2018: un fort agraïment i unes sinceres disculpes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís decontingut: menció de maltractament, ferides, por, frustració, ràbia, dolor, instrumentalització

No sóc de les que fan balanços quan s’apropa el cap d’any. Sóc de les que ho fan pel seu aniversari. Tinc l’avantatge de que el meu aniversari cau a la tardor, i jo sóc molt de gaudir de cada un dels significats de les estacions de l’any (com a bona amant del taoisme), d’allò del que cada una de les estacions ens aporta en relació als processos que vivim segons un cicle anual que corresponen al naixement (primavera), la vivència i creixement (estiu), la reclusió i reflexió (tardor) i la mort (hivern). La transformació de totes les coses. La tardor és una època on comença la reflexió i la reclusió per a preparar-nos per la mort de parts dels processos durant el hivern i pel naixement de nous a la primavera. Aquest any, però, està sent molt especial, i tot el balanç que estic fent des del meu aniversari, que va ser el mes de novembre, s’està encara allargant i s’està ajuntant amb un balanç anual, d’aquests de gener a desembre, que m’està recorrent pensaments, cos i emocions i que també agafarà bona entrada de l’hivern.

Ha sigut un any especial, intens, diferent, amb molts naixements i moltes morts de processos que portava arrossegant feia temps i que no em deixaven quasi respirar. Ha sigut un any transformador, calmat i a la vegada agitat. Ha sigut un any que vaig començar emocionalment tocada: just acomiadava el 2017 amb la mort del gat amb el que vaig compartir 18 anys de la meva vida. Els últims mesos de l’any van ser durs i els vaig viure al meu llit fent-li companyia. La promesa que li vaig fer va ser que aconseguiria parlar de tot allò del que no se m’havia permès parlar durant tant de temps, que deixaria de callar tant dolor i tant procés de tancament de ferides. Feia ja un temps que portava curant-me de les conseqüències d’una relació nefasta, de maltractament. Ja vaig dedicar el 2017 a treure’m de sobre aquella relació i a començar a llepar-me algunes ferides. El 2018 començaria el que seria l’última part d’aquell procés, la cicatrització i la cura: acabar de treure’m tot el pes que portava a sobre per la invisibilització, menyspreu i avergonyiment que aquesta persona havia fet de mi.

He superat l’angoixa constant i l’estrès posttraumàtic que no em permetien caminar per alguns dels barris de Barcelona. He calmat part de la por a les relacions, la frustració, que més m’aturava, des de l’estima cap a aquesta por, des de l’acceptació. He fet de la ràbia un farcell que ja no carrego de forma pesada, sinó que utilitzo i focalitzo en espais que no són el meu cos, ni el meu cap, ni les meves emocions. He reconnectat amb mi mateixa, m’he retrobat, m’he abraçat, de debò. He pogut veure la vida sense aquell vel constant de dolor que sempre es ficava entre jo i tot el que observava i que em tocava. I m’he adonat,després d’aquesta neteja, que la ciència (espai que havia compartit amb qui m’havia enfonsat) és un espai on vull tornar (sempre des de la meva perspectiva crítica, òbviament).

Ha sigut l’any on m’he descobert de formes que desconeixia. O més aviat, de formes que no acceptava de mi o que jo mateixa m’amagava. Des defeia temps ja havia comprès que jo no era neurotípica. Des d’adolescent sabia que tenia un funcionament que no era considerat gaire “normal”, tot i que no vaig arribar a cap diagnòstic psiquiàtric perquè sempre acabava enfadant-me (i barallant-me fortament) amb les meves psiquiatres i mai els donava temps a que em poguessin diagnosticar amb res (sí que els donava temps a medicar-me molt, òbviament, aquestes no perden mai el temps en aquest sentit). Des de fa uns pocs anys que vaig conèixer l’activisme de persones neurodivergents que em va fer sentir, sense saber molt bé perquè, certa pau i tranquil·litat amb mi mateixa. He acceptat discapacitats i he pogut assenyalar causes estructurals que no em permetien abraçar-les. Finalment, aquest any, ha sigut l’any en que m’he començat a identificar una mica més, m’he despertat a mi mateixa, i se m’ha obert tot un món. De cop moltes coses tenen sentit, he acceptat limitacions i funcionaments que tinc que fan que pugui gestionar molt millor la meva vida.

