plurisexualitats i estereotips III: el canvi, les fases i les no estabilitats com a forma de construir un món més sensible

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]

 

Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat

 

El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.

Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.

El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.

El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.

Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).

És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.

Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.

El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).

Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).

Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.

Share

bifòbia i activisme: una lluita contra la LGBTfòbia parcial

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: menció d’heterosexisme, al·losexisme, intersexantagonisme i cissexisme; relat sobre monosexisme en els activismes LGBTI+ i queer, utilització del sufix -fòbia per a parlar de violència estructural

el motiu pel qual s’ha utilitzat el sufix -fòbia per parlar de violències estructurals en aquest cas ha sigut pràctic, ja que originalment aquest article l’havia escrit per un mitjà més generalista on contextualment necessitava utilitzar aquest sufix 

 

‘LGBTIfòbia’ és una expressió que s’està utilitzant des de molts col·lectius de persones LGBTI+ (lesbianes, gais, bisexuals, trans, interesexuals, entre d’altres) per a referir-nos a les violències que rebem pel fet de pertànyer a algun o alguns d’aquests grups (lesbofòbia, homofòbia, bifòbia, transfòbia, intersexfòbia, per exemple). Tot i que la LGBTIfòbia és més violenta fora dels entorns LGBTI+, aquestes violències no només es viuen fora d’aquests col·lectius, també les vivim constantment en els nostres entorns.

Utilitzar una abreviació com aquesta (LGTBIfòbia) des del meu punt de vista és problemàtic: primer perquè sempre ens estarem deixant lletres (i per tant violències), com per exemple la A d’asexualitat (i per tant l’asexfòbia) o altres plurisexualitats que no són la bisexualitat (com la pansexualitat, la polisexualitat, entre d’altres); i, per un altre costat, tot i que la seva intenció inicialment és la de mostrar més violències més enllà de l’homofòbia, posa a totes les violències que patim les persones del col·lectiu en un marc de semblança i igualtat que amaga que cada una de les discriminacions per cada lletra és diferent, funciona de formes totalment diferents i és travessada de forma diferent a cada una. El que s’obvia amb tot això és que algunes estem discriminades degut a pertànyer a alguna d’aquestes lletres mentre a la vegada tenim privilegis en relació amb les violències que viuen altres lletres i per tant podem exercir violència cap a elles. Aquestes violències poden ser exercides per persones de dins del propi col·lectiu: persones cisgènere (plurisexuals, gais o lesbianes) poden reproduir transfòbia, homes gais i plurisexuals exercint masclisme (i per tant lesbofòbia) sobre dones lesbianes i plurisexuals, persones no intersexuals apropiant-se del discurs contra la intersexfòbia, etc.

Un d’aquests múltiples exemples és la bifòbia que és exercida i reproduïda per les persones monosexuals del col·lectiu (aquelles que se sentin atretes cap a un sol gènere). Parlar, a més, de ‘només’ bifòbia, amaga que existeixen més orientacions plurisexuals a part de la bisexualitat on existeix una atracció cap a més d’un gènere (com les pansexuals o les polisexuals). Més que de bifòbia, a mi m’agrada parlar de monosexisme, l’estructura que oprimeix i discrimina a aquelles que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, que engloba altres orientacions plurisexuals, o aquelles que no es defineixin amb cap etiqueta, i també inclou violències més simbòliques que la ‘bifòbia’ no recull.

La majoria de les vegades el monosexisme és invisibilitizat i menyspreat en les lluites LGBTI+. Aquest menyspreu no només es dóna en activismes LGBTI+ més normatius, institucionals o assimilacionistes, sinó també ocorre en els grups o col·lectius més radicals, queer o (suposadament) més crítics. No és coincidència, ja que la negació de la seva pròpia existència és la base del monosexisme: la negació de l’existència de la possibilitat de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere és una característica del monosexisme i s’acaba reproduint també en una negació de les nostres violències que patim. En el marc del monosexisme les plurisexualitats no són reconegudes com a existents: socialment se’ns veu (quan se’ns vol veure) com a meitat heterosexuals i meitat homosexuals, i per tant com a persones que patim un 50% d’homofòbia i un 50% de privilegi heterosexual. D’aquesta forma es nega l’existència d’una discriminació diferenciada i que té un funcionament i mecanisme diferent (per exemple, la no existència o l’assignació d’estereotips com que som inestables, no sabem el que volem, som promíscues o que som infeccioses).

El que sí que estem veient en els últims anys és un petit (suposat) reconeixement de l’existència de la bifòbia en l’activisme LGBTI+ més institucional, normatiu i assimilacionista. Aquest reconeixement és, però, una trampa, ja que es basa sobretot en un intent d’assimilar-nos que  utilitza o bé un tipus de bifòbia com ‘meitat homofòbia’ o bé s’accepta com un conjunt d’estereotips que simplement s’han de negar: una lluita que parteix més d’un rentat de cara de la bisexualitat que no pas d’una crítica real al monosexisme i dels seus mecanismes. En aquest tipus d’activisme s’hi inclou també l’activisme normatiu específicament bisexual. Basar l’activisme únicament en la negació rotunda dels estereotips que se’ns assigna el que fa és generar dins del col·lectiu un rebuig i discriminació cap a aquelles que compleixen amb els estereotips (plurisexuals promíscues, confoses, indecises o que estan en fases o flueixen).

Aquest tipus d’activisme, a més, sol imposar una sola possible identitat, la bisexual, negant la possibilitat d’altres identitats plurisexuals, l’opció de no etiquetar-se, o la possibilitat de veure la pròpia sexualitat com canviant o fluida. Aquesta obligatorietat a l’estaticitat, a no poder reproduir estereotips o bé a només poder-se representar amb una identitat, és monosexisme: el monosexisme no només ens assigna estereotips, sinó que atorga a aquests una càrrega negativa, i a més imposa que la sexualitat no pot canviar o ser més diversa.

Existeix, però, un activisme contra el monosexisme amb una perspectiva crítica, no assimilacionista i transversal, que procura no excloure a persones que estan discriminades per altres tipus de violències. Aquest activisme, per tant, també inclou moltes altres identitats que no són la bisexual i que també són travessades pel monosexisme, o aquelles que no s’etiqueten i que també els afecta el monosexisme. Aquest activisme no ataca els ‘mites’ (ja que les persones promiscues, o les inestables, o les confoses, no som mites), sinó que es reapropia dels estereotips no estigmatitzant-los, assenyalant d’on provenen i a la vegada abraçant l’existència de les persones que els reprodueixen. Aquest és un activisme que hauria de tenir encaix dins de la resta d’activismes crítics, tot i que moltes vegades aquells activismes crítics LGBTI+ (queer) s’obsessionin en negar-nos una i una altra vegada.

 

 

Si vols ajudar a mantenir aquest espai, pots fer donatius aquí

Si vols saber més sobre el motiu dels donatius, clica aquí.

Share

més enllà de la bretxa salarial: la precarietat econòmica i les estructures de poder

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 6 d’Abril.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

Moltes de les conseqüències sofertes per les persones oprimides degut a les estructures de poder no són agressions físiques o verbals directes i són molt difícils de quantificar: per exemple, com afecten les estructures de poder a la salut mental, a la salut física, a ser més sensible a patir agressions sexuals degut a l’objectificació, o bé les conseqüències econòmiques d’aquestes estructures. Això és degut a que molta part de la violència de les estructures de poder és simbòlica i no és directa: es genera un marc on el llenguatge, els estereotips, els esborrats de certes identitats, entre d’altres mecanismes, propicien l’explotació, la marginalitat, o l’alienació. Un dels molts exemples és la comptabilització de la pobresa i dels ingressos econòmics: fent estadístiques comparant el que cobren les persones amb privilegis i les oprimides de cada una de les estructures de poder gairebé sempre el que s’observa és que les persones oprimides tenen més tendència i probabilitat a patir de pobresa, més precarietat econòmica o tenir uns ingressos econòmics inferiors, i això no sempre és degut a que existeixi una norma explícita que digui que les persones oprimides no poden cobrar tant com les persones amb privilegis ja que moltes vegades les causes són més indirectes.

