per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
Avís de contingut: alcohol, drogues, addicció, neurocapacitisme, misautismia, dolor, acceptació social, rebuig, por a la pèrdua de relacions, menció de síndrome d’abstinència
El que relato en aquest text és la meva experiència personal i no implica ni significa que totes les persones travessades pel neurocapacitisme hagin de viure el mateix. De fet hi ha experiències molt diferents, i totes les experiències són mereixedores de ser tingudes en compte. També, òbviament, dependran del neurotipos. Això no treu que la vivència sigui en molt bona part estructural, i és que cada una vivim les estructures de forma diferent segons molts altres factors de les nostres vides.
L’adolescència per a mi (igual que per a moltes) va ser una època de total i absolut trontoll emocional, sobretot en quant a com vivia tota la informació que m’arribava del que m’envoltava i de les relacions. Ara entenc moltes més coses de mi, especialment gràcies al feminisme i a l’activisme de moltes persones neurodivergents que m’ha ajudat a entendre’m fora de la neurotipicitat. Entenc i sé que l’adolescència per a totes sol ser un gran desgavell, però quan et travessen certes estructures pot arribar a fer-se un de més gran. Degut a les exigències socials, a que vaig aprendre sobre mi mateixa i sobre el meu funcionament a través de paràmetres que realment no em representaven ja que jo no funcionava com el que era estipulat com a “normal” i, per tant, degut al fet de no haver tingut temps d’auto-coneixença, al fet de que el meu cap sentia diferent, processava diferent i vivia tot el que li arribava de forma diferent, el neurocapacitisme va afectar molt bona part de la meva vida. En el meu cas les relacions socials i la vivència amb el meu cos, amb el meu cap i les emocions es van fer bastant insuportables. Només sentia dolor i una necessitat molt gran de tapar-lo. Vaig començar a consumir drogues i alcohol envoltada d’aquell neguit, i ràpidament vaig començar a tenir problemes d’abús d’aquestes substàncies (especialment alcohol) i una addicció bastant elevada.
Les meves anades i vingudes amb totes les meves addiccions han sigut complicades, estant barrejades moltes vegades amb episodis molt complexos de la meva vida: he tingut períodes on he deixat completament tot tipus de substància addictiva (també sucres, tes i cafès), i altres moments on he consumit fins a punts extremadament preocupants i on sóc conscient que quasi m’hi ha anat la vida. Tota la meva problemàtica, òbviament, es barrejava amb la gran normalització que hi ha en el consum d’alcohol i d’altres drogues (però sobretot alcohol) en molts tipus d’espais, com els espais de festa, també en celebracions o en el dia a dia. Tot i així, no vull desviar-me del meu problema ja que tot el que a mi m’ha passat en relació amb les drogues ha anat més enllà de la problemàtica del consum en espais on està socialment acceptat: he anat beguda a l’institut, he consumit drogues considerades més “dures” entre setmana per anar a classe a la universitat, he begut per poder sortir al carrer a caminar i interaccionar “normalment” amb gent, etc.
Poc a poc, i sobretot, com he comentat al principi, gràcies a llegir i escoltar a activistes neurodivergents, m’he adonat de quines han sigut les causes del meu problema amb el consum de certs tipus de substàncies. Les causes estan molt relacionades amb el neurocapacitisme que he patit des de sempre i que ara he aconseguit posar-li nom. Com comentava a l’inici del text, des d’adolescent totes les interaccions amb el meu entorn em suposaven un dolor constant, no només psicològic, sinó també emocional i físic. Ara he entès que aquest dolor era provocat per no entendre (o no acceptar) que el meu funcionament era diferent, obligar-me a interaccionar i relacionar-me com s’ha estipulat socialment que s’ha de fer, i no acceptar les meves diferències i sensibilitats sensorials. No era capaç de treure’m aquest dolor de cap manera i hi havia drogues que al produir-me cert plaer tenien la capacitat de treure’m aquest dolor, encara que fos per calmar-me temporalment. No vull, però, que tot recaigui en una qüestió d’auto-acceptació, com si jo fos l’única responsable d’aquell procés, ja que aquesta no acceptació provenia d’una no acceptació social i que jo vaig a aprendre del meu “exterior”.