Ha sigut l’any de curar-me, d’estimar-me i on he pogut aprendre a situar-me. Aquest, per tant, ha estat un any on he après a cuidar-me, i a començar a tenir espai de debò per a aprendre (i poder) cuidar més bé a les altres. He hagut d’aprendre també com s’instrumentalitzen conceptes com són les cures, i he hagut d’intentar entreveure, apartant molta merda generada en forma de discursos utilitaristes, què significa cuidar. Ha sigut també des d’aquest punt on he sigut conscient del dolor que he pogut provocar a altres. Crec que la millor forma de tancar l’any és, no només demanant perdó, sinó a més, i sobretot, reparant i reparant-me. Al menys començant a prendre’n consciència; però per fer que la consciència no quedi en només això, consciència i pensaments, sinó que també siguin fets, canvis que es materialitzin en el possible sense caure en utilitzar aquella constant excusa que ens posem sobre les múltiples contradiccions que sempre totes tenim.

Vull demanar disculpes a totes aquelles a les que inconscientment vaig culpar de tot el que em passava; a aquelles que vaig doldre cada vegada que fortament em queixava i que es podrien haver sentit atacades; a totes aquelles de les que em vaig allunyar, a les que no vaig saber com cuidar, a les que vaig descuidar; a les que vaig esquitxar amb la meva ràbia mal direccionada. A totes aquelles que en el meu camí d’aprenentatge vaig poder fer mal. No parlo des del sentiment insuportable de culpa, ni des de la victimització de qui utilitza això per fer-se la guai. No. És un acte sincer que traspassa aquesta pantalla o aquest paper i comença a materialitzar-se en forma de canvis, a  partir d’aquí i a partir d’ara.

Share

alcohol i altres drogues com a forma de sobreviure al neurocapacitisme

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: alcohol, drogues, addicció, neurocapacitisme, misautismia, dolor, acceptació social, rebuig, por a la pèrdua de relacions, menció de síndrome d’abstinència

 

El que relato en aquest text és la meva experiència personal i no implica ni significa que totes les persones travessades pel neurocapacitisme hagin de viure el mateix. De fet hi ha experiències molt diferents, i totes les experiències són mereixedores de ser tingudes en compte. També, òbviament, dependran del neurotipos. Això no treu que la vivència sigui en molt bona part estructural, i és que cada una vivim les estructures de forma diferent segons molts altres factors de les nostres vides.

 

L’adolescència per a mi (igual que per a moltes) va ser una època de total i absolut trontoll emocional, sobretot en quant a com vivia tota la informació que m’arribava del que m’envoltava i de les relacions. Ara entenc moltes més coses de mi, especialment gràcies al feminisme i a l’activisme de moltes persones neurodivergents que m’ha ajudat a entendre’m fora de la neurotipicitat. Entenc i sé que l’adolescència per a totes sol ser un gran desgavell, però quan et travessen certes estructures pot arribar a fer-se un de més gran. Degut a les exigències socials, a que vaig aprendre sobre mi mateixa i sobre el meu funcionament a través de paràmetres que realment no em representaven ja que jo no funcionava com el que era estipulat com a “normal” i, per tant, degut al fet de no haver tingut temps d’auto-coneixença, al fet de que el meu cap sentia diferent, processava diferent i vivia tot el que li arribava de forma diferent, el neurocapacitisme va afectar molt bona part de la meva vida. En el meu cas les relacions socials i la vivència amb el meu cos, amb el meu cap i les emocions es van fer bastant insuportables. Només sentia dolor i una necessitat molt gran de tapar-lo. Vaig començar a consumir drogues i alcohol envoltada d’aquell neguit, i ràpidament vaig començar a tenir problemes d’abús d’aquestes substàncies (especialment alcohol) i una addicció bastant elevada.