La majoria de les vegades que es parla d’aquesta diferència econòmica entre persones amb privilegis i persones oprimides se sol fer per explicar i mostrar la bretxa salarial entre homes i dones. En el cas específic de la jerarquia home/dona aquesta diferència és per com històricament les dones hem sigut (i som) considerades inferiors als homes (éssers menys vàlids per a  les feines productives) i no se’ns ha tingut ‘permès’ cobrar el mateix per fer la mateixa feina, a part de no tenir accés a certs tipus de feines (o en molts moments a cap feina) o als llocs de més poder (pel mateix motiu).

A vegades, però, la diferència d’ingressos pot ser deguda a altres causes  (també estructurals). Les estructures de poder afecten, per exemple, la nostra salut mental, ja que hem d’estar cada dia movent-nos en un marc on el llenguatge no ens representa, on se’ns aliena, margina, explota, o bé també se’ns esborra o estereotipa. Estem parlant d’haver-nos d’afrontar cada dia amb les limitacions de moltes estructures (a part del masclisme ja esmentat) com el capacitisme, l’heterosexisme, el racisme, el cissexisme, la gordofòbia, entre moltes altres. La baixa salut mental ens incapacita moltes vegades per treballar, i facilita el fet de que se’ns vegi socialment com persones amb qui es pot confiar menys per a contractar-nos o per oferir-nos els mateixos tipus de feines i contractes que a les persones amb més privilegis. O, per un altre costat, els estereotips també ens poden col·locar en una posició que dificulta moltes vegades l’accés a certs llocs de feina: per exemple, quan per ser bisexual se’t considera una persona inestable i traïdora (dos estereotips lligats a la bisexualitat), i per tant pot ser un motiu per a perdre un lloc de feina o per a que es confiï menys en tu que en les teves companyes de feina.

Jo vaig veure-ho en el meu cas durant els meus dos últims anys de doctorat. Durant quasi tot el doctorat (que va durar uns 7 anys) vaig patir una relació de maltractament per part d’una persona amb la que compartia feina/doctorat; un maltractament que va ser beneficiat pel fet de jo no ser home i ser, a més, neurodivergent. La relació de maltractament, un entorn laboral angoixant i la violència que em trobava també en aquell entorn pel fet de no ser heterosexual, ni monògama, ni neurotípica va minvar dia rere dia la meva energia, la meva salut mental, portant-me al meu límit emocional. No podia treballar i dia rere dia la meva productivitat no era suficient com per a que se’m considerés una persona mínimament resolutiva. Finalment els meus caps van acabar confiant molt menys amb mi que amb la resta: això va fer que acabés tenint un contracte molt més precari (per sota del mínim, cobrant la meitat que la resta de companyes) i sota unes condicions d’estrès més gran que les de les meves companyes.

Una vegada una persona, després de compartir amb ella un llistat sobre els privilegis monosexuals, em va començar a dir (de forma bastant violenta, per cert) que hi havia un privilegi que era mentida, que què tenia a veure el monosexisme amb els ingressos d’una persona. Precisament el privilegi al que feia referència era ‘és menys probable que sofreixi de pobresa’; la ironia va ser que qui m’ho va dir era qui portava 5 anys maltractant-me, i m’ho va dir justament quan portava més de mig any cobrant una misèria al mes, menys de la meitat del que ell cobrava en el mateix departament i fent el mateix doctorat.

Share

plurisexualitats i estereotips II: la infecció i el perill com a formes d’embrutar i contaminar les estructures imposades

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, monogàmia/pensament monògam, infeccions, heterosexisme

Aquesta és la segona part de ‘plurisexualitats i estereotips’. La primera la podeu llegir aquí i la tercera aquí.

 

A les persones plurisexuals (aquelles orientacions on ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com les polisexuals, pansexuals o bisexuals, entre d’altres) socialment se’ns veu com portadores i fons d’ITS (infeccions de transmissió sexual). Però aquest estereotip d’infecció va molt més enllà: és la metàfora del perill que podem arribar a representar a les estructures de poder, especialment a l’heterosexisme i a la monogàmia. Les persones plurisexuals som aquelles que podem embrutar i contaminar la barrera que s’ha construït entre dos mons que han estat creats per a que estiguin separats infectant-los entre ells (el bo de l’heterosexual i el dolent de l’homosexual) i aquelles que posem en qüestió algunes de les idees amb les que es sustenta la insensibilitat relacional de la cultura monògama. Les persones plurisexuals en aquest marc simbòlic som considerades (i som) infeccioses i perilloses.

Una part del perill que representem és la possibilitat de contaminar i desdibuixar el privilegi heterosexual. Imaginem-nos una persona que en un moment donat té o està tenint una pràctica sexual, afectiva i/o romàntica que es llegeix socialment com a heterosexual (degut a que és una pràctica amb una persona d’un gènere diferent al seu): si acceptes l’existència d’opcions, orientacions o identitats on existeix una atracció cap a més d’un gènere, no pots demostrar de cap manera que aquella persona pel simple fet de tenir aquelles pràctiques és heterosexual, ja que podria ser bisexual, pansexual, o polisexual, o bé inclús també asexual/arromàntica (ja que també cap la possibilitat de que no existeixi atracció tot i les pràctiques que puguem tenir). De fet, és impossible davant d’aquesta possibilitat demostrar que l’heterosexualitat existeix en sí mateixa: això posa en perill la situació de privilegi i ‘norma’ de l’heterosexualitat. Per aquest motiu un dels funcionaments del monosexisme (estructura que oprimeix a les persones plurisexuals o no monosexuals) és negar la possibilitat de que existeixin persones que es puguin sentir atretes cap a més d’un gènere, mentre per l’altra banda ens defineix com a perilloses, infecciones i ‘contaminants’: precisament el que contaminem és la barrera hetero/homosexual, el que infectem són dos mons que no poden tocar-se, i el que posem en perill és el privilegi que tot això li dóna a l’heterosexualitat.

Per un altre costat, la monogàmia (com a estructura de poder) es sustenta a través de la idea de que el gènere de la persona amb la que mantens una relació romàntica i sexual és el que et completa i per tant una de les coses que necessites buscar (de fet, els dos gèneres binaris ‘acceptats’ i imposats s’han construït a través de rols que es consideren totalment diferents i ‘complementaris’). Aquesta idea es va construir juntament amb l’heterosexualitat per a fer de les dones una propietat dels homes, però s’ha reproduït després també en l’homosexualitat amb teories molt diverses on la idea de la recerca de la completesa pot estar també en el mateix gènere. Si seguim aquesta suposició construïda i que no se’t mostra de forma directa (has de capbussar-te en el pensament monògam, monosexista i patriarcal per adonar-te’n), les persones plurisexuals, al sentir-nos atretes cap a més d’un gènere, necessitaríem més d’una persona per completar-nos i trencaríem amb la mateixa necessitat de mantenir la monogàmia com a estructura social. Per tant, les persones plurisexuals representem també un perill pel pensament monògam i aquest és un dels molts motius pels quals sempre se’ns estereotipa com a no monògames i promíscues, representant un perill social que ha d’esborrar-se i eliminar-se.

Sí, les persones plurisexuals som infecciones, contaminem, embrutem i som perilloses. Infectem dos mons que han sigut construïts per a que no es toquin: l’heterosexual (el bo) i l’homosexual (el dolent). Dos mons que no es poden tocar perquè si es toquessin el privilegi de l’heterosexualitat quedaria qüestionat. Contaminem i embrutem perquè representem una amenaça cap a les jerarquies d’orientació i per tant a les de gènere, incloent les múltiples identitats. Som perilloses perquè la nostra existència posa en dubte les bases en les que es sustenta el pensament monògam que acaba imposant unes relacions basades en la propietat i en el consum.

Share

plurisexualitats i estereotips I: no saber ni voler escollir és un acte revolucionari

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Aquest text és el primer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El segon el podeu trobar aquí i el tercer aquí.

avis de contingut: monosexisme, capacitisme, neurocapacitisme, estigma del dubte i la indecisió

 

Les persones plurisexuals (les que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, com ara les bisexuals, pansexuals, o les polisexuals) som travessades constantment pels estereotips que s’associen amb nosaltres: com per exemple, es diu que som promiscues, que som infeccioses i transmissores d’ITS, que no existim o que som traïdores i infidels. Un d’aquests estereotips és que som persones que no sabem el que volem i que sempre dubtem: que som indecises. Aquest estereotip (igual que tots els altres) sovint el neguem dient que les persones plurisexuals sabem el que volem i no dubtem, caient en la trampa de la negació de la possibilitat de poder dubtar i de no haver de saber sempre el que es vol per a fer-nos socialment més “acceptables”, “capacitades” i normativitzar-nos. El problema és que negant aquesta possibilitat el que fem és seguir reproduint la idea de que hi ha alguna cosa negativa en dubtar o en no saber el que es vol, com també voler tancar la porta a que hi hagi persones plurisexuals que siguin indecises. I és que socialment el dubte i la indecisió estan estigmatitzats.

