per wuwei (natàlia)
en castellano aquí.
[imatge: pastanagues pelades i tallades posades dretes en vertical sobre una taula per tallar de plàstic. De fons es veuen unes mans pelant i tallant taronges i taronges pelades sobre una altra taula de plàstic per tallar. Entre mig es veu un pelador amb les pells de la pastanaga]
Avís de contingut: menció de menjar i de TCA, dieta, restriccions, capacitisme, problemes de salut, menció de problemes de salut mental i auto-maltractament, menció de gordofòbia
Quan tenia divuit anys vaig començar a tenir un problema de salut que, just la primera vegada que em va trencar amb alguns dels seus forts símptomes, de seguida vaig saber que seria crònic. No sé per què, suposo que vaig notar d’alguna manera que allò que estava sentint no acabava allà mateix i que seguiria perseguint-me durant anys. I així va ser. Ja arrossegava bastants problemes de salut mental (especialment degut al neurocapacitisme, el masclisme i el monosexisme que patia) que m’havien portat a maltractar el meu cos de forma bastant extrema i sense cap mena de consideració. El meu cos va decidir, d’aquesta manera, demanar-me una treva, un descans. El meu cos amb aquests forts símptomes que m’incapacitaven en molts contextos, em va obligar a mirar-me amb més afecte, tot i el patiment que tot just començava i que faria que els següents anys m’obsessionés en trobar una solució que va trigar deu anys en arribar.
Durant deu anys vaig estar anant a metges i especialistes que mai em trobaven res i sempre atribuïen tot el que em passava a l’ansietat i als “nervis” (com ho anomenaven ells). La solució que em donaven: relaxa’t. I ja està. Mil proves (algunes dures), i res. Però després d’uns deu anys donant tombs i trobant-me cada vegada pitjor (fins al punt de tenir molta dificultat per sortir de casa), vaig arribar a la solució. Vaig descobrir el que em passava buscant milions de vegades per internet una combinació de símptomes que els metges m’havien dit que no estaven relacionats i no tenien res a veure entre ells. Sé que es fa molta mofa de qui busca símptomes per internet per auto-diagnosticar-se, però s’ignora que moltes persones patim de problemes que no són tan fàcilment detectables o reconeguts; per a moltes, l’auto-diagnòstic a través d’eines com internet, les xarxes, etc, són l’única via per trobar el que ens passa, entendre’ns o identificar-nos amb altres persones que pateixen el mateix. A mi allò em va salvar. Vaig trobar una llista de símptomes molt llarga que quadraven molt amb tot el que em passava, i vaig decidir anar de cap a la nutricionista que penjava aquella informació a la seva pàgina.
Després de tres anys de tractament a base de dieta, suplements nutricionals i paciència, vaig aconseguir arribar a un equilibri simptomàtic al que pensava que mai arribaria. El que em va “arreglar” no va ser cap medicament, sinó una dieta: una llarga llista d’aliments a evitar, i algunes recomanacions extra alimentàries i pautes, juntament amb algunes adaptacions a la meva condició específica personal que vaig anar aprenent amb l’experiència i el temps. Aquella dieta em va salvar la vida, ho porto sentint des de fa temps. Passar de no poder-me quasi moure, estar sempre cansada, patir símptomes digestius diaris que m’incapacitaven per fer vida fora de casa, a poder tenir el que la gent anomena una vida “normal”, poder sortir de casa, pensar, llegir, fer exercici físic, relacionar-me (dins dels límits de la meva ansietat social, òbviament), i fer-ho sense dolor ni cansament.
Tot i això, no he arribat mai a obtenir una total “cura”, sinó un equilibri que es desfà quan deixo de seguir aquesta dieta. I, tot i que el meu problema quan segueixo la dieta el tinc controlat, saltar-me-la pot comportar que torni tota la simptomatologia que durant molts anys em va incapacitar diàriament: tot tipus de símptomes digestius, dolor corporal, fatiga, mal de coll, més facilitat per posar-me malalta, problemes de pell, agreujament de la depressió, més ansietat de l’habitual, somnolència, sensació de ressaca pels matins, entre d’altres.
Degut a tot això, moure’m per molts espais m’és molt complicat, perquè la majoria de les vegades quan hi ha menjar o hi sóc per menjar, gairebé res és apte per a que jo pugui menjar. I això ho puc confirmar només quan sé quins són els ingredients del menjar preparat que hi ha, ja que la majoria de les vegades ni tant sols tinc accés a saber-ho, un requisit que per a mi és indispensable. La quantitat de restriccions alimentàries juntament amb la insensibilitat que tenim a l’hora de preparar espais amb menjar per a les persones amb aquestes limitacions, fan que finalment la probabilitat de que pugui menjar sigui baixa o bé m’acabi saltant la dieta la gran majoria de les vegades.
Per un altre costat, cada vegada que vaig a un espai i menjo diferent a la resta o a la majoria de gent, o bé intento explicar que necessito seguir una dieta per a que es tingui en compte, rebo un munt de preguntes molt invasives i que em fan sentir incòmode (per què menjo diferent, quin problema tinc, com és que el tinc, etc), on haig d’acabar explicant parts de la meva vida que no em ve de gust compartir, sobretot perquè em sento obligada a fer-ho per la circumstància; també podria dir que no vull respondre però la gent no sol prendre-s’ho molt bé i això em fa sentir atrapada entre dues respostes que no tinc ganes de viure. Imagineu-vos, per exemple, quan la trobada és de més de vint persones, la quantitat de vegades que m’haig de trobar en aquesta situació en un interval curt de temps em dispara totalment l’angoixa. Això fa que moltes vegades no expliqui que segueixo una dieta, i no dir que no segueixo una dieta implica que no es tingui en compte i que, per tant, acabi també saltant-me-la en aquests casos, sota el risc de trobar-me pitjor.
Finalment, una situació habitual amb la que em trobo és la sensació d’auto-càstig quan, pel motiu que sigui, necessito o vull saltar-me aquesta dieta (perquè tinc un trastorn de la conducta alimentària i ansietat, perquè em sento baixa de carbohidrats i decideixo menjar cereals que no puc menjar, o simplement perquè aquell dia em ve de molt de gust menjar alguna cosa que no em va bé i prenc la decisió personal de menjar-ho sabent les conseqüències pel meu cos). Sento una pressió molt gran per no saltar-me-la quan estic amb persones que saben que segueixo la dieta i que m’ha costat molt que la tinguin en compte (o simplement m’ha costat molt explicar-li-ho). Sento que si me la salto farà que se’m tingui menys en compte a partir d’aquell moment, o que se’m criticarà.
Existeix en molts dels nostres espais una crítica molt contundent contra les dietes (una crítica que comparteixo per la pressió que tenim moltes a haver-nos d’aprimar, especialment a aquelles que les travessa la gordofòbia). Tot i això, la crítica, tal com es porta moltes vegades, esborra que no totes les dietes són iguals, no totes es basen en una restricció en el número de calories o són per aprimar-se, i algunes les podem estar necessitant. Algunes vegades m’han dit que en aquest cas utilitzi altres paraules diferents a “dieta” per diferenciar-la. Però després d’haver provat altres formes d’anomenar-la segueixo sentint que “dieta” és el que més hi encaixa: aquesta, igual que qualsevol dieta, afecta tota la meva vida, moltes de les meves decisions, a on vaig, amb qui em relaciono, inclús com em relaciono amb la meva feina, etc. Crec que el problema no és la paraula que utilitzo, sinó més aviat la insensibilitat sobre un tipus de no-privilegi bastant poc reconegut i que va lligat als problemes de salut i a les discapacitats.