Les meves anades i vingudes amb totes les meves addiccions han sigut complicades, estant barrejades moltes vegades amb episodis molt complexos de la meva vida: he tingut períodes on he deixat completament tot tipus de substància addictiva (també sucres, tes i cafès), i altres moments on he consumit fins a punts extremadament preocupants i on sóc conscient que quasi m’hi ha anat la vida. Tota la meva problemàtica, òbviament, es barrejava amb la gran normalització que hi ha en el consum d’alcohol i d’altres drogues (però sobretot alcohol) en molts tipus d’espais, com els espais de festa, també en celebracions o en el dia a dia. Tot i així, no vull desviar-me del meu problema ja que tot el que a mi m’ha passat en relació amb les drogues ha anat més enllà de la problemàtica del consum en espais on està socialment acceptat: he anat beguda a l’institut, he consumit drogues considerades més “dures” entre setmana per anar a classe a la universitat, he begut per poder sortir al carrer a caminar i interaccionar “normalment” amb gent, etc.

Poc a poc, i sobretot, com he comentat al principi, gràcies a llegir i escoltar a activistes neurodivergents, m’he adonat de quines han sigut les causes del meu problema amb el consum de certs tipus de substàncies. Les causes estan molt relacionades amb el neurocapacitisme que he patit des de sempre i que ara he aconseguit posar-li nom. Com comentava a l’inici del text, des d’adolescent totes les interaccions amb el meu entorn em suposaven un dolor constant, no només psicològic, sinó també emocional i físic. Ara he entès que aquest dolor era provocat per no entendre (o no acceptar) que el meu funcionament era diferent, obligar-me a interaccionar i relacionar-me com s’ha estipulat socialment que s’ha de fer, i no acceptar les meves diferències i sensibilitats sensorials. No era capaç de treure’m aquest dolor de cap manera i hi havia drogues que al produir-me cert plaer tenien la capacitat de treure’m aquest dolor, encara que fos per calmar-me temporalment. No vull, però, que tot recaigui en una qüestió d’auto-acceptació, com si jo fos l’única responsable d’aquell procés, ja que aquesta no acceptació provenia d’una no acceptació social i que jo vaig a aprendre del meu “exterior”.

A part del dolor, m’he adonat de que tinc certa ansietat social que moltes vegades no em permetia suportar el dia a dia, especialment la relació constant (i sense mesura segons com em sentia) amb companyes i amigues i en esdeveniments socials. Ara mateix en aquestes situacions quan m’angoixo o tinc ansietat solc marxar del lloc on sóc per poder-ho gestionar (a vegades amb frustració perquè m’agradaria poder-hi ser i amb la por de perdre relacions en el camí d’haver de marxar dels llocs). També, per prevenir aquestes situacions d’ansietat, solc organitzar la meva agenda per poder tenir moments i dies per a mi i no socialitzar en excés per a ser capaç de poder-ho fer en altres moments. No obstant, això abans no ho coneixia i a més pensava que no seria acceptada per les demés (no només ho pensava, la meva experiència m’ho demostrava), i moltes vegades acabava utilitzant l’alcohol com a ansiolític per a fer-me aguantar situacions socials que em produïen ansietat. També m’he adonat de que en trobades socials fumava molt més, no només per ansietat social, sinó també per amagar els meus stims: o sigui, com que la majoria de stims no són “acceptables” però l’acte de fumar sí, el que feia era substituir-los i utilitzava l’acte de fumar com a stim amagat a ulls de les demés persones.

L’alcohol també m’ajudava a semblar de cara a altres persones més neurotípica; o sigui, més normal. He après que això és un tipus de camuflatge. Davant de la meva desconeixença sobre el tema el que sentia és que l’alcohol m’ajudava a “desinhibir-me”, que és el que se sol dir. Ara, reflexionant bé moltes de les situacions on sentia la necessitat de beure, m’he adonat de que beure m’ajudava a emmascarar molts dels meus trets no neurotípics per semblar més acceptable; en realitat en aquella època que no coneixia la meva no neurotipicitat, simplement sentia que em convertia en una persona més “normal”. D’aquesta manera sentia que podria aconseguir actuar com s’espera de tota persona, una cosa que a mi em costava molt ser-ne capaç i pensava que necessitava treballar-me més. Fer-ho em costava un sobreesforç molt gran, esforç que l’alcohol suavitzava. Aquests processos s’ajuntaven amb una por molt gran a ser exclosa i a ser rebutjada. Jo em forçava i m’obligava a trobar maneres de no passar més per aquelles processos de rebuig i d’exclusió, i el consum d’alcohol formava part de tot aquell desig d’acceptació.