No tenir clars els teus desitjos o necessitats es veu normalment com una falta de consideració cap a qui s’està relacionant amb tu. No saber-te decidir també, inclús no tenir la capacitat de fer-ho al moment. En aquesta societat no només hem d’oferir sempre respostes, sinó que a més aquestes han de ser immediates, com si totes haguéssim de portar tot sempre perfectament reflexionat de casa o tenir una capacitat de decisió i reacció momentània. De fet, aquesta és una d’aquelles capacitats socialment reconegudes com a necessàries i que es donen per suposades per totes: saber decidir i, a poder ser, de forma més o menys immediata. Tenir espai per pensar en el que t’estan preguntant, deixar aparcada una decisió o bé tenir en compte necessitats com “no poder pensar ni decidir” alguna cosa en un moment donat, o simplement no acabar mai sabent què vols realment en algun assumpte en concret, són vistos com signes de debilitat mental o emocional, de no “auto-coneixença” o fins i tot de mala intenció. Tant és així, que es creuen elements imprescindibles per a poder tenir el que normalment s’anomena com “relacions sanes”.

Socialment es camufla aquesta obsessió per la ràpida i fàcil elecció com un tipus de llibertat: la llibertat d’elecció. No obstant, aquesta pressió no és sinó un atemptat contra la pròpia llibertat. El que es vol sota tota aquesta pressió molt sovint és que et situïs ràpidament sobre un punt per a poder-te sentenciar el més ràpid possible: socialment es necessita sempre col·locar-te en alguna “caixa” per a poder-te, no només identificar, sinó a més aplicar-te tots els càstigs o premis necessaris segons quina sigui aquesta “caixa” (la teva elecció). Finalment, un cop se t’ha sentenciat i col·locat aquesta posició serà inamovible. És realment aquesta una vertadera llibertat d’elecció?

En quant a les orientacions sexuals hi ha una imposició social molt gran per a que haguem d’escollir una orientació monosexual (heterosexual o homosexual). L’elecció de la nostra orientació sexual monosexual ha de ser una elecció forçada, que fem en un moment donat al començar la nostra vida adulta per després tancar la possibilitat de poder tornar a escollir; un cop has escollit passes a ser “respectable” (si ets heterosexual) o “despreciable” (si ets homosexual). No s’escull realment en un context pro-elecció, sinó tot el contrari. Després de l’”elecció” (a més amb unes condicions que té unes conseqüències segons l’elecció) no es pot canviar ni esdevenir: és una elecció estàtica. A través d’aquesta imposició falsament “lliure” se’ns insensibilitza sobre quines són les preferències de les persones amb les que ens relacionem.

Com que les persones plurisexuals suposadament no fem aquesta “elecció” forçada som “acusades” de no saber escollir i de no saber el que volem. No obstant, el que s’amaga darrera d’aquesta “acusació” és precisament la veritable falta de llibertat que tenim cap a l’elecció o la possible no-elecció.  Que ens diguin que no sabem escollir i que no sabem el que volem en realitat és dir-nos que no hem passat pel procés cultural d’haver-nos de posicionar de forma forçada en un dels dos únics costats permesos per a poder-nos sentenciar després. Davant d’opcions que no encaixen amb el que nosaltres puguem estar sentint (o que simplement no les sentim), no saber ni voler escollir és un acte revolucionari.

Share

monosexisme i monogàmia (intervenció en la taula rodona de les primeres jornades d’amors plurals)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El dia 14  de desembre de 2015 vaig participar en una taula rodona en les primeres jornades d’Amors Plurals. Aquesta és la meva intervenció (l’original la podeu trobar aquí), i anteriorment també la vaig penjar en castellà aquí.

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc kuirfeminista i sóc activista bisexual. Sóc membre del col·lectiu Enrenou, on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Abans de començar la meva intervenció m’agradaria explicar què vol dir ‘plurisexual’ i perquè faig servir aquest terme. Plurisexual és un terme paraigües que estem fent servir moltes activistes per a referir-nos a totes aquelles identitats o orientacions on hi ha una atracció afectiva i/o sexual cap a més d’un gènere. La plurisexualitat més coneguda és la bisexualitat, però n’hi ha d’altres com són la polisexualitat, la pansexualitat, etc (no entraré a definir-les totes o a explicar les seves diferències, però si en el debat o després algú en té curiositat jo i altres persones d’Enrenou que són a aquí podem explicar-ho). Sé que per a mi i per a moltes seria molt més fàcil que utilitzés la paraula bisexual perquè és la que la majoria coneix, però si faig això invisibilitzo a una bona i gran part de la meva comunitat, i intentant ser sensible a no fer-ho procuraré utilitzar plurisexual. Tot i així jo m’identifico majoritàriament com a bisexual (a vegades com a polisexual) i per tant quan em refereixi a mi segurament utilitzaré bisexual.

Un altre terme contraposat és el de ‘monosexual’. Monosexuals són les orientacions on hi ha una atracció cap a només un gènere. Monosexualitats són, per exemple, l’heterosexualitat i l’homosexualitat. I, finalment, també faré servir el terme ‘monosexisme’ per a referir-me al sistema o estructura de poder a través de la qual es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals o no monosexuals.

Vull fer èmfasi a més que quan parlo de gèneres no només m’estic referint als gèneres binaris, home i dona, sinó també a tots aquells gèneres que no cauen dintre dels binaris. A més, també s’ha de tenir en compte que hi ha persones que no s’identifiquen amb cap gènere, com són les persones agèneres.

He estat pensant una mica com fer aquesta intervenció i què portar en aquesta taula, i la veritat és que hi ha tantes coses que considero importants o que desperten en mi molta inquietud que em va costar decidir per on començar, ja que per a mi la plurisexualitat i la no monogàmia tenen moltes coses en comú. Al final vaig trobar que hi havia dos temes que trobava molt importants i molt interessants i em vaig quedar només amb un d’ells per qüestions de temps i perquè pogués desenvolupar-lo mínimament. El tema que vaig finalment descartar és el de la intersecció, de com vivim les persones plurisexuals la no monogàmia o com vivim les persones no monògames la plurisexualitat. Tot i que és un tema molt important el vaig descartar, però segur que dóna per a noves intervencions o per escriure’n articles. Finalment el tema que vaig decidir tractar és com es relaciona el monosexisme amb la monogàmia, o sigui com les discriminacions i opressions que rebem les persones plurisexuals estan relacionades amb el sistema de monogàmia imposada. El que aniré fent és anar desglossant el monosexisme i a la vegada l’aniré comparant amb la monogàmia.

La plurisexualitat és normalment discriminada de dues formes: a través de la invisibilitat i dels estereotips. La invisibilitat és l’esborrat constant de la nostra existència i de les nostres vivències, emocions i experiències. Així com l’heterosexualitat és l’orientació considerada bona i per defecte, ‘normal’ i sana, i l’homosexualitat és l’orientació considerada una malaltia, discriminable i menyspreable, la bisexualitat o altres plurisexualitats per altra banda és considerada inexistent. Les persones plurisexuals no existim i no estem representades en el vocabulari i la forma d’expressar-nos diàries. Posaré l’exemple així simple que gairebé sempre poso, de quan ens referim a les relacions. Quan parlem de relacions, parlem de relacions heterosexuals o homosexuals segons els gèneres de les persones que formen part de la relació; el sexe també l’anomenem hetero o lèsbic o gai, obviant l’orientació de les persones que hi participen. Si per exemple jo vaig pel carrer de la mà d’una noia diran que la meva relació és lèsbica i automàticament se’m llegirà com a lesbiana, invisibilitzant la possibilitat de que jo sigui bisexual, que és realment com m’identifico. És més, si jo tinc altres relacions amb persones d’altres gèneres en aquell moment no es tindrà en compte, ja que la lectura sempre és monògama.

