estructural.

I tot i que s’anomeni simbòlica a aquest tipus de violència, no la fa menys violenta, sinó més invisible i menys reconeixible, i que té conseqüències en la vida de les persones oprimides, com per exemple, pot afectar a la salut mental, a les nostres relacions, etc.

Les estructures de poder es viuen, se senten, et travessen, i són difícils d’expressar, ja que l’expressió per defecte és la que segueix la lògica que privilegia en l’estructura.

Estructures de poder existeixen moltes. Alguns exemples són: el sexisme/masclisme, està l’heterosexisme (on la part més visible de l’iceberg seria el que anomenem homofòbia), està el cissexisme (on la part més visible és la transfòbia), està el racisme, entre d’altres.

Cada una d’elles té les seves particularitats, les seves diferències, no crec que siguin comparables, que una sigui més important que l’altra, sinó que cada una funciona de formes diferents, i en cada context s’expressen de formes diferents i se senten de formes diferents. O sigui, que són contextualitzables. A més, moltes estan relacionades entre sí i es reforcen. Fent, d’aquesta forma, que tot el sistema es reforci a sí mateix.

Monosexisme

El monosexime és una estructura de poder. Primer donaré algunes definicions. Anomeno ‘monosexual’ a la persona que se sent atreta per només un gènere. Les monosexualitats més conegudes són l’heterosexualitat i l’homosexualitat. Per una altra part, plurisexual és un terme paraigües que estem utilitzant últimament en l’activisme per a referir-nos a aquelles orientacions o identitats on hi ha una atracció cap a més d’un gènere, com poden ser la bisexualitat, la pansexualitat, la polisexualitat, skoliosexualitat, entre altres. També hi ha persones que no senten identificar-se amb cap d’aquests termes però que no s’identifiquen tampoc amb les monosexualitats i que poden veure’s també afectades pel monosexisme.

El monosexisme és aquella estructura que suposa que les persones per defecte som monosexuals i per tant privilegia a aquestes i oprimeix i discrimina a les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com som les plurisexuals. La bifòbia i la panfòbia serien el que quedaria situat en la part visible de l’iceberg, però el monosexisme és molt més complex que això.

El monosexisme és una estructura molt simbòlica, i que per això costa tant de mostrar o de parlar d’ella. Es sustenta sobretot en la idea de que les persones plurisexuals no existim, i que els dos únics estats reals són les dues monosexualitats (evidentment una més important que l’altra, ja que no es veu igual a l’heterosexualitat que a l’homosexualitat). I, a part de la invisibilitat o no existència, s’han creat també estereotips al voltant nostre. Però no ens enganyem, ja que aquests estereotips són precisament la conseqüència de la nostra no existència. Ja que, com que no existim, les nostres experiències i vivències s’expressen sempre com a combinació de les dues monosexualitats. Per això, per exemple, es diu que som promiscues o hipersexuals, ja que al ser la suma de dos estats, som el doble de sexuals. Es diu que estem confoses i som inestables, perquè se’ns llegeix com a persones que anem canviant entre dos estats. Es diu també de nosaltres que no sabem el que volem, que som traïdores i infecciones. I tot recau en la idea de veure’ns com a combinació de dos estats que haurien d’estar separats (precisament pel fet de ser jeràrquicament oposats). O sigui, el ‘bo’ i el ‘dolent’.

I la violència simbòlica és molt difícil de percebre, però tot i així té les seves conseqüències. En el cas, per exemple, del monosexisme, existeixen uns índexs més elevats d’intents de suïcidi, d’autolesió, depressió, ansietat, pel sentiment de no poder entendre’s o definir-se a través dels paràmetres socials definits. També podem perdre les nostres feines, ja que al veure’ns com a persones inestables no es confia en nosaltres. També perdem relacions sexeafectives o de parella per veure’ns com a traïdores i que no complirem amb els pactes als que arribem. També tenim un risc més alt de patir violència sexual, especialment les dones, al ser més hipersexualitzades; com també passa que pot ser que no es confii en nosaltres quan denunciem una violació. I un llarg etcètera.

Share

després de trencar amb la monogàmia

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) d’una xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 422 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

(**)He afegit al final un aclariment a arrel d’alguns comentaris que es van fer quan es va publicar l’article.

La versió extesa (‘no resumida’) de la xerrada la publicaré més endavant en aquest blog dividida en diferents seccions.

 

 

La manera que tenim de relacionar-nos forma part d’un sistema o estructura de poder molt lligada a l’estructura monògama. La monogàmia no només és un recompte de relacions, és també un sistema: està en el llenguatge, en la lògica construïda socialment, en la forma de pensar. I va més enllà de la normativitat entorn a les relacions de parella, ja que ens diu també com ens hem de relacionar en general amb les persones, és un sistema relacional.

La monogàmia ens aïlla en unitats familiars no permetent generar xarxes solidàries, afectives i sensibles a les estructures que ens travessen. La no-monogàmia té un gran potencial, no només per a trencar el propi sistema relacional, sinó també altres estructures de poder ja que aquestes s’alimenten de l’estructura monògama i també perquè et permet construir relacions que trenquen amb els sistemes de privilegis i opressions. Ara bé, és necessari un punt de vista crític en les propostes que es plantegen, sinó es reprodueix el mateix pensament.

Individualisme, dominació i objectivització

La nostra forma occidental de veure el món es basa en la idea de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per cobrir les nostres necessitats a través de la dominació. Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder que permet a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de comprendre que les està obtenint del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants i els dóna un fals sentiment d’independència.

En els nostres entorns no monògams sovint s’intenta trencar amb la idea de la dependència total a una sola persona (que prové de l’estructura monògama i que genera relacions de poder) dient que les persones som independents i no tenim necessitat de res o ningú. D’aquesta manera s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència amb l’entorn de les persones amb privilegis i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis.

