a la masculinitat no li falta empatia, li sobra imposició

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: capacitisme, neurocapacitisme, llenguatge capacitista, masclisme, dominació, objectificació, cultura del no consentiment

 

La masculinitat està molt vinculada a la dominació. La dominació té moltes cares, i s’expressa també a través de tots els privilegis socials dels que ens beneficiem (també és una propietat de la blanquitud, o del rol que prenen molt sovint les adultes cap a les més joves, per posar només alguns exemples). Tot i ser característica de molts altres privilegis, està especialment arrelada en la masculinitat, com també en la visió del món que ens envolta que prové d’una mirada burgesa i comercial (especialment connectada a la conquesta i la colonització de la nostra cultura). Una de les múltiples cares que s’ha assenyalat en la masculinitat és la suposada falta d’empatia amb la que s’ha socialitzat als homes i persones masculines: una falta d’empatia que es sol assenyalar com la problemàtica en molts dels problemes relacionals i que fan que no puguin estructuralment cuidar.

Però per a poder assenyalar una falta com aquesta primer hem de comprendre què volem dir amb empatia i, a la vegada, com veu la masculinitat i com llegeix el seu entorn i relacions. Què és realment l’empatia? Hi ha moltes formes de definir l’empatia. Hi ha qui la defineix com una capacitat per entendre, comprendre o connectar amb les emocions de les altres persones; altres la defineixen no tant com una ‘capacitat,’ sinó com una ‘voluntat’ en comprendre aquestes emocions. He arribat a veure definida l’empatia (especialment en la comunicació no violenta) com una forma de llegir o interpretar les necessitats d’una altra persona segons una lectura (no a través d’una escolta del que l’altra persona t’està dient que sent) de quines són les emocions que està expressant l’altra persona a través d’una suposada ‘objectivitat’. Altres la defineixen com ‘escolta activa’.

No obstant, l’empatia, per defecte i per sistema (i per com en parla la majoria de les persones), s’entén i es defineix com una capacitat de connectar i comprendre les emocions de l’altra persona i d’alguna manera poder-les sentir també, especialment a través de la lectura externa (sense necessitat de que et comuniquin aquestes emocions) de la persona o de la situació. En la manera com s’entén per defecte l’empatia no es tracta tant de l’escolta del que l’altra et diu o de comprendre i acceptar el què sent a través del que et comenta ella mateixa, sinó de connexió d’aquestes emocions, la majoria de les vegades a través d’una lectura externa (una suposició que interpretes quan observes la situació i/o la persona).

Ja vaig fer una crítica a l’ús que fem de l’empatia a les II Jornades d’Amors Plurals. La forma que per defecte s’entén l’empatia és un problema, per molts motius. En primer lloc suposa que hem de tenir totes unes capacitats específiques, ignorant que hi ha persones que tenim capacitats i formes diferents de funcionar, de connectar i de llegir el nostre entorn. En segon lloc, aquest tipus d’empatia funciona a través d’una lectura i suposició del que l’altra persona sent: les lectures tenen el perill de ser interpretacions del nostre entorn que poden venir donades, no tant per la realitat del que està sentint la persona que estem ‘observant’, sinó més del que nosaltres interpretem i sentim en una situació similar (que pot no ser el mateix que sent l’altre, per exemple, com suposar que si a l’altra la mosseguen sentirà dolor encara que potser ella està sentint plaer perquè li agrada).

Per tant, com a última problemàtica, al funcionar com una lectura, el més probable és que es llegeixi o s’interpreti allò definit per les normes socials (estructures de poder) que s’ha de sentir; o sigui, s’interpretarà allò més privilegiat i les persones amb més privilegis seran les que rebran més empatia per part de les demés. Tot està construït per a que entenguem i empatitzem molt més amb la ‘norma’, i per tant amb el privilegi (amb els homes, amb l’heterosexualitat, amb les persones cis, amb les blanques, amb les neurotípiques, etc). Quantes vegades hem empatitzat amb agressors, per exemple? Seria en aquest cas l’empatia una bona solució a la dominació de la masculinitat? Jo, per exemple, he estat molts anys empatitzant amb qui m’agredia i em maltractava, i això ha estat un problema molt gran per a mi.