A més també és bastant comú que quan una persona plurisexual canvia d’una relació amb una persona d’un gènere a una relació amb una persona d’un altre gènere s’acostumi a dir que ha canviat la seva orientació (oh, abans era hetero i ara està amb una noia i és lesbiana!), suposant evidentment que deixo de sentir-me atreta per altres persones o que podria si vulgués tenir altres relacions. Per tant, les nostres relacions es llegeixen a través d’una mirada monosexual (o sigui, heterosexual o homosexual) i a la vegada també monògama. Dues visions que s’alimenten entre sí. Aquí, potser, ja es comença a veure una mica la relació que té el amb la monogàmia, no creieu? Però bé, no tot s’arregla tan fàcilment com trencant amb la monogàmia, perquè si jo ara decidís anar pel carrer de la mà de dues persones de gèneres diferents (així, per veure si s’enteren) segurament no diran ‘oh, mira quina bisexual més cuki’, no. Aleshores el més probable és que em diguin que estic confosa o que encara no he sabut escollir un dels dos gèneres… O entre una de les dues persones? O sigui, que tant les persones plurisexuals com les no monògames bàsicament estem confoses o no sabem escollir. Bàsicament algun dia quan creixem totes haurem d’escollir un sòl gènere i deixar de ser plurisexuals i haurem d’escollir una persona i deixar de ser no monògames i quedar-nos allà per a tota la vida, no sigui que ens descontrolem. Sembla com si les plurisexualitats i la no monogàmia es consideressin estats d’immaduresa relacional.

Això de la confusió i la immaduresa ens connecta amb els estereotips que envolten a la bisexualitat. Com he comentat, a part de la invisibilitat, una altra forma amb la que es discrimina a persones plurisexuals és a través dels estereotips. A les persones bisexuals comunament, quan no se’ns esborra del mapa, se’ns associa amb un conjunt d’estereotips, que són connotacions socialment considerades com negatives: com he comentat, la confusió, però també hi ha d’altres com la inestabilitat, el no saber escollir, no saber el que es vol, la promiscuïtat… però aquests estereotips són una trampa, perquè són connotacions considerades negatives només degut a viure en una societat capitalista i patriarcal. Normalment el problema que ens trobem és que degut a la pressió social i a l’estigma relacionat amb tots aquests estereotips, ja que està mal vist estar confosa, ser inestable o ser promiscua, moltes persones bisexuals es senten amb la necessitat de negar-los dient que les persones plurisexuals no som així, anomentant-los ‘mites’, i dient que les persones bisexuals no som promiscues, no som inestables, no estem confoses, que sabem el que volem, i que evidentment som monògames… discriminant així una part de la nostra comunitat, i exercint violència cap a persones que reprodueixen aquests estereotips i que ja estan prou discriminades pel fet de ser així, invisibilitzant-les dintre de la nostra pròpia comunitat.

Però si ho mirem amb atenció, ja no només l’estereotip de la promiscuïtat, que és bastant obvi d’entendre que té una base patriarcal i sexòfoba en fer-nos creure que en la promiscuïtat hi ha alguna cosa de dolenta, sinó que a més, estar confosa o no saber què vols o no saber escollir, quan vius en una societat que t’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tens perquè escollir és fins i tot un acte revolucionari. Què vol dir ‘saber escollir’? Escollir entre ser hetero o homo? Escollir entre dues relacions que t’agraden? Escollir entre què? Estabilitat? Què vol dir ‘ser estable’? Reproduir el tipus d’estabilitat concreta per a la producció en una societat capitalista, per a la reproducció, per aïllar-me en una unitat familiar? Una estabilitat que m’obliga a ser la mateixa persona des del dia que neixo fins el que mori? A més acceptant ser el que m’han dit que haig de ser el dia que vaig néixer? Vist així, prefereixo estar confosa, ser inestable i no saber el què vull. I si a més l’única opció que em dóna aquest sistema és aïllar-me en una unitat familiar, lluny de les xarxes i les comunitats, prefereixo ser considerada promiscua. Amb tot això no vull dir que les persones plurisexuals siguem innerentment promiscues (de fet dintre de la comunitat plurisexual hi ha persones asexuals o hiposexuals), o inestables o confoses, sinó que l’activisme bisexual que invisibilitza totes aquestes possibilitats en el fons està obligant a una part de la comunitat a adequar-se a unes normes que reprodueixen un munt de discriminacions i opressions i inclús reprodueix bifòbia (ja que marca una línia entre quines són les bones bisexuals, aquelles que són monògames i que decideixen seguir el camí ‘marcat’ per la norma, i quines les males bisexuals), i evidentment monogàmia obligatòria.

No us recorden, a més, tots aquests estereotips als estereotips amb els que s’associa a les persones poliamoroses, o no monògames en general? Jo hi veig realment una relació bastant directa. Promiscues, no saben escollir entre les relacions que tenen, no saben el que volen, estan confoses i per això van ‘provant’… A les persones plurisexuals i a les no monògames se’ns associa amb l’’excés’ i el vici. Dintre del sistema monògam en el que vivim no tenir cap relació és considerat un desastre (hauria de sentir-me trista tot el dia i plorant), tenir-ne una és la perfecció (l’ideal romàntic de la mitja taronja), i tenir-ne més…. para, tenir-ne més és passar-se, on vas? Amb el gènere és el mateix, que no t’atraigui cap gènere és un desastre (mireu les persones asexuals que són considerades persones malaltes o que tenen algun error), que t’atragui un és la perfecció (l’ideal de la mitja taronja però amb els gèneres), i que t’agradi més d’un… stop, no et passis.

Tot això que acabo de comentar és una part de com s’expressa la bifòbia, o sigui les discriminacions i violències simbòliques a les que ens afrontem les persones bisexuals i plurisexuals, i com he explicat també sembla que tingui una relació íntima amb la monogàmia. Aquest sistema d’opressió i discriminació l’anomenem monosexisme. I podríem analitzar quines són les raons per les quals en aquest sistema existeix el monosexisme. Quines són les raons per les quals el monosexisme existeix com a sistema que discrimina i oprimeix a les persones plurisexuals? El monosexisme existeix per a reforçar altres estructures com el sexisme, la transfòbia, l’homofòbia i la monogàmia. Per exemple, reforça el sexisme i la transfòbia i la diferenciació jeràrquica entre els gèneres (tant els imposats com aquells escollits o sentits) ja que la nostra suposada no preferència en el gènere de les persones per les quals ens sentim atretes qüestiona aquestes diferenciacions, imposicions i jerarquies. Per exemple, reforça l’homofòbia, ja que la nostra existència qüestiona aquesta divisió tan clara entre el que és definit com a ‘correcte’, que és l’heterosexualitat, i el que és incorrecte, que és l’homosexualitat, i nosaltres som considerades una cosa que contamina aquesta frontera i barrera (i per tant la posa en qüestió). I, per últim, i aquesta és la que més ve a cuento ara mateix, reforça la monogàmia obligatòria, ja que la nostra suposada promiscuitat, confusió i inestabilitat i la nostra pròpia existència que qüestiona el que és definit com a excés i no excés fa tremolar el sistema monògam imposat. Per tant, reproduir monosexisme és indirectament reproduir sexisme, transfòbia, homofòbia i monogàmia obligatòria.

