de tornada

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: menció d’estrès post-traumàtic, ansietat, por, maltractament, consum i agressions

Fa uns mesos vaig decidir allunyar-me de certes formes de fer activisme. Degut a això vaig decidir tancar aquest blog amb la intenció de no tornar-hi (aquí ho vaig explicar). La meva motivació era complexa (hi havia diferents motius i barrejats) i crec que va ser una decisió encertada pel moment que estava vivint. Allunyar-me’n i fer-ho sense la sensació de ser temporal m’ha ajudat a prendre perspectiva i a curar-me moltes coses. M’ha permès endinsar-me millor en el procés terapèutic en el que estava. Després de tots aquests mesos de teràpia i ressituar-me en moltes de les coses que havien sigut importants en la meva vida, he estat pensant molt què fer amb aquesta necessitat que tant sovint tinc d’escriure o de fer certs tipus d’activitats que feia anteriorment. He pogut, de fet, (re)connectar amb la motivació que em movia, o he pogut comprendre-la de forma més genuïna. La (re)connexió emocional no ha estat fàcil, però m’ha permès comprendre. Ara, però, des d’un altre prisma. He estat capbussada en un procés terapèutic molt important i que m’ha donat moltes eines per poder comprendre’m i entendre què vull fer i com ho vull fer. 

Els motius per escriure aquest text són dos. El primer és fer un procés de sinceritat, no només cap a qui vulgui llegir-ho sinó també cap a mi mateixa, per exposar quines han sigut les dificultats i què em va portar a sentir-me com em vaig sentir, així com també com em sento ara i el perquè d’aquestes diferències. El segon motiu, per un altre costat, és expressar la meva tornada i el context d’aquesta, intentant ordenar una mica què és el que estic buscant amb tot això. La sinceritat, en aquest cas, no ve motivada pel fet de creure que anteriorment no havia sigut sincera, sinó per poder exposar coses de les quals no era conscient anteriorment així com explicar parts del meu procés terapèutic que m’han portat a ressituar-me i redefinir-me per tornar a un punt que no és exactament el mateix d’abans, sinó a un altre punt que jo sento diferent. 

Un dels motius pels quals vaig tancar això va ser degut a sentir-me perduda en quant a les meves motivacions, mentre a la vegada no aconseguia gestionar gaire bé moltes de les coses contradictòries que veia i vivia: em molestava com es gestionaven o manipulaven certs discursos de forma superficial, però el que em molestava no eren aquelles contradiccions que moltes vegades des de posicions que creiem d’autoritat discursiva critiquem com, per exemple, no aconseguir tenir els tipus de relacions perfectament no-monògames, no ser la persona perfectament feminista, comprar un dia en una d’aquelles cadenes on et vas prometre que no compraries per motius ètics, o coses per l’estil, sinó, per exemple, coses com usar constantment la paraula i el concepte de l’anticapitalisme per a generar-te un discurs que beneficia d’alguna manera la teva postura no-monògama i donar-li de pas una excusa política a comportaments altament consumistes però després que te la bufi que a la teva veïna la desnonin. Eren aquestes contradiccions les que més em dolien. Que, en el fons, més que contradiccions són més aviat manipulacions. O bé dedicar-te a parlar constantment de conceptes relacionals trencadors mentre d’amagat trepitges a altres per a generar poder sobre elles de forma més aviat sistemàtica. M’era molt difícil separar algunes de les experiències viscudes amb tot l’entorn en general, segurament degut al propi estrès post-traumàtic que arrossegava des de feia molts anys. I, també, em va generar molta desconfiança cap a mi mateixa, per por a estar fent jo el mateix. Necessitava revisar-me i separar emocions d’alguna manera. 

No sé si realment em vaig desviar de la motivació que em va portar a escriure, o simplement no m’havia parat a pensar molt bé quines eren aquestes motivacions. O sigui, sí, però no totalment. Necessitava espai per a la reflexió, allunyant-me emocionalment de moltes coses. Necessitava respirar i comprendre què volia fer i perquè. Sense les interferències de quan ets dins i no saps quina part de tu s’està deixant portar i quina no. Perquè també crec, a més, que moltes vegades ens deixem portar per alguns discursos sense reflexionar-los, no només per poder formar part dels espais, sinó també per les pròpies dinàmiques en les relacions. Alguns d’aquests espais s’acaben convertint en guettos o espais amb discursos molt sectaris amb poc espai per a certs tipus de diferències. Entenc que hi ha diferències impossibles, que crec que no cal llistar, però a vegades sembla que no hi hagi espai per a les “petites” diferències, o per a certes contradiccions o, fins i tot, per a poder-nos relaxar una mica en la nostra constant deconstrucció, així com a les equivocacions. A vegades jutgem massa ràpid algunes coses, posant-les en sacs als quals no pertanyen. Espero que això no sigui apropiat per persones amb privilegis com a excusa per exercir violències, com sol passar. Especialment senyors (matxis) i maltractadors. Estic massa acostumada a que senyors en general i en particular maltractadors aprofitin aquestes crítiques per al seu benefici. Això no va per ells, ni va per aquí la cosa. Parlo d’altres coses, com les contradiccions de les que parlava al paràgraf anterior o bé no preocupar-se per la veïna de 80 anys desnonada perquè és massa monògama, no és feminista, no entén sobre certes ideologies polítiques o bé no sap el que és una persona bisexual. 