Però realment necessitem l’empatia per comprendre i respectar les emocions de les altres persones? És necessària l’empatia per a no dominar? Quan rasques una mica en el fons del problema t’adones que la dominació prové de la forma que tenim de veure el nostre entorn, que és cultural i filosòfica, i que és una creença amb la que construïm moltes estructures i formes de viure i pensar: creiem que tot el que ens envolta és extern a nosaltres i només considerem els nostres desitjos i voluntats, però no tenim en compte les de les demés, que podrien ser diferents als nostres. D’aquesta manera, per a obtenir el que necessitem hem de dominar el nostre exterior i les persones que en formen part. Així és com esborrem el consentiment, per exemple. La masculinitat no esborra el consentiment perquè no sigui capaç d’empatitzar amb qui està dominant, sinó perquè creu que els desitjos i voluntats d’aquella persona no són importants i no s’han de tenir en compte. Des d’aquesta mirada el que acabem fent és no tenir en compte a les demés, ni el que volen, ni el que senten, ni el que desitgen, i ens hi relacionarem intentant imposar les nostres necessitats. Evidentment les necessitats més compreses sempre seran les de la persona amb més privilegis que sempre seran les que dominaran la situació.

Des del meu punt de vista és problemàtic seguir assenyalant l’empatia com el problema pel qual la masculinitat domina, agredeix o inclús no cuida de les persones del seu entorn. És problemàtic primer de tot perquè l’empatia cada persona la defineix de formes diferents, però tot i així gairebé sempre s’acaba assenyalant amb una capacitat que se suposa que totes hem de tenir, insensibilitzant la diversitat en capacitats i formes de connectar amb el nostre exterior; també és problemàtic perquè les lectures que es fan de les emocions d’altres persones no tenen perquè correspondre amb la realitat, i a més sempre acabarà beneficiant més a qui més privilegis té. I, finalment, com he comentat, ens desvia totalment de la problemàtica real sobre la dominació de la masculinitat: que el problema és la negació de les emocions, desitjos i necessitats de les altres, i imposició de les pròpies per sobre de tot. Jo no necessito que la persona que em tracta ‘connecti’ amb les meves emocions, ni que les pugui sentir igual que jo. Jo el que necessito és que em tinguin en compte, que sàpiguen que podria tenir desitjos diferents, que em preguntin, que m’escoltin, i que finalment respectin la meva posició.

Share

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (V – context i sensibilitat)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la cinquena part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí, la tercera aquí i la quarta aquí.

Context

El context és la informació que ajuda a situar a una persona en referència amb el que l’envolta. El context d’una persona són, per exemple, les estructures de poder que la travessen, o la seva situació relacional, situació laboral, econòmica, familiar, etc. I en cada situació o moment, el que és rellevant del context d’una persona pot ser diferent (per exemple, en una xerrada pot ser rellevant el fet de que jo sigui activista i pateixi sexisme i monosexisme, però no que el meu color preferit sigui el lila).

Estem molt acostumades en els nostres entorns a buscar solucions úniques que ho resolguin tot. La idea de que existeixen solucions úniques que ho resolen tot prové de les pròpies estructures de poder, ja que aquestes ens imposen una sola forma de fer i pensar, i reproduïm el mateix pensament imposant solucions i fórmules úniques per a resoldre els problemes o qüestions. Però les solucions i fórmules úniques per a resoldre problemes no existeixen, ja que les solucions i les respostes són (o haurien de ser) contextuals.

Per exemple, deixar una relació sense informar a l’altra persona, simplement marxant, és gairebé sempre un acte violent i molt poc curós. Tot i això, en algunes situacions és possible que sigui la única forma per deixar una relació de poder, violenta o de maltracte. En els nostres entorns no monògams solem donar com a solució única en la resolució de problemes l’empatia i la comunicació no violenta, però en molts casos (quan l’empatia no es pot utilitzar o quan existeix una situació on la possibilitat de la comunicació no violenta es pot fins i tot utilitzar per reproduir tècniques de dominació o estructures de poder) no són la solució.