Hi ha una altra cosa curiosa amb la monosexualitat i la monogàmia. Normalment les monosexualitats són percebudes d’una forma bastant monolítica; per exemple es percep que una persona heterosexual ha de sentir atracció afectiva, romàntica y sexual cap a l’’altre’ gènere, i l’homosexualitat cap al mateix. O sigui, s’ha de sentir totes les atraccions (sexual, afectiva y romàntica) cap a un sol gènere. Dintre de les plurisexualitats una cosa que passa molt és la pluralitat i multiplicitat en la diversitat en l’atracció afectiva i la sexual, fins arribar al punt de poder diferenciar-la. Per exemple, la possibilitat de que jo em senti atreta sexualment cap a dos gèneres i afectivament només cap a un. També contemplant la possibilitat de que potser no em senti atreta sexualment cap a ningun (ser asexual) però afectivament o romànticament cap a tots, o al revés, sentir-me atreta sexualment cap a tots i ser una persona arromàntica. Per altra banda, passa una cosa molt semblant amb la monogàmia i la no monogàmia. Normalment la monogàmia és un paradigma en les relacions on es creu que tens una parella, que és una persona per la que has de sentir una atracció sexual, afectiva i romàntica. Si una d’aquestes falla, aleshores tota la relació falla. I la relació que hi has de tenir ha de ser compartint tots aquests factors. La no monogàmia, contemplada com una cosa múltiple, pot contemplar una diversitat i multiplicitat de relacions, des de la més afectiva i romàntica sense sexe, a la més sexual sense tenir un vincle afectiu important, passant per relacions platòniques amb totes les combinacions possibles, etc. Pot passar que una persona no monògama tingui vàries relacions i cap d’elles sexual, o al revés. Això em recorda molt a la plurisexualitat i a la seva innerent multiplicitat.

Només volia per acabar poder concloure que vist aquesta relació que tenen tan el monosexisme com la monogàmia, per a mi, les comunitats plurisexuals i les no monògames tenen una íntima connexió. Com hem vist tenim moltes coses en comú, ja no només perquè compartim persones (és, obvi, sinó no estaria jo aquí), sinó també perquè a més tenim un rerefons comú interessant i important, que és el que he exposat. Per això crec que les nostres comunitats haurien de ser sensibles les unes amb els altres i poder teixir xarxa i aliances, i així, a més, poder d’una vegada trencar l’estigma que arrosseguem dintre de l’activisme bisexual més mainstream i normatiu que ens fa sempre sortir al carrer per dir ‘hola, sóc bisexual, sóc monògama i sóc normal’. Per això estic molt contenta d’estar aquí avui amb totes vosaltres, de tenir l’oportunitat de teixir aquesta aliança i per això també us estic molt agraïda d’haver-me convidat. Gràcies per haver-me pogut donar l’oportunitat de compartir tot això i a més, poder dir alt i clar ‘hola, sóc bisexual, no sóc monògama i no sóc normal’.

Share

bisexualitat: història d’un esborrat

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 de Setembre en motiu de la celebració del dia internacional de la visibilitat bisexual, o com m’agrada a mi anomenar-lo: dia de lluita contra el monosexisme.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

La bisexualitat (com també la resta de plurisexualitats, orientacions on existeix una atracció cap a més d’un gènere) és normalment esborrada i estereotipada. L’esborrat o eradicació es caracteritza per la negació de l’existència d’aquestes orientacions, tant de forma explícita dient que no existim com de forma simbòlica a través del llenguatge amb expressions que ens invisibilitzen (com per exemple anomenant les relacions ‘relació heterosexual’ o ‘relació lèsbica’ sense tenir en compte les orientacions de les persones que formen part de la relació). Una altra forma d’esborrar-nos és amb expressions com ‘totes som bisexuals’, que neguen de forma indirecta l’experiència diferenciada a la monosexualitat (l’heterosexualitat o l’homosexualitat). Però això no és tot, ja que socialment també som considerades promíscues, que mai sabem el que volem i que per tant sempre dubtem, i que som immadures (entre molts altres estereotips).

La primera vegada que va aparèixer la paraula ‘bisexual’ no va ser per referir-se a una orientació sexual, sinó que va aparèixer a meitat de s. XIX, abans de que apareguessin els conceptes d’heterosexualitat i homosexualitat, i es va definir per primera vegada en el context de la biologia per referir-se a organismes hermafrodites o organismes que en un desenvolupament primerenc es seu ‘sexe’ era indiferenciat i que més endavant al desenvolupar-se es diferenciaria entre el que anomenaven ‘mascle’ o ‘femella’. Durant  la mateixa època, i paral·lelament a l’aparició d’aquest concepte, es va començar a creure que l’hermafroditisme era un estat primitiu de les espècies, anterior a la diferenciació sexual, i que per tant era menys ‘evolucionat’, amb tota la càrrega socialment negativa amb la que s’ha estat utilitzant des d’aleshores conceptes com ‘primitiu’ o ‘menys evolucionat’, sempre senyalant com a màxima evolució la cultura occidental, el capitalisme i tot allò relacionat amb les persones amb privilegis en les estructures de poder com el patriarcat, el racisme o el classisme.

En aquest context, la bisexualitat, entesa com hermafroditisme o indiferenciació sexual, es va considerar una fase immadura del desenvolupament humà i es va relacionar amb nens, persones no blanques (a les que anomenaven de ‘races primitives’, ja que també es va relacionar a les persones no blanques amb el primitivisme i allò ‘no evolucionat’), la conducta animal i el que no és del tot humà (tenint com el que és totalment humà la cultura occidental, evidentment, a través d’una visió totalment colonialista).

En aquella època les pràctiques sexuals (i per extensió les romàntiques o de ‘parella’) entre persones assignades amb el mateix gènere eren penalitzades en molts països occidentals europeus, i també moralment i socialment castigades. Eren anomenades pràctiques ‘contra natura’. A finals de s. XIX van començar les primeres teories sobre l’homosexualitat que van intentar ‘naturalitzar’ aquestes pràctiques, veure-les com una cosa que no s’escollia sinó que eren innates, per a que deixessin de ser castigades. El problema és que tot i que es ‘naturalitzin’, al ser una cosa que realment no és acceptat socialment, no estan exemptes de voler ser corregides, i per tant, es tractarà de fer-les entrar en la malaltia per a que se les sotmeti a ‘tractament’.

La teoria que més va ressonar va ser la de la ‘inversió sexual’, que partia de la idea de que l’atracció havia de ser sempre entre persones dels dos gèneres assignats oposats. Per tant, quan et senties atreta cap a una persona del mateix gènere assignat volia dir que la teva psique, la teva ment, era del gènere oposat al que se t’assignava. En aquesta teoria de la inversió sexual les persones que es sentien atretes pels dos eren persones que tenien psicològicament els dos gèneres, i se les anomenava ‘hermafrodites psicosexuals’. En aquest cas, la psique ‘femenina’ es sentiria atret pels homes i la ‘masculina’ per les dones.

Però aquella suposada atracció cap als dos gèneres es va tractar com una cosa que molestava en les investigacions que es feien i ho visibilitzaven com si fos una cosa més aviat irreal. En alguns estudis es poden observar expressions com que aquest tipus de persones creàvem ‘dubte i incertesa’ per finalment dir que en realitat no existíem i que es tractava de persones ‘totalment invertides’. Degut a la molèstia de que pugui existir una cosa que pogués embrutar i no deixar clara la diferència entre el que volien fer entendre que era el ‘correcte’ (l’heterosexualitat) i el que hauria de ser incorrecte (l’homosexualitat), les persones que no quèiem en cap dels dos estats creàvem incertesa i dubte, o molestàvem en les seves dades, i s’intentarà a partir d’aquell moment negar la nostra existència. Podem veure aquí un dels estereotips dels que parlava al principi: que les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere som persones que dubtem i que no sabem el que volem.

Una altra cosa que perillava acceptant la bisexualitat com una opció vàlida era la monogàmia. Un dels motius de crear els dos rols de gènere com totalment diferents i complementaris era (a part de crear la jerarquia home/dona) la de perpetuar la idea de que el gènere de l’altra persona era l’important en l’atracció i el que et complementava; una vegada trobada una persona d’aquelles característiques ja no necessitaves res més per completar-te. L’atracció cap a més d’un gènere implicaria la ‘necessitat’ de més d’una persona per completar-se i això faria que la monogàmia no es perpetués. Aquest és un dels motius pels que sempre s’ha relacionat la bisexualitat i altres plurisexualitats amb pràctiques poc monògames i hipersexuals.