Tractem el nostre entorn com un objecte degut a veure’l com una cosa externa a nosaltres on hi accedim per cobrir les nostres necessitats. Les persones amb les que ens relacionem també formen part d’aquest entorn-objecte, i per tant ens hi apropem tenint en compte les pròpies necessitats i desitjos però no els de les demés. Aquest és un procés d’obectivització. Per resumir-ho una mica, objectivitzar és tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis, o bé no permetent que tinguin espai per a consentir o oposar-se a una cosa, o també que no puguin expressar emocions ni opinions al respecte de coses que les afecten. Aquesta última és bastant comuna en les relacions no monògames jeràrquiques, on sovint persones que es veuen afectades per decisions que es prenen en les relacions primàries no poden opinar, o expressar emocions, o plantejar alternatives, o ni tan sols se les informa. En definitiva, objectivitzar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu.

Compromís i implicació

La monogàmia sol portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís no sol ser un compromís que s’hagi pactat, parlat o que es pugui qüestionar per cap de les parts. A més, sol implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i que a més recaigui sobre una persona generar tot el que necessita l’altre.

Moltes persones davant d’això reaccionen plantejant com a alternativa no haver-se de comprometre i no generar cap expectativa. Això dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que aquestes tenen les seves necessitats més cobertes i no necessiten del compromís per a obtenir res. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, es veurien la majoria de vegades arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment qui rebutja més el compromís són les persones amb més privilegis, i qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no els cobreix les seves necessitats i necessiten el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò al que no hi poden accedir sense privilegis.

No voler implicar-se és una forma de no voler acceptar les coses que obtenim del nostre entorn i no voler acceptar que l’entorn ens afecta i nosaltres l’afectem. La implicació és necessària per a generar relacions no objectivitzades on les persones puguin tenir veu en les coses que les afecten. Les relacions s’han de construir a través de compromisos i implicacions explícites i que no vinguin donats per normes socials estructurals ni que ens impossibilitin generar altres compromisos.

Responsabilitat compartida

La monogàmia et dóna la idea de que una persona és totalment responsable de la teva felicitat o infelicitat. Per trencar amb aquesta idea que genera relacions de poder s’acostuma a dir que cada persona és totalment responsable de les seves emocions, incloses aquelles emocions que es generen a través d’una relació i del que es comparteix. Aquesta és una visió individualista, i no molt diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen tota a una sola persona. En aquest paradigma la relació s’esborra completament.

La responsabilitat en una relació hauria de ser responsabilitat compartida: hauria de ser de les persones que generen l’espai i la relació, no de forma separada (cada una la seva), no de forma vertical (tota la responsabilitat és només d’una persona), sinó com a combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que quan tenim una relació amb una persona sobre la qual hi tenim un privilegi, vulguem o no ens beneficiem d’aquest privilegi i per tant, tenim una responsabilitat sobre la violència estructural que puguem generar en aquella relació. La responsabilitat compartida ens permet, a més, reconèixer explícitament totes aquelles coses que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint.

Cures

Ser conscients de que cobrim les nostres necessitats a través del nostre entorn i, per tant, a través de les nostres relacions, ens permet tractar el tema de les cures des d’un punt de vista crític. Les tasques de cures sempre han recaigut en les dones. Tot i així, les tasques de cures de les quals parlem en el context del feminisme es limiten només a la diferència de gènere. Hi ha moltes necessitats que tenim que no recauen en les tasques que s’han definit com a cures (tasques de la llar, cuinar, o cuidar quan l’altra està malalta), així com necessitem ser conscients de les diferències que van més enllà de les de gènere, ja que hi ha moltes més estructures o tipus de relacions (no totes les relacions les treballem en un context heterosexual, binari, romàntic i sexual).

Cuidar implica entendre què necessita l’altra, no per sentir-nos obligades a cobrir-li les necessitats, sinó per tenir-les en compte i ser sensibles a elles. Tampoc hem d’obligar a que l’altra hagi d’entendre quines són les seves necessitats, sinó deixar-li espai per a que ho pugui expressar quan vulgui i se n’adoni de quines són. I, sobretot, no s’ha d’obligar a tenir necessitats que no es tenen. Degut a que les cures són un tema recorrent en els nostres espais a vegades caiem en l’error de realitzar tasques cap a altres que no necessiten per sentir que l’estem cuidant, i sovint utilitzem aquestes tasques innecessàries com a excusa per no haver d’escoltar les verdaderes necessitats de l’altra o no reconèixer una necessitat quan l’expressa. Vivim en el que jo anomeno la ‘cultura del tupper’: preparar tuppers a les companyes sense parar-nos a reflexionar què volem dir amb ‘cuidar’, i mentre no deixem a les demés expressar-se quan alguna cosa les afecta. Això és un acte d’objectivització.

(**) Afegeixo un aclariment a arrel d’alguns comentaris al seu respecte dient que el que vaig publicar és aplicable també a relacions monògames. No crec que el tema de les cures es pugui realment aplicar en relacions monògames ni relacions no monògames jeràrquiques, ja que la monogàmia implica jerarquia, i en cap jerarquia les cures són reproduibles, només sucedanis de cures, que no són cures. Estic parlant de totes aquelles persones que no formen part de la relació principal. El meu discurs vol enfatitzar el fet de que estem tractant a totes les demés molt malament i de forma molt objectivitzada, tan en responsabilitats, com en compromisos, com en cures. Per això ni la monogàmia ni la no-monogàmia jeràrquica ens salvaran mai de tots els sistemes d’opressió, només els seguiran reproduint, a més a través dels seus propis barems.

Share