Sensibilitat

En els entorns no monògams es sol parlar molt de l’empatia, i s’utilitza molt sovint com a comodí i part de la resolució de conflictes i gestió d’emocions. L’empatia pot ser definida de moltes maneres segons cada persona, tot i així, per defecte, tal com s’entén l’empatia socialment, es podria definir com la capacitat d’identificar-te i compartir les emocions de l’altre persona. Jo la definiria, més aviat, com una capacitat de comprendre què i com sent l’altra persona.

El fet d’utilitzar l’empatia constantment com a eina en els nostres entorns té varis problemes. Primer de tot perquè està suposant que totes les persones tenim la possibilitat d’aquesta capacitat en el grau que es creu ‘normal’. Podrien haver persones que aquesta capacitat no la tenen, o la tenen en un grau inferior del que es consideraria ‘normal’. Per altra banda, hi ha persones que la seva capacitat empàtica és superior al que es considera que hauria de ser ‘normal’. Exigir que en els nostres processos per resoldre problemes s’hagi de passar per aquesta capacitat porta a excloure, per una banda, a les persones que no tenen aquesta capacitat, i per altra banda a exigir que persones que siguin més sensibles a aquestes empaties s’hagin de trobar en situacions constantment que puguin superar la seva pròpia gestió emocional.

Per altra banda, l’empatia, tot i ser descrita com una capacitat, no deixa de ser una lectura o suposició del que l’altre persona està sentint. Qui et diu a tu que el que suposes és exactament el que sent l’altre persona? Si jo, per exemple, gaudeixo de certes coses que em donen plaer, però que a una altra persona li provoquen dolor, és molt possible que el que senti l’altra persona quan li explico una situació que per a mi és de plaer sigui dolor (per exemple, que a mi m’agradi que em mosseguin, i que altres persones ho llegeixin com a dolorós si veuen que em mosseguen). Al final, basar tot el nostre sentir cap a l’altra persona a través només de l’empatia pot recaure en que sigui jo mateixa la que decideixi per l’altra el que ha d’estar sentint en una situació donada i no sigui l’altra qui m’ho pugui expressar o comunicar.

I, finalment, l’empatia (o el que es considera com empatia) sol beneficiar més a les persones amb privilegis, ja que és molt més fàcil empatitzar (comprendre) amb tot allò que ens han educat des de petites que és el ‘normal’ (com pot ser que una mossegada sigui dolorosa i no plaent). Per tant, és una construcció cultural i sempre ens serà més fàcil empatitzar (comprendre per defecte) amb tot allò construït en la nostra cultura com a ‘normal’ i amb les persones privilegiades (les que segueixen la ‘norma’): amb homes, persones heterosexuals, o cisgènere, blanques, persones amb capacitat empàtica ‘normal’, etc. Tenint en compte això, és molt probable que en situacions de sexisme, homofòbia o una altra situació on s’exerciti violència estructural, l’empatia sense una visió crítica podria afavorir a la persona que està exercint la violència (ens serà més fàcil empatitzar amb ella que amb la persona que està sent violentada).

Sovint jo utilitzo el concepte de la sensibilitat per a referir-me a l’escolta més conscient en la diversitat, tant de com som les persones, què volem, què necessitem, etc. Ser sensibles passa per no suposar, i menys a través de caixes estàtiques i lectures estructurals i culturals. I acceptar els canvis. La sensibilitat és també voler comprendre el context d’una persona per entendre com relacionar-s’hi, per a no posar a les persones en situacions de competitivitat, per trencar amb l’escassetat en com repartim afectes i recursos i a l’objectificació. La sensibilitat en l’empatia podria transformar-la en un tipus d’empatia/comprensió més crítica.

Share