Tot això, juntament amb tenir una facilitat molt gran per enganxar-me a qualsevol droga degut al meu funcionament (més aviat de forma física, no m’estic referint a addició purament psicològica o emocional), acabava per arrossegar-me molts cops a pous d’on em costava molt sortir. Tinc una dificultat molt elevada (comparada amb altres persones) per deixar certes substàncies (també la cafeïna, no tot és un problema amb drogues menys acceptades socialment) i els símptomes dels síndromes d’abstinència que solc tenir són bastant forts. Amb el temps he aconseguit comprendre’m, acceptar-me i entendre com gestionar situacions d’abstinència, i cada cop sortir-me’n més bé. Però això ho he après amb el temps, com tota la resta.

Mai he sabut on col·locar-me davant dels discursos pro-drogues o anti-drogues. A mi les drogues, a part de tot el que he explicat, m’han aportat coses molt bones, així com d’altres de desastroses. Crec en el consum d’aquestes substàncies per l’ús que cada persona li pugui trobar sempre que intenti (com amb tot) compartir els espais de forma responsable (tema complex de tractar, ja ho sé). Per altra banda, simpatitzo amb una part del discurs anti-drogues, especialment per com gestionem els nostres espais, tant de festa com no de festa, i el consum acrític, sense cap mena de reflexió sobre com influeixen amb el nostre entorn i l’obligatorietat que imposen aquests espais a consumir-les sense moltes alternatives. Tot i així, ambdós discursos cauen moltes vegades en el neurocapacitisme (igual que molts discursos sobre el consum de medicaments, siguin o no drogues), especialment el discurs anti-drogues. Per això necessitava compartir la meva experiència. No ens serveix de res fer crítiques cap al consum de drogues que estiguin obviant una part de les persones que tenim tantes dificultats per moure’ns per qualsevol espai fent-nos sentir moltes vegades culpables del nostre propi consum. Certament la resposta als problemes que tenim moltes que ens travessa el neurocapacitisme no tindrien perquè passar per les drogues. Segurament no. Però no ens serveix de res criticar el consum de drogues per a tapar els nostres problemes amb totes aquestes vivències si no generem primer uns espais i relacions menys neurocapacitistes. I amb això últim encara ens queda moltíssima feina per fer.

Share

l’amor també pot fer mal?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una paret blanca on hi ha escrit en negre més ressaltat i en majúscules “L’AMORE É UNA COSA RARA”. També hi ha escrit en negre però més fluix: després de “RARA” posa “es la vida”, una fletxa des de “É” senyala “FOLLAR”, senyalant “UNA” afegeix “mierda”, i després de “AMORE” posa “e bello”.]

 

avís de contingut: menció de dolor i patiment, maltractament, abús, jerarquies, estructures de poder, objectificació i explotació emocionals

 

“L’amor de debò implica patiment” és un ideal que gira al voltant de l’amor romàntic i de l’amor en general. És un concepte amb el que ens han farcit a través dels contes, de la televisió, de les cançons, de les històries que ens expliquem entre nosaltres, d’internet amb memes que acostumen a ressaltar un tipus d’amor i d’afecte que s’expressa a través de la jerarquia, del dolor, del patiment i de l’objectificació i l’explotació emocionals i de cures. L’amor, segons aquest tipus d’amor o d’afecte, sempre comporta un sacrifici jeràrquic i molt unit a la violència estructural, masclista, i també d’altres diferències estructurals (no només utilitza el masclisme, sinó també s’alimenta de la monogàmia, de l’heterosexisme, del capacitisme, del racisme, etc).

Segons aquest ideal per l’amor s’ha de patir, tant per a poder-hi accedir com pel que implica en sí mateix un cop obtingut: s’ha d’acceptar incondicionalment tot el que l’altre fa, especialment quan ets la part que està jeràrquicament per sota. Especialment la incondicionalitat és una de les armes més destructives d’aquest tipus d’amor que no qüestiona les jerarquies que ens imposa, ni el maltractament, ni l’explotació emocional. He emfatitzat també l’existència d’aquesta romantització/idealització a través de l’afecte (o l’amor entre persones que no té perquè comportar un component romàntic) perquè entre amigues també pot passar, especialment quan una de les parts és una persona que per por a perdre la relació (degut també a factors estructurals) accepta una situació d’abús.

