per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Les estructures de poder ens obliguen a estar i existir en caixes estàtiques i a no poder-nos moure del que s’ha definit per a nosaltres què hem de ser. Aquesta és una forma per a que poguem ser més productives i a més siguem útils d’alguna forma a qui té més privilegis que nosaltres (com per exemple la jerarquia home/dona o de classe). També altres vegades serveixen per enfortir jerarquies entre el que és ‘acceptat’ (que col·labora millor en que puguem ser més re/productives, com per exemple l’heterosexualitat) i el que és ‘nociu’ i per tant ha d’estar controlat en una caixa i que no es mogui per a no embrutar el que és acceptat (com per exemple, l’homosexualitat). En aquesta forma de situar-nos, el fet de poder escollir lliurement no és ben vist ja que hem d’escollir el que hauria de ser correcte per a nosaltres i a la posició on estem. Dins d’aquest context, poder canviar en el temps, demanar sensibilitat al respecte, poder escollir, poder ser una persona que no sap el que vol, esdevenir, fluctuar/fluir, està totalment vetat. A més a més, tot el que és llegit com a inestable també està vetat, especialment si aquesta inestabilitat et fa ser menys productiva pel capitalisme (capacitisme). Tot i així, evidentment segons quin sigui el teu estatus social, et serà més fàcil poder reproduir el que es considera inestable, fluir, esdevenir, o poder escollir.
De les persones plurisexuals normalment es diu que som inestables, que no sabem el que volem o que estem en una fase. Tots aquests estereotips són assignats atorgant-los, a més, connotacions negatives. Això és part de l’estructura monosexista (que oprimeix a les plurisexuals i atorga privilegis a les persones hetero/homosexuals). Però una cosa que portem criticant algunes dins d’activismes crítics contra el monosexisme és que el problema no és que les persones plurisexuals siguem o no inestables, o fluides, o que estiguem en una fase: el problema és també que les fases, els canvis, les inestabilitats són considerades negatives precisament pel comentat anteriorment, perquè ens fa ser menys interessants pel sistema, menys productives, menys capaces de produir o de servir per a l’estabilitat de jerarquies (en el cas del monosexisme, per exemple, les jerarquies home/dona, hetero/homosexual, cis/trans, monògama/no-monògama). El monosexisme no només ataca les plurisexualitats, ataca les fases, els canvis, les llegides inestabilitats, la llibertat d’escollir, la sensibilitat amb el nostre entorn i les nostres relacions… I, curiosament, molts dels estereotips que se’ns assigna també ens poden recordar a com es llegeixen les persones neurodivergents en el capitalisme i a les més joves travessades per l’adultisme.
S’han de definir, però, dos tipus diferents d’inestabilitat, ja que el capitalisme ens porta actualment a moltes situacions d’inestabilitat sistemàtica que ens fan la vida més difícil de portar: econòmica, emocional i afectiva, etc. Però aquest és un altre tipus d’inestabilitat a la llegida pel sistema que comentava en els paràgrafs anteriors. La inestabilitat vetada pel sistema no és de per sí mateixa una inestabilitat, és definida com a tal pel sistema, ja que com que el sistema ‘requereix’ persones que no canviïn, que no escullin lliurement, etc, les que no compleixen aquests requisits són tatxades d’inestables i seran, a més, condemnades a una inestabilitat sistemàtica donada pel sistema (emocional, econòmica, etc) com a conseqüència, fent-nos creure que el resultat d’aquesta inestabilitat sistemàtica és degut a ser una persona llegida i interpretada com a inestable. Per defecte, caiem en la trampa de culpar al canvi, a la fluctuació, al poder escollir, esdevenir, etc, de la inestabilitat econòmica o emocional que en resulta, quan no és la veritable causant de tot això, és el propi sistema el que ens el dóna i ens fa anar a buscar constantment una falsa estabilitat que (irònicament) ens obliga a tenir el sistema, aquell que fuig del que és llegit com a inestable: canviar, fluir, poder escollir, esdevenir, referir-se a contextos concrets, ser una persona que pot canviar emocionalment al llarg del dia, o bé no tenir les característiques que ha de reunir una persona per a ser considerada ‘normalment estable’ dintre dels barems socials establerts.
Una de les grans formes que ha tingut el mateix sistema en enganyar-nos en aquest sentit, ha sigut amb l’apropiació de conceptes com el ‘fluir’ en les relacions. Tal com he explicat anteriorment, el fluir, canviar, és vetat. Ara bé, una cosa que actualment es porta molt és el de ‘fluir’ en les relacions (on altres persones també depenen de nosaltres i nosaltres d’elles), tan siguin relacions personals com compromisos i relacions col·lectives (pel simple fet de moure’ns socialment on som). Aquest ‘fluir’ relacional no està referit a que les relacions puguin canviar, puguin adaptar-se a certes situacions, puguin tenir relacions gaudides sense tot el control que el sistema relacional i monògam. Aquest ‘fluir’ és més aviat un ‘arrossegament’ pel sistema que porta a persones amb menys privilegis a viure situacions de vulnerabilitat i inestabilitat sistemàtica (econòmica i emocional/relacional). Aquest tipus de fluir és en realitat: falta de comunicació entre les persones que s’estan relacionant, falta de voler comprometre’s, falta total d’intentar entendre què volen les persones que la componen i intentar trobar maneres totes de portar-la, objectificació (degut a la falta de comunicació i a la posició suposada en la que es col·loquen a moltes persones), falta de voluntat de voler ser conscients de que afectem el nostre entorn. D’aquesta manera, es crea un marc on les persones amb menys privilegis es veurien arrossegades per aquest fluir a situacions de vulnerabilitat (i per tant també a situacions on elles no poden ‘fluir’), mentre que les persones amb més privilegis podrien gaudir de tot allò que el sistema els dóna per defecte.
Es poden tenir relacions i vivències no estàtiques i sensibles als canvis sense que acabin reproduint aquest tipus d’arrossegament que beneficii a les persones amb més privilegis? Crec que la clau està en la comunicació, en la sensibilitat a com tractem els nostres propis canvis referent al que ens envolta, a la possibilitat dels canvis de les demés, com acompanyem, com cuidem, i com ens impliquem i desimpliquem del que ens envolta. No existeix una fórmula única que pugui descriure o escriure aquí, és complex. Les relacions han de poder-se transformar, però no a l’esdevenir només de qui té més privilegis, sinó de forma també compartida.
