per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Aquest text és el primer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El segon el podeu trobar aquí, el tercer aquí, el quart aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.
avis de contingut: monosexisme, capacitisme, neurocapacitisme, estigma del dubte i la indecisió
Les persones plurisexuals (les que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com ara les bisexuals, pansexuals, o les polisexuals) som travessades constantment pels estereotips que s’associen amb nosaltres: com per exemple, es diu que som promiscues, que som infeccioses i transmissores d’ITS, que no existim o que som traïdores i infidels. Un d’aquests estereotips és que som persones que no sabem el que volem i que sempre dubtem: que som indecises. Aquest estereotip (igual que tots els altres) sovint el neguem dient que les persones plurisexuals sabem el que volem i no dubtem, caient en la trampa de la negació de la possibilitat de poder dubtar i de no haver de saber sempre el que es vol per a fer-nos socialment més “acceptables”, “capacitades” i normativitzar-nos. El problema és que negant aquesta possibilitat el que fem és seguir reproduint la idea de que hi ha alguna cosa negativa en dubtar o en no saber el que es vol, com també voler tancar la porta a que hi hagi persones plurisexuals que siguin indecises. I és que socialment el dubte i la indecisió estan estigmatitzats.
No tenir clars els teus desitjos o necessitats es veu normalment com una falta de consideració cap a qui s’està relacionant amb tu. No saber-te decidir també, inclús no tenir la capacitat de fer-ho al moment. En aquesta societat no només hem d’oferir sempre respostes, sinó que a més aquestes han de ser immediates, com si totes haguéssim de portar tot sempre perfectament reflexionat de casa o tenir una capacitat de decisió i reacció momentània. De fet, aquesta és una d’aquelles capacitats socialment reconegudes com a necessàries i que es donen per suposades per totes: saber decidir i, a poder ser, de forma més o menys immediata. Tenir espai per pensar en el que t’estan preguntant, deixar aparcada una decisió o bé tenir en compte necessitats com “no poder pensar ni decidir” alguna cosa en un moment donat, o simplement no acabar mai sabent què vols realment en algun assumpte en concret, són vistos com signes de debilitat mental o emocional, de no “auto-coneixença” o fins i tot de mala intenció. Tant és així, que es creuen elements imprescindibles per a poder tenir el que normalment s’anomena com “relacions sanes”.
Socialment es camufla aquesta obsessió per la ràpida i fàcil elecció com un tipus de llibertat: la llibertat d’elecció. No obstant, aquesta pressió no és sinó un atemptat contra la pròpia llibertat. El que es vol sota tota aquesta pressió molt sovint és que et situïs ràpidament sobre un punt per a poder-te sentenciar el més ràpid possible: socialment es necessita sempre col·locar-te en alguna “caixa” per a poder-te, no només identificar, sinó a més aplicar-te tots els càstigs o premis necessaris segons quina sigui aquesta “caixa” (la teva elecció). Finalment, un cop se t’ha sentenciat i col·locat aquesta posició serà inamovible. És realment aquesta una vertadera llibertat d’elecció?
En quant a les orientacions sexuals hi ha una imposició social molt gran per a que haguem d’escollir una orientació monosexual (heterosexual o homosexual). L’elecció de la nostra orientació sexual monosexual ha de ser una elecció forçada, que fem en un moment donat al començar la nostra vida adulta per després tancar la possibilitat de poder tornar a escollir; un cop has escollit passes a ser “respectable” (si ets heterosexual) o “despreciable” (si ets homosexual). No s’escull realment en un context pro-elecció, sinó tot el contrari. Després de l’”elecció” (a més amb unes condicions que té unes conseqüències segons l’elecció) no es pot canviar ni esdevenir: és una elecció estàtica. A través d’aquesta imposició falsament “lliure” se’ns insensibilitza sobre quines són les preferències de les persones amb les que ens relacionem.
Com que les persones plurisexuals suposadament no fem aquesta “elecció” forçada som “acusades” de no saber escollir i de no saber el que volem. No obstant, el que s’amaga darrera d’aquesta “acusació” és precisament la veritable falta de llibertat que tenim cap a l’elecció o la possible no-elecció. Que ens diguin que no sabem escollir i que no sabem el que volem en realitat és dir-nos que no hem passat pel procés cultural d’haver-nos de posicionar de forma forçada en un dels dos únics costats permesos per a poder-nos sentenciar després. Davant d’opcions que no encaixen amb el que nosaltres puguem estar sentint (o que simplement no les sentim), no saber ni voler escollir és un acte revolucionari.