Des dels feminismes s’ha parlat bastant d’aquesta problemàtica, no estic assenyalant res del que no s’hagi tractat ja anteriorment en moltes plataformes, espais i activismes. Aquestes crítiques han intentat trencar amb la imatge positiva i bonica d’aquest tipus d’abús i d’acceptació del maltractament. La visibilització ha sigut, per tant, una forma de desemmascarar el maltractament anomenant-lo pel seu nom i mostrant que no és bonic en sí mateix, sinó jeràrquic, de dominació i estructural i una forma de tenir-nos enganxades a relacions que ens absorbeixen, exploten i oprimeixen.

Un dels lemes derivats de tot això que es repeteix és “si és amor, no fa mal” (o “si fa mal, no és amor”), intentant emfatitzar la necessitat de buscar un tipus d’amor no basat en el maltractament, en el control, o que justifica el dolor de per se, especialment cap a aquelles que són dones o que gaudeixen de menys privilegis. Però aquesta frase (com totes les que giren al voltant del mateix concepte), tot i ser certa quan parlem de maltractament, és, per un altre costat, una trampa i invisibilitza que es pot patir per amor sense necessitat de que sigui un patiment derivat del maltractament. De fet, sense que aquesta sigui la intenció del lema en sí mateix, el que fa és tornar a romantitzar l’amor, idealitzant-lo al voltant d’un tipus d’emoció perfecte perquè no “gaudeix” de cap tipus de dolor ni patiment. Ignora, per tant, que el món de les emocions és molt més complex que un simple “fa mal” / “no fa mal”.

Amagar que l’amor també pot venir acompanyat algunes/moltes vegades d’algun tipus de patiment pot produir una gran excusa (amb discurs)  per abandonar una relació a la mínima que hi hagi la possibilitat de patiment o dolor per desdir-nos de les cures cap a altres. Es pot patir per la pèrdua, es pot patir pels processos d’acceptació d’incompatibilitats, es pot sentir dolor per les pors que arrosseguem degut al rebuig, o també podem patir quan les persones a les que estimem estan passant per un moment dolent, o una crisi. Estimar també ens pot portar a la ràbia per les situacions injustes, una ràbia molt necessària i que constantment intenten esborrar-nos a través de discursos sobre la cerca de la pura felicitat acrítica. I podríem allargar la llista. També, a més, s’ignora que hi ha moltes persones a les que les intensitats emocionals les pot portar a dolor i patiment en molts sentits, ignorem que no totes tenim les mateixes capacitats a l’hora de sentir o sentir-nos i que estimar, per a algunes persones, pot suposar un patiment que s’intensifica quan, a més, ens travessen les pors a la pèrdua i les pors a que ens maltractin o que ens rebutgin.

Tot això que exposo no pretén ser una alabança ni una acceptació del maltractament dins de les relacions amoroses o afectuoses, al contrari, com a persona que ha patit maltractament és l’últim que vull. Però el que pretenc expressar és que reduir tot el patiment i el dolor al maltractament i idealitzar l’amor és caure en una trampa que ens fa creure que hem de perseguir la més pura felicitat ignorant tots els problemes que ens travessen, sense voler tampoc abraçar o deixar-se afectar per tot allò que no és definit com a “perfecte” pel sistema en les demés i en les relacions.

L’amor és un gran sentiment, això no ho nego. És aquell que ens permet solidaritzar-nos, connectar amb el que ens envolta. Però per aquest mateix motiu, pel fet de ser el que ens permet afectar-nos amb el nostre entorn, és també el que ens connecta amb certs dolors i patiments, tant nostres com de les demés. El que no hem de permetre és que utilitzin el nostre amor per abusar de nosaltres, per a col·locar-se per sobre, ni per maltractar. Per la resta, sí, l’amor pot fer mal, i no és necessari negar-ho per convertir-lo en un altre concepte ideal.

Share