A part del dolor, m’he adonat de que tinc certa ansietat social que moltes vegades no em permetia suportar el dia a dia, especialment la relació constant (i sense mesura segons com em sentia) amb companyes i amigues i en esdeveniments socials. Ara mateix en aquestes situacions quan m’angoixo o tinc ansietat solc marxar del lloc on sóc per poder-ho gestionar (a vegades amb frustració perquè m’agradaria poder-hi ser i amb la por de perdre relacions en el camí d’haver de marxar dels llocs). També, per prevenir aquestes situacions d’ansietat, solc organitzar la meva agenda per poder tenir moments i dies per a mi i no socialitzar en excés per a ser capaç de poder-ho fer en altres moments. No obstant, això abans no ho coneixia i a més pensava que no seria acceptada per les demés (no només ho pensava, la meva experiència m’ho demostrava), i moltes vegades acabava utilitzant l’alcohol com a ansiolític per a fer-me aguantar situacions socials que em produïen ansietat. També m’he adonat de que en trobades socials fumava molt més, no només per ansietat social, sinó també per amagar els meus stims: o sigui, com que la majoria de stims no són “acceptables” però l’acte de fumar sí, el que feia era substituir-los i utilitzava l’acte de fumar com a stim amagat a ulls de les demés persones.
L’alcohol també m’ajudava a semblar de cara a altres persones més neurotípica; o sigui, més normal. He après que això és un tipus de camuflatge. Davant de la meva desconeixença sobre el tema el que sentia és que l’alcohol m’ajudava a “desinhibir-me”, que és el que se sol dir. Ara, reflexionant bé moltes de les situacions on sentia la necessitat de beure, m’he adonat de que beure m’ajudava a emmascarar molts dels meus trets no neurotípics per semblar més acceptable; en realitat en aquella època que no coneixia la meva no neurotipicitat, simplement sentia que em convertia en una persona més “normal”. D’aquesta manera sentia que podria aconseguir actuar com s’espera de tota persona, una cosa que a mi em costava molt ser-ne capaç i pensava que necessitava treballar-me més. Fer-ho em costava un sobreesforç molt gran, esforç que l’alcohol suavitzava. Aquests processos s’ajuntaven amb una por molt gran a ser exclosa i a ser rebutjada. Jo em forçava i m’obligava a trobar maneres de no passar més per aquelles processos de rebuig i d’exclusió, i el consum d’alcohol formava part de tot aquell desig d’acceptació.
Tot això, juntament amb tenir una facilitat molt gran per enganxar-me a qualsevol droga degut al meu funcionament (més aviat de forma física, no m’estic referint a addició purament psicològica o emocional), acabava per arrossegar-me molts cops a pous d’on em costava molt sortir. Tinc una dificultat molt elevada (comparada amb altres persones) per deixar certes substàncies (també la cafeïna, no tot és un problema amb drogues menys acceptades socialment) i els símptomes dels síndromes d’abstinència que solc tenir són bastant forts. Amb el temps he aconseguit comprendre’m, acceptar-me i entendre com gestionar situacions d’abstinència, i cada cop sortir-me’n més bé. Però això ho he après amb el temps, com tota la resta.
Mai he sabut on col·locar-me davant dels discursos pro-drogues o anti-drogues. A mi les drogues, a part de tot el que he explicat, m’han aportat coses molt bones, així com d’altres de desastroses. Crec en el consum d’aquestes substàncies per l’ús que cada persona li pugui trobar sempre que intenti (com amb tot) compartir els espais de forma responsable (tema complex de tractar, ja ho sé). Per altra banda, simpatitzo amb una part del discurs anti-drogues, especialment per com gestionem els nostres espais, tant de festa com no de festa, i el consum acrític, sense cap mena de reflexió sobre com influeixen amb el nostre entorn i l’obligatorietat que imposen aquests espais a consumir-les sense moltes alternatives. Tot i així, ambdós discursos cauen moltes vegades en el neurocapacitisme (igual que molts discursos sobre el consum de medicaments, siguin o no drogues), especialment el discurs anti-drogues. Per això necessitava compartir la meva experiència. No ens serveix de res fer crítiques cap al consum de drogues que estiguin obviant una part de les persones que tenim tantes dificultats per moure’ns per qualsevol espai fent-nos sentir moltes vegades culpables del nostre propi consum. Certament la resposta als problemes que tenim moltes que ens travessa el neurocapacitisme no tindrien perquè passar per les drogues. Segurament no. Però no ens serveix de res criticar el consum de drogues per a tapar els nostres problemes amb totes aquestes vivències si no generem primer uns espais i relacions menys neurocapacitistes. I amb això últim encara ens queda moltíssima feina per fer.