Les dinàmiques de poder en molts dels espais també em provocaven molta aversió. De fet era un tema recorrent que tenia en els meus escrits, especialment durant l’últim any o els últims dos anys. No sabia com gestionar el que sentia. A més, el problema va ser al final que quan les compartia m’he vist exposada a tornar-les a sentir per les mateixes persones que, de fet, m’utilitzaven per gestionar les seves merdes apropiant-se de les meves pròpies queixes. Sé que sembla molt complicat el que acabo d’exposar, ho és. Però ho he viscut repetides vegades. L’any passat va ser especialment un any on vaig acabar sentint molta desconfiança, que es va barrejar amb la desconfiança que ja carregava en les relacions en general, degut a passades relacions de maltractament, de consum i d’agressions. No obstant, una cosa que he guanyat durant la teràpia ha sigut poder reconèixer les alarmes i els mecanismes a temps i ara sé com focalitzar la meva desconfiança sense que l’acabi aplicant a tot o a res. 

Les dinàmiques de poder que comentava, a més, van fer que necessités fer un pas enrere per por a estar caient jo mateixa en elles. Vaig a ser sincera, és molt difícil sobreviure a certs ambients i fer certs tipus d’activisme més visible si no participes d’aquestes dinàmiques. Ho he comprovat jo mateixa. Si no hi participes o bé el que fas no arriba o bé et poden literalment enfonsar. Jo mateixa en algun moment vaig caure en certes dinàmiques que detesto. I això em va fer sentir encara pitjor. Perquè jo no he vingut aquí per això. He necessitat revisió, aprendre a situar-me sense morir en l’intent, així com també comprendre, com ja deia anteriorment, quins són els motius per escriure i fer certes activitats. Fins que no ho he tingut clar he preferit no fer cap pas. No vull entrar en aquestes dinàmiques, vull centrar-me en les meves motivacions i seguir amb elles de forma conscient, apartant-me de tot allò que, no només no m’agrada, sinó que contradiu altament el meu propi discurs (així com el de moltes). 

Finalment, a totes les desconfiances relacionals que ja he comentat, es va sumar desconfiança degut a certes vivències personals i relacionals bastant dolentes per com s’apropaven algunes persones dins d’ambients activistes i dels moviments socials. No entenia moltes vegades la motivació amb la que la gent s’apropava a mi, i encara menys amb la que s’allunyaven després, i això em generava ansietat i por. O bé, algunes vegades, vaig sentir que no es tenia en compte com em sentia i se’m posaven sobre la taula problemes per resoldre que no havien de ser meus. Això he pogut millorar-ho també molt a través de la teràpia, i em sento molt més tranquil·la per poder detectar aquestes coses a temps. 

He decidit que vull tornar a escriure i a fer certes activitats. Això sí, serà de forma menys intensa, menys freqüent (vull dedicar més temps a fer i menys a escriure), molt més conscient i motivada. Seguiré utilitzant aquest mateix espai, ja que començar-ne un de nou em representa massa feina de molts tipus i, com ja he dit, vull tenir més temps per “fer” coses en comptes de dedicar-ne tant a escriure sobre elles. Faré una mica de neteja, segurament trauré alguna cosa que ja no m’agradi o amb la que no m’hi identifiqui. Alguns escrits els reescriuré i els tornaré a penjar. No torno amb més força que mai, només amb més consciència de les meves motivacions i de com vull fer-ho, i amb una altra energia, més confiada, més tranquil·la. Gràcies a totes les que heu seguit al meu voltant d’una manera o d’una altra. Gràcies per permetre’m tornar a confiar i ajudar-me a entendre que ens podem relacionar realment d’altres maneres. No em fa falta que siguem moltes, això va d’una altra cosa. Això va de començar a construir, i no només de deconstruir, o de destruir. Gràcies, de tot cor. 

Cal dir que part de l’estrès post-traumàtic que ja tenia degut al que ja comentava feia que em costés molt confiar amb la gent i amb les relacions degut a que sentia tota relació com una potencial relació de maltractament o font de possibles agressions. O bé, passava de la total desconfiança a la total confiança per intentar millorar el meu estat, cosa que tampoc ajudava perquè em feia caure novament en situacions desagradables. No sabia com confiar perquè no sabia com identificar cada situació. Això em generava un estat d’angoixa constant. He après a identificar les situacions dolentes i les alarmes a temps, també a identificar l’ansietat i els bloquejos i a situar-los on toca. Això m’ha permès poder-me relacionar d’una forma millor per a mi, i a poder compartir, confiar i a la vegada defensar-me i protegir-me. I això és aplicable també a tots els estats de desconfiança que he descrit anteriorment. 