Més endavant es va començar a utilitzar també la paraula bisexual per referir-se a l’orientació i Freud va agafar la conceptualització que ja s’havia fet amb la bisexualitat com indiferenciació sexual o hermafroditisme i ho va copiar per parlar de l’atracció o, com anomenava ell, l’’elecció de l’objecte’, o el que abans anomenaven hermafroditisme psicosexual. Segons Freud totes les persones naixem sense una distinció entre objectes sexuals (bisexuals) i quan creixem acabem escollint un objecte. De les dues opcions una era l’acceptada (si escollies com objecte el gènere que et feia ‘heterosexual’) i l’altra la no acceptada (si escollies el meu mateix gènere). Per Freud, la naturalesa humana és bisexual, però no obstant és impossible practicar-la per una persona humana moderna ja que el ‘progrés humà’ (l’evolució cap a la cultura occidental) fa que s’hagi d’escollir una monosexualitat. Per tat, l’atracció cap a més d’un gènere es va relacionar també (com es va fer amb l’hermafroditisme) amb els nens, la immaduresa, amb les persones no blanques, etc. D’aquí ve el nostre estereotip de que som persones immadures, com també la relació que es fa sovint entre la bisexualitat i les persones no blanques (a qui també s’ha hipersexualitzat a través de l’estructura racista i colonialista).

A partir d’aquí l’únic binari considerat ‘real’ serà el monosexual heterosexual/homosexual. Els famosos posteriors estudis de Kinsey amb la seva famosa escala de Kinsey com a conclusió, van reforçar també aquest binari ja que construeix la bisexualitat a través de la combinació dels dos ‘pols’ que defineix en els extrems: l’homosexualitat i l’heterosexualitat ‘pures’. I, a la vegada, reforça la idea de que ‘totes som bisexuals, però en realitat no som bisexuals’ ja que quasi totes les persones monosexuals s’acaben trobant en un punt mitjà (perquè no existeix tal ‘puresa’).

Suposadament les plurisexuals hauríem d’estar contentes de que se’ns digui que ‘totes som bisexuals’ (o pansexuals), pensant que així visibilitzen d’alguna forma les nostres orientacions. El problema és que això s’utilitza com a tècnica de dominació des del privilegi monosexual per dir-nos una i una altra vegada ‘no us queixeu tant, en realitat totes som bisexuals, però ja sabem que al final sempre acabes escollint un costat; i quan creixis i maduris ho entendràs’.

Share

per què faig/fem activisme bi/pluri? (intervenció en la taula rodona d’enrenou 23S)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El 23 de Septiembre és el dia internacional de la visibilitat bisexual (tot i que a mi m’agrada anomenar-lo el dia de la lluita contra el monosexisme), i es va organitzar una taula rodona el dia 25 de setembre de 2015 per part d’Enrenou. Aquesta va ser la meva intervenció.

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc activista bisexual i formo part del col·lectiu d’Enrenou, un grup d’activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Per les persones que no coneguin el terme plurisexual, és un terme que utilitzem per a referir-nos a totes aquelles orientacions sexuals (o afectives) on ens sentim atretes per més d’un gènere. El que m’agradaria poder portar a aquesta taula és exposar quina és la necessitat de fer un activisme bisexual, i per tant partir de la pregunta ‘Per què faig/fem activisme bisexual?’. Per aquesta raó i partint d’aquesta pregunta, intentaré explicar quines són les problemàtiques específiques amb les que ens trobem les persones plurisexuals i bisexuals i a partir d’aquí entendre el per què de la necessitat d’aquest activisme.

La norma social, com moltes sabem, és l’heterosexualitat. Totes les persones som heterosexuals, fins que algú ens treu de l’armari o nosaltres mateixes ho fem. Només les persones que ens enfrontem amb discriminacions o violència d’algun tipus hem de sortir de l’armari, perquè sinó, no ens faria falta sortir de cap lloc que representi un amagatall.

Es sol creure que quan una persona no és heterosexual, per defecte és homosexual (lesbiana o gai). L’heterosexualitat es contempla com el que és ‘correcte’ i ‘bo’, mentre que l’homosexualitat és considerada dolenta, un error, discriminable, menyspreable i a eradicar. Tot i això, considerar-se dolenta i desviada ( i per tant de patir de violència i discriminació), es considera com existent. I cap altre opció és habitualment considerada.

Dintre d’aquest marc, les persones plurisexuals no existim. La major part del vocabulari diari no ens contempla, i no representa el que sentim o amb el que ens identifiquem. Posem l’exemple de tenir una parella. Heu tingut alguna vegada una relació bisexual? O heu vist una parella i heu dit ‘oh, una parella bisexual’? O heu trobat un lloc d’ambient bisexual? Gairebé sempre es parla de relacions hetero o homosexuals, o lèsbiques, o bé de parelles hetero o parelles gai, sempre agafant com a referent al gènere de les persones de la relació. Si vaig pel carrer de la mà amb una noia anomenaran la meva relació com a lèsbica i automàticament a mi se’m dirà que sóc lesbiana, invisibilitzant d’aquesta manera la possibilitat de que jo no sigui lesbiana, sinó bisexual, que és precisament com m’identifico.

Les persones bisexuals hem d’estar constantment sortint de l’armari, inclús amb les persones amb les que tenim relacions de parella o sexeafectives, amb tota la violència que això representa.

Les discriminacions que sovint patim parteixen d’aquest supòsit constant de que no existim. Però i què passa quan es parla de nosaltres? Les poques vegades que es parla de nosaltres, o les coses amb les que ens enfrontem quan diem que som bisexuals, és donar-nos de morros amb els estereotips amb els que se’ns relaciona; ja que no es parla mai de nosaltres, però quan es parla és per assignar-nos connotacions socialment negatives, com per exemple, que som promiscues, que estem confoses, indecises, que no sabem el que volem, que som inestables… Una assignació que és una trampa. Una trampa perquè en el fons ser promiscua, ser inestable, ser indecisa, estar confosa, només són negatives pel fet d’estar en una societat patriarcal i capitalista.

Per por a sentir-nos rebutjades, les persones bisexuals ens sentim amb la pressió de negar que som això, que complim aquests estereotips, discriminant així a persones de la nostra comunitat que són promiscues, inestables, confoses, indecises.. (i que ja estan discriminades pel simple fet d’estar així, sumant-nos a aquesta violència). Jo durant anys vaig estar fent un esforç constant per a negar-los, per por al rebuig social, fins que em vaig adonar de la violència que, no només estava exercint cap a una part de la comunitat bisexual, sinó fins i tot a mi mateixa, obligant-me a ser una cosa que no era o que no volia ser. Com per exemple, el fet de no ser monògama, o el fet de poder estar confosa, o de no saber escollir… Com no vaig a estar confosa i indecisa si visc en un sistema patriarcal i capitalista competitiu que m’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tinc perquè escollir, o que m’obliga a escollir entre dues relacions entre les que no tinc perquè escollir, o que m’obliga a tenir un tipus d’estabilitat molt concreta que només està al servei productiu i reproductiu, o aïllada en una unitat familiar, o que m’obliga a no poder canviar, i haver de ser una mateixa cosa des de que neixo fins que moro (amb la trampa de que un cop neixo se m’assigna el que haig de ser sense que jo ho pugui escollir)?

Doncs bé, aquest marc de la negació de la nostra existència juntament amb l’assignació d’estereotips fan que les discriminacions que patim les persones bisexuals siguin diferents al tipus de discriminació més directa, o de violència més física o verbal; és un tipus de violència més aviat simbòlica. És un tipus de violència poc visible, palpable, però que repercuteix a la llarga en les nostres vides i que té conseqüències. Com, posaré alguns exemples:

  • Problemes de salut mental, com depressions o ansietat, i intents de suïcidi, pel fet de sentir no encaixar, o la pressió constant de definir-nos d’una manera com no ens sentim
  • Ser més vulnerable a violències sexuals, especialment les dones bisexuals pel fet de ser hipersexualitzades
  • Pèrdua de parelles o relacions sexeafectives, degut a la falta de confiança en els pactes als que arribem amb elles (supòsits de que les enganyarem, les deixarem)
  • Pèrdua de llocs de treball, ja que sovint se’ns veu com a persones amb les que no es poc confiar i poc estables, i per tant poc responsables
  • Pèrdua del suport familiar

Entre d’altres. Això també, com passa amb tot tipus de discriminacions, pot acabar afectant al nivell econòmic i a la classe social (si, posem el cas, que perds el suport familiar, d’amistats, perds la feina, i pateixes d’una salut mental més pobre, tens tots els números de patir més problemes econòmics).

Evidentment, totes aquestes problemàtiques són molt difícils de plasmar i de mostrar, ja que és molt més fàcil comptabilitzar la violència física o verbal directa, però no quan ens trobem que moltes persones no volen tenir relacions amb nosaltres perquè som bisexuals, o que se’ns exclou o es desconfia de nosaltres quan denunciem una violació. Aquest tipus de violència simbòlica normalment es pot veure i mostrar a través d’estudis i investigacions específiques, que malauradament no existeixen a Catalunya ni a l’Estat Espanyol, i que de moment només se n’han fet al Regne Unit, EEUU i Canadà.

Tot això exposat és el que anomenem bifòbia i, de forma més estesa com a estructura social de poder, monosexisme. És per tots aquests motius que existeix una necessitat de fer un activisme específic que tingui en compte, no tant la discriminació que puguem patir quan tenim una relació amb una persona del mateix gènere que nosaltres, sinó de la discriminació que patim pel fet de ser bisexuals i sentir atracció cap a més d’un gènere.

A més, i ja per acabar la intervenció, en la nostra lluita també es suma la lluita contra el patriarcat, el sexisme, la transfòbia i l’homofòbia, etc, per dos motiu principals. El primer motiu és perquè en la nostra comunitat també hi ha persones trans, també som dones, també patim homofòbia, i per tant, la lluita contra el patriarcat, el sexisme, la transfòbia i l’homofòbia, igual que altres opressions, també són les nostres lluites. I a més, com a segon motiu, creiem que el monosexisme és una estructura que reforça les altres estructures, reforça el sexisme, reforça el cissexisme, reforça l’heterosexisme, i reforça l’heteropatriarcat en general, i per tant, lluitar contra el monosexisme és indirectament lluitar contra totes aquestes altres estructures. És per això, que per a nosaltres és important l’aliança, tant amb els col·lectius LGBT com amb els feministes.

Share

la bisexualitat també és política

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 7 de juliol.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Fa poc va sortir el típic estudi que deia que les dones bisexuals existim gràcies a l’objectificació sexual que fa l’home heterosexual sobre les dones ‘bisexualitzades’. Aquesta és una forma d’esborrar la nostra pròpia orientació i sexualitat. Però això no és nou. Les persones bisexuals portem un segle escoltant coses com aquesta, o coses com que els homes bisexuals en realitat són gais que no s’han atrevit a sortir ‘del tot’ de l’armari.

Aquest ‘del tot’ és una metàfora que ens dóna una imatge del que significa socialment la bisexualitat: meitat heterosexualitat i meitat homosexualitat. Aquesta lectura, de meitat i meitat, és la conseqüència de l’esborrat de la nostra orientació sexual: la bisexualitat no existeix, per això és la suma de dos estats que sí que existeixen (un de bo i un de dolent). I esborrant la bisexualitat, darrera esborrem moltes més orientacions plurisexuals (com la pansexualitat, la polisexualitat, la skoliosexualitat, entre d’altres).

La pregunta és: existeix una opressió cap a les plurisexualitats, aquelles orientacions on existeix una atracció cap a més d’un gènere? O només rebem discriminació en forma d’homofòbia quan mostrem la nostra ‘meitat’ homosexual? Haver d’escriure aquesta pregunta, per a mi, resulta dolorós, tot i que jo mateixa sàpiga que la faig a mode d’introducció. Però sé que encara moltes creuen que no existeix aquesta opressió que afecta a plurisexuals i que acostumem a invetar-nos-la, igual que ens inventem la nostra orientació sexual. Els dies que acostumem a inventar-nos aquesta opressió, acostumem a anomenar-la monosexisme, que és l’opressió que sofrim pel fet de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere.

Una de les formes que té el patriarcat de marcar una línia clara entre l’’home’ (el privilegiat) i la ‘dona’ -i evidentment eradicar la possibilitat de l’existència d’altres gèneres- és construir com a única bona opció l’heterosexualitat i fent que l’única possible alternativa sigui l’homosexualitat (‘el contrari’), col·locant-la en una posició jeràrquicament inferior a l’heterosexualitat. L’heterosexisme ens diu el que clarament és ‘correcte’, ‘acceptable’ i ‘sa’: l’heterosexualitat. L’heterosexisme és una eina patriarcal amb un gran poder, que ens marcarà quins són els homes ‘de veritat’ que tindran accés a les dones, i quins quedaran descartats i fora d’aquesta possibilitat. Aquells que quedin fora se’ls posarà en una posició discriminable i no acceptable. I aquests dos estats, l’heterosexual i l’homosexual, han d’estar molt ben separats, que no es barregin, que no es puguin tocar o embrutar, per a poder seguir mantenint les jerarquies (home/dona, hetero/homo) clarament.

I quin és el problema de les plurisexualitats? Que puguin contaminar, embrutar, aquella frontera, aquella separació. Per aquesta raó el patriarcat necessita generar una estructura com el monosexisme, que es basa fortament amb la negació de l’existència de la bisexualitat i d’altres plurisexualitats, per a que aquestes jerarquies i separacions es mantinguin.

Per tant, les plurisexualitats són negades constantment, i a la vegada es creen estereotips al voltant d’elles que, no ens enganyem, són conseqüència del mateix esborrat. Per exemple, les persones bisexuals som sempre llegides com inestables, que no existim, o que som infeccioses, traïdores, excessives, infidels… per què? Se’ns veu com hipersexuals i promíscues perquè, com socialment només existeixen l’heterosexualitat i l’homosexualitat, se’ns veu com la suma d’elles (per tant, com el doble de sexuals); se’ns veu com infidels i traïdores perquè, com només s’interpreten de nosaltres dos estats, se’ns veu saltant i canviant tota l’estona d’un costat a un altre; pel sistema som infeccioses perquè ens ‘movem’ entre els dos únics mons que haurien de poder existir i els embrutem i barregem; estem confoses, som inestables i estem en una fase perquè no sabem escollir entre els dos únics estats reconeguts.

La nostra existència i opressió no es mostra ja que no s’accepta la nostra existència fora d’una combinació dels dos únics estats que el patriarcat defineix com estables: el bo (l’heterosexualitat) i el dolent (l’homosexualitat).

Per un costat, acceptar socialment l’existència de les plurisexualitats fa que l’existència de l’heterosexualitat sigui molt difícil (o impossible) de demostrar: com pots demostrar que existeix l’heterosexualitat si qualsevol pràctica que sigui vista des de fora com ‘heterosexual’ no tindria per què implicar ser heterosexual sinó bisexual o alguna altra plurisexualitat? D’aquesta forma, posant en qüestió l’existència de l’heterosexualitat, es posa en entredit el privilegi que té l’heterosexualitat i, per tant defensar el seu privilegi passa per haver de negar l’existència de les plurisexualitats.

Per un altre costat, a les persones plurisexuals se’ns veu com persones que podem escollir el gènere de la persona amb la que tenim una relació sexual i/o romàntica, i que per tant també podem ‘escollir’ la nostra orientació sexual. Això posaria en entredit l’excusa de que les persones homosexuals només se les pot acceptar perquè han nascut així i no ho poden canviar (o sigui, que no ho poden escollir). Aquesta forma de ‘tolerar’ les pràctiques ‘homosexuals’ és altament homòfoba, ja que vol dir que només és acceptable per no poder-se canviar, i que si es pogués canviar o escollir no seria acceptable, ja que hauria d’escollir-se l’heterosexualitat. Acceptar la possibilitat d’elecció hauria d’obligar-nos a acceptar i respectar qualsevol orientació, opció o pràctica pel simple fet d’existir i no perquè no es pugui canviar.

El fet de que se’ns digui que som inestables o que estem en una fase, com si d’un estigma o d’alguna cosa negativa es tractés, amaga en sí mateix un rebuig social cap als canvis, la fluïdesa, a l’elecció, que ens converteix en persones insensibles quan establim relacions amb les demés persones (no volem fer-nos més atentes a la possibilitat de que les demés vulguin i puguin canviar, per exemple, i amb la nostra forma de tractar-les les ‘obliguem’ a romandre tancades en caixes estàtiques).

El sistema ens ‘estabilitza’, ens ‘tanca’ en caixes, ens ‘estanca’ per a que siguem persones productives per al capitalisme, i no ens permet tenir en compte els constants canvis, voluntats i desitjos de les demés. Per tant, el monosexisme és també l’enemic del canvi i enforteix la insensibilitat relacional.