He decidit que vull tornar a escriure i a fer certes activitats. Això sí, serà de forma menys intensa, menys freqüent (vull dedicar més temps a fer i menys a escriure), molt més conscient i motivada. Seguiré utilitzant aquest mateix espai, ja que començar-ne un de nou em representa massa feina de molts tipus i, com ja he dit, vull tenir més temps per “fer” coses en comptes de dedicar-ne tant a escriure sobre elles. Faré una mica de neteja, segurament trauré alguna cosa que ja no m’agradi o amb la que no m’hi identifiqui. Alguns escrits els reescriuré i els tornaré a penjar. No torno amb més força que mai, només amb més consciència de les meves motivacions i de com vull fer-ho, i amb una altra energia, més confiada, més tranquil·la. Gràcies a totes les que heu seguit al meu voltant d’una manera o d’una altra. Gràcies per permetre’m tornar a confiar i ajudar-me a entendre que ens podem relacionar realment d’altres maneres. No em fa falta que siguem moltes, això va d’una altra cosa. Això va de començar a construir, i no només de deconstruir, o de destruir. Gràcies, de tot cor. 

Share

sobre el preu, donatius i la filosofia del blog i les activitats

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He decidit fer alguns canvis en aquest espai (no només el blog en sí mateix, sinó també les activitats). Ho aniré posant poc a poc perquè no puc dedicar-li tant de temps com feia abans, però a la vegada m’agradaria explicar el perquè d’un dels canvis.

He reflexionat algunes coses al voltant de como vull enfocar el tema de la suposada taquilla inversa dels tallers, xerrades, activitats, etc. Hi havia dos motius pels quals posava la taquilla inversa: el primer és per poder pagar els gastos que em suposa mantenir l’espai del blog i les pròpies activitats; el segon motiu és molt complex i ve sobretot degut a la sensació (o més bé el fet) de l’explotació que patim les activiste en certs ambients, especialment de les no-monogàmies, i era per donar l’oportunitat d’equilibrar que hi hagi persones que treguin profit econòmic del treball que fem moltes gratuïtament (això és molt complex, dóna per parlar molt sobre el tema i no vull exposar-me molt més per aquí).

No obstant, donant-li moltes voltes, prefereixo només compensar la primera. Finalment, sent més fidel a la meva filosofia i/o forma de pensar/sentir, deixaré de posar “preu” i “taquilla inversa”, i simplement posaré que és gratuït i obert a que si algú vol pugui fer algun donatiu (explicant explícitament per a que són els donatius, mantenir l’espai del blog i les activitats, etc). Sé que les dues formes s’assemblen (o al menys inconscientment la meva forma de veure la taquilla inversa era més com un donatiu), però filosòficament o paradigmàticament no ho són.

A la vegada també trauré els donatius del blog que, tot i que tenien la mateixa filosofia els mitjans no em convencen.

Poc a poc aniré canviant alguns d’aquests aspectes en les informacions que hi ha al blog. També posaré més informació sobre certes polítiques que tinc a l’hora de donar certes activitats i d’acceptar o no invitacions. Em ve de gust deixar clares certes coses més clares al blog. Quan actualitzi la informació penjaré una entrada explicant-ho.

Aprofito per donar les gràcies a totes les persones que m’han ajudat alguna vegada amb alguna aportació, tant econòmica, com emocional o també amb aportacions amb experiències o reflexions, així com totes aquelles amb les que he compartit en activitats d’altres col·lectius/grups/persones/espais, o de forma més personal i amb les que anem creixent i generant coneixement col·lectiu). Gràcies, de tot cor.

 

[imatge: 2 notes on està escrit “Agraïr crear espais tant còmodes i respectuosos on deconstruir-nos i seguir desaprenent” i “Simplement gràcies a totes per venir i compartir aquesta estona i aquestes relfexions”.]

Share

benvingudes

per wuwei (natàlia)

començo aquest projecte/espai com a continuació (evolució, transformació) de reflexiones degeneradas. aquest espai està pensat també perquè hi puguin participar escrivint altres persones, no només jo (wuwei). l’autoria de l’entrada apareixerà sempre a l’inici de l’entrada.

aquest és un espai per parlar sobre estructures de poder, poder en general, sistemes d’opressió i tot allò relacionat. per tant és un espai per parlar sobre sexisme i masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, capacitisme, capitalisme, positivisme, entre moltes altres coses. tot i així, intentant ser sensible a la no apropiació, aquests temes es tractaran des d’una posició que correspongui (s’evitarà, per exemple, parlar de temàtiques des del privilegi, excepte quan es faci sent sensible a aquella posició). és un espai, doncs també, per parlar de relacions, de contextos, de sensibilitats, de construccions, de desconstruccions, d’espais, de cures, i de moltes coses més. el que sorgeixi, el que surti, i com vagi canviant segons el procés.

la difracció és un procés on es tenen en compte les interseccions, com es sumen, solapen, diferents parts de les nostres vides. les estructures de poder es difracten, es divideixen quan es troben amb les nostres vides i es tornen a rejuntar d’una forma complexa quan s’intenten d’alguna forma analitzar. no som éssers individuals, formem part d’un context. i és per això que em vaig decidir a donar el pas de la reflexió (que creu que es pot observar la realitat tal qual és, com el reflex en un mirall) a la difracció.

benvingudes.

Share