No pretenc semblar una ‘bona bisexual’, aquella que no està confosa, que sap sempre el que vol, que no pot ser promiscua si vol, o que, sinó, ha de sembla una bona lesbiana o heterosexual. La meva bisexualitat és una eina política contra el patriarcat, contra la jerarquia i la demanda constant d’una estabilitat imposada per a mantenir aquestes jerarquies. La meva bisexualitat és una eina d’infecció, contra la por a que el que ha d’estar separar per poder exercir opressió es barregi. És una eina a favor de les fases, i de la sensibilitat constant cap a les persones que ens envolten i amb les que ens vinculem. És també una eina a favor de l’elecció, de poder escollir.

La meva bisexualitat és una eina a favor del canvi, contra l’ordre establert, a favor de la multiplicitat, d’allò que és híbrid i contra la idea de la ‘puresa’. És una eina de la ‘no suposició’, que ens permet accedir d’una forma més sensible als nostres desitjos i als de les demés.

Share

monosexual per defecte

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la directa el 23 de setembre de 2015 (dia de la visibilitat bisexual).  Podeu veure l’article original en aquí.

 

Fa uns mesos es va publicar l’article “Hetero fins que es demostri el contrari” on l’autora mostrava la suposició de què totes les persones som heterosexuals i com això genera tot un marc simbòlic on les persones homosexuals (lesbianes i gais) patien d’invisibilització i del que podríem anomenar discriminació. Aquest tipus de discriminació o violència simbòlica no és anomenada directament d’aquesta manera al text. Tot i així m’agradaria poder recalcar i utilitzar-les ara per a mostrar que l’heterosexisme (estructura que privilegia a les persones heterosexuals i que les col·loca en una posició jeràrquica) no sempre es reprodueix en forma de violència o discriminació directa (homofòbia), sinó que s’expressa de moltes formes estructuralment violentes. Per altra banda, l’heterocentrisme (com l’anomena el text) també és heterosexisme. L’article, amb el qual hi estic bastant d’acord en moltes de les parts, en certa part és una bona visibilització d’una problemàtica força important i és positiu mostrar-ho. Tot i això, m’agradaria poder ampliar-lo per a mostrar també una part que el text no reflecteix.

L’heterosexualitat és l’orientació sexual que se’ns designa per defecte. Com passa amb totes les característiques que gaudeixen de privilegis (ser blanca, ser home, ser cisgènere, no tenir diversitat funcional, etc.) l’heterosexualitat és la ‘norma’. Certament, totes les persones som heterosexuals fins que es demostra el contrari, que és en situacions com quan sortim de l’armari o quan som ‘pillades’ amb una persona del mateix gènere. Aquest és un dels molts privilegis de l’heterosexualitat: el fet de no haver-se d’afrontar amb la violència que suposa sortir de l’armari, la discriminació, ja que no s’ha de sortir d’enlloc. Però, què passa amb les persones que no som monosexuals?

Monosexual és un terme que utilitzem per a referir-nos a les persones amb una orientació o identitat sexual i/o afectiva on només se sent atracció per un gènere. Les monosexualitats més conegudes són l’heterosexualitat i l’homosexualitat. Per defecte, quan no som identificades com a persones heterosexuals se’ns identifica com a homosexuals. Existeixen molts motius per les quals passa això, i tots ells estan directament relacionats amb una estructura que privilegia les monosexualitats i que oprimeix a totes aquelles persones que no som monosexuals com, per exemple, les bisexuals. Aquesta estructura és el monosexisme, un mecanisme que funciona de forma diferent a l’heterosexisme, i que està també lligat al patriarcat en reforçar el mateix sexisme. Les persones sempre som suposades monosexuals fins que nosaltres, amb esforç, aconseguim demostrar que no ho som. Aquesta és una de les principals característiques del monosexisme: nosaltres hem d’estar constantment demostrant que no som monosexuals perquè socialment no existim. Fins i tot sortint de l’armari se’ns continua relacionant amb un armari.

El monosexisme, com totes les estructures de poder, ve acompanyat d’una simbologia que el caracteritza. El nostre vocabulari, la nostra forma d’expressar-nos, és monosexista per defecte. La forma en què ens han ensenyat des de petites a llegir les relacions i les orientacions de la resta de les altres persones és monosexista. Posem per exemple el fet de veure una persona que sembla tenir una relació amb una altra persona. Automàticament llegim l’orientació sexual d’aquestes dues persones en referència a com són llegides pels seus gèneres: si el que estem veient ens semblen dues dones les llegirem com a lesbianes; si ens semblen persones de dos gèneres diferents, com heterosexuals. Les expressions ‘relació heterosexual’ i ‘relació homosexual’ són formules monosexistes que imposen la monosexualitat i que amaguen la possibilitat de que les persones que formin part d’aquesta relació tinguin una orientació o identitat que no sigui l’heterosexual o l’homosexual, tancant l’opció de que tinguin una identitat plurisexual com polisexual, pansexual, bisexual, o skoliosexual (entre d’altres), i de què, a més a més, els seus gèneres no siguin binaris (home o dona).

Les violències específiques a què ens enfrontem les persones no monosexuals acostumen a formar part d’un conjunt de violències molt simbòliques: la no possibilitat, la no existència, el fet que t’assignin estereotips per defecte (i que sentim la necessitat de negar-los oprimint així a una part de la nostra comunitat que els reprodueix i que té tot el dret de fer-ho, com podrien ser les persones promíscues, o les que estiguin confoses), el fet de veure’ns envoltades d’un vocabulari que no ens representa i ser llegides com suma, divisió, resta o multiplicació, sempre de dos estats amb els quals no ens identifiquem. El fet que anomenem ‘simbòlica’ a aquest tipus de violència, no la fa menys ‘violenta’, però sí més difícil de mostrar, de veure i de detectar. Al cap i a la fi, la violència simbòlica es tradueix a la llarga en problemes de salut física i mental, depressions, ansietat, intents de suïcidi, ser més vulnerable a violències sexuals, tenir menys cobertures i informacions específiques en ITS o en salut que pugui afectar de forma diferent a les persones que tenim relacions amb més d’un gènere, problemes relacionals, pobresa, tenir menys accés a llocs de treball, pèrdua de llocs de treball, pèrdua del suport familiar i/o de les amistats, pèrdua de relacions de parella o sexeafectives, exclusió, etc. La violència simbòlica és també característica de totes les estructures: tal com he comentat al principi del text, l’heterocentrisme ho és i acaba reproduint també conseqüències devastadores i que només es poden mostrar a través d’estadístiques.

Sí, és cert que sempre se suposa l’heterosexualitat fins que es demostra el contrari. Però, què és el contrari? Quan penses o dius que el contrari d’heterosexual és homosexual estàs imposant la monosexualitat per defecte, una reproducció monosexista (i que omet a altres monosexualitats menys conegudes). El ‘contrari’ a l’heterosexualitat és la no heterosexualitat, i això és múltiple.

Parlar del contrari com una cosa singular és patriarcal, opressor i discrimina un munt de possibilitats. Les estructures que ens oprimeixen sempre ens assignen una única opció vàlida i per tant la impossibilitat de la varietat, de l’heterogeneïtat. És més, l’expressió ‘fins que es demostri el contrari’ és de per sí mateixa opressiva donat que les persones plurisexuals estem sempre obligades socialment (fins i tot per part de persones homosexuals) a haver de demostrar que existim.

Sincerament, davant de tota aquesta simbologia monosexista que m’envolta, m’és ‘impossible’ ‘demostrar’ la meva bisexualitat, perquè inclús quan decideixo anar de la mà amb dues persones de gèneres diferents, se’m diu que estic confosa o que encara no he sabut escollir i que algun dia, quan ‘creixi’, em decidiré. Així que, si en algun moment alguna persona s’adona que no sóc heterosexual, el més probable és que pensi que sóc lesbiana. I al contrari… quantes vegades m’hauran acusat d’accedir al privilegi heterosexual tot i fer més de 15 anys que m’identifico com a no heterosexual? De fet, podríem dir, que en alguns entorns se m’imposa l’heterosexualitat per sobre de les meves decisions, voluntats o possibilitats, tot i haver ‘demostrat’ que no ho sóc. O sigui, que la meva vida consisteix bàsicament en una lectura binària constant de demostracions del que mai sóc.

Share